COMBATRE LA RESIGNACIÓ: L’ALTERNATIVA QUE VINDRÀ | MIREIA VEHÍ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La resposta a la sentència ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat d’exercir drets enfront d’un Estat que utilitza el càstig enlloc dels mecanismes polítics de resolució de conflictes

MIREIA VEHÍ

Diumenge passat, la CUP va celebrar dues assemblees nacionals que van suposar un desplegament logístic, polític i militant increïble. Voldria començar aquestes línies agraint tota la feinada que va comportar, la dedicació per part de tantes militants alliberades i el compromís de totes les que hi vàrem ser (i de les que no hi van poder ser però s’hi sentien).

Segurament va ser un dia amb massa decisions a prendre i massa poc temps per a parlar, pensar i debatre. Però en els temps que corren, en un moment de poca brúixola i molta capelleta, de poc camí clar i molta tribuna, que el diumenge centenars de militants féssim dues assemblees nacionals i poséssim la intel·ligència col·lectiva al centre de l’acció política per a decidir des d’on actuem, amb quina mirada, cap a quins objectius i de quina manera – Assemblea de Ginebra present des de la pantalla –, és immensament transformador.

Malgrat els temps que corren, malgrat la repressió, malgrat la incertesa, nosaltres posem allò col·lectiu com a pedra angular del que ha de venir. A can CUP, les cruïlles polítiques les analitzem entre totes, les pensem des de tots els racons del territori, i tractem de donar-hi resposta de forma horitzontal. I és el més transformador que tenim, saber-nos part d’un projecte col·lectiu, horitzontal i heterogeni.

L’Assemblea Nacional Estratègica: dos mesos fent bullir l’olla

Vam començar amb uns documents portats a Consell Polític, treballats a les assemblees locals i territorials, amb una comissió redactora que va fer realitat la ponència i, davant de la dificultat de decidir coses entre tantes – som moltíssimes militants –, imaginació, creativitat i enginyeria assembleària: ens hem inventat una altra forma de fer Assemblea nacional que s’allarga en el temps. Des del passat 1 de juliol, quan es va enviar la ponència i vàrem fer les primeres assemblees territorials, fins que acabem votant-la a finals de mes.

Per això, el diumenge no va ser el final de res. Segurament és el principi d’una proposta que requerirà més treball per a poder fer realitat els Països Catalans vertebrats des del municipalisme, més intel·ligència col·lectiva per a fer de la CUP i de l’esquerra independentista actors imprescindibles dels temps que venen, i més espais de debat per aterrar el marc estratègic a propostes pràctiques i senzilles.

Siguem realistes, construïm allò impossible

Qualsevol intent de canvi en clau independentista i transformadora trobarà les mesures de l’Estat i la UE com a resposta

La ponència, que fins a finals de juliol no serà un document aprovat, planteja una mirada realista al moment polític actual. Realista en el sentit que, qualsevol intent de canvi estructural dut a terme des de les institucions en clau independentista i transformadora es trobarà de front les mesures de l’Estat i la Unió Europea com a resposta.

L’article 155 de la Constitució Espanyola, l’espasa de Damocles sempre present que s’activarà cada vegada que hi hagi un exercici de sobirania nacional; l’article 135 de la Constitució Espanyola, que ens obliga a pagar el deute abans que a finançar serveis públics; la recentralització de poder sistemàtica per a imposar l’autoritarisme de mercat a costa dels drets democràtics fonamentals que imposa la Unió Europea perquè la financiarització de l’economia no tingui límits; la necropolítica d’una Unió que mata per assegurar que no es toca ni un bri de les relacions colonials que sustenten l’acumulació de capital a dins i a fora de les fronteres.

És en aquest context concret on s’ha de bastir el projecte de l’esquerra independentista i de la CUP. I la proposta és poder pensar i treballar des d’una lògica de presa de poder, construint capital simbòlic, és a dir, hegemonia; però també capital material concret. Centrar-se en construir i contribuir a moviments i organitzacions que ens permetin exercir poder – i que ja existeixen –: economia social, solidària i cooperativa que pugui arribar a ser una font de contrapoder a la Unió Europea de la misèria i a la banca usurera; sindicats d’habitatge i de territori que guanyin drets a partir de la desobediència civil; moviments antiracistes que lliurin la batalla contra el racisme institucional i ens posin el mirall de la colonialitat amb tota la cruesa que suposa; moviments feministes que estenguin arreu la transformació substancial de les relacions, del gènere i de la divisió sexual del treball i de la misèria; moviments ecologistes i pel territori que exerceixin defensa activa de la vida entesa com la terra. I així fins a on puguem, amb una estratègia clara de construcció d’institucionalitat pròpia, aquella que ja funciona en l’àmbit cultural i d’oci i que ens ha permès, des de fa tants anys, esdevenir en col·lectiu.

Des de l’estratègia política institucional de la CUP, toca fer de l’1-O una pràctica habitual

I des de l’estratègia de política institucional de la CUP, toca ser a les institucions fent de l’1 d’octubre una pràctica habitual i que estiri els límits fins on es pugui. La combinació entre la institució i el carrer organitzat, exercint desobediència quan els límits materials de l’ordenament jurídic i constitucional ho requereixin, són la clau de la conquesta de drets.

En el terreny de l’habitatge ha sigut una fórmula que fa molt temps que funciona, quan els ajuntaments de la CUP no han tingut la llei 24/2015 a l’abast per a garantir habitatge – evidentment suspesa pel Tribunal Constitucional –. Si l’ordenament constitucional no permet garantir el dret a l’habitatge, que el moviment okupi blocs de fons voltors, que la institució es posarà al servei d’aquest per tal de fer efectiu el dret a l’habitatge. I ho ha de ser en molts altres àmbits en els que els drets depenguin de la desobediència civil.

Ni realisme màgic, ni futur impossible: construïm les condicions

I en clau estrictament nacional i pel que fa a l’exercici de l’autodeterminació, ens ubiquem en un terreny en el que entenem que, ara mateix, no hi ha condicions per guanyar. Però l’autodeterminació només es possible a través d’una estratègia que passi per múltiples embats.I les condicions només es poden construir, justament, a partir de l’impuls de múltiples 1 d’octubre.

La resposta a la sentència ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat col·lectiva d’exercir drets enfront d’un aparell d’Estat que utilitza el càstig

Amb la sentència del Tribunal Suprem a l’horitzó, on ens hi juguem el tractament de la dissidència per part de l’Estat en el futur, cal aconseguir una resposta massiva i desobedient que assenyali el TS com a part d’un engranatge dinamitador de drets civils i polítics que, des que va començar el judici, està enfocat a castigar per exemplaritzar qualsevol poble de l’Estat que gosi aixecar-se qüestionant la monarquia, la unitat de la pàtria i el capitalisme com a únic model possible – recordem la mesura aprovada pel Consell de Ministres per a que les empreses canviessin la seva seu per tal de contribuir a la fallida durant l’octubre del 2017, o el pànic a que el Banc Central Europeu tallés els diners dels caixers –. I la resposta ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat col·lectiva d’exercir drets col·lectius enfront d’un aparell d’Estat que utilitza el càstig enlloc dels mecanismes polítics de resolució de conflictes.

Acabo, citant una frase d’un dels moviments de referència polítics per a moltes, que obre la ponència estratègica de la CUP: “nos quieren quitar la tierra para que no tenga suelo nuestro paso” (Subcomandante Marcos).

Que la terra, com la vida, sigui el camp de batalla per a caminar.

Font: https://www.elcritic.cat/opinio/mireia-vehi/combatre-la-resignacio-lalternativa-que-vindra-32313

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La Laia i el Lluís | Jordi Creus

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Creus

A la Catalunya actual passen massa coses que haurien de sorprendre per la seva irracionalitat. Però quan, precisament, la irracionalitat és la norma i el seny l'excepció, és quan es normalitzen actuacions no tan sols abusives sinó directament al·lucinants. Per desgràcia, en tenim exemples a desenes. Permetin-me que m'aturi en un d'ells.

La Laia Roca i el Lluís Mollon són dos veïns de l'Hospitalet de Llobregat. Dues bones persones que posseeixen l'immens tresor de tenir consciència i d'obrar d'acord amb aquesta consciència. La Laia i el Lluís, des de fa uns mesos, es troben immersos en una situació que, per no utilitzar paraules malsonants, qualificaré de kafkiana.

I com si fossin protagonistes d'una novel·la del genial escriptor txec, aquesta parella ha viscut el seu particular viacrucis. L'últim episodi, de moment, va tenir lloc dilluns passat, quan van anar a declarar davant de la sala segona de l'Audiència de Barcelona. Acusats de quins delictes? Desordres públics i atemptat contra l'autoritat, comesos segons els acusadors en el decurs de la manifestació que va tenir lloc el 25 de març del 2018, a prop de la Delegació del govern d'Espanya a Catalunya, per protestar contra la detenció a Alemanya del president Carles Puigdemont.

Segons els guàrdies urbans de paisà que els van identificar hores més tard i lluny del lloc on havia tingut lloc la manifestació, el Lluís i la Laia van creuar dos contenidors al carrer Pau Claris i, a més, el Lluís va llençar una ampolla buida contra una furgoneta dels Mossos d'Esquadra que no va arribar a impactar. Per aquests fets, la fiscalia porta la petició de pena en el llindar més alt possible i els demana vuit anys de presó, ja que considera que l'ampolla en qüestió era una arma perillosa.

Si no fes plorar, faria riure. Faria riure si la Laia i el Lluís no estiguessin passant un calvari des del mes d'abril de l'any passat, quan van haver d'anar a prestar declaració a la caserna dels Mossos d'Esquadra de l'Hospitalet de Llobregat. I tot això succeïa en un moment d'alta repressió contra el moviment popular. Recorden la detenció de Tamara Carrasco, que tenia a casa seva un xiulet, una papereta de l'1 d'octubre i una careta d'en Jordi Cuixart?

Durant el judici, l'advocada del Lluís i la Laia va aportar tres vídeos que demostren que els seus clients no van participar en els aldarulls que se'ls imputen. Sobretot perquè no tenen el do de la ubiqüitat i no podien ser a dos llocs al mateix temps. Per això, va demanar l'absolució dels seus clients.

Ja veurem com acabarà tot aquest desgavell. Un més en aquesta llarga llista d'atacs contra el moviment popular. A la punta de la piràmide, hi ha els casos més mediàtics, jutjats pel Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional o el TSJC. Però per sota d'ells, desenes i desenes de persones anònimes —com la Laia i el Lluís— són víctimes de l'arbitrarietat derivada d'una cacera de bruixes difícilment explicable en un estat que es diu democràtic. El millor, com deia el Lluís dissabte passat, a la manifestació de suport que es va fer a Barcelona, l'escalf de la gent. La gent, sempre.

Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19905/laia/lluis

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Per cortines de fum, el procés | Joan J. Queralt

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Joan J. Queralt 

El procés en sentit ampli, és a dir, els antecedents, especialment des del 2015, la seva multijudicialització, l’espera de les sentències, la repressió policial i ara els plets sobre la condició de diputat espanyol i europeu i el seu ple exercici generen una allau informativa permanent sense precedents.

Malgrat que en bona ―i justificada― mesura els independentistes se senten orgullosos d’aquest terrabastall, al qual l’Estat respon molts cops malament i per inèrcia, el procés ha estat la cortina de fum que ha dissimulat l’ensorrament constant del sistema del 78. La façana i moltes bigues encara aguanten, però moltes columnes mestres trontollen. Sempre, cal dir-ho un cop i un altre, començant per la monarquia. Tot són manipulacions, fissures i esvorancs.

Primer de tot, la corrupció pepera. La corrupció pepera, que té com a aparent màxim exponent la Gürtel. Aparent. El seu vaixell insígnia és el Castor, amb una indemnització, en 32 dies, de més de 1.350 milions d’euros i sense expedient, com es va demostrar al plet constitucional corresponent. Gürtel era la pólvora del rei; el Castor, la real. Trincopoli, vaja.

Dirà el lector que la condemna en una branca gürteliana, l’abril del 2017, la més gran de totes, on el PP va ser condemnat com a responsable civil a títol lucratiu, va provocar la moció sanchista de censura. Mirem-ho dos cops. La moció de censura va ser proposada inicialment per Iglesias, no per Sánchez. Aquest la va fer seva a principis de maig del 2017. Ningú ha explicat aquest canvi de protagonisme ni el canvi o conjugació de forces intra i, per damunt de tot, extraparlamentàries que ho van propiciar. La moció va venir bé, però enredats com començàvem a estar amb la judicialització del procés, l’explicació de fons sempre va quedar amagada.

Tan amagada que la moció i l’arribada de Sánchez al poder, ratificada amb una victòria exigua a les eleccions del 26-A, van servir, sempre amb el procés a les portades, per ocultar el cartó-pedra del sistema bancari espanyol, el del rescat d’entitats, tot enfonsant les persones. L’operació de vist i no vist del Banco Popular seria la mostra més punyent, en un sistema en què el Banc d’Espanya ja no pinta res. Potser és la manca d’ocupació efectiva el que el motiva a fer informes que ningú no li demana.

El procés ha estat la cortina de fum que ha dissimulat l’ensorrament constant del sistema del 78

En efecte, el Banc d’Espanya becaineja, ja que ni és, des de fa temps, banc emissor ni, des de la crisi, és el regulador bancari nacional. Sort que tenim ―recorden?― el sistema financer més sòlid i més ben controlat de l'univers. Però no només el Banc Central Europeu és qui li ha fet una opa ultra hostil al banc de la madrilenya plaça de Cibeles, sinó que en el judici pel cas Bankia ―literalment paral·lel al del procés― ha posat de manifest el cau d’incompetències i connivències que era el Banc d’Espanya quan era el Banc d’Espanya.

No hi ha prou vermell facial davant l’espectacle de les declaracions dels inspectors i altres alts funcionaris de l'entitat nacionalitzada el 1962. En fi, aquestes dues entitats han complert com les guardianes de l’Estat segrestat per l’economia... particular. Diria que això té a veure molt amb la corrupció política.

Tot això sense deixar de banda altres elements estructurals degut a la seva importància en la ruta cap al col·lapse de l’Estat del 78: la pobresa i la desigualtat galopants. L’últim informe FOESSA-Cáritas, de tan sols uns pocs dies enrere, mostra l’existència de treballadors pobres (més d’un 11%), és a dir, de conciutadans que, malgrat tenir un treball, no arriben ni de bon tros a fi de mes.

Enganxat a la pobresa es presenta l’augment sense precedents al món occidental de la desigualtat. Espanya és el país més desigual d’Occident. També hem sabut que 4.000 contribuents deuen 14.000 milions d’euros de la hisenda pública, quasi el 1,5% del PIB. Són xifres esfereïdores, a les quals Catalunya tampoc se sostreu.

Un estat així és un estat feble. És un estat que ha de guanyar amics amb premis internacionals irrellevants i doctorats honoris causa a la troica comunitària. Entre els seus mèrits per ser creditors a tals guardons podem comptar haver portat la Unió Europea a l’estat de prostració actual. Clar. Però què calia esperar de Tusk (milionari polonès-americà, incapaç de governar la complexitat comunitària), Juncker (l’ideòleg del frau fiscal més gran del planeta, el Luxleaks) o Tajani (fidel escuder de l’extrema dreta). Amb jabugo, rioja i potser altres companyies, van aconseguir el suport dels 27.

Cal demanar-se, doncs, amb un estat així, i que encara ha de donar el millor de si mateix amb el rosari de sentències que queden per imposar (i el seu l’avançament laminant drets a dojo), com és possible no haver guanyat la pacífica i democràtica batalla de la independència? Amargament fàcil és la resposta: d’una banda, segons una de les seves protagonistes, anaven de farol, i d’altra, malgrat aquestes febleses, mancances i desvergonyes, l’Estat és encara immensament poderós amb multitud de resorts.

Gravar-se això a foc al cervell i extreure’n conseqüències dia si i dia també resulta capital per perseverar en una lluita pacifica, democràtica i amb el cap ben alt, que serà molt més llarga del que ens deien ―i encara diuen― que tenen pressa.

En resum, l’Estat encara és molt fort i l’independentisme no ho és prou encara. Cal seguir construint, sense defallir malgrat els revesos que es rebran. I que el fum no intoxiqui.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joan-queralt-cortines-fum-proces_399307_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Rufián | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l'estigmatització del fet nacional»

Vicent Partal

El diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián ha provocat fa unes hores una nova polèmica en la qual aprofitava una cançó en català de Rosalía per contraposar-la a l’anomenat Grup Koiné. Concretament, en la seua línia de fer titulars, va escriure ‘Més Rosalía i menys manifests Koiné’.

Si no fos perquè ja em sorprenen molt poques coses, diria que la piulada és francament inconsistent. Jo interprete que Rosalía ha fet una cançó en català perquè li ha donat la gana. No la conec, però gent que l’ha coneguda m’explica que és una dona que té una gran llibertat personal, clarament visible en la seua demostrada capacitat de trencar barreres musicals. Si hi ha hagut cap maniobra al darrere que jo no sé i es fa pública, ja rectificaré. Però mentrestant em sembla sorprenent que un fet natural com és que una dona que parla en català cante en català i un fet espontani, si és que ho fa només perquè vol, algú ho convertesca en un instrument polític. I em sorprèn encara més que ho faça precisament algú d’ERC, partit que fa anys que reclama que es despolititze el discurs sobre la llengua catalana.

Amb tot, simplement per la construcció de la frase, és evident que Rufián sobretot vol atacar el ‘manifest Koiné’. I per això contraposa dues coses que, en principi, no tindrien res a veure. Tothom entén que per a ell Rosalía és bona i el grup Koiné, dolent. Identificació que encara afegeix més perplexitat al seu tweet.

El manifest Koiné (el podeu llegir sencer ací) és un manifest encapçalat per cinc premis d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, Josep Massot i Muntaner, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver i Joan Veny, quatre dels quals –pel cap baix– unes quantes voltes s’han manifestat simpatitzats o han donat suport a Esquerra Republicana de Catalunya; per vint-i-vuit membres de l’Institut d’Estudis Catalans, alguns dels quals –si no vaig molt equivocat–, militants o ex-militants d’ERC; i per 63 catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans, entre els quals també gent vinculada a Esquerra, represaliats durant el franquisme o combatents independentistes de primeríssima hora. Finalment, el signen uns centenars més d’escriptors, catedràtics, mestres, sociolingüistes, traductors, etcètera, entre els quals no costa gens d’identificar, per exemple, batlles d’Esquerra Republicana, un ex-secretari general i ex-president d’aquest mateix partit i vice-president del govern de la Generalitat per ERC, i un ex-eurodiputat que ho va ser d’Esquerra.

Que hi haja tanta gent de l’entorn d’Esquerra signant aquest manifest ni justifica ni deixa de justificar que Rufián l’ataque d’aquesta manera tan barroera. Això és evident. Però supose que els lectors entenen que d’entrada semblaria prudent mostrar una mica de respecte cap a aquestes persones i no disparar tan gratuïtament a partir d’una cançó que no hi té res a veure.

Jo no sé si Gabriel Rufián ha llegit mai el manifest Koiné ni què n’ha entès, si és que ho ha fet. Però és evident que sí que sap que la premsa espanyolista va fer una manipulació grollera d’aquest manifest, per a identificar-ne els autors i el contingut com el pitjor nacionalisme possible. I la piulada indica que considera que ell ha d’afegir-se a aquesta estigmatització, només puc imaginar-me que pensant que en pot obtenir algun profit.

És públic i notori que jo signe els manifests que considere convenients i no amague mai les meues posicions públiques. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquest manifest i algunes actituds concretes no em varen agradar i per això no el vaig signar. No el defense, doncs, com a part de cap conflicte. Ara, des de la discrepància reconec el treball fet, la importància dels advertiments que s’hi fan i sobretot l’oportunitat de parlar-ne. No únicament això: en qualsevol país normal qualsevol manifest signat per destacades personalitats com les que signen aquest manifest hauria obert un debat públic important. Ací, en canvi, gairebé tan sols va causar la incomoditat dels partits independentistes i molt especialment d’Esquerra Republicana i la irritació de l’espanyolisme més tronat.

L’oportunitat del manifest ve del fet que la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.

Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.

Haurien pogut optar simplement per eludir el tema. Jo vinc de Joan Fuster i sóc, per tant, dels qui senten d’entrada una al·lèrgia moderada a les banderes, els visques i la percalina. Qualssevol. Però no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La primera és el tancament  intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.

Jo crec que ERC té el dret de fer allò que considere convenient i que ningú no li pot demanar que faça res que no vulga fer. Concretament, crec que ERC té el dret de guanyar totes les eleccions, de guanyar la presidència de la Generalitat, de ser majoritària al parlament, de guanyar a tots els ajuntaments, a totes les diputacions, en qualsevol votació. No caldria sinó! No tan sols això: crec que si ERC creu que la millor manera d’arribar a la independència és tenint ells sols els 68 diputats, no és que tinguen el dret sinó que tenen l’obligació d’intentar aconseguir-ho. Per això, quan ells diuen que no volen cap llista unitària, pense que no cal sostenir el debat.

Crec que no és tan clar, però, i em fa l’efecte que els comença a passar factura, que la coherència del discurs falla constantment. L’aparell del partit ara mateix és l’únic que resta dempeus i funciona molt fort, però en política una certa coherència entre allò que dius i allò que fas és sempre necessària.

Per evitar les llistes unitàries, per exemple, van llançar una enorme campanya afirmant que el fet important era la unitat estratègica, però ha passat un any i mig i això ja no té cap credibilitat. En plena campanya de les espanyoles, on van tenir tant d’èxit, Rufián va dir en un debat televisat que si el PP demanava perdó per la Gürtel ell demanaria perdó pel Primer d’Octubre i gairebé el van haver d’amagar immediatament després. Canviar al candidat de la batllia de Barcelona per una decisió personal, passant per alt allò que diuen els militants, no sembla gaire compatible amb el fet d’intentar defensar el discurs de la renovació. I diria que les piulades del líder d’ERC al congrés espanyol, com la que comente avui o algunes altres de recents, l’abraçada a Tomás Guasch, presumpte ministre de la presumpta Tabarnia, o els ànims que ahir mateix donava a un periodista de la COPE, causen una certa sorpresa, potser irritació i tot, perquè van més enllà d’allò que seria, diguem-ne, comprensible des dels paràmetres de l’amabilitat.

Dit això, ERC, i la seua cúpula, i he d’imaginar que la seua militància, ja faran allò que consideraran convenient. Sembla que estan convençuts que així guanyen i els resultats semblen acompanyar-los. L’èxit a les eleccions espanyoles va ser espectacular encara que després s’atenuàs per la clara victòria de Carles Puigdemont en l’enfrontament directe a les europees amb Oriol Junqueras i pel fiasco a l’Ajuntament de Barcelona, que posa un interrogant seriós sobre el paper dels comuns i la possibilitat d’un pacte alternatiu al Parlament de Catalunya.

Però no es pot discutir que l’electorat català té ara en Esquerra Republicana de Catalunya el seu referent principal, entre més coses perquè les retallades d’Artur Mas i la corrupció de CiU continuen pesant molt en un moviment, Junts per Catalunya per a dir alguna cosa, que no ha sabut desempallegar-se radicalment d’aquest passat. S’entén, per tant, que Rufián i més persones d’Esquerra ara mateix no tinguen cap incentiu per a reflexionar. Però realment hi ha dies que tens la sensació que juguen amb foc, més que no seria lògic. I, sobretot, que creen un estat d’ànim, innecessàriament crispat, amb gent del seu entorn, que no ajuda a avançar en direcció a la república.

PS. Tanmateix, que conste que el principal problema per a ERC és que té, injustament, a la presó Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa i a l’exili Marta Rovira, Toni Comín i Meritxell Serret. Això no és gens fàcil ni es pot oblidar, en cap cas.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/rufian-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A qui molesta Puigdemont? | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El president a l'exili converteix definitivament el conflicte català en un afer europeu i el seu protagonisme desmenteix el relat que serveix de coartada de la renúncia

Estelades en un dels canals a Estrasbur, el cor d'Europa FOTO MARTA MAS

Pere Martí

Conflicte. L’absència forçosa de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín ha marcat l’arrencada de la nova legislatura al Parlament Europeu. El conflicte català ha esclatat a l’hemicicle per les protestes de nombrosos eurodiputats, davant un Antonio Tajani desbordat. Aquells qui van mirar que fos un conflicte intern han perdut la batalla per sempre. Ja fa temps que el procés català és un afer europeu i avui s’ha vist clarament, tant dins l’hemicicle com a fora, on deu mil manifestants s’han concentrat –un dia feiner– defensant els drets dels tres eurodiputats independentistes i els 1,7 milions de vots que van aconseguir. És a dir, defensant de ser europeus de ple dret. En un moment en què Europa es troba en crisi, pel Brèxit i per l’ascens dels totalitarismes, el catalanisme ha tornat a demostrar el seu europeisme, encara que els estats el menystinguin.

Cap dels tres eurodiputats no ha pogut assistir a la concentració de protesta. Junqueras perquè és empresonat; Puigdemont i Comín s’han acostat a Estrasburg d’Alemanya estant, però no han travessat la frontera arran del desplegament policíac espanyol que hi havia organitzat per detenir-lo i dur-lo a Espanya. El president aquesta vegada ha estat ben assessorat del punt de vista de seguretat. La comitiva de Puigdemont ha detectat dos individus a la frontera amb França, que eren policies espanyols de paisà, i durant bona part del trajecte han estat seguits per un vehicle camuflat que han pogut despistar. La seva absència a Estrasburg no ha impedit que l’exili tornés a guanyar, perquè Catalunya ha centrat la sessió constitutiva del Parlament Europeu.

Puigdemont s’ha convertit en el principal enemic a abatre per l’estat espanyol, perquè la seva existència és un corcó que manté viu el conflicte català a l’àmbit internacional. A Puigdemont l’han volgut liquidar políticament moltes vegades, però no se n’han sortit. Primer van convocar unes eleccions autonòmiques el 21 de desembre de 2017, durant l’aplicació del 155, que en teoria havia de perdre. Però va resultar el dirigent independentista més votat, tot i que després no va ser investit president. En acabat, el van detenir a Alemanya fruit d’un seguiment il·legal de la policia espanyola, però el tret els va sortir per la culata. El Tribunal de Slesvig-Holstein que el va jutjar va desmentir el relat de rebel·lió en què es basava el Tribunal Suprem espanyol i va refusar de lliurar-lo a Espanya. Després s’ha passejat pels principals països europeus, de manera que ha posat en evidència la justícia espanyola i ha demostrat el caràcter polític del conflicte català. I finalment s’ha presentat a unes eleccions europees amb circumscripció estatal, sense coalicions, i la seva candidatura ha aconseguit dos escons al Parlament Europeu. Tot i el revés del Tribunal de Luxemburg, que no va acceptar les mesures preventives, el cas encara ha de ser examinat pel tribunal, on la justícia espanyola no volia que arribés. Per tant, la seva supervivència política ha esdevingut un conflicte de primer ordre per a l’estat espanyol, perquè no el pot controlar.

Curiosament, aquest fet l’ha convertit en el destinatari de crítiques a Catalunya, no tan solament de sectors unionistes, que seria normal, sinó també d’aquells que voldrien un independentisme domesticat, compatible amb l’existència d’una Catalunya autonòmica. Puigdemont trenca la coartada de la renúncia dels qui camuflen de pragmatisme una frenada del procés. Mentre sigui actiu, qualsevol tomb estratègic que no sigui unitari i acordat, comptarà amb un contrapès i això causa incomoditat. Amb tot, la seva principal debilitat és no tenir ara com ara una força política a Catalunya prou cohesionada i estructurada políticament per a rendibilitzar la seva tasca política. Però el milió de vots a les europees, aconseguit amb Toni Comín i Clara Ponsatí, li dóna una transversalitat i una autoritat que cap formació política no pot eludir si no es vol suïcidar políticament.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/qui-molesta-puigdemont-ultima-pere-marti/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Morral: “La diferència entre JxCat i la Crida és el PDeCat, nosaltres sumem persones i no pas partits”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“Els nostres associats són protagonistes de la construcció d’un moviment sociopolític que serà determinant en la definició de l’estratègia per fer efectiu el mandat de l’1-O”

MARINA BOU CABERO

Toni Morral (Cerdanyola del Vallès, 1957) és secretari general de la Crida Nacional per la República i diputat de JxCat. Va ser alcalde de Cerdanyola per ICV després d’un acord amb CiU i ERC i va dirigir l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona. Afiliat a CCOO, també va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i ha passat pel secretariat nacional de l’ANC. Després de fer campanya per l’independentisme en les eleccions del 2015, va ser finalment expulsat d’ICV.

-En quina situació està la Crida actualment?

La Crida va fer el seu congrés constituent el 26 de gener, aprovant el document polític i organitzatiu. El contingut d’ambdós és plenament vigent i ara estem desenvolupant-los. Encara estem en procés d’organitzar-nos perquè el repte que tenim és molt ambiciós. Som una organització molt singular, innovadora i atípica: no som un partit polític, però volem fer acció política. I, en aquest sentit, estem en procés d’armar-nos com a organització.

– En un primer moment, semblava que la Crida entrava amb força en l’espectre polític català, però aquesta percepció va anar desinflant-se. Per què?

Al seu moment, la Crida va decidir no presentar-se a les eleccions europees, municipals ni espanyoles. Si haguéssim volgut, hauríem pogut fer-ho, però vam considerar que -atès que hem nascut per a generar un espai d’unitat entre les forces que estan compromeses amb el mandat de l’1-O- no era prudent perquè s’hi presentaven altres opcions republicanes. És per això que, en aquests moments, hi ha la percepció que la Crida està una mica al marge del que és la política. Però res no s’allunya més de la realitat: ens estem estructurant com a moviment sociopolític.

– Quan passi l’escenari postelectoral tornareu a la càrrega, doncs?

En aquests moments, tothom està pendent dels pactes als governs municipals, de si els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras podran prendre possessió del càrrec o de què es farà de cara a la investidura de Pedro Sánchez. El debat a nivell polític és aquest, però -en els darrers anys- els catalans hem après una cosa molt clara: el poder de debò, aquell que genera canvis de fons, no està ni en els partits ni en les institucions, està al carrer i en la societat civil. Per tant, nosaltres volem ser un agent actiu que sigui capaç de crear les condicions perquè la societat civil pugui trobar la unitat estratègica per seguir avançant cap al repte i el mandat de l’1-O. Pot semblar que, en un moment en què el focus està en les institucions, la Crida no hi és present, però s’està organitzant com a moviment transversal i unitari en el marc de la societat civil. Estem fent la nostra feina, ens estem reforçant.

– Però, per on passa el futur de la Crida? Ja existeixen organitzacions sociopolítiques que, en aquest sentit, són referents per a la ciutadania…

Sempre hem dit que volem fer acció política entenent que aquesta no passa només en el terreny de les institucions. I això costa d’entendre, tot i que el nostre objectiu és molt clar. El debat que té la Crida, sobre quina ha de ser l’estratègia i el programa per fer viable el mandat de l’1-O, el tenen totes les organitzacions: l’ANC, Òmnium, la CUP, JxCat, el PDeCat i crec que fins i tot ERC (si no ho està fent ja) el tindrà aviat. Modestament, des de la Crida pensem que podem fer una contribució important creant un espai on totes aquestes organitzacions -tant les polítiques com les socials- puguin trobar el camí de la unitat per fer-lo viable. De fet, des del nostre moviment polític sí que marquem unes línies i, segurament, és l’aportació més madurada com a projecte que es planteja com a objectiu implantar el mandat de l’1-O i que parteix dels seus valors: la unitat, la cooperació, la determinació, la resistència… Cal una institució que representi aquest espai i, en aquest sentit, cal reforçar el Consell per la República com la institució republicana que emana d’aquell moment. Cal un debat sobre el model de país que volem.

Toni Morral (La Crida), a la redacció de La República

– Us reivindiqueu, doncs, com l’espai on unir totes les sensibilitats independentistes, però gran part del govern de la Crida és de JxCat. A més, ni ERC ni la Cup van donar-li suport en el seu naixement…

La Crida neix amb voluntat de transversalitat i la seva direcció reflecteix aquesta pluralitat. Amb tot, també és cert que hi ha lideratges molt potents que ho són a la vegada de JxCat, però entre els socis hi ha de tot. De fet, no és estrany que això sigui així perquè tant la Crida com JxCat són organitzacions que neixen després de l’1-O (i, per tant, que poden ser molt germanes perquè participen d’un context polític amb un objectiu molt clar) mentre que la resta vénen de l’autonomisme, del període previ al referèndum. Per tant, i ho dic des del respecte i la legitimitat que tenen, les seves característiques, lògiques i interessos no només són els de l’1-O.

Els partits i les seves velles dinàmiques!

Ara, estem en una mena de transició entre el període de l’autonomisme i el que volem que sigui la república, gestionant un procés convuls. I tant JxCat com la Crida s’orienten d’alguna manera als mateixos objectius, però la diferència és que a JxCat hi ha el partit del PDeCat i la Crida no compta amb cap partit, és un moviment de persones: del PDeCat, però també d’ERC i de la Cup. És cert, doncs, que hi ha una certa similitud en aquest sentit i que pot haver-hi una certa complementarietat, però com s’encaixa això ja es veurà. I, en tot cas, totes les decisions transcendents que hagi de prendre la Crida sempre seran de forma radicalment democràtica entre tots els socis. A nosaltres no ens fa nosa cap persona, el que ens fan nosa són els partits, i es tracta de sumar amb tots els espais.

“Totes les decisions transcendents sempre es prendran democràticament amb els socis”

– Ara mateix, JxCat i PDeCat mantenen un debat per a decidir el futur del seu espai polític. Quin escenari preferia: Que JxCat trenqués amb el PDeCat i la Crida passés a ser el pal de paller de tot JxCat, que JxCat i PDeCat pactin i la Crida s’hi uneixi o que JxCat i PDeCat pactin i la Crida passi a ser el partit de Jordi Sànchez?

No et sé contestar. Es parla molt sobre quin ha de ser el model d’organització o la relació -si és que n’hi ha d’haver- de la Crida amb JxCat, però poc de projecte i crec que aquesta és la clau. És a dir, depèn de com ens plantegem no només el projecte de país, els objectius polítics i l’estratègia per avançar, sinó també del model d’organització. Aleshores és quan podrem contestar aquestes preguntes, perquè ara falten propostes concretes.

I la Crida en té de propostes concretes?

La Crida sí que té definit què volem i com ens agradaria que fos i, tot i que molts cops topem amb la realitat, voldríem que hi hagués un espai unitari on fóssim tots, que fos de persones i que els partits anessin al darrere. Voldríem conformar un paraigua amb el qual, fins i tot, póguéssim competir electoralment amb els partits unionistes. Però com això no depèn només de nosaltres i s’ha vist que no és possible, hem de veure com fem viable aquesta unitat. Des de les cúpules és impossible però des de les bases, amb la suma de la gent, no ho és. Ara, s¡ha de treballar i picar pedra. A mi m’interessaria saber exactament com som capaços d’estructurar-nos entre tots i amb quins objectius, calendari i estratègies perquè el nom no fa la cosa. Vam votar l’1-O i com ho vam fer és la clau de com creiem que ens hem d’organitzar. Hi ha d’haver unitat.

– De la unitat en parla tothom, però sembla que és més un concepte abstracte que aplicable en la realitat…

Cal que consensuem perquè ha de servir la unitat, per anar cap a on i de quina manera. I, en aquests moments, és una pregunta que es fa tothom. Aquesta reflexió col·lectiva és la que hem de poder fer i la Crida és un espai on fer-la. Volem ser de tots i no som de ningú.

– Les sentències del judici de l’1-O s’esperen condemnatòries. La resposta pot ser una oportunitat per a tornar a fer realitat aquesta unitat que tant reclama la Crida?

Sembla que, en l’imaginari col·lectiu, s’està instal·lant la idea que és gairebé impossible que hi hagi absolució i tothom ho assumeix. Com a Crida, volem començar una campanya per a generar consciència social en relació al fet que l’absolució seria l’única sentència acceptable. Amb tot, ja sabem de quin peu calça un Estat que no té cap mena de mania en activar totes les palanques de la repressió i -sigui quina sigui la sentència- ha d’haver-hi una resposta social contundent que generi un moment de pols entre els acusats (tots els que vam anar a votar l’1-O) i l’Estat. Hem de mirar d’organitzar aquesta resposta amb els partits polítics i la societat civil.

-Està clar que hi haurà una resposta de la societat civil. Pel que fa a les institucions, la sentència pot accelerar la convocatòria d’eleccions? S’hi presentaria la Crida?

Només el president pot decidir-ho, però no sé si seria la millor resposta. Una cosa és la política institucional i una altra la política en majúscula. Pel que fa a la Crida, tenint en compte que hem renunciat a presentar-nos en el darrer cicle electoral, s’haurien de donar unes circumstàncies molt especials: que fos una candidatura paraigües de tothom. I això és molt complicat avui. Però el poder dels partits i les institucions el recullen de la gent, que és on hi ha el repte i on treballa la Crida. Sabem que no és res que es pugui fer d’avui per demà, però hem de recordar les últimes paraules que va dir el president Puigdemont en territori català: paciència, perseverança i perspectiva.

Toni Morral (La Crida), a la redacció de La República

– Una de les qualitats que més reivindica la Crida és que, amb la seva transversalitat, ha sabut arribar a concrecions de cara al camí que cal seguir. Com pot traslladar això al panorama polític general?

Els mateixos partits s’adonaran de les limitacions i les impotències, que els calen eines que estan fora de les seves fronteres orgàniques i, fins i tot, de les fronteres institucionals. Perquè la política és molt més que les institucions i els partits, que són molt sistèmics, i el que estem intentant és obrir un camí que transformi el sistema de fons. Aquesta fortalesa està en la unitat de la gent i perquè aquesta hi sigui calen objectius i estratègia clars. És laboriós, perquè el camí no està traçat, i per això volem oferir un espai obert on pugui entrar tothom; sobretot des de la proximitat dels territoris, els barris o les sectorials, que és on es veuen els problemes de la gent.

– Seguirem sentint parlar molt de la Crida, doncs…?

Tenim el mandat del congrés constituent molt clar i la Crida és una eina molt útil, ara més que mai, perquè no existeix l’espai que nosaltres volem crear. Per això costa d’imaginar a molta gent, perquè estem construint un espai nou, en un terreny de joc nou i el moment que vivim també és nou. El que va passar l’1-O és molt transcendent, tot i que hi ha qui el vol enterrar i oblidar, però el seu calat social i polític marca un abans i un després. I, en aquest després, és on està ubicada la Crida, per ajudar a la gestió política d’aquesta transició i fer viable el mandat de l’1-O des dels valors de l’1-O. Moltes vegades, nosaltres mateixos ens fem preguntes incòmodes de contestar, però aquest projecte és molt vigent i necessari. En aquests moments, estem intentant madurar l’entitat i estem atents del que passa al nostre entorn, sobretot pel que fa a JxCat i el PDeCat. Depèn del que passi pot haver-hi complementarietat amb la Crida i hem de veure com la juguem.

– Dius que hi ha qui vol enterrar i oblidar l’1-O. Dins l’independentisme també?

Vull pensar que no…

– Però?

…

– Durant la conversa, has mencionat diversos cops els socis de la Crida. Algun missatge?

Som protagonistes de la construcció d’un moviment sociopolític que serà determinant en la definició de l’estratègia per fer efectiu el mandat de l’1-O. La Crida està cridada a tenir un paper clau i, ara mateix, hem de preservar-la d’agressions de tota mena, preservar el que els socis van votar al gener i la sobirania de l’entitat. Hem de treballar perquè sigui una eina útil per la unitat, perquè tothom comparteix que és imprescindible, però la unitat es fa treballant-la i no només parlant-ne. Des de la suma de persones transversals, als municipis, siguin del partit que siguin, cal plantejar projectes i accions concretes i compartir-les.

Font :https://www.larepublica.cat/morral-la-diferencia-entre-jxcat-i-la-crida-es-el-pdecat-nosaltres-sumem-persones-i-no-pas-partits/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La resposta a la sentència | Mònica Sabata

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Arribar a la independència és un repte titànic que potser mai hem mesurat correctament"

Mònica Sabata

L'indepedentisme té molts reptes. N'hi ha per triar i remenar: la nova convocatòria d'un nou referèndum, la construcció de la unitat (estratègica o no) que ha de permetre arribar a bon port, la generació d'una hegemonia, la reorganització interna dels diferents partits, el reforçament dels moviments socials, el manteniment de les mobilitzacions, i la reconstrucció de vincles que s'han trencat com a conseqüència de les aliances post eleccions municipals, entre molts d'altres. Això és així perquè arribar a la independència és un repte titànic que potser mai hem mesurat correctament. Però ara mateix, em temo que hi ha objectiu que sobresurt: em refereixo a la preparació de la resposta a la sentència que emetrà el Tribunal Suprem.

Fins ara teníem la incògnita de la data. Algunes hipòtesis parlaven de finals de juliol, i d'altres, de la tardor. Tanmateix, ahir aquest misteri es va esvair. I és que segons les declaracions d'un dels magistrats del Tribunal Suprem que han jutjat el procés, Antonio del Moral, sembla que fins passat l'estiu no hi haurà veredicte. Així, el jurista va explicar que estan deliberant i que, malgrat tot pot canviar, “es pot descartar que sigui abans de l’estiu i seria més cap a finals de setembre o octubre”. Ai las! Si això és així, l'independentisme té més temps per orquestrar una resposta sòlida, contundent i a l'alçada de les circumstàncies. I vostès diran, com ha de ser aquesta resposta? Servidora desitjaria que tingués -almenys- les següents característiques:

Primera. Ha de ser una resposta unitària, construïda per totes les forces polítiques independentistes i sobiranistes i els moviments socials. Això implica tornar a incloure el món i l'entorn dels Comuns perquè són, sens dubte, una peça clau. Vostès em diran que ara no és fàcil, i tenen raó. No en va, l'acceptació dels vots de Ciutadans en l'operació espanyolista de l'Ajuntament de Barcelona ha fet molt mal. Però malgrat tot, em temo que és vital tornar-los a incloure en la lluita pels drets civils i polítics i en la reivindicació del dret a l'autodeterminació.

Segona. No pot ser una resposta simbòlica. Ans al contrari! Ha de ser efectiva. La sentència que vindrà mereix molt més que una manifestació. Això és així perquè d'ençà del 2010 ja hem assistit a moltes manifestacions multitudinàries en motiu de la Diada i dels diversos motius que ens han dut al carrer durant el procés. La realitat és que aquestes mobilitzacions han tingut una influència molt important en la moral i el convenciment de les persones a Catalunya i han eixamplat la base però, malgrat ens pesi, l'han tingut bastant més minsa en relació a la influència que han exercit entre els polítics espanyols -que no han canviat gens ni mica el seu posicionament- i encara menys en la fiscalia i l'acusació popular que han impulsat aquest judici farsa. Per tant, cal pensar quines són les accions que cal emprendre per aconseguir un impacte real més gran que el que pugui generar una simple manifestació.

Tercera. La resposta ha de deixar empremta en la política. Sigui quin sigui l'abast i la duresa de la sentència haurà de tenir un impacte real en la política catalana i espanyola. No en va, la vulneració de drets que pateixen els nostres presos i el càstig injust que signifiquen la presó preventiva, el judici i tot el que pugui venir, han de fer que res no torni a ser com abans. I, en conseqüència, les forces polítiques hauran de ser molt coherents i conseqüents amb els pactes i amb totes les seves accions, inclosa la potencial convocatòria d'eleccions. I és que ja res no pot ser a la babalà i sense premeditació. Al contrari, ara cal molta estratègia i tenir molt clar cap a on anem. 

Quarta. La resposta ha de qüestionar l'estat de la democràcia a l'Estat espanyol. La repressió que estem vivint i el judici han representat un escac i mat a la qualitat democràtica d'un Estat que vol ser a l'avantguarda dels estats europeus. Però ara, quan es dicti sentència, caldrà fer encara més paleses les vulneracions i la manca de respecte a les llibertats ciutadanes i als drets individuals i col·lectius.  

Cinquena. Ha de ser internacionalitzada i no es pot quedar en el nostre àmbit "domèstic". Sigui quina sigui la sentència, serà del tot injusta. Tan és així que els nostres presos i preses hauran de continuar el camí cap a la justícia europea i internacional. Per això és vital que la resposta es faci sentir a l'exterior i tingui el suport d'organitzacions de la societat civil i la política europea i mundial.

Sisena. La resposta ha de ser pacífica. El moviment independentista català s'ha caracteritzat -sempre- per ser pacífic i cívic i absolutament respectuós amb les persones que pensen diferent. Així haurà de continuar essent en el futur.  

Setena i última. Ha de ser multitudinària. Potser hi ha qui té la sensació que estem desmobilitzats i que el moviment passa per hores baixes. Potser sí. Aquestes impressions són fruit dels cicles variables que viuen i pateixen tots els moviments socials. Tanmateix, un cop es dicti la sentència, aquesta haurà de ser l'espurna que torni a mobilitzar i aturar -si així es decideix- el país sencer. Ningú no es podrà quedar a casa!

Anem-hi pensant perquè l'estiu passarà molt ràpid i no s'hi val a badar! Els nostres presos i preses s'ho mereixen i la nostra lluita per la llibertat, també!

Font: https://www.elmon.cat/opinio/la-resposta-a-la-sentencia_1935962102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial