traducció - translate - traducción

dilluns, 31 de juliol de 2017

Què respon l'assistent de veu d'Iphone si preguntem per Espanya i Catalunya?

Siri no sap qui és el president d'Espanya, però identifica Puigdemont i Forcadell a la primera
Imatge de Siri quan es demana per la presidència del Parlament català TWITTER

Siri, l'assistent de veu del sistema operatiu d'Iphone, està al corrent de la política espanyola? No massa. I de la política catalana? Molt, moltíssim. Fins al punt que no sap qui presideix el Congrés espanyol, però en canvi respon Carme Forcadell si la pregunta és qui presideix el Parlament de Catalunya. Es tracta de la versió en anglès de Siri, i ho ha comprovat Pau Nadal (@paunadal24), que també ha preguntat per qui és el president d'Espanya... I la resposta no és Rajoy! ) Però si pregunta qui és el primer ministre de Catalunya? I si pregunta per la fundació d'Espanya i de Catalunya, quina és la nació mil·lenària? 


video


Font: El Món | [VÍDEO] Què respon l'assistent de veu d'Iphone si preguntem per Espanya i Catalunya?

Pots seguir Boladevidre

diumenge, 30 de juliol de 2017

Denuncia de la Generalitat contra la guàrdiacivil (Text complert)


Text complert de la denúncia interposada pel Gabinet Jurídic de la Generalitat contra la Guàrdia Civil
Pots seguir Boladevidre a Facebook: https://www.facebook.com/Boladevidre a Twitter: @Boladevidre https://twitter.com/Boladevidre a Google+: https://plus.google.com/u/0/100640142420812453887

Camí de l'estat d'excepció a Catalunya | Ramon Cotarelo



Ramón Cotarelo

El sobresueldos diu als que volen escoltar-lo -que cada vegada són menys, ja que és obvi que l'home no diu una veritat ni que el matin- que el referèndum del 1/10 no se celebrarà perquè és inconstitucional i per tant il·legal. No perdrem temps en analitzar-ne les raons perquè no val la pena. Els conceptes de "constitucionalitat" i "legalitat" han quedat fulminats amb un govern corrupte fins les calces, el sentit de la legalitat és com el de l'honradesa i un que ha fet punys i mànigues amb el Tribunal Constitucional fins al punt de convertir-lo en una mena de petit consell polític de gents addictes.

Millor que ens dediquem als aspectes pràctics. Exactament, com pensa Rajoy impedir aquest referèndum que la Generalitat està obstinada a celebrar i contra el qual, en realitat, no té raons? A quins mitjans recorrerà? Segons la intel·ligència més aguda del govern, no es considera convenient l'aplicació de l'article 155 CE. Sáenz de Santamaría passa per ser aquesta intel·ligència més aguda; imagini com seran les menys agudes, per exemple, la de Rafael Hernando.

A més de descartar l'aplicació de l'art. 155, tampoc gaudeix de grans simpaties l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional, aquest nyap arbitrari que van coure el 2014 entre Rajoy i Rubalcaba en contra dels catalans. L'executiu tampoc no gosa aplicar la legislació d'excepció per la mala imatge exterior d'Espanya.

I, si ja no pot bombardejar Barcelona cada cinquanta anys (els últims bombardejos feixistes van tenir lloc el 1938), ni enviar l'exèrcit, com impedirà el també conegut com "señor de los hilillos" que els catalans celebrin el seu referèndum? El recurs a la il·legalitat de la guerra bruta tampoc sembla donar ja bons resultats. Es va encomanar a la parella de psicòpates el comandament del ministeri de l'Interior que el van deixar pitjor que estava i ha quedat reduït a una comissió d'investigació i un documental sobre "les clavegueres de l'Estat" que posa els pèls de punta.

Cal esperar una reacció típica d'aquest govern que ha aconseguit ja batre tots els rècords de corrupció a escala mundial, consistent en la seva inveterada pràctica de dir una cosa i fer-ne una altra, generalment la contrària. Un d'aquests casos és el de les recents activitats de la Guàrdia Civil al Principat que està actuant, segons sembla, per iniciativa pròpia, sense recolzament de cap mandat judicial i seguint ordres de no se sap qui, tot i que s'intueixi.

Quan els cossos i forces de seguretat de l'Estat actuen per iniciativa pròpia, sense cobertura d'autoritat legítima, es converteixen en organitzacions il·legals, de caràcter para-policial i cal parlar d'un estat d'excepció més o menys encobert. L'arbitrarietat del poder consisteix a ignorar i silenciar les activitats presumiblement il·legals de la Guàrdia Civil i completar l'amenaça d'aquestes amb recursos d'inconstitucionalitat de caràcter preventiu davant un Tribunal Constitucional que opera com un braç executor de la política del govern, ajustant els seus temps a les necessitats d'aquest.

Sembla clar que el govern mobilitzarà als seus jutges i tribunals per donar una aparença de legalitat al que no és altra cosa que una imposició arbitrària del poder. En una ostentació de modernitat "democràtica" aquesta dreta sembla decidida a substituir els militars pels jutges i amb els mateixos fins repressius. Hi afegeixen els més vells del lloc que no convé confiar en què aquesta substitució sigui definitiva, llevat que els jutges aconsegueixin una "pacificació" d'aquesta díscola població, com la dels militars, cosa poc probable.

