traducció - translate - traducción

dimarts, 30 de gener del 2018

Drets fonamentals vulnerats a Catalunya | @KRLS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vull fer un petit repàs a uns quants articles de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, del Reglament del Parlament i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb exemples de la seva flagrant i reiterada vulneració:
Art 4 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la UE: “Nadie podrá ser sometido a tortura ni penas o tratos inhumanos o degradantes”
Art 8.1 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la UE: “Toda persona tiene derecho a la protección de los datos de carácter personal que le conciernan”
Art 12.1 de la Carta de los Derechos Fundamentales de la UE: “Toda persona tiene derecho a la libertad de reunión pacífica”
Art 21 “Se prohíbe toda discriminación, y en particular la ejercida por razón de sexo, raza, color, orígenes étnicos o sociales, características genéticas, lengua, religión o convicciones, opiniones políticas o de cualquier otro tipo”
Art 45 “Todo ciudadano de la UE tiene derecho a circular y residir libremente en el territorio de los estados miembro
Art 48.1 “Todo acusado se presume inocente hasta que su culpabilidad haya sido legalmente declarada”
Article 55.3 de l’Estatut d’Autonomia: “El Parlament de Catalunya és inviolable”
Article 57.1 de l’Estatut d’Autonomia: “Els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. Durant llur mandat gaudeixen d’immunitat amb l’efecte concret que no poden ésser detinguts si no és en cas de delicte flagrant”
MH President de Catalunya Carles Puigdemont i casamajor

[FIL] Recollit per @Ref1Oct17  VeusxCAT















Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 27 de gener del 2018

Ramón Cotarelo: ‘Per impedir la investidura hauran d’envair el parlament i tancar-lo’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista al catedràtic de ciència política i intel·lectual espanyol sobre la batalla de la investidura i la fortalesa de l'independentisme

Ramón Cotarelo (Fotografia de Lluís Brunet).
L’embolic creat a l’estat espanyol sobre la investidura de Carles Puigdemont és antològic. El Consell d’Estat dient al govern espanyol que no té raó de presentar una petició d’impugnació contra el ple de dimarts vinent. El Tribunal Constitucional dividit sobre el recurs que igualment presenta Rajoy, empès per Sáenz de Santamaria. I els mitjans de comunicació tirant-se els plats pel cap perquè no veuen la manera de frenar la decisió de la majoria parlamentària independentista. En parlem amb un observador punxegut de la cort del règim del 78, Ramón Cotarelo, que no es mossega la llengua a l’hora d’analitzar el panorama que ha deixat l’aplicació del 155, les eleccions del 21 de desembre i la victòria independentista. Comencem la conversa amb força. Cordeu-vos el cinturó.

Què passa entre el Consell d’Estat espanyol, Sáenz de Santamaria i els mitjans espanyols? No s’acaben de posar d’acord?
—Passa que continua en funcionament la llei de l’embut d’aquesta dictadura. Perquè resulta que l’informe contrari a la investidura telemàtica dels lletrats del parlament, que no és vinculant, l’hauria de fer impossible; i l’informe contrari del Consell d’Estat, que tampoc no és vinculant, al govern li és igual. És a dir, pura llei de l’embut. Això d’entrada. En segon lloc, què és el Consell d’Estat? És un berenador seu! És presidit per Romay Beccaría, que fou ministre del PP, cunyat o gendre de Fraga… És un lloc ple de carques i reaccionaris.

I aquests avisen que no hi ha base per a impugnar prèviament la investidura…
—Si aquests ja diuen al govern que això que vol fer no té cap base, la cosa és més clara que l’aigua. Però el govern està acostumat que els òrgans de l’estat l’obeeixin. Literalment. El Consell d’Estat s’ha revoltat perquè no hi té res a perdre. Però confien que els del Tribunal Constitucional els donin la raó. Per què? Per la llei de l’embut. Aquests individus diuen que s’ha de fer cas a la justícia, però ells la manipulen com els ve de gust. Posen i treuen jutges, els promouen… És així o no? Jo ja no parlo de l’estat espanyol, parlo de la dictadura espanyola.

Per què?
—Perquè això és una dictadura unipersonal i un caprici arbitrari d’un paio i de la senyora que té al costat, que és verí pur. La situació és ridícula. Si el Tribunal Constitucional dóna la raó a la bajanada aquesta que volen fer, reafirmarà la seva condició de consell al servei del govern. De noi dels encàrrecs del govern. Perquè ni el tribunal ni el govern ni ningú no pot impedir una investidura sense cap raó legal per a fer-ho. No hi ha cap norma que impedeixi que un president pugui ser investit telemàticament. Cap ni una. El govern no té inconvenient a continuar fent el ridícul i haver de manifestar-se com allò que és, feixista. Franquistes feixistes.

Per què volen evitar tant sí com no la investidura de Puigdemont?
—Volen que la feina bruta la facin els altres. El Consell d’Estat, el Tribunal Constitucional, els del Tribunal Suprem, que encara són més servils que no els del Constitucional… Però no els quedarà cap més remei que prendre la decisió i assumir-la. I la decisió quina serà? Com ho faran per impedir la investidura telemàtica? Hauran d’envair el parlament. Hauran de suprimir-lo. Tancar-lo.

Ocupar el parlament?
—Ja ho va dir Rajoy. Ja ho va dir fa quatre dies o cinc: ‘Un 155 més dur i més llarg.’ I això vol dir vetar les decisions del parlament, intervenir TV3 i el sistema educatiu. Van a curt termini, a mitjà i a llarg. Però a curt, mitjà i llarg termini de què? De la dictadura. Que ja existeix. A més, amb l’aplaudiment d’una oposició encara més servil que els mitjans de comunicació que tenen al seu servei. Quan dic oposició servil, vull dir tota. No solament el PSOE. També Podem. Que quedi clar. Amb la boca petita i fent veure que no, però ja fan costat al 155. Que és l’arma de la dictadura. L’arma de la dictadura. És això el 155. Quan aquests individus diuen que s’ha d’acatar la llei, volen dir que s’ha d’acatar la seva voluntat. A Espanya no hi ha llei.

Hi ha una llei diferent per als catalans?
—Hi ha 155, que és la suspensió de la llei. I aquesta gent anomenen llei a la suspensió de la llei. I ara tenim que el rei decideix d’anar a fer el ridícul a Davos. Perquè és això el que hi fa, el ridícul. Digueu-me: quin sentit té anar a Davos a dir que Espanya és un estat de dret? El fet d’haver-ho de dir ja demostra que no ho és! Aquest paio, a més de ser un borbó, és imbècil! Però cal ser encara més imbècil per a dir a la gent que és en un estat de dret quan és vigent una norma que el suspèn. Mireu, és evident que el país no es mereix un governant com Rajoy, però és que tampoc no es mereix un rei com aquest. És que són igual d’idiotes.

Quan van convocar eleccions, realment pensaven que les podrien guanyar?
—Crec que tenien l’esperança de guanyar-les perquè ells no es regeixen, segons la meva modesta opinió, per criteris normals com fem els altres. Els sondatges, les enquestes, l’opinió… No. Ells funcionen per criteris de classe. Des del seu punt de vista, les classes populars tan sols poden obeir el seu mandat. Aleshores, convoquen les eleccions per guanyar-les. No és una convocatòria, és una ordre. Quan la senyora Cospedal diu que han convocat les eleccions perquè guanyi el bloc constitucionalista, dóna una ordre. Per ells, les classes populars han d’estar a disposició dels seus capricis.

Com els referèndums de Franco.
—Exacte. Naturalment. Però sense tenir tot el control de la situació com tenia Franco. A aquesta colla se li escapen escletxes i intersticis. No els queda més remei que admetre que la gent pot votar en contra de la voluntat dels qui manen.

I què passarà aquesta setmana?
—Ells tenen la pilota a la teulada. De moment, la cosa que han muntat és l’habitual circ fanfarró dels espanyols. ‘Ocuparem totes les fronteres per terra, mar i aire’, diu aquest ruc beneit que fa de ministre de l’Interior. Aquesta gent es va superant a cada canvi. El ministre del ram anterior ja era un psicòpata. Però aquest ja és indescriptible. Que escorcollaran els maleters dels cotxes! Però, a veure, senyor: la seva intenció, quina és? La dictadura es caracteritza per la indefinició, la inseguretat i la incertesa sobre què pot passar. I, en aquest moment, això també afecta els jutges. Algú pot dir-me quins drets polítics té restringits el senyor Junqueras i quins no? Quina és la situació jurídica dels presos en relació amb els seus drets? No ho sabem. Perquè depèn del caprici d’un jutge que, segons com es llevi i què mengi per esmorzar aquell dia, prendrà una decisió o una altra.

Parleu de l’arbitrarietat i la incertesa jurídica?
—Exactament. En el cas de la investidura passa això mateix. Poden explicar quin és el seu objectiu? Tan sols poden haver-hi dues raons per a aquest desplegament per terra, mar i aire, que diu aquest ximple. Una: impedir l’entrada de Puigdemont a la frontera. I dues: detenir-lo. La primera no és practicable. Què vol dir que vostè no deixa entrar un ciutadà espanyol en territori espanyol? D’acord amb quina llei?

Hi ha una ordre de detenció vigent a l’estat espanyol contra Puigdemont.
—Ah! Aleshores, es fa aquest desplegament per detenir-lo? I si és això, no li sembla que pot enviar una parella de guàrdies civils al parlament, detenir-lo allà i ens estalviem aquest desplegament? L’objectiu no pot ser impedir-li l’entrada a Espanya, que no hi tenim dret. Sigui qui sigui el ministre, per molt que hi hagi una ordre de detenció, ningú no pot negar l’entrada al territori espanyol a un espanyol! És que això seria el súmmum. ‘Vostè no entra al seu país perquè a mi no em dóna la gana!’ No fotem! I si l’objectiu és complir una ordre judicial de detenció, n’hi ha prou presentant-se al parlament. Si Puigdemont torna, anirà al parlament, oi?

Deuen pensar que al parlament tindran dificultats per a detenir-lo
—I com que ells pensen que al parlament hi haurà massa gent, ens hem de gastar uns altres setanta milions per a aquest desplegament? Que no ho veieu, que són uns cretins? Que no ho veieu, que són completament idiotes? Bé, a més de ser uns franquistes, és clar! Què passarà? No ho sabem. Dependrà de fins on estarà disposada a fer ús de la violència, aquesta trepa. Com se’n poden sortir? Ocupant el parlament. Tancant-lo. Emportant-se la gent a la presó un cop més. Naturalment! Fent servir la força bruta. Com qualsevol dictadura. Això és una dictadura. Què més cal per veure-ho?

Puigdemont ha de tornar o s’ha de quedar a Brussel·les?
—Si hi ha el més mínim indici que Puigdemont pot ser detingut, que es quedi allà. Perquè volen això. El volen passejar dalt d’un ase cobert de quitrà. Són així. Són bàrbars. Volen fer un escarment. Volen acollonir la gent. Volen espantar els dos milions i escaig. Volen humiliar Puigdemont. La seva política és la humiliació. És insult, humiliació. ‘Que covard…’ Sempre és així. Tots aquests gossos de la premsa que borden a les ordres del govern, tots fan igual.

Testosterona?
—És clar. Testosterona, abús… Perquè la testosterona, quan et pots endur una bufetada, és més escassa. Oi? La testosterona és gran quan són sis animals pegant una velleta. Però –ha ha!– no sempre és així, oi? Què es pot fer? Si hi ha cap risc que Puigdemont sigui detingut, jo no aniria al parlament. Faria la investidura telemàtica. És clar. Hi té tot el dret del món.

I després la suspèn el Tribunal Constitucional i no es pot formar govern ni governar…
—Que suspèn què?

La investidura.
—Entesos. D’acord. Aleshores, amb la suspensió del Tribunal Constitucional ens reunim i decidim què fem. Però primer, que ho facin. Primer vull veure els fonaments jurídics de la suspensió. Perquè ja he vist els fonaments jurídics de les interlocutòries del Llanera, o Llerana, o com es digui aquest senyor. Que són de fer riure. Són com Roberto Alcázar y Pedrín. Ara vull veure els del Constitucional. I quan passi, si és que passa, si és que passa… Perquè, sobre quina base legal suspendrà la investidura? Sobre quin suport legal? Quin precepte invocarà? El caprici del govern?

Una interpretació esbiaixada del reglament del parlament?
—Del reglament del parlament, no se’n deriva que estigui prohibida la investidura telemàtica. Per poder castigar un fet, ha d’estar taxativament prohibit, amic! Per poder suspendre o prohibir res, has de tenir una norma o una llei que taxativament ho prohibeixi. Una cosa que no és prohibida és permesa.

Parleu del principi d’una democràcia liberal…
—Sí. És un fonament essencial de les democràcies liberals. És clar. Vull veure què diu el Tribunal Constitucional per prohibir. I una vegada ho veiem, actuarem en conseqüència. Ja ho veurem.

A la majoria independentista hi ha veus que diuen que la prioritat és recuperar la institució i governar des del primer minut. Què en penseu?
—Que aquesta és la prioritat? Per descomptat. Però això què vol dir, que com que és la prioritat acceptem la prohibició preventiva i donem per fet que cal investir un tercer? Si és això, s’estarà fent la cosa que vol el govern espanyol. I no. No! Estic d’acord que cal recuperar les institucions i la República ha de començar a funcionar. Hi estic d’acord. Però ha de començar a funcionar com cal. Amb el seu govern legítim i el seu president legítim. I si no és així, hi ha d’haver una causa de força major que ho expliqui. No pot ser que la causa sigui la meva por de la possibilitat d’aquesta causa. No, no… Força’ls a suspendre-ho. No em diguis que com que ho acabaran suspenent, acceptem per endavant la suspensió. No. Això no és intel·ligent. Què es vol evitar? Un endarreriment d’uns dies? Això no és res! No s’ha d’acceptar cap prohibició que no estigui formulada expressament per escrit. Per poder recórrer-la. Si s’accepta la imposició sense que hi hagi un paper escrit que es pugui recórrer, després no podré fer res.

S’haurà cedit al xantatge…
—És clar.

Creieu que som en una situació d’empat?
—Jo no veig un empat. L’independentisme guanyarà sempre que mantinguem la unitat. Mireu, no hem de parlar només del govern, cal parlar del bloc del 155, que dóna suport a la política de repressió i d’ocupació militar, perquè la Guàrdia Civil és un cos militar. Aquest bloc és format pel PP, el PSOE i Ciutadans, que són tres quartes parts del congrés espanyol i que no arriba –ha, ha, ha!– ni a la majoria simple del Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva debilitat. I el punt fort de l’independentisme és la unitat. És això que ells ataquen sistemàticament. Si llegiu El País, és estrany el dia que no anuncia un xoc terrible entre el PDECat i ERC. I no sé què… i no sé quants… Miren d’atacar el punt fort de l’independentisme, que és la unitat. Mentre hi hagi unitat, guanyem.

Amb tot, comptem més de cent dies de presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, uns quants menys de Junqueras i Forn… això no sembla que pugui acabar bé.
—A veure, és que no està bé. El problema ja no és com acabarà. És que no està bé ja d’entrada. Aquesta és una mesura arbitrària coneguda tota la història d’aquest país desgraciat com la ‘justícia de Peralvillo’. Que és la justícia espanyola: primer s’executa el reu i després s’instrueix la causa. Això fan. Han segrestat pseudolegalment uns ciutadans. Perquè encara no pesa cap acusació contra ells. Encara és pitjor: s’inventen els delictes. Això no pot acabar bé? No, no… És que no està bé ara. Qualsevol manera d’acabar-ho, potser serà millor. L’única cosa que es pot fer de manera sensata és aixecar les acusacions. I retirar totes les accions repressives. També aquests embargaments del patrimoni de Mas i els ex-consellers. Que d’això, se’n parla menys que de la presó i l’exili, però que és tan vergonyós o més encara.

Més que la presó?
—Sí. Perquè amb la presó es castiga el suposat acusat, mentre que amb l’embargament del patrimoni castigues el suposat acusat, la seva família i la seva descendència. Això s’ha de retirar immediatament. I si hi hagués una oposició decent a Espanya, si el PSOE no fos un partit venut literalment al franquisme, començaria a propiciar una petició de retiment de comptes a la judicatura. És clar que sí. Aquí hi ha un presumpte delicte de prevaricació de diversos jutges per obediència a les consignes polítiques del govern.

Centreu tota la crítica al bloc monàrquic. Què li falta, a l’independentisme, per poder culminar el seu projecte?
—Res. Que deixin d’obstaculitzar-lo d’aquesta manera injusta, tirànica i dictatorial. No li falta res. L’independentisme va guanyar netament unes eleccions. Té una majoria absoluta al parlament. El parlament ha de ser sobirà. I en conseqüència, no li falta res. Tan sols mantenir la simpatia del parlament. No sé si és cert, però he llegit que Puigdemont, que és un home bo, ofereix la possibilitat d’un nou referèndum. Molt bé. Sí. És raonable. Entesos… En el cas que fos acceptat i controlat internacionalment, i totes les parts es comprometessin amb el seu caràcter vinculant, fantàstic. Però no es tracta de si falta res a l’independentisme. Ja ha fet allò que havia de fer per aconseguir el seu propòsit. Ara tan sols cal assegurar el suport i que no disminueixin els votants independentistes. Això és tot.

Per exemple, a escala internacional no s’ha aconseguit d’obrir cap escletxa a la Unió Europea…
—Em permeteu una observació? Perquè aquesta és una queixa que es fa sovint. Que Europa no es mou… Que no alcen la veu a favor nostre… Una queixa molt amarga. D’acord. Ara imagineu que no fóssim en aquesta Europa que no es mou. Què hauria passat? Doncs que ja haurien bombardat Barcelona. No trobeu?

Possiblement…
—Doncs no cal que Europa es mogui. N’hi ha prou que hi sigui. Amb això ja hem guanyat que no puguin cometre les atrocitats i barbaritats que estan disposats a cometre. Cal matisar aquest argument sobre el paper d’Europa. Paciència, ciutadà, paciència! De moment, hem aconseguit que no ens hagin cascat. I això ho hem d’agrair als europeus. Perquè si fos per aquesta trepa, l’A por ellos s’hauria convertit en una cosa molt pitjor. La qüestió internacional es va fent bé. La internacionalització que ha aconseguit Puigdemont ha estat bestial. Bestial! Ha deixat el govern espanyol amb el cul a l’aire. El seu lideratge s’ha enfortit molt. Té una potència mediàtica i propagandística tremenda. Ha legitimat la causa catalana. Ha posat Catalunya al mapa als ulls del món sencer. Què voleu demanar als mandataris europeus? Si Europea és un club d’estats! I una cosa és allò que diuen en públic, però en privat diuen una cosa ben diferent.

Així, la República i el seu reconeixement són una qüestió de temps sense necessitat de fer nous fulls de ruta?
—Tot és qüestió de temps a la vida. Fins i tot que siguem aquí nosaltres dos tan gratament. És clar. No cal inventar cap més full de ruta. Cal continuar pel camí que hem seguit. La iniciativa política la marca l’independentisme. Sempre ha estat així. Aquesta és la clau. Aquella trepa no té cap iniciativa política. No tenen res de res. No tenien ni idea de què passava a Catalunya. I continuen sense entendre-ho. Ja veurem quina forma prendrà ara la iniciativa política independentista. Però coneixent Puigdemont com el coneixem, se’n pot esperar qualsevol cosa. Perquè és un home amb una quantitat sorprenent de recursos. Dit d’una altra manera, si no fos per Puigdemont, no hi hauria hagut 1 d’octubre. Cal confiar-hi.

I si l’estat espanyol reacciona amb un nou 155, caldrà respondre de manera diferent?
—Per descomptat. Però no m’atreveixo a dir quina ha de ser. Això és una decisió de la gent. Però la gent que es va encarar a deu mil antiavalots armats fins a les dents disposats a atonyinar fins a la seva mare, la gent que va plantar cara a la barbàrie l’1 d’octubre i que després va fer la vaga del dia 3 i que es va presentar a Brussel·les el 7 de desembre, aquesta gent té molt de valor. I tot allò que faci aquesta gent, d’acord amb les institucions, les entitats i tot el moviment, segur que estarà ben fet. Si algú tenia l’esperança que tot això es desinflés, ja l’ha perduda. Aquí no es desinfla res.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Soraya SS i les seves limitacions jurídiques!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ex- president del Govern Balear
president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca


  1. En dret electoral i ha dos conceptes determinants:
  2. Sufragi actiu: el dret que té un ciutadà a votar, només requereix ésser major d'edat i no haver estat inhabilitat judicialment.
  3. Sufragi passiu, el dret d'un ciutadà a presentar-se a eleccions i optar a un càrec electiu.
  4. Aquests drets, NOMÉS PODEN ÉSSER RESTRINGITS PELS TRIBUNALS.
  5. El president Puigdemont gaudeix d'ambdós, votar i ésser votat!
  6. Elegit diputat, té dret a ser propossat president de la Generalitat, com qualsevol altre diputat o diputada, després de les consultes del president del Parlament.


Ara el govern central vol rompre aquestes regles jurídiques per motius estrictaments polítics (un altre cop d'estat).

Hauran de tornar a estudiar Dret, això ho sap qualsevol estudiant de primer!

Conclusió, l'estat de Dret a Escanya és un miratge amb el qual ens volen sotmetre i entabanar!

Cal denunciar-ho per tot arreu!


Font: Publicació a facebook

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 26 de gener del 2018

Anar a Madrid | Joan Lluís Lluís

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El govern espanyol hauria de resoldre una equació extremament complicada: residualitzar l'abast polític de la manifestació sense emprar la violència, sense deixar que els grupuscles franquistes i la policia empressin la violència»



Desproveït com sóc de respostes, no sabria dir si de debò valdria la pena anar a manifestar-se a Madrid en favor de la independència de Catalunya. Però estic segur que en cap cas no cal descartar-ho per norma. No pot ser un tabú. Per què hauria de ser possible pensar en manifestacions a totes les capitals de la Unió Europea excepte una? És clar, anar a Madrid podria ser percebut com un acte provincià, d’homenatge indirecte a la capital, com una forma de reconeixement que el futur de Catalunya no es juga a Catalunya sinó a Madrid. Però des del 27 d’octubre és prou evident que almenys parcialment el futur de Catalunya es juga a Madrid. I crec que si s’hi anés a manifestar no seria perquè Madrid és la capital d’Espanya sinó perquè és allà on es troba el govern legal i la majoria de poders fàctics que treballen per l’anihilació de Catalunya. Per altra banda, anar-hi representa un risc, físic i judicial, prou evident. Per tant, d’entrada caldria que hi anessin només aquells que estan disposats a córrer un d’aquests riscs. Però, sobretot, em sembla que desistir d’anar a Madrid per por d’aquests riscs és, simplement, regalar la victòria definitiva al nacionalisme espanyol. Així ja coneixen la recepta: quan les coses van de debò, piquen i empresonen i els catalans acaben descoratjant-se. I poc importa si aquest descoratjament s’acompanya d’un augment del desig d’independència, allò que compta és el descoratjament. Decidir, per norma, que no cal anar a Madrid és doncs en definitiva una manera de reconèixer que el franquisme torna a imperar –que ho fa– i sobretot que gairebé no s’hi pot fer res.

Però reconeixent aquesta impotència s’oblida que Espanya viu en un estat de tensió molt fort i que aquesta tensió pot acabar esclatant i causant danys majors al nacionalisme espanyol. Sabem que Espanya és oficialment una democràcia avançada, que compleix tots els requisits imposats per la Unió Europa. Però Espanya, en realitat, és un lloc on s’ha produït un cop d’estat, on hi ha lleis d’excepció que permeten detencions arbitràries i on justícia, policia, govern, congrés dels diputats i senat han esdevingut un entitat compacta que pensa i actua seguint un patró únic. És aquesta tensió, representada per l’enorme distància entre la identitat oficial i la realitat, que caldria que l’independentisme sabés exacerbar fins al seu punt de ruptura. És clar, la Unió Europea es tapa els ulls, les orelles i la boca. I els seus dirigents es deuen felicitar que els catalans no hagin posat encara en pràctica la desobediència no-violenta fins a crear-los un problema indefugible. Per això també els dirigents de la Unió Europea, com els poders legals i fàctics d’Espanya, es feliciten que l’independentisme català els faci el favor d’evitar-los una manifestació d’un milió de persones a Madrid. On, a més de catalans, hi hauria bascos, gallecs, espanyols i gent de força nacionalitats que voldrien sostenir els catalans. I batallons de periodistes d’arreu del món, atrets per una manifestació que aixecaria un interès excepcional.

I si es fes aquesta manifestació, el govern espanyol hauria de resoldre una equació extremament complicada: residualitzar-ne l’abast polític sense emprar la violència, sense deixar que els grupuscles franquistes i la policia empressin la violència. Perquè, si hi hagués violència, si de nou hi hagués violència, llavors la situació del nacionalisme espanyol podria esdevenir inextricable, de cara a la comunitat internacional. La qual comunitat internacional no la forma només un estol de líders displicents i cínics, sinó també opinions públiques sensibles i potencialment actives. I no vull dir que calgui desitjar aquesta violència, vull dir que els qui anessin a manifestar-se haurien de tenir clar que podria haver-n’hi. I que si n’hi hagués el govern espanyol hauria d’explicar per què no va protegir ciutadans pacífics que desfilaven en una manifestació autoritzada. Aquest és el principi de la no-violència: fer que si l’adversari empra la violència, perdi el combat, per les conseqüències que té aquesta violència en l’opinió pública, espanyola (potser) europea i mundial (segur).

Però, és clar, qualsevol jutge pot prohibir la manifestació, sota qualsevol pretext. O poden autoritzar-la i infiltrar-hi desenes de policies de paisà encarregats de fomentar la violència des de l’interior i, així, legitimar la repressió. Amb el nacionalisme espanyol, tot és possible. Però, com ho sabem tots, la pitjor solució és no fer res, o anar acceptant les prohibicions i adaptant-s’hi. Perquè és prou evident que no en tenen prou amb la situació actual i que no perdonaran mai que Catalunya hagi passat a frec de la independència real. De fet, el que no perdonen a Catalunya és que sigui el que és. Amb article 155 o sense, Espanya està decidida a liquidar Catalunya sense pietat, sota els paràmetres del que pot ser un estat despietat en la Unió Europea i al segle XXI. I com menys resistència trobin a Catalunya més implacables seran. Més constància posaran a tombar les lleis del Parlament de Catalunya i a votar, al seu parlament, que residualitzin el que constitueix la identitat profunda de Catalunya i les estructures d’estat que la consoliden: llengua, ensenyament, mitjans de comunicació, policia, lleis pròpies seran triturats sense treva fins que només siguin una ombra esfilagarsada del que havien estat. Uns parracs d’autogovern. L’objectiu d’Espanya és que el catalans acabin envejant el grau d’autonomia de Múrcia o d’Extremadura.

