traducció - translate - traducción

divendres, 22 de setembre de 2017

Els ulls dels països del món ja veuen com tracta la democràcia l’estat espanyol

Entrevista al fotoperiodista que divendres va portar a judici dos neonazis per les amenaces que havia rebut en un acte del 12 d'octubre de 2015.

Em sento més segur cobrint un acte de neonazis a Alemanya que de suposats constitucionalistes a Barcelona

Jordi Borràs (fotografia de Jordi Carreño).

Divendres passat es va fer el judici oral a dos neonazis de Democracia Nacional, l’organització d’extrema dreta, per haver amenaçat el fotoperiodista Jordi Borràs el 12 d’octubre del 2015 a Montjuïc, Barcelona. Un dels detinguts pels atacs a la Blanquerna de Madrid el 2013, Pedro Chaparro, des de l’escenari de l’acte feixista, va dir el següent: ‘Abans de la marxa hem vist per allà aquella rata, en Jordi Borràs. Us demano a tots que mireu al voltant vostre i, si hi és, li claveu un clatellot: no gaire violent, no sigui que us detinguin… Claveu-li una bona hòstia i que se’n vagi.’ Parlem del judici amb Borràs i aprofitem per parlar de la repressió i la vulneració de drets i llibertats que aquests dies ha posat en marxa l’estat espanyol contra el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.

—Esteu satisfet de com va anar la vista oral del judici per amenaces?
—Sí, molt satisfet. Sobretot després de dos anys d’espera –eren unes amenaces del 12 d’octubre del 2015– i quatre anys del començament de les amenaces d’aquests grups –un 12 d’octubre del 2013–. Veient com va el judici, crec que va valer la pena d’insistir en les denúncies. No hi ha gaires antecedents d’aquesta mena. Denunciar l’extrema dreta no és gens fàcil. I que arribi a bon port, a judici, encara és més difícil. S’ha de dir que el paper que va fer el fiscal, Miguel Ángel Aguilar, explicant i il·lustrant a la jutgessa amb tota mena de detalls com actuen aquesta gent de Democracia Nacional i l’extrema dreta, va ser molt bo. Hem de pensar que és un dels fiscals especialitzats en delictes d’odi i és un bon coneixedor del tema. L’estratègia de la defensa va ser força lamentable. No van aportar cap prova de res. Ja veurem quin és el resultat, però estic content de com ha anat el judici.

—Confieu que hi hagi una sentència condemnatòria per a aquests individus feixistes?
—És molt probable que almenys un dels dos sigui condemnat. Si no fos així, seria un escàndol majúscul. Aquest senyor està gravat en vídeo animant tres-cents neonazis a agredir-me. A ‘darme una buena hostia’, literalment. Això ho va dir Pedro Chaparro, vice-president de Democracia Nacional amb un micròfon a la mà a l’escenari de l’acte que van fer a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc. De fet, ell va ho va reconèixer. No podia fer una altra cosa perquè estava gravat. Al judici va dir que havien estat unes paraules desafortunades. Més que desafortunades, van un delicte com una casa de pagès. Però, vaja, confio que sí que com a mínim un dels dos, el que ja acumula quatre anys de presó pel cas Blanquerna, sigui condemnat.

—Continueu rebent amenaces? Per poder cobrir les activitats de l’extrema dreta, heu d’anar a l’estranger?
—Sí, continuo rebent amenaces periòdicament. Amenaces, coaccions i assetjament per diferents canals. Des de fa quatre anys, això forma part de l’ordre del dia. I és cert que aquesta tasca informativa sobre els grups de l’extrema dreta he hagut de fer-la a l’estranger. He fet diversos viatges. He anat a cobrir actes de l’extrema dreta a Alemanya, a Suècia, a Letònia, a Occitània… Més que res perquè ha arribat un moment en què em sento més segur cobrint un acte de neonazis a Alemanya que un de suposats constitucionalistes a Barcelona. Entre més, perquè la cosa ja ha superat l’espai dels neonazis i a una concentració de Societat Civil Catalana no hi puc anar. Perquè també hi van elements de l’extrema dreta o de l’espanyolisme més intransigent. I m’amenacen i m’insulten igualment.

—La diferència entre els uns i els altres ja no és gaire clara…
—Exacte. No està de més recordar la campanya de descrèdit que van impulsar Somatemps i Societat Civil el juny de 2016 quan vaig anar al parlament europeu a parlar d’ells. Allà es va unir de nou l’extrema dreta i aquest suposat constitucionalisme democràtic que tots sabem per qui va ser fundat. Va ser cofundat per elements d’extrema dreta. Això està més que demostrat. Tornant a la pregunta d’abans: sí, és difícil cobrir convocatòries d’aquests grups des d’aquí. L’última a la qual vaig anar va ser la manifestació de l’extrema dreta que hi va haver a la Rambla l’endemà de l’atemptat d’aquest estiu. I hi havia elements d’aquests grups fent el senyal de tallar-me el coll des dels quinze metres que hi havia de separació entre els manifestants, els contramanifestants i la premsa. No és una feina fàcil, en aquest sentit.

—La legislació espanyola en relació al feixisme i la llibertat de premsa és prou sòlida?
—La llibertat de premsa a Espanya –i aquests dies ja ho veiem clarament– és més un titular que no un fet. Veiem la Guàrdia Civil entrant a les redaccions dels mitjans a repartir-los requeriments o assaltant-los directament, com en el cas del Vallenc. Demanant els DNI de periodistes. Requisant telèfons mòbils de periodistes. Tots sabem que s’han tancat molt pocs diaris a Europa en aquests últims anys, però Espanya s’ha endut la medalla. La llibertat de premsa a l’estat espanyol és molt relativa. Pel que fa al feixisme, la legislació espanyola, des d’una òptica periodística i no penalista, té articles com el 510 del codi penal que fan referència als delictes d’odi. Però s’apliquen amb comptagotes. És a dir, l’estat espanyol té les eines per jutjar i perseguir determinats delictes, però no les utilitza. Espanya no té allò que sí que tenen Alemanya i altres països europeus: una simbologia que està vetada perquè fomenta l’odi i la discriminació. A Alemanya ningú no es pot passejar amb una bandera feixista. En canvi, a l’estat espanyol, sí. Si s’apliqués la legislació dels delictes d’odi, segurament es podria impedir que algú es passegés amb banderes feixistes.

—Teniu alguna proposta, en aquest terreny, per a la nova república?
—Jo em fixaria en aquells països en què l’extrema dreta ha intentat campar impunement i el poder legislatiu ho ha sabut impedir amb èxit. Un dels exemples que podríem seguir és el cas d’Alemanya, on la presència de l’extrema dreta és molt més gran del que la gent es pensa, i sort n’hi ha hagut d’una legislació que els ha marcat de ben a prop. No n’hi ha prou tan sols una bona legislació, sinó que hi ha d’haver un consens social per a aïllar l’extrema dreta. Però és important que la legislació hi sigui. I aquí no hi és.

—El judici coincideix en un moment molt concret amb amenaces a la llibertat de premsa i d’expressió. Us esperàveu aquesta reacció a la convocatòria del referèndum?
—En bona part, sí. L’estat espanyol tan sols podia fer dues coses: fer com al 9-N, passar-hi de puntetes, intentar-ho minimitzar i ridiculitzar; o anar a per totes. Sembla que ha optat per aquesta segona opció i que està disposat a tot. I tanmateix, de moment, tan sols gesticula. Fa servir el Tribunal Constitucional i la fiscalia, i fa el ridícul. Veure el senyor Rajoy fora de si en un acte amb els seus anunciant que ha requisat cent mil cartells de la campanya com si haguessin requisat dues tones d’explosius d’un grup terrorista és d’un ridícul espantós. Veure el senyor Zoido, ministre de l’Interior, penjant un vídeo de la requisa de planxes d’una impremta per fer cartells ens recorda els pitjors anys de la propaganda franquista. És escandalós. Parlem d’un nivell de censura brutal. I el més escandalós no és això que passa –que també ho és–, sinó el silenci de tots aquells que s’han omplert la boca de llibertat, de democràcia i de fraternitat. On és tota aquesta gent?

—Teniu la impressió que el moviment independentista, el govern i la majoria parlamentària sabran esquivar l’embat i fer un referèndum en condicions?
—De moment, sembla que guanyem 5 a 0. Guanyem en el sentit que tenim totes les policies de l’estat –policies locals incloses–, els serveis d’intel·ligència, un desembarcament policíac i militar brutal a Catalunya cercant urnes i butlletes… I només han requisat pals d’escombra, cartells i planxes d’impressió. Si ho analitzem fredament, seria per demanar la dimissió del ministre de l’Interior avui mateix. El ridícul és espantós. Cada dia que passa és un dia més que assegura el referèndum. Cada dia que passa sense que apareguin les urnes i les butlletes –i encara que apareguessin, perquè hi ha un pla B–, és una demostració de la força d’organització popular i col·lectiva, que és molt difícil que l’estat espanyol pugui aturar. Sóc molt optimista. Crec que el dia 1 d’octubre hi haurà urnes.

—I si fossin capaços d’impedir el referèndum, quina sortida ens quedaria?
—El referèndum tan sols es pot impedir amb una repressió altament violenta. És a dir, anar als col·legis electorals, entrar-hi de manera violenta –perquè hi haurà resistència pacífica per a evitar-ho– i retirar les urnes i les butlletes. Si això passa i, per tant, tenim la fotografia de la policia retirant les urnes el dia 1, no tinc cap dubte que tan sols hi haurà una sortida: la declaració unilateral d’independència. Estaria més que justificada. Amb tot, el referèndum s’haurà d’acabar fent. Encara que sigui després de la declaració de la independència. Els ulls de tots els països del món ja veuen com tracta la democràcia l’estat espanyol. Amb policies arrencant urnes de les mans d’aquells que només volen votar. És un fet intolerable. I davant d’un fet intolerable només queda l’opció de continuar avançant i prendre decisions de manera unilateral.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dijous, 21 de setembre de 2017

DECIDIM CULTURA

Declaració de professionals de la cultura pel referèndum de l'1 d'octubre




El sector de la cultura es mobilitza per donar suport al referèndum de l'1 d'octubre.
Aquí tens en PDF la declaració a favor de la democràcia i la llibertat d'expressió, per la cultura i amb la cultura.




  1. Adhereix-te al manifest a través del formulari que trobaràs al final d'aquesta pàgina i a la pàgina web.
  2. Vine el proper dilluns 25 de setembre a les 12h a la plaça dels Àngels (MACBA) per presentar el manifest davant la premsa.
  3. Reenvia-ho a altres professionals del sector


(Per qualsevol dubte contacta esole@irla.cat)


Manifest Som cultura.

Coneixem, ens construïm i ens pensem a partir de la cultura, participant-ne; fent-nos cultura. Imaginem i projectem realitats des de la cultura. És el fonament primer i el receptacle últim de les nostres formes particulars d’expressió i de la nostra creativitat.

La cultura es reflecteix en l’art de viure. Cadascú i tots plegats. I l’art de viure és la suma d’eines que ens permeten comprendre la vida, tenir consciència plena de la pròpia i extreure’n les màximes gratificacions.

La cultura és el resultat dels processos històrics encreuats de les cultures concretes. Totes. Cadascuna única i insubstituïble. Cadascuna resultat d’una determinada experiència històrica col·lectiva. Influïda, barrejada i empeltada del gust i del geni de les altres. La nostra -sovint tan precària i trasbalsada- també.

L’extraordinària complexitat i diversitat de la cultura catalana d’avui, la flexibilitat i voluntat inclusiva que la caracteritzen, inspiren la seva adaptació als reptes de la globalització. I és aquesta condició actual, oberta i concreta de la nostra cultura –de les arts, el pensament, el patrimoni, la ciència, les indústries, els llenguatges, els mestissatges...– la que reivindiquem com a punt de partida per repensar la societat que compartim. La cultura és una font inexhaurible de recursos per orientar el projecte de país i les transformacions socials que hauran d’acompanyar-lo. La cultura és el factor capital que pot qualificar l’acció política i humanitzar els objectius de l’economia. La cultura és l’espai que fa possible la conformació de la mirada crítica, de l’opinió informada i de la participació responsable i compromesa en el debat públic. Estar més informats i ser més cultes ens farà més competents. Ser més capaços, individualment i col·lectivament, d’atorgar sentit als estímuls constants que la realitat ens proporciona, ens farà més lliures.

Per convertir aquestes consideracions en un propòsit, per poder impulsar-lo i fer-lo possible, ens calen tots els instruments de què disposen tantes altres cultures que admirem per les seves capacitats i qualitats. Per això,  perquè la cultura sigui el nervi i la sang de la República, ens proposem participar en el referèndum del pròxim u d’octubre i convidem tota la gent que respecta i s’estima la cultura a votar.



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dimecres, 20 de setembre de 2017

Dies de fúria | Toni Soler

La repressió de l’Estat està tenint uns efectes devastadors per a la imatge d’Espanya. / PASCAL RONDEAU / GETTY

FÚRIA. La batalla pel relat del Procés estava en seriós perill després de l’esperpent parlamentari que es va produir no fa ni dues setmanes. En aquests temps tan accelerats mediàticament, els frames són efímers, i ara el sobiranisme torna a dominar l’escena, gràcies a l’èxit de la Diada i la desmesura repressiva de l’Estat. Sempre m’ha semblat que tenen raó els qui ens acusen d’infravalorar l’aparell polític i administratiu espanyol, però en aquest cas sembla evident que a Madrid la intel·ligència s’està veient superada per la fúria, i que ni tan sols Soraya Sáenz de Santamaría pot evitar que la cabra tire al monte. El govern del PP està saltant-se totes les barreres ètiques i estètiques per satisfer les ànsies punitives d’una certa Espanya que es resisteix a desaparèixer. Juan Soto Ivars ha lamentat que Espanya és com un toro i Catalunya el torero que provoca perquè l’envesteixin (suposant que convocar un referèndum es pugui considerar “provocador”). I ho fa fet, un cop més, mostrant una ignorància oceànica sobre la realitat catalana. No esperaven que 712 alcaldes donessin suport al referèndum, ni que desafiessin les amenaces, en una mostra de valentia que enlluerna, i que ha resultat decisiva perquè Ada Colau, sense sortir del tot de la seva zona de confort, els doni escalf i accepti un acord perquè es voti a Barcelona (l’acord no implica gairebé cap risc per a l’alcaldessa, però ha fet que a tot el món s’interpreti que Barcelona dona suport al referèndum, o sigui que totes les parts hi surten guanyant).
EFECTES. És difícil de dir si l’objectiu prioritari del sobiranisme -un referèndum homologat, amb alta participació i resultats aplicables- s’aconseguirà o no. Si els cossos de seguretat fan la seva feina, costarà Déu i ajuda que cada urna sigui al lloc que li pertoca a les vuit del matí de l’1 d’octubre. Per no parlar dels gegantins reptes que caldrà afrontar a partir del dia 2. De moment, cal dir que el govern català ha demostrat no només fermesa, sinó també una bona previsió i capacitat de resposta. El gran desafiament, però, és com fer front a la intervenció de la Hisenda catalana i el control dels Mossos d’Esquadra. Contra aquestes mesures, no sé si hi ha resposta possible, tot i que en qualsevol dels casos la mobilització permanent al carrer serà indispensable; i en aquest punt, sortosament, no cal patir.
La repressió de l’Estat, tanmateix, està tenint uns efectes devastadors per a la imatge d’Espanya no només a l’exterior, sinó també entre una gran massa d’espanyols demòcrates i, encara més important, entre un gruix considerable de catalans neutres o escèptics, que molt possiblement aniran a votar, o bé perquè han desesperat de la tercera via, o bé per demostrar-li al govern espanyol que els seus drets civils i democràtics -el dret, també, a votar no- no es poden trepitjar. En qualsevol cas, les teories sobre el Procés com a cortina de fum ja se’n poden anar de pet a la paperera de la història. El que està passant a Catalunya té un desenllaç incert; però és real, és transcendent, i es nodreix d’una il·lusió insubornable.


Pots seguir Boladevidre

dimarts, 19 de setembre de 2017

Les cinc mentides més grosses de la campanya del no

Us oferim els arguments i les fonts que podeu fer servir per desmuntar les mentides més habituals


En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.

1. El referèndum és un delicte i és il·legalAixò és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.

Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’

La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.

2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món

Això és mentida. El dret d’autodeterminació és recollit en l’article primer de la Carta de les Nacions Unides:

 Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal […]

però sobretot en les dues convencions de l’ONU formulades el 1966 i conegudes amb el nom de Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquestes normes, que els estats s’obliguen a respectar, inclouen el mateix text en l’article primer:

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Una mentida habitual de l’ex-ministre García-Margallo és que només hi ha tres constitucions al món que parlen del dret d’autodeterminació. Això és rotundament fals. N’hi ha trenta-vuit, de constitucions, que fan referència al dret d’autodeterminació i l’invoquen com a font de legitimitat. En són exemples les de nou estats dels vint-i-vuit de la Unió Europea: Alemanya, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, França, Hongria, Letònia i Portugal. Ací podeu trobar-ne totes les referències.

3. Espanya no pot acceptar el referèndum d’autodeterminació perquè ho prohibeix la constitució

Mentida. La
constitució espanyola, en l’article 10.2, diu:

Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
i en l’article 96 afegeix:

Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.

El 28 de setembre de 1976 el govern espanyol va ratificar els dos convenis de l’ONU esmentats abans. Recordem què diuen en l’article primer:

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

La ratificació (la trobareu ací), signada per Juan Carlos, diu:

Aprovo i ratifico tot allò que s’hi disposa, i prometo complir-ho, observar-ho i fer que es compleixi i observi puntualment en totes les seves parts.

En conseqüència, Espanya resta obligada a complir i observar el dret d’autodeterminació dels pobles, car no pot derogar l’obligació imposada per l’ONU i acceptada amb la signatura de les convencions.

4. Catalunya no ha estat mai independent. És una autonomia perquè ho va decidir la constitució espanyola i, per tant, no té drets històrics que pugui invocar

Mentida. Els drets històrics de Catalunya són indiscutibles. Fins el 1714 Catalunya no formava part de cap entitat que pugui relacionar-se amb això que avui és Espanya. La corona catalano-aragonesa era un estat federal que incloïa territoris de les penínsules ibèrica i itàlica, de les illes de la Mediterrània i del continent mateix. El 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins la monarquia espanyola. Però des d’aleshores ha proclamat la independència quatre voltes:

–Entre el 1810 i el 1812, el Principat fou un estat completament independent, que mantenia una relació estreta amb l’Imperi francès.

–El mes de març del 1873 la Diputació de Barcelona va proclamar l’estat català, que incloïa les quatre províncies del Principat i les quatre illes Balears i Pitiüses. Aquest estat es va integrar en la naixent primera república espanyola.

–El 1931 i el 1934 la Generalitat republicana va proclamar la república catalana. Francesc Macià ho va fer el 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es proclamés la república espanyola. Tres dies després, Macià va acceptar que la república catalana fos part de l’espanyola. Lluís Companys també va proclamar la república catalana el 6 d’octubre, proclamació que va ser avortada militarment per la república espanyola.

Però l’argument més important és que és impossible que la font de legitimitat de la Generalitat de Catalunya sigui la constitució espanyola, si es té en compte que la Generalitat va ser restaurada per l’estat espanyol abans d’existir la constitució.

La restauració de la Generalitat es fa pel reial decret llei 41/1977 de 5 d’octubre (el trobareu ací), que reconeix la legitimitat del president Josep Tarradellas, president escollit per les institucions de la república. La constitució espanyola no es va aprovar fins el 29 de desembre de 1978, que es quan es publica al BOE: la Generalitat de Catalunya ja funcionava des de feia més d’un any.

5. La independència no es pot aconseguir amb un referèndum unilateral i sense acord amb l’estat espanyolMentida. Entre el 1905 i el 1991, 52 entitats substatals com Catalunya van fer referèndums d’independència. I des del 1991 se n’han fets 53 més. Per tant, en poc més d’un segle hi ha hagut 105 referèndums d’independència.

D’aquests 53 referèndums fets des del 1991, 26 han estat unilaterals. Des del 1991, 27 estats s’han fet independents al món, la immensa majoria amb referèndums unilaterals. 7 d’aquests estats avui formen part de la Unió Europea: Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca. (Ací trobareu una llista de referèndums d’independència.)


Finalment, arran de la independència unilateral de Kossove, una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia (que podeu trobar ací) va deixar clar que la llei internacional no contenia cap prohibició que es pogués fer servir per aturar una declaració unilateral d’independència.

Font: Les cinc mentides més grosses de la campanya del no | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre