Derrotada la vía judicial, vuelve la política represiva | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ya está todo el mundo al cabo de la calle de que la farsa judicial montada al alimón por el gobierno español, el Tribunal Supremo y el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) ha sido un rotundo fracaso con aires de ridículo y consecuencias por ahora imprevisibles pero que pintan mal. La conversión de un intento de causa general contra el independentismo en un proceso judicial garantista estuvo tan repleta de irregularidades y reveses internacionales que ha quedado en un esperpento.

Esperpento que se aviva hoy con las andanzas del juez Llarena en busca de amparos frente a su triste destino que, para su congoja, quizá le sea muy gravoso y no solo en su estima profesional, sino en su bolsillo, ya que el tribunal alemán pudiera condenarlo al pago de costas. Evitar este resultado es el objetivo de la petición de amparo al CGPJ. Este, presidido por el ariete de la derecha más montaraz, Lesmes, lo ha otorgado  e instado al gobierno a hacerlo efectivo. No correspondía formal ni materialmente. La solicitud se presentó fuera de plazo y no se refiere a un procedimiento por hechos de la función jurisdiccional en sentido estricto, sino por manifestaciones personales públicas en ámbitos no judiciales que lo podrían inhabilitar como juez instructor.  No es asunto menor: tener a nueve personas en prisión durante casi un año por orden de un juez que podría haber incurrido en actos inhabilitantes es una monstruosidad y demuestra el absoluto desastre a que ha llevado la política persecutoria del PP, alentada por C's, PSOE y algunos de Podemos.

Un desastre en el que emerge la figura de presos y exiliadas, sometidos ahora a la iniquidad de un prisión que, siendo injusta en origen, redobla su injusticia al prolongarse. La responsabilidad es ahora del PSOE. Y no solo no se ha intentado reconducir la situación a un clima de diálogo con hechos como la liberación de las presas políticas, sino que se ha intensificado la represión, la confrontación política (con la presencia del rey el pasado 17-A en Barcelona) y la negligencia en el control de las bandas fascistas callejeras cada vez más claramente incitadas, si no organizadas, por C's y organizaciones parapoliciales.

El intento de desestabilizar Cataluña para justificar una intervención armada que acabe con el independentismo (como si eso fuera posible) no es un movimiento espontáneo, desestructurado, que surja ocasionalmente. Es un plan sistemático. Joan Vintró, catedrático de derecho constitucional, lo hace culminar y empezar a funcionar con la reforma de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional, de 2015 con el fin de convertirlo en una obediente comisaría del gobierno. Sin duda es así en los detalles del plan; en el espíritu, en la intención, nació con el referéndum que quiso convocar M. Rajoy contra el proyecto de Estatuto de 2006 y la desgraciada sentencia del Tribunal Constitucional de 2010.

Pero el plan no sale porque la intervención de las jurisdicciones extranjeras lo ha abortado. Ha hecho imposible el teatro que pretendía montar un parlamento casi unánimemente nacional-español, con ayuda de una judicatura complaciente y unos medios estrictamente controlados para hacer pasar como acción de la justicia independiente un proceso político amañado e injusto.

Ante el rotundo fiasco europeo, vuelve la reclamación del 155 que Palinuro preveía ayer mismo (No sé cómo no han sacado el 155 a relucir). Quienes critican la judicialización (entre ellos Sánchez hace unos meses), animan a abandonarla y emprender una vía política. El problema es que, para la derecha española (en lo tocante a Catalunya todas son derechas) la política es lo que ha sido siempre: represión, palo y tente tieso. La cuestión no tiene arreglo. Judicializaban porque carecían de margen político. El PSOE no lo tiene y el PP, menos. No es que este se equivocara eligiendo la judicialización en lugar de la vía política. Es que no tenía tal vía política. Ni la tiene. Ni los otros partidos españoles.

Insisto en que solo parecen verosímiles dos salidas: estado de excepción (¿qué otra cosa es en el fondo el 155?) o referéndum pactado de autodeterminación. El Estado intentó establecer un estado excepción disfrazándolo de proceso judicial y lo ha destruido todo, la justicia y el Estado.  Ahora solo queda el 155, lo que augura mayor conflicto, o el referéndum. 

Publicado por Ramón Cotarelo

Font: https://cotarelo.blogspot.com/2018/08/derrotada-la-via-judicial-vuelve-la.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’espanyolisme ha caigut en la seua trampa | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«És evident que podem acusar els espanyolistes, amb proves, de fer servir la llei al seu gust, d'escudar-se en la llei per justificar els seus actes, en comptes de respectar-la»

Vicent Partal

És evident que el supremacisme descarat no es pot vendre en l’Europa d’avui. Si més no, sense que tinga conseqüències greus. I aquesta és la raó principal per la qual el règim monàrquic espanyol va haver de revestir de legalitat el colp d’estat contra la Generalitat de Catalunya.

L’espanyolisme vol evitar el debat polític perquè sap que li és un terreny clarament desfavorable. En política, en democràcia, cal parlar de majories i minories, cal comptar-se, cal prendre decisions d’acord amb els vots i canviar les lleis si la majoria no les vol. Aquesta batalla, a Catalunya, els unionistes la tenen simplement perduda. No els val. Saben que són minoritaris i per això, perquè amb la política no poden guanyar, van optar per combatre l’independentisme amb repressió i basant-se en una visió de la legalitat. Esbiaixada i més propagandística que real, però.

Ens van dir, i van vendre al món, que la independència com a aspiració podia ser legítima, però que com que no era legal no podíem intentar fer-la efectiva. I que si ho provàvem tindria conseqüències penals greus. Van sacralitzar la legalitat. Res no es podia fer contra la llei, ens van dir. I ens asseguraven fins i tot que si seguíem la (seua) llei i reformàvem la constitució espanyola es podria parlar de la independència. Que el problema no era la política sinó les formes, el seguiment de la legalitat. Mentien perquè sabien que ni que tots els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia fossen favorables a la independència no aplegarien prou vots per a canviar la seua constitució. La trampa era ben visible, doncs, però a ells, certament els servia per a anar fent.

Tanmateix, com que era una argumentació falsa i cínica, perillaven de caure de quatre potes en el mateix parany. Perquè si defenses que la llei és intocable i que marca els límits per damunt de la voluntat popular, tu no pots vulnerar-la de manera arbitrària quan et convé. Ni és coherent ni és comprensible i et deixa despullat davant la veritat. Això, exactament això, els ha passat ara, quan la llei s’ha girat en contra seu.

De manera que aquest cap de setmana hem sentit dirigents del PP i Ciutadans fent una crida a desobeir la policia després d’haver vist que els Mossos aplicaven l’anomenada llei mordassa als ultres que arrenquen llaços, en defensa de la llibertat d’expressió dels ciutadans. I no em digueu que la cosa no fa impacte. Perquè parlem de cridar a desobeir una llei redactada per ells, concretament sota la direcció de Fernández Díaz. Jo sempre m’hi he manifestat contrari i, per tant, tinc el dret, tranquil·lament, de dir que no em sembla bé que passe això. Però ells? Com poden cridar a desobeir una policia perfectament constitucional perquè els aplica una llei que ells mateixos van redactar o aplaudir?

Essent suaus podríem afirmar que demostren tenir molt poca coherència, però parlant més seriosament és evident que els podem acusar, amb proves, de fer servir la llei al seu gust, d’escudar-se en la llei per justificar els seus actes, en comptes de respectar-la. I el pobre senyor Montesquieu, que d’això en sabia alguna cosa, ja ho va deixar clar ara fa molts anys: ‘No hi ha cap tirania més cruel que aquella que es perpetua sota l’escut de la llei i fent servir el nom de la justícia.’ Punt final.

Font: L’espanyolisme ha caigut en la seua trampa | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les deu raons dels nervis descontrolats de Llarena arran del seu judici a Bèlgica

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El judici del 4 de setembre a Brussel·les significarà una derrota per a ell, passi què passi

Redacció de VilaWeb

La decisió del govern espanyol de pagar un advocat perquè defensi el jutge Llarena davant els tribunals belgues ha aixecat una enorme polèmica. Per la forma i pel fons. A mesura que s’acosta la data del 4 de setembre, quan Pablo Llarena hauria de comparèixer a Brussel·les, el nerviosisme creix visiblement en la cúpula del poder judicial espanyol. Els experts estan d’acord que Llarena pot guanyar la vista amb una relativa facilitat; a més, la demanda tan sols sol·licita un euro i, com que és civil, no pot implicar en cap cas una euroordre en contra. Així, doncs, quins són els motius de tants nervis?

—Per Llarena qualsevol resultat és una derrota.
—El jutge espanyol té davant seu dues opcions i totes dues són dolentes. Podria optar per no presentar-se, però aleshores, deixant de banda el descrèdit que significaria en l’àmbit europeu, seria condemnat, molt probablement.

Tanmateix si es defensa, té un problema encara més gros, perquè segons les mateixes lleis espanyoles ja no es podria mantenir en la instrucció de la causa que encara segueix contra els exiliats i hi hauria de renunciar.

Per aquest motiu l’estat procura fer veure que, assistint-hi un advocat, és com si ell no s’hi presentés. Tanmateix, tots els experts coincideixen a dir que la presentació d’un advocat en representació seva significa l’acceptació de la legitimitat del procediment. I això vol dir que Llarena hauria de renunciar a continuar en la causa, perquè sostenir un plet amb una de les parts afecta la independència del jutge i això l’obliga a retirar-se.

—Les costes poden ser altes i les hauria de pagar ell.
—Els exiliats només demanen una pena simbòlica d’un euro, que no l’hauria de preocupar. Però si el condemnen el jutge pot ordenar-li de pagar les costes del judici i això sí que pot significar una quantitat de diners important. Per això, malgrat que el judici és per unes declaracions privades que no formen part de la causa, el CGPJ reclama al govern espanyol que es faci càrrec del cost de la condemna, si escau. Cosa realment insòlita, car voldria dir que tots els contribuents pagarien per una actuació de la qual l’únic responsable és ell.

—La negativa del govern belga de defensar-lo despulla l’excentricitat d’Espanya.
—De primer, Espanya va intentar que fos el govern belga que defensés el jutge Llarena. I, lògicament, el govern belga s’hi va negar en rodó perquè això és incompatible amb la separació de poders, bàsica en qualsevol democràcia. Una vegada més, doncs, la justícia espanyola resta despullada davant Europa. I si les relacions entre els governs espanyol i belga ja són difícils, passarien a ser-ho molt més, en cas que Espanya s’atrevís a desobeir una sentència d’un tribunal d’aquell país.

—L’empara del CGPJ és indiscutiblement una prevaricació.
—La Llei Orgànica del Poder Judicial, en l’article 320, és clara sobre com i en quin termini es pot demanar l’empara. El termini de petició és de deu dies i tanmateix Llarena l’ha sol·licitat dos mesos després i li ha estat concedida, en una clara violació de la llei, que hauria de tenir conseqüències.

—Les crítiques contra el seu comportament poc professional creixen amb aquesta nova cacicada.
—Llarena havia estat criticat per juristes de prestigi i col·legues seus a causa de les enormes irregularitats de la seva instrucció de la causa contra el govern de Catalunya. Però aquestes crítiques ara s’han multiplicat molt, arran de l’evidència de la prevaricació comesa i dels fets que han portat la justícia espanyola fins ací. Molts juristes han comentat darrerament que Llarena no havia de ser emparat sinó expedientat, tenint en compte que la demanda fa referència a uns comentaris improcedents en una conferència privada durant la qual va prendre partit per una de les parts d’una manera tan òbvia que desacreditava de cap a cap la figura del jutge instructor.

—Considera humiliant que els qui ell anomena escàpols el puguin dur davant un tribunal.
—La ficció jurídica de Llarena segueix considerant els exiliats com a escàpol (‘fugado’, en castellà), una figura inexistent i que en qualsevol cas seria inexacta. Els exiliats catalans van abandonar el Principat quan no eren objecte de cap ordre de crida i cerca i sempre que han estat reclamats s’han presentat davant la justícia, a Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. No són ‘escàpols’ i de fet fan una vida pública que seria incompatible amb aquesta consideració.

Curiosament, però, qui intenta evitar de presentar-se davant la justícia quan és cridat a declarar és Llarena. Una situació clarament humiliant per a ell, que encara el deixa més retratat. El president Puigdemont i els altres exiliats s’han presentat sempre de manera voluntària davant la justícia quan han estat cridats i Llarena, en canvi, demana immunitat per a no presentar-s’hi.

—No va entendre la jugada i se’n va riure.
—Quan la demanda es va presentar a Brussel·les el poder judicial espanyol la va menystenir, fins al punt que va refusar de comunicar a Llarena que era convocat a un judici a Brussel·les, pensant-se que així tot quedava resolt. A mesura que ha passat el temps, és evident que han entès la gravetat de l’afer, però ja no han pogut reaccionar degudament. I això, novament, fa que molta gent posi en dubte si Pablo Llarena és tècnicament capacitat per a exercir com a jutge instructor del cas, fins i tot simplement com a jutge.

—La demanda s’afegeix a l’aïllament a què l’ha sotmès la justícia europea.
—Tota la instrucció de la justícia espanyola ha estat un disbarat tècnic. Les acusacions són inventades i no s’ajusten a la realitat dels fets ni als tipus penals que es volen aplicar, a partir d’una decisió política que es vol revestir de justícia.

És per això que les altres justícies europees han donat la raó al govern de Catalunya, deixant clar, especialment en el cas alemany, que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició. Per al poder judicial espanyol ja és molt difícil de defensar la seva posició en vista de les decisions que han pres les altres jurisdiccions europees, i una derrota jurídica del jutge instructor encara faria més mal a la seva credibilitat.

—Quan la causa arribi a Estrasburg aquest judici pot ser una peça clau per a condemnar l’estat espanyol.
—El recurs a Estrasburg serà lent, entre més raons perquè el Tribunal Constitucional espanyol té la potestat de retardar-lo durant anys. Però hi acabarà arribant i mancances tècniques tan greus com tot això que té relació amb aquest judici a Bèlgica seran causes suficients per a anul·lar la decisió dels tribunals espanyols, fins i tot sense entrar en el fons de l’afer.

—La demanda de Llarena, políticament, posa el govern espanyol a la picota.
—Per al govern espanyol, la darrera cacicada del Consell General del Poder Judicial significa un greu problema polític. No és capaç d’enfrontar-s’hi però sap que comet prevaricació i que tot plegat és un atac a la independència dels poders. A més ha d’enfrontar-se al govern belga en defensa d’una tesi que no pot compartir. I, finalment, desmunta la seva aproximació al problema de la situació dels presoners. Quan Pedro Sánchez va arribar al poder va semblar que s’obria una escletxa d’esperança, si més no per a la llibertat provisional dels presoners, però la nova fiscal general va demostrar aviat que en aquest afer la política del PSOE seria igual que la del PP. Tanmateix, va invocar com a excusa un argument nou: retirar l’acusació contra els presos –cosa que es podia fer perfectament– era violar la separació de poders. La mateixa que ara, per defensar Llarena, el PSOE sí que ha decidit de violar.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/les-deu-raons-dels-nervis-descontrolats-de-llarena-davant-el-seu-judici-a-belgica/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La violència de la ultra-dreta: una operació d’estat | Quim Arrufat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«En la violència de la ultradreta hi ha en marxa una operació d'estat per a escombrar-nos com a poble organitzat»

Quim Arrufat

Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.
Ni tan sols la batalla evita, qui vol evitar-la
Bertolt Brecht

A mi, digueu-me ‘conspiranoic’. Però en tot això de la violència de la ultra-dreta hi ha engegada una operació d’estat per a escombrar-nos com a poble organitzat.

Aquí hi ha joc compartit, de nivells d’implicació diferents, dels partits del 155, la policia (la Guàrdia Civil, la policia espanyola i també els Mossos, amb distints rols), la judicatura i la cobertura de molts mitjans. La ultra-dreta no campa impunement perquè sí. És una peça d’un joc que cerca detonar violentament la societat catalana, generar por de la implicació política no obedient i aconseguir que els partidaris del ‘no’, votants dels partits del 155, constitueixin un bloc granític. Volen assecar-nos en les nostres fonts: destruir l’esperit i l’organització civil, popular, alegre i combativa que ha omplert carrers i ha posat l’estat espanyol en escac.

La seqüència és prou clara:

1. Violència massiva i indiscriminada l’1-O contra gent que no feia res, que ni es va resistir als cops.

2. Discurs hooligan del rei felicitant la violència i animant-la.

3. Tancament a la presó sense judici, com a escarn, amb gran violència simbòlica, tant de dirigents polítics pacífics com de civils del pacifisme més radical.

4. Aplaudiments, acords, somriures, copets a l’esquena, abraçades de satisfacció profunda i complicitat de líders polítics i d’opinió del PSC/PSOE, de Cs i del PP, i algun despistat més.

5. Proliferació d’atacs d’altra tensió i violència ultra-espanyolista contra persones, símbols i establiments pacífics, civils, públics, normals.

6. Arxivament de totes les denúncies d’aquestes agressions: impunitat.

7. Justificació i comprensió còmplice per part del bloc del 155 i els estaments centrals de l’estat espanyol (exèrcit, policia, justícia, Telecinco/Cuatro, RTVE i Antena 3 / la Sexta).

8. Somriures sorneguers de veure com van aconseguint –a còpia d’empènyer i empènyer– d’instal·lar el clima i la imatge de conflicte i violència a Catalunya.

9. Els Mossos, amb un suposat govern efectiu i comandament sobiranista, absents. Barra lliure per a atacar civils, gent pacífica, botigues, paradetes.

Costa molt, eh?, que una societat normalitzi la violència conduïda per l’esfera pública i amb el seu suport contra civils desarmats, vulnerables i pacífics. Cal molta gimnàstica, molta bilis, molts programes de televisió, molt cinisme i molta mentida perquè una societat (especifico per a ser honestos: unes aparentment àmplies capes silencioses de la societat espanyola, incloent-hi una part aparentment important de la catalana) convisqui indiferent a la violència indiscriminada i gratuïta contra veïns seus. A l’atzar, perquè pensen com pensen.

Per altra banda, els qui malgrat el clima hostil gosen de continuar reivindicant drets i llibertats per la via pacífica reben milers de denúncies, condemnes, controls d’identificació per raons polítiques, són filmats i fotografiats, hi ha càrregues policials gratuïtes… Una fustigació que sembla que vulgui provocar, més que no pas cap altra cosa (garantir l’ordre públic?, fer respectar l’acatament obligatori de la doctrina constitucional?). Un assetjament encara més exhaustiu i desproporcionat envers els CDR, la baula que l’estratègia policíaca identifica com la més feble, la més fàcil de provocar.

A mi, amb tots els respectes, tots aquests fets sumats em fan pensar que hi ha una estratègia deliberada i pactada per a fer esclatar la violència, encara que sigui per a autodefensar-se dels linxaments impunes de la ultra-dreta, en la banda sobiranista/republicana d’algun sector (jove, activista, típic del blanc policial) per justificar allò que fa mesos, si no anys, que diuen que acabarà passant: que amb violència només hi cap la llei antiterrorista i la suspensió (encara més, encara) de drets, organitzacions i idees.

Però ara per ara el problema que tenim davant és de seguretat contra el terror neonazi i de tarats espontanis, que se senten acompanyats, aplaudits, reconeguts en la seva (bruta però necessària) funció de sembrar el pànic amb violència gratuïta com més indiscriminada millor, contra qualsevol que es bellugui, per indicar que tots podem ser agredits en qualsevol moment.

Ara per ara, davant tenim el deure de protegir-nos i defensar els nostres barris i ciutats de la violència parapolicíaca i extrajudicial de l’estat espanyol per mitjà d’ex-legionarios, neonazis, tarats i hooligans diversos que han respost a la seva crida. Perquè com sempre passa, un cop activat aquest mecanisme informal i fins a cert punt incontrolat, primer aniran contra els ‘llacistes’, després contra els ‘joves amb pintes’, després contra els ‘negres i els moros’, pel camí agrediran dones i la feinada que tindrem a protegir la nostra gent, amb la policia (els Mossos) esperant que ens defensem per fer foto,vídeo, denúncia, detencions, titulars sobre terrorisme, reportatge de ‘Callejeros folloneros’ i demés parafernàlia habitual.

Tan sols espero que en aquesta feixuga, pesada, trista trinxera que haurem d’alçar, m’hi trobi qui m’hi he de trobar. Aparcant diferències en la lluita per llibertats bàsiques, espais sense por i protecció de la societat civil. Espero no trobar-me decepcions ni desercions vergonyoses, i que Coscus, Rabells i més justificadors de l’estat espanyol sota aparença de realisme pràctic sàpiguen quin és el lloc de cadascú de nosaltres quan l’estat profund i la ultra-dreta pretenen d’imposar el terror. És per a ells la frase de Bertolt Brecht del final del text, rescatada d’un temps d’on moltes coses haurem d’aprendre plegats.

I finalment, i la cosa més important per a no perdre aquesta batalla que ens carreguen ignominiosament sobre l’esquena: la violència i la ultra-dreta l’exerceix una immensa minoria de la població, normalment vinculada a les clavegueres policíaques de l’estat espanyol o directament sortida d’allà. Volen que en la ràbia i la impotència per tanta impunitat assenyalem tots els i les veïnes contraris a la independència o contraris al referèndum unilateral. I no. Romandran en silenci, d’acord. Silenci que podem considerar còmplice en situació de tant desnivell entre estat parapolicíac i ciutadania perseguida. Però EN ABSOLUT la majoria de votants del ‘no’ comparteixen, si la veuen i la comproven, aquesta operació de terror i clavegueres. Cal, doncs, seleccionar bé qui culpem en els nostres discursos, comentaris i reflexions. Cal, doncs, ser molt selectiu, molt curós. Cal documentar i explicar què passa, fins i tot a qui aparentment no té ni gota de ganes d’escoltar raons. Cal que l’estat espanyol perdi aquesta batalla perdent l’adhesió que creu que té entre aquests sectors de la població de Catalunya. I de la resta del seu territori sempre que sigui possible.

Nosaltres ens haurem de cuidar i ens haurem de defensar, només faltaria!, de la ultra-dreta i de la provocació mediàtica i policial, que juntes juguen diferents rols complementaris. Però amb el cap clar que la batalla que lliurarem és una batalla de majories socials i democràtiques contra un règim que se sosté en la violència, el control mediàtic i la persecució política.

Més informació:

Confirmat: la guàrdia civil als escamots ultres que arrenquen llaços

Font: La violència de la ultra-dreta: una operació d’estat | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial