En el número 381 del diari “Lo Geronés” , datat del 17 d’agost de 1902, hi apareix una col·laboració del poeta i escriptor hilarienc Anton Busquets i Punset que presenta i evoca les seves estimades Guilleries. M’agrada reproduir-lo en aquesta entrada, perquè l’article sintetitza l’amor i la devoció que Anton Busquets sentia per aquest territori.
Hi sintetitza la senzillesa i la salvatgia de la gent dels llocs més feréstecs de la comarca i reafirma la seva pertinença a aquesta terra i a aquesta gent.
També hi transcriu la seva opinió particular sobre els bandolers que van poblar aquestes muntanyes, la qual es mou pels verals del romanticisme nacionalista i l’escepticisme per la visió dels historiadors. Anton Busquets sembla redimir els bandolers i en Serrallonga en particular, per qui sent una clara admiració com a personatge històric i tradicional de la terra:
“LAS GUILLERIAS
 |
| Anton Busquets i Punset |
Entre’l gegantí Montseny y la Vall d’Hostales, de vora vora Olot, el Collsacabra oscat, serralada de Sabassona-Romagats y sotal de Vallors, barrera que las separa de la Selva gironina, s’hi troban las Guillerias, comarca la més accidentada de nostra Catalunya. Per una part saturada d’una vegetació esplèndida, ab arbredes corpulentes qu’en moltes encara no hi ha tocat destral, y per altra ab clapisas de gresa quan no las sobtan rocaleras abruptes, presenta una configuració especial y aposta pera tots els temperaments, per sos variats aspectes que la fan semblar misteriosa, més encara si’s té en compte qu’ha sigut l’escenari de grandioasas gestes, si bé las més d’ellas vistes baig el ropatge tétrich y esferehidor del bandolerisme no ben definit moltes vegades, quan pera fins del centralisme ‘s donava aquest dictat á las colles de braus defensors de las llibertats patrias, y de bon entendre es qu’entre aytals esbarts ó colles sempre se n’hi amagant de mal intencionats qu’aprofitan las revoltes pera fer de las seves, com en nostre sigle passat esdevingué prou ab la carlinada mateixa.
Sobre aquest particular mereix estudi apart el bando d’en Serrallonga, que molts l’han presentat y presentan encara com un lladre y malfactor, quan veritablement era home de rectes intencions y que donà probes d’estimació á sa patria.
Després de la figura colossal d’en Serrallonga, s’hi troba en sos anals, que son els de la patria, la més grandiosa si bé menys teatral d’en Pep Moragas. Aquesta si que s’ha mirat sempre y’s mirarà ab el prisma de la rahó, potser per ésser més aprop de nostres dies y haver viscut en l’época de las darreras falconandas qu’ha rebut Catalunya.
La població d’aquesta extensa llenca de territori està escampada en una munió de pobles, si pintoreschs la majoria, salvatges molts d’altres, sobre tot els del seu ronyó. Per’xó’ls primers s’han escullit com á punt d’esbarjo y sanatoris en l’época d’estihuada , y aquests principalment son Sant Hilari, Viladray, Arbucias y Montsoli; quedantne d’altres que, á pesar de no mereixe l’ésser triats com els esmentats pera estacions d’estihueig, gosan de regular avens mercès á l’activitat probada de sos habitants, y aixis trobaríem Sant Pere d’Osor, Espinelvas, Susqueda y algun altre restantne tota una colla d’esburrifats per aquí y per allà, alguns d’ells verdaders caus de gent infelissa é inculta mercès á no deixarhi arribar l’alé de civilisació tan deixada de la mà de Deu per culpa dels que’ns governen. Carós, Lloret Selvatge, Tavertit... es á dir, recons que verament fa basarda passarhi, com qu’encara d’ells haguessin d’eixir ferotjos perseguidors, advertint per’xó qu’en mitg de son aspecte trist y llastimós, s’hi troba’l tracte, si senzill, ben hospitalari, probant que no hi mancant cors honrats y que practicant la caritat sempre, sense la propaganda ab paraules sobreres. La gent d’aquella terra, qu’es la meva mateixa, parla poch y de cor, sens esfarfechs ni paraules inútils.
El clima d’aquell terreno no pot ésser més sanitós de lo qu’es. Quelcóm frescoy al hivern, podent gosar d’una primavera ben hermosa y de bon aprofitar pera las tascas camperoles, que son el modo de viure d’aquells pacifichs sers. L’estiu no deixa d’ésser calorós, tenint per conhort, no obstant, la fresca matinal y del capvespre preparant las nits ja fredes. Ajudan á trobarhi plahenta la estada las ayguas tan regalades y bonas, essent innombrables las fonts que regaliman per aquellas frondositats ... Font Picant, Font Vella, Font Freda, Font dels Ars ... es á dir, fora un may acabar citarlas, tantes com se’n troban per pobles, llogarets y boscúries.
Estreps de poderoses serralades pirenencas y del Montseny, son las montanyas alteroses de la Gabarra, Sant Miquel de Solterra, Corneyal, Portabarrada, Far, Coll d’Osor y Santa Bárbara, que li donan un aspecte d’asprositat y grandesa majestuosa, llepant aquestes masses colossals el riu Ter, que ficantshi per Roda vers sota Casserras, Sant Romá de Sau y Susqueda, se’n va cap á Amer, aixamplantse al Pasteral y anantsen á morir al mar, després d’haver fet muntar ponts ben notables, com els de Sau, Susqueda y Carós, fabricas fermes com no ho son pas las d’ara. Ademés d’aquest riu, que naix en un recó de Pirineus, s’hi troban a Las Guillerias una pila de rieres y torrentars qu’en molts indrets prenen l’aspecte d’un riu ben caudalós, fentse posar ponts al damunt com el mateix de Malafogassa, en el terme de Vilanova de Sau, dessota Sant Andréu de Vancells.
Com á lloch del tot solitari’l prengueren els frares pera llur refugi, á posta pera sas oracions y cerimonias, com ho proban els convents isolats de Casserras, Sant Salvi, Sant Llorens de Cerdans, Vallclara y altres; ajuntant-se com á vestigis monumentals als castells de Farnés, Montsoliu, Cambrerola, Mascarbó y altres. Hermitatges concorreguts compta també: l’Arola, Vallclara, Coll d’Osor, La Salut, Montdoys, Montsolí, Padró y altres de menys importants qu’hermosegjan aquelles afraus.
Aixó, ab tot un sens fi de detalls á quin més curiós, son Las Guillerias, lloch avuy de moda y que jo canto y cantaré, mentres Deu me dongui salut, com á ma estimada terra nadiua. Avuy faig aquest resumen que m’han demanat alguns amichs, y més endavant procuraré donar fi á una obra comensada ab el dalit de mos passats quinze anys, en al que hi he posat totas mas forsas, ab tota una seguida de neguits y penalitats.”
Font:
Serrallonga 1640: LES GUILLERIES I ELS SEUS BANDOLERS, SEGONS ANTON BUSQUETS I PUNSET
