traducció - translate - traducción

divendres, 30 de desembre del 2016

PREFEREIXEN SER POBRES, PERÒ MANAR

Mateu Turró: “Espanya no aposta pel corredor mediterrani perquè va en contra de la seva filosofia de recentralització”



Mateu Turró i Calvet (Palau-Saverdera, Alt Empordà, 1949) és catedràtic d’Infraestructures del Transport i del Territori a l’Escola d’Enginyers de Camins de la Universitat Politècnica de Catalunya. En aquesta entrevista, mostra la seua perspectiva crítica envers la gestió de l’Estat en el terreny que ell domina, així com les seues recomanacions a l’hora de proposar un impuls correcte del corredor mediterrani.



-Què és, exactament, el corredor mediterrani?
-Hi ha una confusió. El lobby Ferrmed ha anat venent la idea que aquest és un corredor ferroviari. La gent es pensa que el corredor és una cosa de trens i, de fet, no sap ben bé de quin ferrocarril s’està parlant, si de viatgers o de mercaderies. I els mitjans han contribuït a la confusió fent creure que el ferrocarril ens resoldrà els problemes econòmics. El corredor mediterrani és una cosa molt més complexa. És el sistema de transport que connecta la franja del front portuari mediterrani de la península i que està constituït per moltes infraestructures i pels serveis que s’hi ofereixen. Això vol dir que tenim un corredor multimodal, o sigui, un corredor en el qual interaccionen molts modes de transport: carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports i també zones logístiques. Però cal tenir en compte que els únics serveis de transport “monomodals” els presta la carretera. Tots els altres modes s’han de recolzar, necessàriament. Per això, l’element principal del corredor mediterrani és la carretera, que és per on transcorre part de tot el trànsit que hi circula.
-Llavors, on queda el ferrocarril?
-Hem de considerar que la carretera arreplega al voltant del 96% de tot el trànsit terrestre internacional. Quan parlem de ferrocarril, ho fem d’una alternativa que avui no representa pràcticament res per a aquest corredor. És evident que hi hauria d’haver un servei ferroviari correcte, sobretot perquè necessitem comunicar-nos bé amb el centre d’Europa. I el ferrocarril és clau per a això, perquè pot moure grans volums a llargues distàncies de manera barata. Però els ferrocarrils mai no podran substituir els camions. I és això el que cal explicar. Si nosaltres som capaços de concentrar càrregues en punts concrets, en particular als ports, que són llocs privilegiats, o en grans zones industrials i logístiques, llavors, les trameses a llarga distància al centre d’Europa es poden fer de manera competitiva amb ferrocarril. Però el transport ferroviari, al corredor mediterrani, serà sempre una petita part del total. Ara, els ferrocarrils transporten el 4% del total del flux de mercaderies amb el nord. Si fem que arribin a transportar el 8%, seria brutal. Però no deixaria de ser el 8%. El corredor són els ports i els punts de concentració de càrrega, les carreteres i les terminals intermodals. I hem d’aconseguir que tot sigui el màxim d’eficient possible per fer el transport barat, ràpid i fiable. I, en definitiva, que ens faci competitius amb el nord d’Europa.
-També hi ha la qüestió dels viatgers.
-Evidentment, el ferrocarril aquí si que hi juga un gran paper. És un mode de transport molt ben adaptat a grans volum de viatgers, però han de ser eficients i fiables per evitar que la gent agafi el cotxe. Parlo de les àrees metropolitanes, però també de distàncies intermèdies, en les quals l’avió és menys competitiu. Per tant, el ferrocarril ha de competir amb el vehicle privat, però també amb autocars, de manera que ha de ser ràpid i molt és a dir, eficient.
-Si el corredor tirara endavant, quines haurien de ser les infraestructures més urgents?
-És un tema molt més complex del que sembla. Perquè és un problema d’infraestructures i de gestió, i aquestes dues coses no es poden separar. En ferrocarrils s’hauria d’invertir de forma mínima i, en cas que es demostri una demanda acceptable, augmentar aquesta inversió. No s’ha de fer el que s’ha fet a Espanya, on fan autopistes per on no passa ningú. Aquí hem de ser més racionals i prudents. El problema és que la gestió que s’està fent és catastròfica. Fins al punt que encara, que jo sàpiga, no es té clar com acabaran els trams de ferrocarril que s’estan construint al corredor. S’estan inventant solucions dolentes, com la del tercer carril. En comptes de planificar com cal, s’ha tirat per dir que es posarà un tercer carril a les vies d’accés als ports. I després del carril, què? Quan es veu la complexitat de la gestió d’un ferrocarril de dos amples –i tres en alguna secció d’accés al port de Barcelona– sobre la qual no hi ha cap experiència internacional, ens preguntem si, a la pràctica, tot això només s’està 244 fent servir com una excusa per a no invertir o, potser, perquè el corredor mediterrani no pugui respondre a les expectatives de valencians i catalans. No hauria estat més lògic –i segurament més barat, a la llarga– anar canviant l’ample de tota la xarxa des de la frontera cap al sud? L’excusa del material rodant és només això, una excusa. Crec que la raó real és que es fa insuportable per al govern central que Catalunya –i, encara més, el País Valencià– tinguin un ample diferent de la resta de l’Estat. Canviar d’ample per entrar a Catalunya? Amb la mentalitat imperant és anatema!
-El sistema logístic de transport de mercaderies a l’EURAM, a banda del corredor mediterrani, que més necessita?
-Depèn de si som capaços de convertir el nostre front portuari mediterrani en la porta d’entrada del sud d’Europa. Aquest és el nostre leitmotiv des de fa anys. I això depèn de les infraestructures però, sobretot, del servei que donen els ports que, de moment, es podria millorar molt, perquè malgrat les millores, són encara cars i poc eficients. Tenim problemes importants d’accés, tant de carretera com de ferrocarril, però hi ha unes rigideses en el servei a les mercaderies, incloent-n’hi algunes de tan fàcils de resoldre com els horaris, que penalitzen la competitivitat dels ports de l’EURAM. En el fons tenim un problema polític, amb això. Deixant de banda el problema del centralisme, veiem que, a casa nostra, sembla que tothom vol ser porta logística del sud d’Europa, però no volem camions, ni contaminació, ni ocupacions de terreny, i això és impossible. Si políticament s’accepta que el paper que té el front portuari és un paper important a Europa, se li ha de donar empenta. I tot dependrà d’allò que oferim als operadors privats perquè s’instal·lin aquí. Si troben bons preus, vindran. És un tema d’infraestructures, sí. Però també ho és de gestió, de capacitat per a generar aquestes oportunitats. Mentre no estigui ben clar com funcionarà tot això, difícilment un inversor privat farà grans inversions aquí pensant en aquesta funció de “porta”.
Mateu Turró, catedràtic d’Infraestructures del Transport i del Territori
a l’Escola d’Enginyers de Camins de la UPC.
-Tornant al corredor mediterrani: fins a quin punt l’Estat és responsable que aquest projecte no tire endavant?
-És que aquesta qüestió és essencialment política. Espanya no ha apostat pel corredor mediterrani perquè va clarament en contra de la seva filosofia de recentralització i, de fet, ho diuen. Les línies d’alta velocitat de l’EURAM s’han fet per connectar amb Madrid. L’exministre de Foment, José Blanco –del PSOE– va venir a Barcelona i a València a presentarnos el gran èxit que havien tingut d’aconseguir que el corredor mediterrani estigués entre les qüestions prioritàries d’Europa. El mapa que ens va presentar era d’un corredor per la costa mediterrània. Arribava fins a Huelva. Al final, es va aprovar un corredor doble: el corredor mediterrani i el Madrid-Saragossa- Barcelona. Els governs espanyols sempre ho han de portar tot a Madrid. I ara, amb la situació que hi ha a Catalunya, tenen menys ganes d’invertir. Nosaltres hem desconnectat, sí, però ells també. Hi ha un programa de fons molt greu, que és aquesta manca de voluntat política per a desenvolupar el motor econòmic d’Espanya. És una cosa absurda, però és així. Ells prefereixen ser pobres però manar que no pas ser rics sense manar del tot.
-Al marge del tema del corredor, es perceben més polítiques centralistes en termes d’infraestructures?
-La política de l’AVE és exactament això. Les propostes que fan, els estudis que fan, les obres que fan… Tot és una amanida de tot allò que els interessa políticament. Només cal veure el lloc de naixement dels darrers ministres que hem tingut. N’hi ha de gallecs? Doncs allà tenen dues línies d’alta velocitat i no sé quantes autovies. Parlem del desastre de l’AVE a Astúries, empès per un ministre –Francisco Álvarez Cascos, del PP– que després va aconseguir ser president del Principat? Quin sentit té, tot això? Cap. Trens AVE a Zamora, o la línia que s’està construint de Madrid a Badajoz passant per Càceres i Talavera de la Reina… Quanta gent pot utilitzar el tren diàriament en aquests indrets? Els ministres ho sabran. És una cosa al·lucinant. Tot gira al voltant de Madrid i del ministre de torn, que ha de trobar la forma per quedar bé amb la seva gent. I el cost és terrorífic, no tan sols en termes d’inversió sinó pels grans dèficits d’explotació que tindran i que acabaran cobrint els usuaris de les línies o, d’alguna manera els contribuents, encara que això no estigui permès per la Unió Europea.
-Pel que fa als aeroports, el del Prat ha patit problemes aquest estiu.
-No es poden evitar les retencions i els retards. Són inevitables. No es pot tenir un aeroport al qual sobri capacitat fins i tot durant els dies més forts de l’any. Les infraestructures s’han de dissenyar perquè tinguin capacitat sobrant, però no excessiva. Perquè fer-la excessiva no és gratis. S’ha de pagar. A banda, la gestió dels aeroports, per part de l’Estat, és estranya. AENA, una gran empresa, s’ha venut, en part, als privats. I aquests l’obliguen a tenir rendibilitat. Alhora, és una empresa pública que vol aplicar polítiques centralistes sense base comercial. L’empanada mental és important. Tot plegat no té massa sentit. La privatització, a part d’aportar alguns diners a l’Estat –i no ens preguntem si la venda va ser correcta– dificultarà el procés “pendent” de transferència dels aeroports catalans al govern de la Generalitat.
-Per acabar, sobre els aeroports excedents de l’EURAM, quin ús se’ls podria donar de cara al futur?
-La decisió original de construir-los responia a una mena de “cafè per a tothom” que vertaderament amagava interessos privats. Donada la situació, tenim infraestructures creades. I s’ha de tractar de treure’n el màxim rendiment. Haurien de tenir una gestió independent i coherent que els permeti espavilar-se i trobar sortides allà on fos. Hi ha qui buscarà que serveixi per a fer vols amb companyies low-cost, vols regionals, xàrters combinats amb altres coses o, fins i tot, pel·lícules, si cal. Els agents privats han de trobar solucions. Però això no ha de ser finançat per organismes públics. Ha de ser privat. És l’única manera, penso, de treure’n algun profit.
-En una hipotètica Catalunya independent, les infraestructures de transport podrien tenir més lògica?
-Tornem al tema de la gestió. El tema d’infraestructures ha d’estar vinculat al model de finançament. Per tant, en una Catalunya independent hi hauria molta més disponibilitat de fons per invertir. S’han de buscar els mecanismes correctes entre el model de finançament i el de gestió de les infraestructures. El que és més important de la independència és que tinguem la capacitat de decidir les coses i fer-ho tot amb coherència. Per començar, tota la xarxa d’infraestructures del transport, que s’ha de fer amb perspectiva internacional.
-I quin paper hi té Europa, en tot això?
-Hi ha un problema greu. Els estats no han volgut transferir competències. Llavors, Europa només pot actuar a cop de subvencions. Però aquests recursos són insuficients per a fer que les coses tirin endavant de manera correcta. Aquest és el problema. Llavors, no hi ha capacitat real de planejament. Simplement, s’intenta que les coses vagin bé entre els distints països. Encara no tenim xarxes europees com Déu mana.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Els Sants Innocents i la Festa dels Bojos


Accés a l'article original en versió bilingüe català-occità

Els Sants Innocents i la Festa dels Bojos

El dia 28 de desembre és el dia dels Sants Innocents, en honor als nens que van ser assassinats per ordre del rei Herodes davant la seva por de ser destronat. No obstant això, durant l’Edat Mitjana, es va fer una unió pagana-religiosa amb una altra celebració coneguda com “La Festa dels bojos”.

El seu origen possiblement es troba en les celebracions Lupercals i Saturnals quan els romans, lliurant-se a tota mena de gaubances, honraven a Saturn a mitjans del mes de desembre. En elles regnava la llibertat, la igualtat i, de vegades, la llicència més absoluta. Els més afavorits eren els esclaus: vestien la toga, s’asseien a la taula i feien veure manar sobre els seus amos.
Matança dels Innocents
També anomenada la festa de les calendes, la Festa dels bojos durant l’Edat Mitjana consistia en una infinitat de sacrilegis i impietats que clergues i sacerdots celebraven en les seves pròpies esglésies durant l’Ofici Diví d’aquest dia, en què es triava al bisbe dels bojos perquè pronunciés un discurs grotesc.

Solien entrar emmascarats a l’església, vestits de bufons, de pontífexs, amb la creu i la mitra, de reis i ducs i fins i tot de dona. Ballaven per tota l’església mentre cantaven cançonetes dissolutes; menjaven carn sobre la vora de l’altar, on jugaven als daus. En lloc d’encens, aquell dia cremaven corbs vells o en estat de putrefacció. Després, per acabar-ho d’adobar, cometien impietats dignes de l’execració de qualsevol cristià. Cada any el to era més elevat en enormitats i sacrilegis. I la seva pràctica s’estenia a la majoria d’esglésies, catedrals i monestirs.

Després de triar el bisbe dels bojos, la ciutadania també cometia als carrers una sèrie d’excessos i disbauxes. Els bojos – «Sots» – sortien pel carrer provocant verbalment a les dames que trobaven, escridassaven als cornuts i passejaven públicament al marit muntant en un ase al revés. Aquests «Bojos» solien ser persones importants, nascudes a la ciutat i amb una certa folgança econòmica. Es caracteritzaven per portar el cap rasurat, empunyar un bastó o un ceptre en una mà i en l’altra un formatge rodó (símbol del poder del príncep o majestat). Així, l’elegit príncep dels bojos es correspondrà amb el rei i amb un elevat nombre de consellers i alts dignataris.

Any rere any, augmentaven les excentricitats, fins que el cardenal i legat a França, en 1198, envia una carta al bisbe de París ordenant que anul·li, al més aviat possible, semblant festa a la seva diòcesi. Anys després, en 1212, durant el concili de París, es van renovar similars prohibicions i, finalment, aquella festa – definida com “una mena de litúrgia a l’inrevés” – celebrada a l’interior del temple amb misses burlesques, queda definitivament prohibida al segle XV.

No obstant això, la Festa dels bojos va servir també per integrar el boig a la societat. A través de la metàfora i la desraó, on no imperen les normes, l’home medieval interpreta el llenguatge i sense sentit de la bogeria com un signe d’alliberament de la repressió… Potser aquest sigui el motiu pel qual, en plena Edat Mitjana, les confraries de bojos es van convertir en un agent necessari i imprescindible per mantenir l’equilibri social d’aquella època.
Gegants bojos del Carnaval de Solsona
No obstant això, quan el calendari gregorià va traslladar la data d’any nou de l’1 d’abril a l’1 de gener, la festa només es va canviar en alguns llocs però no en d’altres. Per aquest motiu, el Dia dels innocents es celebra el 28 de desembre a Llatinoamèrica i Espanya, excepte a Menorca, que celebra el dia 1 d’abril, el Dia d’enganyar, seguint la tradició britànica durant la dominació anglesa i  Galícia, que  celebra el “Dia dos Enganos”  (Dia dels enganys).

També se celebra el dia 1 d’abril a França, Valònia (Bèlgica) i Suïssa el dia de Poissons d’avril, (Peixos d’abril) i com peis d’abril a Occitània. Al Regne Unit, EE. UU. i Austràlia aquest dia se celebra l’April Fools ‘Day. A Itàlia el Pesce d’aprile («peix d’abril»), als Països Baixos el Aprilgrap ia Flandes Aprilvis. A Finlàndia se celebra el Aprillipäivä, a Dinamarca el Aprilsnar i a Suècia el Aprilskämt. A Portugal i el Brasil se celebra el Dia das mentides («dia de la mentida») i, a Alemanya, Àustria i Suïssa el Erster April («primer d’abril»).

De qualsevol manera, encara que no coincideixin ni les dates ni el nom, l‘essència del dia dels Sants Innocents o Festa dels bojos amb bromes, mentides, enganys,.. ha arribat fins als nostres dies. Encara que, és clar… de forma molt més moderada que durant aquells dies de l’Edat Mitjana.

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant. 

divendres, 23 de desembre del 2016

El president del Parlament de Flandes toca el crostó a Rajoy per la judicialització


Marta Lasalas 
Foto: Efe 
El president del Parlament de Flandes, Jan Puemans, ha enviat una carta al govern espanyol en què subratlla que la funció dels Parlaments és “afavorir l’expressió de totes les veus de la societat”, per la qual cosa demana a l’executiu de Mariano Rajoy que “resolgui el conflicte amb Catalunya per mitjà del diàleg polític”. “La judicialització del conflicte no em sembla el camí adequat d’arribar a una solució”, alerta.
El text de la carta assenyala: 
"M'assabento que la meva col·lega, la Sra Carme Forcadell i Lluís, presidenta del Parlament de Catalunya, va haver de comparèixer el proppassat divendres 16 de desembre davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè va permetre dur a terme una votació al Parlament de Catalunya.
Sóc de l'opinió que la feina del president d'un parlament és la d'organitzar l'espai més ampli i obert possible pel debat polític i per aquest mitjà afavorir l'expressió de totes les veus de la societat. El Parlament de Catalunya ha estat elegit democràticament i pot reposar sobre una llarga tradició democràtica que té un ampli suport entre els ciutadans de Catalunya.
Em permeto demanar-vos de transmetre al vostre Govern la demanda que resolgui el conflicte amb Catalunya per mitjà del diàleg polític. És en l'interès d'Espanya i de Catalunya que aquest conflicte sigui resolt amb respecte mutu i de manera pacífica. La "judicialització" del conflicte no em sembla el camí adequat d'arribar a una solució.
Espero que tant a Madrid com a Barcelona prevalgui la voluntat d'arribar a una resolució política en benefici del ciutadans espanyols i catalans.
Atentament,
Jan Peumans"

El president, Carles Puigdemont, ha llegit una part de la missiva davant del ple, durant la sessió de control al Govern, per mostrar el ressò i suport que la reivindicació catalana està aconseguint a nivell internacional.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Si la demagògia fos inflamable, Arrimadas seria un solet


Benvolguda, o no, Inés:
Molt bé! Sensacional! Crec que és magnífic que demanis que TV3 faci programes en castellà. I és que l’oferta a Catalunya de televisió en castellà és ridícula. Per exemple, en TDT, namés (que diria l’Alícia Sánchez Camacho) pots escollir entre Atreseries HD, BeMad TV HD, RealMadrid TV HD, Antena 3, Antena 3 HD, La Sexta, La Sexta HD, Neox, Nova, Boing, Energy, Mega, 13TV, La 1, La 1HD, La 2, 24h, Clan, Telecinco, Telecinco HD, Cuatro, Cuatro HD, FDF, Divinity, TDP, TDP HD, DKISS, TEN, Gol, Discovery Channel, Paramount Channel. Si, a més a més, ets client de Movistar pots afegir a l’oferta en castellà (amb so original o amb subtítols): #0, Movistar series, Movistar Series Xtra, FOX, AXN, TNT, Comedy Central, Calle 13, Cosmo, AMC, Fox Life, AXN white, SyFy, Non Stop People, Factoría de Ficción, Movistar Estrenos, Movistar Xtra, Movistar Acción, Movistar Comedia, Movistar Dcine, Movistar Cine Ñ, TCM, Canal Hollywood, Sundance TV, Dark, Movistar Fútbol, Movistar Partidazo, Bein Sports, Movistar Deportes 1, Movistar Deportes 2, Movistar Fórmula 1, Movistar Golf, Eurosport 1, Eurosport 2, Canal Fútbol Replay, Caza y Pesca, Liberalia TV, Multideporte, National Geographic Channel, National Geo Wild, Canal Historia, Odisea, A&E, Viajar, DMAX, Crimen&Investigación, Canal Cocina, decasa, El Garage TV, Canal Orbe 21, Baby TV, Disney Junior, Canal Panda, NickJr, Nickelodeon, Disney😄, Disney Channel, Los 40, VH1, MTV Rocks i, per descomptat, el canal dedicat a la tortura animal Toros. Olé! I, si t’agraden les sèries, a més a més, a Vodafone TV, tens el canal HBO on Tony Soprano o Tyrion Lannister parlen la llengua de Cervantes.
Com veus, és absolutament necessari que l’espectador català tingui l’oportunitat de que TV3 faci programes en castellà. D’altra manera, resulta impossible escoltar castellà a la televisió. I això que és tan fàcil parlar català a la tribuna del Parlament espanyol. Pobres diputats, deuen estar cansats d’escoltar català tot el dia. És que som tan desagraïts els catalans… quina ràbia. Estic convençut que l’Albert Rivera, un dia d’aquests, reivindicarà l’ús del català al Congrés. Bé… si no és ell, el seu nét.
En resum, Inés, si la demagògia fos inflamable, series un solet.
#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietatFacebook

divendres, 16 de desembre del 2016

CATALANOFÒBIA!!! (vídeo)




A la mierda!!!


Benvolgut, o no, 'gobierno':

Un govern neoliberal, fill del capitalisme, més de dretes que els centres de Cristiano Ronaldo a les Illes Verges, nacionalitzant empreses privades? Preciós !!! La llàstima és que siguin entitats amb pèrdues. Mola més quan es nacionalitzen empreses privades amb beneficis, però amb un servei deficient, perquè la gestió pública millori la seva activitat i tota la societat se'n beneficiï. Perquè la tendència en governs que són Milton Friedman Followers és privatitzar empreses públiques perquè els amiguets es reparteixin el pastís. Digues-ne "porta giratòria", Digues-ne "sóc molt patriota però m'agraden més els consells d'administració".

Ai, m'encanta l'olor de les nacionalitzacions al matí! Fa olor de ... d'engany!

Socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis, el vell conte dels meravellosos neoliberals amb cara d'anxova que instal·len una càmera oculta, que posen ulls de gatet de Shrek quan parlen d'autopistes fallides, de les quals en el seu moment algú ja se'n va beneficiar, però que després dibuixen una cara de superbs que tira enrere, quan un independentista català, dolent dolentot, els parla de les rodalies de RENFE a Catalunya. Perquè posar diners públics per tal que Míster Autopista Buida dormi tranquil sembla fàcil, però quan l'Operació Diàleg inclou invertir en infraestructures a Catalunya, ve el 'caranxova' a dir-te que tot és broma, que era una càmera oculta, que Rajoy és 'muy simpático y mucho simpático' i que és el comissionista qui tria l'autopista i que és l'autopista qui vol que es nacionalitzi el comissionista, l'autopista.

Com va dir Labordeta: ¡¡¡a la mierda !!!
#Àlex_Ribes Em pots seguir a Twitter @blogsocietat i a Facebook

dimecres, 14 de desembre del 2016

SOMNI REAL


Jo era en un judici acompanyat d’altres persones, la majoria més joves que jo, acusat d’haver injuriat al rei d’Espanya. Una veu potent i autoritària repetia que l’article X de la llei deia que.......... Els joves que m’acompanyaven es van posar a cridar consignes en contra d’aquesta llei que privava de llibertat d’expressió. Jo els vaig demanar que em deixessin parlar. Els joves van fer silenci i vaig fer una pregunta: senyoria, suposem que em trobo enmig del camp fent les meves necessitats fisiològiques i no tinc res més per eixugar-me que un tros de diari on hi surt una fotografia de la família reial; si m’eixugo amb aquest tros de paper, també estic injuriant la corona? La veu va aixecar el to fins cridar, em va exigir més respecte per les institucions de l’Estat, em va cridar a l’ordre i em va respondre que aquest supòsit no era el que estaven jutjant en aquell moment. Aleshores vaig preguntar-li a la veu: senyoria en aquest Estat que vostè representa és lícit ser d’esquerres?

I em vaig despertar.

diumenge, 11 de desembre del 2016

UNIVERSITATS: CATALANOFÒBIA O AUTO-ODI?

Òscar Escuder alerta que les universitats no apliquen els reglaments d’usos lingüístics


En una entrevista a La Xarxa, el president de la Plataforma per la Llengua ha alertat que només la meitat dels màsters que es fan a Catalunya són en la llengua pròpia. També ha insistit en la necessitat que el català sigui llengua oficial a Europa ja que, la no oficialitat actual, "suposa molts entrebancs als ciutadans".
El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, ha estat entrevistat aquest dijous a La Xarxa, on ha lamentat el descens que està patint la llengua catalana a les universitats. "L'administració no fa complir les lleis com el Codi de Consum de 2010 i les universitats tampoc apliquen els reglaments lingüístics". És l'alerta que ha llançat Escuder, que ha recordat que només el 56% dels màsters que s'imparteixen a les universitats públiques catalanes són en la nostra llengua. Les universitats tenen reglaments d'usos lingüístics que no es compleixen.
Pel que fa a l'escolarització, Escuder ha ressaltat que "la immersió lingüística no s'està complint al 100%. I a sobre subvencionem pares perquè demanin l'escolarització en castellà dels seus fills". Són declaracions d'Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua. L'ONG del català ha assenyalat que hi ha certa subordinació lingüística entre els joves. És a dir, tot i rebre l'ensenyament en català abandonen aquesta llengua un cop finalitzen l'escolarització obligatòria.
"A Catalunya hi ha un 10% de la població que la seva llengua no és ni el català, ni el castellà, ni l'aranès. La competència és amb el castellà. Hi ha molta gent que ha fet l'ensenyament en català i després no l'utilitza. Cal un nou impuls social a la llengua. És una feina conjunta, de la ciutadania i de les administracions", ha advertit Escuder.
Pel que fa a les administracions, el president de la Plataforma per la Llengua ha denunciat que "hi ha aspectes de la llei de política lingüística del 98 que no s'estan complint. Tampoc el Codi de Consum del 2010. Es va donar un termini a les empreses perquè etiquetessin en català. El termini es va esgotar el juliol del 2011. És a dir, que gairebé tothom està fora de llei i hi ha zero sancions", ha dit.

dissabte, 10 de desembre del 2016

La policia espanyola contra el català

Resultat d'imatges de policia espanyola catalanofòbia
Com altres funcionaris castellans, agents de la 'policia nacional' practiquen una catalanofòbia sostinguda


Ara fa uns dies, Racó Català informava d’un nou cas de discriminació lingüística, per part de la policia espanyola, en una oficina de renovació del DNI a Lleida. El fet es va produir exactament el 18 de novembre, quan un ciutadà es va adreçar en català a un agent per demanar-li informació sobre la gestió que havia de fer i aquest el va obligar a parlar-li en espanyol. Va ser exactament la mateixa situació vexatòria que el juliol passat va patir la senyora Montserrat Puig i Cotado en una oficina de Vic, quan la van fer fora impedint-li que pogués renovar el passaport. Però el més greu no és pas això, el més greu és que són moltíssims els casos d’aquesta mena que han estat denunciats i que encara són molts més els que no es denuncien, ja sigui per conformisme, per por o pel tarannà submís de la víctima.



Els escenaris on es produeixen aquestes situacions són diversos: aeroports, vaixells de línia, trens i estacions de RENFE, centres d’atenció primària, llocs de socors de platja, competicions esportives, oficines del Registre Civil, oficines de la Guàrdia Civil, oficines de la policia espanyola... La llista comptabilitzada per la Plataforma per la Llengua, al llarg d’aquests darrers anys, és infinita i indica el grau de catalanofòbia que viu amagat sota una falsa capa de normalitat. I és que quan les barbaritats sovintegen, deixen de ser percebudes com a tals i adquireixen aparença de normals. Però no en són, de normals. Sobretot si qui les comet són els cossos estatals que han de vetllar pel respecte dels drets democràtics de la ciutadania, que és, al capdavall, qui els paga el sou i els posa el plat a taula. Això fa que les agressions de la policia espanyola i de la no menys espanyola Guàrdia Civil, com a representants de l’Estat, siguin, a més de repugnants, inadmissibles en un Estat de dret.
Un Estat que discrimina, que vexa, que escarneix o que apallissa ciutadans per parlar la seva llengua al seu país no és un Estat de dret, és un Estat totalitari que, com a violador dels drets humans, hauria de ser destituït de la seva condició d’Estat i rebaixat a la condició de Règim: règim xenòfob i absolutista. La protecció secular de què gaudeix la catalanofòbia a l’Estat espanyol, ja sigui funcionarial o no, és tan escandalosa, tan infame, tan criminal, que té tot el sentit del món que milers i milers de catalans, per una simple qüestió de dignitat, xiulin els símbols espanyols representats pel rei, la bandera i l’himne espanyols. És el mínim rebuig de caràcter cívic que es pot permetre un poble contra un Estat antidemocràtic, supremacista i xenòfob que l’agredeix impunement.
Val a dir, però, que aquest Estat compta amb aplicats col·laboradors catalans per dur a terme la seva política; col·laboradors, en el cas específic de Lleida, com ara l’alcalde Àngel Ros, signatari, al costat del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, de mesures destinades a residualitzar la llegua catalana en aquella ciutat a fi que aquesta residualització comporti també la residualització de la identitat nacional catalana tot convertint-se en un mer apèndix folklòric de l’espanyola. Contra les agressions a la llengua catalana, per tant, no hi ha reacció més entenimentada que la fermesa, és a dir, la negativa rotunda a renunciar al nostre dret de ser atesos en català al nostre país, i no caure en el parany de pensar que no ens entenen. I tant, que ens entenen! La persona noble que de debò no entén la llengua del país on viu, no es mostra autoritària i despòtica sinó que demana perdó per no haver-la après encara. No és, doncs, el desconeixement allò que empeny els agressors de la llengua catalana, és la catalanofòbia.



Víctor Alexandre



divendres, 9 de desembre del 2016

¡Viva Mordor! | Societat Anònima




Benvolguts, o no:

Us escric preocupat perquè, en ser català, he de respondre al constructe de 'cateto / paleto' que ha generat el vostre fèrtil sistema de creences. Perquè, exactament, què és un 'paleto'? És algú que porta calada la boina fins a les orelles i que pensa que el campanar del seu poble és la millor construcció duta a terme per un ésser humà ja que és l'únic que ha volgut veure en la seva vida? És algú que davant la manca d'abraçades físiques en la seva desastrosa vida sentimental necessita exterioritzar les seves frustracions a Twitter a través d'insults etnicistas? O potser és algú que té cara d'ou a Twitter perquè encara no ha descobert que es pot canviar la foto de perfil? No ho sé ... de debò. No tinc ni idea de què és un ignorant segons la vostra escola filosòfica.

A vegades tinc la impressió que Espanya s'assembla cada vegada més a Mordor, aquest paisatge fictici creat per Tolkien. Aquí, Sauron Franco va forjar l'anell de la Unitat d'Espanya en les fargues del 'valle de los caidos', cap a l'any 1975, poc abans de la seva mort, amb l'objectiu de dominar completament els pobles de la perifèria. Anys després, Mordor s'ha convertit en l'escenari de les últimes aventures dels membres de la Comunitat de l'Assemblea Nacional Catalana en el seu afany per destruir l'Anell de la Unitat d'Espanya. A Mordor, la Unitat d'Espanya il·lumina el pensament dels humans que, gràcies al seu immens poder, els converteix en savis. Ser monolingüe, votar partits corruptes, creure que el Rei és poc menys que l'Oracle de Delfos i que Franco és el déu fundacional de Mordor i, sobretot, haver estat el receptor d'aquesta font de coneixement universal que és la Unitat d'Espanya és realment un regal. La resta de mortals que no creiem en aquests principis ens veiem marginats a la condició de 'cateto / paleto', especialment si hem nascut a Catalunya, terra de victimistes, rondinaires, dissidents, separatistes i ignorants que imaginen altres models de societat que no s'avenen amb l'obsequi dels pares fundacionals del mite de Mordor.

Estic molt trist. Sóc un ignorant que vagarà perdut per les terres inhòspites de la ignorància, poc inclinat a ser il·luminat per la Unitat d'Espanya i que, en la seva aventura vital, mai no podrà rebre el resplendor de l'Anell Únic. M'aclapara haver nascut a Barcelona, ​​la sisena ciutat del món amb millor reputació, la número 24 segons la seva qualitat de vida i la cinquena més atractiva d'Europa per invertir-hi. Quina pena !!! 'És tan trist que Catalunya aculli les tres millors universitats d'Espanya segons l'U-Rànquing de la Fundació BBVA !!! 'És tan frustrant que Catalunya representi el 25% del PIB espanyol !!! El problema és que som uns ignorants ... Tant veure TV3 no pot ser bo ... Amb el que 'molan' els programes de Bertín Osborne !!!

Al final, crec que el que he de fer és aprendre a insultar. Qualificar de 'cateto / paleto' a qui no pensi com jo ha de ser una activitat intel·ligent, reflexiva i que procedeix de l'ús eficient de les neurones i les sinapsis en el regne de Mordor. El que passa és que, com que no he estat receptor de la saviesa de l'Anell Únic, m'he quedat al marge d'aquestes habilitats socials. Doncs res, posaré els meus futurs esforços en aprendre a insultar. Potser així pugui ser un dels escollits i aquesta saviesa em permeti gaudir amb els discursos de Nadal del Rei. Visca Mórdor!
#Àlex_RibesEm pots seguir a Twitter @blogsocietat i a Facebook
Font: ¡Viva Mordor! | Societat Anònima

dimecres, 7 de desembre del 2016

Les Balears i Catalunya mantenen el sistema sanitari espanyol

27288

Les Illes Balears i Catalunya són les comunitats que més aporten a la caixa comuna de l'Estat espanyol que manté el sistema sanitari i al mateix temps es veuenobligades a desviar pacients a la sanitat privada.

Les dades publicades aquest passat dimarts per l'Institut Nacional d'Estadística espanyol evidencien les mancances de la xarxa sanitària pública a les Illes Balears, producte d'un finançament precari imposat pel sistema de finançament de l'Estat espanyol. Cal destacar que alhora que les Balears lideren la llista en major nombre de pacients atesos, és també la que pateix un pitjor finançament.

Segons dades fetes públiques per l'INE, les Balears atengueren als seus centres hospitalaris durant l'any 2015, 11.475 persones per cada 100.000 habitants, això és, una càrrega de treball sanitari que només supera Aragó (10.228 pacients per cada 100.000 habitants).

En aquest sentit, les dades publicades aquest dimarts per l'Institut Nacional d'Estadística mostren com les Illes Balears pateixen uns serveis públics precaris i de baixa qualitat, tot i ser el territori que més aporta a l'Estat espanyol.

Mentre les Illes financen la sanitat de comunitats que aporten gairebé la meitat per habitant (Extremadura o Andalusia), la xarxa sanitària balear es veu obligada a recórrer sistemàticament als hospitals privats per atendre la seva població. De fet, segons les dades publicades, els centres sanitaris privats de les Balears hagueren d'assumir el 39,5% de la càrrega de treball, mentre la xarxa pública arribava al 60,5% dels pacients.

Només al Principat la dependència de l'atenció privada és major: el 52% de l'atenció mèdica l'assumeixen centres privats. La situació inversa es gaudeix en les comunitats millor tractades pel sistema de repartiment de l'Estat espanyol: a Extremadura o Castella-La Manxa més del 90% de l'activitat assistencial està en mans de la sanitat pública.

divendres, 2 de desembre del 2016

Que ens prenen per ximples?

«Diàleg? Sí. Però abans que cap altra cosa, democràcia. Democràcia i diàleg, aquest és l'ordre i no pas cap altre. Catalunya no dialoga amb antidemòcrates»



Ara ja ha quedat prou clar que la pèrdua de la majoria absoluta del PP té una conseqüència concreta: li toca fer el numeret a Catalunya. No sabem si el numeret miren de fer-lo per la debilitat de la seva estabilitat al congrés espanyol o perquè han rebut alguna indicació de la comunitat internacional, sigui política o financera (propietaris del deute espanyol). Algú també apunta que si fan el numeret ara és perquè han vist que per la via del conflicte els sortiria el tret per la culata. Aquesta demostració d’intel·ligència, jo la descarto per les raons que explicaré.

Si l’anomenada ‘operació diàleg’ fos un canvi estratègic pensat i calculat, l’operació hauria de ser real i no pas aquesta impostura que hem vist les primeres hores del segon mandat de Rajoy. Entre més raons, perquè ha quedat ben demostrat que les paraules i els fets van en direccions completament oposades. Mentre algunes suposades cares amables diuen que cal dialogar i que el govern espanyol té disposició al consens i a la solució del conflicte, l’estat amb tots els seus aparells i braços articulats continua clavant bastonades. I la pastanaga a la boca d’Enric Millo fa riure.

Jo crec que es pensen que som ximples. Que ens empassarem que les coses han canviat i que es resoldran els problemes a la rodalia de Renfe. I que es podrà avançar cap a un nou model de finançament. I que s’acabarà la persecució del català i el càstig a la cultura catalana. Que es deixaran de practicar totes aquestes formes colonials que fa segles que duren. Es pensen que som ximples si posen en Millo a dir que cal diàleg i entesa mentre el ministre d’Hisenda anuncia la creació d’un impost sobre les begudes amb excés de sucre pocs dies després d’haver-lo anunciat el govern català, amb l’objectiu d’impedir que la Generalitat el pugui cobrar. És que es pensen que som ximples.

És cert que durant molts anys els polítics catalans s’han empassat l’engany de l’Espanya diferent. De fet, n’hi ha encara una bona colla que ho fan. Que, lluny de tota racionalitat i base empírica, creuen –o volen fer creure– que hi ha camí per córrer dins el Regne d’Espanya. Fa un temps em demanava si aquests polítics eren uns ignorants o uns cínics. A favor de les seves capacitats intel·lectuals, penso que cal decantar-nos per la segona opció. A hores d’ara, quan un polític català –que no tingui per objectiu liquidar la nació catalana– diu que cal provar de canviar Espanya perquè Catalunya hi trobi un encaix satisfactori, cal saber que menteix a consciència i, per tant, és un cínic. Per cert, un cínic que no fa sinó perjudicar la classe treballadora i la classe mitjana d’aquest país en favor de les classes benestants i les elits privilegiades.

Amb tot, jo estic convençut que la majoria del país i dels seus polítics no estan disposats a deixar-se aixecar la camisa d’aquesta manera tan miserable que proposen els nous apòstols del diàleg de l’estat. Diàleg? Sí. Però abans que cap altra cosa, democràcia. Democràcia i diàleg, aquest és l’ordre i no pas cap altre. Catalunya no dialoga amb antidemòcrates. Aquest ha de ser el missatge. Ara ja no es troben en disposició de posar condicions. Si volen diàleg, que acceptin el referèndum i la veu del poble. Si volen salvar encara algun moble (el repartiment del deute, per exemple), que acceptin que la via es diu democràcia, vots, urnes, escrutini, sí o no. A veure si ara es pensaran que el diàleg serà la nova arma contra la democràcia. Que ens prenen per ximples?

@PereCardús, periodista