traducció - translate - traducción

divendres, 20 de maig de 2016

TANCAT PER VACANCES



Per que la confusió no duri més



Vaig a intentar posar punt i final al problema que suposa entendre com era realment l'estat feudal dels comtes de Barcelona. 

El primer que hem de tenir present es que la història l'escriuen els vencedors, i no tant sols la seva, també escriuen la història dels vençuts. Hi ha teories que apunten a que Catalunya neix de la conquesta als àrabs d'un cavaller danès baix les ordres del emperador Carlemany, anomenat Otger Catalon, al segle VIII, del qual possiblement es d'on surti el nom d'aquest territori.

Però on tothom està d'acord es que els inicis de l'actual Catalunya comença amb la independència dels comtats catalans governats per la família comtal de Barcelona, de la monarquia francesa, al any 988, per que el rei de França no ajudava als comtes catalans a fer front als sarraïns.

En el segle XII té un altre esdeveniment molt important que ha estat silenciat i negat pels historiadors moderns, la donació de la corona aragonesa a la corona catalana, per part de Ramir II d'Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Els actuals historiadors es fan forts en la teoria que l'estat resultant de la unió en matrimoni entre la filla de Ramir, la reina d'Aragó, una nena de 9 anys, amb Berenguer IV, va ser la mal anomenada corona d'Aragó, per que Aragó era un regne i Barcelona no.

Però va ser la monarquia catalana qui es va imposar a la terra aragonesa arran de que el seu monarca legítim va decidir que ara els hi governarien els sobirans de Catalunya, no va ser Aragó el regne resultant d'aquella unió pel fet de ser un regne i Catalunya/comtat de Barcelona no.

En les cròniques de la monarquia aragonesa, l'escriptor aragonès del s.XVI Jeronimo Zurita va dir que els primers furs del regne d'Aragó es van escriure en llengua catalana, i el català era la llengua de comunciació de les corts d'aquell regne. Això només pot ser per que l'estat que s'estava imposant sobre Aragó, era Catalunya. I moltes de les actuals terres que té Aragó es van conquerir amb regnat dels reis catalans.

Amb Jaume I de Catalunya al segle XIII, la nació catalana va començar a experimentar una època d'expansió territorial que els historiadors moderns anomenen 'la expansión aragonesa'. Com poden dir que fos 'la expansión aragonesa' si va ser desde Barcelona i amb majoria absoluta de sers humans d'etnia catalana els que van fer i dirigir aquelles conquestes pel mediterrani? 

Com pot ser que la llengua oficial dels regnes de Mallorques i València resultants d'aquelles conquestes fos la catalana i no l'aragonesa si va ser Aragó qui va dirigir aquella empresa? 

L'argument dels historiadors moderns es que com Catalunya no era un regne i Aragó sí, és per això que el nom d'aquell estat era aquest, Aragó. Això és una manipulació d'una estultícia fora de mida. Catalunya, o més be, el comtat de Barcelona, si no era un regne va ser per que els antics catalans van fer que aquella terra fos un principat. Partint de que els antics catalans es governaven basant-se en el dret republicà dels antics romans, principat en llatí 'principatus' significa territori sobirà, on el monarca no podia manar sense el consens amb els seus súbdits. 

Aquesta és l'arrel del tradicional parlamentarisme dels catalans i la seva resistència innata a l'absolutisme. Ja en l'edat mitja els catalans van trobar una manera per limitar el poder dels seus sobirans, gràcies en aquesta formula.

El comtat de Barcelona, era alhora el Principat de Catalunya, això és 'Principatus Cataloniae', el territori sobirà de Catalunya, que era també la capital major de tots els altres regnes governats pels comtes de Barcelona, que eren coneguts com 'princeps' primer ciutadà, 'Princeps Cataloniae' traduit al català quedaria en Príncep de Catalunya, títol molt esmentat en les antigues constitucions de Catalunya referint-se als comtes de Barcelona.

A diferencia del que passava al 'Principat' els altres regnes catalans només tenien furs concedits pels reis catalans i que eren immodificables, tot el contrari del que passava amb les constitucions catalanes, que eren modificades constantment a la generalitat de Catalunya, on anaven diputats en representació dels altres regnes. Així és com els altres regnes podien gaudir de les lleis i llibertats de Catalunya, un estat feudal molt avançat al seu temps, que tenia una llei per exemple, anomenada 'princeps namque' que deia que cap català estava obligat anar a la guerra si el cap dels exèrcits catalans no era el Príncep, això és, el comte de Barcelona.

Aquesta estructura es va mantenir molt de temps amb els seus conflictes, com la guerra civil catalana on va acabar ocupant la monarquia catalana una dinastia castellana substituint a la dinastia catalana dels Belonides, descendents dels pares de la pàtria catalana com Guifré el Pilòs o Jaume I. 

Aquesta nova dinastia va introduir el castellà en la nostra monarquia i va escriure en alguns documents referint-se al nostre antic estat com 'Aragó' fruit del complet desconeixement dels castellans sobre l'estructura del nostre antic estat català. 

Més endavant amb aquesta mateixa dinastia te lloc el casament amb la monarquia castellana entre els anomenats reis catòlics. La propaganda espanyolista sempre ha utilitzat aquest període per dir que espanya va néixer aquí, i és totalment fals. Si bé espanya en aquell temps existia, era de forma geogràfica, i en moltes ocasions es refereix en aquell regne com 'les Espanyes', dons Portugal també era Espanya. 

Però un fet totalment silenciat i oblidat per molts historiadors és que les dones per molt reines que fossin, no podien manar en la monarquia hispànica, es per això que el rei dels castellans va ser durant molt de temps, el dels catalans, Ferran II, que a la mort d'Isabel, els castellans es van rebel·lar en contra seva perquè el consideraven un rei estranger, per ser català, i això que era de dinastia castellana. 'Viejo catalan vete a tu tierra' li digueren. Varen preferir a un Flamenc, Felip I, abans que un català. 

Amb la dinastia dels Habsburg la cosa va anar bé al principi amb Carles I, que es va assentar a Barcelona, millor posició estratègica per governar els regnes catalans d'Itàlia, i el seu gran imperi, expandit amb l'ajuda de la gran marina catalana.

Amb el seus descendents, Catalunya comença anar a la baixa amb la primera decisió de Felip II de traslladar la seva cort a la vila castellana de Madrid, on es varen assentar els següents monarques hispànics fins avui dia. 

Arribem al segle XVIII i arriba a la monarquia espanyola una dinastia forastera francesa, els borbons, amb Felip V de Castella, IV de Catalunya. En un principi va jurar les constitucions catalanes, però després de veure l'absolutisme en com tractava als seus súbdits, els catalans es van rebel·lar i varen donar suport al descendent de la dinastia dels Habsburg, l'Arxiduc Carles d'Àustria, que va jurar els furs i constitucions dels regnes de Catalunya.

Esclata la guerra de successió, Portugal, Bretanya, Alemanya, Holanda i Àustria donaren suport a Carles III de Catalunya. França i Castella a Felip V.

En mig de la guerra mor l'emperador d'Àustria i el successor és Carles III. Les potències aliades li retiraren el suport per por de que Carles III acumulés un poder massa gegant. Carles III no sense pensar-ho molt, va decidir abandonar a Catalunya amb la condició de que els aliats seguissin ajudant als catalans. Però Felip V va prometre renunciar als seus drets sobre el regne de França si els aliats li retiraven el suport a Catalunya. I els aliats van decidir trair als catalans. 

Catalunya sola davant el conflicte, aixeca bandera negra en senyal de no rendició front als castellans i francesos. El setge de Barcelona es converteix en el conflicte més destructiu que mai havia vist Europa, que va durar més d'un any, quan normalment els setges duraven setmanes. Grans herois sorgeixen d'aquella guerra, com el general valencià Basset, o els artillers de les Mallorques, coneguts per ser els millors d'europa, que podien aguantar una proporció de 3 a 1 amb els seus canons. 

Malgrat tot, tanta resistència no va servir de res. Barcelona va caure i amb ella tota esperança de restablir l'ordre català. Només quedava el regne de Mallorca per fer front als botiflers, del francès 'bell floure' 'bella flor', nom popular per referir-se als partidaris dels borbons i al seu escut reial, les flors de llis. Els austriacistes en canvi eren coneguts despectivament com 'els aguilots' o 'els imperials', per l'escut del sacre imperi germànic. 

El Marquès de Rubí, el virrei de Mallorca, prepara l'última resistència catalana per fer front als botiflers. El 6 de gener de 1715, un exèrcit mallorquí fa una desfilada pels carrers de la ciutat de Mallorca en senyal de que el regne de Mallorques seguia lluitant contra els forasters invasors castellans i francesos. 

Però l'heroica resistència de Mallorca no va servir. Tots els regnes de Catalunya son absorbits per el regne de Castella. Es prohibeix la llengua catalana, s'imposa un asfixiant règim fiscal que dura fins l'any 2016, s'eliminen les constitucions, els furs i les institucions catalanes, i durant 301 anys el poble català ha estat tractat de la manera més criminal possible. 

Han esquarterat Catalunya i l'han arraconat al comtat de Barcelona arran de la divisió administrativa de 1833 feta a Madrid, obligant-nos a recórrer a neologismes com Països Catalans per nombrar la nostra nació. Imposant-nos amb violenta repressió la llengua castellana, reprimint amb les armes i la presó als nostres líders polítics, enganyant-nos amb falses promeses republicanes de llibertat, bombardejant els nostres pobles i ciutats, eliminant la nostra memòria històrica amb dictadures, manipulacions, cremant els nostres arxius històrics i robant-nos les nostres biblioteques, traïts per aquells en qui vam dipositar les nostres esperances, insultant i menyspreant la nostra llengua i cultura, cremant i escopint sobre els nostres símbols, i ara també comparant les nostres ànsies de llibertat amb les dictadures que ells mateixos ens imposaren. Però no els hi ha servit de res 3 segles del més absolutista dels imperialismes, ara els Catalans, hem tornat.

Font: Per que la confusió no duri més. Vaig a... - Catalunya Insular Central - Mallorca

dilluns, 16 de maig de 2016

L'origen històric de la catalanofòbia


Marc Pons

08/05/2016: Roda informativa post-partit a la sala de premsa de l’estadi Bernabéu. El periodista de TV3 Sebas Guim formula una pregunta al porter madridista Kiko Casilla. Ho fa en català. Tant un com l’altre són catalanoparlants. El jugador de futbol es tomba buscant amb la mirada l’aprovació del cap de premsa del club. I aquest la hi torna amb un gest de negació. El que hauria d’haver estat una situació normal esdevé, per raó de l’idioma, un esperpèntic cas de catalanofòbia. En ple segle XXI, en algunes institucions espanyoles, l’ús de la llengua catalana és vist i entès com una provocació a la idea d’Espanya. Una situació que no és nova. Que remunta més enllà dels anys de la dictadura franquista. Que té una llarga història.

L’origen polític

L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El Principat de Catalunya, també.

En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les classes dominants castellanes  –l’oligarquia militar i latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-.

" Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat"

Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos.  La idea d’Espanya que es debatia en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i aristocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat.

'Entierro del conde de Orgaz'. Greco

L’origen econòmic

El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo de Tormes. La revolució dels Comuneros –del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada a la política imperialista, que consumia els recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció.

Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’Olivares i de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal.

L’origen social

Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica” de l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat.

I Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- del Siglo de Oro castellà, i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra,  per aconseguir el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El 1640, amb l’esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic.

" Quevedo: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”

Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit- en un estigma. El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “autos de fe” i de “expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant.

La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit i menyspreable-  dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica. Ho escenifica el Cuadro de las Lanzas, de Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de Breda no representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de les classes populars castellanes. El segrest de la història. I la síndrome d’Estocolm.

'La rendición de Breda' o 'Las Lanzas'. Velázquez

Font: L'origen històric de la catalanofòbia

diumenge, 15 de maig de 2016

La vergonya del país! | Societat Anònima

Traduït del castellà amb Google translator

Benvolgut, o no, cap de premsa del Reial Madrid:

Hi ha cançons que neixen amb la vocació de ser absurdes. Potser el compositor ha dormit malament, té un empatx de 'callos' a la madrilenya o ha barrejat els Mentos amb Coca-Cola en el seu estómac. La veritat és que en aquest món tan surrealista, de vegades hi ha temes musicals que deixarien a Dalí amb la boca oberta. Una d'aquestes cançons és el famós Aserejé. Atent a la lletra:

Aserejé ja de je

de jebe tu de jebere

seibiunouva majavi

an de bugui an de güididípi.

Aserejé ja de je

de jebe tu de jebere

seibiunouva majavi

an de bugui an de güididípi .

Aserejé ja de je

de jebe tu de jebere

seibiunouva majavi

an de bugui an de güididípi.

Efectivament, no es tracta de cap missatge en clau, ni tan sols d'algú que s'ha quedat adormit escrivint un tuit. És la lletra d'una cançó. Sorprenent, no és cert?

Però de totes les lletres de cançons raretes, una de les més extravagants és l'himne del Reial Madrid. Potser a tu t'emocioni però, des de la perspectiva d'un imparcial culer com jo (picada d'ull) sona una mica ... com ho diria? Anacrònica?

Los domingos por la tarde,

caminando a Chamartín,

las mocitas madrileñas,

las mocitas madrileñas

van alegres y risueñas

porque hoy juega su Madrid.

Preciós. Preciós i emotiu.

Però de tots els paràgrafs que formen l'himne, n'hi ha un que em crida especialment l'atenció:

Enemigo en la contienda,

cuando pierde da la mano

sin envidias ni rencores,

como bueno y fiel hermano.

Però no ens desviem del tema. El que et proposo és que el club canviï l'himne perquè sigui més adequat a la seva actitud en aquests temps absurds que ens ha tocat viure. Seria més fidel a la realitat una estrofa com la que proposo:

Enemigo en la contienda,

me hablas en castellano

sin rechistar, ni quejarte,

como bueno y fiel polaco.

T'agrada? Ja, ja ... és una mica fort, no? Canviem d'estratègia. Et proposo la versió apòcrifa que cantàvem de petits al pati del col·legi:

¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡El equipo del gobierno! ¡La vergüenza del país!

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

dimecres, 11 de maig de 2016

Valencians i balears podran tenir la nacionalitat catalana

  • La constitució que Constituïm ha presentat aquest dimecres a la presidenta del Parlament preveu que les persones amb “nexes culturals i lingüístics comuns amb Catalunya” puguin tenir la nacionalitat
  •  Nord-catalans, andorrans i algueresos podran tenir DNI català sense convenis de reciprocitat
  •  La proposta de la Constitució Catalana, demà amb El Punt Avui

Representants de Constituïm, el gener passat al Col·legi de Periodistes Foto: JUANMA RAMOS

EMILI BELLA - BARCELONA

Valencians i balears podran obtenir la nacionalitat catalana en la Catalunya independent, segons consta a l'article 13.4 de la proposta de constitució catalana que el grup Constituïm ha presentat aquest dimecres a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. “Els ciutadans d'altres estats que tinguin nexes culturals i lingüístics comuns amb Catalunya poden optar per la nacionalitat catalana sense haver de renunciar a la seva”, afirma el text, elaborat per 17 ponents voluntaris a partir de tres constitucions prèvies i 3.400 aportacions ciutadanes per internet. Per tant, també els andorrans, els nord-catalans amb nacionalitat francesa, els algueresos amb nacionalitat italiana i els aragonesos de la Franja i els murcians del Carxe amb l'espanyola podran tenir DNI català, “encara que el principi de reciprocitat no es reconegui al seu Estat”.

El Punt Avui ha tingut accés a la proposta constitucional, que preveu que la república concerti tractats o convenis de doble nacionalitat amb tots els estats que reconeguin el principi de reciprocitat i que en aquests estats els catalans es puguin naturalitzar sense perdre la seva nacionalitat d'origen. L'articulat de la llei de lleis catalana estipula que “la nacionalitat catalana s'adquireix, es conserva i es perd d'acord amb el que estableixi la llei. Es pot adquirir per naixement, filiació, adopció, matrimoni, residència o bé per opció”.

Castellà, patrimoni cultural de cohesió

D'altra banda, el text també preveu l'oficialitat del català i de l'aranès, tal com va avançar dilluns aquest diari, però no del castellà, que tindrà “un estatus jurídic especial, com a patrimoni cultural de cohesió que cal respectar, garantir i protegir”. La carta magna posa èmfasi en la cura de “la diversitat lingüística”. S'abandonen així les propostes dels esborranys previs, que parlaven de cooficialitat per al castellà o d'una moratòria de deu anys per poder-se relacionar amb aquesta llengua amb l'administració.

L'actual proposta de constitució inclou una disposició que recull que “el règim jurídic de la llengua castellana ha de respectar, garantir i protegir els drets lingüístics dels catalans que constitueixin el nou estat, nascuts abans de l'any 1977, a poder emprar oralment i per escrit la llengua castellana davant les institucions públiques”.

Aquesta proposta de constitució íntegra es publicarà demà en l'edició en paper d'El Punt Avui.

ARTICLE 13
Els ciutadans d'altres estats que tinguin nexes culturals i lingüístics comuns amb Catalunya poden optar per la nacionalitat catalana sense haver de renunciar a la seva nacionalitat, encara que el principi de reciprocitat no es reconegui en el seu Estat.

ARTICLE 3
El català és la llengua nacional i oficial de Catalunya. [...] Es reconeix a la llengua castellana un estatus jurídic especial, com a patrimoni cultural i de cohesió que cal respectar, garantir i protegir

dimarts, 10 de maig de 2016

La diversió segons Carina Mejías | Societat Anònima

Original en castellà, traducció automàtica amb Google translator

Benvolguda, o no, Carina:

Resulta sorprenent comprovar a què dediqueu les nits dels dissabtes alguns diputats. Ja sé que l'alternativa de veure a Marhuenda o Inda no resulta molt prometedora, però juraria que hi ha possibilitats més divertides que riure'ls les gràcies a tuiters amb vocació d'assassins en sèrie (o de debò, segons els casos). Perquè, exactament, quin és la idea de diversió en una diputada de Ciutadans? Si llegir la sublimació de la violència que els detritus del sistema aboquen a les xarxes socials és divertit, permet-me que et digui que no veia semblant idea de la diversió des que Bret Easton Ellis va seure davant del seu ordinador per escriure American Psycho. Bona novel·la és però ... divertida? Crec que no. I si hi ha acudits, no els acabo d'enxampar.

No obstant això, si li intentem treure ferro a l'assumpte, el que està en debat és la idea mateixa de diversió. Què és divertit? Què ens fa riure? Què provoca en les nostres sinapsis la sensació que ens ho estem passant realment bé? És divertit un monòleg homòfob de Bertín Osborne? No sóc homosexual però, per allò de l'empatia, em apostaria unes vacances amb els hilarants membres del Tribunal Constitucional a què no. És divertit beure 10 cerveses i començar a donar voltes sobre un mateix davant la mirada dels col·legues del bar? No ho sé. Potser. Si ho fas durant un procés de selecció de treball, segurament no et convindrà. És divertit riure de l'amenaça d'uns usuaris de Twitter a uns polítics que no comparteixen amb tu les mateixes idees? A risc d'equivocar-me, crec que no. Les amenaces, especialment quan porten adscrites una càrrega violenta, no són divertides. No fan gràcia. No tenen cap tipus de connexió amb els grans còmics. Buster Keaton era divertit. Harold Lloyd era divertit. Charlie Chaplin era divertit. I no només era divertit, també tenia una consciència social de la qual alguns / es no tenen completament. Recordes l'inici del famós monòleg de "El gran dictador"?

Ho sento, però jo no vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tot el món -si fos possible-: a jueus o gentils, blancs o negres. Hem de ajudar-nos els uns als altres, els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres i no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha lloc per a tothom. La bona terra és rica i pot proveir a tots.

Ho veus? Chaplin no parla de fanals, ni de degollar ningú. Perquè sap distingir perfectament quan hi ha espai per a la diversió i quan cal adoptar un discurs més seriós. Per això Chaplin només n'hi ha un i polítics irresponsables hi ha massa.

Per cert, ¿el de "me parto" ho dius en un sentit literal o metafòric?

