Obrí els ulls i
donà gràcies als déus pel cel blau i net. Tenia la sensació que tot havia estat
un malson, però, malgrat tot, encara hi havia el rastre de la tempesta de la
nit passada en els tolls d’aigua que el sol matiner no havia tingut temps
d’eixugar.
Assegut a terra,
tremolava de fred tot i estar embolcallat pel sac de dormir. Deixà passar uns
minuts perquè els seus ulls absorbissin la claror, mentre posava en ordre els
seus pensaments. Els budells buits li van fer un rugit de protesta. Féu una
ullada a les seves pertinences. Tot era al seu lloc. No hi mancava res. Aquell
racó on dormia des de feia uns dies era un bon amagatall on resguardar-se de
nit. Un lloc discret i ben arrecerat darrera d’una caseta metàl·lica que els
obrers que treballaven en la construcció d’un edifici en un solar feien servir
per emmagatzemar les eines i la roba. Els obrers sabien que ell ocupava aquell
lloc, però feien els ulls grossos i ell, per capteniment i gratitut, es llevava
i recullia les seves andròmines dins d’una motxilla cada dia tan bon punt
sentia les seves veus.
S’apropà a la
font de la placeta on acostumava a rentar-se, però hi havia uns nois amb el cap
rapat que jugaven a esquitxar-se aigua i donar-se cops i puntades de peu amb
botes d’aspecte militar i decidí que tornaria més tard. “No vull acabar sent el
destinatari de les seves puntades de peu”, pensà.
Ara feia un
parell d’anys, si fa no fa, havia patit les conseqüències d’una topada amb
joves d’aquest tipus. Estava assegut en un banc al carrer, distret, llegint un
llibre, quan, sense saber d’on, van aparèixer sis o set individus joves amb els
caps rapats i robes militars, com aquests de la font, i, sense cap motiu, van
començar a clavar-li cops de puny i puntades de peu amb tanta violència que va
perdre els sentits. El resultat va ser un dit de la mà dreta trencat, dues
costelles esquinçades i tot el cos ple de blaus. No va entendre mai aquesta
violència gratuïta, perquè encara era més injustificable quan esdevenia sense
cap mena de provocació.
Les nafres del
cos es van guarir amb el temps; només resta una petita molèstia en el dit
trencat quan fa humitat, però en la seva memòria encara hi ha una experiència
que no ha acabat de pair, per més que intenta explicar-s’ho. I, tot i que no li
treu la son, ni hi pensa sovint, sempre té present que li pot tornar a passar,
perquè hi ha gent que no accepta que algú, com ell, visqui al carrer. Sap que són
depredadors esperonats per la feblesa aliena.
Va continuar,
doncs, el seu camí, amb la motxilla a coll, fins que es va fer fonedís entre la
gent que començava un nou dia de feina.
Joan Cabo
CONTRACTA'NS AQUÍ:
http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
