traducció - translate - traducción

dijous, 19 d’abril de 2018

La força de la veritat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Josep M.
Boixareu
Doctor enginyer industrial. Diplomat en enginyeria nuclear i en alta direcció d'empreses per l'IESE. Editor llibreter i escriptor. No estic afiliat a cap partit polític. Sóc membre de l'ANC, Omnium cultural, IEC. AELC, etc.
Segueix ferma la demanda de llibertat per als presos polítics catalans
Jordi Turull: "Tenim dret a 10 trucades de 5 minuts a la setmana. En gasto 9 per trucar a casa i una per trucar als meus pares. Són els millors 5 minuts del dia".
Amics, amigues,

El vicepresident Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez les han cantat clares al jutge Llarenas. No recordo exactament el que li ha dit cadascú, però més o menys ha anat així: "Vostè no pot ser jutge i part", "defensar el dret a decidir no és cap delicte", “manifestar-se pacíficament tampoc no ho és". Bravo! Pel vicepresident i els Jordis. Sí, nois, agenollant-vos (a banda que sé que mai no ho faríeu) no hi guanyaríeu res. Són mala gent. Ens tenen odi, enveja i volen venjança. Al major Trapero i altres caps dels Mossos d'Esquadra, l'altre, la jutge Lamela, els ha comunicat que estaven processats també per delictes de rebel·lió i no sé què més. Tant se val, faran el que vulguin mentre puguin... 

Vaig anar a la grandiosa manifestació de diumenge (15 d'abril). No m'agrada especular amb els nombres, però em sembla que a la guàrdia urbana de Barcelona els haurien d'ensenyar a comptar. Què li sembla, Sra. Colau, un curset amb àbac? Sobre aquest punt només vull remarcar que la televisió alemanya ha apuntat 900.000 participants. Torno un altre cop al recurs de la capacitat del Camp Nou. Quants Camps Nous us sembla que hi havia entre la plaça d'Espanya, tota l'avinguda del Paral·lel amb carrers i places dels costats incloses? Jo em vaig haver d'aixoplugar en un carreró que donava al Paral·lel, enfront de les Tres Xemeneies. El nucli, gruix i llargària de la manifestació els vaig copsar per televisió, la catalana i l'alemanya. L'espanyola ja no la miro, però crec que no li van donar gaire importància. Endemés, a jutjar per la Cospedal, no valia la pena. No tenen vergonya. Ni ella, ni la tal Soraya... Ah! El Rajoy, on era? Potser jugava ‘la Roja’? No, tampoc. Li devia estar escrivint, o fent-se escriure, una carta a la cancellera Merkel, suplicant-li que li lliuri el president Puigdemont, que ja l'ha fet patir prou, que li fa fer el ridícul. Ah! Però resulta que a Alemanya la justícia és independent! Amb això, el Rajoy&Co. no hi comptaven i potser el Juncker, tampoc.

El mateix dia 15 vaig tenir l'honor i la satisfacció de rebre una carta, des de la presó, del diputat Jordi Turull, en resposta a una que li havia enviat jo; quelcom que hauríem de fer tots(es). Les següents seran per a Dolors Bassa i Carme Forcadell. Estem en deute amb tots ells i elles, incloent-hi els exiliats, entre els quals hi ha el president Puigdemont. Jo no em ficaré en si és urgent convocar eleccions immediatament o no. En tot cas, crec que s'hauria de formar govern abans del 22 de maig. Abans? No ho sé. Soc conscient que no en sabem de la missa la meitat i menys d'estratègies polítiques, almenys jo. Crec que cadascú ha de tenir confiança en els seus representants, que per això els vam elegir.

M'agradaria poder-vos reproduir la carta sencera de Jordi Turull. És un model de sensibilitat, fermesa, coratge, intel·ligència i, no cal dir, de patriotisme. Fa basarda l'encapçalament: "Estremera, 8 d'abril de 2018". I no diguem el remitent, que us l'estalvio perquè el podeu imaginar. Sensibilitat: "Si una cosa et tortura de ser a la presó, és per si a algú de casa li passa res, no hi podràs ser. No hi podràs fer res. I això és el pitjor de tots els sentiments que tens quan ets a la presó. Tenim dret a 10 trucades de 5 minuts a la setmana. En gasto 9 per trucar a casa i una per trucar als meus pares. Són els millors 5 minuts del dia". Turull no pateix per ell, pateix per la seva família. Ens en podem fer càrrec quan nosaltres som a casa, al carrer o viatgem on volem? "Les hores passen molt lentes i els dies molt ràpids"... "Els condemnats compten enrere (quant els falta per sortir) i nosaltres, endavant (quants dies portem a la presó)".

"Aquesta vegada, i per si fos poc, m'han posat sol en un mòdul de la presó ('per indicacions de dalt de tot', em van dir); em sento molt més ferm internament que l'altra vegada". Aquest cop l'han feta massa grossa. S'han descarat del tot. Només cal llegir l'aute del meu ingrés a presó. Això no va d'.... jurídic aplicant el Dret. Això va de política i d'escarment". No segueixo amb aquestes veritats de les que tots (?) estem convençuts, però quan ho diu una persona innocent i que ha tingut temps per reflexionar-hi, té molta força: la força de la veritat, de la realitat, de la raó. Ve a dir que el govern espanyol renuncia a fer política i els jutges ho agafen i fan ells la feina de la política amb un poder absolut, sense límit.

"Jo, per sort, em sento molt fort anímicament. Si volen el meu silenci o la meva renúncia als meus deures i compromisos amb Catalunya, no els tindran, al contrari, em sento més compromès amb la nostra causa perquè la sento encara més justa i més necessària que mai. Ens hi juguem els drets polítics més bàsics i fonamentals". "La llibertat del president Puigdemont ha estat una alenada de llum i esperança enmig de la tenebrosa actuació de la cúpula judicial espanyola". Acaba escrivint: "veurem com evoluciona tot plegat. Mentrestant, dret, ben dret, el cap alt i la dignitat ben preservada". I, encara dona les gràcies...

Quina persona! Quin català! No és que esperés menys d'ell. Però la seva clarividència, la seva fermesa, la seva sensibilitat en una persona privada de llibertat i sabent que és innocent. És la serenor dels nostres líders, la convicció que val la pena jugar-s'ho tot per Catalunya, pel futur de les noves generacions. Cal que recordem i que recordin, fills nets, besnets, que hi va haver homes i dones que van supeditar la seva llibertat a un futur molt millor per Catalunya. Treballem, treballem! Que anar a una manifestació no costa gaire, que fer una aportació a la Caixa de Solidaritat és una obligació, portar el llaç groc és molt fàcil, que ser dignes d'ells i d'elles és empatia i solidaritat i passes cap a un futur millor. Qui no vol un futur millor pels que ara pateixen les injustícies de la presó o de la injustícia social? Doncs, som-hi, sense defallir. Visca Catalunya lliure!

Vostre,                                                                       Josep M. Boixareu Vilaplana
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 18 d’abril de 2018

Llarena i "l'estratègia que patim": es pot ser jutge i part interessada?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Jutge

Albert Acín 
Foto: Sergi Alcàzar 

Una frase en primera persona dins d'una d'interlocutòria podria portar problemes al jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. En el seu intent de justificar el risc de reiteració delictiva del número 2 de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, el magistrat va escriure una frase en què afirmava que el que es recull en el Llibre blanc de la transició nacional era part de "l'estratègia que patim", cosa que podria contradir l'ètica judicial.

El jutge del Tribunal Suprem va emetre dijous passat una d'interlocutòria en la qual impedia de nou que Sànchez pogués sortir de presó per assistir al ple de la seva investidura com a president de la Generalitat. Llarena va mantenir l'existència d'un presumpte risc de reiteració delictiva que invalidava aquesta possibilitat.

Pablo Llarena acte rei Auditori Barcelona / Sergi Alcàzar
El jutge Pablo Llarena amb membres de la cúpula judicial espanyola a Barcelona dilluns passat / Sergi Alcàzar

Per justificar aquesta decisió, el relat de Llarena va girar cap a un presumpte "atac a l'ordre constitucional en desenvolupament", ara "parat" en espera que els "protagonistes" [del procés] fossin "rellevats". I per expressar-se en aquests termes, va recuperar fragments del Llibre blanc de la transició nacional, elaborat pel Consell Assessor per la Transició Nacional, en els quals s'esmentaven les possibilitats del Govern davant d'una possible intervenció de l'autonomia. Aquesta estratègia és aquella que Llarena esmenta com "la que patim". Així, referint-se a si mateix.

