Un 9 d’Octubre per a construir - La Veu del País Valencià

Es fa complicat explicar breument què esperem dels dies que el calendari i l’ambient cultural ens recorden que hem de celebrar. Difícil en els moments en què poques coses tenim per a celebrar i moltes per a reivindicar, i així, amb aquesta dinàmica confusa que se’ns planteja cada 9 d’Octubre, els valencians ens preparem per a, malgrat tot, commemorar una diada que es presenta de manera molt diferent depenent de la ideologia de qui la celebre. És així, el 9 d’Octubre de cada any destaca pel fet que el poble valencià llueix orgullós els seus símbols, cadascú els seus però, perquè si alguna cosa tenim els valencians és eixa diversitat que mai hem sabut fer servir per a sumar, sinó només per a crear un odi que naix de la misèria més profunda que representa el feixisme.

I és que aquest és precisament el repte que ens hem de plantejar cada 9 d’Octubre que commemorem: unir els esforços de tots els valencians per a construir el nostre poble sobre la bastida del respecte, la convivència i el civisme. I això, i ara no dedicarem ni un segon a fer-nos-en ressò, encara no ha passat des que un nou d’Octubre 500.000 valencians reclamàvem amb vehemència el nostre propi Estatut d’Autonomia, i ni tan sols aquell dia.

És per això que l’objectiu ha de ser necessàriament cercar les zones comunes, els acords unànimes, perquè definitivament el 9 d’Octubre servisca per a construir entre tots el país que volem. I, malauradament, estem tots d’acord que aquest 9 d’Octubre ha de servir per a unir-nos en un clam rotund i reclamar tot allò que se’ns està negant des de fa massa anys ja. Ningú pot obviar que patim una manca de finançament vergonyant, tampoc discutirem la desvertebració del territori i la desconnexió amb Europa que patim per la negativa del Govern espanyol a complir amb l’exigència europea del Corredor Mediterrani ni la manca lamentable de mitjans de comunicació en la nostra llengua, l’arraconament de la nostra cultura i l’anorreament que hem patit els qui pensem que més que una comunitat, volem un País Valencià lliure i autogestionat.

Els valencians hem d’aprofitar aquest 9 d’Octubre per a assumir la responsabilitat de reconstruir el nostre poble, però fent prevaldre els nostres interessos davant qui siga. I clar, cal celebrar-ho a la nostra manera, amb la nostra forma de fer les coses tan lúdica, tan festiva i alegre com es representa a cada carrer de cada poble del nostre territori. I com no, nosaltres ho reivindicarem des de la idea de país de la qual mai ens amaguem, perquè així som, i així volem ser, alegres, festius i combatius. Ara toca reviscolar i descobrir al món el país que mai ens han deixat ser. Ah, i tampoc aquest 9 d’Octubre el veurem a RTVV...

Font: Un 9 d’Octubre per a construir - La Veu del País Valencià

QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA

Benvolguda, o no, jutgessa:

T’escric en català perquè tinc dret a fer-ho, perquè si vens a treballar a Catalunya hauries de mostrar la cortesia d’entendre’l… i per tocar-te la moral una mica, també he de dir. Potser aquesta és la part més divertida. També t’escric en català perquè, tal com estan actuant les institucions espanyoles, amb l’arrogància de qui es pensa que Catalunya és terra conquerida, fer servir el català comença a tenir un cert esperit reivindicatiu, al temps que deixa de ser només un exercici elemental de comunicació.

Una de les pitjors analogies que es poden fer en les democràcies (i no diguem ja en les dictadures) és equiparar la llei amb la justícia. Al Xavier García-Albiol li saliva l’hipotàlem cada vegada que parla de “l’imperi de la llei”. Com si la llei estigués escrita en pedra per a l’eternitat i per a goig d’aquells afavorits que no volen que res es vegi transformat per la voluntat de la gent. La llei sempre va darrera de la societat, és l’ombra d’uns temps que avancen a pas ràpid cap a un futur que molts volem més just. I és que, como ja he mencionat, una cosa és la justícia, i una altra cosa molt diferent, és la llei.

A tu crec que et paguen per interpretar la llei però tinc la impressió de que repartir justícia és quelcom que et resulta aliè. No és just que una advocada catalanoparlant que treballa a Catalunya hagi de rebre la reprimenda i el sarcasme d’una jutge intolerant, arrogant i incapaç d’entendre la realitat lingüística catalana. No és just. Com tampoc és just que el ciutadà catalanoparlant, que paga amb els seus impostos la maquinària del sistema judicial, vegi com en el 2015 només el 8,4% de les sentències van estar escrites en català. No és just. Aquesta discriminació al món de la justícia no és justa. I si el sistema judicial no promou la justícia només queda una enorme desconfiança en ell, en els seus mecanismes ideològics, en la seva capacitat per comprendre la realitat i per determinar què és bo i què és dolent.

I així estem. Assistint com a espectadors privilegiats a l’ombligocentrisme cultural d’unes persones que duen en algun racó del seu cervell la idea de que el català fa nosa, de que no té utilitat, de que es fa servir bàsicament per treure de polleguera els monolingües, de que és un signe de descortesia i de mala educació si s’utilitza davant de segons quines persones.

Apunta aquest nom: Julian Brock. És un noi alemany que ha après català a distància des d’Essen. Mira què ha dit: “després d’aprendre castellà volia conèixer una altra llengua més interessant i vaig triar el català”. Va passar un semestre d’Erasmus a Lleida. Doncs bé, ha participat com a concursant a “El gran dictat”, un programa de TV3 sobre coneixements lingüístics, i l’ha guanyat. Ara mira el vídeo de la teva intervenció i intenta comprendre per quina raó molts volem que l’administració espanyola deixi de tenir influència sobre les nostres vides. És qüestió de justícia. Aquella que mai arribaran a entendre alguns jutges.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a Twitter @blogsocietat I a Facebook

Font: Qüestió de justícia | Societat Anònima 

Fractura social… ista

Benvolgut, o no, Felipe:

Què passa al PSOE? No eres expert en evitar fractures socials? Necessites ajuda de l'independentisme per aprendre a tenir paciència i resoldre conflictes de manera pacífica? Es guanyen molts diners deixant de ser socialista? Bé ... com que són moltes preguntes, respon primer a l'última. Necessitem un videotutorial.

Suposo que coneixes el mite grec de Pigmalió. Aquest escultor es va enamorar d'una de les seves creacions: Galatea. Va arribar a un límit tal la seva passió per l'escultura que la tractava com si fos una dona real, com si realment estigués viva. Mitjançant la intervenció d'Afrodita, Pigmalió va somiar que Galatea prenia vida. En despertar, Afrodita li va dir "mereixes la felicitat, una felicitat que tu mateix has plasmat. Aquí tens la reina que has buscat. Estima-i defensa-la-del mal ". I així va ser com Galatea es va convertir en humana. Si trasllades aquest bell mite a la realitat, veuràs que en moltes ocasions les persones adquireixen un paper, a partir dels altres, que acaben creient-propi. D'alguna manera, som el que els altres esperen que siguem. El curiós del cas és que, després de la "raspallada a l'Estatut", després de sis anys de manifestacions independentistes pacífiques, després de sis anys de pigmalions socialistes (per anomenar-los d'alguna manera) que ens volien veure violents, ara assisteixen al trist espectacle de comprovar com la policia ha de acordonar la seu del seu partit per evitar allò que auguraven en d'altres. Perdó ... et deixo ... me'n vaig uns segons a permetre'm la més grans de les riallades que hom es pot regalar hores d'ara .............................. ..

Ja està. Disculpa. És que han estat sis anys carregats de profetes de l'Apocalipsi i, què vols que et digui, veig les cares de Rodríguez Ibarra, Alfonso Guerra, Susana Díaz, Pedro Sánchez i el teu projectats a la foto de la policia a Ferraz i no puc evitar pensar en el contrast amb els somriures i les esperances dels onzes de setembre a Barcelona.

I ara què? Què fareu amb la vostra "fractura social ... ista"? En quina lletra de les vostres sigles confiareu per tirar endavant? P de partit? S de Socialista? O d'Obrer? E d'Espanyol? De moment, sembla que guanya la de P de "partit". O la P de Porta Giratòria. Li preguntarem a Pigmalió. Mentrestant, els catalans (ja siguem independentistes o no) intentem resoldre de forma pacífica les nostres discrepàncies. Imagina't si poguéssim votar en un referèndum d'autodeterminació per acabar amb els dubtes. Esculpiré una urna i enviaré un whatsapp a Afrodita. Potser hi hagi sort.

#Àlex_Ribes, em pots seguir a  Twitter @blogsocietat  Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter. 

Font: Fractura social… ista | Societat Anònima

We are the world, we are the children #StopCatalanofobia

Benvolgut, o no, Jordi:

Pertet-me que comenci amb unes definicions del rigorós diccionari de la RAE (bé ... que admeti asín, amigovio o papichulo és inspirador, però aquest és un altre tema):

Racismo. Exacerbación del sentido racial de un grupo étnico que suele motivar la discriminación o persecución de otro u otros con los que convive.

Xenofobia. Fobia a los extranjeros.

Homofobia. Aversión hacia la homosexualidad o las personas homosexuales.

Misoginia. Aversión a las mujeres.

Acrofobia. Fobia a las alturas.

Agorafobia. Fobia a los espacios abiertos, como plazas, avenidas, campo, etc.

Catalanofòbia. Ups, la paraula catalanofòbia no és al el Diccionari. Potser és que no existeix. Ha de ser això. Hi ha persones que tenen fòbia a les altures o als espais oberts però no hi deu haver persones amb fòbia als catalans. En absolut. Deu ser un miratge.

Sí, ja ho sé ... tampoc hi consta Bertinosbornefobia, ni belenestebanfobia. De fet, ni tan sols hi consta, en el diccionari de la RAE, el concepte demofobia (i això que és molt habitual a Espanya). I és que el 'postureo' ideològic s'està posant de moda, com fer-se selfies, ballar twerking o no formar govern. Per cert, ja només aspiro a veure Rajoy fent les tres coses alhora.

És molt bonic fer analogies, comparacions, símils, associacions d'idees per desprestigiar els catalans (siguin o no independentistes) i repetir mentides fins que siguin veritat. Perquè la repetició d'idees és molt senzilla. Perquè la repetició d'idees és molt senzilla. Perquè la repetició d'idees és molt senzilla. Perquè la repetició d'idees és molt senzilla. Perquè la repetició d'idees és molt senzilla ...

També és preciós veure la palla en l'ull aliè (i no parlo del Saló Eròtic de Barcelona). Com és meravellós autoproclamar-se no racista i emprar els mateixos mecanismes mentals d'un racista per defensar idees. Perquè, quan parlem de racistes, xenòfobs, homòfobs, misògins o catalanòfobs, quins automatismes mentals creus que tenen en comú? Sospito que, en primer lloc, la simplificació de la realitat. Hola, racista: el davanter centre del teu equip és africà i valores molt el seu talent quan marca un gol. És que aquest ve a jugar i la resta a robar. Molt bé, filòsof. Hola, xenòfob: el teu grup musical favorit és estranger. És que em serveix per aprendre anglès. Però no havíem quedat que en castellà t'entén tothom?

Després, els "fobos" categoritzen aquesta realitat, filtrada de tota complexitat, en petits o grans departaments estancs on situen a les persones. No, perdona, ets andalús perquè vas néixer a Sevilla. Sí, ja ... però és que porto a Catalunya des dels dos anys i ja en tinc cinquanta. A més, em sento català. Perdó? T'has de sentir andalús perquè ets andalús.

Més tard, els fobos troben el seu lloc al món basant-se en el "jo-ells". Si se senten una mica més socials, el seu cercle l'amplien a "nosaltres-ells". Així, es divideix la població en grups i apareixen aquestes precioses frases: "els espanyols són ...", "els catalans són ..." i "els amigovios són ...".

El següent pas per al 'postureo' ideològic és l'insult o el menyspreu: panchitos, moros, sudaques, maricons, feminazis, homenots, catalufos, catalibanes ... Imaginació no els falta als fobos. Però el clímax en aquest procés de construcció de la pròpia identitat és ... tatxan ... tatxan ... l'autonegació. Jo no sóc racista però ... els moros són uns ganduls. Jo no sóc xenòfob ... però cal veure el que roben els romanesos. Jo no sóc homòfob ... però com el meu fill em surti marieta li trobo a casa. O, també, "jo no sóc racista però m'agrada xatejar amb #catalibanes. Em semblen (sic) que tenen una visió Cateta de la realitat ". I és aquí quan sona la preciosa cançó. Ajuntem tots les nostres mans i cantem tots alhora:

When you’re down and out, there seems no hope at all.

But if you just believe there’s no way we can fall.

Let us realize that a change can only come

when we stand together as one.

VINGA, TOTS JUNTS!!! QUE NO US SENTO!!!!

We are the world, we are the children.

We are the ones who make a brighter day

so let’s start giving.

There’s a choice we’re making.

We’re saving our own lives.

It’s true we’ll make a better day.

Just you and me.

Ooooooohhhh Yeahhhhh!!!!

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a  Twitter @blogsocietat  Facebook

El llibre del BLOG SOCIETAT ANÒNIMA ja és a la venda en diferents webs (FNAC, La casa del llibre, Laie, Amazon, p.ex.) i a les millors llibreries (que són aquelles que tenen el llibre, obviament). Si no el trobeu, el podeu demanar al vostre llibreter. 

Font: We are the world, we are the children #StopCatalanofobia | Societat Anònima

Text: Original en castellà