traducció - translate - traducción

dijous, 26 de gener del 2017

3 CARTES A ENRIC MILLO

Resultat d'imatges de enric millo ambulància

1 - Lluís Carrasco

"Fas fàstic. Molt fàstic
Utilitzar la mort d’un infant per carregar políticament contra una conferència pel lloc on es va celebrar, per les persones que la van realitzar i per l’interès que, contràriament els esforços de boicot dels teus, va despertar, és directament: Miserable.

Dir que amb el cost d’una conferència es podrien comprar ambulàncies pediàtriques que salven vides és impropi d’un polític seriós i resulta només atribuïble a un pària mesquí, vil i roí.

Ambulàncies pediàtriques, miserable?
Quantes ambulàncies tindríem amb el cost del vostres aeroports de Castelló, Osca, Burgos o Ciudad Real, que en comptes d’enlairar avions només enlairen indignació?
Quantes podríem aparcar a les estacions fantasmagòriques d’AVE sense activitat on els trens no duen enlloc, més enllà de la ràbia, però sí veus les andanes plenes de comissions indecents que em menyspreen com a ciutadà que paga el vostre sou?
Quantes circularien si no paguéssiu amb el nostre esforç les putes, el vici i els fastigosos llits vigilats i protegits, de reis que res tenen a veure amb el meu poble?
Quantes desplaçarien a nens necessitats, si els nostres impostos no els destinéssiu a ajudar fundacions i associacions feixistes com FAES, SCC o Francisco Franco?
Miserable. La distància entre el que tu representes i Catalunya vol ser, avui es fa gegantina.
Si tinguessis el més mínim respecte, avui dimitiries, i no pel poble català al que has insultat des d’una ràdio pública que aviat deixarà de ser teva si assolim la llibertat, sinó per uns pares i amics que no poden sentir el batec d’un petit cor que potser sense la intervenció d’uns il·lustres delinqüents amagats a les clavegueres del teu país i que es felicitaven per haver destrossat la sanitat del meu, avui, potser, sonaria amb la força d’una tempesta.
Fas fàstic. Molt fàstic."
Lluís Carrasco

Font: rebut per whatsapp

2 - Empar Moliné

Vull escriure sobre això que has dit, Enric Millo, ara que fas de delegat del govern espanyol. Això que has dit, Enric Millo, a Catalunya Ràdio, sobre la nena morta a Blanes, però no sé com fer-ho. T’han preguntat per la conferència d’en Puigdemont, en Junqueras i en Romeva a Brussel·les. Tu has parlat dels diners que costava. “Amb 170.000 euros es poden comprar ambulàncies pediàtriques”, has dit. Has dit això, oi? Perquè diumenge una nena es va morir a Catalunya i encara no sabem si s’hauria pogut evitar. I estem tots debatent, especulant, potinejant, en certa manera, sobre si una ambulància pediàtrica (ara coneixem aquest concepte, abans no) l’hauria pogut salvar. A Catalunya n’hi ha dues i es veu que són més de les que tenen en altres llocs. Ara això és igual, perquè la nena ja no hi és. Però tu n’aprofites la mort -els pares, l’àvia, els companys de l’escola, et poden haver sentit- per fotre el sobiranisme. S’ha mort una nena, aprofitem-ho! Diguem que els diners de la conferència l’haurien pogut salvar, perquè haurien servit per a una ambulància. No cal que jo raoni. Què et puc dir? ¿Que el teu sou -avui, del tot deslegitimat- també hauria servit? Per qui parles, Enric Millo? Pels teus? Per mi? Pels pares de la nena i pels seus amics? Per qui ens prens, Enric Millo?

Entenc, després d’aquestes paraules, que tothom tria el córner des d’on tirarà la falta, i entenc, esclar, que tu ets al cantó que vols o pots. Tot s’hi val per a la bruta victòria. Fins aquest dimecres ens enteníem, rèiem en privat, dèiem que tu ets d’aquí i jo d’allà, tan civilitzats. Ara la civilització ja no és possible. Parles d’una nena morta. No jugo més. Cauen les caretes, demostra cadascú fins on arribaria. Ja veig fins on vas tu. I, tanmateix, que mai la vida et foti una hòstia tan irreversible, Enric Millo. I que mai ningú la faci servir contra algú sense cap escrúpol ni suc gàstric.

Font: http://www.ara.cat/opinio/Enric-Millo_0_1730826981.html


3 - Àlex Ribes


No en saben #EnricMillo

millo


No en saben. Els senyors del jersei de dalt a baix, de la polsereta "rojigualda" i de la gomina a dojo, no en saben. No saben com evitar l'estereotip: la roba de marca, el somriure fingit, el copet a l'espatlla que significa "¿qué hay de lo mío?". No en saben. Mai no n'han sabut.

No saben dialogar perquè creuen que dialogar vol dir jo parlo i tu escoltes, jo mano, tu obeeixes. Dialogar és per a ells un mirall, un reflex. És el ressò de la seva veu, la sensació d'esperar un aplaudiment a cada gest.

Tampoc saben negociar. Per què ho haurien de fer? Van guanyar, no? I s'entesten a recordar-nos-ho, una i altra vegada, com l'amic pesat que repeteix el mateix acudit a cada sopar davant el desinterès general. Vam guanyar i tu no. Et miraran amb condescendència quan expliquis un altre punt de vista de la mateixa història, acudiran al "y tu más" ràpidament. Negociar significa situar-se en un pla d'igualtat i aquest és un territori aliè per a qui va guanyar massa vegades i no va pagar el dolor que va causar.

No saben guardar silenci i tampoc saben enraonar. I no és tant pel que diuen o no diuen (que també), sinó sobretot perquè no saben quan és necessari ajuntar els llavis en un silenci amable o adoptar un discurs reconciliador davant l'adversari. I no en saben perquè no són elegants. Confonen l'elegància amb un rellotge car, un iot o un photo-call on sentir-se importants. Però l'elegància és una altra cosa. A vegades l'elegància vesteix amb xandall. Ho fa quan s'interessa pel dolor d'altres, tot i que el seu rostre no dibuixi glamour o no es deixi portar per l'eròtica del poder. Perquè això no és elegància sinó aparença. I són dues coses diferents. Ser elegant és no abraçar la demagògia per fer mal al contrari, quan darrere hi ha una tragèdia. No buscar vots com una au carronyera busca un cadàver. No parlar només als acòlits tot esperant l'aplaudiment, sinó trobar la manera i el quan, l'instant en què un pot o no tenir arguments, però els exposa amb elegància.

No en saben. No saben ser referents morals. No saben liderar emocions positives. No saben com construir somnis col·lectius basant-se en certeses i no a través de manuals de partit. No saben improvisar i tampoc saben planificar.


I guanyen. Segueixen guanyant. És cert. I segueixen estant aquí, amb els seus jerseis de dalt a baix, les seves polseretes "rojigualdas" i la seva gomina a dojo. Però hi ha una batalla que no han guanyat: la de l'elegància que fa als líders immortals. "Tinc un somni", va dir un d'ells. "Viu com si t'haguessis de morir demà. Aprèn com si haguessis de viure per  sempre ", va dir un altre d'aquests líders immortals. "Els hem destrossat el sistema sanitari" va dir algú que mai no serà com ells. No, definitivament, no en saben.

#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat  Facebook

dimecres, 25 de gener del 2017

REFLEXIONS SOBRE LA CONFERÈNCIA (SENSE IMPORTÀNCIA)

REFLEXIONS SOBRE LA CONFERÈNCIA
(SENSE IMPORTÀNCIA)
Resultat d'imatges de The Catalan Referendum Conference in Brussels


Durant un bon grapat d'anys vaig treballar de tècnic al Centre Balears Europa, no d'una forma continuada atès que quan vaig ocupar càrrecs públics vaig haver de demanar excedència. Això em va donar una perspectiva del funcionament de les institucions europees com a tècnic i com a polític. I un dia com avui vull fer algunes observacions en al·lusió als disbarats que l'estat i els seus satèl·lits han anat escampant sobre la conferència al Parlament europeu de la representació catalana encapçalada pel president Puigdemont.

Com no podia ésser d'altre manera els mitjans de comunicació estatals espanyols han tret l'artilleria demagògica i han disparat sense contemplacions, i això que estam en temps de diàleg. Ja ho sabem, no ens ve de nou són part de l'aparell de l'estat, han fet la seva tasca de la manera més barroera possible. TVE, la pública, la que pagam tots (alguns més que els altres) ha afegit pressió a la seva catalanofòbia, al debat de 24 hores els tertulians han fet befa de la presència del president Puigdemont, del vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva. És tanta la ignorància que combinada amb l'enveja se'n reien del fet que hagin parlat en francès i anglès ( a més de català i espanyol). Visca la ignorància! 

Han qualificat l'acte amb un to despectiu i sense cap importància. Això sí, han obert portades i informatius amb una notícia que no tenia importància! I han arribat a fer broma explicant el fet, segons ells, que no hi havia gaires autoritats europees a la conferència.

El Parlament europeu, té els seus tempos i costums, i creieu-me, per una "regió" europea aconseguir aquest tipus de presència en seu parlamentaria i encara més per explicar un conflicte amb l'estat del qual forma part jurídicament és gairebé un impossible. L'euro-diputat González Pons, ho va intentar avortar primer i reduir assistències després, sense gaire èxit. I no tenia importància! 

Alguns mitjans madrilenys, indocumentats també, han volgut dir la seva i han comparat la visita institucional a la Comissió del president de Castilla-La Mancha posant de relleu que seria rebut fins i tot per autoritats d'alt nivell de la Comissió. A més de confondre l'executiu europeu (la Comissió) i el, diguem-ne, co-legislatiu europeu (el Parlament), ignoren que és més fàcil per un president "regional" ésser rebut, fins i tot, per un comissari europeu, que poder fer una intervenció al Parlament. L'explicació és mont senzilla, no cal fer fer el ridícul a l'euro-diputat González Pons.

El president García Page té al seu abast la REPER (Representació Permanent d'Espanya davant la UE) per dir-ho més planer "l'ambaixada" espanyola davant la UE, que ajuda a programar les visites i fa les gestions necessàries donant ajuda i cobertura a les regions, sobretot davant les autoritats i alts funcionaris de la Comissió (ja sabeu una mà renta l'altre...). Per cert la pàgina web oficial de la REPER, de la conferència al
Parlament, no n'ha fet menció ni per cortesia. Pareix que també van desconnectant!

No dubteu que la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva al Parlament europeu ha estat un gran èxit, ha donat una gran embranzida a la visibilitat del procés d'emancipació del Principat a Europa i de rebot ha deixat descol·locat al govern espanyol. 

L'operació diàleg continua!

President de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca

dimarts, 24 de gener del 2017

La nul·litat d'Espanya. crida a la unitat

"Vull fer una crida a tothom perquè siguem capaços de mantenir una unitat indestructible, deixant de banda les sigles, fins a la proclamació de la República Catalana"

per Montse Sánchez 
El govern d'Espanya (PP) i els seus suports (PSOE-C's) són molt conscients que, cada dia que passa, perden una mica més Catalunya i que la seva independència està més a prop.

No tenen un full de ruta polític per contrarestar les accions del Parlament i del Govern de la Generalitat. Emprant un símil futbolístic, podríem dir que Catalunya juga com el Barça de Guardiola, a l'atac i acaronant la pilota, mentre Espanya només sap posar l'autobús i esperar el miracle d'un contraatac. En el futbol, alguna vegada sona la flauta i es produeix el miracle, però en política això és impossible.

Tot seguint amb el símil, Espanya ha comprat l'àrbitre, els jutges de línia, el quart àrbitre i, fins i tot, el delegat de camp. Veiem alguns exemples.

Ja s'ha fet públic que Francesc Homs anirà a judici pel 9N, igual que MasRigau i Ortega hauran de comparèixer el 6 de febrer perquè l'àrbitre els ensenyi la targeta groga... O potser la vermella. També, fa dies, hi va haver amonestacions i targetes grogues per Montse Venturós, els regidors de Badalona i d'altres. Per a Joan Coma va ser pitjor, va ser expulsat del camp injustament acusat d'intent de violència en el joc. La mateixa expulsió que els venuts àrbitres estan cercant per a Carme Forcadell. I fa poc, eren notícia les pressions de l'estat espanyol a Europa intentant boicotejar la presentació del referèndum català a càrrec de Puigdemont, Junqueras i Romeva. Fins a tal punt han arribat les pressions que l'eurodiputada sueca Bodil Valero s'ha vist obligada a denunciar públicament el joc brut de la diplomàcia espanyola.

Espanya i els seus partits, nacionalistes rancis, no tenen línies d'actuació objectives i clarament definides. No tenen més arguments que el recurs de les judicialitzacions i el joc brut de les clavegueres de l'estat, emprant tots els mitjans: des dels fons reservats a alts càrrecs, passant per ministres opusdeistes, periodistes en nòmina o tertulians sense educació. Avui dia que la força de les armes és impensable, no estem el 1714, empren la mentida, la difamació, la demagògia i la manca de separació dels poders de l’estat.

Què podem fer per lluitar contra aquest estat que s'ensorra com un edifici vell i mal mantingut? Catalunya compta amb una ciutadania unida, mentalitzada, conscient i disposada al que sigui per salvaguardar el que és seu, el dret a decidir el seu futur. Aquesta ciutadania que el 27S va donar la majoria del Parlament als partits sobiranistes. Una ciutadania cada dia més conscient que sense lluita no hi ha victòria. Una ciutadania que respon sempre, no només a les Diades. Una ciutadania capaç de fer centenars de quilòmetres per donar suport a un expresident o per defensar l'Ebre o per omplir l'avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona per cridar incansable que està a mort amb els seus polítics, siguin del partit que siguin. Una ciutadania que ha mostrat una maduresa política digna d'elogi i que no està disposada a deixar passar aquesta ocasió d'aconseguir el que portem 303 anys esperant.

Per això, vull fer una crida a tots, forces polítiques, Parlament, Govern, entitats i ciutadania, perquè siguem capaços de mantenir una unitat indestructible, deixant de banda les sigles, fins a la proclamació de la República Catalana, si això és el que vol Catalunya i es demostra a les urnes el dia del referèndum.

Si el pròxim 28 de gener, els socis de Súmate dipositen en mi la seva confiança, aquesta serà la meva lluita en els propers mesos: defensarem la celebració del referèndum fins a les últimes conseqüències, informarem sobre el nou país que volem construir, ens posarem a disposició de partits i entitats pel que sigui necessari, ens mobilitzarem tantes vegades com calgui, votarem sí i plorarem d’emoció tots junts quan es proclami la República Catalana.

Font: El Món | La nul·litat d'Espanya

dilluns, 23 de gener del 2017

El procés està en mans dels funcionaris de Madrid

Entrevista al periodista i cronista parlamentari: "La desconnexió és irreversible a mig termini"

Per Bernat Vilaró

El periodista Josep Maria Martí Rigau (Barcelona, 1952) ha publicat L'escó invisible (Ara Llibres, 2016), amb pròleg de Carme Forcadell. És el cronista parlamentari per excel·lència, tot un testimoni d’excepció del que ha passat al Parlament de Catalunya. Al llibre hi relata un seguit d'anècdotes i converses off the record, i valora l'evolució de la política catalana, a dins i fora la cambra. "La desconnexió sentimental ja s'ha produït a les dues bandes", assegura.

El periodista Josep Maria Martí Rigau, al saló de plens del Parlament de Catalunya | JORDI BORRÀS
Al llibre situa tres etapes diferents en la història del Parlament: l’era Pujol, els dos tripartits i l’Estatut, i finalment el procés i la desconnexió
Sí. La primera etapa va coincidir amb diverses majories absolutes, després d’una llarga dictadura. Hi havia pocs grups parlamentaris i el comú denominador era l’aposta per la reconstrucció de Catalunya. Cada partit amb diversos àmbits, és evident. Això va afavorir que hi hagués majories absolutes, en uns anys en els quals la societat no estava acostumada al debat polític. El Parlament no era el centre de la política catalana, de fet se’n feia més en el centre dels partits. Els diputats tenien molta comoditat a la cambra a l’hora de treballar. La societat exigia menys que ara. A grans trets, la primera etapa era això, i cal destacar-ne la creació de grans estructures d’Estat que, avui dia, són bàsiques.

I en la segona etapa?
Es perden les majories, i el Parlament ja és el centre de la política catalana. Hi ha una presència mediàtica permanent i diària.

Aquí és quan el president Pasqual Maragall li explica a vostè, en una entrevista, que té la intenció de crear el Canal Parlament
Sí, sí, era una d’aquelles coses imprevistes que tenia Maragall. En aquella entrevista vam parlar de tot menys de les preguntes que li feia, i em va dir: “Això que fa vostè del programa del Parlament és molt voluntarista, està bé, però cal un Chaîne Parlementaire com fan a França. Ja ho veurà vostè, que ho farem”. I sí, sí, el canal es va crear. Va ser un canvi radical, perquè donava la possibilitat que tothom, a totes les redaccions i a qualsevol llar, pogués veure on-line tots els debats en comissió i tots els plenaris. Això fa que cada vegada les grans etapes i les legislatures durin menys. A més, al Parlament es dóna una cosa que no hi ha enlloc.

Quina?
A Catalunya hi ha tres eixos de debat que conviuen. A tots els Parlaments hi ha dreta i esquerra, no? I aquí també. Però és que també hi ha l’eix sobiranista-unionista, o catalanista-espanyolista. I també hi ha l’eix sistema-antisistema. És a dir, que tenim tres eixos de debat simultanis i transversals. Hi ha gent de grups parlamentaris que comparteixen dos eixos, i que després en comparteixen d’altres amb altra gent. Des del 2012 el tema nacional ha estat considerable, i que la societat civil hagi agafat el timó del procés també ho accentua. Ara hi ha dos grups al Parlament, que sorgeixen o es fan més grans a partir del 15-M: la CUP i CSQP. I dins de CSQP hi ha Podem, l’antiga ICV, EUiA... La societat civil surt al carrer, coincidint amb la crisi econòmica, agafa el comandament de la lluita social, i també de la política i nacional, i provoca un canvi que no sé cap a on ens porta... Suposo que cap al xoc de trens, i pràcticament ja hi som. És molt positiu, trobo. Als anys 80 i principi dels 90 tot era més calmat, i comparat d’on veníem tot era fantàstic. I “oi que bé, es parla català”, i sí, sí, molt bé, però ara la gent té uns altres objectius i vol participar. I participa de moltes maneres. Ara la velocitat és de vertigen.
 
El cronista parlamentari Josep Maria Martí Rigau, entrevistat per El Món als 'passos perduts' de la cambra JORDI BORRÀS
Creu que es desconeixen moltes coses de la història del Parlament?
[Rumia] Sí, sí... Crec que la societat entra massivament a interessar-se per la política i pel Parlament a partir del 2010-2012. En l’etapa dels Tripartits, amb l’impuls de l’Estatut, comença a haver-hi un cert caliu. Però atenció, perquè cal recordar que la participació en el referèndum de l’Estatut va ser baixa. Curiosament és a partir del recurs d’insconstitucionalitat que arriba la reacció. Acció-reacció-acció. És això. I ara la gent s’interessa pels temes polítics, molt més que abans. Fa anys, anaves a dinars de Nadal i es parlava molt poc de política, a mi em preguntaven si m’avorria al Parlament. I ara no! Ara fins i tot atabala, a qualsevol reunió d’amics o amb familiars, a un esmorzar, o a on sigui tot acaba igual: “Ei, i com acabarà això? Cap a on anem?”. Es nota una participació extraordinària, i això es veu al Parlament, en les Diades, i en molts més llocs.

Parlant de l’expectació mediàtica, al llibre explica que quan ha vist més mitjans de comunicació al Parlament va ser el dia que es va aprovar la supressió dels toros a Catalunya, i no en cap capítol del procés sobiranista
Sí, sí, el Parlament estava tan desbordat que vaig anar al servei de premsa a preguntar si hi havia hagut mai tants periodistes acreditats. I em van confirmar que s’havien batut tots els rècords, fins i tot amb gent que no hi va poder entrar perquè no s’hi cabia. Hi ha hagut moltes votacions potser més importants, com la declaració del 9-N (2015), la declaració de la desconnexió, l’autoinculpació de Jordi Pujol i la comissió anticorrupció, o les investidures de Mas i Puigdemont. Però no, no... allò dels toros ho va superar tot! Hi havia tots els mitjans de Catalunya i, potser per primera vegada, jo crec que hi havia també tots els mitjans de l’Estat!

Què va suposar aquella votació, a part del contingut de la prohibició dels toros?
Fins aleshores Madrid no es creia res del procés, deien que era una dèria. A mi m’agrada molt viatjar, i vaig estar sis anys vivint a la capital espanyola, com a delegat de TV3. L’episodi dels toros va ser molt simbòlic, perquè es tractava d’una tradició molt espanyola, del tarannà castellà. Era el govern de José Montilla. I a fora el Parlament també hi havia molta expectació, amb concentracions dels antitaurins i dels protaurins. Recordo que hi havia algunes senyeres entre els protaurins i, fins i tot, diria que vaig veure-hi alguna estelada amb el toro enganxat. És el que dèiem abans dels tres eixos, no? De fet, sense anar més lluny, el conseller Santi Vila és protaurí. I conec gent molt convençuda que defensen els toros. A dins el Parlament el PSC i  CiU van donar llibertat de vot. I la votació va anar molt ajustada. El Parlament va petar, sí, sí. I va ser molt simbòlic, va haver-hi tota una catarsi. A partir d’aquell dia molta gent a l’Estat va veure que “aquests van de debò”. A Canàries feia anys que també ho havien prohibit, i no se’n parla. Queda molt lluny Canàries, a una hora menos [riu]. Allà diuen que el tema va ser més econòmic, i aquí més animalista

Es tractava d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP)
Sí, i l’impulsor era un ciutadà argentí. Es va convertir en un tema nacional i d’amor als toros però per com ho va vendre Madrid. Aquí en Josep Rull (CiU) va fer molta referència al tema animalista, però sí, va ser una espurna, i a partir d’aleshores l’Estat va començar a prendre’s seriosament el que passava a Catalunya.

Josep Maria Martí Rigau ha publicat 'L'escó invisible', amb pròleg de Carme Forcadell JORDI BORRÀS
Es podria dir que el llibre sembla una novel·la de ficció. Evidentment tot el que explica són fets reals i contrastats, però algunes anècdotes i situacions al Parlament sembla que superin l’imaginari de la societat
Si algú ho llegís sense conèixer la política... sí, sembla una novel·la. Tot és real, no hi ha ni una sola línia inventada o novel·lada. No. Tot és viscut per mi, i constantment hi esmento qui m’ho diu o les persones que hi eren, testimonis per a demostrar que allò era així i va anar d’aquella manera. La realitat supera la ficció, sí, sí, aquí ha passat coses inversemblants... i espera’t eh! L’anormalitat democràtica i nacional que viu Catalunya especialment des del 2012 fa que hi hagi coses que costin de creure. Però és cert que des de sempre els polítics catalans han hagut d’utilitzar l’audàcia i l’astúcia per a superar diverses traves de l’Estat. Això també passa ara. I no és que calgui superar l’Estat, no, sovint cal superar el funcionari de torn.

Expliqui’s
L’Estat espanyol el porten els funcionaris. I s’ha vist ara, Espanya ha estat gairebé un any sense govern, però és igual, entre els advocats de l’Estat, els registradors de la propietat -i Rajoy n’és-, els notaris i els jutges... ho fan tot! Però tota aquesta gent, tot aquest funcionariat, prové d’un món molt jacobí i centralista. No m’atreveixo a dir que tots són hereus del franquisme, no és cert perquè no tots ho són, però els advocats de l’Estat entre ells estan en una òrbita absolutament centralista, en defensa de la unitat com sigui... hi ha molt parentiu, es casen entre ells, i això de les oposicions s’hereta, i el fill d’un notari serà també notari. Això a Catalunya no funciona així.

Dit així, sembla que el procés estigui en mans dels funcionaris de l’Estat, malgrat la frenètica activitat parlamentària
Sí, sí, és que el procés està en mans dels funcionaris de Madrid, dels de l'Estat. Al llibre hi explico que diversos consellers d’obres públiques ho confirmen. Tant Santi Vila, com Josep Rull, Quim Nadal o Pere Macias ho expliquen: es comença una negociació, per exemple, pel traspàs d’una carretera. I hi van els directors generals i veuen que Madrid és un frontó. Tot són “nos”. Aleshores hi entren el conseller i el ministre. I moltes vegades hi entra el president de la Generalitat de torn, quan es reuneix amb el president del govern espanyol. Finalment i després de mesos d’erosió i cansament, s’arriba a un acord polític. Però si els funcionaris repartits en llocs estratègics no ho veuen clar (i si es tracta de traspassos cap a Catalunya, no ho veuen clar), surten a dir: “Perdoni, però per acabar de signar aquest acord fa falta un preceptiu informe d’impacte mediambiental”. Aquesta gent té l’Estat al cap eh. Ningú havia pensat en aquest informe. Doncs au, a esperar tres mesos. Quan es té l’informe, surt un altre advocat de l’Estat i avisa que ara cal un altre document. Pam. Tres mesos més. I així fins que arriben unes noves eleccions, on es canvia el ministre (encara que guanyi el mateix partit) i apa, a tornar a començar.

I això també passa amb el procés
Sí, és clar.
 
Josep Maria Martí Rigau: "El procés ara ja no l’ha de validar Madrid, sinó la comunitat internacional" JORDI BORRÀS
I com pot afectar, per exemple, a la convocatòria i execució del referèndum? En quina posició queden els funcionaris catalans?
Si el referèndum es fa com es va fer el 9-N, els funcionaris no hi tenen res a dir. Si s’ha de donar una validesa hi ha d’haver un consens polític, i els funcionaris el que no poden fer és passar-hi per sobre, no poden prendre decisions polítiques. Poden emprenyar fins fer decaure un acord perquè s’allarga en el temps, per avorriment. Si hi ha un acord i un compromís polític pel referèndum hauran d’embeinar l’espasa, fer el murri i ja està. Amb el referèndum hem tirat una pantalla enrere, fa un any es parlava de la DUI. Però alerta, perquè en el primer article de la Llei de la Transitorietat Jurídica ja es diu que Catalunya es configura com un Estat i en forma de República. Això és una DUI. Si s’aprova la llei, que dóna empara d’una nova legalitat als funcionaris catalans, es fa la DUI. Ara bé, en un altre article s’hi especifica que tot això no serà efectiu fins que no estigui referendat. Cal dir que s’han fet molts contactes internacionals, amb els cònsols, ambaixadors de Madrid (pràcticament tots) i moltíssimes visites més a molta gent, i trobades discretes amb ministres d’Exteriors també, fetes per Raül Romeva i molts d’altres eh. I em consta que entre tots aquests contactes internacionals hi ha un comú denominador: “Podeu fer la DUI i el que vulgueu, però en dret internacional el que importa és que us reconeguin. I no us reconeixerem ni nosaltres ni ningú si no hi ha un mandat democràtic”. I això no és un nou 9-N o unes eleccions plebiscitàries, sinó un referèndum on guanyi el Sí o bé el No. L’escenari ideal és el pacte, ja se sap, però si no, s’intenta l’altra via. El procés ara ja no l’ha de validar Madrid, sinó Europa i la comunitat internacional. Quan els negociadors catalans expliquen a aquests contactes que ells volen negociar però que Madrid no els escolta... Aquí ja paren l’orella eh. “És que volem fer un referèndum i no ens el deixen fer”. Ep! Això són tics poc democràtics. I Espanya és un país important dins la UE, i aquests dèficits tenen conseqüències. Ara els han picat la cresta, i per això fan aparèixer l’Operació Diàleg. L’Estat diu ara que sí que vol parlar, i que són els catalans els qui no volen. I per això aquí s’afirma que “referèndum o referèndum”.

I com creu que acabarà? El reconeixement internacional és clau
Això ha d’acabar amb un referèndum. No sé si serà el 2017 o quan, però Espanya no sé fins a quin punt pot anar aguantant aquesta situació. La judicialització del procés és molt potent, i la comunitat internacional pressionarà, al final. L’Estat abans es negava a parlar, i ara com a mínim diu que sí que parla. Bé, ja s’ha guanyat alguna cosa en els últims mesos. És que hi ha d’haver un referèndum, que és com s’han acabat aquests processos, sempre i arreu. I després s’ha de guanyar eh. Però els imputs que han arribat a Catalunya és que si no hi ha un mandat democràtic és que no hi haurà reconeixements. A veure, hi ha països que s’han independitzat, com Ossètia del Nord, però els ha reconegut només Rússia i Sèrbia. I d’altres que tenen uns 50 o 60 països que els han reconegut, com ara Taiwan. Però aquest país és la zona catòlica de Xina, i per això Ciutat del Vaticà el va reconèixer de seguida. I es veu que, quan el Vaticà et reconeix, molts països hi van al darrere, sobretot països sud-americans, també molt catòlics. Són 20 o 30 que de cop i volta et reconeixen. I Catalunya sembla que té uns quants països que sí que la reconeixerien, sempre i quan es compleixi la condició del referèndum.

Ciutat del Vaticà inclosa?
Em consta que amb el cardenal Lluís Martínez Sistach sí que havia fet alguna cosa en aquest sentit. Ara amb el bisbe Joan Josep Comella no sé com està la cosa. Si ja és complicat entendre el món diplomàtic, intentar entendre el món vaticà ja és increïble!

La comunitat internacional entendrà la segona part del compromís “...o referèndum”? És a dir, validarà un procés no acordat amb l’Estat espanyol?
Suposo que la dinàmica d’aquí és deixar clar a la comunitat internacional que s’està demanant un referèndum pactat i acordat. No es reclama la independència, perquè la Llei de Transitorietat queda condicionada al referèndum i a una victòria del Sí. Aquí es va forçant la màquina, i arribarà un punt que l’Estat haurà de fer alguna cosa. Perquè el “no, no, no” a nivell internacional és un descrèdit. A sobre cal sumar-hi la judicialització de la política i les inhabilitacions de càrrecs electes, que no és que hagin robat sinó és que han permès un debat al Parlament o han expressat una opinió en un ple municipal. Això és un tic antidemocràtic que ni a Europa ni a l’ONU no agrada massa. Suposo que al final, qui sigui, i potser Angela Merkel des d’Alemanya, haurà de fer alguna cosa.

Josep Maria Martí Rigau: "La desconnexió sentimental ja s’ha produït a les dues bandes" JORDI BORRÀS


Al llibre explica que “la història de Catalunya s’ha forjat al Parlament”. Ara deu ser l’època on la institució està més perseguida i assetjada per l’Estat, oi?
Sí, és el moment de més assetjament. I també és quan hi ha més unió sentimental amb la població, i això també és més important. Una cosa està lligada amb l’altra.

Abans parlava de l’astúcia i l’audàcia per superar les traves de l’Estat. Creu que l’independentisme aprèn de l’experiència?
Sí, sí que se n’aprèn. I costa eh, perquè cadascú defensa la seva parcel·la. Però crec que sí. La detenció de Joan Coma ha estat molt diferent, també pel que fa a la terminologia emprada, de la detenció de Montse Venturós, o del cas de la crema de fotografies del rei espanyol. Entre el cas de l’alcaldessa de Berga i el cas del regidor de Vic hi ha una diferència de la nit al dia.

De fet, Coma ja deixa clar d’immediat en un tuit: “L’Estat em deté
Oh, clar! És que és l’Estat qui el deté. Quan s’aprovi la llei de Transitorietat Jurídica hi haurà l’empara i el paraigües legal per a tots els funcionaris, Mossos d’Esquadra inclosos. Hi haurà dues legalitats, i els funcionaris catalans en principi s’hauran d’acollir a la llei catalana. Ja es veurà. És que si un Mosso es nega a obeir l’ordre d’un jutge se l’expulsarà i rebrà una responsabilitat penal. La legalitat que hi ha ara mateix és la que és. I ja sé que no és bonic que un regidor de la CUP tingui una causa penal per dir, en un ple municipal, que per fer una truita s’han de trencar els ous. És desproporcionat. A sobre, el jutge va ser policia durant el franquisme. On estem! En fi...

Tornem a la llei de Transitorietat Jurídica. És l’aixopluc clau, la mare dels ous
Sí, i sembla que entre el juny i el juliol s’haurà d’aprovar tota. Amb el tràmit normal serà difícil, i ja va dir Jordi Turull que la llei es guardaria sota clau i ben amagada. Però ei, que pot iniciar-se un ple, i que el portaveu d’un grup independentista demani la paraula per demanar l’ampliació de l’ordre del dia i que s’hi inclogui la llei. Així s’evita passar per la Mesa del Parlament. Hi ha un debat, es vota, i si hi ha majoria doncs llestos. Al final, el joc parlamentari és aquest. I l’audàcia i l’astúcia hi seran. Suposo que ho tindran tot pensat.

El propi Turull explicava, en una entrevista a El Món, que el dia que es convoqui el referèndum hi haurà tal maniobra democràtica del bloc independentista, amb accions en cadena, que “l’Estat quedarà desbordat democràticament”
S’han estat fent uns 200 projectes de llei, reglaments i protocols d’actuació. I la majoria ja estan acabats, tots treballats amb els millors especialistes en informàtica, enginyeria i advocats. I amb una discreció absoluta, i amb compartiments independents, de manera que l’enginyer d’un projecte de llei no sap ni qui treballa al seu costat. Tot això sembla que està bastant avançat. I quan s’aprovin les tres lleis de la desconnexió, de cop vindran aquestes altres. I s’haurà de fer de seguida. Segur que hi haurà més sorpreses, sí, i l’Estat replicarà. Aleshores, algú haurà d’intervenir, fer de mediador, i obligar a un referèndum per evitar més conflicte. I en aquesta segona part s’haurà de guanyar el referèndum! [riu]. El que està clar és que Catalunya no hi pot perdre. La desconnexió és irreversible a mig termini. I la desconnexió sentimental ja s’ha produït a les dues bandes. I Europa també està canviant, cal tenir-ho en compte. Però en el pitjor dels casos Catalunya ha d’acabar rebent una oferta per quedar-se a Espanya, amb més autogovern o un sistema confederal. Això seria el més lògic. A curt termini Catalunya guanyaria segur en relació al que té ara. Però a mig termini veig difícil la marxa enrere, perquè qui ja ha fet la desconnexió ja no tira enrere per a connectar-se de nou. La situació és difícil de revertir. Però vaja, el moment és tan apassionant que em considero un afortunat d’haver viscut el que he viscut, i de viure des de dins aquest moment.

Josep Maria Martí Rigau: "La desconnexió és irreversible a mig terminiJORDI BORRÀS

diumenge, 22 de gener del 2017

Supremacisme estructural

Ferran Suay

Secció de Política Lingüística d'ACPV 


L’últim cas d’abús supremacista que hem conegut, és el de Jaume Monfort, regidor de Gata de Gorgos (la Marina Alta), que malgrat la seua condició d’autoritat pública, ha estat maltractat per uns agents de la Guàrdia Civil espanyola. El delicte: adreçar-se’ls en valencià.

Entenc la temptació, per parts d’uns i d’altres, d’atribuir la culpa als esmentats agents. Que si són gent autoritària i retrògrada, que si no tenen ni prou formació ni moltes llums, que si han actuat incorrectament per iniciativa pròpia… No crec que siga una anàlisi correcta.

Que unes persones que han superat les proves necessàries per a ingressar a la Guàrdia Civil, i els cursos que deuen fer en les acadèmies corresponents, ignoren completament la normativa legal que assisteix els ciutadans del territori on treballen, no és responsabilitat individual d’ells. Que potser els que estan assignats a la divisió de trànsit ignoren el codi de la circulació? Els qui patrullen camps i hortes, desconeixen la legislació que protegeix la propietat agrícola?

És la institució, l’estat, qui ha de garantir que els funcionaris són coneixedors de la normativa legal que s’ha d’aplicar allà on exerceixen les seues funcions. I si els guàrdies se sorprenen quan algun ciutadà (rara avis) els parla en indígena, és perquè ningú no els ha explicat mai que allà on treballen hi ha gent que parla una llengua que no és el seu castellà d’origen i que, malgrat això, tenen els mateixos drets que els castellans de soca-rel.

Això és el mínim que es podria esperar d’un estat de dret, que aspira a integrar tots els seus ciutadans, i no a imposar-los la castellanitat, amb els mitjans que més convinguen en cada època. És cert que al Jaume no li han caigut els colps de culata que, sens dubte, hauria rebut 50 o 60 anys arrere. Li ha caigut l’equivalent actual: la fanfarroneria, la vexació i el menyspreu d’uns individus que haurien d’estar al seu servei, no com a regidor, sinó com a ciutadà.

Cert que és difícil esperar-ho d’un estat que no ha passat per l’equivalent al procés de desnazificació que s’aplicà a Alemanya. Un estat que, ans al contrari, ha garantit que els privilegis il·legítimament assolits mitjançant la violència franquista, hagen continuat ben vius després de la mort del dictador. Entre altres, els privilegis lingüístics que permeten que individus rabiosament monolingües i exageradament hostils a tota llengua que no siga la seua, continuen ocupant posicions de poder. Des del simple guàrdia fins a l’alcalde o el diputat que esperen de qualsevol interlocutor un gest inequívoc de submissió lingüística, en absència del qual, se senten insultats i, si poden, usen el poder que tenen per a garantir-se’n la revenja.

Els individus en qüestió poden ser tan mesquins i ignorants com vulguem, però no són els principals responsables del supremacisme que apliquen. Ho és l’estat que els atorga el poder que tenen; el mateix que els permet arribar on són sense informar-los que els drets humans no són d’aplicació exclusiva als humans de parla castellana, sinó extensius a tots els membres de l’espècie homo sapiens. Ja ho vaig denunciar, així mateix, davant l’assemblea general de l’ONU, amb ocasió de l’examen periòdic de drets humans, a què se sotmetia Espanya l’any 2015: no són casos aïllats; és un supremacisme tolerat i fins i tot estimulat des del mateix cor de l’estat.

Com a involuntària (per part seua) confirmació de la veracitat de les paraules que vaig pronunciar, aportaré dos fets que fins ara no havia explicat. El primer és que l’ambaixadora del Regne d’Espanya, en la seua al·locució de resposta, no es va dignar respondre ni a una sola de les denúncies de caràcter lingüístic que s’havien expressat. Es veu que no les considerà ni tan sols mereixedores de menció. El segon, que un dels alts funcionaris espanyols que l’acompanyaven es referia, en privat, a ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística) amb el simptomàtic apel·latiu de “los de las lenguas raras”.

En un estat que recompensa amb alts càrrecs internacionals, persones amb aquesta sensibilitat lingüística, com podem esperar que es comporten uns simples guàrdies civils destinats a algun poblet de “províncies”? No són ells; és Espanya!. És l’estat que paguem generosament perquè ens discrimine i perquè, sempre que vol (i ho fa sovint), se’ns burle a la cara. La pregunta és si el fet de seguir subvencionant-lo no ens fa, d’alguna manera, mereixedors d’aital tracte. M’agradaria pensar que no.


Font:
Supremacisme estructural - Ferran Suay - La Veu del País Valencià http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/8798/supremacisme-estructural

dijous, 19 de gener del 2017

L'estat espanyol es nega a retornar la Dama d'Elx al País Valencià

Compromís denuncia un "espoli reprovable" del patrimoni cultural per part de Madrid
CULTURALA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ



L’estat fa “oïdes sordes” davant la petició del senador de Compromís Carles Muler perquè el govern de Mariano Rajoy cedisca temporalment o permanentment la Dama d’Elx, que està “118 anys fora de casa” exclama Mulet. Així ho denuncia el senador, en afirmar que després de preguntar per aquesta possibilitat “en una resposta ens indiquen que el govern espanyol no contempla en l'actualitat la possibilitat de cedir de manera temporal o permanent la Dama d'Elx, recolzant-se en raons d'índole històrica, titularitat i funció cultural".

Per a Mulet "aquesta diàspora del patrimoni és intolerable i l'espoli és reprovable ja siga en l'extrem orient o mitjançant donacions entre dictadors. La gent vol la Dama a Elx i el Museu Arqueològic Nacional pot explicar el món iber perfectament amb una rèplica al costat de la Dama de Baza o la Gran Dama del Cerro de los Santos si als territoris d'origen els sembla bé o està documentada la legitimitat d'aquesta transferència d'art, però no ha cessat la voluntat del nostre poble per acollir i mostrar a la col·lectivitat aquest bé cultural des d’Elx".

“De nou l'Estat espanyol es fa el sord a una petició dels valencians. Si la passada setmana denunciàvem el menyspreu financer cap als centres culturals valencians com l'IVAM en relació a altres similars de l'Estat, ara certifiquen que no volen cedir la Dama, negant-se en rodó a permetre que estiga a Elx, fora del seu context, amb una visió centralista i egoista de la tutela del Patrimoni comú, com si no poguera estar en un dels museus de les comarques d'Alacant degudament custodiats", ha lamentat.


Font: L'estat espanyol es nega a retornar la Dama d'Elx al País Valencià - Racó Català

dimecres, 18 de gener del 2017

Comtat de Barcelona o regne de Catalunya?

Imatge relacionada

Marc Pons 
Tarragona. Diumenge, 15 de gener de 2017
l matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella va ser una absorció aragonesa? El comtat de Barcelona va ser una possessió del regne d'Aragó? Un comte -independent- estava supeditat a l'autoritat i al prestigi d'un rei? L'economia, la demografia i les armes comtals -independents- eren molt inferiors a les reials? Aquests interrogants, explicats a la manera espanyola, han fabricat una història simplificada que, interessadament, nega l'existència del comtat de Barcelona, entitat política independent, protagonista de la seva pròpia història i de la de Catalunya. Els comtes independents de Barcelona no van ser mai Reis, tot i que exercien com a tals en el context geogràfic i polític del territori que, més endavant, seria el Principat de Catalunya. Llavors la gran qüestió és: per què els comtes barcelonins no es van titular Reis? I l'altra gran qüestió és: si Barcelona -nucli dels comtats independents catalans- s'hagués articulat com un regne, la història hauria estat diferent?

França: mare o madrastra?

Per donar resposta a la primera qüestió ens cal retrocedir fins a la centúria del 800. Un viatge de 1.200 anys. En aquella època els comtats catalans eren districtes administratius i militars d'una regió de l'imperi franc anomenada Gòtia, que cobria el territori entre Nimes i Barcelona -les actuals Llenguadoc i Catalunya Vella-. Una bona part del solar de la cultura nord-ibèrica, netament diferenciada de la resta de cultures peninsulars i continentals. Carlemany ho tenia molt clar. El Sud és el Sud. Singularment insòlit. I els seus reials descendents, també. Perquè quan Al-Mansur, a l'alba de l'any 1000, va devastar a sang i foc els dominis meridionals de l'imperi franc, el rei Lotari va mirar cap a una altra banda. Barcelona va quedar reduïda a cendra. I els comtes catalans van edificar un nou país redibuixant les relacions amb les grans potències del moment. Es van entendre amb el gran rival de França: el Pontificat -l'origen de les quatre barres-. La independència de facto.

Jaume I, en la conquesta de Mallorca

El camí en solitari

Durant la centúria del 1000 els comtats independents catalans -la meitat sud de la Gòtia- van consolidar la seva independència amb una activa política de pactes amb Roma i amb Còrdova -la capital andalusí-. També amb les repúbliques marítimes de la península italiana. I quan el califat es va desintegrar, amb les taifes independents. Aquestes intenses relacions comercials i  diplomàtiques, liderades pels comtes barcelonins, són la prova més evident que l'antiga Gòtia dels francs -la part sud- actuava i era reconeguda com un territori independent. Barcelona es va convertir en la impulsora d'aquestes polítiques i els seus comtes en els rectors d'aquestes estratègies. La resta de comtes catalans els reconeixien un ascendent, com en una família de germans orfes els petits ho reconeixen al més gran. L'origen de la capitalitat de Barcelona i del seu paper protagonista en la història de Catalunya.

Per què comtes i no reis?

En aquell camí de creixement i consolidació els comtes de Barcelona i els seus inseparables aliats -la burgesia mercantil barcelonina- es van inspirar en el model dels principats de la bota italiana. Petits territoris independents -Venècia, Florència, Pisa, Livorno, Milà, Gènova-, econòmicament i políticament molt potents, governats per un dux, un comte o un príncep. Amb el suport incondicional de les seves respectives burgesies mercantils. Això explica, també, l'aturada sobtada -si més no el ritme lent- del procés conqueridor. Mentre que -en aquell segle- els aragonesos i els navarresos posaven els peus a les aigües de l'Ebre, i els castellans, els lleonesos i els portuguesos a les aigües del Tajo; els catalans ben just havien arribat als afores de Tarragona. Aquest particular escenari havia dibuixat un paisatge que feia innecessari un cop de mà -un cop d'autoritat- per convertir els comtes barcelonins en reis d'alguna cosa. La transversalitat catalana.

Aragó: germana o cunyada?

Aragó també formava part del solar de la cultura nord-ibèrica. Un origen comú i una cultura compartida. Fins i tot, les llengües aragonesa i catalana de l'any 1000 tenien moltes similituds. La força del substrat, l'herència comuna. Però, en els segles precedents, havien viscut una història diferenciada. Catalunya era un país feudal, com ho era tota l'Europa central i occidental. I això volia dir que els comtes -tant fa de Barcelona o de Besalú- exercien més com a coordinadors dels diferents poders -l'Església, l'aristocràcia militar, les viles i ciutats- que com a sobirans efectius. A ells -pel prestigi i no per l'autoritat del títol- els corresponia la tasca de posar d'acord tothom. En canvi a l'Aragó -com a la resta de dominis cristians peninsulars- el feudalisme s'havia imposat d'una manera genuïna i matisada. El precedent més remot de la cita contemporània Spain is different, que havia donat com a resultat un model senyorial autoritari i piramidal on el rei exercia com un cabdill.

Els primers comtats catalans

Aragó: cap o soci?

Amb aquests vímets, les cancelleries de Barcelona i de Saragossa, van haver de negociar una unió dinàstica, que donaria com a resultat un model que -contemporàniament- anomenem Confederació, i que respon a la segona qüestió que ens plantegem a l'inici. En aquell escenari el Rei no era alguna cosa més que el comte. Ni Aragó era alguna cosa més que Barcelona. En l'Europa medieval abunden els comtes, dux i prínceps -independents, cal insistir-hi- que lideren realitats nacionals -amb totes les reserves que implica fer ús d'aquest concepte- molt més poderoses econòmicament, militarment i demogràficament que les que representaven alguns reietons veïns. Els comtes de Flandes eren més potents que els reis d'Anglaterra. Els dux de Venècia -de la Sereníssima República, detall important- ho eren més que els reis d'Àustria. Els ducs de Baviera ho eren més que els reis de Polònia. I els comtes de Barcelona eren molt més poderosos que els reis d'Aragó.

La perversió de la Història

No seria fins a l'arribada de l'era moderna -la que enterra l'Edat Mitjana-, i de la raó d'Estat, que s'imposaria la jerarquització dels títols nobiliaris. Els lluïsos francesos tocats amb perruques impossibles i els felips hispànics abillats de rigorós i permanent dol, van impulsar un model absolutista -fàbrica del maquiavèl·lic Maquiavel- que consagrava el Rei com la representació personificada de l'Estat. Havien passat però cinc segles i havien plogut milers de litres d'aigua -i d'alguna altra cosa- des de la unió dinàstica catalano-aragonesa, la Corona d'Aragó, la Confederació catalano-aragonesa500 anys. Sostenir que els comtats independents catalans van ser una possessió aragonesa va més enllà d'un simple exercici d'imbecil·litat supina en grau superlatiu -entesa des de la perspectiva filosòfica que refereix a qui fa difusió d'idees de to i contingut molt baix-. És una demostració palmària d'ignorància que té certa relació amb el complex d'inferioritat.

Peronella d'Aragó i Ramon Berenguer IV

Aragó, de debò

Recorda, si més no, a qui respon als arguments de l'independentisme amb un “mira tu D.N.I.”. Freakisme degeneratiu. Però Aragó no és això. Aragó no és la patètica representació de la ridícula exconsellera de Cultura que va inventar el lapao i el lapapip. Ni l'escandalosa manipulació de l'opinió publica amb les pintures “robades” de Sixena. Cal dir-ho, clamar-ho i insistir-ho. Aragó és Gracián, Aranda, Goya, Costa, Labordeta i tants i tantes altres figures senyeres de la cultura. Aragó és Ubieto i Lacarra, els grans historiadors saragossans que sempre van defensar -i demostrar- el protagonisme català en el context de la Corona d'Aragó. Aragó és també Tomas Barrachina, fill de Saragossa i avi matern de l'autor d'aquest article, que sempre citava: “Catalunya es el país, el hermano, que supo defender los cimientos y las vigas de su casa, y que desde un balcón conservado con esfuerzo nos abre la vista al mar, al resto del mundo”.