Entrevista a l'ex-conseller de Justícia del govern basc
Joseba Azkarraga sap de fa dècades com és
el sistema judicial espanyol; com funciona, fins a quin punt és polititzat i els
magistrats de la cúpula són capaços de vulnerar drets fonamentals en nom de la
unitat d’Espanya. És nebot d’una víctima d’ETA. Va ser diputat del PNB i d’Eusko
Alkartasuna després de l’escissió. Durant els anys del pla Ibarretxe va ser
conseller de Justícia del govern basc i darrerament, al capdavant de la
plataforma Sare, s’ha dedicat a treballar pels drets dels presoners bascs i a
denunciar la política penitenciària espanyola de dispersió. Hi parlem la setmana
de l’escàndol de la justícia espanyola arran de la revelació del sistema de
repartiment polític de jutges al Consell General del Poder Judicial.
—Quin escàndol al poder judicial
espanyol!
—En parlava amb un magistrat amic meu, dels pocs que se
salven a la cúpula judicial, i jo li comentava que era un desprestigi enorme. I
em va dir una cosa que crec que és certa: ‘perquè hi hagi desprestigi hi ha
d’haver una mica de prestigi.’ I la judicatura a l’estat espanyol, el prestigi,
el va perdre ja fa molt de temps. I això que ha passat aquests últims dies
sembla que sigui un escàndol de màxima potència. Primer el WhatsApp de
l’impresentable aquest d’en Cosidó en què es vanta de controlar la sala segona i
la 61, que és la que pot tractar la il·legalització dels partits
independentistes, de la qual ja parla l’extrema dreta. I després apareix el
senyor Marchena, l’expressió més clara de la prevaricació a l’estat espanyol, i
de sobte és presentat a la justícia com la divinitat perquè presenta la
dimissió.
—Una dimissió de no
res…
—És clar, perquè no havia estat ni nomenat. Però la cosa més
curiosa és que ja s’havia pogut retirar abans, quan encara van dir als vocals no
elegits encara que havien de votar un president determinat. Però no; pren la
decisió quan el desprestigi ja és absolut. La justícia es converteix en un
esperpent quan un jutge com Llarena es pot permetre de dir qui pot ser candidat
a presidir la Generalitat i qui no. Això no passa ni a Turquia. I a Espanya ho
fan amb el beneplàcit dels partits que es diuen progressistes, com el PSOE, i de
la premsa autoanomenada progressista però que no en vol saber res quan són
vulnerats els drets bàsics dels ciutadans.
—Després d’aquest escàndol hem
tornat on érem, on el PP volia, amb Marchena i Lesmes controlant el
Suprem?
—No ho veig pas així, sóc una mica més optimista. L’escàndol
aquest és conegut a Europa. A les decisions de la justícia europea en relació
als processos d’extradició de Puigdemont i els consellers, s’afegeix això d’ara.
Els estats i la justícia europeus saben que aquí hi ha un deteriorament
progressiu i que qui jutjarà els independentistes catalans és una justícia
prevaricadora i directament dependent del poder polític. Ho saben. Crec que ara
ja no hi ha l’opció de mirar a una altra banda quan alguns drets són vulnerats
constantment. Desmond Tutu solia dir que en situacions d’injustícia no pots ser
imparcial perquè això et situa al costat de l’opressor. És que no parlem d’una
qüestió d’independència sí o no; la base de tot això és democràcia sí o no. I
aquest estat no és democràtic.
—A Europa ho saben però sembla que
vulguin mirar a una altra banda.
—El judici del procés no haurà de
ser als independentistes, sinó a l’estat espanyol. Cal capgirar-lo. Perquè si al
final esdevé un judici tècnic en què cadascú defensarà el seu client d’un punt
de vista estrictament jurídic, estarem llests. I jo m’hi incloc. Crec que ha de
ser un judici contra l’estat espanyol davant Europa, i això requereix la unitat
en la defensa dels presos, i aquesta és la imatge que s’ha de projectar. No sé
si hem d’anar a trinxar el judici, però sí a defensar els presos denunciant
fonamentalment l’estat espanyol. Això serà clau, i espero que passi, però
requereix un cert grau d’unitat.
—Els drets dels presos no són els
únics en joc.
—Sí, els de tots els catalans, de tothom a l’estat
espanyol. Per això insisteixo que és un problema de democràcia, i cal
traslladar-lo. I hi ha un element que és molt important: aquestes institucions
tan deteriorades a l’estat espanyol, com la monarquia, per corrupta,
antidemocràtica i caduca, i la justícia, per prevaricadora, cal continuar-les
desprestigiant. Perquè s’ho han guanyat. I això és clau també en tot el procés
que feu a Catalunya però que afecta el conjunt de l’estat espanyol i tot Europa.
No es pot girar la cara quan hi ha aquestes vulneracions de drets. Ara fa poc el
Tribunal d’Estrasburg ha condemnat el govern turc per l’ús i abús de la presó
preventiva i d’haver apartat un diputat, dissident polític, amb l’empresonament.
Aquest és exactament el mateix cas que el dels polítics
independentistes.
—Estrasburg ja ha establert un
precedent molt important.
—És clar. I jo hi tinc una certa
confiança, en Europa. Ja sé que políticament els estats no seran gaire
favorables al reconeixement d’un procés d’independència a Catalunya. Perquè, a
molts, els pot afectar als problemes interns. Però quant a la justícia, podem
guanyar aquesta batalla. I això requereix unitat en la defensa dels presos i
dels demòcrates a l’estat espanyol i a Europa. No és un problema català, això
afecta la democràcia en general.
—La sentència ja és
escrita?
—Sí. Jo crec que sí. Si ja ho han dit. La desimboltura amb
què el prevaricador jutge Llarena trasllada a la seva interlocutòria que ell
mateix es considera part afectada en el procés és prou greu perquè, haguessin
apartat aquest home de la carrera judicial. I tot això s’ha de fer servir per a
continuar burxant allà on més els cou, en l’acusació de manca de democràcia a
l’estat espanyol.
—Us van sorprendre les
interlocutòries de Llarena?
—No t’amago que no em pensava pas que
aquest personatge anés tan lluny en la seva actitud prevaricadora. I per
descomptat que cada passa em sorprenia més. No em pensava que li permetessin
d’arribar tan lluny.
—Al començament els advocats dels
presos fins i tot hi tenien esperança.
—Sí, és que l’alternativa era
la jutgessa Carmen Lamela. És la que va portar el cas d’Altsasu: un baralla
nocturna d’uns joves que es barallen amb guàrdies civils. Els detenen, els
porten a l’Audiència espanyola i instrueix el cas la muller d’un tinent coronel
d’aquesta policia, que és la jutgessa Lamela, que alguna vegada han condecorat,
fins i tot. En qualsevol país del món hauria estat motiu d’apartar-la de la
causa.
—Hi ha qui diu que en realitat era
Marchena qui controlava la instrucció de Llarena.
—Sí, és així. I la
manera com obtenen ell i la filla la plaça a la judicatura és tota una argúcia,
una mena de mercadeig en què es van protegint els uns als altres. Això és la
justícia prevaricadora, que no tan sols depèn del poder polític de torn, sinó
que és així. I aquí hi ha jugat un paper fonamental el PSOE, que no pot acusar
el PP d’utilització de la justícia per un WhatsApp del Cosidó. No, home, no, que
el PSOE n’és una part activa! I, quant al procediment contra els
independentistes catalans, té molta responsabilitat del fet que avui siguin
acusats de sedició. Perquè no s’hi val que l’advocacia retiri l’acusació de
rebel·lió quan la fiscalia general de l’estat també podia haver-la obligat a
fer-se enrere i no ho va pas fer.
—Perquè no vol o perquè no
pot?
—Jo crec que el PSOE té una gran por de la pressió de la dreta.
És un complex que tenen. No pot ser de cap manera que diguis que assumeixes el
poder polític arran d’una moció de censura contra Rajoy però que en aquest
aspecte mantinguis la política del PP. Hi ha una connivència.
—Amenacen amb les pitjors penes
possibles perquè qualsevol rebaixa sembli que s’hagi d’agrair.
—Però
no s’hi val. Només és acceptable l’absolució. Ni l’indult, no serveix. Tot i que
en aquest cas crec que és una cosa molt personal dels presos si fossin
condemnats.
—Però l’indult és l’assumpció
d’una responsabilitat, i que un pres l’acceptés podria repercutir en la situació
dels altres, oi?
