Quan la Inquisició volia condemnar el Govern de Catalunya | Marc Pons

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gravat d'un interrogatori inquisitorial / Font: Encyclopaedia Britannica

Marc Pons 

Barcelona, 26 de febrer de 1528. Fa 491 anys. La Generalitat comissionava Joan Canyelles davant la cort hispànica per intervenir en el conflicte que enfrontava el Govern de Catalunya amb la Inquisició. Poc abans els oficials del Sant Ofici, en un episodi més de l’escalada de tensió, havien detingut, empresonat i condemnat pel pretès delicte d’heretgia el metge Gabriel Miró. El Tribunal de la Inquisició hispànica a Catalunya havia reclamat a la Generalitat la transferència dels censals —el capital i els interessos d’uns títols de deute públic— que regularment cobrava Miró. La negativa de Jaume Bofill,tresorer de la Generalitat decidit a continuar pagant a la família Miró, obriria un capítol més d’un conflicte que ocultava una veritable guerra: la monarquia hispànica, a través de la Inquisició, contra l’estat foral català.

El conflicte entre la Generalitat i la Inquisició —que equival a dir entre Catalunya i la monarquia hispànica— es remuntava a l’època en que els Reis Catòlics havien instaurat aquella màquina repressiva al Principat (1484). La Inquisició havia estat inoculada aprofitant la severa crisi social, política i econòmica que afectava sobretot Barcelona: escenari d’un enfrontament permanent entre una minoria elitista (l’oligarquia rendista) liderada per Jaume Destorrent i partidària de l’enderroc de l’edifici polític català; i una majoria plebea (les classes mercantils i jornaleres) liderada per Pere Conomines, que pretenia reforçar l’estat foral català. No cal dir cap a on s’inclinava el rei Ferran el Catòlic: havia nomenat Alonso de Espina (1487) que, amb el pretext de depurar el paisatge religiós, s’havia lliurat a una cacera de dissidents del règim hispànic.

Representació moderna dels Reis Catòlics i l'inquisidor general Torquemada (1887) / Font: Viqupèdia

Aquesta idea és molt important perquè explica el veritable paper que va jugar la Inquisició a Catalunya durant la centúria del 1500: va ser la suma d’una tenebrosa policia política (una silenciosa teranyina delatora) i d’un tètric aparell judicial (abocat a la sentència condemnatòria). Allò que en castellà se’n diu juez y parte de milers de causes que, oportunament vestides amb els càrrecs delictius morals o religiosos més recurrents, perseguiria implacablement l’oposició política (quasi dissidència semiclandestina) al règim monàrquic hispànic. A les masmorres inquisitorials no tan sols hi van ser reclosos, torturats i condemnats els heretges (jueus conversos acusats de judaïtzar secretament);  els gais i les lesbianes; i els lliurepensadors (científics i acadèmics). La dissidència política, també i especialment, seria víctima d’aquell clima de terror.

A Catalunya, històricament, els aparells policial i judicial havien format un entramat que dibuixava amb precisió el tradicional equilibri de poders català. A grans trets —i amb notòries excepcions que, encara, complicaven més el dibuix— es podria dir que els consells municipals i la Generalitat gestionaven la tasca policial (prevenció, detenció i custòdia). I el poder reial es reservava l’administració de justícia. Aquest joc d’equilibris era, precisament, la pedra al mig del camí en l’objectiu que perseguia el projecte hispànic: concentrar la totalitat del poder en la figura del Rei. I això explica el perquè els Reis Catòlics van tirar pel dret i van inocular la Inquisició: el virus destructor que havia de convertir el model foral en un zombi. L’any 1505, Ferran el Catòlic proclamava que la Inquisició havia de prevaldre sobre les justícies forals ordinàries.

En aquella cursa desbocada, la Inquisició s’acabaria convertint en un Frankenstein incontrolat. Mort l’inquisidor Espina (1496), el rei Ferran proveiria, successivament, el càrrec amb elements cada cop més radicalitzats: Páez, Palacios, Saldaña...  Les fonts relaten que els assots públics passarien a formar part del paisatge habitual de Barcelona. I les reclamacions per causes obertes amb proves fabricades, serien el quadre dominant als despatxos del contrapoder civil. En aquella tempesta de repressió i de violència, una de les acusacions més recurrents seria la de blasfèmia (una tercera part de les causes obertes); un càrrec genèric que reunia una llarga sèrie de pretesos delictes: des de cagar-se (en el sentit metafòric del terme) en la divinitat o en alguna figura del santoral fins a maleir la sang, la salut i la descendència dels ocupants del tron reial.

Mapa de la península Ibèrica (1540) / Font: Cartoteca de Catalunya

La nòmina de reclamacions es escandalosa. Als tràgics Autos de Fe, cal afegir el terror de baixa intensitat però de profund calat. El 1511 un comerciant de Barcelona va ser brutalment assotat i desprès —executada la condemna— es va demostrar que les proves que fonamentaven l’acusació eren falses. El catòlic Ferran es va donar per assabentat, però no va exigir mai responsabilitats. El 1514, a Perpinyà, els inquisidors actuaven contra delictes d’heretgia que estaven prescrits, i saquejaven impunement les propietats dels acusats. O el 1517 van practicar detencions indiscriminades al barri barceloní de la Ribera, a causa d’uns cartells anònims que havien aparegut enganxats a la plaça Sant Jaume que denunciaven la repressió inquisitorial. En aquest darrer cas als detinguts no se’ls imputaria el delicte de blasfèmia; sinó, reveladorament, el de rebel·lió.

Aquest detall és molt important, perquè delata d’una forma rotunda i definitiva que el Tribunal de la Inquisició era alguna cosa més que un instrument de persecució religiosa. Revela la seva autèntica missió: el paper que des d’un bon començament se li havia assignat. I la culminació d’aquella espiral de conflicte arribaria poc temps després. El 15 de setembre de 1532, els consellers de la Generalitat i els del Consell de Cent es reunien i votaven obrir un procés judicial contra Ferran de Lloaces (que en les fonts castellanes se l’anomena Fernando de Loanzes), fiscal del Tribunal de la Inquisició a Catalunya. Una declaració de guerra —un xoc de trens— amb totes les lletres de l’expressió que, quan va arribar a oïdes dels ministres de Carles I (Ferran ja feia setze anys que era mort), va provocar un terratrèmol polític de dimensions extraordinàries.

Ferran II i Carles I / Font: Viquipèdia

Durant un temps considerable Lloaces i els altres elements de l’aparell judicial inquisitorial, envalentits per la impunitat que els regalava el règim, s’havien embutxacat la part dels impostos d’allò que confiscaven als condemnats. En aquell context de sinistra corrupció, alguns consellers de la Generalitat denunciarien públicament aquelles pràctiques: la Inquisició defraudava la Generalitat. I Lloaces, desemmascarat, ho resoldria a la tradicional manera hispànica: empresonaria els denunciants amb el doble propòsit de silenciar l’escàndol i enviar una tèrbola amenaça a la resta de consellers. El conflicte estava servit, i les fonts revelen que Lloaces, estava disposat a imputar-los per rebel·lia. Carles I, espantat pel caire de la crisi, va obligar les parts a retirar els contenciosos. El conflicte va restar latent. Les espases en alt. Per saecula saeculorum.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-quan-inquisicio-volia-condemnar-govern-catalunya_378781_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Per què Carles III volia liquidar el català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ffragment de Retrat de Carles III, amb el bastó de comandament. Obra d'Andrés de la Calleja (1777)
Museo de Bellas Artes de San Fernando. Madrid

Marc Pons

Madrid, 10 d’agost de 1759. Carles de Borbó-Farnese, fill primogènit del segon matrimoni de Felip V (el primer Borbó hispànic) amb l’aristòcrata parmesana Isabel de Farnese, era proclamat rei d’Espanya. Carles de Borbó-Farnese, que regnaria com a Carles III, ja era rei de Nàpols i de Sicília des que el seu pare havia decidit convertir tots els tractats internacionals en paper higiènic. Però les prematures i inesperades morts dels seus germanastres Lluís i Ferran, fills del primer matrimoni de Felip, el portarien al tron de Madrid. Abans de travessar la porta d’Alcalà, les potències europees l’obligarien a renunciar al tron napolità, però el seu regnat espanyol no passaria desapercebut. “El mejor alcalde de Madrid”, com el van anomenar els seus coetanis, arribaria amb una motxilla plena de projectes il·lustrats i de mesures coercitives. Carles III faria bona la seva condició de fill de Felip V i imposaria el quart de volta, que volia ser definitiu, per liquidar la llengua i la cultura catalanes.

Gravat de Barcelona (1720). Obra de Joseph Friedrich Leopold / Viquipèdia

El primer Borbó i el “justo derecho de conquista”

Quan Carles III va posar les natges al tron de Madrid, ja feia 44 anys que el seu pare havia culminat a sang i foc la conquesta militar de Catalunya (1714). Ho proclamaria ell mateix, en la redacció dels Decrets de Nova Planta (1716-1717), que van liquidar el sistema polític i institucional del Principat: “Por justo derecho de conquista”. Aquest detall ni era un simple formalisme administratiu ni responia a l’eufòria desfermada per la victòria sobre el seu principal enemic. En realitat, anunciava que a Catalunya la nova llei borbònica s’aplicaria rigorosament manu militari. Durant cinc dècades (mig segle), el Principat estaria sotmès a una tributació de guerra que era la suma de la venjança i de la reparació de guerra borbòniques. Una política perversa que no va desaparèixer ni amb el Borbó (el primer) sota terra. El seu hereu Ferran VI, que va passar a la història per haver ordenat la captura, reclusió i genocidi del poble gitano, mantindria la perversa relació entre el poder central i Catalunya que havia construït el seu pare.

De Felip V a Carles III i tiro perquè em toca

En canvi, Carles III va variar substancialment el criteri dels seus antecessors i, sota una capa de llustre de pretesa il·lustració, el va pervertir fins a extrems desconeguts. Així, Felip V, l’any 1715, dictava l’erradicació dels llibres de text catalans de les aules i ho justificava proclamant que “no se han de escoger medios débiles y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrando de la memoria de los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus abolidas constituciones, usos, fueros y costumbres”. Carles III, el fill avantatjat, l’any 1768 imposaria un quart de volta que anava un pas més enllà:  promulgava una reial ordre que prohibia terminantment l’ús del català en qualsevol àmbit acadèmic, fins i tot en les converses quotidianes, i, reveladorament, manava “en todo el Reino se actúe y se enseñe en lengua castellana”. Una mesura que apuntava clarament les elits del país, en aquella època l’únic grup social que tenia accés a l’ensenyament i a la cultura.

Mapa del regne d'Espanya. Taller cartogràfic Rottiers. París (1713) / Biblioteca Nacional de França

El fracàs borbònic

El propòsit de Carles III era rescatar i completar l’obra del seu pare: castellanitzar les elits catalanes. La qual cosa revela que, passat mig segle, l'objectiu inicial borbònic s’havia saldat amb un monumental fracàs. Mentre que durant el mateix període les oligarquies valenciana, basca, asturiana i gallega s’havien castellanitzat totalment (l’aragonesa ho havia fet dos segles abans), a Catalunya, malgrat la duríssima repressió de la postguerra, la pluja de plom borbònica no havia assolit el seu objectiu. Pierre Vilar, el gran historiador de la Catalunya del XVIII, explica que aquelles elits catalanes, en part decebudes pel resultat de la guerra i en part marginades per la nova administració filipista, no passarien mai a gravitar en l’òrbita ideològica borbònica. José Cadalso, militar i auditor borbònic, els retrataria dient que  “... sus genios son poco tratables, únicamente dedicados a su ganancia e interés, y así, los llaman los holandeses de España”.

Com era la Catalunya de Carles III?

El país havia duplicat la població, cosa que en aquelles circumstàncies tenia molt mèrit, i ratllava el milió d’habitants. Segons els viatgers de l’època, entusiastes aduladors del règim borbònic, era el territori més productiu dels dominis hispànics. L’esmentat Cadalso proclamava “si yo fuera señor de toda España, haría a los catalanes mis mayordomos por un par de provincias semejantes pudiera el rey trocar sus dos Américas”. O l’escriptor Francisco Mariano Nipho, que veia Catalunya com “una pequeña Inglaterra" i afegia: "Esto nadie lo duda, pero todos se niegan a su imitación”. O el també escriptor Antonio Ponz, que advertia que “es Barcelona la ciudad de España que mas desmiente las imputaciones de extranjeros empeñados en divulgar nuestra desdicha, abandono, pereza y falta de industria”. O l’intel·lectual i estadistaGaspar Melchor de Jovellanos, que en la redacció de la seva llei agrària diria que calia seguir “el ejemplo de Cataluña, cuya agricultura e industria han ido siempre a más, mientras en Castilla siempre a menos”.

Gravat de Lleida (1783). Obra d'Antonio Palomino / Institut d'Estudis Ilerdencs

La macabra ambició de Carles III

Amb aquest paisatge —l’espanyol i el català— que dibuixaven els mateixos entusiastes del règim, s’entén que Carles III i la seva cancelleria fixessin la mirada en aquells estranys catalans que, després d’una dècada de guerra devastadora (1705-1714) i de mig segle llarg d’espoli econòmic (1714-1768), havien estat capaços de convertir el Principat en la “província” capdavantera d’Espanya. I en aquest punt és on Carles III construeix l’imaginari d’una Catalunya rendida i redimida, totalment espanyolitzada, que vol dir castellanitzada, convertida en la punta de llança d’una Espanya moderna, il·lustrada, pletòrica, absolutista i unitària, personificada en la seva despòtica figura. Calia espanyolitzar aquells “genios poco tratables”, aconseguir que abracessin amb convenciment la nova ideologia borbònica i que posessin totes les seves capacitats al servei del projecte reial. I que, entusiastes convençuts del règim, projectessin la pluja de plom borbònica sobre les classes populars.

L’error de Carles III, el segon fracàs borbònic

Amb el que no comptava Carles III és que aquells “genios poco tratables” tenien memòria. Ja ho havia advertit José Rodrigo y Villalpando, fiscal del Consell de Castella, l’any 1716, quan en plena redacció de la Nova Planta havia proclamat “cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país”. No era tant el record d’un passat de plenitud, no gaire  llunyà en el temps, com el cop de porta que els havia etzibat només posar les natges al tron de Madrid. L’any 1760 s’havia permès despatxar els prohoms catalans que li havien presentat un memorial de greuges que, amb cautelosa i catalana prudència, reivindicava una tímida recuperació del sistema foral. “Aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introdujeron todas las de Castilla, pero luego se conoció que son imponderables los males que en su ejecución han padecido aquellos Reynos”.

Font: Per què Carles III volia liquidar el català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Companys va ser investit a distància i per telegrama | Quico Sallés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El president i el Govern van arribar a Barcelona l’endemà de ser proclamat

Companys entra a Palau a coll i bé després del seu retorn | FUNDACIÓ IRLA

Quico Sallés (Barcelona)

Ahir a Berlín, el grup parlamentari de JxCAT, va decidir la investidura a distància de Carles Puigdemont. Una decisió basada en la modificació de la llei de Presidència amb la delegació del vot dels exiliats i empresonats. Aquesta fórmula d’investidura, però, no és pas una novetat en la història política catalana. Josep Tarradellas ja va ser investit per delegació, Ventura Gassol fou proclamat president del Parlament en la seva absència i… Lluís Companys i el seu Govern foren investits a distància i per telegrama. Aquesta n’és la història.

