traducció - translate - traducción

dimarts, 22 de maig de 2018

Els teòrics de la desobediència civil (I)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Al jutge Pablo Llarena.
E
ncara que Rajoy repetís durant el procés i segueixi repetint com una cançó enfadosa que “el que no és legal no és democràtic”, no sempre obeir les lleis és el més just. Els jutges ho saben, perquè distingeixen entre instruir una causa amb testimonis i executar sentències, però ho callen (perquè saben que sovint els arriben testimonis que no són de fiar). Sant Pere ho deixa clar al primer discurs del llibre dels Fets dels apòstols: “Israelites, Jesús va ser entregat… (es presentaren “molts testimonis contra ell” segons Mt 27,13 i Mc 15,1, mentre que Lluc, a Lc 23,14, ja es malfia de les acusacions). I Pere segueix amb el seu discurs: …i vosaltres el vau fer clavar a la creu [legalment, s’entén] per uns impius [els romans] (Ac 2,23; i a 3,14-15, encara és més clar: els israelites neguen Jesús). A Nuremberg (i a molts d’altres llocs) es condemnaren persones justament per obeir les lleis de l’Estat; qui no les compliren eren el que actuaven dreturerament. El franquisme tenia lleis, i tot i no ser un règim democràtic, els jutges les feien complir. Feien bé els jutges o els qui no complien les lleis injustes?

Als debats de tot el nostre procés hi he trobat a faltar referències a la desobediència civil (DC), malgrat que Catalunya la practiqués (i és probable que ens toqui seguir-ho fent). No és cap concepte negatiu. Moltes grans personalitats l’han teoritzada i practicada a l’antiguitat; només cal pensar en Sòcrates o en Jesús el Natzarè, com acabem de veure. Lleó Tolstoi (1828-1910) a Cristianisme i Anarquisme, en fou un altre precursor. Per a ell, el poder del seu temps ja no es fonamenta en res sagrat ni en cap elecció divina, sinó que sols se sostenia per la força i la violència. Davant d’aquesta constatació, els homes per força havien de desitjar aniquilar-ho. Però, com? Per al literat, “tots els anarquistes estan d’acord que per aconseguir-ho, no s’ha de fer amb força o violència sinó amb la raó com a arma espiritual de destrucció”. Admet que els anarquistes es basen en una concepció no religiosa sinó materialista del món, però aquesta arma espiritual no és altra que la consideració de l’existència terrestre com una manifestació parcial de la vida, lligada amb la vida infinita que suposa la cadena de la humanitat. Obeir aquesta cadena infinita de vida és més obligatori que obeir les lleis del propi temps. En aquest senti, cal recordar que Gandhi (1869-1948) declarà a un tribunal que el jutjava que havia practicat la DC “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv). Tolstoi cita Henri David Thoreau (1817-1862), anarquista i filòsof, que va publicar On the Duty of Civil Desobedience (1849) justificant la seva negativa a pagar impostos perquè el govern els emprava en actuacions injustes (esclavitud, guerra amb Mèxic …). Thoreau va escriure: “Si s’empresona aquells que actuen segons el que consideren just, per a un home just, el lloc on ha de ser és a la presó”. El nostre Lluís M. Xirinacs va repetir aquesta frase en ple franquisme. Emma Goldman (1869-1940), anarquista antimilitarista, pacifista i ecologista, autora de Mother Earth (Mare Terra), considerava el mateix.
Bertrand Russell (1872-1970), a La desobediència civil i l’amenaça de guerra nuclear (1984), escriu que no és cert que la DC no pugui estar justificada en una democràcia. I proposa d’analitzar el cas d’Irlanda, que ens va com l’anell al dit als catalans. Escriu: “Formalment els irlandesos tenien els mateixos drets democràtics que els britànics. Podien enviar els seus representants a Westminster i defensar les seves positures mitjançant procediments democràtics. Malgrat tot, estaven en minoria, cosa que hauria resultat permanent, si s’haguessin limitat a seguir els camins legals. Van guanyar la seva independència violant la llei. Si no l’haguessin violada, mai no haurien pogut guanyar.” (Ho entendrà mai, això, la Magistratura espanyola?) Encara insinua més: quan els anglesos els deixaven en minoria al Parlament, eren ells, els anglesos, i no els irlandesos els antidemòcrates. (Quina constitució espanyola podrà mai reformar una minoria de catalans?). Per a ell, “si es vol que una llei sigui respectada, ha de ser considerada digne de respecte”. La Llei seca dels EUA es va haver de canviar perquè, com estava redactada, no es podia respectar. I exemplifica moltes formes segons les quals, governs nominalment democràtics deixen de ser-ho a la pràctica, perquè la democràcia no és immune als abusos de poder. I el filòsof es posiciona contra l’armamentisme nuclear: “No podem estar d’acord amb un món on cada persona humana degui la seva llibertat a la capacitat o no del seu govern de causar centenars de milions de morts prement un botó.”
Albert Schweitzer (1875-1965), metge, filòsof, teòleg protestant i músic, premi Nobel de la Pau 1952, deportat, és autor d’una frase incòmoda: “La tranquil·litat de consciència és un invent del diable”. Irritant com ell, Albert John Lutuli (~1898-1967), polític negre sud-africà, president del Congrés Nacional Africà (1952-67). Per la seva resistència no-violenta a l’apartheid, fou detingut i confinat, fins i tot després de rebre el Nobel de la Pau el 1960, autor de Let My People go (Deixeu caminar el meu poble), però el seu testimoni no s’ha pogut confinar mai. Altrament, Lanza del Vasto(1901-1981), que va viure mig any amb Gandhi els anys 30 i va fundar, a finals dels 40, la comunitat de l’Arca (1948), fou un lluitador no-violent i ecologista; establert a Catalunya els anys 60, va promoure els primers grups pacifistes catalans amb L. Fenollosa, J. Maluquer, L. M. Xirinacs i d’altres, així com l’Equip Objecció de Consciència, integrat a Pax Christi”. Un dia caldrà estudiar aquest llegat amb precisió.
Alessandro Passerin d’Entrèves (1902- 1985), partisà i antifeixista abans que filòsof i jurista de prestigi, a La dottrina dello Stato (1962) i a Obbedienza e resistenza in una societá democrática (1970), distingia vuit maneres que tenia un ciutadà de comportar-se davant la llei: 1) Obediència conscient; 2) Respecte formal; 3) Evasió oculta; 4) Obediència passiva; 5) Objecció de consciència; 6) Desobediència civil (omissiva-comissiva, individual-col·lectiva, clandestina-pública, pacífica-violenta, dirigida al canvi d’un grup de lleis-al canvi de tot un ordenament); 7) Resistència passiva, 8) Resistència activa. (La DC seria una forma intermèdia entre el punt 4 i el 8, ja que les formes tradicionals de resistència a la llei comencen en el punt 4 i acaben en el 8). La DC, segons ell, per ser vàlida hauria de ser pacífica i grupal. És que no compleix aquests requisits el procés català?
Hannah Arendt (1906-1975), a Crisi de la República (1969), reflexiona sobre un fet que també és adient per als catalans: la circumstància que una llei federal sigui incompatible amb una d’estatal (l’autonòmica, incompatible amb l’estatal, per a nosaltres) i posa per exemple el moviment dels drets civils del sud, anul·lats per una hipotètica superioritat de les lleis federals. En el fons, es tracta de posar a prova la legitimitat constitucional d’una llei violant-la amb la DC, diu. Ara bé, qui desobeeix, fonamentant-se en fortes conviccions morals o de consciència, com se li pot exigir, per exemple, d’acceptar decisions diferents del Tribunal Suprem (inspirades en la immutabilitat d’unes lleis superiors a qualsevol llei)? Segons la pensadora, aquesta és una falsa qüestió, perquè durant els moviments dels drets civils i contra la guerra del Vietnam es desobeïren lleis que el Tribunal Suprem acabà impugnant per negar-se a decidir, per exemple, sobre la legalitat de la guerra. Els desobedients, doncs, no eren delinqüents que poguessin exigir ser castigats com feia Gandhi. I oferia un nou argument: no calia justificar la DC en els temes de la guerra i dels drets civils ni des de l’objecció de consciència ni des de la prova de la constitucionalitat d’una llei sinó des de la sociabilitat. El desobedient no és cap excèntric; sempre forma part d’un grup o comunitat. Per això es poden fer marxes per la llibertat, per exemple, violant lleis bones però menors, com les de tràfic, en pro d’atacar lleis injustes superiors. I cita Norman Cousins (1915-1990), per al qual, “si hi ha un conflicte entre les lleis de l’estat i els drets de l’home o de la comunitat, han de prevaldre els segons.” L’autora, des de la banda dels governants, sap, com Aristòtil, que no es poden identificar l’home bo i el bon ciutadà i, per això, contraposa el deure oficial i el personal en Lincoln (salvar la Unió, no pas acabar amb l’esclavitud), en què es destria el deure polític i el moral, i no com fa el Sr. Rajoy respecte a l’autodeterminació de Catalunya, que els superposa: «no puc afrontar el tema ni vull fer-ho». En definitiva, per a la pensadora, la DC existeix quan un bon nombre de ciutadans s’ha convençut que no funcionen els canals legals per ser escoltats ni per canviar les coses que els perjudiquen o bé quan el govern persisteix en una acció, la legalitat de la qual ofereix molts dubtes.
Acabo, avui, amb Rosa Parks (Rosa Louise McCauley, 1913-2005), activista dels Estats Units, que l’1-XII-1955, a la localitat de Montgomery (Alabama) va refusar d’obeir l’ordre de James Blake, un conductor d’autobús, d’asseure’s a la part del darrere del vehicle per tal de deixar lloc per als blancs (un mandat sorgit de les lleis Jim Crow). Fou la guspira de la lluita pels drets civils entre blancs i negres. El jutge Llarena l’hauria posada a la presó legalment, però el 1956 la Cort Suprema dels EUA dictaminà que la segregació racial en el sistema d’autobusos era inconstitucional. Continuarem.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 21 de maig de 2018

L'independentisme és excloent i conservador? 6 dades que ho desmenteixen | NacióDigital

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El moviment unionista és menys d'esquerres i, pel que fa a llengua materna o lloc d'origen, menys plural i divers del que ho és el de partidaris de la República

Col·lectius de nous catalans, en un viatge que van fer a Brussel·les. | ACN


L'unionisme està sucant pa aquests dies en els polèmics escrits i tuits de Quim Torra -dels quals ja s'ha disculpat diversos cops-, que usen per titllar l'independentisme d'excloent, conservador i fins i tot supremacista. Unes acusacions que l'unionisme ja bolcava abans vers els partidaris de la República, però que ara s'accentuen, malgrat que les dades no sustenten de cap manera aquesta caricatura.

Ben al contrari, els últims baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) evidencien que l'independentisme és, de mitjana, un moviment capaç d'integrar millor catalans d'origen divers, més progressista, menys essencialista i amb un argumentari de caràcter més pragmàtic que identitari. Per contra, l'unionisme és una posició alimentada sobretot per ciutadans amb orígens fora de Catalunya, més conservadors i bàsicament amb el castellà com a llengua materna. Un perfil menys divers que el dels defensors de la República.



1- Un moviment més bilingüe

Gairebé sis de cada deu independentistes tenen el català com a llengua materna. Tot i això, aquest moviment té una capacitat superior de seduir ciutadans que es van educar amb el castellà a casa, un col·lectiu que suposa el 36% del total de partidaris de la República, cosa que fa que cada cop sigui menys estrany escoltar aquest projecte defensat en la llengua de Cervantes. En canvi, aquesta és quasi hegemònica entre els unionistes, ja que és l'idioma matern per a un 82,8% d'aquests. Per contra, només un 11,5% dels contraris a la independència van escoltar el català a casa.
 

LLENGUA MATERNA DELS CATALANS, EN FUNCIÓ DEL POSICIONAMENT EN RELACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA



 
2- Orígens més diversos


La pluralitat també es reflecteix pel que fa a l'origen dels pares dels independentistes i els unionistes. Aquest element determina en bona mesura el posicionament en un referèndum, però de forma menys tancada en el cas dels que optarien pel "sí". Entre aquests, el percentatge dels pares i mares nascuts a la resta de l'Estat voreja el 30%, per bé que el dels d'origen català s'acosta al 65%. Un percentatge elevat, però més ho és el dels pares nascuts a la resta de l'Estat entre els unionistes, de prop del 70%. Els que votarien "no", a més, no tenen ni un 20% de pares catalans.
 

LLOC DE NAIXEMENT DE LA MARE, EN FUNCIÓ DEL POSICIONAMENT EN RELACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA



 
LLOC DE NAIXEMENT DEL PARE, EN FUNCIÓ DEL POSICIONAMENT EN RELACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA



 

La diversitat pel que fa als orígens familiars és encara més clara si s'atén a les arrels dels avis dels enquestats. Segons l'últim baròmetre del CEO, quasi el 80% dels unionistes tenen els quatre nascuts fora de Catalunya, mentre que els independentistes presentarien molta més pluralitat, ja que gairebé n'hi hauria tants amb quatre avis catalans (34,8%) com amb tots nascuts fora de Catalunya (31,2%).
 

QUANTITAT D'AVIS NASCUTS A CATALUNYA, EN FUNCIÓ DEL POSICIONAMENT EN RELACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA



 

3- El lloc de naixement pesa menys

La capacitat inclusiva també es mesura a l'hora de mirar l'origen de cadascú per tal d'admetre'l com un igual. I segons el CEO, l'independentisme s'hi fixa força menys en el moment de reconèixer algú com a veritable català que el que ho fa l'unionisme per admetre que algú és veritablement espanyol. De fet, un 61,1% dels independentistes creu que és poc o gens important el fet d'haver nascut a Catalunya per ser un veritable català, mentre que el percentatge d'unionistes que dona molta o bastant importància a l'origen espanyol per ser un veritable espanyol (49,6%) és lleugerament superior als dels que li'n veuen poca o gens (48,9%).
 

IMPORTÀNCIA D'HAVER NASCUT A CATALUNYA PER SER VERITABLEMENT CATALÀ (ENTRE ELS INDEPENDENTISTES) I D'HAVER NASCUT A ESPANYA PER SER VERITABLEMENT ESPANYOL (ENTRE ELS UNIONISTES)



 

4- Un moviment clarament d'esquerres

L'acusació a l'independentisme de ser un moviment conservador o dretà cau pel seu propi pes quan s'analitza la ubicació ideològica dels seus partidaris. En una escala de 0 a 10 (de màxim d'esquerres a màxim de dretes), set de cada deu independentistes se situen en la banda esquerra (del 0 al 4), un 21,7% ho fa al centre i només un 6,5% a la dreta. En canvi, tan sols un 38,7% dels unionistes s'ubica a l'esquerra, un percentatge gairebé equivalent al de centristes, mentre que el percentatge dels que es defineixen de dretes (12%) gairebé duplica l'expressat pels independentistes.
 

POSICIONAMENT IDEOLÒGIC, EN FUNCIÓ DEL POSICIONAMENT EN RELACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA



 

5- L'unionisme, més conservador

Més enllà de l'autoubicació ideològica (que és subjectiva), els hàbits personals també serveixen per situar algú en un posicionament concret. Els conservadors, per exemple, estan menys predisposats a assumir riscos davant certs escenaris -ja sigui d'inversió econòmica o de canvi social, tradicions o composició social-, encara que suposi l'opció de millora de la qualitat de vida. De nou, es torna a evidenciar així que els unionistes són més conservadors, atès que, en una escala de 0 a 10 (de menys a més oberts a assumir riscos), només un 46% està disposats a arriscar i un 23,9% ho estaria poc o gens. En canvi, uns dos terços dels independentistes són receptius a afrontar riscos i només els eviten un 11,4%.
 

DISPOSICIÓ A ASSUMIR RISCOS (EN UNA ESCALA DE 0 A 10), EN FUNCIÓ DEL POSICIONAMENT EN RELACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA



 

6- Argumentari més pragmàtic

Finalment, un tret definitori de cada posicionament polític són els arguments pels quals es defensa aquest. En aquest sentit, els independentistes apel·len sobretot a qüestions més pragmàtiques i vinculades a la qualitat de vida, com la voluntat d'assolir una major capacitat de gestió i autogovern (27,1%), la creença que el país milloraria (23,4%) o el desig de canvi (22,7%), mentre que els elements identitaris només sumen un 14,7% de les respostes. En canvi, el 51,1% dels unionistes defensen aquesta opció per la mera voluntat de mantenir la unitat de l'Estat, un element conservador i identitari per si sol. En segona posició, ben lluny, argumenten que la independència no seria positiva (15,3%).
 

PRINCIPALS MOTIUS PER DESITJAR LA INDEPENDÈNCIA, ENTRE ELS QUE LA DEFENSEN (RESPOSTA MÚLTIPLE)



 
PRINCIPALS MOTIUS PER REBUTJAR LA INDEPENDÈNCIA, ENTRE ELS QUE NO LA VOLEN (RESPOSTA MÚLTIPLE)




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 20 de maig de 2018

La mossa expedientada per amenaçar Puigdemont té una llista negra d'agents independentistes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En un acte ultranacionalista anuncia que ha fet 3.000 fotografies on es poden veure mossos que donen suport al procés català


@JoanSole_ | Inmaculada Alcolea, la Mossos d'Esquadra expedientada per la Divisió d'Afers Interns de la policia catalana per amenaçar el president Puigdemont, ha anunciat tenir documents gràfics que exposen les sensibilitats polítiques dels seus companys de feina.
En un sopar celebrat a Sabadell el passat 11 de maig sota el nom de 'Gran Cena de España', la mossa Inmaculada Alcolea fou la gran protagonista d'una jornada marcada per un discurs on va anunciar tenir "3.000 fotografies al meu perfil de Facebook de fotografies que he fet de Mossos independentistes". Un anunci que confirma els temors que han fet arribar al directe!cat alguns agents de Mossos d'Esquadra que veuen, des de l'aplicació del 155, una persecució política.
 
Inmaculada, que relata que va entrar als Mossos d'Esquadra fa 21 anys després de no va aprovar les proves per incorporar-se al Cos Jurídic Militar, "em vaig presentar a escombriaires i bomber, el primer que va sortir va ser Mosso d'Esquadra i allà em vaig quedar", lamenta estar suspesa de treball i sou per amenaçar Puigdemont i per culpa de la Divissió Afers Interns, "el braç polític de la "Genestapo". En aquest sentit, exposa amb un to de sorna: "Ai, perdó, "Genestapo" no que m'expedienten un altre cop... No es pot dir Genestapo, i menys en un acte públic...". L'afirmació, acabada amb el crit de "Genestapo!", ha servit d'introducció per explicar la seva situació professional i personal: "Els primers sis mesos vaig estar en una depressió, després de 21 anys m'obren un expedient i venen a casa meva, són 15.000€ per un "capullo Puigdemont". Estava futuda. Un dia em trobo un cotxe de Mossos d'Esquadra i se m'acudeix dir en un semàfor "viva Espanya"".
 
La mossa, que recorda l'episodi del dia que es va publicar el missatge, "ma mare va agafar l'ordinador i se li acudeix escriure "capullo Puigdemont", va carregar també contra el Gobierno, que considera "dèbil i covard". La intervenció, de set minuts, acaba amb els crits de "Puigdemont a prisión", "viva España" i" viva los mossos constitucionalistas".
 
Els assistents de l'acte, plana major de l'ultranacionalisme
 
Entre els assistents hi ha Jaime Vives, portaveu de Tabarnia, l'escriptor Javier Barraycoa Martínez, el president del Movimiento cívico de España y Catalanes, Manuel Lanzan, la presidenta de la plataforma 'Catalanes por la Ley y Sensatez, Chelo Valerio, Cake Minuesa -qui presenta la mossa Inmaculada-, José Maria Fuster Fabra, Jose Javier Esparza, Santiago Pulido, el lletrat de l'acusació popular de la causa que dirigeix el jutge Llarena, l'empresari alemany Karl Jacobi, el docent de l'IES Joan Boscà, Francisco Oya, i el president de Profesores por el Bilingüismo.


Font: [EXCLUSIVA] La mossa expedientada per amenaçar Puigdemont té una llista negra d'agents independentistes ! directe!cat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 19 de maig de 2018

La veritable naturalesa de Cs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El discurs de Rivera és un perill per a la convivència a Catalunya i també a Espanya

Albert Rivera en una imatge d'arxiu / ACN.
Albert Rivera en una imatge d'arxiu / ACN.

Quan Ciutadans va fer el salt a la política espanyola hi va haver veus des de Catalunya, provinents no només del sobiranisme sinó sobretot de l'òrbita del PSC, que van advertir que no es tractava, com es pretenia vendre, d'una formació centrista i moderada sinó de tot el contrari: un partit sense cap més ideologia que l'ambició de poder, sense escrúpols per qüestionar pilars de la convivència com ara la llengua, i amb un funcionament intern d'adhesió al líder. El pas del temps no només ha confirmat aquests temors sinó que els ha multiplicat. I n'és una bona mostra la roda de premsa d'Albert Rivera ahir a la Moncloa, on a més de qualificar els independentistes de "dolents" (els "bons" són ells, esclar), va demanar l'aplicació immediata del 155 per intervenir les finances, els Mossos i TV3 encara que hi hagi un nou Govern legítim.
Rivera és perfectament conscient que la llei no permet una aplicació indiscriminada del 155 i que abans s'ha de comprovar que hi ha una violació flagrant de la legalitat, però tant li fa. L'únic que li importa és aparèixer davant l'opinió pública espanyola com el campió de l'"¡A por ellos!", com el més bel·ligerant amb els independentistes, avançant per la dreta el PP i aproximant-se perillosament als postulats de formacions ultradretanes com ara Vox. La seva irresponsable instrumentalització del cas de l'Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca ja demostra que tant li fa trencar la convivència a Catalunya si això li serveix per guanyar un grapat de vots. El seu populisme nacionalista, amb perillosos precedents a l'Europa de l'Est, és ara mateix el principal factor de risc per a la cohesió social a Catalunya, però també a Espanya n'haurien de prendre nota, perquè els mateixos mètodes que ara fa servir amb els sobiranistes catalans els podria aplicar en el futur a qualsevol altra mena de dissidència.
Lamentablement aquesta estratègia radical i incendiària li està donant rèdits a les enquestes i Ciutadans ja és la primera opció en moltes d'elles. La formació taronja s'alimenta ara ja desacomplexadament dels electors més dretans, els que tradicionalment havien votat sempre el PP. Però això no és el pitjor. El que resulta més lamentable és el seguidisme d'una formació nominalment federalista i d'esquerres com el PSOE, amb un Pedro Sánchez que ha passat de parlar de nació de nacions a demanar una reformulació del delicte de rebel·lió perquè es pugui aplicar ad hoc per al cas català. La pressió de Ciutadans també resta marge de maniobra a un Mariano Rajoy que, per molt que costi entendre des de Catalunya, és acusat a la resta d'Espanya de tou per la seva pròpia base electoral.
Caldria que el PP i el PSOE advertissin la Unió Europea que Ciutadans no és el que diu ser, i que amb ells el problema català no només no se solucionaria sinó que s'agreujaria, ja que Rivera s'alimenta bàsicament de la tensió que provoca el procés català per ocultar la seva ideologia dretana, centralista i uniformitzadora. Si són partits patriotes de veritat, haurien de ser els primers a denunciar les falsedats i la demagògia del discurs de Ciutadans. No per Catalunya, sinó pel bé d'Espanya.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial