traducció - translate - traducción

dijous, 30 de març del 2017

Qui és Marta Silva de Lapuerta, l'advocada de la llotja del Reial Madrid a qui assenyala Piqué?

Silva de Lapuerta

Gerard Piqué ha aixecat una gran polseguera, amb les seves declaracions sobre els fils que es mouen a la llotja del Reial Madrid. El jugador blaugrana ha dit sense embuts: “No m’agrada veure a la llotja del Madrid les personalitats que hi ha i com mouen els fils en aquest país. La persona que va imputar Messi i Neymar estava al costat de Florentino i no passa res. Amb Cristiano el tracte és diferencial”.

Però, en concret, a qui assenyala Piqué? A Marta Silva de Lapuerta, advocada de l'Estat des del 2012 fins al passat mes de novembre. Durant el període que va estar al càrrec es va condemnar Messi a 21 mesos de presó i s'ha tirat endavant el cas Neymar. També va ser l'advocada que va presentar al Tribunal Suprem els recursos d'inconstitucionalitat vers la consulta sobiranista del 9 de novembre de 2014. 



Però, qui és exactament aquesta advocada vinculada al Reial Madrid? Us en donem algunes dades.

- És la filla de Federico Silva Muñoz, el que va ser ministre d'Obres Públiques durant el règim de Franco. Després va ocupar la presidència de Campsa i va participar en la fundació d'Alianza Popular, formant part dels anomenats "Set Magnífics".  

- És la neboda d'Álvaro Lapuerta, també advocat de l'Estat. Va ser el tresorer del PP entre el 1993 i el 2008 i està imputat pel cas de la caixa B del PP.  

- Pertany a La Gloriosa, la promoció d'advocats de l'Estat del 1996 -coincidint amb l'arribada d'Aznar a la presidència del Govern- i que ara ocupen alts càrrecs en el govern de Mariano Rajoy.

- Va ser secretària general de la constructora Sacyr entre el 2003 i el 2009. Aleshores el president era Luis del Rivero, que també va ser directiu del Real Madrid, i que està imputat pel cas de la comptabilitat secreta del PP. 

- Va formar part de la junta directiva de Florentino Pérez al Real Madrid, entre els anys 2000 i 2006, també com a secretària general entre el 2004 i el 2006. 

- Directora de l'Assessoria Jurídica de la Presidència del Tribunal de Comptes. 

- Representant de l'Agència Tributària al cas Neymar


dimecres, 29 de març del 2017

O juguem tots, o punxem la pilota | l'Unilateral


Una de les acusacions que es llancen contra el moviment independentista és que els seus dirigents s’han oblidat dels problemes reals de la gent. I, dades en mà, és justament el contrari.

És precisament la incapacitat de resoldre aquestes qüestions quotidianes les que ha motivat que moltes persones que mai no s’havien declarat independentistes avui votarien Sí en un referèndum. Hi ha dues grans traves: recursos i poder polític real per fer les coses. Cada any els catalans, votin el que votin, paguen en impostos 16.000 milions d’euros que després no retornen a Catalunya en forma d’inversions.
Amb aquests diners de més, la Generalitat tindria garantides cada any, les partides de Sanitat, Educació i Transports. Però al marge d’aquest greuge econòmic, que suposa un fre en el desenvolupament de qualsevol país, hi ha una altra qüestió que canviaria si Catalunya tingués total llibertat de moviments: poder decidir sobre cada àmbit de la vida.
Sense anar més lluny, en els últims anys el Tribunal Constitucional ha tombat desenes de mesures de caire social ja aprovades pel Parlament. És el cas conegut de la pobresa energètica, però també la possibilitat de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes, protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents, cobrar un impost per cada pis buit per dedicar-lo a lloguer social o fer polítiques d’igualtat entre homes i dones.
Totes aquestes mesures, que res tenen a veure amb el 9N, es podrien estar aplicant si no fos que aquest alt tribunal les ha suspès a instàncies del govern espanyol en considerar que la Generalitat envaïa competències. És allò que la saviesa popular resumeix dient que “o juguem tots, o punxem la pilota”. Doncs bé, el govern espanyol ha punxat 22 pilotes en els últims quatre anys.

dilluns, 27 de març del 2017

Millet, Aznar i la FAES: cartes, sopars i vacances a Menorca

INVESTIGACIÓ
Laura Aznar / Roger Palà

És coneguda l’estreta relació de Fèlix Millet amb Convergència. Però l'expresident del Palau de la Música també va gaudir d’una excel·lent relació amb el Partit Popular durant l’etapa de José María Aznar a La Moncloa. Així ho acredita la nombrosa correspondència de Millet amb Aznar i amb altres líders del PP, i les trobades i sopars a Fornells del president del Palau amb el matrimoni Aznar-Botella. La FAVB, acusació particular del cas, afirma que no s'ha investigat prou la relació entre Millet, la FAES i les subvencions atorgades pel Govern espanyol al Palau, que s'eleven a 14,5 milions d'euros.

millet faes


CRÍTIC ha tingut accés a la correspondència privada de Millet amb Aznar i amb altres líders populars com Jorge Fernández Díaz o José María Michavila

Carta de Millet a Aznar (2004)
“El motivo de estas líneas es agradecerte la colaboración y apoyo que has ofrecido al Palau de la Música Catalana, durante tu etapa como Presidente del Gobierno. Sin duda, tu sensibilidad hacia nuestros proyectos ha ayudado a la realización de  las obras, que permitirán que el Palau sea una sala aún más competitiva en un futuro próximo.” Així s’expressava Fèlix Millet en una carta datada el 2 de març de 2004 i dirigida al llavors president del Govern espanyol, José María Aznar, en els seus últims dies com a inquilí de La Moncloa. “Estaría encantado de que, tanto Ana como tú, algún día que vengáis a Barcelona, pudierais pasaros por el Palau para enseñaros personalmente la remodelación que se ha hecho en el Palau de la Música.”

El document forma part de la múltiple correspondència de Millet amb figures prominents del PP, incorporada al sumari del ‘cas Palau’ i a la qual ha tingut accés CRÍTIC. Una documentació que mostra la fluida relació que va establir-se entre Millet i diferents personalitats del PP durant la primera etapa d’aquest partit al capdavant del Govern espanyol. Entre la correspondència que figura al sumari, referenciada en un informe elaborat per l’Agència Tributària sobre el Palau, també hi podem trobar cartes a Jorge Fernández Díaz o a José María Michavila.

Microsoft Word - aznar 03.doc
Carta de Millet a Aznar (2003)
Millet va mantenir una relació cordial amb l’expresident espanyol, fins al punt que el matrimoni Aznar-Botella va visitar la residència de Millet a Fornells (Menorca). “Se acercan nuevamente las fechas estivales y, como cada año, me tomaré unos días de descanso que pasaré en la isla de Menorca. Sería, para mi esposa y para mí, un placer que, tal como hicimos el año pasado,  quisierais volver a compartir una velada con nosotros”, afirmava Millet en una carta dirigida a Aznar el 10 de juliol de 2003. “Prepararíamos una cena informal para ti y Ana, y las personas que tú desees, a la que también invitaríamos a Òscar Tusquets y a su esposa.” L’estudi de l’arquitecte Tusquets va ser el responsable d’executar les obres de remodelació del Palau, que el Ministeri de Cultura, durant l’etapa d’Aznar, va subvencionar generosament.

L’any anterior a aquesta carta, Millet ja havia convidat Aznar a Fornells: “Desde hace cuarenta años paso también mis vacaciones en Menorca, concretamente en la bahía de Fornells, donde tengo una casa al borde de mar. He pensado que, quizás, si tus compromisos te lo permiten, tu esposa Ana, tú  y las personas que tú desees, podríais venir a cenar”, escrivia Millet el 2002. “Recibe un afectuoso saludo de tu amigo.”

Gestions amb Fernández Díaz i amb Michavila per aconseguir subvencions

Microsoft Word - ANEXO 110.FDEZ.DOC
Carta de Millet a Fernández Díaz.
Fins a quin punt la relació de Millet amb Aznar era intensa i freqüent? En la documentació del sumari del ‘cas Palau’, la major part intervinguda en l’ordinador de la secretària de Millet, no consten cartes de resposta d’Aznar. Sí que existeix, però, altra correspondència del president del Palau amb figures rellevants del PP. En aquests casos, però, les cartes denoten un interès bàsic: assegurar-se la inversió del Govern espanyol a la institució.

Millet havia començat a llaurar la relació amb el PP uns quants anys abans. Al juliol del 1996 es dirigia per carta a Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior amb Rajoy i en aquella etapa secretari d’Estat per a les Administracions Públiques. “En primer lloc, perdona la meva insistència, però m’agradaria saber si has pogut fer alguna gestió referent al tema dels 127 milions de pessetes que aquest Consorci té pendents amb el Ministerio de Cultura”, afirmava Millet en aquella carta. “He rebut una invitació per sopar amb el President del Govern, Sr. José Ma. Aznar, al Palacio de La Moncloa el dia 19 de juliol, juntament amb persones representatives del món cultural català”, explicava Millet en aquella carta. “En el decurs d’aquest sopar, intentaré tractar el tema d’aquest deute, malgrat que no sé si les circumstàncies ho permetran. Si pots donar-me notícies abans d’aquest sopar, t’estaré molt agraït.”

Millet també va cartejar-se en aquella època amb José María Michavila, llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts que arribaria a ministre de Justícia amb Aznar. “Te agradezco de antemano todas las gestiones que puedas hacer para conseguir que el Sr. Aznar y/o la Ministra de Cultura, Sra. Esperanza Aguirre, puedan venir un día a visitar el Palau”, escrivia Millet el 12 de juliol de 1996. “Evidentemente estaríamos encantados de que, después del concierto, os pudierais quedar a cenar con nosotros.” En una carta posterior, Millet explica: “El 19 de julio, tuve la cena con el Presidente del Gobierno, Sr. José Mª Aznar […]. En el transcurso de la cena se comentó el tema del Palau de la Música Catalana y me pareció advertir una buena predisposición para encontrar una solución positiva para ambas partes […]. Te agradeceré todo lo que puedas hacer apoyando este tema”.

vanguardia - faes
La Vanguardia’ sobre l’Institut Catalunya Futur

Millet, la FAES i la “defensa de la identitat catalana”

L’aproximació de Millet al PP va tenir el seu punt culminant l’any 2003, quan el president del Palau va acceptar la proposta de Josep Piqué, llavors ministre d’Indústria i líder del PP català, per formar part del Consell Assessor de l’Institut Catalunya Futur, la secció ‘local’ de la FAES. En cercles catalanistes va causar certa sorpresa la integració de Millet en aquest ens, com consta en aquesta informació de ‘La Vanguardia’ del mes de juny d’aquell any. Entre els companys de viatge de Millet cap a l’aznarisme també hi havia personalitats com Boi Ruiz, que posteriorment seria conseller de Salut amb Artur Mas.

A Millet no li va agradar gaire la informació de ‘La Vanguardia’. Per això va justificar-se en una carta que va publicar el rotatiu del Grup Godó pocs dies després, on defensava la seva aposta per integrar-se en la FAES catalana. “Sempre he pensat que és convenient participar en projectes per a Catalunya, d’origen divers, per tal d’intentar introduir-hi uns valors: la defensa de la identitat catalana, de la nostra llengua i de la nostra cultura”, va escriure. Eren els temps més durs de l’aznarisme i de la majoria absoluta del PP.


Microsoft Word - ANEXO 117.12-6-03.doc
Carta de Millet al conseller de Cultura
Jordi Vilajoana
Millet, però, també tenia altres raons per aproximar-se al Govern espanyol. Així queda constància en una carta del president del Palau dirigida al llavors conseller de Cultura de la Generalitat, Jordi Vilajoana, l’any 2003, en què Millet li demana que traslladi “al President” (en aquells temps, Jordi Pujol) “quins van ser els motius que em van fer acceptar formar part de l’Institut Catalunya Futur”. Millet s’expressa en aquests termes: “El ministre Piqué em va demanar que formés part, juntament amb una trentena més de persones de diferents tendències polítiques, del Consell Assessor d’aquest Institut. Malauradament, aquesta incorporació fou manipulada en el titular de l’article de “La Vanguardia” del dia 1 de juny, motiu pel qual vaig decidir fer una carta d’aclariment”. Però, a més, Millet hi afegia unes dades interessants: “Responent a la teva petició, t’adjunto relació de les aportacions rebudes per a la realització de les obres que, actualment, estem portant a terme al Palau de la Música Catalana”. El Ministeri figura al capdavant del rànquing d’aportacions, amb 1.900 milions de pessetes.

El Govern del PP, font principal de finançament de les obres

Les gestions de Millet amb el PP van tenir èxit: el Ministeri de Cultura es va convertir en la principal font de finançament de les obres del Palau, aportant gairebé la totalitat dels diners públics que van permetre executar-les. 