Queda clar que el president sobresoldado no en té ni idea de com resoldre el "problema català" i que confia en el seu habitual recurs de la inacció, en l'enteniment que si aquesta no aconsegueix aturar la consulta, es recorrerà a als altres recursos, començant per l'ús de la força.

De fet ja s'ha començat amb les activitats de la Guàrdia Civil sense la corresponent empara judicial. Cal pensar en què pot passar si durant aquests interrogatoris als càrrecs públics i funcionaris de la Generalitat, succeeix alguna desgràcia, prevista o imprevista. Per curar-se en salut, la Generalitat ha denunciat al jutjat a la Guàrdia Civil, suposo que per extralimitació de funcions i abús de poder. Al seu torn, la Guàrdia Civil ha demanat empara als Mossos d'Esquadra davant de la manifa que la CUP té anunciada per demà davant de la casacuartel.

Està provocant-se una situació d'enfrontament institucional i desgavell de govern, el que no és menys alarmant pel fet de ser l'esperable en uns governants neofranquistes l'esperit democràtic dels quals és inexistent.

De l'altre costat, crida l'atenció el silenci de l'esquerra no independentista, tant espanyola com catalana. Els Comuns encara no han trobat temps per condemnar l'activitat presumiblement il·legal de la Guàrdia Civil. I PSOE i Podem guarden un silenci còmplice davant les arbitrarietats a Catalunya. Cal recordar aquí el famós text erròniament atribuït a Brecht, sent d'Niemöller, sobre qui no actua i es rebel·la contra les injustícies perquè afecten altres sense adonar-se que el següent de la llista serà ell. El mateix passa amb l'esquerra: si aquesta no té l'enteresa i l'esperit de denunciar les arbitrarietats contra els independentistes, quan els neofranquistes vagin a buscar-la a ella, tampoc no hi haurà qui la defensi. Cal no oblidar que el sobresueldos, el govern i el PP actuen d'acord amb pautes democràtiques perquè no els queda més remei, igual que Rajoy va haver de declarar davant del jutge per obligació i arrossegant, encara que després digués, amb el seu habitual cinisme, que estava content d'haver col·laborat amb la justícia. Ells actuen més còmodes en contexts autoritaris. Podemos no està jugant net en l'assumpte del referèndum i les declaracions dels seus dirigents cada vegada s'assemblen més a les del PP. El PSOE hi combrega d'antuvi. La seva proposta de reformar la Constitució per neutralitzar el referèndum és tardana, inviable i pobre. Quan li estrenyen les clavilles en l'assumpte de la nació catalana, el PSOE camina de bracet amb el PP. I que no se li acudeixi aventurar-se per vies noves, que arriba la caudilla del sur, enarborant la bandera de la una, grande y libre i comença a moure la cadira de Sánchez de nou. El pluri-nacionalisme és una bagatel·la i, tot i així, desperta les ires enceses dels socialistes més carpetovetònics. En resum, una esquerra inútil, incapaç d'aportar solucions als problemes col·lectius si no és acceptant el marc conceptual i la idea d'Espanya de la dreta . Una cosa completament absurda perquè aquesta té un interès patrimonial en l'assumpte (ja que considera que Espanya és el seu mas i els espanyols, els seus esclaus), però aquella, l'esquerra, no en té -o no n'hauria de tenir- altre que la justícia i el respecte als drets dels pobles. De tots. No només del seu. Doncs quan només es tenen en compte els interessos del poble propi, no es té en compte cap interès excepte el del partit.


Pots seguir Boladevidre

dissabte, 29 de juliol de 2017

Va com va


PER ÀNGEL SORO, ADVOCAT, CANTAUTOR I ACTIVISTA CULTURAL DE LES TERRES DE PONENT

Potser alguna vegada vàrem estar darrera la mateixa pancarta o vàrem coincidir sota la mateixa sigla. És possible que en una ficció programada haguem coincidit pensant que érem la mateixa cosa o que defensàvem la mateixa idea. Sota la paraula màgica de la transversalitat vàrem aprendre que no tots els individus coincideixen en tots els punts de debat i que la societat i les idees es creuen en una mena de quadre macabre.

Però amb els anys hem pogut copsar que aquesta transversalitat va també més enllà del quadre macabre dissenyat. Ens vas voler fer creure que els teus llibres de la revolució russa o de barbuts crítics et feien autèntic. Et passejaves com si poguessis repartir carnets de revolucionari. Com si poguessis excloure o incloure persones o col·lectius a les lluites veïnals o estudiantils. Però el temps ha acabat per desemmascarar la realitat. Una realitat amagada darrera el maquillatge ideològic. Va com va.

L’escletxa al maquillatge rau en la consciència de classe. Tu vols anar a la llista dels partits d’unitat però la teva consciència de classe és fruit d’una lectura apresa. No pots sentir l’escalfor de la classe obrera perquè cap llibre de crítica del materialisme històric pot fer-te sentir la misèria al teu cos de classe baixa, nació oprimida i tres voltes rebel.

L’escletxa al maquillatge rau en que no ets de classe baixa. I que per molt que vulguis repartir carnets no li pots prendre el carnet de fill de barri obrer o camperol a aquell qui ha vist patir els pares. Patir per sortir endavant i pagar el pis al banc o al llogater, un banquer o un llogater que tenia un fill que més endavant aniria a passejar-se fent-se el revolucionari i que ara gestiona immobles a Barcelona, es baralla per una cadira amb els companys per les terres del sud o juga a aplaudir la mateixa llista d’amics de sempre per aconseguir beneficis personals a la universitat.

L’escletxa al maquillatge rau en que no heu guardat fusta al moll. Participeu descaradament de la roda. S’estan creant ghettos de suposats intel·lectuals a massa localitats. Camarilles que exclouen treballadores incansables per les seves ciutats i els seus pobles i que permeten que hi hagi llistes monocolor. Assessors més de quatre anys. Regidors desconeguts, mai militants. És per plantar-se a la model.

Tot el meu respecte i suport a totes les persones que des de desenes d’àmbits i a molts punts dels Països Catalans treballen humil i d’una manera ferma per la cultura, la llibertat i per un canvi real a les vides parides a les classes baixes. A tots vosaltres, militeu on militeu, sigueu del partit que sigueu, de la classe que us hagi tocat, si heu viscut a la pell la por del pagès per la tempesta o de l’obrer per no perdre els dits amb una màquina, i si no ho heu viscut, com a mínim feu l’esforç per no repartir carnets, per dur el missatge als barris i pobles marginats i ho feu de tot cor. Tres voltes rebels, no dues.

És una crida als picapedrers històrics, de classe, també de classe! Les llistes i les veus més visibles haurien de ser pels Davids que s’han partit la cara amb Goliat. Carreguem de força el baluard contra els que aprofiten el moment.

A tu t’emprenya molt que jo et tingui mania.  Va com va. Som la fúria. Orgull de classe. A las cosas por su nombre. Una mà m’acaricia amb les durícies que es fa a l’obra. Terra de sang, terra estimada. Irreductibles.

Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent
Àngel Soro, advocat, cantautor i activista
cultural de les Terres de Ponent

Va com va


Pots seguir Boladevidre

dijous, 27 de juliol de 2017

CRIDA PER LA DEMOCRÀCIA

Resultat d'imatges de CRIDA PER LA DEMOCRÀCIA

Com bé saps, durant les pròximes setmanes haurem de defensar amb totes les nostres forces el Referèndum de l'1 d'octubre i denunciar al món la deriva antidemocràtica de l'Estat espanyol.

Sé de què parlo. Malauradament, he viscut en pròpia pell la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat. Em sembla insòlit i molt greu que un Estat sigui capaç d’arribar a aquest grau de manipulació només per fer mal a l'adversari polític.


Per denunciar aquestes situacions et demano que t'apuntis al canal de comunicació instantani i gratuït de Crida per la Democràcia a WhatsApp. Estar connectats a través del mòbil ens permetrà compartir informació i organitzar-nos ràpidament en cas de necessitat. Inscriu-te!

Amb només tres passos, uneix-te a Crida per la democràcia!
1. Guarda el 696 00 06 99 al teu mòbil
2. Obre una conversa al Whatsapp
3. Envia "DEMOCRÀCIA"
Recorda que aquest número de telèfon no pot rebre missatges ni trucades. Si tens dubtes escriu-nos a info@cridademocracia.cat.

Pots seguir Boladevidre

dimarts, 18 de juliol de 2017

El referèndum imperfecte

Resultat d'imatges de petó
“Potser és hora de fer aquell petó que tots ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el 1-0
Una de les poques coses bones que té ser mortal és que la vida ens demostra que deixar passar oportunitats i moments vitals encara que no siguin perfectes no ho podem fer. El saber que la vida es finita ens fa prendre decisions encara que no tot ho tinguem clar.
Mai és el moment adequat per tenir un fill, sempre hi ha pors al canviar de feina, demà és millor que avui per demanar perdó o dir que estimem, sempre podem endarrerir el fer un cafè per conèixer algú, és fàcil trobar excuses per deixar de fer un viatge. Tenim una gran capacitat d’enviar a un futur la presa de decisions i el moment d’assumir riscos. Si no tinguéssim consciència de la nostra mortalitat viuríem una vida plana, esperant sempre el moment ideal.
La política és part de la vida, i a la política hi ha també decisions a prendre en situacions on no hi ha tota la informació i on no sabem si és el millor moment. Però no podem esperar al moment ideal, calculat, precís i on tot estigui a favor nostre. Per això a política també arrisquem sense saber si ens en sortirem.
Tot això va relacionat amb què les oportunitats de canvi polític i de fer un projecte millor són potser una per generació. Els meus pares van poder votar la Constitució que va facilitar la transició a un règim formalment democràtic. Segurament no era el moment idoni, hi havia condicions complicades, va ser tutelat pels franquistes i els militars, votada amb un cens improvisat i amb molts errors. Però si la generació dels meus pares i els polítics demòcrates de llavors no haguessin arriscat, segurament ara viuríem en un país pitjor.
Ara tenim una oportunitat de superar el model del 78, que ha demostrat ser útil unes dècades però que porta fent aigües molt de temps. L’1 d’octubre votarem un referèndum d’independència no pactat, que es farà a la contra de l’estat, amb una part dels poders fàctics sabotejant-lo i amb dubtes de si serà reconegut internacionalment. Però és l’oportunitat que tenim la nostra generació.
Cap independència s’ha aconseguit tenint tot fet de partida, amb reconeixements previs, sense objeccions, sense pors internes i externes. Cap independència tenia resposta a tots els dubtes, moltes s’han aconseguit amb les veus internacionals en contra, amb l’estat matriu sabotejant-ho. Però al final se’n van sortir, més fàcil del que ells mateixos creien i tot.
Jo no tinc totes les respostes, ni crec que ningú les tingui. Només sé que ara no és el moment de posar objeccions i demanar perfeccions. Tots tenim por, volem la perfecció, tots els dubtes resolts i totes les respostes clares i nítides. Però potser és el moment de fer aquell petó que tots en algun cop ens hem penedit de no fer, i arriscar-nos el pròxim 1 d’octubre.

El Punt Avui - El referèndum imperfecte | José Rodríguez | Expert en comunicació en xarxes | Articles | El Punt Avui | Notícia

Pots seguir Boladevidre

dilluns, 17 de juliol de 2017

Sí, Bwana Sánchez



Benvolgut, o no, Pedro Sánchez:

Estic entusiasmat amb la notícia que, des de la metròpoli, els socialistes reconeixereu la cultura catalana. Sens dubte, aquest gest de gratitud cap a la colònia suposarà un impuls per a les nostres danses tribals, la música ètnica catalana, les representacions de teatre primitiu en llengua autòctona i la literatura indígena que desenvolupen els escriptors nascuts a Catalunya. Es tracta d'un èxit del virrei Iceta i de la bonhomia de l'esquerra espanyola, sempre tan solidària amb els pobles de la perifèria. És d'agrair també que no practiqueu el proselitisme cultural i tracteu d'imposar el xotis en les extraescolars. Tot un gest. En fi, què més us puc dir sinó expressar l'agraïment de totes les indústries culturals catalanes. I és que no sé si endevines quina és la principal comunitat autònoma en despesa de les llars en béns i serveis culturals, la segona en producció editorial, la que més sales d'exhibició cinematogràfica té, la que més festivals de cinema i de música organitza o la primera o segona (depenent de l'any) que més productores de cinema posseeix. Sí, la colònia del nord-est. I això que la inversió de l'Estat en centres com el MACBA és una propina en comparació amb el Reina Sofia, per posar un exemple.

El que encara està per decidir és de quina manera reconeixereu la cultura catalana. Què diràs? "Reconec la cultura catalana que surti de la ment dels catalans". Bé, potser dins del teu partit t’obligaran al cafè per a tothom i hagis de dir: "reconec la cultura catalana que surti de la ment dels catalans i la cultura madrilenya que surti de la ment dels madrilenys i la cultura andalusa que surti de la ment dels andalusos i la cultura extremenya que surti de la ment dels extremenys ... ". Ja saps que en aquesta Espanya tan addicta a la diversitat, és impossible reconèixer una cosa positiva a Catalunya si no reconeixes també alguna cosa positiva de les altres. Per tant, el de reconèixer oralment la cultura catalana, no sembla un bon negoci. Et proposo que facis d'enxaneta en un 3 de 10 amb folre i manilles, que surtis a El Foraster fent de pagès o que facis un cameo en una pel·lícula d'Albert Serra (tranquil, no hi ha gaire diàlegs). Això sí que serà un reconeixement de la cultura catalana. També podries dir que estiueges a la Costa Brava, que menges fuet d'Olot per esmorzar, que sempre untes el pa amb tomàquet o que tens un cosí que és de Castellfollit de la Roca. Està molt vist però no m'estranyaria que ho fessis. Però el millor seria que Alfonso Guerra fes tota una temporada al Teatre Lliure amb una performance consistent en realitzar-se una colonoscòpia amb el raspall de l'Estatut. Ja farem un crowdfunding si cal.


Per acabar, només em resta demanar-vos una certa sincronització amb les demandes del poble català si voleu fer-vos els simpàtics. És que tinc la sensació que mentre estem demanant els papers del divorci, vosaltres esteu buscant on és la llista de noces. És una mica com el marit masclista que quan veu que la seva dona fa les maletes perquè està farta que no foti brot a casa, només se li acudeix dir-li: "et faré la cuina més gran".

Àlex_RibesPots seguir el BLOG SOCIETAT ANÒNIMA a: Twitter @blogsocietat Facebook i TumblrLlibre a la venda en FNACLa casa del llibreAmazon o Laie només per 16,15 euros.

Pots seguir Boladevidre

dissabte, 15 de juliol de 2017

Les dades de la repressió franquista i Llista completa de les persones i entitats afectades.



Us oferim una anàlisi de les dades que va publicar l'Arxiu Nacional de Catalunya


El dia 7 de juliol l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va fer pública la llista de processos i resolucions dictades pels tribunals militars franquistes. El document, de 2.569 pàgines, va fer possible que els ciutadans consultessin per primera vegada la llista de víctimes del Principat que foren objecte de represàlies per part del franquisme. Tanmateix, algunes institucions, investigadors i individuals, han demanat que les dades es publiquin en un format que serveixi per a tractar-les globalment, perquè el format utilitzat per l’Arxiu Nacional (un fitxer pdf) només permet la consulta de dades concretes. VilaWeb, amb voluntat de servei públic, ha convertit la informació a un format tractable amb eines informàtiques i l’ofereix a tota la ciutadania, com també el codi font per a R amb tots els passos seguits, perquè qualsevol persona pugui reproduir-ho a partir del fitxer proporcionat per l’Arxiu Nacional. Podeu aconseguir tots els fitxers en aquesta pàgina. Tot seguit us n’oferim els resultats més significatius.

Les xifres generalsA partir del fitxer, hem obtingut un total de 69.629 processos a persones individuals. Tots aquests processos involucren 65.990 noms únics. Parlem de ‘noms únics’, i no de persones, perquè ignorem si es tracta d’una única persona o bé de persones diferents amb un nom coincident. D’aquests, 3.372 noms/persones van ser víctimes de més d’un procés per part de la justícia militar franquista. Entre els qui van haver d’afrontar més processos, hi ha José García García (8 processos), Antonio Martínez García (7), José Martínez Martínez (7), José Pérez García (7), Francisco García Martínez (6), Juan Martínez Sánchez (6), Antonio Sánchez López (5), José Asensio Cabanes(5), Juan Martínez García (5) i Juan Pujol Martí (5).
El primer procés començà l’any 1936. Era contra Juan Balcells Auter, que fou declarat sense responsabilitats. La darrera sentència fou l’any 1980; corresponia a un procés començat el 1978 contra Cayetano Hernández Gil, que fou condemnat a vuit mesos de presó menor. El procés més llarg, de 32 anys de durada, va ser el de Ramon Roig Altadill: començà el 1942 i s’acabà l’any 1974 (arxivament). Cal dir que hi ha 61 causes en què no consta l’any de començament i 4.112 en què no consta l’any d’acabament, a més que només se’n proporciona l’any i no pas la data concreta. Pel que fa als sexes, el 92% dels processos militars (64.144) fou contra homes, i el 8% (5.485) contra dones. Entre els processos, el més comú és el consell de guerra (61.405, el 88%), seguit de les diligències prèvies (4.515, un 6%). Els procediments més comuns, entre una quarantena, són els sumaríssims (46.509, el 67%) i les diligències prèvies (4.155, el 6%).

Com veiem, la sentència més comuna va ser la de 12 anys de reclusió temporal, amb gairebé 12.000 condemnes. Va anar seguida de condemnes exculpatòries (sobreseïment, absolució, llibertat i sense declaració de responsabilitats). En total són 28.487 sentències exculpatòries, el 41% del total. Però no hem de passar per alt que aquestes persones van ser detingudes, retingudes sense llibertat, sotmeses a maltractaments (i moltes segurament a tortures), i el fet de tornar-les a detenir els condicionà des d’aquell moment i durant tota la dictadura. Un element més de la repressió. La pena de mort fou la sisena més comuna, seguida de penes de presó perpètua o d’uns quants anys.


El gràfic mostra les penes més comunes:
Processos en el curs del temps
Un altre element important és com es distribuïren els processos militars contra els ciutadans de Catalunya durant tots els anys de la dictadura, com mostra la figura següent.
 
Com s’hi observa, la gran majoria dels processos foren durant el final de la guerra i, en menor mesura, fins l’any 1945, durant la llarga postguerra. Entre el 1936 i el 1939 la tropes militars iniciaren 51.646 processos, el 74% de tots els processos durant tota la dictadura. Entre el 1940 i el 1945 se’n van començar 15.398, el 22% del total de la dictadura. Durant la resta d’anys de la dictadura –sempre segons les dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya–, els tribunals militars van iniciar 2.524 processos, el 3% del total. Convé tenir en compte que la llista proporcionada per l’Arxiu Nacional de Catalunya no recull tots els casos de repressió. VilaWeb ha pogut parlar amb familiars de persones que apareixen a la llista i, després de confirmar les penes que hi surten, afegeixen que tingueren penes superiors, que foren detinguts arbitràriament més vegades, a banda de sofrir maltractaments i tortures en aquestes detencions que no hi consten oficialment. La dictadura feixista tingué una especial impunitat en els anys de la postguerra, sense necessitat de registrar documentalment tota les accions que duia a terme.

