Per què menteixes, Andreu Barnils? | Jordi Sànchez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Tothom del meu entorn (familiar, amics, polítics i advocats) sap què no faré: ni demanaré ni promouré, directament ni indirecta, cap indult»

Jordi Sànchez

Al teu article titulat ‘L’indult’ dius que ‘els presoners [en referència als presos polítics] tenen una cosa al cap que es diu indult’. D’on ho treus, això, Barnils? Has parlat amb cap dels set presos polítics dels Lledoners, amb la Dolors Bassa o amb la Carme Forcadell sobre aquesta qüestió? Si ho has fet, et convido que siguis precís, concret, que diguis qui es planteja l’indult i qui no. Qui ha parlat d’indult? En quines reunions s’ha parlat d’indults? I qui hi havia, en aquestes reunions? Si no ho has fet, el lector de VilaWeb s’hauria de preguntar per què no m’has donat, perquè no ens has donat, l’oportunitat d’opinar sobre l’indult que dius que defensem.

Era fàcil fer-ho. Sabies on trobar-me. Fa vint-i-un mesos que la meva residència és pública i notòria. Des que vaig entrar a la presó no he defugit de respondre a cap pregunta, cap entrevista per escrit, ni tan sols cap off periodístic a tots aquells que m’ho han demanat i a qui la presó m’ha autoritzat de rebre en locutori.

Conscientment o inconscientment, ens has condemnat al silenci. Com ho ha fet la Meritxell Batet o abans ho havia fet el jutge Llarena. Sí, així de clar. Ens has inhabilitat negant-nos el dret a la paraula. Has ofegat la nostra veu com en Marchena l’ofegarà de nou en la sentència, amb l’agreujant que t’has atrevit a situar-me en una posició (la defensa de l’indult) que mai ha estat la meva i que no em representa. I tu, Barnils, no ets ningú per dir què faré jo sense haver-m’ho preguntat. I menys, si ho podries haver fet.

Benvinguda sigui la crítica i maleïda la mentida. L’obligació del periodisme honest i rigorós és contrastar les fonts per evitar ser l’instrument vehicular de la mentida com a arma política. El poder constituït utilitza sovint la mentida, com tu saps bé i com Hannah Arendt ens va il·lustrar. Però això no dóna carta blanca a la resta per a utilitzar-la. La mentida com a arma política sempre és detestable i cal denunciar-la i fugir-ne. I tu, Barnils, no ho has fet.

Saps? No és res personal, però parlaré com si fóssim fent un cafè o una cervesa, com tantes n’havíem fet amb en Partal, i ningú més ens sentís: estic fins als collons de tots els que s’omplen la boca amb els presos polítics però practiquen la màxima de ‘tot pels presos però sense els presos’. I això val tant per a periodistes com per a polítics suposadament empàtics, solidaris i per a companys de lluita.

Sóc a la presó per haver fet activisme polític i haver-me atrevit a promoure i fer possible l’1 d’octubre. Des de la presó no he renunciat a continuar fent política i a fer-la de manera coherent amb els meus ideals i el meu estil. Els mateixos que van marcar la meva presidència al capdavant de l’ANC i van portar a perfilar amb altres persones el que va ser l’1 d’octubre. No he deixat de fer política davant el tribunal que em va jutjar. I vaig acceptar la petició del president Puigdemont d’acompanyar-lo de número dos a les eleccions del 21-D, d’encapçalar la llista del passat 28 d’abril i d’involucrar-me en l’impuls de la Crida Nacional. La dignitat d’un pres polític i de la causa que representa també és continuar fent i defensant les idees per les quals va ser empresonat.

És evident que a algú no agrada que els presos fem política. He llegit alguns dels articles en contra que publiqueu a VilaWeb. I respecto totes les opinions, fins i tot les que van prenyades d’apriorismes. En tot cas, sóc un pres polític; què s’espera que faci a la presó? Macramé? Doncs, no, jo no faré macramé. Continuaré defensat les meves idees, acusant l’estat i donant la meva opinió a qui me la demani o pugui interessar. I quan trobis una evidència, una sola, que et permeti afirmar que faig política per beneficiar-me penalment de la situació, ho expliques. Mentrestant, respecta’m, ni més ni menys com m’hauries de respectar si fos en llibertat. Tampoc necessito una dosi més alta d’empatia per a rebre una crítica política que les que necessita qualsevol altra persona que faci política i no sigui presa. No necessito caritat ni condescendència pel fet de portar vint-i-un mesos empresonat, necessito ser tractat amb dignitat i, sobretot, no ser utilitzat ni manipulat en funció d’interessos partidistes no declarats.

No cal faltar a la veritat per defensar una posició política. No és veritat, per exemple, el que dius de manera molt sibil·lina a l’article que ‘des de les presons conduïm una negociació col·lectiva’. I tampoc cal caure en el paternalisme, com quan afirmes que el pres polític ‘prou feina té per ell, que a sobre hagi de pensar en tothom’. Aquestes paraules són ofensives i, per més que les amaguis en un joc de preguntes i reflexions aparentment contradictòries, el missatge que traspuen és tan nítid que t’hauria de fer empegueir.

Acabo. No sé què faries tu per evitar quinze anys de presó. Entenc que no responguis a la pregunta retòrica que tu mateix et fas. No crec que ho puguis saber fins que no t’hi trobis i espero que no t’hi trobis mai. En tot cas, a mi me’n demanen disset i sé què faré i què no faré. I tothom del meu entorn (familiar, amics, polítics i advocats) sap què no faré: ni demanaré ni promouré, directament ni indirecta, cap indult. I tu ja ho hauries de saber. Però potser no t’interessa explicar-ho, no fos cas que això tan simple fes malbé la tesi tan legítima com falsa del teu article, segons la qual ‘l’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el govern Sánchez’. Així no, Barnils, així no.

Jordi Sànchez
Presó dels Lledoners, 22 de juliol de 2019

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-menteixes-andreu-barnils-opinio-jordi-sanchez/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COMBATRE LA RESIGNACIÓ: L’ALTERNATIVA QUE VINDRÀ | MIREIA VEHÍ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La resposta a la sentència ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat d’exercir drets enfront d’un Estat que utilitza el càstig enlloc dels mecanismes polítics de resolució de conflictes

MIREIA VEHÍ

Diumenge passat, la CUP va celebrar dues assemblees nacionals que van suposar un desplegament logístic, polític i militant increïble. Voldria començar aquestes línies agraint tota la feinada que va comportar, la dedicació per part de tantes militants alliberades i el compromís de totes les que hi vàrem ser (i de les que no hi van poder ser però s’hi sentien).

Segurament va ser un dia amb massa decisions a prendre i massa poc temps per a parlar, pensar i debatre. Però en els temps que corren, en un moment de poca brúixola i molta capelleta, de poc camí clar i molta tribuna, que el diumenge centenars de militants féssim dues assemblees nacionals i poséssim la intel·ligència col·lectiva al centre de l’acció política per a decidir des d’on actuem, amb quina mirada, cap a quins objectius i de quina manera – Assemblea de Ginebra present des de la pantalla –, és immensament transformador.

Malgrat els temps que corren, malgrat la repressió, malgrat la incertesa, nosaltres posem allò col·lectiu com a pedra angular del que ha de venir. A can CUP, les cruïlles polítiques les analitzem entre totes, les pensem des de tots els racons del territori, i tractem de donar-hi resposta de forma horitzontal. I és el més transformador que tenim, saber-nos part d’un projecte col·lectiu, horitzontal i heterogeni.

L’Assemblea Nacional Estratègica: dos mesos fent bullir l’olla

Vam començar amb uns documents portats a Consell Polític, treballats a les assemblees locals i territorials, amb una comissió redactora que va fer realitat la ponència i, davant de la dificultat de decidir coses entre tantes – som moltíssimes militants –, imaginació, creativitat i enginyeria assembleària: ens hem inventat una altra forma de fer Assemblea nacional que s’allarga en el temps. Des del passat 1 de juliol, quan es va enviar la ponència i vàrem fer les primeres assemblees territorials, fins que acabem votant-la a finals de mes.

Per això, el diumenge no va ser el final de res. Segurament és el principi d’una proposta que requerirà més treball per a poder fer realitat els Països Catalans vertebrats des del municipalisme, més intel·ligència col·lectiva per a fer de la CUP i de l’esquerra independentista actors imprescindibles dels temps que venen, i més espais de debat per aterrar el marc estratègic a propostes pràctiques i senzilles.

Siguem realistes, construïm allò impossible

Qualsevol intent de canvi en clau independentista i transformadora trobarà les mesures de l’Estat i la UE com a resposta

La ponència, que fins a finals de juliol no serà un document aprovat, planteja una mirada realista al moment polític actual. Realista en el sentit que, qualsevol intent de canvi estructural dut a terme des de les institucions en clau independentista i transformadora es trobarà de front les mesures de l’Estat i la Unió Europea com a resposta.

L’article 155 de la Constitució Espanyola, l’espasa de Damocles sempre present que s’activarà cada vegada que hi hagi un exercici de sobirania nacional; l’article 135 de la Constitució Espanyola, que ens obliga a pagar el deute abans que a finançar serveis públics; la recentralització de poder sistemàtica per a imposar l’autoritarisme de mercat a costa dels drets democràtics fonamentals que imposa la Unió Europea perquè la financiarització de l’economia no tingui límits; la necropolítica d’una Unió que mata per assegurar que no es toca ni un bri de les relacions colonials que sustenten l’acumulació de capital a dins i a fora de les fronteres.

És en aquest context concret on s’ha de bastir el projecte de l’esquerra independentista i de la CUP. I la proposta és poder pensar i treballar des d’una lògica de presa de poder, construint capital simbòlic, és a dir, hegemonia; però també capital material concret. Centrar-se en construir i contribuir a moviments i organitzacions que ens permetin exercir poder – i que ja existeixen –: economia social, solidària i cooperativa que pugui arribar a ser una font de contrapoder a la Unió Europea de la misèria i a la banca usurera; sindicats d’habitatge i de territori que guanyin drets a partir de la desobediència civil; moviments antiracistes que lliurin la batalla contra el racisme institucional i ens posin el mirall de la colonialitat amb tota la cruesa que suposa; moviments feministes que estenguin arreu la transformació substancial de les relacions, del gènere i de la divisió sexual del treball i de la misèria; moviments ecologistes i pel territori que exerceixin defensa activa de la vida entesa com la terra. I així fins a on puguem, amb una estratègia clara de construcció d’institucionalitat pròpia, aquella que ja funciona en l’àmbit cultural i d’oci i que ens ha permès, des de fa tants anys, esdevenir en col·lectiu.

Des de l’estratègia política institucional de la CUP, toca fer de l’1-O una pràctica habitual

I des de l’estratègia de política institucional de la CUP, toca ser a les institucions fent de l’1 d’octubre una pràctica habitual i que estiri els límits fins on es pugui. La combinació entre la institució i el carrer organitzat, exercint desobediència quan els límits materials de l’ordenament jurídic i constitucional ho requereixin, són la clau de la conquesta de drets.

En el terreny de l’habitatge ha sigut una fórmula que fa molt temps que funciona, quan els ajuntaments de la CUP no han tingut la llei 24/2015 a l’abast per a garantir habitatge – evidentment suspesa pel Tribunal Constitucional –. Si l’ordenament constitucional no permet garantir el dret a l’habitatge, que el moviment okupi blocs de fons voltors, que la institució es posarà al servei d’aquest per tal de fer efectiu el dret a l’habitatge. I ho ha de ser en molts altres àmbits en els que els drets depenguin de la desobediència civil.

Ni realisme màgic, ni futur impossible: construïm les condicions

I en clau estrictament nacional i pel que fa a l’exercici de l’autodeterminació, ens ubiquem en un terreny en el que entenem que, ara mateix, no hi ha condicions per guanyar. Però l’autodeterminació només es possible a través d’una estratègia que passi per múltiples embats.I les condicions només es poden construir, justament, a partir de l’impuls de múltiples 1 d’octubre.

La resposta a la sentència ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat col·lectiva d’exercir drets enfront d’un aparell d’Estat que utilitza el càstig

Amb la sentència del Tribunal Suprem a l’horitzó, on ens hi juguem el tractament de la dissidència per part de l’Estat en el futur, cal aconseguir una resposta massiva i desobedient que assenyali el TS com a part d’un engranatge dinamitador de drets civils i polítics que, des que va començar el judici, està enfocat a castigar per exemplaritzar qualsevol poble de l’Estat que gosi aixecar-se qüestionant la monarquia, la unitat de la pàtria i el capitalisme com a únic model possible – recordem la mesura aprovada pel Consell de Ministres per a que les empreses canviessin la seva seu per tal de contribuir a la fallida durant l’octubre del 2017, o el pànic a que el Banc Central Europeu tallés els diners dels caixers –. I la resposta ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat col·lectiva d’exercir drets col·lectius enfront d’un aparell d’Estat que utilitza el càstig enlloc dels mecanismes polítics de resolució de conflictes.

Acabo, citant una frase d’un dels moviments de referència polítics per a moltes, que obre la ponència estratègica de la CUP: “nos quieren quitar la tierra para que no tenga suelo nuestro paso” (Subcomandante Marcos).

Que la terra, com la vida, sigui el camp de batalla per a caminar.

Font: https://www.elcritic.cat/opinio/mireia-vehi/combatre-la-resignacio-lalternativa-que-vindra-32313

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Allò que segur que no farà Sánchez | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La retirada d'Iglesias deixa Sánchez sense excuses per a pactar amb Podemos i dóna ales als independentistes partidaris d'investir-lo de franc

Pere Martí

El 2 d’octubre de 2016 Pedro Sánchez va dimitir com a secretari general del PSOE després d’haver-se refusat a facilitar la investidura de Mariano Rajoy amb una abstenció. Un cop encapçalat per Susana Díaz, però sobretot avalat pels poders econòmics i mediàtics espanyols, el va fer saltar de la direcció del partit. El 29 d’octubre de 2016 Rajoy sortia investit gràcies a l’abstenció de 68 diputats del PSOE, que eren tots menys quinze, entre els quals hi havia bona part del PSC i el PSIB, a més de noms rellevants com ara Margarita Robles.

Els mateixos que no volien que el PSOE facilités la investidura de Rajoy l’any 2016, amb una votació contra natura, no volen que ara Sánchez governi amb Podem, perquè en sortiria un govern massa a l’esquerra i més partidari de la plurinacionalitat que no estan disposats a acceptar. Els poders fàctics han posat línies vermelles a Pedro Sánchez i aquest no està disposat que li tallin el cap per segona vegada. Per tant, ha fet tant com ha pogut per humiliar Podem i ha menystingut els independentistes durant tot l’esperpèntic procés de negociació de la investidura. No ha aconseguit l’abstenció del PP ni de Cs, l’opció preferida de l’establishment, però finalment ha aconseguit el cap de Pablo Iglesias, que podrà oferir amb safata a la CEOE. La decisió d’Iglesias deixa Sánchez sense excuses per a fer un govern de coalició, tot i que el dirigent del PSOE li ha advertit que serà ell el qui decidirà els ministres.

Iglesias s’ha immolat per la situació desesperada de Podemos, que, en plena caiguda electoral, té pànic d’unes noves eleccions. Un pànic que també té l’independentisme, però per uns altres motius. L’independentisme majoritari no vol noves eleccions per la por que governi el tripartit PP, Cs i Vox. És aquesta por de l’extrema dreta la que va mobilitzar el vot cap a ERC i el PSC a les passades eleccions espanyoles, que va perjudicar les expectatives de Junts per Catalunya. Però ERC no vol jugar-se-la una segona vegada i veure’s superada pel PSC a Catalunya i, per tant, encreua els dits perquè finalment hi hagi acord entre el PSOE i Podem. En el cas de Junts, un acord d’aquestes característiques faria més digerible una abstenció que defensen el PDECat i els presos polítics. Els dirigents de Junts per Catalunya estan majoritàriament en favor del no, però només l’ha defensat a pit descobert el president Quim Torra.

Sánchez no oferirà a l’independentisme res que justifiqui el suport a la investidura o que l’hi faciliti amb una abstenció perquè sap que el té de franc. No solament no oferirà res sinó que cal veure què farà durant la pròxima legislatura si governa. La teoria del mal menor s’imposa entre l’independentisme, que ho fia tot a un diàleg incert sense agenda i amb línies vermelles que exclouen l’autodeterminació. Perquè Sánchez no ha dit què ofereix a Catalunya, però sí que ha deixat molt clar què no farà: acceptar un referèndum d’autodeterminació i reconèixer el caràcter polític dels presos. I si la resposta a la sentència del Suprem se surt d’allò que ell considera acceptable, tornarà a aplicar el 155.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-que-segur-que-no-fara-sanchez/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Borrell, la guerra i la destrucció des de dins de l’ideal europeista | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Quan Borrell proclama que la guerra és l'estat natural de la vida, desautoritza el projecte europeista de dalt a baix»

Vicent Partal

En un acte del PSC que ha assolit una difusió internacional sense precedents, Josep Borrell, candidat a Alta Autoritat de la Unió Europea per a la política exterior, va dir, com qui no vol la cosa, que l’estat natural de la humanitat, de la vida, va dir ell, no era la pau sinó la guerra. Ho va dir amb un gest teatral greu, com acusant d’il·lusos els qui pensem una altra cosa i segurament sense mesurar l’abast de les seues paraules ni com serien interpretades en determinats països. Si la diplomàcia és un art, Borrell hi està completament incapacitat. Penseu només que entre les primeres polèmiques del mandat que encara no ha començat hi ha les reticències d’Israel al seu nomenament per la simpatia que consideren que té cap a Iran. En aquest context, interpreteu com es pot llegir a Teheran la frase segons la qual ‘l’estat natural de la vida és la guerra’ posada en boca del màxim representant (entre moltes cometes) de la política exterior de la Unió Europea.

Josep Borrell: “La pau no és l’estat natural de la vida. L’estat natural de la vida és la guerra, la confrontació i el conflicte.”

Ara m’explico moltes coses… pic.twitter.com/BfEyiolelO

— Miquel Strubell fill 🎗 (@miquelstrubell) July 13, 2019

Això que es coneix com a ‘estat natural’ és un concepte que segurament ha estat, és i serà, dels més debatuts socialment en la història de la humanitat. La pregunta és lògica i inevitable: ‘Com era la vida de les persones abans que existís l’organització social que avui coneixem com a nació o com a estat?’ La resposta és ben complicada. Hobbes, Montesquieu, Rousseau, Hume i tantes altres ments brillants van esmerçar molts esforços a respondre a la pregunta. Existien els drets? La idea d’uns drets que tenim per naturalesa, els drets naturals, és correcta? O tot és un artifici creat a partir de l’organització social? Érem lliures, abans d’entrar a la societat tal com l’entenem avui? Què volia dir llibertat, aleshores, i on eren els seus límits?

Totes aquestes preguntes, que només són un exemple menut, són de resposta molt complicada. No s’hi han dedicat els filòsofs i prou. Els antropòlegs han fet una gran tasca estudiant les societats més aïllades i els grups no contactats a la recerca de respostes. I els historiadors, evidentment, han lluitat per trobar els elements definitoris de la resposta. Però el resultat de tanta feina no és taxatiu. Encara hi ha qui creu que la guerra i la violència són aspectes universals i naturals de la humanitat, però hi ha arguments molt sòlids també en favor que la guerra és una creació que deriva de circumstàncies específiques econòmiques i socioculturals. I és en aquest context que l’adherència sense matisos de Borrell a la idea que la guerra és un fenomen natural sorprèn i inquieta molt. Ja ho sabem, que ell no és cap gran intel·lectual, però seria prudent no afirmar rotundament coses que estan en discussió d’una manera tan clara i evident. Sobretot, si has d’ostentar un càrrec com el que li han proposat d’ocupar.

Hi ha un detall que crida especialment l’atenció, en l’astracanada de Borrell: la renúncia implícita que significa la seua frase pel que fa a les raons i els principis fundadors de la Unió Europea. La UE és un desastre com més va més gros, però encara té a favor seu un servei únic que ha fet a la humanitat: aturar la cadena de guerres entre França i Alemanya. Les tres grans guerres entre aquests dos estats, especialment la Segona Guerra Mundial, van deixar el planeta i la humanitat en el punt més àlgid de perill que hagués pogut imaginat. La dimensió del conflicte global que van desencadenar, amb els morts comptant-se per milions i milions, l’aberració singular de l’holocaust i l’aparició i l’ús de les armes nuclears van constituir una amenaça a l’estabilitat del planeta i la humanitat com no s’havia vist mai.

Però d’aquelles cendres dramàtiques, en va nàixer el projecte de la unitat europea, que en aquest punt ha tingut un èxit extraordinari. Fa 74 anys del final de la Segona Guerra Mundial i en un període de temps tan curt, en termes històrics, s’ha aconseguit d’evitar per sempre més una guerra entre França i Alemanya, dues potències que havien sostingut guerres cruels el 1870, entre el 1914 i el 1918 i entre el 1939 i el 1945, guerres que havien significat l’ocupació formal d’Alemanya fins al 1989. No és poca cosa, canviar un segle llarg de tensió per l’actual col·laboració, en la qual gairebé es pot dir que França i Alemanya són un sol país, amb l’existència més que remarcable des del 1992 d’un exèrcit comú, fins i tot.

Però quan s’ha aconseguit això, Borrell s’atreveix a dir que la pau no és l’estat natural de la vida sinó que ho és la guerra. I, més enllà de la seua incapacitat política, la pregunta a fer-se és si aquest serà el missatge que proclamarà com a cap de la diplomàcia europea i les conseqüències que això pot arribar a tenir.

Entre parèntesis: el càrrec d’Alta Autoritat no és el que aparenta, en termes de poder. El ministre d’Afers Estrangers de Malta té més poder real que Borrell. Però Borrell té el megàfon de Brussel·les. I les implicacions polítiques del missatge que comença a llançar són enormement greus. Especialment, si atenem a la deriva que la Unió Europea va prenent en el sentit de voler competir també com a força militar al món, un discurs que sobretot Macron, amb qui Pedro Sánchez va pactar el nou lloc de feina de Borrell, vol posar a Brussel·les.

La Unió Europea és un gegant econòmic, una mediocritat política i una nul·litat militar. Aixoplugada històricament sota el paraigua nord-americà i de l’OTAN, el sector militar europeu, el complex econòmic i militar d’Europa ha estat fins ara menystingut. A diferència del que passa a l’altre costat de l’Atlàntic. Allà, l’aliança entre els militars que fan la guerra i la indústria que viu de la guerra representa el nucli de poder estable i real del país, l’essència del sistema. El 1961, en el discurs de comiat, el president Dwight D. Eisenhower, un general de cinc estrelles, va avisar de l’enorme perill que representava per a la democràcia la influència del complex militar industrial. Però la realitat ha depassat les pitjors expectatives. Avui, els Estats Units tenen una despesa de defensa que dobla de llarg la del segon estat (la Xina), que equival a la suma dels dinou estats següents, disset dels quals són aliats seus, i que dobla la despesa conjunta de la resta dels 174 estats membres actuals de l’ONU. Una barbaritat incomprensible que porta a la necessitat de crear i mantenir guerres per perpetuar el negoci.

Avui ja ningú no ignora la gravetat del segrestament de la democràcia per aquest enorme aparell de poder econòmic que és el complex militar industrial –us remet a l’editorial sobre les teories de Sheldon Wolin per si voleu aprofundir-hi. Molt poca gent, per no dir ningú, discuteix l’impacte negatiu sobre la pau mundial que comporta la voracitat de la maquinària bel·licista. I poca gent discutirà que l’europeisme era, en aquest sentit, una contra imatge que demostrava que la pau era possible i beneficiosa per a tothom. Però la maniobra en marxa consisteix a buidar la Unió Europea de les nobles referències humanístiques dels pares fundadors per posar-la en el camí d’esdevenir un monstre paral·lel a això en què s’han convertit els Estats Units d’Amèrica. I per aconseguir-ho, la primera cosa que cal fer és canviar de missatge, pregonant als quatre vents que anàvem equivocats i que, en realitat, dient que l’estat natural de la vida és la guerra, cal preparar-s’hi. Omplint les butxaques del complex militar i industrial europeu.

I quin falcó millor per a fer aquesta feina que Borrell, un indigent intel·lectual que, per això mateix, pot contradir, sense morir-se de vergonya, l’obra dels grans inspiradors de la idea europeista i un immoral que ja ha estat capturat en irregularitats econòmiques però que no ha tingut –ni té ni tindrà– la vergonya ni la decència de retirar-se de l’escenari per assumir així, també políticament, la seua culpabilitat.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/borrell-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Qui sentencia què | DAVID FERNÀNDEZ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

I si resulta que, un cop més i contra la nostra pitjor versió, som capaços de capgirar-ho?

DAVID FERNÀNDEZ

Roma locuta,

causa finita

La resposta a la sentència haurà de ser sostinguda, constant, continuada i permanent –o no serà–. Fonamentalment, perquè els seus efectes han estat planificats perquè siguin sostinguts, constants, continuats i permanents. De llarga durada i ampli espectre. En lògica recíproca, la resposta política i solidària hauria de ser inevitablement proporcional. La requisitòria és complexa i el dilema, gens fàcil: com es tomba una sentència com la que caurà? Com s’altera i es converteix en condemna per a qui l’emet? Com es fa insostenible i insuportable la seva aplicació? Com es desmunta i despulla la raó d’estat? Quan acabaran els exilis? Quan tornaran a casa presos i preses? Com es desconstrueix, finalment, l’equació repressiva i quant de temps ens costarà? Com continua la lluita democràtica per l’autodeterminació?

Massa sovint, la pregunta recurrent és què passarà –i val la pena rumiar-hi sempre, és clar–. Però la pregunta pertinent, la de debò, la més necessària i l'única que pot esbossar com modificar rumbs, excepcions i coces, és què farem i com podem respondre-hi. No què faran ells –prou sabut–, sinó què farem nosaltres. Panoràmica general, als despatxos on es planifica la repressió, que sempre és una guerra de desgast, poden assumir sense despentinar-se una setmana de protestes, de mobilitzacions i d’actes massius, vaga general inclosa. Si és el preu que han d’assumir, el pagaran de grat. Ja s’ho descompten des d’avui. Per això la pregunta és encara oberta i requereix respostes urgents, meditades, sospesades i compartides. Perquè, si la sentència pretén redefinir els límits de la llibertat, la resposta només pot entestar-se en ampliar-los.

Sentència a la vista: no acceptar-la, no acatar-la, no assumir-la. D’acord. Val. Però ¿en què es tradueix exactament?

I si hi ha pregunta és perquè encara no hi ha resposta. Sentència a la vista: no acceptar-la, no acatar-la, no assumir-la. D’acord. Però ¿en què es tradueix exactament i en què es concreta en tots els àmbits –institucional, internacional, polític o social– el rebuig i oposició indoblegable a la sentència? Quines iniciatives, quins plantejaments i quines estratègies de desobediència civil pacífica, activa, resistent i no-violenta podem desplegar assumint, d’entrada, que haurà de ser llarga, col·lectiva i determinada? La resposta només pot néixer d’un debat unitari i compartit. Fins i tot, caldrà preguntar-se si aquesta és la pregunta correcta. Un creu que sí, i que en l’actual escenari de bloqueig perpetu calen desllorigadors. La resposta a la sentència en podria ser un: pel que significa, pel que imposa i pel que pretén emmordassar durant una llarga temporada a l’ombra. En tots els sentits.

En el regne de l’arbitrarietat kafkiana –com es pot definir, si no, el fet que obliguin Puigdemont i Comín a venir a jurar la Constitució mentre l'hi prohibeixen a Junqueras?; com s’entén que prohibeixin a un el que volen obligar a fer als altres?– caldrà tota la intel·ligència. I alguna evidència dràstica: tots, i tots som totes i tots, viurem –vivim ja– en un país ja pitjor si s’empresona el dissident, s’exilia l’opositor i es normalitza l’excepció, que matina cada dia. Un altre cop el duc d’Ahumada escorcollant la Generalitat. Com si res.

La pregunta incessant concorre també atenent a la cartografia de la infàmia. Sobretot, perquè en un mapa indecent –quan la política actual és la continuació dels cops de porra per altres mitjans– hi continuarà concorrent un triple arsenal estatal amb caràcter repressiu ampliat. Primer, una diplomàcia dura d’un estat rígid que avui conforma un dels eixos d’estabilitat del sud europeu en el si d’una UE a la deriva, en l’eix Berlín-París-Madrid. Segon, per molt que diguin, perquè la guerra bruta mai marxa malgrat que canviïn els governs –tan sols es gestiona diferent i es bescanvien els actors dels subterranis del clavegueram–. I tres, perquè l’embolcallant ideologia del narcòtic de la resignació no cessa: aquesta monitorització mediàtica per fer-nos combregar amb la derrota, aquesta pressió més psicosocial que física ordenant la retirada, aquesta campanya ambiental de prendre’ns per i pretendre’ns bojos, desviats o perduts. Tots tres són de manual, no cal ni dir-ho. Encara que hi hagin contribuït, de forma decidida, 21 mesos oficials de desconcert, inèrcia i inacció. Sense preguntes, sense respostes.

Que allò anomenat estiu, que ja no és el que era en aquest estrany compàs d’espera, ens serveixi per deixar-nos les neurones esbossant què cal fer, i com

Judici al judici, l’important sempre és saber, brúixoles i orografies, on som exactament. Nou intent precari de restauració –si sabem contrallegir, ¿per què Pedro Sánchez treu de nou aquesta setmana l’espantall del 155?– i opció del poder per allò que Gramsci anomenava revolució passiva –que tot canviï perquè no canviï res i tornem al mateix lloc–. Tot ve a dir exactament el mateix: torneu-vos-en a casa, que tancarem per dalt el que voleu obrir per baix. O dit a la inversa i planerament: sí, cal fer tot el contrari del que ens han previst. Memòria, camí i futur, plou una cita de Salvador Seguí del 1917, en temps diferents i contextos incomparables, que s’escola pel retrovisor com a divisa: "Sé que la ruta és infinita, però sé també dels deserts inhospitalaris i dels climes insuportables, i amb l'esforç de cadascú i de tots urgeix que els travessem al més aviat possible". Doncs això.

Que allò anomenat estiu, que ja no és el que era en aquest estrany compàs d’espera, ens serveixi per deixar-nos les neurones esbossant què  cal fer, i com, per fer capgirar tornes, fracassar repressions i obrir portes i finestres. El repte és majúscul i per ara només una pregunta enlaire. Caldrà aterrar la resposta. Perquè... ¿i si resulta que sí, que un cop més i contra la pitjor versió de nosaltres mateixos, som capaços de capgirar-ho? Per tant, fil a l’agulla i canvi de xip. ¿Com s’ordeix la remuntada? Com es tomba una sentència i es converteix en condemna ferma per a qui l’emet? Com es fa insostenible i insuportable la seva aplicació? Com es desmunta la raó d’estat? "Savi serà qui els frustri els plans", com diria Brecht. A veure si entre totes i tots trobem la resposta. Sobretot perquè és l'única manera coneguda, material i real, de sortir-nos-en. Junts. Alhora.

Font: https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-Qui-sentencia-que_0_2268973259.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ADÉU PARTITS | Agustí Vilella

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Tenia ganes de fer un escrit, però navegant he trobat aquest el qual no seria capaç de superar, per això el penjo, llegiu siusplau

ADÉU PARTITS

Ho he dit moltes vegades i ho dic un cop més: poques vegades a la història hi deu haver hagut una classe política que hagi tingut la ciutadania tan al seu costat, tan entregada i tan disposada a fer el que hagi calgut; i durant molts anys seguits.

Hem fet manifestacions rècord en tots sentits; ens hem vestit de tots els colors; hem anat amunt i avall; hem fet la consulta del 9-N; hem fet l’1-O; hem muntat paradetes; hem trucat a les portes; hem guarnit balcons, arbres, fanals i ponts; hem perdut hores i dies; hem fet milers de kilòmetres amb els nostres vehicles; ens l’hem jugat moltes vegades.

Tot això amb un plus que ens diferència, i molt, dels polítics: ho hem fet, ho fem i ho farem “gratia et amore” que dirien els amics de les llatinades.

Tothom empra els seus recursos, ningú no cobra un cèntim, ningú no passa notes de despeses, tot es fa amb el país al cor i amb la vista en la independència, ningú no pregunta al del costat.

Doncs tot això els polítics professionals s’ho passen per l’arc del triomf pensant només en els mesquins interessos dels partits i en els, no menys mesquins, seus personals: no han volgut anar units a les eleccions, han fet i fan pactes post-electorals de vergonya aliena dels que el súmmum ha estat el de la Diputació de Barcelona.

No tenen vergonya, no tenen decència, no tenen el més mínim respecte pels milions de ciutadans que els han votat.

Se’ls en refot el país i la seva gent.

No sé si hi pensen, però ho pagaran car; la gent està cansada, desencantada, desencisada... d’ells.

No sé com, ni qui ho ha de fer, però ho farem: els traurem i en posarem uns altres.

No volem polítics professionals ni partits-empresa; volem gent del país, que estimi el país i que treballi pel país, ni més ni menys que com fem tots els demés.

Quan ho hem tingut tot a tocar ha estat quan hi havia una gran part de polítics “amateurs”; en volem d’aquests, no dels altres. 

Agustí Vilella i Guasch

Font: http://carrostia.blogspot.com/2019/07/adeu-partits.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La lliçó del nacionalisme espanyol | Gemma Aguilera

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gemma Aguilera

Si l’unionisme té una virtut remarcable, és la unitat d’acció quan es tracta d’esclafar el veritable adversari polític. Esdevé un bloc sense fissures si té al davant qui posa en perill el seu sistema de repartiment de poder i de privilegis. La justícia, la policia, l’exèrcit, les elits econòmiques i els partits polítics del règim reaccionen exactament igual davant de l’odiat independentisme. Sense contemplacions, des de les clavegueres i des de les institucions, amb una exhibició d’unitat increïble. Ho han demostrat l’1-O, al Senat amb el 155, al judici contra els presos polítics, a l’Ajuntament de Barcelona... És aquesta convicció que a l’enemic només se’l venç des de l’acumulació de forces, i si cal amb l’ús de la violència física i/o política, que el nacionalisme espanyol ha mantingut en vida un Estat artificial que al llarg de la història ha patit grans daltabaixos. Per sobre de qualsevol pugna electoral hi ha la supervivència del règim. Escenificaran un combat, però no el deixaran caure.  

Una unitat d’acció que contrasta amb la poc dissimulada lluita per l’hegemonia electoral per part d’ERC i JxCAT per sobre de qualsevol altre objectiu de país. O almenys això fan que sembli. Ni governs legítims, ni mandats de l’1-O, ni ampliar la base: després del 26M, uns i altres han pactat amb el 155 per fotre-li la cadira a l’altre en una trentena de municipis i a la Diputació de Barcelona. Per venjança, per competència electoral, per escalfar cadires... per tot, menys per complir amb l’encàrrec que els han fet dos milions de ciutadans cada vegada que han estat cridats a les urnes. De la unitat de l’1-O es va passar a un Govern de JxCAT i ERC impostat, en guerra des del primer dia i escapçat de forma irreparable des que el Parlament no va sotmetre a votació la investidura de Carles Puigdemont per por a les conseqüències legals vingudes de Madrid.

I tots ben tornats a la Catalunya autonòmica, on es regalen espais de poder claus a qui et vol aniquilar o s’hi pacta per enfonsar el soci de Govern. Hom té elements per pensar que la prioritat no és la República, sinó afeblir-se l’un a l’altre i comptar els dies que falten per a unes eleccions. Autonòmiques, és clar. Mentrestant, la gent de bona fe tornarà a omplir els carrers per la Diada demanant unitat.

Font: https://www.elmon.cat/opinio-singular/la-llico-del-nacionalisme-espanyol_1937724102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El pla de claredat espanyol és el 155 | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El PSOE ja va refusar la via quebequesa ara fa tres anys, quan Miquel Iceta la va posar damunt la taula

Pere Martí

Mirall. El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha tornat a posarsobre la taula la via quebequesa per a fer un referèndum pactat amb el govern espanyol. Com era previsible, ja ha aconseguit el rebuig immediat de l’inefable ministre d’Afers Estrangers espanyol en funcions. Borrell ha dit que el dret d’autodeterminació no existeix en el marc constitucional espanyol –i té raó, però tampoc no existia en el marc legal canadenc. El govern espanyol no té cap intenció de pactar un referèndum, però el risc de copiar models d’uns altres països és que ni la realitat ni les aspiracions no acabin coincidint. El Quebec sempre ha estat un mirall per al catalanisme, d’ençà de l’època de Jordi Pujol fins a l’actualitat. Però, de vegades, els miralls poden ser còncaus o convexos.

D’entrada, s’ha d’explicar que, abans d’arribar el pacte de la Claredat, el Partit Quebequès, va fer dos referèndums unilaterals per definir la seva relació amb el Canadà. També cal dir que la policia no va apallissar els votants ni va tancar col·legis electorals. Els referèndums es van fer el 1980 i el 1995 i es van convocar sense negociar-los ni pactar-los amb el govern federal, que els va tolerar i es va limitar a dir que el resultat no era vinculant. Ho va fer tan bé que els sobiranistes van perdre i el no es va imposar per un marge molt estret: una diferència d’un 1,1%, uns 55.000 vots.

A Catalunya només s’ha fet un referèndum unilateral, el del primer d’octubre de 2017, i les forces independentistes no semblen disposades a tornar a fer-ne cap més. Entre més raons, perquè el govern espanyol no pensa tolerar-lo, el tornaria a prohibir i enviaria els responsables a la presó, cosa que al Canadà no ha passat. El problema no és que el dret d’autodeterminació no sigui inclòs en el marc constitucional, la diferència està en el fet que el Canadà és una democràcia i Espanya, pel que fa al conflicte català, actua autoritàriament i demofòbica.

Fins després dels dos referèndums unilaterals, el Canadà no va reaccionar i va acudir al Tribunal Suprem, que el 1998 va dictaminar que el Quebec no tenia el dret d’independitzar-se unilateralment, però alhora establia que si una majoria clara dels quebequesos votava per la secessió, el govern federal hauria de negociar-la. La resolució és l’origen de la Llei de la Claredat que el govern canadenc va aprovar l’any 2000. A grans trets, la normativa estableix que la Cambra dels Comuns del Canadà té la potestat de decidir si la pregunta d’un hipotètic referèndum és prou clara i, a més a més, pot determinar si a la votació hi ha hagut una clara majoria favorable a la independència. En aquest cas, començarien les negociacions per a la secessió de la província, un fet que implicaria també aprovar una esmena a la constitució del Canadà. És bastant difícil d’imaginar que el Tribunal Suprem espanyol, on oficia Manuel Marchena, faci una resolució d’aquestes característiques.

Així i tot, la normativa no va tenir el suport dels independentistes quebequesos, amb qui no havia estat negociat. I, de fet, l’endemà passat, el govern del Quebec, aleshores en mans del PQ, va respondre-hi aprovant la llei d’autodeterminació, que a la pràctica estableix que per fer un referèndum sobre la independència el Quebec no ha de menester l’autorització del parlament canadenc. Amb tot, del 1995 ençà no s’ha fet cap més referèndum i el suport a l’independentisme ha anat baixant progressivament fins a esdevenir la tercera força política del Quebec.

L’intent de ressuscitar la via quebequesa no és original d’ERC. El primer de posar-la damunt la taula va ser el PSC l’any 2016, quan el PP governava a Madrid. Tant Miquel Iceta com abans Carme Chacón havien especulat amb la idea, que havia de quedar escrita en un document aprovat pel consell nacional del partit, però les pressions del PSOE van liquidar les intencions dels socialistes catalans. La idea del pacte de la Claredat la van recuperar els comuns per a les eleccions del 21 de desembre del 2017, quan eren encapçalats per Xavier Domènech. I en el debat de política general de l’octubre del 2018, la proposta va perdre perquè només els comuns i ERC hi van votar a favor. Junts per Catalunya i la CUP es van abstenir i el PSC, que l’havia defensada dos anys enrere, va afegir els seus vots en contra als del PP i Ciutadans.

Ara es pot rebobinar tres anys i ressuscitar aquesta via, però serà poc efectiu del punt de vista polític. El pragmatisme màgic s’acaba quan s’arriba a la Moncloa o al Tribunal Suprem. El PSOE ja va refusar la via quebequesa fa tres anys, quan la defensava Iceta, i Pedro Sánchez no sembla que vulgui revifar-la ni ho pugui fer. Per si n’hi havia cap dubte, Borrell l’ha ventilada. L’únic pla de claredat que té Espanya és l’aplicació de l’article 155, validat pel Tribunal Constitucional per unanimitat amb l’argument que així es va evitar la fallida de l’estat. De moment, no se sap pas que tingui cap pla alternatiu.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-pla-de-claredat-espanyol-es-el-155/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A qui molesta Puigdemont? | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El president a l'exili converteix definitivament el conflicte català en un afer europeu i el seu protagonisme desmenteix el relat que serveix de coartada de la renúncia

Estelades en un dels canals a Estrasbur, el cor d'Europa FOTO MARTA MAS

Pere Martí

Conflicte. L’absència forçosa de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín ha marcat l’arrencada de la nova legislatura al Parlament Europeu. El conflicte català ha esclatat a l’hemicicle per les protestes de nombrosos eurodiputats, davant un Antonio Tajani desbordat. Aquells qui van mirar que fos un conflicte intern han perdut la batalla per sempre. Ja fa temps que el procés català és un afer europeu i avui s’ha vist clarament, tant dins l’hemicicle com a fora, on deu mil manifestants s’han concentrat –un dia feiner– defensant els drets dels tres eurodiputats independentistes i els 1,7 milions de vots que van aconseguir. És a dir, defensant de ser europeus de ple dret. En un moment en què Europa es troba en crisi, pel Brèxit i per l’ascens dels totalitarismes, el catalanisme ha tornat a demostrar el seu europeisme, encara que els estats el menystinguin.

Cap dels tres eurodiputats no ha pogut assistir a la concentració de protesta. Junqueras perquè és empresonat; Puigdemont i Comín s’han acostat a Estrasburg d’Alemanya estant, però no han travessat la frontera arran del desplegament policíac espanyol que hi havia organitzat per detenir-lo i dur-lo a Espanya. El president aquesta vegada ha estat ben assessorat del punt de vista de seguretat. La comitiva de Puigdemont ha detectat dos individus a la frontera amb França, que eren policies espanyols de paisà, i durant bona part del trajecte han estat seguits per un vehicle camuflat que han pogut despistar. La seva absència a Estrasburg no ha impedit que l’exili tornés a guanyar, perquè Catalunya ha centrat la sessió constitutiva del Parlament Europeu.

Puigdemont s’ha convertit en el principal enemic a abatre per l’estat espanyol, perquè la seva existència és un corcó que manté viu el conflicte català a l’àmbit internacional. A Puigdemont l’han volgut liquidar políticament moltes vegades, però no se n’han sortit. Primer van convocar unes eleccions autonòmiques el 21 de desembre de 2017, durant l’aplicació del 155, que en teoria havia de perdre. Però va resultar el dirigent independentista més votat, tot i que després no va ser investit president. En acabat, el van detenir a Alemanya fruit d’un seguiment il·legal de la policia espanyola, però el tret els va sortir per la culata. El Tribunal de Slesvig-Holstein que el va jutjar va desmentir el relat de rebel·lió en què es basava el Tribunal Suprem espanyol i va refusar de lliurar-lo a Espanya. Després s’ha passejat pels principals països europeus, de manera que ha posat en evidència la justícia espanyola i ha demostrat el caràcter polític del conflicte català. I finalment s’ha presentat a unes eleccions europees amb circumscripció estatal, sense coalicions, i la seva candidatura ha aconseguit dos escons al Parlament Europeu. Tot i el revés del Tribunal de Luxemburg, que no va acceptar les mesures preventives, el cas encara ha de ser examinat pel tribunal, on la justícia espanyola no volia que arribés. Per tant, la seva supervivència política ha esdevingut un conflicte de primer ordre per a l’estat espanyol, perquè no el pot controlar.

Curiosament, aquest fet l’ha convertit en el destinatari de crítiques a Catalunya, no tan solament de sectors unionistes, que seria normal, sinó també d’aquells que voldrien un independentisme domesticat, compatible amb l’existència d’una Catalunya autonòmica. Puigdemont trenca la coartada de la renúncia dels qui camuflen de pragmatisme una frenada del procés. Mentre sigui actiu, qualsevol tomb estratègic que no sigui unitari i acordat, comptarà amb un contrapès i això causa incomoditat. Amb tot, la seva principal debilitat és no tenir ara com ara una força política a Catalunya prou cohesionada i estructurada políticament per a rendibilitzar la seva tasca política. Però el milió de vots a les europees, aconseguit amb Toni Comín i Clara Ponsatí, li dóna una transversalitat i una autoritat que cap formació política no pot eludir si no es vol suïcidar políticament.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/qui-molesta-puigdemont-ultima-pere-marti/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial