traducció - translate - traducción

dimecres, 18 de juliol de 2018

Franco ja no és al Valle de los Caídos | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Hi ha ha una violència persistent arreu dels Països Catalans, de moment de baixa intensitat, tolerada per la justícia espanyola i aplaudida per uns discursos polítics que promouen la fractura civil

 


Zombie. Quan Pedro Sánchez vagi al Valle de los Caídos per exhumar les restes de Franco, tal com ha promès, es trobarà el taüt buit. Ja fa temps que les restes del vell dictador han ressuscitat i s’arrosseguen com un zombi de Walking dead per la península Ibèrica, posant ordre allà on li sembla, repartint contra rojos i separatistes. De nit, descansa al soterrani del Tribunal Suprem, on té seguidors incondicionals, partidaris de posar la unitat d’Espanya per sobre la justícia.

Els qui aquest diumenge van anar a venerar-lo amb la cara al sol per protestar contra la intenció del govern espanyol d’exhumar-ne el cadàver, aixecant el braç i exhibint impúdicament la bandera espanyola amb el pollastre, feien una maniobra de distracció. Ja sabien que la tomba de Franco era buida, i que el seu cap feia mesos que tornava a campar per les Espanyes. Fins i tot ho sap Pablo Iglesias, que en una relliscada electoral durant la campanya de les eleccions del mes de desembre va acusar l’independentisme de ressuscitar el feixisme a Espanya. No consta que hagi repetit la sentència després d’haver investit Pedro Sánchez.

L’esperit de Franco es va tornar a fer present ahir als carrers de Ciutat Vella de Barcelona, quan un policia espanyol va agredir el fotògraf i periodista Jordi Borràs. L’agressor, mentre li proferia cops de puny, va cridar ‘Viva Espanya i Viva Franco’, com si les dues coses encara anessin juntes. I quan el tenia abatut a terra, amb el nas trencat, va treure la seva placa de policia, perquè sap que li dóna impunitat. Una impunitat que s’ha demostrat avui, quan els seus superiors no l’han apartat pas del cos sinó que s’han limitat a obrir-li un expedient a l’espera ‘que s’aclareixin els fets’, que són claríssims. Però com sol passar, per confondre l’opinió pública, el policia espanyol ha presentat una denúncia acusant Borràs d’agressor, tot i que no es va fer ni una rascada. D’aquesta manera, alguns mitjans, en comptes d’agressió, podran parlar de ‘picabaralla’ o ‘enfrontament’ i els partits unionistes podran dir que hi ha problemes de convivència a Catalunya. Borràs ha presentat una denúncia als Mossos, acompanyada de l’informe mèdic de les lesions, i ha emmarcat l’agressió en la filosofia de l’A por ellos! que la policia espanyola practica des de la tardor a Catalunya.

Precisament, Jordi Borràs és un dels periodistes que té més ben documentades les desenes d’agressions feixistes que s’han comès a Catalunya des de la tardor. Algunes, durant l’estada dels policies espanyols al port de Barcelona; altres, al final de manifestacions de Societat Civil Catalana encapçalades per Josep Borrell; i moltes altres, de nit, atacant gent que posava llaços grocs pels presos polítics. És una violència constant, emparada per una justícia que mira cap a una altra banda, que ha anat creixent no tal sols a Catalunya, pel procés, sinó també al País Valencià i a les Illes.

En el cas valencià, la violència feixista no s’ha aturat mai des de la transició: de les bombes contra Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster a les pintades d’ahir mateix contra les seus de Compromís, passant per l’assassinat de Guillem Agulló, l’autor del qual és en llibertat. En poques hores de diferència, hi ha hagut pintades a la seu d’Acció Cultural del País Valencià, el Casal Lambda i a la Facultat de Psicologia de la Universitat de València. En alguns casos, eren contra l’exhumació de les restes de Franco, en altres, de signe anticatalanista. A Mallorca, fa unes setmanes hi va haver atacs contra una exposició sobre els presos polítics i pintades a la seu de l’Obra Cultural Balear i del sindicat STEI. Totes del mateix signe. Hi ha una violència persistent arreu dels Països Catalans, de moment de baixa intensitat, tolerada per la justícia espanyola i aplaudida per uns discursos polítics que promouen la fractura civil.


dimarts, 17 de juliol de 2018

Algú ha decidit que els Borbons ja són amortitzats | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El Borbó fill, en canvi, és un ultra irritat, un personatge autoritari que no ha entès que ell mateix és 'atrezzo'»