El gràfic anterior mostrava l’inici dels procediments. És interessant també de mostrar quan acabaren, per tal de veure el temps que les persones estigueren recloses o pendents d’una condemna. El gràfic següent compara l’inici del procediment (any a l’eix vertical), amb el final (any a l’eix horitzontal). La figura requereix una certa explicació, que us proporcionem tot seguit:
 
En primer lloc, com més fosc és el color, més concentració de procediments. La principal acumulació, tal com es pot veure, és fins a l’any 1950, i a poc a poc van disminuint fins al 1962. Els processos gairebé desapareixen durant els anys següents, però tornen a augmentar a partir de l’any 1967, amb una especial concentració en els anys finals de la dictadura. El segon aspecte important de la figura és la línia recta que conformen els punts. Això significa els casos que comencen i s’acaben el mateix any. Si mirem l’any 1960, per exemple, a l’eix vertical (any d’inici), veurem que els punts d’aquest any se situen a l’any 1960 de l’eix horitzontal (any d’acabament). Tanmateix, tots aquells punts que s’allunyen de la línia recta mostren casos que foren resolts l’any següent o posteriors. Com més allunyat és un punt de la línia recta, més es prolongà. Veiem que fins l’any 1944 la majoria dels casos trigaren uns quants anys a ser resolts. En menor mesura passa també entre el 1945 i el 1954. També es veu clarament a la figura un seguit de punts (sentències) que comencen al voltant del 1940 i no es resolgueren fins una, dues o tres dècades més tard, el núvol de punts a la banda inferior de la figura. En general, la mitjana de durada dels processos fou d’un any. El 49% dels procediments (34.062) es resolgueren el mateix any, el 23% (16.165) en un període d’1 any a 5, 452 procediments (0,65%) duraren entre 6 anys i 10 i 142 processos duraren més de 10 anys (el 0,21%).

Penes de mort i execucionsEntre les penes més freqüents a Catalunya, hem vist que bona part eren exculpatòries. Tanmateix, la sisena més comuna fou la condemna a mort. En total, i segons el document de l’Arxiu Nacional de Catalunya, hi hagué 4.404 condemnes a mort. Però no totes es feren efectives. Així i tot, s’executaren 3.344 persones. Entre els fitxers que us podeu descarregar, a VilaWeb n’hem creat un amb la llista de les persones executades. Als qui foren condemnats a mort però finalment no foren executats, 1060 en total, la pena els fou substituïda en 602 ocasions per la de reclusió perpètua. En la resta de casos fou substituïda per penes de 12, 15, 20 o 30 anys de reclusió. El gràfic següent mostra com es repartiren les execucions durant tota la dictadura:
 
Com veiem, la majoria d’execucions es produïren acabada la guerra: el 1939 (2.360 execucions) i l’any posterior (459). L’any 1942 encara hi hagué 134 execucions. Entre l’any 1957 i fins a l’any 1972 no hi hagué cap execució, que es reprengueren els tres darrers anys de la dictadura, amb una execució cada any. La dictadura morí matant.


LLEI 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquismeLlista de procediments judicials militars que afecten a 66.590 persones físiques i 15 jurídiques



Pots seguir Boladevidre

divendres, 14 de juliol de 2017

Enyor de la utopia (Toni Soler)

Enyor de la utopia / PERE VIRGILI

TONI SOLER

UTOPIA. Aquell bon amic em va dir als anys noranta que la independència era una utopia meravellosa. “Qualsevol hi estaria d’acord -em va dir-, si fos possible”. Però no era possible, perquè el separatisme era marginal, i perquè les fronteres europees no es modificarien mai més. També em va dir que l’important era consolidar l’autonomia, influir en Espanya i evitar la fractura entre nous i vells catalans. No recordo si aquell amic votava CiU o el PSC. Van passar uns quants anys, i quan Maragall va ser president amb el suport d’ERC, el bon amic em va dir que l’independentisme havia pujat per reacció a l’Aznar, i que de fet ja estava bé, perquè així el PSOE es tornaria federalista. El 2006, quan es va aprovar el nou Estatut retallat, em va dir que ens hi havíem de conformar perquè no hi havia majoria social per anar més enllà, i que el maximalisme només facilitaria el retorn al poder del PP.
EL BOTÓ. El PP va tornar al poder, i quan el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut retallat després d’una agressiva campanya anticatalana, el bon amic em va dir que compartia la meva indignació, i que de bon grat es faria independentista “si la independència es pogués aconseguir prement un botó”, cosa que evidentment (no siguem il·lusos) no passaria mai. Però va aplaudir l’editorial conjunt de la premsa de Barcelona, incloent La Vanguardia i El Periódico ; aquella que portava per títol “La dignitat de Catalunya”. El meu amic em va dir que la paciència tenia un límit i que calia anar un pas més enllà, exigir un Estat federal i un concert econòmic. Però al meu amic, com a tots, el va atropellar l’onada sobiranista, les manifestacions, les consultes populars, etcètera, i em va dir que els seus fills anaven tot el dia amb l’estelada i que ell mateix, què carai, els entenia, perquè la reforma d’Espanya era inviable. I que Catalunya tenia dret a decidir. Quan va arribar el 9-N, el meu amic va anar a votar, i va votar sí-sí.
GARANTIES. Quan finalment al Parlament hi va haver una majoria sobiranista, el meu amic em va dir que el que era veritablement majoritari era el dret a decidir. Quan la majoria va proposar un referèndum, va dir que calia abans intentar el diàleg amb Madrid. Quan el govern espanyol va fotre l’enèsim cop de porta, va dir que ens havíem d’esperar, que hi havia un partit nou, que es deia Podem, que si obtenia el poder s’obririen horitzons nous. Quan el PP va tornar a guanyar les eleccions i -amb el suport del PSOE i de Cs- va començar a amenaçar, processar i condemnar els responsables del 9-N, el meu amic em va recordar que CDC tenia molts casos de corrupció. Quan Junts pel Sí i la CUP van acordar un tripijoc legal per eludir la suspensió del TC, el meu amic em va dir que havíem de ser escrupolosament democràtics. Quan Puigdemont va convocar el referèndum per a l’1 d’octubre, em va dir que la consulta no tindria prou garanties. Finalment, li vaig preguntar al meu amic què dimonis hauria de passar perquè donés suport al referèndum. I ell no va dir res, i jo vaig pensar que en el fons enyorava els anys noranta, quan era tan fàcil ser independentista, perquè la independència era impossible.
Font: Les Illes, Catalunya i el País Valencià celebraran l’any Fabra conjuntament | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/100640142420812453887

dijous, 13 de juliol de 2017

Una Catalunya independent tindria una renda per sobre de la mitjana europea

Joan B. Casas, degà del Col·legi d'Economistes i Clara Ponsatí, catedràtica de la Universitat de Saint Andrews Foto: Josep Losada.
RAMON ROCA - BARCELONA
El problema de la jubilació és més greu per a l’Estat espanyol que per a la Catalunya independent
Una de les grans assignatures pendents tant si s’arriba a ser nou estat o no és que cal saber més anglès
Per crear ocupació cal canviar el sistema productiu i augmentar els sous de misèria que es paguen actualment
El referèndum no serà unilateral, el que ho serà és l’actitud del govern espanyol, que ni tan sols ha volgut parlar

L’economista Clara Ponsatí dirigeix actualment l’Escola d’Economia i Finances de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i també és catedràtica de la Barcelona GSE. Aprofitant uns dies que estava a Barcelona hem pogut parlar amb ella i amb Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, per analitzar les possibilitats de veure una Catalunya independent i si l’economia i els ciutadans viurien millor. La primera pregunta obligada era si seria viable una Catalunya independent. “Amb la situació actual atès el dèficit fiscal que hem patit les darreres dècades sembla que no hi ha discussió sobre la viabilitat financera d’un estat català”. És més, la catedràtica assegura que “la viabilitat econòmica és indiscutible”. Entre els economistes però hi ha menys acord en els efectes dels anomenats casos de transició. En aquest sentit, el degà dels economistes afirma que “si no hi hagués els 16.000 milions d’euros de dèficit els pressupostos públics de la Generalitat tindrien superàvit”. I el més important de tot en un moment de penúries i deute públic com a conseqüència de la crisi és que, tal com diu el també expert en temes fiscals, “sense aquest dèficit hi podria haver accés al mercat de capitals, que permetria, sobretot, afrontar un dels grans reptes que tindrem en el futur, com és el cas de les pensions”. Efectivament, el futur de la Seguretat Social és un dels aspectes que més preocupen a milions de catalans i de ciutadans de l’Estat espanyol. I més encara quan pràcticament s’ha escolat el fons de reserva que hi havia per pagar als jubilats tenint en compte que fa uns anys aquesta guardiola arribava gairebé als 70.000 milions d’euros i ara es troba per sota de la fatídica xifra dels 10.000 milions. Tot i que la demografia es molt semblant entre els pensionistes catalans i espanyols la problemàtica per als jubilats “és més aviat favorable a Catalunya”, explica Clara Ponsatí, que també ha estat catedràtica a la prestigiosa universitat nord-americana de Georgetown, i que afegeix que el problema de les pensions “és més gran per a l’Estat espanyol que per als jubilats catalans”. Cal recordar que històricament l’atur es més baix i el promig de salaris és més elevat a Catalunya que a Espanya. Aquestes dues circumstàncies fan que en els càlculs per a les prestacions dels futurs jubilats siguin prop d’un 10% més elevats a Catalunya que en terres espanyoles.

Sectors claus
Si Catalunya esdevingués un estat independent seria una gran potencia. Així ho explica Joan B. Casas quan considera que hi han una sèrie de sectors que tindrien una gran rellevància a Europa, més que ara. “Sempre serem una gran potencia turística i d’oci”, explica el degà, que afegeix que està molt orgullós del pes del sector industrial manufacturer. Posa com a exemple que Europa vol que l’any 2020 la indústria representi el 20% del seu PIB. “Catalunya ja està pràcticament en aquest percentatge, “Som una Catalunya industrial”, diu Joan B. Casas. L’economista també posa accent al pes exportador. “A Catalunya hi ha 45.000 empreses amb capacitat per vendre a l’exterior, de les que 13.000 ho fan regularment”, sentencia el degà, que vaticina que el nou estat europeu “tingui un grau d’obertura molt potent de cara al futur”. Així mateix, destaca el sector sanitari, de la recerca, la biomedicina i la tecnologia o el de la logística, tot plegat “sectors imprescindibles per competir d’igual a igual amb altres socis europeus”, afegeix l’expert en fiscalitat.

Els dos economistes, amb sensibilitats diferents, es posen d’acord en pocs minuts en reconèixer que si Catalunya es converteix en un nou estat del Vell continent milloraria la riquesa. “La renda per càpita de Catalunya seria una renda alta, molt per sobre de la mitjana europea”, explica Clara Ponsatí. Per la seva part, Joan B. Casas recorda que una fortalesa per a la Catalunya del futur serà que la nostra economia “és molt equilibrada, potent i diversificada”, però diu que caldrà fer polítiques per corregir certs desequilibris que hi ha en l’actualitat.

En la conversa a dues bandes que es va fer fa uns dies a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya van quedar clares alguns aspectes essencials per a la Catalunya separada de l’Estat. Una, que la independència és totalment viable, dues, que la renda per càpita milloraria “substancialment” i tres, que el futur de les pensions està més garantit a casa nostra que a l’Estat espanyol. Tot i així, hi han aspectes que caldrà millorar tant amb independència com sense. Un és l’atur. “Cal una reforma del mercat laboral molt ambiciosa, que no sé si serem capaços de tenir els consensos per fer-la”, assegura Clara Ponsatí, molt vinculada en moviments a favor que Catalunya esdevingui un estat europeu. El seu raonament és que les empreses catalanes són molt petites. Per què? “Pel tipus d’estructura de negociació col·lectiva, ja que a l’estar en companyies més grans la negociació col·lectiva lliga molt”. Afegeix que generar nivell d’ocupació homologables a Europa vol dir tenir un mercat de treball regulat com el dels països europeus: “i això pot suposar política i socialment molts costos, no sé si tindrem l’atreviment de fer-ho”.

El mercat laboral s’ha de polir. Per a Joan B. Casas “ara hi ha salaris impropis d’una societat desenvolupada i moderna, això s’ha de corregir”. El degà es planteja si el sistema productiu que tenim pot donar feina i que no sigui amb sous de misèria. Cal dir -explica l’expert ens fiscalitat- que fins ara el mercat de treball s’ha solucionat amb la immigració perquè hi ha una piràmide d’edat mot envellida. “Barcelona és la ciutat d’Europa amb una natalitat més baixa”.

“És inaudit que gastem tantíssims diners amb hospitals i tant pocs en escoles bressol i joves”, afirma la catedràtica de la Barcelona GSE. Diu que si la gent que pensa tenir criatures no veu que ho tindrà fàcil llavors ja no els té, per això “cal apostar per polítiques de natalitat”, afegeix Clara Ponsatí, que recorda que l’Estat espanyol ha fracassat de forma estrepitosa amb la crisi dels refugiats, que és una crisi humanitària i per tant mereix un tracte humanitari, però “també és una oportunitat econòmica”.

Un altra assignatura pendent a Catalunya -i encara més a l’Estat espanyol- és la manca d’idiomes. “Si volem ser un nou estat europeu hem de saber anglès, sobretot els estudiants i les noves generacions”.

Davant la pregunta de si amb la independència canviaria el dia a dia en les respectives professions? La resposta de Joan B. Casas és que el primer que es notarà és que hi haurà més recursos. També “hi hauria més llocs de treball destinats a la nova administració”. Per a la catedràtica de la Universitat de Saint Andrews, la més antiga d’Escòcia i la tercera més antiga del Regne Unit, la soberania seria una oportunitat per la universitat catalana perquè “canviaria el professorat funcionarial, els mecanismes d’administració de recursos i els projectes de recerca”.

Hi haurà referèndum
“Jo crec que hi haurà referèndum, ho he cregut des del primer dia”, explica Clara Ponsatí. Hi ho justifica perquè diu que creu que seria molt costós veure casos de repressió i presó. “Tenir un Erdogan a la península ibèrica seria molt atrevit, tot i que no podem descartar que Brussel·les s’ho empassi com ja ho ha fet en el cas d’Hongria”.

Per la seva part, el degà d’economistes considera que hi haurà convocatòria del referèndum però a partir d’aquí la reacció serà una incògnita.

Ponsatí és de l’opinió que el referèndum no és unilateral. “El que és unilateral és l’actitud del govern espanyol, no s’ha plantejat ni la possibilitat de parlar”. Explica la catedràtica d’economia que “els pobles tenen el dret a l’autodeterminació i quan són conscients de que el tenen, l’exerceixen”. El degà, per la seva part, assegura que el govern ha fet l’única cosa que podia fer amb les circunstàncies actuala. “No fer-lo seria també molt costós electoralment”. Ponsatí critica que “s’ha trigat massa a organitzar la consulta, no se’n va parlar fins un any després del 27S”.
JOAN B. CASAS
“Si esdevenim un nou estat serem una gran potència”
  • Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya Foto: JOSEP LOSADA.
Si no hi hagués els 16.000 milions de dèficit fiscal amb l’Estat el pressupost de la Generalitat tindria superàvit
El turisme i l’oci, la indústria manufacturera, les exportacions, la biotecnologia o la logística serien sectors fortíssims en una Catalunya independent
CLARA PONSATÍ
“Catalunya tindria una de les rendes més altes de la UE”
  • Clara Ponsatí, catedràtica de la Universitat de Saint Andrews i de Barcelona GSE Foto: JOSEP LOSADA.
Si mirem com administra Espanya els seus recursos el nivell de malbaratament és brutal
No pot ser que gastem tants diners en hospitals i gent gran i tant pocs en escoles bressol i joves


Pots seguir Boladevidre