—Sí. Però no l’ha de demanar necessàriament el
condemnat. Ara, això és reconèixer un delicte, i aquí no n’hi ha. Però vull ser
molt caut amb això, perquè cal respectar molt les decisions que pugui prendre el
pres que pot ser condemnat.
—Què pot passar al
judici?
—Vejam, una cosa d’entrada: aquí, l’únic cop d’estat que hi
ha hagut, l’ha fet l’estat espanyol. Hi ha tres poders que no han estat elegits
democràticament i que la seva actuació és absolutament colpista i
antidemocràtica: la corona, el Tribunal Suprem amb Marchena i Lesmes i la
Guàrdia Civil. Són tres poders que han comès l’autèntic cop d’estat; no el comet
pas qui posa urnes per fer possible democràticament l’exercici d’un dret. No hi
ha hagut violència aquí, sinó una actitud pacífica i democràtica. Això es podrà
demostrar al judici, i per això és important que hi hagi observadors
internacionals; que el món sàpiga què passarà. A l’estat espanyol, li sol fer
molta por com pensi Europa.
—L’estat espanyol prova d’aplicar
a Catalunya el model de repressió del País Basc?
—El ‘tot és ETA’ de
Garzón, que va possibilitar el tancament de diaris i la il·legalització de
Batasuna, és un esquema semblant al que volen aplicar aquí. Ara tot és un procés
independentista il·legal, que s’ha de reprimir perquè vol destruir Espanya;
conceptes d’aquests patriòtics caducs. Jo crec que el jutge Llarena, una part
important de la judicatura, els partits polítics d’una banda i de l’altra
haurien volgut que hi hagués un procés violent. Perquè això els hauria donat
arguments, però la realitat els ha descol·locat. L’estat espanyol no perdonarà
mai a Catalunya, al moviment sobiranista, que hagi tingut el coratge
d’haver-se-li enfrontat. I intentarà reprimir-lo fins al final. La defensa
d’això que feu ens afecta a tots.
—Penseu que al final aconseguiran
de forçar que hi hagi violència?
—Jo vull creure que s’evitarà. La
societat catalana, si més no els independentistes, si han demostrat res és un
tarannà pacífic i democràtic. I això és clau. Qualsevol indici de confrontació
violenta anirà contra aquest procés, i naturalment els dirigents de les entitats
civils i els polítics el podran evitar.
—Una altra cosa és el grau de
repressió que estigui disposat a suportar aquest poble.
—Sí, és
clar. Però tu pots defensar les teves posicions de manera estrictament pacífica.
Perquè això els fa mal. Si l’estat i la justícia espanyola pretenen res, és una
confrontació violenta. I això s’ha d’evitar.
—Albert Rivera era incapaç de dir
si Vox era un partit d’extrema dreta. Avui on és l’extrema dreta
espanyola?
—Jo crec que compartida entre Vox, el PP i Ciutadans. I
em fa l’efecte que molt més a Ciutadans que no pas al PP. Han demostrat que són
un partit d’extrema, extrema, extrema dreta.
—La societat espanyola és més
permeable avui a aquest discurs que no pas abans?
—En això hi té
molta culpa el PSOE. La seva actitud de no confrontar la dreta ni l’extrema
dreta possibilita que hi hagi una part de la societat espanyola permeable. Que
hi hagi encara coses com la Fundación Francisco Franco, venerant un dictador
sanguinari, no passa als altres països. Però a Espanya és possible. I del juny
que donem voltes si treure els ossos d’aquest ocellot del forat del Valle de los
Caídos o no i encara no ha passat. Hi ha massa miraments vers la família del
dictador; els han de donar els ossos i que en facin brou, si volen. Però que els
treguin d’allà i prou. Jo crec que, al PSOE, li manca el valor necessari per a
confrontar la dreta.
—En aquesta lluita per la
democràcia que demaneu, es pot confiar en el PSOE?
—Sé que hi ha un
debat a la societat catalana al voltant de donar suport al pressupost de l’estat
espanyol i mantenir Pedro Sánchez perquè és pitjor allò que pugui venir amb
Rivera i Casado. Però quina és la diferència? Si Sánchez hagués donat mostra i
exemple que estava disposat a reconduir democràticament aquesta situació,
impedint que fossin els jutges els qui solucionessin un problema polític… Però
és que no ho ha fet!
—Diuen que ha rebaixat la tensió
ambiental.
—Potser a Espanya. No pas a Catalunya. Tinc la impressió
que a Catalunya hi ha hagut molta gent que ha fet un procés de comprendre que
això és un problema democràtic i això els ha fet donar suport a
l’independentisme.
—Penseu que la repressió fa
efecte? Hi ha un sector de l’independentisme que demana de
frenar.
—No voldria entrar en el debat dels partits independentistes
catalans. És un procés seu. Però entenc que rere la idea d’eixamplar la base
política fóra bo que no hi hagués la idea de reduir la reivindicació de la
independència ni de la República. Jo vull creure que no és això. No hi ajuda
gens la divisió al parlament, entre els partits o que cadascú vagi per lliure en
unes eleccions tan importants com les europees. Vist de fora, la immensa majoria
dels independentistes demanen unitat als dirigents. Aquesta és la clau d’un
procés guanyador.
—Otegi proposava un front comú
electoral de catalans, bascs i gallecs. Hi esteu d’acord?
—És una
proposta interessant. Però tal com va avui el procés a Catalunya, primer hi
hauria d’haver unitat entre els partits independentistes catalans i després ja
hi afegiran els altres partits independentistes de l’estat espanyol. Però la
clau és què es farà ara a Catalunya. Jo respecto molt les decisions que
s’adoptin aquí, però és un moviment en què cal unitat d’acció estratègica. La
impressió que tinc és que en aquestes eleccions cadascú anirà per lliure, però
tot i així també és important que després hi hagi una unitat
estratègica.
—Heu visitat els presos. Com els
heu vist?
—Els vist forts. Vaig anar als Lledoners, al Mas d’Enric i
al Puig de les Basses. I els veig amb la preocupació d’un procés judicial com el
que ve, però amb les idees molt clares d’allò que han de continuar fent. Hi ha
una frase que Cuixart em va transmetre i que em va impactar. De fet, crec que
l’assumeixen la resta de presos. Ell deia que sabia què es perdia a fora, el
fill petit, el seu projecte empresarial, la família… Però que a la presó se
sentia feliç perquè defensava les coses en què creia i els drets del seu poble.
Això demostra una fortalesa interior important que em fa l’efecte que és
assumida per tots; no faria diferència entre els uns i els altres.
—Diuen que es mana molt des dels
Lledoners. Heu tingut aquesta sensació?
—Sí, és que és lògic. Els
qui hi ha són dirigents polítics de diferents partits i de la societat civil. I
cal escoltar molt els qui són a la presó. Però és cert que la direcció política
d’un procés s’ha de fer a l’exterior de la presó.
—Es pot dirigir un partit o un
país a la presó o a l’exili?
—Jo crec que no. Però és important
prendre en consideració aquestes visions a l’hora de dirigir la política. Sí que
penso la direcció política ha de ser a les institucions i als
carrers.
—Com estan els presos
bascs?
—Estan fotuts. És un altre dels incompliments del govern
socialista. Es manté una política penitenciària similar a la del PP, en què
l’allunyament significa que una família recorri setmanalment una mitjana de
1.500 quilòmetres per a visitar durant mitja hora el familiar presoner. I
malgrat les primeres declaracions del president del govern espanyol dient que
canviaria la política penitenciària amb profunditat, pràcticament no ha fet res.
Perquè té por de la crítica de la dreta. Sempre igual. No s’adonen que facin què
facin, aquesta crítica, la tindran sempre. No hi ha un canvi d’actitud; hi pot
haver alguna cosa de maneres, però a l’hora de prendre decisions la situació és
pràcticament igual.
—Quin recorregut doneu al debat
sobre el nou estatut basc?
—Hi ha unes bases que s’han creat entre
el PNB i Bildu que m’agradaria que en el futur desemboquessin en una nova
relació del País Basc amb l’estat espanyol. Però és cert que dins el PNB hi ha
un debat obert entre les posicions del lehendakari Urkullu amb les d’una part
del partit. No sé com acabarà. I a mi m’avorreix una mica aquest debat, perquè
mentre el president Torra va venir al País Basc l’altre dia defensant clarament
la independència del seu país, allà parlem de les transferències de vivers i
plantes, de les d’un estatut de quaranta anys. Jo crec que hem perdut una
situació capdavantera de reivindicació del dret d’autodeterminació i de la
independència que vam tenir durant anys a l’estat espanyol. Jo gairebé diria que
el meu lehendakari és Puigdemont o Torra.
.jpg)