Fragment de la interlocutòria del jutge Pablo Llarena en la qual denega l'assistència de Jordi Sànchez al ple

La defensa de Puigdemont ja ha denunciat que es podria tractar d'un exemple de mala praxi judicial, en la qual el jutge s'hauria extralimitat en parlar des de la subjectivitat. A aquesta mateixa crítica s'ha sumat el número 2 de JxCat, Jordi Sànchez. El fet és que l'ètica espanyola i internacional censuren aquest tipus d'expressions.
Contra l'ètica?
L'afirmació en primera persona del plural amb referència al moviment independentista podria ser vista com una visió parcial de la realitat. Així ho exposen els Principis de Bangalore, text global sobre l'ètica judicial, que va ser elaborat per les Nacions Unides el 2013. "Un jutge haurà d'exercir les seves tasques judicials sense predisposició", exposa aquest manifest, que defineix una predisposició com a "simpatia, inclinació, preferència o favoritisme" expressada pel jutge.

En aquest sentit, s'assenyala que el jutge no només ha de "fer justícia", sinó que s'ha de "veure que es fa justícia". Si no hi ha aquesta imparcialitat, tant en el fons com en la forma, l'ètica internacional assegura que en aquest supòsit el jutge queda "incapacitat".

Fragments dels 'Principis de Bangladore' i del 'Codi ètic per a la Carrera Judicial'

Així mateix, el marc ètic espanyol s'expressa en la mateixa línia. El Codi ètic per a la Carrera Judicial, aprovat pel Consell General del Poder Judicial, també esmenta que els jutges "no poden mostrar favoritisme o tracte preferencial", així com tampoc mantenir cap vinculació amb les parts. El jutge ha de ser i semblar "aliè", "guardar igual distància", en relació amb les parts implicades en el procés judicial. D'aquesta manera, Llarena no es podria expressar com a algú que "pateix" pel que plantegen els independentistes en el full de ruta del Consell Assessor per la Transició Nacional.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial








dimarts, 17 d’abril de 2018

Contra l'ultranacionalisme espanyol

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere 
Grau
Barcelona, 1930, estudis de Professorat Mercantil, en art i literatura autodidacta intensiu. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF. 1955, Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista Llengua Nacional.

Porta de Brandenburg, a Berlín
Carta enviada al periodista Michael Ebmeyer, sobre el seu indignant article a ‘Die Zeit’ titulat “Unser neuer LieblingsKatalane” = “El nostre nou català favorit”
(Traducció de la carta enviada al periodista Michael Ebmeyer, sobre el seu indignant article a ‘Die Zeit’ titulat “Unser neuer LieblingsKatalane” = “El nostre nou català favorit”.)
Benvolgut Sr. Ebmeyer,
Potser coneix vostè un o altre dels meus articles sobre Catalunya al meu blog https://peregraurovira.wordpress.com/. Si fos així, ja sap que sobre el president Puigdemont jo (com tants catalans) penso diferent de vostè. Si no els coneix, vull descriure-li quina impressió fatal ha produït el seu article als catalans que viuen a Alemanya i que m'han fet arribar el text de vostè.
M'esforço sempre a ser  just i objectiu i per això no li repetiré aquí els adjectius que he llegit en relació amb el seu article. La majoria són aïrats, sobretot sobre el to burlesc (i sovint menystenidor) que usa vostè per parlar d'un home que (encara que vostè sembla que no ho comprengui) cada vegada es mereix més la gran estima que rep dels meus compatriotes. Jo tinc una altra reacció. En definitiva, m'ha fet posar immensament trist.
Vostè (crec jo) ha intentat fer un text divertit sobre un home que vostè creu que està molt sobrevalorat. Però li ha sortit una indigna caricatura d'un home que ha confessat públicament els seus errors de l'octubre del 2017 i que segueix lluitant amb èxit per les seves conviccions.
Un dels amics que m'ha enviat el seu article ha tingut ocasionalment l'oportunitat de parlar amb vostè i m'ha explicat que vostè no pot comprendre com és que els catalans puguin seguir algú que pertany a un partit que (en opinió seva) ha perjudicat molt Catalunya amb els seus afers de corrupció. Parlant obertament: m'estranya que es miri el tema tan superficialment.
En primer lloc, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va fer durant dècades una política pragmàtica que –com és sabut– els electors van premiar a les urnes. Sense aquest treball pacient en el passat, avui la possibilitat de la independència seria un acudit dolent. Que membres de CDC potser no hagin resistit la temptació d'una corrupció no disminueix en cap cas l'obra del partit. D'altra banda, els casos investigats de corrupció a CDC (i això no vol ser cap excusa) són una petitesa comparats amb els casos massius el Partido Popular del Sr. Rajoy (inclosos els sobres amb diners que el tan virtuós Don Mariano rebia com a “bonus per la seva bona feina”). Però aquesta ja és una altra història.
Sembla ignorar que Puigdemont s'ha distanciat molt activament del seu antic partit i està bastint una nova força que pugui actuar lliure de les càrregues passades. I fins i tot això no té res a veure amb la simpatia per Puigdemont a Catalunya o (cosa que vostè troba ridícula) també a Alemanya.
Benvolgut Sr. Ebmeyer: tot plegat no té absolutament res a veure ni amb un esquema d'esquerres i de dretes ni en la persona de Puigdemont. Es tracta de tenir consciència (o per alguns potser només el sentiment) que no es tracta d'una persona, sinó de la vulneració de drets fonamentals a Espanya, dels drets humans que són la base de la idea europea. Té a veure amb les mentides i amb les tergiversacions del fets que dia a dia arriben de Madrid. Té a veure (per gent una mica més ben informada) amb el fet que el referèndum d'independència era legal d'acord amb l'article 10.2 de la Constitució Espanyola (CE), encara que el govern espanyol no sembla  que hagi comprés què ha significat per a Espanya haver ratificat els Pactes Internacionals de Drets Humans de l’ONU i d'incloure'ls a la CE de manera vinculant. El desig d’independència no és cap “camàndula afectada”, com vostè en diu burletament. I si vostè simpatitza amb l'esquerra, hauria de preguntar-se per què ERC i CUP en són tan acèrrims partidaris. El “procés” independentista per vostè és un camí fals, “una quimera d'un govern maldestre”. Certament, Puigdemont, el seu govern i els partits independentistes han comès un error fonamental: creure que a l'Europa d'avui ja no seria possible una violació tan extrema dels drets humans i de la decència política com ha fet Espanya. Però la lliçó ha estat apresa i les conseqüències són molt diferents de les que s'havia imaginat Madrid.
Que els catalans es mantinguin darrere de Puigdemont, senyor Ebmeyer, no té res a veure “amb un masoquisme català profundament arrelat”.  Es tracta de dignitat i d'una fèrria decisió de no suportar mai més sense protesta les arbitrarietats de l'ultranacionalisme espanyol
Molt atentament
Pere Grau

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 14 d’abril de 2018

Pablo Llarena, un altre Espartero

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Espartero, que va bombardejar Barcelona el 1842 i sostenia que s'havia de fer cada 50 anys
Enric Vila 
Foto: Efe