Segons una auditoria executada per Deloitte, incorporada al sumari del cas i a la qual també ha tingut accés CRÍTIC, els diners procedents d’ens públics per finançar les obres van suposar un total de 16 milions d’euros, dels quals, la part més important i quasi total la va aportar l’Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música, un organisme del Ministeri de Cultura, que va injectar-hi uns 14,5 milions. La quantitat restant provenia de les aportacions del Departament de Cultura, de l’Incasòl i de la Diputació de Barcelona.

El finançament es va completar amb donacions provinents d’ens privats i particulars: un total de 5,8 milions d’euros de la Fundació Caja Madrid i de recaptacions mitjançant la campanya de restauració de l’orgue del Palau, en la qual hi van posar diners la Fundació Bancaja, Ferrovial i particulars. D’altra banda, es va impulsar la campanya “Un Palau pel segle XXI”, que es va finançar a través de mecenatge, patrocinadors i donacions. El Palau també va signar un préstec sindicat amb diferents entitats financeres, l’objecte del qual era “l’actualització i l’ampliació del Palau de la Música Catalana” i que estava dotat de quasi 5 milions d’euros.

En total, l’import del finançament per fer les obres del Palau va ser de 26,8 milions d’euros, però l’empresa auditora va constatar que el cost total d’aquestes obres devia vorejar els 17 milions. Entre les conclusions de l’auditoria, Deloitte va destacar algunes “irregularitats” en relació amb la documentació presentada per la Fundació als ens públics com a justificació de les subvencions.

AG_caspalau-9122 (1)
Fèlix Millet a la Ciutat de la Justícia.
Foto: Carlos Moreno
Hisenda descarta irregularitats amb la FAES

Les elevades subvencions del PP al Palau de la Música… haurien pogut ocultar una trama de presumpte finançament irregular amb la FAES similar a la de Ferrovial amb la Fundació Trias Fargas i Convergència? Tot i que han aparegut titulars de premsa que apunten en aquesta direcció, el cas és que la investigació del ‘cas Palau’ no ho ha pogut acreditar. El 2008, una carta anònima adreçada als Mossos alertava que la FAES hauria cobrat “comissions” d’1,8 milions d’euros per part del Palau de la Música. El text, signat per una inexistent associació anomenada Amics de l’Orfeó Català, afirmava que la FAES “es va emportar una comissió d’uns 600 milions de pessetes [1,8 milions d’euros] de les obres del Petit Palau”. També deia que “uns altres 900 milions també van tenir un destí incert”.

La carta anònima consta referenciada en un informe de l’Agència Tributària remès al jutge instructor del ‘cas Palau’ l’any 2013. En l’examen de la documentació, els pèrits d’Hisenda no van trobar proves o indicis que permetessin corroborar que la fundació del PP obtingués comissions per les obres del Petit Palau i van descartar possibles irregularitats. Però la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que exerceix l’acusació particular del ‘cas Palau’, no va quedar satisfeta. El 2013, l’advocat Àlex Solà, que representa l’entitat, va fer públic en una roda de premsa que demanaria al jutge Josep Maria Pijuan que investigués el tema amb profunditat, perquè la investigació d’Hisenda sobre aquesta derivada del cas va ser “menys intensa” que en el cas de Ferrovial i CDC. Segons la FAVB, la fundació del PP va rebre més de 6 milions d’euros en la partida d’ingressos de l’entitat per activitat pròpia durant els exercicis de 2003 i de 2004. Finalment, però, aquesta possible derivada de la trama no ha arribat a judici.

dissabte, 25 de març del 2017

La repressió d'aquesta etapa de democràcia autoritària té les seves arrels en el franquisme

Reproduïm el discurs del reconegut advocat August Gil Matamala a l'obertura de la Primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades, organitzada per la Xarxa Antirepressió de familiars de detingudes el passat dissabte 18 de març


Se m'han donat quinze minuts per parlar sobre la repressió política a l'Estat espanyol durant el franquisme i fins a l'actualitat. No em resulta fàcil sintetitzar, en un espai de temps tan limitat, un fenomen tan ampli i complex. He optat finalment per utilitzar la meva pròpia experiència personal de la repressió com a fil conductor del relat, aprofitant el dubtós privilegi que m'atorga l'edat, que m'ha permès viure íntegrament la dictadura franquista i la monarquia borbònica restaurada fins avui.

La meva primera experiència amb la repressió franquista, a part d'un viu record dels bombardejos sobre Barcelona, la vaig patir als quatre anys, el gener del 1939, quan el meu pare va haver de prendre el camí de l'exili seguint la desfeta de l'exèrcit republicà i em va deixar orfe durant tota la meva infància, víctima jo també de les conseqüències del que Paul Preston ha definit com “l'holocaust espanyol”. El meu pare, com més de mig milió d'homes i dones, cercava refugi a França, conscient que si es quedava l'esperava en el millor dels casos la presó o potser la mort. No s'enganyava: ara sabem que durant la guerra civil uns 130.000 homes i dones van ser assassinats extrajudicialment o executats després de paròdies de judicis per la repressió franquista a la rereguarda, i que el terror va continuar en la postguerra, mitjançant una maquinària de judicis, execucions, presons i camps de concentració. No oblidem que l'estat de guerra i la llei marcial, que Franco havia proclamat el 28 de juliol de 1936, va estar vigent fins al març de 1948. Aquesta situació atorgava a la jurisdicció militar la funció d'exterminar qualsevol forma d'oposició al règim, mitjançant uns consells de guerra sumaríssims que no respectaven cap garantia jurídica. Amb aquest procediment, finalitzada la guerra civil van ser executats prop de 20.000 republicans a tota Espanya, dels quals 3341 homes i 17 dones a Catalunya, i, segons una estadística oficial, l'any 1940 hi havia a les presons espanyoles 270.710 presos ja condemnats i uns 100.000 més pendents de judici. Una altra data: a Catalunya, dels 15.860 funcionaris públics existents abans de l'alçament, només 753 van conservar la feina, una vegada aplicada la Ley de Responsabilidades Políticas, dictada el 9 de febrer de 1939.

El meu pare va haver de prendre el camí de l'exili seguint la desfeta de l'exèrcit republicà i em va deixar orfe durant tota la meva infància, víctima jo també de les conseqüències del que Paul Preston ha definit com “l'holocaust espanyol”

Tornant a la meva història personal, l'any 1945, als meus deu anys, em trobo novament cara a cara davant de la repressió franquista, aquesta vegada ja amb plena consciència. Per primer cop conec l'experiència - que al llarg dels anys hauria de repetir centenars de vegades - d'entrar a la presó Model de Barcelona. Acompanyat de la mare, anava a veure el pare, empresonat pocs mesos després de retornar de l'exili. Com a tots els centenars de milers de persones represaliades per haver defensat la legalitat republicana o per qualsevol activitat d'oposició al règim, estava acusat del delicte de "rebelión militar". Aquesta aberració jurídica per la qual els qui s'havien aixecat en armes contra el govern legal acusaven de rebel·lió als defensors de la legalitat es basava en la ficció que les autoritats militars havien assumit legítimament el poder els dies 16 i 17 de juliol del 36 (és a dir quan encara no s'havia produït efectivament l'alçament) i per tant la defensa de la República es convertia en una sublevació armada, tipificada com un delicte de rebel·lió militar.

Quinze anys després, el 1961, vaig a tornar a entrar a la Model, aquesta vegada però en condició d'advocat. M'havia llicenciat en Dret l'any 1957, i exercia des de finals del 1960. Havia ingressat al PSUC a la meva època universitària, i la meva incorporació a l'advocacia va ser, en bona part, un acte de militància. De la direcció del partit em va venir la indicació que calien advocats que ajudessin a estructurar els incipients moviments sindicals d'oposició. Em vaig decidir, doncs, per exercir la professió, amb la determinació i el compromís de fer servir l'advocacia com la meva eina d'intervenció en la lluita antifranquista. Feia pocs mesos que havia obert el bufet, quan vaig començar a rebre cartes des de la presó Model reclamant els meus serveis , i així vaig assumir les meves primeres defenses polítiques. S'havia produït una de les habituals caigudes massives de comunistes, entre els quals un membre de la direcció del partit, Vicente Cazcarra, amb qui precisament jo havia estat en contacte uns dies abans. Com tantes vegades en aquells anys, vaig tenir la sensació que la repressió m'havia passat tot fregant, però sense encertar-me, i per primer cop em vaig trobar fent el paper, que m'ha calgut repetir tant sovint, de defensor d'uns companys de lluita, amb l'esquizofrènica convicció que el meu veritable lloc era entre ells, al banquet dels acusats.

Per primer cop em vaig trobar fent el paper, que m'ha calgut repetir tan sovint, de defensor d'uns companys de lluita, amb l'esquizofrènica convicció que el meu veritable lloc era entre ells, al banquet dels acusats

En aquella època mencionar la Model produïa calfreds, i potser per això ens hi referíem sempre com "L'Hotel del carrer Entença" o simplement "L'Hotel". Ara em tocava a mi tornar a creuar aquell pati i els dos cancells i seguir avançant deixant enrere l'estrèpit de portes i forrellats que es tanquen. Aquell horror que conservava en la memòria de la infantesa, amb el record de l' olor repugnant que impregnava les galeries, barreja de por, suor i ranxo carcerari. Ara, però, jo entrava i sortia d'aquell edifici sinistre protegit per una credencial d'advocat, i així ho seguiria fent durant prop de cinquanta anys. Però en la memòria tinc el record d'aquells comunistes, que vaig conèixer en la primera vegada que vaig pujar al locutori d'advocats de la Model, aquells homes que no s'havien volgut rendir a l'horror feixista i que mantenien viva l'esperança en una societat més justa i més lliure.

La meva incorporació a l'exercici professional coincideix amb un període de profundes transformacions en el sí de la dictadura franquista. D'una banda, el règim s'havia consolidat: des de finals dels anys cinquanta havia sortit del seu aïllament i s'havia incorporat al sistema econòmic internacional, i, en el pla polític, havia estat acceptat en el bloc de les democràcies occidentals en plena guerra freda. Però a la vegada, s'iniciava a l'interior un cicle de lluites reivindicatives socials que ràpidament es convertien en lluites polítiques contra la dictadura, com en les massives vagues a Astúries i al País Basc de l'any 1962. La resposta del règim a aquestes lluites - estats d'excepció, multiplicació dels consells de guerra sumaríssims - va coincidir amb el cas Grimau, dirigent comunista executat el 20 d'abril de 1963 després d'una farsa de procés, que Albert Camus va qualificar com "el més premeditat dels assassinats", i tot això va provocar una fortíssima campanya internacional contra la brutalitat de la repressió. Aquestes pressions van obligar el règim a una operació de maquillatge institucional que va consistir en la creació del Tribunal de Orden Público, vulgarment el TOP, el 2 de desembre de 1963. Això va significar la transferència d'una part important de la repressió política de la jurisdicció militar a una nova jurisdicció especial, integrada per magistrats civils. Es volia donar una aparença de legalitat i de justícia formal a la repressió, que de "militaritzada" passava a ser "civilitzada", però que en realitat continuava com abans castigant qualsevol forma d'oposició política o d'alteració de l'ordre social.

El TOP va assumir la funció de jutjar tota una sèrie d'activitats que el Codi Penal, promulgat el mateix any 1963, seguia tipificant com a delictives, i que no eren altra cosa que l'exercici de drets fonamentals en un règim democràtic: la llibertat d'expressió, de reunió, de manifestació, d'associació o de vaga. En principi, el TOP aplicava el procediment penal ordinari, però en la pràctica l'ignorava en qüestions fonamentals, com ara la valoració de l'atestat policial com a prova preferent en tots els casos o l'ús generalitzat de la presó provisional fins al judici. En els seus dotze anys d'existència, del 1964 al 1976, el TOP va processar a 8943 persones, de les quals 1773 domiciliades a Catalunya, i va dictar 3.798 sentències, de les quals el 74% condemnatòries. La meva relació amb el TOP va ser intensa: vaig participar en 47 judicis, amb un percentatge similar de condemnes i absolucions. Tinc un record inesborrable de les bronques i amenaces del president del tribunal, José Francisco Mateu Cánoves, retirant-me la paraula cada vegada que intentava explicar a la sala les tortures sofertes pel meu defensat, o em referia als convenis internacionals sobre drets humans per justificar la seva conducta. No cal dir que em vaig convertir en usuari habitual del llavors recentment creat Pont Aeri, com ho van ser els companys que encara amb més assiduïtat que jo portaven les defenses davant del TOP, encapçalats per en Josep Solé Barberà, i entre els quals he de recordar Montserrat Avilés, Luis Salvadores, Josep Maria Gasch, Francesc Casares o Albert Fina.

Em va tocar actuar com a defensor en judicis sumaríssims, celebrats a Burgos el desembre de 1970 contra militants d’ETA, a Barcelona contra Salvador Puig Antich el febrer de 1974, i contra militants del FRAP i d’ETA el setembre del 1975

La jurisdicció militar es va reservar no obstant la competència sobre les accions contra el règim de més gravetat, que podien comportar una pena de presó superior a vint anys o la pena de mort, com en la causa contra els anarquistes Delgado i Granados, executats el 1965, i en general totes aquelles en que s’havia emprat la violència armada. A més, recuperava la totalitat de les competències per a la repressió política cada vegada que el govern proclamava l'Estat d’Excepció, situació que del 1967 al 1975 es va donar set vegades al País Basc, i dues a tot l’Estat, amb una durada de tres mesos el 24 de gener de 1969 i de sis mesos el 14 de desembre de 1970. En aquests últims anys del franquisme, en què es va produir un notable enduriment de la repressió, em va tocar novament actuar com defensor en diversos processos militars, i vaig viure amb intensitat, amb els companys de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats, la lluita contra la barbàrie de la pena de mort, imposada per consells de guerra, en judicis sumaríssims, celebrats a Burgos el desembre de 1970 contra militants d’ETA, a Barcelona contra Salvador Puig Antich el febrer de 1974, i contra militants del FRAP i d’ETA el setembre del 1975.

En el primer dels casos, la mobilització unitària de l'oposició interior i la campanya internacional contra les execucions, van aconseguir arrencar del govern de Franco l'indult per a tots els condemnats a la pena de mort. En els altres casos, les condemnes es van executar, davant de la impotència de tantes persones, familiars, advocats, militants anònims, que van lluitar desesperadament fins a l'últim moment per evitar-ho, en contrast amb la relativa inhibició o total passivitat, segons el cas, de les forces majoritàries de l'antifranquisme, ocupades a prendre posicions a l'espera dels pactes de la transició. Salvador Puig Antich, el 2 de març del 74; José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Txiqui i Angel Otaegui, el 27 de setembre del 75, foren les últimes víctimes de la crueltat d'una dictadura, que va acabar com havia començat, assassinant: sempre ens acompanyarà el dolor i el sentiment d'impotència que ens va deixar la vostra mort.

Moltes persones de bona fe van creure que la sortida de la dictadura i la instauració d'un sistema de democràcia parlamentària, formalitzat en la Constitució del 1978, significaria la consolidació d'un veritable estat de Dret

Amb la desaparició de Franco s'obre una etapa de profundes transformacions a l'Estat espanyol, que afecten òbviament a les formes i els continguts repressius. La reforma del Codi Penal de 19 de juliol de 1976 suprimeix els delictes que afectaven al drets i llibertats fonamentals dels ciutadans; es recuperen les garanties del dret de defensa en el procés penal; la jurisdicció militar veu limitada les seves competències a l'àmbit estrictament castrense en temps de pau; l'odiós Tribunal d'Ordre Públic és suprimit el 5 de gener de 1977, si bé en el seu lloc es crea el mateix dia l'Audiència Nacional; es decreta l'amnistia per a tots els delictes d'intencionalitat política comesos fins al 15 de juny de 1977. Moltes persones de bona fe van creure que la sortida de la dictadura i la instauració d'un sistema de democràcia parlamentària, formalitzat en la Constitució del 1978, significaria la consolidació d'un veritable estat de Dret, on el concepte mateix de repressió política deixaria de tenir sentit.

Deixeu-me dir que si alguna persona va viure amb total escepticisme la nostra molt particular transició, aquesta persona vaig ser jo. La realitat que jo vivia professionalment em va confirmar ben aviat que les coses havien canviat molt per a alguns, però no per a tothom, i en tot cas molt poc per a mi. Com sota el franquisme, vaig seguir trobant a les presons homes i dones detinguts per la seva condició de dissidents polítics o de lluitadors per una societat més lliure i més justa. El mateix any 1977, vaig estrenar-me en la defensa política d'un militant revolucionari a l'Audiència Nacional, als pocs mesos de la creació d'aquest tribunal, i on vaig retrobar vells coneguts del TOP, com els jutges Mariscal de Gante, Bermúdez o Garralda, o el fiscal Poyatos, exercint les mateixes funcions repressives que sota el règim anterior. De llavors ençà i fins a la meva jubilació l'any 2007 he conegut o he participat en la defensa d'un nombre considerable de casos de repressió política i social, davant la jurisdicció ordinària, l'Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, i fins i tot el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg, al costat de noves promocions d'advocats i advocades que s'han anat incorporant a la defensa dels drets humans.

En els últims anys de governs del PSOE o del PP, la repressió policial, judicial i penitenciària ha assolit proporcions gegantines. Els instruments més significatius d'aquesta repressió han estat, en primer lloc, uns cossos policials i un sistema judicial que van passar intactes, sense un mínim procés de depuració ni respondre dels seus crims, del franquisme al joancarlisme, i que han deixat en herència tot el seu bagatge ideològic feixista i el seu menyspreu dels drets humans, encara ben present al cap dels anys en bona part d'aquestes institucions. Algunes dades: la Coordinadora estatal per la Prevenció de la Tortura ha comptabilitzat en el període 2004 a 2015 un total de 7.812 denúncies per tortura i brutalitat policial a tot l'Estat, de les quals menys d'un 10 % han arribat a judici, i encara només un 2'5 % d'aquest percentatge ha acabat amb condemna.

A les 850 víctimes mortals d'ETA cal afegir els 30.000 detinguts, els 16.000 empresonats, les 6.000 denúncies per tortures i els 472 morts per la violència policial o parapolicial, xifres que mai surten en les cròniques oficials sobre la violència

Un altre instrument repressiu fonamental ha estat i continua essent la implementació d'una legislació antiterrorista, que ha creat un espai policial i judicial d'excepció dintre del qual s'ha aplicat sistemàticament l'anomenat "dret penal de l'enemic", que vol dir que tot s'hi val per exterminar l'adversari designat com terrorista, objecte de tortures i a qui no s'apliquen els drets de defensa que la llei ordinària reconeix amb caràcter general. La legislació antiterrorista, concebuda inicialment per combatre la violència armada d'ETA al País Basc, va anar adquirint, gràcies sobre tot a la frenètica activitat repressora del jutge Baltasar Garzon, una força expansiva en la seva aplicació que va arribar a incloure tot l'àmbit polític de l'esquerra abertzale, inclús en les seves expressions absolutament pacífiques i democràtiques, sota el lema de "Todo es ETA". El balanç d'aquesta repressió al País Basc, a part de la il·legalització de partits polítics, del tancament de mitjans de comunicació i de la supressió de nombroses entitats i associacions, és que a les 850 víctimes mortals d'ETA cal afegir els 30.000 detinguts, els 16.000 empresonats, les 6.000 denúncies per tortures i els 472 morts per la violència policial o parapolicial, xifres que mai surten en les cròniques oficials sobre la violència.

Fora del País Basc, i concretament als Països catalans, l'Estat espanyol ha aprofitat qualsevol manifestació de violència, per insignificant que segui, per aplicar la legislació antiterrorista a la lluita de l'independentisme radical o a les reivindicacions socials que posen en qüestió el sistema capitalista. En el nostre àmbit nacional, la llei antiterrorista ha estat aplicada per l'Audiència Nacional a més de 300 persones. Recordem que aquest any es compliran 25 anys de l'Operación Garzon contra Terra Lliure, en el marc dels Jocs Olímpics de Barcelona, que es va saldar amb 60 detinguts i 25 denúncies per tortures, de les quals 15 van arribar fins al Tribunal Europeu de Drets Humans, que va condemnar l'Estat espanyol per haver deixat aquests fets en la impunitat.

Qualsevol que amb la seva actuació posi en perill real algun dels esmentats principis, vertebradors de l'actual sistema de dominació reaccionària, trobarà la resposta repressiva de l'Estat

Acabo. La repressió política a l'Estat espanyol en la present etapa de democràcia autoritària té les seves arrels en el franquisme. Han canviat sens dubte les formes, els procediments, la intensitat i l'àmbit d'aplicació, però la repressió continua essent una realitat vigent. Aquesta persistència no és més que el reflex de la continuïtat, malgrat els canvis de règim, d'uns principis estructurals que determinen la política espanyola i que vénen històricament de molt lluny. Aquests principis, que el franquisme va portar a la seva exasperació, i que els governs de la monarquia estan decidits a preservar, es poden resumir en tres: la defensa de la indissoluble unitat d'Espanya, la defensa de la propietat privada i del sistema d'explotació capitalista, i la defensa d'un ordre social fonamentat en els principis de jerarquia i autoritat. Qualsevol que amb la seva actuació posi en perill real algun dels esmentats principis, vertebradors de l'actual sistema de dominació reaccionària, trobarà la resposta repressiva de l'Estat. No disposo de més temps per estendre'm en aquest punt, i potser no cal, ja que tots els presents podeu trobar prou exemples del que dic en l'actualitat més recent.

Només en la mesura que es faci realitat la utopia revolucionària d'una societat plenament democràtica, respectuosa amb els drets humans fonamentals i les llibertats individuals, que hagi abolit l'explotació de l'home per l'home, i la dominació de l'home sobre la dona, així com d'una nació sobre una altra, s'hauran creat les condicions per posar fi a la llarga i dolorosa història de la repressió política i social. Mentre seguim lluitant perquè aquest dia s'acosti, no oblidem la indispensable solidaritat amb les víctimes de la repressió, i, sobre tot, amb els qui sovint més la pateixen: els seus familiars.

Font: Gil Matamala: "La repressió política en la present etapa de democràcia autoritària té les seves arrels en el franquisme" | Directa




















divendres, 24 de març del 2017

El malbaratament de recursos de la casta espanyola queda "retratat"

El quadre penjat al ministeri d'Educació de José Igacio Wert engradeix la llista de diners deixats en aquesta extravagància espanyola


CRÒNICA Gerard Sesé @gerardsese - Hi ha tradicions absurdes que el Regne d'Espanya encara manté. I no ens referim als toros, la sangria, la migdiada o la mateixa monarquia. Avui ens referim al fet de penjar quadres dels exministres, pintats per un artista a l'oli i a preu d'or. El passat dimecres, l'exministre José Ignacio Wert, va assistir a l'edifici del ministeri d'Educació del Gobierno per a inaugurar el seu retrat, que ha costat 20.000 euros. Però, si ens fixem en alguns altres retrats de polítics de "la casta" espanyola que s'ha anat alternant en el poder de la Moncloa, del PP i del PSOE, encara resulta un preu força barat.
Una tradició anacrònica
Sí, costa molt d'entendre que en plena era digital, que fins i tot el mòbil més precari fa fotografies acceptables, es destini una quantitat tan desorbitada de diners públics a fer retrats pintats de polítics. El quadre de Wert va costar 20.000 euros a les arques del pressupost d'Educació. L'artista que s'ha encarregat de la pintura és Rafael Cidoncha. El pintor està de moda entre la "jet set" espanyola i ja ha fet retrats a altres membres del PP com Isabel Tocino, Ana Maria Pastor, ministres franquistes com Pio Cabanillas o el mateix Juan Carlos I. També a jugadors del Madrid com Sergio Ramos o artistes com Mario Vargas Llosa.

Des de la transició... més d'un milió

Des de la transició fins a l'actualitat, els diferents governs espanyols del PP i del PSOE han gastat més d'1,3 milions d'euros en retratar els seus exministres sobre un llenç en blanc. Una pregunta de Gaspar Llamazares l'any 2014 va obligar al govern a donar dades, tot i que no es va poder ser exacte per falta d'algunes factures. Només es disposen de dades des de 1994 i hi ha quatre retrats de ministres de l'etapa de 1977 a 1985 que no consta preu.

Els retrats més cars

Els expresidents, José María Aznar va gastar 82.600 euros pel seu retrat i Felipe González fins a 69.600 euros, tots dos quadres col·locats en els passadissos del Palau de la Moncloa i pintats per Hernán Cortés Moreno.

La pintura de José Bono, president del Congreso en època Zapatero, va costar de 82.600 euros.

Però el rècord el té Francisco Álvarez Cascos, exministre de Foment, que va destinar 194.700 euros al seu retrat. La pressió social va acabar que es rescindís el contracte amb el pintor Antonio López, pintor de la Família Real.


Rajoy té 4 retrats

Mariano Rajoy, està penjat per les parets fins a quatre vegades, ja que té un retrat per cada càrrec que ha ocupat: com a ministre d''Interior, Educació i Cultura, Administracions Públiques i President del Govern.

Obres d'un baix valor artístic

Els autors són sempre elegits per "l'homenatjat". Els pintors més utilitzats i cotitzats són Hernán Cortés, Cristóbal Toral, Ginés Liébana o Bernardo Torrens. El País feia una peça fa uns anys on consultava els directors dels principals museus de l'Estat que coincidien en afirmar que aquest tipus de retrats no tenen, en general, un gran valor artístic, i el seu valor documental pot ser reemplaçat en l'actualitat fàcilment per altres mitjans de reproducció.


dijous, 23 de març del 2017

José María Magán, la història del jutge amb una obsessió contra el català

Exigeix al govern català que tradueixi al castellà un text enviat a Alacant i va anul·lar una multa perquè era en català




El titular del jutjat contenciós administratiu número 3 d’Alacant, José María Aristóteles Magán, va exigir a la Generalitat de Catalunya que traduís a l’espanyol un escrit remès a aquest òrgan en català, adduint que el català no era llengua cooficial del País Valencià. Magán ho va demanar el mes de gener i ara hi ha tornat. Doncs bé, la Plataforma per la Llengua denuncia que el jutge pot haver incorregut en diverses il·legalitats.

Aquest jutge va arribar a tenir expedients oberts del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver fet befa de la Generalitat i de la llengua catalana en resolucions judicials. Quan era titular d’un jutjat de Lleida, el 2011, va arribar a anul·lar sancions de la Inspecció de Treball perquè les respostes eren redactades en català i va suspendre una sanció de trànsit perquè era tramitada en català. El jutge va acusar la Generalitat de ‘falta de respecte i de manca d’educació deliberada’ en una resolució per haver enviat la multa en català. ‘Quan es tracta de cobrar la multa, sí que recorren al castellà’, afegia.

Magán va ser finalment sancionat pel Consell General del Poder Judicial per tres faltes greus. El van multar per expressions innecessàries i irrespectuoses des del punt de vista jurídic en les seves resolucions, per haver felicitat o censurat autoritats, governs i funcionaris públics i per abús d’autoritat.

Finalment, fou condemnat a pagar 10.500 euros. Era el 2012. Després va demanar el trasllat de Lleida a Alacant. ‘Allà serà tot molt més tranquil. Aquesta situació m’ha implicat un cost enorme. En part m’he rendit, m’han fet callar’, deia en una entrevista a Las Provincias.

Presumptes il·legalitats
La darrera decisió de Magán que ha tingut ressò mediàtic ha estat, ara com a jutge d’Alacant, la d’exigir al govern català que tradueixi un escrit a l’espanyol. En aquest cas, la Plataforma per la Llengua recorda que el magistrat argumenta que el català no és una llengua cooficial al País Valencià, citant l’Estatut d’Autonomia valencià, on es diu que la llengua pròpia és el valencià. El diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució oficial de regulació reconeguda a la Llei Orgànica 1/2006 de reforma de l’estatut valencià, defineix el mot valencià així: «2. m. LING. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català

Més arguments que exposa l’entitat: ‘En el pla jurídic, la sentència 50/1999, de 6 d’abril, del Tribunal Constitucional, afirma que desconèixer que una llengua és compartida per més d’una comunitat autònoma, i obligar a la traducció al castellà d’un document administratiu, significa vulnerar el caràcter de llengua oficial.’ La sentència diu: ‘Els actes jurídics realitzats en dita llengua, encara que tinguen l’origen en un procediment administratiu instruït en una altra comunitat autònoma, han de produir plens efectes sense necessitat de ser traduïts.’

Sobre la unitat de la llengua, hi ha també sentència del Tribunal Suprem del 31 de març del 2010 i el 19 de desembre del 2011 i cinc sentències del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, del 2004 i el 2005. El portaveu de la Plataforma per la Llengua al País Valencià, Manuel Carceller, diu: ‘Una bona prova de la militància del jutge Magán contra el valencià és que no demana una versió del document de la Generalitat de Catalunya en la llengua oficial del País Valencià, que és la llengua catalana anomenada “valencià” a l’estatut d’autonomia, sinó que reclama una traducció directament al castellà.’

Font: José María Magán, la història del jutge amb una obsessió contra el català | VilaWeb

dimarts, 21 de març del 2017

ESPANYA ÉS LA MALTRACTADORA QUE ENS RETÉ A COPS DE PUNY


Resultat d'imatges de MALTRACTADOR

Catalunya Sí Que es Pot no està representant els seus votants

9 Sept. Rubi, Lluis Rabel con Pablo Iglesias / Catalunya Sí Que Es Pot

Per

En Lluís Franco Rabell, cap de llista de la coalició Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) al Parlament de Catalunya, es va mostrar així de contundent sobre el posicionament oficial a la dicotomia de fer un referèndum no acordat amb el govern espanyol o d’esperar a que el govern de l’Estat el vulgui pactar:


El cap de llista va afirmar que la seva coalició està per treballar per un referèndum pactat amb l’Estat i que en cap cas vol anar a una- segons qualifica- “atzarosa aventura unilateral”.
Aquesta resposta sorprèn en un context on, fins no fa gaire, a CSQEP s’auto-proclamaven com els màxims defensors del dret a decidir i del referèndum. Sorprèn, perquè ara que el govern de la Generalitat el vol fer sí o sí, o com va dir en Puigdemont, o referèndum o referèndum, la coalició d’ICV-EUiA i Podem en comptes de sumar-se a la majoria del Parlament a favor del dret a decidir, comença a vacil·lar i a posar condicions, sembla que no el vulguin fer.
Per aquest motiu, en aquell moment, decebut per la contundència i la burla d’en Rabell, em vaig preguntar: Aquest senyor, com ha decidit aquesta postura? Ha consultat a les bases? O la direcció de Catalunya Sí Que es Pot ha decidit unilateralment que aquesta ha de ser la postura que millor representa als seus votants? I com saben que aquesta és la postura que defensen els seus votants?
No és el primer cop que veig a en Rabell i a en Coscubiela decidint la postura de la coalició sense cap mena de transparència, sense cap mena de consulta a les bases, sense cap mena de democràcia interna. Per aquest motiu, ja fa temps que em pregunto també si Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) està fent la seva funció com a representant d’una part de la població de Catalunya. Per això, vaig decidir anar a mirar l’única font disponible que tenim per mesurar la opinió de la població: les enquestes.
El Periódico no fa gaire que va publicar una enquesta sobre el dret a decidir, elaborada pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), el que resulta molt útil per radiografiar quina és la opinió dels votants de la coalició d’esquerres sobre una “atzarosa aventura unilateral”.
Les dades que ens mostra aquesta enquesta són encara més contundents contra els polítics de Catalunya Sí Que es Pot: La majoria dels seus votants (52,9%) està a favor d’un referèndum unilateral, és a dir, ho vulgui o no el govern de l’Estat espanyol. El 36,8%, en canvi, afirma que el vol només acordat amb l’Estat.
Davant d’aquesta evidència, ¿es pot dir que els líders polítics de Catalunya Sí Que es Pot estan escoltant als seus votants sobre la posició que haurien d’adoptar i representar al Parlament? Estan com a mínim escoltant a la seva militància? Si no és així, a qui representen?
A qui representen quan en Coscubiela es mostra contundent contra la partida pel referèndum unilateral quan el 47,1% dels seus votants vol que existeixi aquesta partida segons la mateixa enquesta. A qui representen quan es neguen a participar en l’execució d’un referèndum no acordat amb l’Estat quan el 75,9% dels seus votants afirma que aniria a votar a un referèndum sense acordar amb el govern espanyol (54% segur que votaria + 21,9% probablement votaria). A qui representen quan en Rabell afirma que hi ha probabilitat de pacte amb l’Estat i que s’ha de treballar en aquest escenari, quan el 70,1% dels seus votants no creu que s’arribi a un acord entre l’Estat espanyol i la Generalitat perquè els catalans puguin decidir el seu futur polític. I a qui representen quan en Coscubiela acusa al Parlament de Catalunya de poc democràtic i plural per evitar, mitjançant mecanismes legals, la prohibició del Tribunal Constitucional per aprovar el referèndum mentre calla dels atacs de l’Estat espanyol a les institucions catalanes, quan el 57,5% dels seus votants pensa que a Espanya ja no hi ha democràcia perquè no es deixa votar en referèndum la independència. A qui representen aquests polítics que es permeten el luxe d’anar alliçonant sobre qualitat democràtica quan no veiem entre les seves actuacions cap mena de debat i transparència sobre com han decidit aquesta postura tant injusta contra el referèndum no acordat amb l’Estat i contra l’autodeterminació de Catalunya.
Sí que és cert que la majoria de votants de CSQEP està en contra de la independència de Catalunya (55,2%) i només un 33,3% està a favor, però la gran majoria està pel dret a decidir i no necessàriament pactat amb l’Estat espanyol i aquesta postura no l’estan ni representant ni respectant al Parlament.




Font Sergi Castañé

Sembla que les dades confirmen que els votants de Catalunya Sí Que es Pot estan per una atzarosa aventura unilateral, com diu en Franco Rabell, la qüestió és per què els seus representants polítics no ho estan. A qui estan representant amb aquesta tenacitat contra l’autodeterminació de Catalunya si no és als seus votants?
Mai és tard per rectificar i començar a representar i servir a la majoria dels teus votants. Hem vist a un Iñigo Errejón defensar la unilateralitat, hem vist a En Marea dir el mateix, hem vist a En Comú Podem fer moviments tímids cap a la unilateralitat. Mai és tard, la direcció de Catalunya Sí Que es Pot hauria de tornar al carrer, hauria de tornar a les bases i escoltar què reclamen i deixar-se de la dinàmica de pacte de despatx entre polítics que porten efectuant el tàndem Coscubiela-Rabell. No pot ser que una candidatura que es diu democràtica i representativa estigui tan allunyada de la posició majoritària dels seus votants, no pot ser que una candidatura que es diu d’esquerres sigui la més contundent contra l’autodeterminació de Catalunya.
Crec que Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) hauria de seguir fent oposició a les polítiques anti-socials, ja que el 85% dels seus votants està a favor de la gestió pública, però crec que no s’entén aquest virulència contra l’actual govern de la Generalitat de Catalunya quan ni la meitat dels seus votants (el 40,2%) creu que la gestió és dolenta o molt dolenta o quan només el 36,8% creu que els pressupostos de Junts pel Sí no responen a les necessitats de la gent. Em fa la sensació que el que demanen els votants de Catalunya Sí Que es Pot és una oposició responsable i constructiva cap al govern de la Generalitat, amb una defensa exemplar de les polítiques socials i una aliança forta en tot allò que es correspon al dret a decidir i a l’autodeterminació de Catalunya, perquè de fet, va ser això el que es va votar al seu programa electoral.
No s’entén aquesta virulència desmesurada contra el govern i aquesta reacció contra la lliure determinació si aquests polítics pretenen representar als seus votants. Que aplaudeixin PP i C’s els discursos d’en Rabell vol dir que alguna cosa no s’està fent bé. O sí, si Catalunya Sí Que es Pot representa a una altra gent que no són els seus votants i que tenen els seus interessos invertits en la santa unitat de la nació-eterna-inqüestionable espanyola, podríem dir que ho estan fent perfectament, ara bé, que és un frau democràtic, no en tinc cap dubte.

dilluns, 20 de març del 2017

Els homes que no saben somiar


Algun dia et parlaré d’aquell país de sol i platges. Però m’estimo més esperar a quan siguis més gran. Potser el meu relat no semblarà un conte com els que estàs acostumada. Ja sé que ara, amb deu hiverns dins dels teus ulls, ja no et sembla tot tan sorprenent i que les pel·lis Disney no et fan el pes. Rapunzel no et fa somiar i les cançons que cantaves han enmudit. Però és que aquell regne del que et parlaré no té res a veure amb les històries que et van acaronar. Perquè et facis una idea d’aquell país et diré que els reis no són generosos, les princeses semblen antipàtiques i els cavallers compren amb targetes black. És un regne estrany on habiten persones que s’envolten d’odi per afirmar la seva existència. Són els homes que no saben construir somnis. Mai els veuràs plorar, ni envoltar-se de bellesa. Amb vint anys ja eren vells rondinaires i ara tot s’ha multiplicat.
Els homes que no ploren s’amaguen darrera de paraules que mai construeixen narracions màgiques plenes d’esperança. S’estimen més amenaçar, insinuar que sobres, trepitjar si cal. Quan ja no se sap construir somnis o plorar, només resta un buit que ompliran amb més contes de por.
Et parlaré d’aquell país, no et preocupis. Però ho faré quan el temps hagi convertit tot en una història divertida. Tu i jo ens riurem perquè els homes que no somien no ens hauran pogut treure les ganes de gaudir de la vida. Viatjarem sense pes a les espatlles i malgrat que no tindrem cap ambaixada en els boscos plens de colors d’aquelles pel·lis d’infància, sabrem que els monstres sempre perden i que els finals feliços ens hauran acompanyat al sortir.
Ara tanca els ulls i deixa’t endur per la son. És més fàcil somiar quan no tens al davant cap d’aquells homes que no saben plorar.
Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat - Facebook
Font: Els homes que no saben somiar | Societat Anònima