Tarda del 29 de febrer de 1936. Segons la premsa de l’endemà, el Parlament estava ple com un ou i un senyor havia esperat la invitació per entrar des de les set del matí. En poques hores, Catalunya tornaria a tenir president i Govern després de l’aplicació del 155 de l’època (la llei del 2 de gener de 1935) arran de la Declaració del 6 d’Octubre de 1936. L’intent de l’aleshores president Lluís Companys de declarar una República catalana.  Una declaració que havia comportat la supressió de la sobirania autonòmica catalana de la República, l’empresonament de 3.500 càrrecs i líders entre ells, el president de la Generalitat i el seu Govern, a més d’una àmplia repressió entre pagesos i treballadors. 

La victòria del Front Popular a Espanya i del Front d’Esquerres de Catalunya a Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936, amb gairebé el 60% dels vots, va obligar a la República espanyola a fer marxa enrere en la repressió contra els independentistes catalans. Manuel Azaña va decretar immediatament l’amnistia, la reposició dels represaliats i el restabliment de l’Estatut.

El diari de sessions del 29 de febrer de 1936 | PARLAMENT

La reacció catalana no es va fer esperar.  El president del Parlament d’aleshores, Joan Casanovas, convocà amb urgència el plenari del Parlament pel 29 de febrer que ratificà Lluís Companys com a president de la Generalitat, malgrat que no fou fins  l’1 de març que va ser alliberat del penal del Puerto de Santa Maria.

El diari de Sessions del dia i la premsa de l’endemà són concloents. El plenari va començar amb la lectura del Decret signat per Nicet Alcalá Zamora i el mateix Azaña l’article únic del qual “autoritzaba al Parlament de Catalunya a reprendre les seves funcions a l’efecte de designar el Govern de la Generalitat”. El president de la cambra es vantava de la recuperació de les institucions després de “16 mesos de col·lapse”. Així proposà “l’elecció del president de la Generalitat. I el president, un cop elegit, triarà els seus consellers i retornarà a Catalunya el goig, i més que el goig la dignitat de sentir-se regida pel seu Govern legítim”. Una elecció sense la presència física de Companys que en aquells moments acabava de sortir de la presó.

En la ‘votació’ per aclamació, la Lliga s’hi va abstenir, però la resta de diputats van votar sí “massivament i, a peu dret, van donar visques a Catalunya, a la República i al President senyor Companys entre llargs aplaudiments”. En el diari de sessions, s’inclou un telegrama de Pere Corominas, cap de la majoria d’ERC amb què demana “fer constar els vots” dels diputats “Lluhí, Gassol, Comorera, Barrera, Mestres i Tauler” que romanien encara fora de la cambra després de ser engarjolats. El telegrama acabava amb un sentit “Abraçades”. 

Un cop elegit i investit el president Companys, aquest no va arribar a Barcelona fins l’endemà en un intens ambient de celebració política segons la premsa de l’época. Diuen que la història sempre, sempre es repeteix. Així ho destaca el tuitaire @Aquestfrederic , que va rescatar la història a través de Twitter. 

Bona tarda, @XavierDomenechs. Et recordo com es va investir Lluís Companys el 29 de febrer de 1936, en un ple del Parlament on no hi eren ni el president ni els consellers. pic.twitter.com/OlCvSGMY5L

— Фридрих (Federico)

Font: El Món | Companys va ser investit a distància i per telegrama | <b>Política</b>:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El cadastre borbònic: Catalunya, ni rica ni plena

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marc Pons

La desfeta catalana de 1714 i el desballestament del seu sistema institucional no van tenir una única repercussió política. Setmanes abans de la promulgació del Decret de Nova Planta (1716) —la culminació del “justo derecho de conquista”— l’administració ocupant imposaria un sistema tributari nou, superposat a l’existent, de naturalesa clarament punitiva. El Real Catastro es va imposar inicialment com una contribució de guerra, i posteriorment, com un tribut per la derrota. Seria la primera pedra de l’històric espoli fiscal a Catalunya. Durant un segle i mig, fins a la seva modificació el 1845, les fonts revelen que els catalans van pagar a la hisenda pública espanyola fins a vuit vegades més del que tributaven els contribuents de la Corona de Castella. Es tracta d’unes dades que desemmascaren el fals mite de la historiografia espanyola que, durant segles, ha defensat que la prosperitat econòmica catalana de la postguerra de Successió (a partir del 1715) que va impulsar la Revolució Industrial del segle XIX, es devia a les pretesament il·lustrades polítiques econòmiques i tributàries de l’administració borbònica. Catalunya, ni rica ni plena, sinó sotmesa i castigada.

El calaix dels quartos

També la historiografia espanyola ha volgut emmascarar el càstig fiscal a Catalunya —l’espoli borbònic— com una pràctica generalitzada arreu d’Europa que consistia a liquidar les hisendes forals i centralitzar-ne els recursos. El nervi ideològic de les monarquies absolutistes de les centúries del 1600 i del 1700. El que és cert, però, és que l’obsessió hispànica per ficar la mà al calaix dels quartos dels catalans venia de lluny. Setanta-set anys abans de l’entronització del primer Borbó hispànic (1626), el comte-duc d’Olivares (ministre plenipotenciari del rei foral Felip IV) va provocar una crisi econòmica (1627-1640) i una revolució social (1635-1641) a Catalunya que culminaria amb la guerra dels Segadors (1640-1652), en el seu propòsit, entre altres coses, d’intervenir els recursos fiscals dels catalans. Aquest detall és molt important, perquè ens revela que fins al 1715 (promulgació del Real Catastro) les institucions del Principat tenien la competència exclusiva en matèria de legislació i recaptació de tributs i s’entenien amb el poder central, en una relació bilateral per pactar les aportacions catalanes al calaix de la monarquia hispànica.

La tributació del càstig

El sistema impositiu borbònic seria quelcom més que una intervenció de la fiscalitat catalana, és a dir, quelcom més que un “155” amb música barroca. Per una banda, va confiscar els impostos que havien estat de la Generalitat (l’estat català) i del Consell de Cent (la municipalitat de Barcelona), i els va destinar a sostenir l’aparell repressor —polític i militar— borbònic. Per altra banda, va fulminar l’històric sistema paccionat d’aportacions catalanes a les arques de la monarquia. Al seu lloc s'hi va imposar el Real Catastro, que pressupostaria i recaptaria a la conveniència i necessitats de la monarquia, que, en aquell cas, equivalia a dir les de l’estat hispànic. El Real Catastro gravaria sobre béns immobles, ingressos derivats de l’activitat professional i no professional i els beneficis de les activitats comercials i industrials. Curt i ras, multiplicaria per set la pressió fiscaldamunt els catalans supervivents a la desfeta de 1714, en un país arrasat per una guerra de nou anys de durada que havia causat la invalidesa, l’exili o la mort d’una bona part de la població, i la ruïna dels aparells agrari, comercial i industrial.

La tributació es multiplica per set

Per tenir una idea de l’impacte, només cal fer un cop d’ull a les dades que publiquen els professors Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda i Joaquim Nadal. L’any 1701, quatre anys abans de l’esclat de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Felip de Borbó, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació d’1.200.000 lliures en sis anys, a raó de 200.000 lliures anyals. Catalunya fregava els 500.000 habitants i la seva economia estava en plena fase expansiva. L’any 1706, un any després de l’inici de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Carles d’Habsburg, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació de 2.000.000 de lliures en deu anys, a raó, també, de 200.000 lliures anyals. Catalunya havia superat els 500.000 habitants i la seva economia havia assolit el punt de plenitud. L’any 1716, un any i escaig després de la caiguda de Barcelona, el Real Catastro va pressupostar, sense juraments a res ni a ningú, una recaptació d’1.473.213 lliures anyals per a l’exercici en curs i per a cadascuna de les anualitats següents. S’estima que Catalunya havia perdut un 20% de la població i la seva economia estava arruïnada.

La tributació persecutòria

Per dur a terme aquest horrorós espoli, que va condemnar a la misèria la societat catalana de la postguerra, el règim borbònic va lliurar plens poders al ministre José Patiño, que s’havia guanyat el dubtós prestigi d’escanyar les classes populars extremenyes durant la guerra de Successió per sostenir l’exèrcit borbònic que lluitava al front de Portugal. Patiño, nomenat superintendent de Catalunya —amb la col·laboració de Josep Aparisi, un comerciant amb coneixements de cartografia que arrossegava greus problemes econòmics des d’abans de la guerra—, va ordenar de fer el cadastre de tot el país i enquestar totes les autoritats del territori amb el propòsit de tenir un control absolut sobre la totalitat dels recursos. A més a més de la tributació sobre els rendiments, Patiño imposaria una quota fixa anyal sobre la població activa, amb independència del salari, de tres lliures per als jornalers agraris i cinc per als treballadors dels gremis. Per tenir una idea del que això significava, podem dir que un ruc costava de 12 a 18 lliures; una vaca, de 18 i 24, i un cavall, de 24 a 36. Un jornaler agrari passava a tributar directament al rei un quart de ruc l’any.

La resistència

Patiño i Aparisi es van valdre d’una xarxa de comissaris que exercien la doble funció de recaptació i inspecció, personatges del país que progressaven econòmicament a costa de la misèria dels veïns, o estrangers que formaven part de l’aparell borbònic de dominació militar. Les fonts documentals estan farcides de casos d’amenaces, abusos, maltractaments i agressions d’aquests comissaris, de manera pràcticament impune, sobre aquella part de la població que no podia pagar, com també de casos de requisa d’aliments, eines, animals o maquinària que, també impunement, practicaven sobre aquella part de la població que es resistia a pagar. Aquests fenòmens van provocar un rebuig, transformat en resistència, que, a la vegada, alimentaria una espiral de violència. L’administració borbònica, conscient de la desafecció generalitzada del país al nou règim, aturaria les revoltes amb el desplegament de tropes, l’obligació d’allotjar els militars en cases particulars, l’empresonament de veïns i autoritats municipals i l’aplicació de recàrrecs monstruosos per incompliment de les obligacions tributàries. Tot plegat, en un país esgotat i arruïnat.

Instrument de dominació

El Real Catastro era una de les moltes —i sinistres— maneres que tenia el règim borbònic d’advertir els catalans que havien perdut la guerra. El mateix Patiño havia estat protagonista en el procés de destrucció de les institucions catalanes, i és seva la reveladora cita que diu: “Como antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín, como ya así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de cualesquiera jueces españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la lengua de este país”. Les fonts revelen que, entre 1720 i 1779, la tributació indirecta va créixer un 250%, i la total, inclosa el Real Catastro, un 150%. I quan el 1778 el castellà Chaves (comptador de l’exèrcit i província de Catalunya) va demanar una actualització perquè la recaptació li semblava insuficient, diria: “No puede darse esperanza de adelantamiento alguno mientras subsista a las órdenes de la ciudad, manejada por sus regidores y servida por dependientes catalanes, que todos piensan de un mismo modo”.

Font: El cadastre borbònic: Catalunya, ni rica ni plena

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les dades de la repressió franquista i Llista completa de les persones i entitats afectades.

Us oferim una anàlisi de les dades que va publicar l'Arxiu Nacional de Catalunya

Marc Belzunces

El dia 7 de juliol l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va fer pública la llista de processos i resolucions dictades pels tribunals militars franquistes. El document, de 2.569 pàgines, va fer possible que els ciutadans consultessin per primera vegada la llista de víctimes del Principat que foren objecte de represàlies per part del franquisme. Tanmateix, algunes institucions, investigadors i individuals, han demanat que les dades es publiquin en un format que serveixi per a tractar-les globalment, perquè el format utilitzat per l’Arxiu Nacional (un fitxer pdf) només permet la consulta de dades concretes. VilaWeb, amb voluntat de servei públic, ha convertit la informació a un format tractable amb eines informàtiques i l’ofereix a tota la ciutadania, com també el codi font per a R amb tots els passos seguits, perquè qualsevol persona pugui reproduir-ho a partir del fitxer proporcionat per l’Arxiu Nacional. Podeu aconseguir tots els fitxers en aquesta pàgina. Tot seguit us n’oferim els resultats més significatius.

Les xifres generalsA partir del fitxer, hem obtingut un total de 69.629 processos a persones individuals. Tots aquests processos involucren 65.990 noms únics. Parlem de ‘noms únics’, i no de persones, perquè ignorem si es tracta d’una única persona o bé de persones diferents amb un nom coincident. D’aquests, 3.372 noms/persones van ser víctimes de més d’un procés per part de la justícia militar franquista. Entre els qui van haver d’afrontar més processos, hi ha José García García (8 processos), Antonio Martínez García (7), José Martínez Martínez (7), José Pérez García (7), Francisco García Martínez (6), Juan Martínez Sánchez (6), Antonio Sánchez López (5), José Asensio Cabanes(5), Juan Martínez García (5) i Juan Pujol Martí (5).

El primer procés començà l’any 1936. Era contra Juan Balcells Auter, que fou declarat sense responsabilitats. La darrera sentència fou l’any 1980; corresponia a un procés començat el 1978 contra Cayetano Hernández Gil, que fou condemnat a vuit mesos de presó menor. El procés més llarg, de 32 anys de durada, va ser el de Ramon Roig Altadill: començà el 1942 i s’acabà l’any 1974 (arxivament). Cal dir que hi ha 61 causes en què no consta l’any de començament i 4.112 en què no consta l’any d’acabament, a més que només se’n proporciona l’any i no pas la data concreta. Pel que fa als sexes, el 92% dels processos militars (64.144) fou contra homes, i el 8% (5.485) contra dones. Entre els processos, el més comú és el consell de guerra (61.405, el 88%), seguit de les diligències prèvies (4.515, un 6%). Els procediments més comuns, entre una quarantena, són els sumaríssims (46.509, el 67%) i les diligències prèvies (4.155, el 6%).

Com veiem, la sentència més comuna va ser la de 12 anys de reclusió temporal, amb gairebé 12.000 condemnes. Va anar seguida de condemnes exculpatòries (sobreseïment, absolució, llibertat i sense declaració de responsabilitats). En total són 28.487 sentències exculpatòries, el 41% del total. Però no hem de passar per alt que aquestes persones van ser detingudes, retingudes sense llibertat, sotmeses a maltractaments (i moltes segurament a tortures), i el fet de tornar-les a detenir els condicionà des d’aquell moment i durant tota la dictadura. Un element més de la repressió. La pena de mort fou la sisena més comuna, seguida de penes de presó perpètua o d’uns quants anys.

El gràfic mostra les penes més comunes:

Processos en el curs del temps
Un altre element important és com es distribuïren els processos militars contra els ciutadans de Catalunya durant tots els anys de la dictadura, com mostra la figura següent.

 

Com s’hi observa, la gran majoria dels processos foren durant el final de la guerra i, en menor mesura, fins l’any 1945, durant la llarga postguerra. Entre el 1936 i el 1939 la tropes militars iniciaren 51.646 processos, el 74% de tots els processos durant tota la dictadura. Entre el 1940 i el 1945 se’n van començar 15.398, el 22% del total de la dictadura. Durant la resta d’anys de la dictadura –sempre segons les dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya–, els tribunals militars van iniciar 2.524 processos, el 3% del total. Convé tenir en compte que la llista proporcionada per l’Arxiu Nacional de Catalunya no recull tots els casos de repressió. VilaWeb ha pogut parlar amb familiars de persones que apareixen a la llista i, després de confirmar les penes que hi surten, afegeixen que tingueren penes superiors, que foren detinguts arbitràriament més vegades, a banda de sofrir maltractaments i tortures en aquestes detencions que no hi consten oficialment. La dictadura feixista tingué una especial impunitat en els anys de la postguerra, sense necessitat de registrar documentalment tota les accions que duia a terme.

El gràfic anterior mostrava l’inici dels procediments. És interessant també de mostrar quan acabaren, per tal de veure el temps que les persones estigueren recloses o pendents d’una condemna. El gràfic següent compara l’inici del procediment (any a l’eix vertical), amb el final (any a l’eix horitzontal). La figura requereix una certa explicació, que us proporcionem tot seguit:

 

En primer lloc, com més fosc és el color, més concentració de procediments. La principal acumulació, tal com es pot veure, és fins a l’any 1950, i a poc a poc van disminuint fins al 1962. Els processos gairebé desapareixen durant els anys següents, però tornen a augmentar a partir de l’any 1967, amb una especial concentració en els anys finals de la dictadura. El segon aspecte important de la figura és la línia recta que conformen els punts. Això significa els casos que comencen i s’acaben el mateix any. Si mirem l’any 1960, per exemple, a l’eix vertical (any d’inici), veurem que els punts d’aquest any se situen a l’any 1960 de l’eix horitzontal (any d’acabament). Tanmateix, tots aquells punts que s’allunyen de la línia recta mostren casos que foren resolts l’any següent o posteriors. Com més allunyat és un punt de la línia recta, més es prolongà. Veiem que fins l’any 1944 la majoria dels casos trigaren uns quants anys a ser resolts. En menor mesura passa també entre el 1945 i el 1954. També es veu clarament a la figura un seguit de punts (sentències) que comencen al voltant del 1940 i no es resolgueren fins una, dues o tres dècades més tard, el núvol de punts a la banda inferior de la figura. En general, la mitjana de durada dels processos fou d’un any. El 49% dels procediments (34.062) es resolgueren el mateix any, el 23% (16.165) en un període d’1 any a 5, 452 procediments (0,65%) duraren entre 6 anys i 10 i 142 processos duraren més de 10 anys (el 0,21%).

Penes de mort i execucionsEntre les penes més freqüents a Catalunya, hem vist que bona part eren exculpatòries. Tanmateix, la sisena més comuna fou la condemna a mort. En total, i segons el document de l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi hagué 4.404 condemnes a mort. Però no totes es feren efectives. Així i tot, s’executaren 3.344 persones. Entre els fitxers que us podeu descarregar, a VilaWeb n’hem creat un amb la llista de les persones executades. Als qui foren condemnats a mort però finalment no foren executats, 1060 en total, la pena els fou substituïda en 602 ocasions per la de reclusió perpètua. En la resta de casos fou substituïda per penes de 12, 15, 20 o 30 anys de reclusió. El gràfic següent mostra com es repartiren les execucions durant tota la dictadura:

 

Com veiem, la majoria d’execucions es produïren acabada la guerra: el 1939 (2.360 execucions) i l’any posterior (459). L’any 1942 encara hi hagué 134 execucions. Entre l’any 1957 i fins a l’any 1972 no hi hagué cap execució, que es reprengueren els tres darrers anys de la dictadura, amb una execució cada any. La dictadura morí matant.

Font: Les dades de la repressió franquista | VilaWeb

LLEI 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquismeLlista de procediments judicials militars que afecten a 66.590 persones físiques i 15 jurídiques

Llista de procediments judicials militars que afecten a 66.590 persones físiques i 15 jurídiques by Quico Romeu on Scribd

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/100640142420812453887

CASTELLA: 257 anys dient NO a Catalunya

Font: http://gargotaire.blogspot.com.es/

Sí a Baldomero Espartero se li atribueix l'haver dit "Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya", frase que recentment va recordar-nos el socialista i pare de l'actual Constitució  Gregorio Peces-Barba; i si la mitjana de rebutjos de l'estat espanyol a les diverses propostes catalanes per encaixar en un estat imposat per la força militar ve a ser d'un cada 23 anys; és fàcil deduir que una de cada dues vegades que l'estat espanyol ha negat al conjunt dels catalans l'expressió de les voluntats regional, autonòmica o nacional, ha esta amb l'ús de la violència. Per sort l'anterior ocasió va ser el cop militar franquista, així dons, sembla que aquesta vegada serà per la via pacífica, i no en tinc el més mínim dubte, que iniciarem l'alliberament del Principat de Catalunya, i amb aquest el redreçament de la nació catalana i de la resta de territoris sobirans que la conformen.