Algú ha decidit que els Borbons ja són amortitzats. Ignore per quina raó i això –no saber el motiu de tot plegat– no m’agrada gens ni mica. Perquè és segur que no és de franc i que no és tan senzill com dir que és la venjança d’un simple policia. Ahir es van fer públics uns enregistraments que expliquen molt gràficament fins a quin punt és podrit Juan Carlos i que contribueixen a destapar-ne els negocis escandalosos a uns nivells fins ara desconeguts. Però no ens enganyem. Aquests àudios són una filtració interessada i responen, com totes les filtracions, a coses que tenen molt poc a veure amb el periodisme i la informació. Hi ha una guerra oberta a la cúpula de l’estat espanyol, conscient que la monarquia és moribunda i amatent sempre a situar-se en el millor lloc. I a Madrid sempre hi ha un diari o altre que es presta al joc d’interessos i a escampar la filtració. I encara en diuen ‘periodisme’, d’això, i es permeten de donar-nos lliçons…

Ja veurem a què respon tot plegat i en virtut de quina estratègia esbomben ara aquestes històries. Però de moment ja tenim, reproduïdes pertot arreu, les declaracions de la senyora Sayn-Wittgenstein i tot allò que era discreció, de sobte, s’ha tornat excés. Excés, de moment, amb l’anomenat rei emèrit, però un excés que projecta una ombra espessa sobre la figura del seu fill i successor, ja castigada. Amb el cunyat a la presó, amb la família barallada, amb la seua dona objecte de tota mena d’invectives, amb la seua figura política marcada per sempre més pel discurs, terrible i inaudit, del 3 d’octubre. El Borbó pare, al final és sobretot un barrut que si pot viure bé accepta el que calga i fa qualsevol paperot. El Borbó fill, en canvi, és un ultra irritat, un personatge autoritari que no ha entès el seu lloc en el món i que ell mateix és atrezzo. Cosa que en un negoci com el seu és un problema.

Parle de memòria i em podria equivocar, però crec que va ser a George Bernard Shaw que li vaig llegir una vegada que els reis eren com al·lucinacions, entitats externes a la realitat diària que, tot d’una, podien desaparèixer, esvair-se, estranyament, sense que se’n sabés mai més res. Certament el Juan Carlos venerat per aquella ridícula esquerra espanyola capaç de proclamar-se republicana i juancarlista, avui ja és, més que res, un ectoplasma. Mort en vida i empestat. Tòxic. Però en un dia com avui no hauríem de passar per alt de cap manera què ha significat aquest personatge i quin paper ha tingut com a peça central d’aquest gran engany coral que ha estat la transició, una transició que li sobreviu encara, només amenaçada pel republicanisme independentista. Tots els interessats a mantenir-se i prosperar a partir del règim van enganyar repetidament la població falsificant la realitat d’allò que feia aquest sàtrapa, en la vida pública i en la privada. De les amants al suport al 23-F i dels negocis indecents a les aliances perilloses. Que les sabien i les saben molts. I, en canvi, van perseguir les veus que –aquestes sí– investigaven durament enmig de la foscor més espessa i còmplice per aportar una mica de llum des de la clandestinitat.

Avui, per això, cal recordar, per exemple, que Rebeca Quintans va haver d’escriure amb pseudònim el seu magnífic llibre Un rey golpe a golpe, el primer gran treball crític sobre Juan Carlos, en el qual, ves per on, ja va col·laborar un jove David Fernàndez. Recordeu que ella va enviar l’original per correu i va desaparèixer sense cap explicació, perdut a Correus. Recordeu que aquest llibre es va haver de publicar l’any 2000, sense peu d’impremta. Recordeu que al seu editor, l’extraordinari periodista Pepe Rei, li va costar el tancament, a càrrec de Garzón (de qui sinó?), de l’editorial Ardi Beltza i una altra detenció. I recordeu que les grans cadenes de llibreries no van voler vendre’l. Ni clandestinament. Mentre la majoria dels mitjans, aquests mateixos que avui xalen amb la història de l’amant guiada pel despit, el silenciaven. Ben activament i a consciència. Còmplices. Sense gens de vergonya.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 15 de juliol de 2018

Venga, que ya queda poco | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Ayer, mientras se daba esta impresionante manifestación en Barcelona, estaba en Reus, en un acto para conmemorar el 1-0. La coincidencia fue un fastidio. Me consta que se consideró la posibilidad de aplazar, pero había tanta gente ya comprometida desde mucho antes que se vio no era posible. Concurrió más de una docena de participantes en aquel referéndum: funcionarios, bomberos, abogados, abuelos, etc y también un excelente grupo musical (Estrela Roja), de Valencia. Hubiera sido mucho trastorno.

De no haber sido por estaa circunstancia, nos habríamos desplazado a Barcelona, a la impresionante concentración. "Decenas de miles" dice El País. Cien mil, según la Guardia Urbana. Doscientos mil, según los organizadores. En todo caso, una marea humana para reclamar la libertad de los presos políticos y el retorno de las exiliadas.

Por descontado, la concentración de Reus también fue un éxito. Acudió mucha gente y los relatos de los protagonistas del 1-O tuvieron enorme interés. Se celebraba además que el parque en el que tenía lugar el acto se llamaría parque del 1-O. La actuación de los musicantes de Valencia fue magnífica. Nos hicimos unas fotos juntos y, en cuanto las consiga, pues se las quedaron ellos, subiré alguna. 

La manifa de Barcelona es el sello con que se cierra esta semana tan importante. Ayer mismo, por cierto, también salieron cientos de personas, como todas las semanas, en Pamplona en demanda de la libertad de los muchachos de Altsasu, otros presos políticos. Con Pablo Hasel y Valtonyc, España ha vuelto a convertirse en un país con presos y exiliados políticos, como en los tiempos del genocida Franco. 

Sostengo que es justamente este hecho, así como la existencia de presas y exiliados políticos, el incremento de la represión indiscriminada del Estado, etc, los que, aunque parezca mentira, muestran la debilidad de aquel y anuncian su pronta caída.

El director del grupo musical valenciano proclamó que es necesaria la disolución de España. Confieso que nunca lo habí oído en público tan claramente. Y me fascinó porque coincide con lo que vengo sosteniendo hace algún tiempo: que el Estado español es irreformable. Pero la lógica consecuencia de esto la ha formulado el músico valenciano. Me adhiero.

Y, mientras llega esa disolución -inevitable, según Deulofeu y en mi modesta opinión- quizá podríamos ir alejándonos de la dependencia mediática de España. Costará a causa de la tradición y la costumbre, pero hemos de ir acostumbránonos que los asuntos españoles no son más "nuestros" que los franceses o los alemanes. Costará, pero es así. 

Los jueces alemanes ya han demostrado que los españoles no pasan de ser correveidiles de los gobernantes de turno. En otro país, esto hubiera provocado una crisis en la judicatura y en el gobierno. Pero no España, porque ambas instancias saben de sobra que el poder judicial español es una farsa al servicio del poder. España es irreformable y un Estado fallido, como se muestra por el hecho de que 40 años después de la muerte del dictador genocida, el país siga en manos de franquistas, de obediencia estricta, como los ladrones del PP o de obediencia laxa, como los del PSOE. 

Por tanto, poco puede preocuparnos ya de los sucesos de España, salvo, claro está los que puedan servir para arremeter contra Catalunya. Bastante tenemos con nuestro Estado, con la República Catalana en los próximos tiempos. Después de que el lunes Sánchez diera el consabido portazo castellano a las pretensiones catalanas formuladas por Torra y que el miércoles los alemanes dejaran en ridículo a Llarena, se abría un tiempo nuevo que la manifa de ayer ha venido a poner en marcha.

Con Puigdemont en libertad, se ofrece ahora un amplio terreno en el que articular las políticas propias de la República Catalana, destinada a consolidarse ignorando la manifiesta inoperancia del Estado español. En este periodo es lógico que las distintas fuerzas políticas del movimiento indepe tengan divergencias tácticas con vistas al objetivo estratégico común, la independencia en forma de República. Los medios españolistas -prácticamente todos- tratan, como siempre, de encizañar el campo indepe y de colocar sus mentiras sobre la fractura de la unidad. Puras falsedades. 

Desde ahora hasta la sentencia del Supremo alemán si hay recurso de Puigdemont, se da un tiempo para que el independentismo actúe al margen del surgimiento del nacionalismo español. El debate es complicado y hemos de llevarlo con mucho cuidado y mucha atención. Porque, aunque moribundo tras el inútil relevo de Rajoy por Padro Sánchez, el Estado sigue teniendo muchos recursos y el firme ánimo de hacer naufragar el proceso independentista, aunque sea al precio de hundir (más) España. Como señala El Confidencial, Elsa Artadi defiende una postura y Puigdemont, otra; como también Torra. Y de todo ello quiere el diario sacar en conclusión que el independentismo  ha fracasado. 

Pero eso es rotundamente falso. Los independentistas no hemos fracasado. Al contrario, cada vez estamos más cerca de nuestro objetivo, mientras conservemos la unidad y también seremos más fuertes y la independencia estará más cerca. El debate, en el que los antiindependentistas quieren ver discusiones y fracturas, versará sobre el momento más adecuado para convocar elecciones en Cataluña, si antes o después de las municipales, con qué candidaturas, cómo, etc. Y saldrá una propuesta. Lo único que necesitamos es que esa propuesta sea aceptada por todo el bloque al unísono y asumida y apoyada por el verdadero motor del independentismo catalán: la gente. 

Y la gente tiene dos criterios de medida que forman el pacto de hierro entre ella y la dirigencia del tipo que sean: la liberación de los presos y el retorno de las exiliadas políticas y la realización de un referéndum de autodeterminación. Con esta unidad de acción garantizada a través de la unidad independentista, la República y la independencia estarán muy cerca.

Publicat per Ramón Cotarelo


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un jurista del col·lectiu Drets destapa els tripijocs de Llarena per fer-se a mida la suspensió dels líders independentistes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Parlem amb l'advocat Agustí Carles

Resultat d'imatges de trilero

M.B| 
El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha tancat aquest dilluns la instrucció de la causa del procés per als investigats que té a la seva disposició: ha declarat en rebel·lia els exiliats i ha decretat la suspensió per a càrrec públic dels presos polítics Junqueras, Sànchez, Romeva, Rull i Turull; afegint també Puigdemont. Són tots els que mantenien l’acta de diputat menys Comín, que de moment en disposa perquè encara pot recórrer contra la interlocutòria de processament. La interlocutòria de conclusió de la instrucció hauria de servir (només) per posar de manifest que Llarena dóna per acabada la seva tasca i passa el cas al tribunal que ha de jutjar-lo; però el magistrat ha aprofitat la conclusió de sumari per incloure una resolució que hauria de ser autònoma en tant que afecta a drets fonamentals.

Llarena ha basat la seva decisió en l’article 384 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que diu que "ferma una ordre de processament i la presó provisional per un delicte comès per una persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels, el processat que estigui exercint una funció o càrrec públic quedarà automàticament suspès en l'exercici del mateix mentre duri la situació de presó". Però, segons explica a directe.cat  Agustí Carles, advocat i membre del col·lectiu Drets, aquest article no és aplicable al cas català i Llarena està fent un mal ús d’aquesta llei en relacionar el terme "individus rebels" amb els líders independentistes. 
 
El 384 bis neix després de l’article 55.2 de la Constitució Espanyola, que regula primerament l’estat d'excepció o de setge a l’Estat espanyol. Emmarcat en el capítol sobre “suspensió dels drets i llibertats”, aquest article constitucional permet la creació d’una llei per “determinar la forma i els casos en que, de forma individual i amb la necessària intervenció judicial i l’adequat control parlamentari, els drets [...] poden ser suspesos per a persones determinades, en relació amb les investigacions corresponents a l'actuació de bandes armades o elements terroristes”. Aquí rau el quid de la qüestió: tot i que ho diu clarament, només bandes armades o elements terroristes; el 1984 -quan s'aprova la llei orgànica corresponent “excedint-se del que diu la Constitució Espanyola”-  s'introdueix el terme “rebels” en l’època dura del terrorisme d’ETA. Una llei que tant el Parlament Basc com el català recorren per inconstitucional, qüestionant al Tribunal Constitucional quin significat tenen els “elements rebels” que hi apareixen. El 1987, el TC fa pública una sentència en que interpreta el concepte i l’equipara amb l'ús il.legítim d'armes de guerra o explosius per trencar l'ordre constitucional. És a dir, els “rebels” són terroristes amb l’objectiu de trencar Espanya. 
 
No és fins al 1988 -amb tot- quan arriba el famós article 384 bis, amb una nova llei orgànica que deroga la de 1984. “Aquesta llei estableix el concepte d'’individus rebels’, que cal interpretar segons la sentència del Tribunal Constitucional” que es dicta mentre aquesta norma ja s'estava tramitant, explica Agustí Carles. Segons ell, la “prova” que el terme “individus rebels” és només aplicable a casos de violència terrorista és que no apareix en cap reforma posterior del Codi Penal. De fet, en la reforma que esdevé -el 1995- en el Codi Penal de la democràcia ja només es parla de "bandes,organitzacions o grups terroristes" i en la darrera (que es fa el 2015 per introduir els casos de jihadisme) d’"organitzacions o grups terroristes". 
 
Doncs bé, en la seva interlocutòria, Llarena es basa en la sentència que més li convé (agafa una de 1994, obviant la que interpreta expressament la paraula "rebels", que és de l'any 1987) i l’aplica -enrevessant-la a més no poder i presentant-la com a ell li interessa- saltant-se la Llei Orgànica del Poder Judicial, que diu que tots els jutges tenen l’obligació de respectar les sentències i les interpretacions del TC. “Per tant, ell té l’obligació d’aplicar la sentència de 1987”, assegura Carles. “Hi ha intencionalitat de no aplicar la que toca, perquè són les sentències constitucionals les que diuen com s’ha d’interpretar la llei”, afegeix.
 
Responsabilitats penals per a Llarena
 
Carles explica que, en base a l'article 55 de la Constitució Espanyola, “qui apliqui l'article 384 bis al cas d'un presumpte delicte de rebel·lió on en cap cas s'han usat il·legítimament armes de guerra, munició i explosius incorrerà en responsabilitat penal si fa un ús injustificat o abús d'aquesta prerrogativa”. “Dictant aquesta resolució, el jutge Llarena està prevaricant perquè no respecta l’única interpretació que ha fet el Tribunal Constitucional en aquest sentit,  que és l’únic que pot fer-la. L’altera volgudament i, a més, l’aplica a gent que ni tan sols està a la presó”. I és que, per a ell, és una “contradicció” el fet que “declari en rebel·lia Carles Puigdemont i, a la vegada, li apliqui una llei específica pels que són a la presó”. 
 
La pregunta ara és, es poden recórrer aquestes suspensions? En principi, la interlocutòria de conclusió de la instrucció no es podria recórrer, però -segons explica Carles- sí que es podria presentar un recurs contra la “decisió autònoma” de Llarena pel que fa a la suspensió dels diputats. “Es podria presentar un recurs de reforma contra ell (per demanar-li que apliqui correctament la jurisprudència) i, després, un d’apel·lació perquè estem parlant de drets fonamentals", explica. 

D'altra banda, segons el jurista, també caldria tenir en compte que el jutge Llarena fa una interpretació 'contra reo', quan -en el dret penal, davant el dubte- les aplicacions que es fan de la llei han de ser sempre les més favorables per la persona investigada. "Ell reinterpreta un pronunciament del TC a la seva conveniència i perjudici dels encausats", afirma Carles. I afegeix: "si l'article 384 bis no és aplicable i el volen aplicar, el que han de fer és canviar la llei (no podran, doncs aniria en contra del TC i mai seria aplicable a fets ja passats) i no interpretar-la en contra dels encausats. És el que diuen ells que cal fer sempre, canviar les lleis". 
 
Què pot fer el Parlament?
 
Segons Carles, “com la decisió està mal fonamentada”, el Parlament ha de convocar la comissió del diputat per valorar la situació abans que -com preveu el reglament- el ple pugui o no votar la suspensió dels parlamentaris. “Per molt que el jutge Llarena digui que això és automàtic, el Parlament és una autoritat i -segons la llei- si detecta que hi ha una decisió presa inconstitucionalment pot actuar”, explica Carles.  Per ell, doncs, els següents passos serien fer un estudi jurídic de la situació, convocar la comissió i debatre-ho per concloure que “com aquesta decisió no respecta la sentència interpretativa del TC i està afectant a drets fonamentals dels nostres diputats, no fem efectiva aquesta resolució”. 
 
El següent interrogant que suscita això és si pot incórrer la cambra en un delicte de desobediència. Explica Carles que quan la llei parla d’aquest supòsit diu que “no hi ha desobediència quan l’ordre donada està mal fonamentada, no està ben dictada o infringeix drets fonamentals”. Per tant, segons ell, el Parlament podria defensar perfectament que no ha incorregut en aquest delicte “perquè l’ordre que s’ha donat infringeix o vulnera el dret constitucional” i, per tant, no tindria per què aplicar-la. 

Font: Un jurista del col·lectiu Drets destapa els tripijocs de Llarena per fer-se a mida la suspensió dels líders independentistes ! directe!cat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial