Memòria en el 34è aniversari de la mort del lluitador independentista valencià:
Avui és l'hora
"Referma el tronc i abat l’herba maligna;
El mur no cau si tu no l’enderroques.
Alerta el crit, passem de mort a vida;
Massa temps fa que som en via morta."
Josep Antoni Villaescusa i Martín (“Maria Lluïsa” ) nasqué el 26 de febrer de 1957 a Quart de Poblet (l'Horta), fill de pare valencià i mare aragonesa. Tot i que el seu pare sabia parlar un valencià molt correcte, a la llar familiar sempre parlaren en castellà, que fou la llengua habitual de Josep Antoni fins que, ja adult, prengué la decisió ferma de recuperar el català i no renunciar-hi mai més.
Als 7 anys emigrà a Darmstadt (Alemanya) amb la família. Dos anys després, els pares, que hi continuaren treballant, enviaren el fill als escolapis com a intern (a Molina d'Aragó, Saragossa i a València). Començà a freqüentar els cursos de Llengua «Carles Salvador», i progressivament anà prenent consciència nacional i social, fins identificar-se com a independentista i com a comunista. El juliol de 1980 es va casar amb Antònia Flores, filla d'uns andalusos emigrats a Alemanya, on s’havien conegut i el lloc on havien fet amistat durant les estades sovintejades que en Josep Antoni hi feia. Tot i la cultura andalusa-alemanya de la seva companya, en Josep Antoni, d’ençà del 1979, sempre li havia parlat en català, llengua que ella també aprengué a estimar, a parlar i a defensar. La parella s'havia instal·lat a Castelldefels i treballaven a Barcelona, en dues empreses alemanyes. Josep Antoni continuà estudiant alemany, electricitat, i és en aquesta època que, en el seu afany de millora i perfeccionament personal, conegué el naturisme i en fou un entusiasta i un seguidor coherent de les doctrines naturistes, fins al punt que, a les portes de la mort, greument ferit i amb uns dolors terribles, rebutjà els antibiòtics i els calmants químics amb què els metges volien atenuar-li el dolor físic que hagué de patir fins que perdé el coneixement. El 1981 entrà a militar al PSAN. També va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i el Moviment de Defensa de la Terra, del qual fou un dels seus precursors a la comarca. Residí a Castelldefels a principis dels anys vuitanta. Al tombant del 1982-1983 deixà de militar públicament a les organitzacions i col·lectius en què estava adscrit. Pel febrer de 1983, no podent aconseguir la prorroga del contracte laboral, se'n tornà a València on obrí un restaurant amb els seus pares. Un any i mig més tard, fidel als seus ideals de justícia i amor a la seva terra i a la seva classe social, resultava greument ferit per l’explosió accidental d’un artefacte que anava a col·locar a les oficines de I'INEM d'Alzira. Era la matinada del 20 de juliol de 1984. Unes hores més tard, després d'una dolorosa agonia que suportà amb molta serenitat, perdia el coneixement i moria a l’Hospital de la Fe de València. Poc després Terra Lliure assumia la militància clandestina d’en Toni Villaescusa.
Dura una hora, però és interessant veure'l sencer.
VilaWeb va oferir en directe i en exclusiva per als subscriptors l’acte dels advocats Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La conversa, la modera el director de VilaWeb, Vicent Partal, amb totes les places disponibles exhaurides.
Boye i Cuevillas encapçalen l’estratègia jurídica del president Carles Puigdemont i dels consellers a l’exili, i també es coordinen amb les defenses dels presos polítics. Entre més qüestions, parlaran de les ordres de detenció de la justícia espanyola, la denegació de la justícia belga de les euroordres contra Comín, Serret i Puig i les querelles contra Llarena.
56 minuts. Disponible del 02/01/2018 al 19/02/2018
Un documental de investigación sobre la crisis catalana: de la victoria del "sí" en el referéndum de autodeterminación del pasado 1 de octubre a la proclamación de la independencia de Cataluña por parte del gobierno de Carles Puigdemont.
Aquesta és la crisi que sacseja Europa des
de la victòria del "sí" al referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre: la
proclamació de la independència per Carles Puigdemont, president del govern de
Catalunya , l’ha combatut amb fermesa el primer ministre espanyol Mariano
Rajoy. Aquest documental se centra en seguir els actors de la crisi a mesura que
s’apropen a les eleccions del 21 de desembre.
El 27 d'octubre, el Parlament de Catalunya
va votar la resolució per fer de la regió un "estat independent que prengués la
forma d'una república". Menys d'hora després, el Senat espanyol va votar
l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que autoritza a Madrid a posar
Catalunya sota tutela. Carles Puigdemont és cessat, el Parlament dissolt, es
convoquen noves eleccions, els membres del govern català són empresonats i el
líder separatista exiliat a Bèlgica. Un escenari digne d'un extraordinari
delicte polític. Espanya està a punt d'implosió, Europa aguanta l’alè. Com hem
arribat aquí? Quines són les arrels d'aquesta crisi sense precedents? Quines
conseqüències té per a la Unió Europea? Hi ha risc de contagi?
Braç de
lluita Aquest documental se centra en els següents actors de la
crisi en els dies previs a les eleccions del 21 de desembre. A Brussel·les, ens
trobem exclusivament amb Carles Puigdemont, el president exiliat que va arribar
a desafiar les institucions europees. Uns 90.000 catalans han van viatjar a
Brussel·les·les per recolzar-lo en la seva lluita. A Espanya, reconeguts
sindicalistes catalans expliquen quan l’explicació de la independència
distorsiona la realitat. Ada Colau, l'alcalde de Barcelona, que treballa en
l'aparició d'una tercera via, explica com va experimentar aquesta crisi des de
dins. A la Catalunya rural, acompanyem a la família d'Oriol Junqueras, antic
número dos del govern de Puigdemont, arrestat pel govern central. Aquí,
l'absència dels anomenats "presos polítics" és difícil de veure. En un altre feu
d'independència, Amer, anem a conèixer la família de Carles Puigdemont i l'ànima
catalana. Al mateix temps, la pel·lícula recull els testimonis i anàlisis de
bons coneixedors de la qüestió catalana: Paul Preston, especialista en història
del franquisme; Josep Borrell, expresident del Parlament Europeu (2004-2007) i
exministre de Felipe González; Josep Ramoneda, filòsof i editorialista; Jean
Quatremer, expert en el funcionament de la Unió Europea; i Daniel Cohn-Bendit,
antic diputat.
En respuesta al video que he visto del Señor Jose Manuel Soto, que habla de los que quieren ‘‘romper España‘‘. Dedique su tiempo a cantar y menos a dar consejos sobre algo que ni conoce ni entiende. Gracias. Disculpas a los amigos etiquetados, pensé que quizá os resulte interesante.
A la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres de Sabadell, em demanaren un escrit per publicar-hi entorn de la figura de Guillem d’Efak. El bruixot manacorí va passar una temporada en aquesta ciutat tèxtil, i molt més concretament al barri de Can Puigjaner, del qual va deixar un poema escrit, bellament musicat per Joan Martorell i interpretat per Marta Elka. Ja ho havia compartit avui a les xarxes. Ara ho penj tot aquí, perquè hi quedi estès, el poema de Can Puigjaner, i el meu escrit.
«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí. Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè. I mon pare hi va posar la llet.» Així era, així es definia i així parlava Guillem Fullana Hada d’Efak. Entre la boutade i la transcendència va transitar sempre el seu discurs i el seu món creatiu. I així vivia, també, qui es va fer dir en cercles artístics Guillem d’Efak.
Però qui era, realment, Guillem d’Efak? Què hi feia un negre de Guinea al Manacor rural de la postguerra mallorquina? Cal repassar, ni que sigui amb dues pinzellades la joventut de Guillem d’Efak per comprendre l’univers creatiu d’un homenot d’aquells que en neix un cada cent anys i gairebé mai sura.
D’Efak va arribar a Manacor a la primeria dels anys trenta, amb poc més de tres anys d’edat. Son pare, Antoni Fullana, Cremat de malnom, era un militar destinat a Guinea, aleshores colònia espanyola. El petit Guillem va néixer d’una relació de son pare amb una princesa fang. En veure-li al front la taca que distingia la nissaga dels Cremats no va tenir dubte que es tractava d’un fill seu i decidí emportar-se’l cap a Mallorca. La mare es quedà a Guinea, però la seva pèrdua i absència romangueren per sempre més dins el cor esmitjat de Guillem d’Efak.
D’anècdotes i facècies de Guillem d’Efak al Manacor de la postguerra n’hi ha a cabassos. Les mares deien als infants: «No juguis amb en Guillem Cremat, que mascara.»
Qui realment va pujar aquell nin negre dins un món de blancs va ser una germana de son pare, la tia Margalida Cremada. Ella i aquell poble mallorquí dels anys trenta ajudaren a forjar un cabal lingüístic i una mitologia de la infantesa determinant en tota l’obra posterior de Guillem d’Efak.
Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.
Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.
A la bibilí. A la bibilà.
Tu ets fora i tu ets ca.
Ja els podeu matar
que estan confessats.
Pocs poemes, o potser tots, qui sap, podrien resumir tan bé la mitificació d’aquells anys primerencs, el joc, la memòria, el to popular, el pes incommensurable de la guerra civil i les seves devastadores conseqüències, sobretot a Manacor…
En els seus darrers anys a la vila de les perles i les coves, que eren els seus anys de primera joventut, va formar part de l’Orquestra Guinea, i va ensenyar de llegir i escriure als pagesos de la contrada. Ell els ensenyava lletra i d’ells aprenia l’habilitat d’improvisar, de crear poesia oral des del no-res, des de la facècia més banal i, a més, al punt, de forma immediata.
Guillem d’Efak, però, era una ànima lliure, incapaç de romandre dins la closca de l’ou que l’havia agombolat i li havia donat forma durant els seus anys de creixement. Les mateixes persones, les mateixes converses, els mateixos indrets, serien impossibles de mitificar si no els abandonava per lliurar-se ell mateix a un creixement que no s’aturaria mai. Ell mateix recordava que Guillem d’Efak «no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita, encara que mai no ha deixat de viure-hi». Partí de Manacor i va fer de miner, de veremador, de guia turístic… Però la via inestroncable del bruixot manacorí ja havia començat a brollar sense aturall: la cançó i la poesia l’acompanyarien durant tota la seva vida.
Guillem d’Efak, a Palma, cantava a La Cubana, un local musical immers dins la Mallorca daurada dels seixanta, la del boom turístic i el dobler fàcil i el sexe desinhibit. Un vespre de bauxa s’hi presentaren els escriptors Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. Per agrair-los la visita, d’Efak els dedicà una cançó en català. Llompart, admirat, va veure tot d’una una oportunitat única d’incorporar aquell mallorquí negre al moviment de la Nova Cançó catalana.
D’Efak començà a cantar en català als cinemes de Palma i l’any 1963 va comprendre que era el moment de fer el salt al circuit de la cançó catalana. D’aquí vendran vuit discs enregistrats amb Concèntric entre els anys 1965 i 1968, i que tres dècades més tard la discogràfica Blau tengué esment d’arreplegar en un doble CD que compila la seva discografia completa.
«A la sang hi du ritme, swing i sentit musical.» «Un nou estil d’una emotivitat extraordinària.» «No és un mallorquí que imiti un estil exòtic.» «No sé, ni m’importa, si les cançons d’en Guillem es faran populars. M’encanta, però, que les seves poesies esdevenguin cançó.» «Una veu entranyablement mallorquina i popular, una antiga ironia riolera, una alenada d’aire fresc del camp.» «En la moda actual de les cançons en català Guillem d’Efak hi ha entrat com un terratrèmol.» Són aquestes només algunes de les frases que hem triat gairebé a l’atzar entre les crítiques que s’escrigueren arran de l’eclosió del Guillem d’Efak músic.
La cantant Joana Gomila, ànima de Projecte d’Efak, una proposta de revisió, represa i reinvidicació de la música de Guillem d’Efak que va tenir el seu moment de glòria entrat el segle XXI, ho explica amb altres paraules: «Quan Concèntric li va demanar per enregistrar, amb aquella proposta ens arriben els seus discs amb uns arranjaments per a big band que són espectaculars. Avui ens poden sonar antics, però allò és jazz i és molt bèstia que ell, que venia d’una altra cultura popular que no és africana, s’hi avingués tan bé. De cop ell mescla una cosa molt tradicional amb aquell jazz que es feia en aquell moment, amb uns músics extraordinaris i amb uns arranjadors únics. L’explosió és aquesta combinació entre aquesta música popular completament lligada a la paraula com la nostra i aquests arranjaments tan americans, i amb el filtre d’uns músics molt bons.»
I encara afegeix la cantant manacorina: «Ell, com a intèrpret, és el que fa que aquella música sigui així, que tot tengui un to dramàtic, que es mou entre el cant i la interpretació. I això, per exemple, era el que sempre va dir Ovidi Montllor que havia après d’ell.»
A banda, però, dels discs i els concerts, quedava encara una nova aventura musical: La Cova del Drac. Sota el mecenatge d’Ermengol Passola i l’impuls de Josep Maria Espinàs, Guillem d’Efak obrí aquest cafè-teatre al carrer de Tusset de Barcelona, i comptà amb les actuacions dels qui serien primeres figures de la Cançó, com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Ovidi Montllor. Guillem d’Efak hi actuà centenars de vegades.
Però ni les cançons, ni els discs, ni les actuacions, ni La Cova del Drac acabaren mai de donar consol a la vertadera i pregona ànsia creativa de Guillem d’Efak: la poesia. Necessitaríem un altre article sencer, o potser un llibre, per parlar-ne. Publicà en vida fins a cinc llibres de poemes, un dels quals, Madona i l’arbre, va merèixer el premi Carles Riba del 1969. Aquest any que ara estam a punt d’encetar sortirà publicada per El Gall Editor, la seva poesia completa, per a qui la vulgui revisar, conèixer o descobrir.
Començàvem amb una facècia, i acabam amb una altra. Li demanaren en una entrevista: «Vós, què us sentiu, blanc o negre?» «Mallorquí», digué. I solia afegir: «Som del Barracar de Manacor, català i europeu i, si entre aquestes coses n’hi ha d’altres, no m’interessen gens!»
Per conèixer la vida i l’obra de Guillem d’Efak es fa imprescindible la consulta deBalada d’en Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre, publicat en segona edició revisada per Edicions Documenta Balear l’any 2010.
La gent de Sabadell ha fet aquest vídeo tan interessant sobre l’estada de D’Efak en aquesta ciutat del Vallès:
La mobilització a les Terres de l’Ebre en defensa del riu i el Delta contra el plans hidrològics espanyols ha rebut des de sempre la solidaritat de molts grups musicals de la zona, que en alguns casos han compost cançons específiques cridant a participar en les manifestacions convocades per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) com la que es fa avui a Amposta. Us n’oferim, tot seguit, una selecció:
‘L’aigua no està en venda’, de Pepet i Marieta amb Quico el Celió:
Jotes per a la Defensa de l’Ebre dels Quicos:
‘Lo meu riu’ de Joan Rovira:
‘Parlo d’un riu mític i remorós’ de Riu en So:
Per la seva banda, les Joventuts en Defensa de l’Ebre han aconseguit que Aspencat, Cesk Freixas, el Mafio, Èric Vinaixa, la Raíz, Miquel del Roig, Montse Castellà Pepet i Marieta i Xeic cridin a participar en la manifestació del 7 de febrer en aquest vídeo:
Aquesta nit passada, a Riudebitlles (Alt Penedès), hi ha
hagut una bretolada contra una instal·lació artística feta en un antic caixer
automàtic d’una entitat bancària d’aquesta localitat.
A la foto que acompanya, el vidre esberlat i llençat a sobre
el sac de dormir i objectes personals del suposat indigent.
La instal·lació recreava el pessebre d’un fals indigent
que hagués fet del minúscul espai el seu racó on guarir-se del fred i a la
vegada on passar-hi les festes. Amb un toc de poesia el fingit indigent havia
guarnit l’espai amb llums de Nadal i amb un aparell de TV antic, en el qual s’hi podia
seguir, en un sense fi, la filmació de l’acció que se n’havia fet uns dies
abans.
El lloc és conegut al poble com a Espai Satan, i havia
estat recuperat com a espai per a petites exposicions, accions puntuals o
instal·lacions com la que avui ha sofert aquesta agressió.
La responsabilitat de la intervensió, a més de l’Espai Satan, es deu a
la idea del col·lectiu d’artistes que es reuneixen sota el nom de Riudebitlles
territori d’arT i el resultat en forma de vídeo correspon al col·lectiu
I+D
Indigents aDojo (podeu
veure el vídeo més amunt).
Els creadors de la performance
lamenten l’agressió que qualifiquen d’atac classista contra el que, al
capdavall, no és sinó una representació
artística i solidaria amb els col·lectius més febles. A la vegada constaten que
l’art és viu i encara capaç de provocar tot tipus de reaccions, fins i tot
violència contra alguns dels drets més bàsics, com és el de la llibertat
d’expressió.
Tancarem la paradeta durant l'agost per agafar embranzida per al que vindrà a partir de setembre.
Molta sort a tothom i bon estiu; espero que posem el nostre coneixement, la nostra lucidesa i la nostra energia en assolir el millor per al nostre poble.
Després de 300, 500 o 700 anys - depèn des de quan es calculi la presa de pèl -, potser amb un dia no en tindrem prou i necessitarem tot un més de reflexió.
Bon agost, doncs, us deixo un vídeo fet amb voluntat de reforçar l'autoestima.
Des dels 70's que estàvem esperant un moment com l'actual. La veritat, jo no ho veia massa possible i per tant agraeixo a tothom el fet d'haver lluitat per fer-ho possible.
EL DIA QUE DURARÀ ANYS
Dedicat a les persones que s'han anat quedant pel camí.
Rafael Subirachs i Vila interpreta la versió popular de l'himne nacional català, "Catalunya, comtat
gran" segons va documentar Milà i Fontanals a "Romancerillo Catalán" (1882) i Francesc Alió al recull "Cançons populars catalanes" (1892).
Jo també hi era. Al costat de l'escenari, amb en Ramón Muntaner i dos dels seus músics: En Lluís Vidal i en Jaume Martinez. Va ser molt emocionant sentir-la a menys de 4 metres! Molt Emocionant! Quina Nit!!!!
CATALUNYA, COMTAT GRAN Catalunya Comptat Gran
qui t'ha vist tan rica i plena ara el Rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra.
Segueu a ran segueu a ran que la palla va cara segueu a ran.
El Compte duc d'Olivars temps ha que l´hi burxa a l'orella: Ara es hora, nostre Rei, ara es hora que fem guerra.
Contra tots els catalans ja el veieu quina n'han feta. Passaren viles i llocs fins al lloc de Riudarenes.
Ja n'han cremada una esglesia que Santa Coloma es deia cremant talbes i casulles cremant calces i patenes.
Del pà, qué no n'era blanc deien que era massa agre i en donaven als cavalls tot per desolar la terra.
Del ví, qué no n'era bó deien que era massa agre i en regaven els carrers tot per desolar la terra.
Al devant dels seus parents deshonraven les doncelles i mataven als seus pares si de mal donaven queixa.
Ja en daren part al virrei del mal que aquells soldats feien "Llicència els donat jo molta més s'en poden pendre".
En sentir-se tot aixó s'ha assavalotat la terra En sentir-se tot aixó s'ha assavalotat la terra
Ja entraren a Barcelona cent persones forasteres amb el nom de segadors perqué n'era temps de sega.
De tres guardies que n'hi ha ja n'han morta la primera. Anaren a la pressó a dar llibertat als pressos.
Allà eren els diputats i els jutges de l'Audiència. I mataren al virrei al fugir-ne la galera.
El bisbe els va beneïr amb la mà dreta i l'esquerra. "Quin es vostre capità? Quina es vostre bandera?"
Ja van treure el Bon Jesús tot cobert amb un vel negre Ja van treure el Bon Jesús tot cobert amb un vel negre
"Aquí es nostre capità. Aquesta es nostre bandera. A les armes catalans que el Rei ens declara guerra"
Segueu a rans segueu a ran que la palla va cara Segueu a rans.