1. La Representació o Memorial de Greuges (en castellà: Representación o Memorial de Agravios) fou el document reivindicatiu que a les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya, el 1760, presentaren conjuntament els diputats representants de les capitals de l'extinta Corona d'Aragó (Saragossa, València, la ciutat de Mallorca i Barcelona). (Consultar en PDF)
2. El Pacte Federal de Tortosa, o Pacte de Tortosa fou un manifest ideològic i projecte d'organització de les forces republicano-federalistes de Catalunya, València, les Balears i Aragó sorgit arran d'una reunió a Tortosa el 18 de maig de 1869. L'elecció de Tortosa es degué al fet que està situada al centre de l'antiga Corona d'Aragó. (Consultar en PDF)
3. El Memorial de Greuges era el nom amb què es coneixia popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, que fou adreçada a Alfons XIIl'any 1885 pel Centre Català, a l'estil dels greuges de les antigues Corts catalanes.^[1][2]
   Li fou lliurat en un acte presidit per Joaquim Rubió i Ors i consistia en una sèrie de reivindicacions polítiques i econòmiques amb motiu del projecte de conveni comercial entre l'Estat espanyol i Gran Bretanya i dels intents d'unificació del dret civil. Aquest document era fruit de la col·laboració dels intel·lectuals amb la burgesia industrial catalana, i es considera el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'Estat espanyol. (Consulta en PDF)
4. El Missatge a la Reina Regent (Barcelona, 1888) va ésser un document signat per 2.601 persones d'arreu del Catalunya en el qual es demanava autonomia per a Catalunya.
   Fou redactat per Àngel Guimerà, d'acord amb els punts programàtics de la Lliga de Catalunya o, millor expressat, dels principis propugnats pel grup de La Renaixensa.
   És un text que, des d'uns enunciats conservadors i amb moltes referències medievals, defensa la sobirania de la nació catalana enquadrada en un model confederal com el d'Àustria-Hongria, on Catalunya havia de recuperar les llibertats perdudes i, conseqüentment, assolir un alt grau d'autonomia.
   Entre els requeriments més específics, vindica l'oficialitat del català, l'ensenyament en la mateixa llengua, la defensa del dret civil i un exèrcit de voluntaris. També rebutja totalment el sistema de partits polítics imperant aleshores per la seua manca de representativitat. (Consulta en PDF)
5. Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba, respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, venien de les antigues constitucions catalanes del 1585. (Consulta en PDF)
6. La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacionscatalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.^[1] Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunyades del 1714.^[2]
   Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país.^[3] Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».^[4]
7. El Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919 va ser aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunyaa Barcelona, el 24 i 25 de gener de 1919 amb el suport de tots els partits catalans: El Partit Republicà Català que prenia aquest Estatut com el seu objectiu principal, els radicals d'Alejandro Lerroux que li donaven suport, la Lliga Regionalista de Cambó que demanava una visió pragmàtica. Els liberals i conservadors (que era al govern espanyol) varen ometre la disciplina de vot de partit. Francesc Macià -parlant com independentista- afirmava que era un Estatut curt, però el millor que es podria aconseguir.
   Francesc Cambó va ser l'encarregat de defensar a les Corts Espanyoles el projecte consensuat a Catalunya. La proposta no va ser aprovada i davant de la complexa situació social catalana, les corts varen ser dissoltes.
   La campanya per l'autonomia va ser el moment de màxima activitat i complicitat del catalanisme polític que recollia dins de la voluntat d'autogovern de Catalunya també les aspiracions municipalistes. Cambó va saber reconduir una situació separatista amb la petició d'autonomia, però la negativa del congrés i la poca voluntat monàrquica cap als sentiments catalans varen portar a Cambó a pronunciar la seva frase: "Monarquia? República? Catalunya!".^{[1] (Consulta el PDF)}
8. ^{L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya i anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l'estatut fou impulsat pel llavors president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria (Ripollès).[1] i l'Estatut fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. (Consulta en PDF)}
9. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya fou una llei orgànica promulgada el 18 de desembre de 1979 que atorgava a Catalunya un règim d'autonomia.^[1] Va esdevenir la norma institucional bàsica de Catalunya, d'acord amb l'establert al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Definia els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l'Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya. Fou publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 31 de desembre de 1979.
   Les institucions polítiques definides en l'Estatut integren la Generalitat de Catalunya.
   El 18 de juny de 2006 la ciutadania catalana aprova en referèndum, després d'un llarg i polèmic procés de redacció, el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 que actualment, substitueix a l'Estatut de 1979 com a norma institucional bàsica de Catalunya (Consulta en PDF)
10. L’Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya desenvolupada d'acord amb el que s'estableix al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Té, doncs, caràcter i rang de llei orgànica. Se l'anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d'Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l'anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allà on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya. El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de març 2006 i pel Senat d'Espanya el 10 de maig de 2006 després d'una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006. Promulgat i publicat oficialment, per l'aprovació de la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. És vigent des del 9 d'agost de 2006. Però va ser modificat per la sentència de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional, (Consulta en PDF) (Text aprovat el 2006)
11. Anàlisi de les retallades a l'Estatut del 2006de Catalunya. VilaWeb. i 
12. Sentència STC 31/2010, de 28 de juny de 2010