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

diumenge, 8 de maig de 2016

Principi de no contradicció #Catalanofòbia #Feixisme

Font: Principio de no contradicción #Catalanofobia #Fascismo | Societat Anònima
Original en castellà, traducció automàtica amb Google transator

Benvolgut, o no, José Luis:

En aquests temps que corren, en els quals hi ha tanta pol·lució intel·lectual per les xarxes socials, resulta molt gratificant trobar a erudits com tu, capaços de posar exemples del que en filosofia es diu principi de no contradicció. Tot i que no resulta necessari, a causa de la teva privilegiada intel·ligència, et recordaré en què consisteix. Aquest principi s'enuncia dient: "és impossible que alguna cosa sigui i no sigui al mateix temps i en el mateix sentit". És a dir, és impossible que A sigui B i no sigui B.

En el teu intel·ligent afirmació: "català no és espanyol és el pitjor q hi ha a Espanya", a més de trobar a faltar cert rigor semàntic i ortogràfic, un pot tenir la impressió que has combinat un bon bourbon amb metamfetamina. Però no és així. Has intentat oferir una reflexió que barreja magistralment la filosofia i la lògica en un flashback del que ja va oferir Plató quan a "La República" el personatge de Sòcrates afirma: "és clar que la mateixa cosa no estarà disposada al mateix temps a fer o patir coses contràries respecte al mateix i en relació al mateix objecte ". Aquest principi de no contradicció no hem de confondre amb preguntes llançades al vent després de la lectura d'algun tuit com el teu. Per exemple, la pregunta "tu ets ximple o ets ximple?", No constitueix un principi de no contradicció sinó un simple acudit, graciós, però que en el món del pensament lògic resulta redundant. Un principi de no contradicció seria dir: tots els intolerants són imbècils i alguns intolerants no són imbècils. '' Meeeeeeec !!! Principi de no contradicció. Perquè si afirmes que "tots els intolerants són imbècils i alguns intolerants no són imbècils" estàs exposant dos judicis contradictoris entre si, ja que tots dos no poden ser veritables.

Un principi de no contradicció seria dir "els espanyols són molt espanyols i molt espanyols"? No! Aquesta és una de les moltes ficades de pota de Rajoy o el que els romans anomenaven soplapollum. En canvi, i com he esmentat abans, un preciós exemple de principi de no contradicció és afirmar "català no és espanyol és el pitjor q hi ha a Espanya" perquè, si els catalans no som espanyols i, al mateix temps, som el pitjor que hi ha a Espanya, només cal demanar, amb afecte, jeu. Ves a dormir i somia. Somia amb el dia en què te n'adonis que les teves reflexions filosòfiques només et porten a l'aporia, és a dir, a la impossibilitat de resoldre un problema si es comença a partir de certes premisses. Això sí, en el cas que entenguis que no parts d'una aporia, només s'obre una possibilitat que eviti que el teu judici estigui formulat sota una òptica de principi de no contradicció: que els catalans siguem estrangers a Espanya. En aquest cas, t'haig de donar l'enhorabona. Per fi, ens anem entenent.

Àlex. Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

Quant al del sabó, et regalaré un preciós dibuix.

dissabte, 7 de maig de 2016

El català i les llengües oficials de la Unió Europea

Vídeo de la Plataforma per la Llengua i la Fundació Vincle en què s'explica el cas excepcional de la llengua catalana a la Unió Europea. El vídeo denuncia que totes les llengües de dimensions similars a la catalana ja són oficials de la Unió. El català és un cas excepcional per voluntat expressa dels respectius governs espanyols, tant del PP com del PSOE.

Font: https://youtu.be/Fb7PuRMHG4g?list=LLVOvjieTayOU9lPjKJ1grKg

dijous, 5 de maig de 2016

ELS COLLONS DE'N GIRAUTA | Societat Anònima

Traduït amb Google translator de l'original en castellà:

Benvolgut, o no, Joan Carles:

He llegit el teu tweet i he patit un xoc que riu-te de Cristiano Ronaldo quan entra en un ascensor i descobreix que no hi ha mirall. Dius que a Catalunya els collons els heu posat vosaltres. La pregunta resulta òbvia: ¿inclou també aquesta inversió en collons a Inés Acostades? No ho sé ... he buscat vídeos a YouTube per comprovar si en les llargues sessions parlamentàries li comença a aparèixer l'ombra de la barba en la seva pell però no he tingut èxit en les meves investigacions youtuberas. Tampoc té veu de tenor i juraria que és capaç de fer dues coses alhora, com perdre unes eleccions i pensar que ha guanyat. Ja sé que les operacions de canvi de sexe han millorat molt però ... no sé ... Joan Carles ... estaria bé que ens aclarases què vols dir amb això que heu posat els collons. Perquè ... exactament, on els heu posat? Les persones més o menys educades els solen portar sota els calçotets i només els treuen a passejar en ocasions especials (crida'ls calçotets, slips, bòxers, tangues, llei Wert ...). Per això m'estranya que escriguis un tweet per anunciar a la militància que heu posat els collons però després no diguis on. I la gent té dret a estar informada. Que no acabeu d'aclarir si sou d'esquerres o dretes ... passi. Però que anunciïs a so de bombo i platerets que la vostra principal basa electoral és haver posat els collons, sense especificar el lloc exacte, pot semblar frau electoral.

I és que els collons es poden posar en molts llocs. En substitució de la memòria, per exemple, poden provocar que pactes amb qui abans havies posat a parir. També pots posar els collons al lloc en el qual abans habitava l'obertura mental d'un escolar que es va educar en la immersió lingüística i que ara critica el fet de parlar català i castellà perfectament. En tot cas, aquesta dissonància cognitiva ha de ser producte de l'esmentat desplaçament cojonil. Però el pitjor lloc en el que un pot posar els collons és a l'interior del crani, substituint les funcions normals del cervell. Perquè ja saps que hi ha molts cojonfollowers que deixen anar frases del tipus "pels meus collons que aquests catalans no s'independitzen" i després parlen del intolerants que som els independentistes.

En fi, Joan Carles, a mi no m'interessen els polítics que presumeixen de collons perquè, al final, tots els homes tenim els mateixos. Si no m'he descomptat són dos. Són coproductors d'espermatozoides i de testosterona però no serveixen, ni per a realitzar lectures correctes de la realitat, per tal de millorar-la; ni per proposar models de societat que procedeixin de la reflexió política. Puc estar equivocat, però aquestes funcions cognitives procedeixen del cervell, cosa de la qual no alardeas d'haver posat a Catalunya. Potser algun dia vegem un titular teu en algun diari que digui: "pel meu cervell que aquests catalans no s'independitzen". De moment, però, em temo que ens haurem de conformar amb l'acció política de les teves collons. Bé, almenys n'hi ha un a l'esquerra i un altre a la dreta, com l'ambivalent ideologia de Ciutadans. Això sí, un altre dia estaria bé que expliquessis la relació entre collons i espanyolitat.

Àlex

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

dimecres, 4 de maig de 2016

Què passava a Santa Coloma de Farners el 30 d’abril de 1640?


S’acosta la Revolta! 13, 14 i 15 de maig, XI Festa de la Revolta dels Segadors

Tal dia com avui, el 30 d’abril de 1640, el terç napolità de don Leonardo de Moles (1056 soldats) s’acostava a Santa Coloma de Farners, venia de Sant Gregori, on ja havien tingut una topada amb la població, el comissari d’aquest terç, Joseph Thomas, es va avançar per trobar-se amb Montrodon i els seus homes a Santa Coloma i preparar l’allotjament del terç.

Montrodon (que havia arribat a Sta. Coloma de Farners el dia 27 d’abril), no era un personatge desconegut a la nostra terra, a més d’efectuar les detencions dels consellers i el diputat que s’oposaven als allotjaments, havia fet tancar els tallers tèxtils del Maresme que comerciaven amb França, va confiscar les mercaderies dels magatzems de la Generalitat que provenien de França (juliol, 1638, des que els francesos van entrar a la guerra, Felip IV va prohibir el comerç amb França, les institucions catalanes permetien el comerç amb França, ja que Catalunya es va mantenir al marge del conflicte entre la monarquia hispànica i la francesa fins l’any 1639) i també fou un dels encarregats de la persecució del bandolerisme al Principat, Montrodon va participar ell mateix en el procés, tortura i execució de Joan Sala, àlies Serrallonga. Es deia de l’agutzil que era un tipus violent, arrogant i propens a l’embriac, Montrodon va heretar la vara d’agutzil de mans del seu pare, els Montrodon (casa pairal a Taradell) des del segle XIII, havien tingut oficis lligats amb la monarquia. L’ofici d’agutzil formava part de la branca administrativa del poder reial al Principat, per sota del governador i els seus assessors, l’agutzil reial era el braç executor del virrei, una mena de “fiscal” de l’administració reial.

Són moltes les versions del que va passar a Santa coloma de Farners aquell 30 d’abril, les més conegudes diuen que Montrodon, els seus homes i el comissari del terç van arribar a Santa Coloma amenaçant de cremar les cases que trobessin tancades o sense ningú, i que davant d’aquesta amenaça un dels presents (a vegades es diu que foraster) va protestar (la versió més coincident diu que va dir: “us farà falta molta llenya per cremar-les”) i Montrodon li va etzibar un tret. Una altra versió ens diu que Montrodon havia ordenat que no es portessin armes, en veure que alguns dels presents en duien i que la gent estava recollint els béns a l’església, Montrodon es va irritar, un dels presents va protestar i Montrodon el va disparar. El poble es va encarar amb Montrodon i els seus homes, aquests fugiren a cercar refugi a l’hostal d’en Masó (a l’encreuament carrer Raval i el de la Creu) des d’on dispararen a la gent que els assetjava, els vilatans van calar foc a l’hostal, la versió del virrei diu que quan Montrodon ho veia tot perdut va demanar a dos clergues que estaven presents que els confessessin abans de morir i que ni aquest perdó els van voler donar. Fos com fos allí van morir cremats, Montrodon, el comissari Joseph Thomas, l’escrivà Antoni Pau Martí i el porter reial Jaume Sabater, un dels homes de Montrodon va aconseguir fugir.

Llibre d’òbits de l’església parroquial de Santa Coloma de Farners, 1640, foli 112 :

“Any de la Nativitat del Senyor 1640, el dia dilluns 30 d’abril, dintre l’hostal d’en Masó, al raval de la vila de Santa Coloma de Farners, diòcesis Gironina, va morir D. Miquel Joan de Montrodon, Agutzil Reial, ciutadà barceloní, sense rebre els sagraments; el seu cadàver mig cremat, reconegut de la cara, tombat cap a terra, fou sepultat en un tumult del cementiri de l’església parroquial de la vila esmentada, a dia divendres , 4 de maig de l’expressat any.”*

(traduït del llatí, Historia de Santa Coloma de Farnés y su comarca, J.M. Millàs i Francesc Rabassa, pàg. 147 i Revista de Catalunya, De re històrica, Ferran de Sagarra, 1926) *Al llibre d’òbits de l’església parroquial de Taradell hi consta el trasllat dels ossos de l’agutzil Montrodon a la capella de Nostra Senyora de Montrodon a Taradell, el dia 8 de novembre de 1640.

Són molts els textos de l’època que podríem escollir per il·lustrar els fets del 30 d’abril, d’entre tots, aquesta carta dels diputats de la Generalitat als seus ambaixadors a la cort de Madrid, potser seria la que definiria més la situació que vivia el Principat la primavera del 1640:

A don Joan Pau Grau i Monfalcó agent del General de Catalunya en Cort de sa maj. — Aquesta terra s’està cremant i creixen per moments les desdites nostres i estem afligits de veure que v. ms. i lo pare Bernardino treballen aquí lo que poden i no es logra res, pus no falta qui els destorba, i per aquest respecte advertim a v. ms. que en los negocis de sa agencia no admetin ordres que encontrin amb los nostres, perquè poden ser molt prejudicials, com ho és estat lo parer en sos negocis lo Pare Bernardino, per seguir lo parer dels ambaixadors. Estos dies atras, en Santa Coloma de Farnés, terra montuosa, boscosa i trencada, i la mes alta de quantes n’hi ha per a la guarda i recepció de homes facinerosos, s’ha succeït que essent com és vila de vuitanta cases poc més o manco, volent lo agutzil Montredón allotjar-hi set cents o més soldats, i veient los de la vila no podien acudir al sustento de tant gran número, digueren a dit Montredón los deixes traure les dones i roba, escarmentats de que altra vegada passant per transit los soldats los havien robat i fet molts agravis, i responent dit Montredón que ningú havia de traure res fora de ses cases i que si ho feien i posaria foc i responent-li un de la vila que seria menester molta llenya pera cremar-los, encontinent dit Montredón li tirà una escopetada, i el nafrà malament i caigué en terra, de on se irrità lo poble i apetxugà a Montredón, lo qual se retirà amb sos fadrins tirant, matant i nafrant en una taverna i d’allí també tiraren algunes escopetades i mataren i nafraren a molts, i los de la terra posaren foc a la casa a on morí dit Montredón, lo notari i un fadrí: aquest excés ha ocasionat als de sa terra i circumveïns d’allí a posar-se en armes, i han tingut algun encontre, segons diuen, amb un tertío de soldats, en que s’han mortes algunes persones de una part i altre, i totes aquelles muntanyes estan inquietes i es tem de majors desdites, las quals com V. ms. sap, havent nosaltres pressentit i procurat en lo que ens és estat possible se anticipes lo remei, i ha permès Deu no siam estat oiits. També havem entès que los soldats han volat part de l’església de Riudarenes per robar la roba i coses que los veïns d’ella havien recollit en dita església. Deu per sa infinita misericòrdia ho vulga remeiar i done a v. ms. molts anys de vida i salut. Barcelona i maig als IIII. de MDC.XXXX. — Lo canonge Pau Claris. — Los Diputats, etcétera. Copiador de cartes dels diputats, full 281.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de La Revolta dels Segadors i s'ha etiquetat en per lasega1640. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Font: Què passava a Santa Coloma de Farners el 30 d’abril de 1640? | La Sega 1640

dimarts, 3 de maig de 2016

Illencs organitzarà a Barcelona un homenatge al poeta manacorí Guillem d'Efak


El proper dissabte 7 de maig a les 20h, Illencs organitzarem - amb la col·laboració de Viasona i Joves de Mallorca per la Llengua - un Homenatge Popular a Guillem d'Efak: “La Revolució del Bon Gust”.

L’acte tindrà lloc al Centre Artesà Tradiconàrius (CAT) de Gràcia, i el conduiran els actors Antoni Lluís Reyes i Maria Antònia Salas. Repassarem la vida i obra de l’artista manacorí amb tot de músics i poetes convidats que vos anirem descobrint al llarg de les properes setmanes.

Sobre com i on adquirir les entrades, aviat vos ampliarem la informació.


LA REVOLUCIÓ DEL BON GUST

El col·lectiu Illencs organitzarà el proper dissabte 7 de maig un homenatge popular al poeta manacorí Guillem d'Efak. Serà al Centre Artesà Tradiconàrius (CAT) de Gràcia i hi col·laboraran també Joves de Mallorca per la Llengua i el portal de música Viasona.


L'homenatge inclourà diferents actuacions de música i poesia i farà un repàs a la biografia de d'Efak. El presentaran els actors manacorins Toni Lluís Reyes i Maria Antònia Salas.

Illencs és un grup de persones de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera residents a Barcelona. Es mobilitzaren per primera vegada el 2012 contra els primers atacs a la llengua del govern Bauzá sota el nom d'Illencs pel Català i, des de llavors, organitzen periòdicament activitats de caire social i cultural a la ciutat de Barcelona.

Amb aquest nom transgressor encapçalam l'Homenatge Popular a Guillem d'Efak, que com dèiem ahir el durem a terme el proper 7 de maig al CAT de Gràcia. Heu vist quina imatge més potent ens ha preparat en Toni Galmés-dibuixos per a l'ocasió? És fantàstica!

Aquí teniu el cartell de La revolució del bon gust, Homenatge Popular a Guillem d'Efak!

La llista d'artistes convidats és llarga, però comptarem amb la presència de Joana Gomila i Iago Aguado, Marta Elka, Toni Pastor i Joan Martorell, Borja Penalba i Mireia Vives, Marcel Pich, Carles Rebassa, Jordi Montañez, Ovidi3, Bartomeu Mestre “Balutxo”, Antoni Riera, Sebastià Bennàssar, Odile Arqué, Bel Olid, Eugènia Manzanares, Mònica van Campen, Eduard Carmona i, d'alguna manera, també hi serà present el millor amic d'en Guillem d'Efak, en Tòfol Pastor “Pífol”. Els actors manacorins Toni-Lluís Reyes i Maria Antònia Salas seran les persones encarregades de conduir l'acte.



Vos ho perdreu?

Fonts:
Illencs Pel Català ha compartit la foto de Illencs - Illencs Pel Català Foto

http://www.llibertat.cat/2016/04/llencs-organitzara-a-barcelona-un-homenatge-al-poeta-manacori-guillem-d-efak-34488

Illencs Pel Català ha compartit la foto de Illencs - Illencs Pel Català Cartell

diumenge, 1 de maig de 2016

Per què és impossible que res canvie a Espanya?


En les passades eleccions a corts espanyoles, el País Valencià, amb un cens de 3.561.911 habitants (sense comptar-hi els residents a l’estranger), va triar 32 diputats dels 350 que componen el Congrés i 12 senadors (4 per província) dels 208 que componen el Senat.

En eixes mateixes eleccions, Castella-Lleó i Castella-la Manxa tenien un cens conjunt de 3.597.586 habitants, és a dir, amb prou faenes 35.000 persones més que el País Valencià. La similitud, però, acaba just ahí, en el nombre d’habitants censats. Perquè Castella va triar 53 diputats (21 més que nosaltres) i, atenció, 56 senadors (44 més!).

Vet ací la trampa del sistema electoral espanyol, el tripijoc que permet plasmar, elecció rere elecció, que ací tot està lligat i ben lligat. Esta trampa legal es basteix sobre dos criteris arters consagrats per la Constitució: la circumscripció provincial, que impedeix tot sovint que partits amb un 15% de vot obtinguen representació en les demarcacions que reparteixen 4 o menys escons; i la desigual assignació d’escons per població, que penalitza algunes de les comunitats autònomes més poblades i privilegia la conservadora i envellida Castella –com deu ser!

Així, el País Valencià tria 32 diputats i li’n correspondrien 35. Catalunya 47 per comptes de 53. I Madrid 36 en lloc dels 46 que li tocarien. Dènou escons de menys que pràcticament vénen a coincidir amb els díhuit de regal amb què Castella és agraciada. Poca broma.

Però este regal esdevé pecat venial si ens fixem en el Senat. La Cambra Alta, la que tan sovint és acusada de no servir per a res, sí que serveix, i per a molt, i no només com a cementeri d’elefants o dispensador d’aforaments. Cert, no té capacitat per a vetar lleis menors, però sí per a impedir una reforma constitucional. El Senat, en este sentit, és un altre aliat de l’immobilisme, un dic que atura qualsevol possibilitat –ja per se complicadíssima– d’enllestir cap reforma de calat.

Amb el mètode d’elecció dels senadors (sistemàticament, 4 per província), la majoria conservadora és quasi inqüestionable, atés que s’allunya de la representativitat proporcional per a obsequiar el partit més votat amb un excels botí en escons. Així, per exemple, a Alacant, el PP encara va obtindre un increïble 34,7% en vots al Senat, que es va traduir en un 75% dels escons (3 dels 4 en joc).

Això es repeteix onsevol, només amb anecdòtiques excepcions. I, és clar, les grans beneficiades són les comunitats dividides en moltes províncies: si sumem Castella, Andalusia i Extremadura, obtenim 96 dels 208 senadors, un percentatge aborronador superior al 46% de la cambra, on tots els representants elegits, sense cap taca, pertanyen al PP o al PSOE.

És així com extraem amb prou clarividència que la plurinacionalitat de l’estat té un enemic certament insuperable, que sempre evitarà que res no canvie: la pluriprovincialitat de l’Espanya més recta i pura. És a dir, el truc matemàtic legal que adultera les regles de la democràcia espanyola i lliga amb cadenes l’statu quo franquista.

Font: Per què és impossible que res canvie a Espanya? | eljuliet