Si fóssim al segle XIX, el magistrat Pablo Llarena seria un d'aquests generals emplomats, amb l'uniforme ple de ferralla, que es feien retratar pels pintors més cars de l'època. Seria com Espartero, el canoner de Barcelona, o com Zurbano, que els veïns de la ciutat van expulsar fora de les muralles juntament amb el seu exèrcit, a base de tirar pedres i aigua bullent des dels balcons i fins i tot alguna calaixera, que va matar el seu cavall.
Igual que els militars liberals del segle XIX, o com els eclesiàstics del franquisme, Llarena forma part d'un cos públic que la premsa i els polítics de Madrid han investit d'un simbolisme i d'un poder totalitari i paternalista. Si Espartero estava convençut que feia un bé al liberalisme bombardejant Barcelona, Llarena està segur que defensa una idea de la democràcia elevada quan jutja els polítics escollits pels catalans com si fossin una banda dedicada al narcotràfic.
La clatellada que Llarena va clavar al fiscal general de l'Estat mantenint Joaquim Forn a la presó expressa el sentiment d'un col.lectiu funcionarial que, els darrers anys, ha estat cridat a arreglar els problemes que els partits espanyols no sabien com resoldre. Competent, ambiciós i molt treballador, el magistrat és un d'aquests homes providencials que els països corromputs necessiten elevar, de tant en tant, per sobreviure.  
pablo llarena
Llarena va mamar l'amor al dret des de petit. Els seus pares eren juristes, tots dos molt reconeguts a Burgos, ciutat que havia sigut la capital de l'Espanya franquista durant la guerra. Llicenciat a la Universitat de Valladolid el 1986, ha fet una carrera meteòrica. No és habitual arribar al Tribunal Suprem abans dels 60 anys, com ha fet ell. En canvi és normal que un jutge es passi 19 anys exercint a Catalunya sense saber lligar dues frases en català i que encara es faci un prestigi. 
Tot i els seus problemes per aprendre l'idioma del país, Llarena va deixar un bon record entre els juristes catalans, quan va marxar a Madrid a ocupar la sala segona del Tribunal Suprem, el gener de 2016. Llavors ningú no el veia com un colonitzador o com un enemic de la llibertat de Catalunya. Home de cordialitat superficial i jesuïtica, la seva fama de jurista rigorós i fred semblava suficient a molts experts que ara comencen a veure que no hi pot haver justícia sense pàtria que sigui humana.
El 2012, quan estava a l'Audiència provincial de Barcelona, s'havia mostrat partidari de buscar una solució política al conflicte nacional. Potser per aquest motiu, i perquè té casa a Sant Cugat, la Catalunya institucionalitzada va respirar d'alleujament, quan la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela va acceptar de passar-li la causa contra el govern de la Generalitat. Pocs van preveure que faria seu el relat de la guàrdia civil sobre el procés o el dels polítics unionistes que comparen el referèndum amb el cop d'Estat del 23-F.
Els autos de Llarena han acabat de treure a passejar els pocs fantasmes que encara dormien en els soterranis de l'Espanya de la Transició. Qualificant de "fanàtics violents" els votants de l'1 d'octubre, com si fos un hooligan de VOX, ha fet evident que l'ordenament jurídic espanyol, i tota la seva cultura política, es fonamenta encara en el principi establert per Franco, segons el qual els sectors que van fer el cop d'Estat de 1936 eren innocents defensors de la legalitat i els republicans uns rebels sediciosos.
Així, no és estrany que els darrers empresonaments que ha dictat hagin deixat Podemos en mans de l'independentisme. L'element de rebel.lió, que és el punt més feble de la seva instrucció, sembla pensat per inhabilitar els dirigents polítics catalans, abans d'anar a judici. Espanya juga, com sempre, a decapitar el moviment català per asfixiar-lo en el caos. El problema és que l'educació universitària i Internet han canviat les coses molt de pressa i aquesta vegada no és tant clar que els polítics siguin més valents i cultivats que el poble.
Divendres Llarena va indignar molts catalans que ja fa temps que se senten estafats pels dirigents independentistes que dormen a la presó. Si els militars del segle XIX van destruir el prestigi de l'exèrcit, i els capellans franquistes van acabar d'estendre l'ateisme, no cal ser gaire intel.ligent per veure que passarà els propers anys amb els tribunals espanyols. Per evitar un referèndum d'autodeterminació, l'Estat ha minat la seva pròpia autoritat. Incapaç de guanyar a les urnes i en els debats de televisió els demòcrates espanyols han enviat a les trinxeres els seus jutges més competents.
No cal dubtar de la professionalitat i la intel.ligència de Llanera per veure cap on porten els seus punts de vista. Aficionat als puros i a les Harley Davidson, el magistrat participa de l'imaginari quixotesc d'aquesta Espanya conservadora que s'identifica amb Anglaterra mentre riu les gràcies als borbons i als dictadors. Al final, hi haurà justícia per tothom. Tard o d'hora, botxins i víctimes descobriran fins a quin punt l'infern està pavimentat de bones intencions.

Font: Perfil Llarena


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial