traducció - translate - traducción

dissabte, 19 de desembre del 2015

AGRESSIÓ CONTRA UN PESSEBRE D'INDIGENTS



Riudebitlles 27 de desembre 2015

Aquesta nit passada, a Riudebitlles (Alt Penedès), hi ha hagut una bretolada contra una instal·lació artística feta en un antic caixer automàtic d’una entitat bancària d’aquesta localitat.

A la foto que acompanya, el vidre esberlat i llençat a sobre el sac de dormir i objectes personals del suposat indigent.

La instal·lació recreava el pessebre d’un fals indigent que hagués fet del minúscul espai el seu racó on guarir-se del fred i a la vegada on passar-hi les festes. Amb un toc de poesia el fingit indigent havia guarnit l’espai amb llums de Nadal i amb un aparell de TV antic, en el qual s’hi podia seguir, en un sense fi, la filmació de l’acció que se n’havia fet uns dies abans.

El lloc és conegut al poble com a Espai Satan, i havia estat recuperat com a espai per a petites exposicions, accions puntuals o instal·lacions com la que avui ha sofert aquesta agressió.

La responsabilitat de la intervensió, a més de l’Espai Satan, es deu a la idea del col·lectiu d’artistes que es reuneixen sota el nom de Riudebitlles territori d’arT i el resultat en forma de vídeo correspon al col·lectiu I+D Indigents a Dojo (podeu veure el vídeo més amunt).

Els creadors de la performance lamenten l’agressió que qualifiquen d’atac classista contra el que, al capdavall, no és sinó  una representació artística i solidaria amb els col·lectius més febles. A la vegada constaten que l’art és viu i encara capaç de provocar tot tipus de reaccions, fins i tot violència contra alguns dels drets més bàsics, com és el de la llibertat d’expressió.

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

dimecres, 16 de desembre del 2015

UN MALTRACTADOR, DARRERE LES DENÚNCIES CONTRA LA LLEI D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Convivència Cívica Catalana

Convivència Cívica Catalana, és l’entitat a la que pertanyen les tres famílies que van denunciar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la Llei d’Immersió Lingüística, que ha acabat amb la interlocutòria d’aquest Tribunal i el posterior recurs de la Generalitat de Catalunya.

Aquí es denuncia el lligam d’aquesta associació amb la Plataforma Constitucional y Autonomista, Presidida per Juan García Sentandreu, que ha estat detingut novament per violència de gènere (Enllaç a la notícia), i que com és fàcil comprovar és el principal instigador, organitzador, promotor i conspirador contra la llengua a tots els territoris. 

També s'ha vanagloriat de diversos atacs contra actes i locals de caire catalanista o independentista al País Valencià, com ara l'atac al FNAC i a l'acte de presentació de Solidaritat Catalana a l'Octubre Centre de Cultura.

Plataforma Constitucional y Autonomista

La Plataforma Constitucional y Autonomista (PCyA) (Plataforma Constitucional i Autonomista) és una associació anti-pancatalanista fundada l'any 2004. La plataforma està formada per diferents associacions o coordinadores d'associacions de CatalunyaValènciaBalears i Aragó: Convivència Cívica Catalana, Federació de Associacions Culturals de l'Aragó Oriental (FACAO), Nou ValencianismeSa Academi de Sa Llengo BaleàCentro Cultural MallorquíPlataforma en Defensa de sa Llengo Baléà. La plataforma és equiparable a la plataforma Basta ya del País Basc, però en sa vessant d'oposició al “nacionalime pancatalaniste”.


Objectius
"Defendre i acollir-se a la Constitució Espanyola per a velar per la llibertat, la igualtat i la solidaritat de tots els espanyols, sense exclusió ni tractes de favor.
La voluntat de combatre des de la llegalitat qualsevol viabilitat del proyecte dels Països catalans que anexiona les comunitats autònomes d'AragóRegne de Valéncia i Balears, i crea enfrontaments entre els catalans.
Donar a conéixer la mentira històrica del nacionalisme català de l'unitat llingüística catalano-valenciana-balear-aragonesa i defendre la llengua valenciana en Valéncia, la llengua balear en Balears, la llengua aragonesa en la zona nort i zona oriental d'Aragó i el bilingüisme en Catalunya.”


Juan García Sentandreu

Juan García Sentandreu (València1960) és un polític valencià. Actualment és el president de Coalició Valenciana.
Va militar en la seua joventut en sindicat estudiantil falangista SEU i en FE de las JONS, i és expresident de l'organització blavera Grup d'Acció Valencianista, responsable de nombrosos actes de violència política durant la Transició, i de la fundació Nou Valencianisme.

Durant els molts anys que va emprar a acabar la carrera de Dret i els seus estudis de doctorat en Ciencia Politica i Dret Constitucional (fins a 1987),[1] va militar no només en el SEU sinó també al GAV , i va estar implicat al costat dels grups més representatius de l'extrema dreta en els actes d'intimidació al rector Ramón Lapiedra i als representants democràticament escollits en la Universitat de València, així com atacs a institucions com el Consell Valencià de Cultura o persones i col·lectius catalans,[2] mogut per la seua ideologia d'extrema dreta blavera.
Proper a cercles del Partit Popular, en 2004 va fundar el partit Coalició Valenciana, donant suport per gent propera a Eduardo Zaplana, com María Consuelo Reyna (exdirectora de Las Provincias) o Jesús Sánchez Carrascosa.[3] Aquest partit s'ha distingit per les seues campanyes de boicot als productes catalans[4][5] i per una política xauvinista cap a tot allò relacionat amb "Lo Reine de Valencia" i els seus polítics, a més de ser considerat com "racista i xenòfob" per diferents sectors socials, com polítics[6] i periodístics.
El 24 de març de 2006, Juan García Sentandreu, acompanyat per unes desenes de militants i simpatitzants del seu partit (en la seua majoria d'avançada edat), així com de membres del GAV i les Joventuts del GAV, van irrompre en la Facultat de Dret de la Universitat de València amb la intenció de celebrar una conferència per a la qual la Universitat li havia denegat el permís amb anterioritat. El degà de la facultat, Carlos Alfonso, va baixar al hall per a aclarir la situació davant la presència de la multitud, que es mostrava visiblement alterada i hostil a la seua presència. Durant la seua explicació, va ser interromput diverses vegades per Sentandreu, deslligant-se finalment una pluja d'insults i amenaces sobre el degà i la Universitat tal, que els agents de seguretat de la institució van haver d'intervenir per a evitar que s'arribara a agredir a aquest o a qualsevol altre membre docent o de personal[7][8]

Acusació de maltractaments
A Juny de 2008 va ser detingut per la policia acusat de violència de gènere.[10] Segons el part policial, la denunciant, Elena Muñoz va denunciar que aquestos maltractaments es van donar degut a que ambdós mantenien una relació extramatrimonial, i la discussió s'hauria iniciat per la seua intenció de posar fi a aquesta, a la qual cosa Juan García Sentandreu s'oposava. Segons els va comentar, no era la primera vegada que s'havia produït una agressió d'aquest tipus, car ja a l'abril Sentandreu havia envestit el cotxe d'Elena Muñoz amb el seu a causa d'una discussió entre els dos. En el moment de ser detingut, Sentandreu va amenaçar a Muñoz dient-li "Ahora te has buscado la ruina".[11]
Posteriorment, Sentandreu passaria a disposició judicial en els jutjats de violència sobre la dona, acusat de maltractament. Davant el jutge ambdós van negar el contingut de l´atestat policial, negant mantenir relació afectiva alguna, i van atribuir la discussió a qüestions internes del partit Coalició Valenciana. El propi partit va emetre l'endemà un comunicat donant suport aquesta última versió. Muñoz Carpí havia estat, a més, la seua "número dos" en les llistes de Coalició Valenciana a les eleccions generals de 2008, i fallera major de València en 1996.[12][13][14][15]
Finalment el Jutjat de Violència sobre la Dona número dos de València que obrí diligencies d´instrucció contra Sentandreu, a la vista de les declaracions d´ambdós i de l´informe del metge forense, va deixar en llibertat i sense càrrecs a Sentandreu. En l´auto, el Jutjat d´Instrucció número 5 de Valencia acorda el "sobreseïment lliure de la causa" per "no ser els fets constitutius d´infracció penal".[16][17][18]
Prèviament, l'any 1999, en la seua etapa de líder del Grup d'Acció Valencianista, ja havia estat condemnat per dos faltes (una de maltractaments i altra de vexacions), havent de pagar dos multes de 70.000 ptes. per haver agredit, amenaçat i insultat el 9 d'octubre de 1997 a l'aleshores militant del sector nacionalista d'Unió Valenciana Pere Palés.[19]

Conseqüències de la política de secessionisme lingüístic de Sentandreu

Representant del secessionisme lingüístic més radical, García Sentandreu ha estat, paradoxalment una de les personalitats que més ha fet pel reconeixement de la unitat lingüística del valencià i el català. Gràcies al seu esforç -des d'Alternativa Universitaria, una de les organitzacions estudiantils més dretanes- a impedir que la Universitat de València reconeguera la unitat de la llengua en els seus estatuts, el Tribunal Constitucional va acabar donant la raó a l'autoritat universitària el 1997 i va sentar una jurisprudència que ara és utilitzada com a suport legal pel Govern central per justificar en el memoràndum dirigit a la Unió Europea la unitat d'una llengua que a la Comunitat Valenciana es denomina valencià i a Catalunya i Balearscatalà.[20]
La sentència del Tribunal Constitucional va ser protestada amb una gran manifestació el 13 de juny de 1997 per carrers de València per part de sectors conservadors i secessionistes. A la pràctica, va ser una espècie de cant del cigne. Després d'ella, el PP dirigit per Eduardo Zaplana va emprendre la línia de creació de la Acadèmia Valenciana de la Llengua per a treure la polèmica lingüística de l'agenda política. En aquella manifestació aquest advocat valencià va participar com a dirigent del Grup d'Acció Valencianista (GAV), una entitat radical l'activitat de la qual, sovint violenta, va deixar un trist record en la transició i en els anys posteriors i a la que va arribar procedent de sectors de la ultradreta universitària.[20]
Només un any després de la multitudinària manifestació del 1997, el Consell Valencià de Cultura emetria el conegut dictamen que donaria peu a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en què es reconeix la pertinença del valencià i el català a un mateix sistema lingüístic. Tot això enmig d'un tens procés en què García Sentandreu no va tenir cap inconvenient a acudir amb diverses desenes de persones a llançar ous i tomaques als membres del CVC que intentaven acordar el dictamen sobre el valencià [20]

Referències
  1.  http://www.elpalleter.com/actualitat/descarrega/boicot/burbujitos.html important recull sobre la campanya boicotejadora (castellà)
  2.  Entrevista en el periòdic espanyol ABC La veritat és que aquest grup ha radicalitzat el seu discurs amb determinades persones, com Sentandreu, que li importa poc el valencianisme. Pretén consolidar una marca d'extrema dreta i utilitza el valencianisme per a captar l'atenció i per a obrir-se un pas i un discurs en la societat valenciana perquè si que hi ha un sentiment de valencianistes que entenen que el PP no està fent tot el que hauria de fer en qüestions valencianistes. Jo, per exemple, estic en contra l' Acadèmia Valenciana de la Llengua, però no estic amb els mètodes, actituds o discurs de Sentandreu, qui no deixa de ser una persona amb un discurs racista i xenòfob, un persona que representa a l'extrema dreta. Ha trobat en algunes qüestions un terreny abonat per a llançar un discurs que entenc que és molt radical, minoritari i que no tindrà incidència electoral en 2007. Entrevista a José María Chiquillo, President d' Unió de Progrés i senador independent adscrit al Grup Popular
  3.  [2]M. Carpi va dir a la policia que "el seu amant" Sentandreu l'havia amenaçat i que va xocar el seu cotxe contra el seu. Notícia en LEVANTE-EMV. (castellà)
  4.  [3] Sentandreu, imputat per maltractament, a la seua víctima: «T'has buscat la ruina» (castellà)
  5.  [4] (castellà)
  6.  [5] (castellà)
  7.  [6] (castellà)

Manifest de suport al procés independentista, en el 30è aniversari de la mort de Quim Sànchez



Els sotasignats, represaliats en diferents etapes de la lluita independentista,

volem manifestar:

La reivindicació independentista ve de lluny. El moment actual és fruit de molts anys d'esforços, de la maduració de la consciència i voluntat nacionals, i d'una situació de crisi social, política i institucional de l'Estat espanyol. Però també sabem que l'actual majoria social per la independència no seria possible sense la participació de tots aquells que, des de fa anys, o en els darrers temps, han entès que la independència no només és possible sinó que és necessària. Estem davant d'una àmplia transversalitat, on hi ha sensibilitats molt diverses.

Podem obsevar que el procés en marxa ha aixecat veus importants en contra: la gran patronal, les empreses de l'IBEX 35, amb menció especial a la gran banca, els grans grups de mitjans de comunicació... a més de les forces vives de l'Estat. I això és així perquè un trencament de l'Estat espanyol seria el fracàs històric de l'oligarquia espanyola. A diferència dels grans pactes de la Transició, l’espoliació econòmica actual fa el consens “per dalt” molt més difícil, i per tant, la ruptura es fa més inevitable.

Paral·lelament, davant d'això semblem instal·lats en el Mite de les Trompetes de Jericó, donant voltes i voltes, tot esperant l'enderroc de les muralles. Després dels resultats del 27 de setembre i de la declaració del 9 de novembre, ara estem en una situació de gairebé bloqueig. I no acceptem que les constants i persistents mobilitzacions de masses del poble català, veritablement històriques en tots els sentits, es puguin veure frustrades en el punt més àlgid del procés polític cap a la independència.

No es poden donar facilitats a partits d'ordre i de govern sense una voluntat clara de traspassar el punt de no retorn institucional, per tal que no s’entretinguin en l’immobilisme, perquè ara mateix la dilació qüestiona la credibilitat del camí cap a la República Catalana Independent.

Des de l'evidència constatem...
La mala gestió d'aquests darrers mesos, els dubtes i incomprensions que s'han generat, més la pràctica desaparició del rol que durant els darrers anys s'ha vingut exercint des de la mobilització popular, estan causant preocupació i cansament cada cop a més sectors. Certament, és hora de la política i de la construcció i la defensa d’un Estat, i no d’actituds de poca volada pròpies d’una mentalitat de botiguers.

Unes eleccions anticipades al març, amb resultat incert, més enllà de visions electoralistes curtes de vista suposen tornar-se a situar en la lògica autonomista, donar per acabada la dinàmica plebiscitària i desar al calaix qualsevol intent de debat sobre la constitució catalana que volem. I això es donaria en un context d'inici de mandat a l'Estat espanyol amb una composició parlamentària i governamental que difícilment es pot preveure progressista. Com es pot pensar que unes eleccions al març poden suposar un gir a l'esquerra? Aquesta falsa sortida seria oferir en safata l'excusa a aquells que no tenen cap interès en un procés cap a la independència, sense voluntat negociadora i que senzillament estan esperant tan sols poder continuar com fins ara, administrar les autonomies i encetar un enèsim viatge cap a les terceres vies mortes o referèndums de poc recorregut (una mena de “hàmster” de cicle llarg, deixant-nos novament als anys vuitanta).

Des del convenciment del fet que ens trobem davant d'un moment històric que no podem deixar passar de llarg; I conscients de la situació d'emergència social en què es troben sectors importants del nostre poble, situació que reclama instruments polítics eficients i recursos que no poden esperar...

Demanem que es facin tots els esforços possibles a fi i efecte que es pugui tancar un acord entre Junts pel Sí i la CUP, deixant de banda interessos partidistes o visions patrimonialistes del procés cap a la República Catalana Independent. Entenem que la diversitat i la pluralitat que hi ha tant dins la CUP com sobretot dins Junts pel Sí, s'han d’expressar obertament per tal de superar posicions excessivament sectàries, i s’han de convertir en la garantia i el compromís per a l'assoliment d'acords i el seu acompliment, escoltant així el mandat excepcional que ens va donar el poble català en les eleccions del 27 de setembre. Emplacem a trobar una unitat d’acció cap a la independència respectant la representació electoral, però també respectant les legítimes diferències dels projectes socials que cadascú representa, cercant un equilibri que no resti, i més quan l’adhesió entusiasta de les classes populars és imprescindible i ha de créixer.

SIGNANTS:

Carles Sastre
Montserrat Tarragó
Àlvar Valls
Aleix Renyé
Josep Maria Renyé
Carles Benítez
Pep Musté
Jordi Puig
Lluís Millà
Sebastià  Datzira
Macià Manera
Marcel Dalmau
Jeroni Salvador
Xavier Tolosana
David Martínez
Joan Rocamora
Esteve Comellas
Teresa Mas
Ramon Piqué
Ramon López
Vicent Conca
Toni Infante
Josep Poveda
Xavier Ros


Països Catalans, 16 de desembre de 2015

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

dissabte, 28 de novembre del 2015

CONVOCATÒRIA DE L'ANC: Convocatòria Manifestació Plataforma Mai Més


L’Assemblea Nacional Catalana s’afegeix a la convocatòria per la manifestació del proper dissabte 28 de novembre a Barcelona (17:00h, a la plaça Universitat) que vol mostrar el rebuig de la ciutadania a la violència sigui exercida per grups o governs i el reclam als nostres governants d'una política exterior que compleixi i garanteixi els drets humans aquí i arreu.

Volem un país nou que cregui en la cultura de la pau i el respecte pels Drets Humans i per això l’ANC i altres entitats socials i culturals s'han adherit al manifest per la pau, la justícia social i els drets humans de la Plataforma Mai Més.

La Plataforma Mai Més està formada per diverses associacions de Catalunya que treballen per la pau, els drets humans i la justícia social (BarnaSants, Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, FAVB, Fundi Pau, SOS Racisme Catalunya i la Plataforma Stop Mare Mortum), així com també entitats del món de la cultura i persones a títol individual.

Ben cordialment,
Assemblea Nacional Catalana

diumenge, 22 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 8 (darrer capítol) - #DESMUNTANTCAVERNA: ARGUMENTS A MIDA DE TUIT

Una part del debat polític i mediàtic sobre la indepen­dencia de Catalunya ha passat a través de les xarxes so­cials. La immediatesa que ofereix el microblogging ha fet més viva i àgil la discussió. Aquest últim capítol —l'epíleg de fet— pretén ser una modesta aportació als usuaris d'aquestes xarxes perquè puguin fer-les ser­vir en les seves discussions en línia. Són extractes lite­rals del llibre. En alguns casos sobrepassen els 140 ca­ràcters estipulats per Twitter, però s'hi acosta bastant. I si us agraden... feu RT please! #desmuntantcaverna.


  «La UE no s'ha trobat mai amb cap antecedent sem­blant al que planteja Catalunya».

  «Una ampliació interna de la UE no està regulada. Tampoc prohibida».

  «La legislació europea sobre integritat del territori està pensat més per evitar invasions que no pas per impedir nous països».

  «Si els catalans ja han estat europeus (per la seva per­tinença a Espanya), aquests ciutadans tenen dret a no deixar de ser-ho. Art. 20 de la UE».

  «La UE està negociant amb Kosovo malgrat que cinc estats membres ni tan sols reconeixen el nou país».

  «La UE exigeix a Kosovo tres requisits: consolidació de l'Estat de dret, lluita contra el crim organitzat i eradicació de la corrupció».

  «La UE reclama, de manera especifica, el respecte als drets humans, inclosos els de les persones perta- nyents a minories».

  «Catalunya podria continuar fent servir perfectament l'euro. Són els països els que escullen la moneda, no la moneda la que escull els països».

  «La Constitució incorpora els tractats internacionals que signi Espanya. I Espanya és a la Carta de l'ONU que dóna suport al dret d'autodeterminació».

  «L'Estat espanyol dóna suport al referèndum del po­ble sahraui. I defensa que només voti només el Sàha­ra Occidental, no tot el Marroc».

  «Catalunya està reconeguda implícitament a les lleis espanyoles com un subjecte polític definit i amb dret a decisió».

  «L'Estatut és una llei orgànica espanyola. I només el va votar Catalunya. El TC no ho va tombar. És un reconeixement implícit d'una sobirania».

  «Si Catalunya no és un subjecte polític propi, com és que Andalusia, la Rioja o Madrid no van votar també sobre l'Estatut de Catalunya?».

  «Contra les balances fiscals es diu: ”Los impuestos los pagan los ciudadanos, no los territorios”. Cert. Però els serveis van a territoris».

  «Contra les balances (II): ”Y si Pedralbes pide un pacto fiscal?”. Entre Pedralbes i Catalunya no hi ha cap conveni. Entre la Generalitat i l'Estat sí».

  «L'any 2009 cada català va aportar 2.187 euros de més. Si vostè té una família de 4 membres, la seva llar va aportar uns 9.000 euros extres i sense retorn».

  «Keneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Mo­netari Internacional: ''Catalunya seria un dels països més rics del món”».

  «Amadeu Altafaj, gabinet econòmic de la Comissió Europea: ”La viabilitat duna Catalunya independent no és una qüestió gaire discutible ».

  «Financial Times: “L'Estat català tindria un PIB per càpita superior al d'Itàlia”. James Mackintosh, editor de la secció Inversions».

  «Per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circula­ció no cal formar part de la Unió Europea. L'exemple n'és Suïssa».

  «La garantia de les pensions és més una qüestió gene­racional que no pas territorial».

  «Al rànquing de benestar mundial, Xipre ocupa el lloc 23. Espanya, el 29».

  «Dels 10 països amb més benestar dels seus ciuta­dans, només un és a la zona euro».

  «En una Catalunya-estat, els treballadors catalans pa­garan la pensió als jubilats catalans del moment. Com passa ara a l'Estat».

  «El Col·lectiu Wilson pronostica que els avis catalans no només mantindran les pensions, sinó que en una Catalunya independent cobrarien una mica més».

  «Quedar-se a l'Estat espanyol no és cap garantia de continuar cobrant la pensió. És més, l'única garantia és que la pensió serà menor».

  «Els títols universitaris a Catalunya tenen validesa a tot l'espai europeu previst a Bolonya».

  «Al'Estat espanyol hi ha jurisprudència: dir «nazi» a algú amb ànim despectiu està castigat per injúries».

  «L'article 97 de la Constitució Espanyola preveu que sigui el govern qui mani sobre l'Exèrcit i no a la in­versa».

  «A Catalunya no es castiguen els nens que parlen cas­tellà a l'escola. Des del 1984, Ensenyament ha rebut 4000 queixes anuals. Cap d'aquestes era per haver utilitzat el català a l'escola».

  «En acabar Primària, els alumnes catalans són capa­ços d'expressar-se en dues llengües i d'entendre'n una tercera amb resultats comparables als alumnes de zo­nes monolingües castellanes».

  «Si Catalunya crea un nou estat esdevindria el núme­ro 194 de l'ONU. Quan es va crear l'any 1945, les Nacions Unides en tenien 51»-

  «Dels 27 estats membres de la UE, 12 tenen menys de 7 milions d'habitants. El pròxim a entrar, Croàcia, té 4,5 milions. Catalunya seria el 16è».

  «El Barça sí que podria continuar competint a la Lli­ga. Es pot inscriure com un club valencià o aragonès. O pot acollir-se al mateix conveni que permet l'Andorra jugar a Segona B»

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook:  https://www.facebook.com/desmentintcaverna







Font:

dilluns, 16 de novembre del 2015

Tsu: la xarxa social de la qual Facebook no vol que es parli | VilaWeb


Ha crescut d'ençà que s'ha descobert que Facebook esborra els comentaris que hi fan referència

tsu

Tsu.co és una petita xarxa social semblant a Facebook, que se’n diferencia, principalment, perquè promet d’oferir remuneració econòmica pels continguts que hi publiquen els seus usuaris. A grans trets, diu, el seu sistema calcula els ingressos publicitaris relacionats amb cada publicació que s’hi fa i en deriva un percentatge a l’autor. Malgrat que Tsu fa un any i mig que es va posar en funcionament, no ha estat fins fa ben poc que ha començat a obtenir un cert ressò mediàtic. Gràcies a Facebook.
[Visiteu la pàgina de VilaWeb a Tsu.]
Des del final de setembre, la xarxa de Mark Zuckerberg va començar a esborrar milions de publicacions que incloïen vincles a continguts de Tsu.co. I també recentment ha començat a blocar-hi mencions i no deixar que se’n publiquin comentaris a Instagram o que s’enviïn missatges amb la URL de la jove xarxa social via Facebook Messenger. Fins i tot impedeix de compartir-hi notícies sobre Tsu, com van comprovar el veterà bloc tecnològic Boing Boing i Tech News Today la setmana passada.
Pel director de Tsu, Sebastian Sobczak, aquestes mesures demostren la por de Facebook per un competidor potencial que ataca directament el seu model de negoci, basat a obtenir ingressos per publicitat amb els continguts penjats gratuïtament pels seus més de mil milions d’usuaris. Sobczak creu que el que fa patir Facebook, més enllà del nivell de creixement que experimenta Tsu ara mateix, és la filosofia segons la qual hi ha un model millor de fer les coses, en què els autors de continguts en tenen el control. Considera, en definitiva, que el gegant de les xarxes socials no vol que els seus usuaris sàpiguen que els textos, fotografies i vídeos que hi pengen poden tenir un cert valor econòmic i ésser-ne remunerats.
Però l’empresa de Mark Zuckerberg s’ha afanyat a negar-ho i justifica les mesures en contra de Tsu perquè, diu, incentiva els seus usuaris a compartir vincles en plataformes com Facebook, i això fomenta un comportament que genera molt de spam i contravé les seves regles d’ús. La companyia assegura que ha detectat usuaris que han creat perfils a Facebook només per a parlar-hi de Tsu.co i convidar els altres usuaris a migrar a aquesta jove xarxa, amb la intenció de millorar-hi els ingressos.
Amb les dràstiques mesures adoptades, afegeix Facebook, es vol evitar que el seu servei es converteixi en ‘un espai per a defraudadors i oportunistes en cerca de diners fàcils’.
Arran del rebombori mediàtic d’aquests dies, val a dir que s’han relaxat una mica.

diumenge, 15 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 7 - EL BARÇA

«La independencia de Cataluña dejaría al Barça fuera de la Liga.»
ABC (15-09-2012)
  

Aquest sí que, sens dubte, és un problema cabdal. Allò que realment pot fer tirar enrere el procés. El gran argument que farà repensar-ho tot. El drama na­cional sera que el Barça no jugui la Lliga espanyola. No crec que aquest sigui el gran mal de cap nacio­nal, però m'he permès aquest últim capítol per de­mostrar que les ganes d'intentar posar la por al cos arriba a tots els àmbits de la vida quotidiana. També l'esportiu. I no és casualitat que l'ABC publiqués el seu particular informe sobre les conseqüències eco­nòmiques (catastròfiques) sobre una eventual inde­pendència de Catalunya el dia 13 de setembre (dos dies després de la manifestació) i que el que pronosti­cava un Barça fora de la Lliga espanyola fos el dia 15. Per si això fos poc, l'article alertava que els entre­bancs serien similars si el Barça volgués jugar compe­ticions europees. I sigui important o no aquesta qüestió, l'afirmació taxativa és novament falsa. No es pot assegurar de manera tan lleugera que una Catalu­nya independent suposaria 1 exclusió del Barça ni de la Lliga ni de la Champions League. Com ha passat en altres camps, hi ha escletxes legals que sí que ho permetrien, però novament (com ha passat en la ma­joria de camps) la voluntat política podria facilitar molt les coses sense necessitat de tocar una coma dels textos vigents. Cosa diferent és què decidirà fer el Barça, però això es mereixeria tot un llibre a banda. Però anem a pams, comencem per la Lliga espa­nyola (LFP). La legislació esportiva espanyola ho dei­xa molt clar: per participar en competicions esporti­ves oficials cal que un club estigui inscrit en una federació territorial. I aquesta federació territorial està inscrita a la RFEF, la Reial Federació Espanyola de Futbol. Si no s'hi està, no s'hi pot competir. La in­formació de ['ABC conclou que si la Federació Cata­lana de Futbol deixa de ser membre de la RFEF, el Barça no pot competir a la LFP. Uns dies més tard, el diari Marca, curiosament, va treure un article que titulava en el sentit contrari: «La independencia no echaría al Barça de la Liga». La nota, signada per Ramón Fuentes, apuntava una idea que permetria trampejar la legalitat vigent: inscriure el Barça en una altra federació territorial, per exem­ple, la del País Valencià o Aragó. Com que a Primera Divisió no hi ha quotes territorials, el Barça podria demanar 1 alta federativa en qualsevol d'aquests orga­nismes i continuar participant en la LFP. Rudimenta­ri, d'estar per casa, sí. Però possible també. Pero i si el Barça, com fóra lògic, no vol participar en la Lliga espanyola a través d'una federació que no sigui la catalana? Té possibilitats? Sí. Sense tocar una coma. Aquí és on entra la voluntat política. L'Andor- ra juga actualment a la Segona Divisió B. I és un club estranger. I no està federat a cap federació terri­torial i, per tant, no forma part de la RFEF. Com és, doncs, que 1 Andorra, no sent un club espanyol, pot competir en una competició oficial espanyola? Hi ha un acord d'excepcionalitat entre totes dues federa­cions estatals de futbol i gràcies a això l'Andorra juga la competició espanyola. Si hi ha voluntat, hi ha pos­sibilitat. I en el cas del Barça, a més, sembla que a part de voluntat hi ha molts interessos econòmics pel mig, especialment vinculats als drets televisius. Hi ha una tercera via, però aquesta encara és més futbol-ficció que les dues anteriors. Una mica de context, abans. Des de fa molts anys els clubs més poderosos d'Europa (Barça, Madrid, Milan, Man- chester United, etc., coneguts com el G-14) estan parlant de la possibilitat de crear una lliga supraesta- tal i professionalitzada. Aquests clubs abandonarien les seves respectives lligues i competirien només en aquesta més elitista. Una mena de NBA versió europea i futbolera. Per cert, a la NBA, dels Estats Units, hi juguen els Toronto Raptors, del Canadà. Davant d'aquesta pressió del G-14, la UEFA va es­tudiar diverses possibilitats per evitar que aquesta proposta tirés endavant i la Champions League que­dés devaluada. I un dels escenaris que preveu és uni­ficar diverses lligues en una de sola. És el cas d'Ho­landa i Bélgica, que han demanat unir els seus tornejos. O els països escandinaus, que han proposat una única Lliga amb els millors equips de Dinamar­ca, Suècia, Noruega i Finlàndia. La UEFA s'ho está mirant. Al sud d'Europa es podria configurar també una gran Lliga ibérica amb la participado dels mi­llors equips d'Espanya, Portugal i —si finalment pas­sa— Catalunya. D'aquesta manera, el Barça i el Ma­drid es podrien continuar trobant dos cops l'any, que sembla ser que és el principal objectiu dels interes­sats.

Tant se val d'on venim

  Pel que fa a les competicions internacionals, la cosa seria més senzilla. Així ho subratlla el periodista Francesc Aguilar en un article publicat a Mundo De­portivo el 14 de setembre del 2012. En cas que Cata­lunya fos reconeguda com a Estat per la comunitat internacional, la FIFA tindria la obligació d'acceptar automaticament la Federado Catalana de Futbol a la familia futbolística mundial. Així ho recull un acord signat fa anys entre el COI, quan el presidia Joan Antoni Samaranch, i la FIFA de Joáo Havelange. El conveni és molt senzill. Tot país reconegut a l'ONU té dret a ser membre del COI i tot membre del COI ha de ser admès per la FIFA. Això vol dir que Catalu­nya tindria el dret a jugar el Mundial i l'Eurocopa. Aixo si, Catalunya estaria obligada a tenir dues com­peticions oficials com a mínim: una Lliga i una Copa. Com que Catalunya estaria a la FIFA a través de la UEFA, els seus equips podrien aspirar a compe­tir als tornejos continentals. Cada club mantindria intactes els seus coeficients particulars, però això sí, una hipotètica Lliga catalana tindria un coeficient més baix com a competició. I els jugadors? La legislació internacional permet als futbolistes escollir la selecció amb què voldrien ju­gar: poden optar entre la samarreta del nou país o quedar-se amb la del país d'origen. És el que va pas­sar amb l'URSS o l'antiga Iugoslavia. Aixo si, quan ja s'ha escollit una selecció, ja no es pot tornar a can­viar

Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna

Font: http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255

diumenge, 8 de novembre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 6 - ELS NACIONALISMES ESTAN PASSATS DE MODA

«En un mundo en el que ni siquiera un país de 45 millones de habitantes, como España, tendría ningún futuro fuera de Europa, ¿cómo va a tenerlo uno de siete millones? Cuando la globalización ya no es una tendencia sino un hábitat repleto de riesgos y oportunidades, ¿qué sentido tiene establecer nuevas fronteras?»
Rosa Díez (8-11-2012)

«Que miren por dónde va el mundo.»
Soraya Sáenz de Santamaría (21-09-2012)

«El mundo avanza en una dirección opuesta. Nosotros trabajamos por una mayor integración.»
Mariano Rajoy (15-01-2012



Un altre argument que intenta desacreditar intel·lectualment ei sobiranisme es el del fals cosmopolitisme o internacionalisme mal entès. El de vendre el nacionalisme (català, és clar) com una quincalla passada de moda. El de presentar les ànsies de separació com un atac a la modernitat i l'aixecament de noves fronteres com un retorn a la tribu. El cas és que si Catalunya crea un nou estat esdevindria el número 194 de l'ONU. Quan es van crear l'any 1945, les Nacions Unides en tenia 51. En poc més de 60 anys el món ha vist néixer 142 estats. Però és que el 1991 l'ONU tenia adscrits 166 membres. En 20 anys, doncs, s'ha passat de 166 a 193: 27 països en les dues últimes dècades. Per cert, la majoria europeus. El món ha viscut un procés constant de desmembració de grans imperis medievals. Després d'anar conquerint territoris i d'un gran boom colonitzador, aquests grans (i vells) estats han anat contraient-se fins a tornar a la seva «mida» original. És el cas britànic, francès i sí, l'espanyol. En 200 anys, una vintena de països abans pertanyents a la Corona espanyola se n'han anat separant, especialment a Llatinoamerica (però també al nord de l'Àfrica i les Filipines). Però aquest no és un llibre per fer un tractat d'història. Simplement intenta situar algunes afirmacions que són, en aquest cas, estadísticament falses.Cada nou Estat ha tingut diferents motius per vo­ler-se independitzar de l'estat matriu. En alguns casos, com l'URSS, perquè l'estat matriu va saltar pels aires. El que no es pot sostenir alegrement és que no és moment d'aixecar noves fronteres. La globalització és una cosa i el dret a auto-gestionar els propis recursos una altra. O si tan bo és desfer fronteres, perquè Espanya no renuncia a les seves? Perquè no s'aixequen les barreres a Ceuta i Melilla? Molt senzill: perquè la frontera és la línia que marca els límits de l'autogovern, un dret que precisament l'ONU garanteix per a tots els pobles. És evident que la globalització ha eliminat les barreres físiques, però políticament, el món ha anat cap a uns centres de poder més «petits» i més pròxims als ciutadans. The Economist va treure el 21 de novembre del 2012 la llista dels millors països on viure tenint en compte tots els factors de benestar d'una persona (bàsicament salut, educació, esperança de vida, renda per capita, etc.). Els quinze primers països són: Suïssa, Austràlia, Noruega, Suècia, Dinamarca, Singapur, Nova Zelanda, Holanda, el Canadà, Hong Kong,

  Finlàndia, Irlanda, Àustria i Bèlgica. D'aquesta llista- ta se'n va fer ressò Enric Vila al seu article «L'última descolonització» (8 de gener del 2013) i publicat al web de la fundació Catalunya Oberta. Vila recorda que «fa 23 anys, els Estats Units i França encapçalaven la taula classificatòria, i països com Itàlia, Espanya, Alemanya i la Gran Bretanya eren sempre a les 15 primeres posicions». És a dir, països «amb una massa demogràfica potent i un currículum militar èpic». Un quart de segle després la llista la continuen acaparant països europeus però, tal com subratlla Vila, «els països europeus que ara es troben entre els 15 primers són demogràficament petits, amb exèrcits modests i amb idiomes oficials com el noruec, el finès, el danès, l'holandès, l'irlandès o fins i tot el reto- romànic (Suïssa)».

Dels deu països més «feliços» del món, només un és a la zona euro.

  La dimensió més proporcionada dels estats ha acabat sent un sinònim de prosperitat i més a Europa, on, per acabar-ho d'adobar, dels deu primers d'aquesta llista només un, Holanda, és a l'euro. Els altres tenen moneda pròpia. No és qüestió ara de fer un al·legat en contra de la moneda única europea i a favor d'encunyar-ne una de pròpia. És simplement un element més de reflexió davant dels que pinten una hipotètica sortida de la divisa europea com un daltabaix irreparable. No és cap drama. Espanya, que té l'euro, és a la posició 29 i Grècia, a la 34. Suïssa és al lloc 1, Noruega al 3 i Suècia al 5 i Dinamarca al 6. I els temors de Rosa Díez «¿cómo va a tener futuro un país de siete millones?» mereixen un missatge de tranquil·litat. Dels 27 estats membres de la Unió Europea, 12 tenen menys de 7 milions d'habitants. El pròxim a entrar, Croàcia, té 4,5 milions (i que permetran que el serbocroat sigui llengua oficial a la UE). Un hipotètic 29è estat membre, Catalunya, seria el 16è estat més poblat de la Unió. Tanquen la llista Xipre, Malta i Luxemburg, que no arriben al milió. I a Xipre — que protagonitzava pejorativament les comparacions econòmiques d'una Catalunya independent — no deuen anar tan malament les coses: en el rànquing de benestar mundial se situen al lloc 23, sis per damunt d'Espanya. Ah, per cert, el discurs de Rosa Díez acabava així: «Democràcia es elegir. Nada más grande que poder hacerlo». Doncs això.

Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna



Font: http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255