En aquest context, portar la contradicció al cor de l’imperi podria no ser una mala opció. Però no hauria de ser a la vora de les presons, sinó al centre de la capital. Primer perquè és molt improbable que s’autoritzin manifestacions a les envistes de presons. I segon perquè seria també fer un favor al govern espanyol no anar al bell mig de Madrid. Sobretot, pel que fa als presos, s’ha demostrat que els arguments jurídics no valen res davant una decisió política i que per això més que presos són ostatges. Per tant, la decisió d’alliberar-los també serà, exclusivament, política. Ho sabem tots. Els presos polítics seran presos tant com mantenir-los no representarà més inconvenients que avantatges per al nacionalisme espanyol. I per aconseguir la seva llibertat només tenim dues opcions: perdre o guanyar. Si perdem, si es fa evident que el nacionalisme espanyol imposa a llarg termini la seva llei a Catalunya, llavors el govern espanyol, per evitar l’enuig d’una reputació internacional una mica embrutida, els alliberarà. Algun jutge disfressarà una decisió política de magnanimitat judicial. I si guanyem, si sabem dur a terme contraofensives no violentes eficaces, paral·lelament a les decisions del parlament, llavors el govern espanyol els alliberarà a la desesperada, per intentar desactivar un dels arguments de l’independentisme, i fer que els menys convençuts tornin a casa seva. Perdre o guanyar. Guanyar o perdre. Qualsevol terme mitjà farà que els presos romanguin presos. No sortiran, malauradament, amb campanyes d’alliberament, sortiran quan estiguem a punt de guanyar la independència o de perdre tota esperança d’aconseguir-la a curt o mitjà termini. Així doncs, anar a Madrid em semblaria a priori una acció que permetria que la societat civil catalana tornés a prendre la iniciativa posant-se de nou sota el focus de totes les càmeres del món, i sobretot posant de nou sota aquest focus la qüestió de la democràcia i de les seves violacions.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 25 de gener del 2018

Una ex-jutgessa del TEDH expressa perplexitat per l’arbitrarietat del Suprem espanyol amb els presos polítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


L'eurodiputada liberal Renate Weber diu que correspon a les majories del parlament 'decidir com volen governar' i admet estar 'molt decebuda' amb l'actitud de la UE


ACN


L’eurodiputada romanesa liberal Renate Weber considera que l’empresonament preventiu d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ‘és molt difícil d’entendre’ i una ‘situació única a Europa’. ‘No ho havia vist abans’, admet a l’ACN Weber, ex-jutgessa ‘ad hoc’ (designada per a un cas específic) del Tribunal Europeu de Drets Humans. L’eurodiputada considera que després de les eleccions del 21-D el govern espanyol hauria d’aixecar l’article 155, perquè es tractava d’una mesura ‘excepcional’. ‘Va haver-hi eleccions, hi ha un parlament amb una composició i els correspon a ells decidir com volen govern la societat catalana’, destaca Weber, que creu que els diputats electes haurien de poder exercir els seus drets polítics. Segons ella, apel·lar al Tribunal d’Estrasburg pot ser una opció, però el procés seria ‘molt llarg’, de ‘diversos anys’. ‘Per això crec que el millor escenari seria una solució a Espanya’, admet.
‘Per què alguns han estat alliberats i d’altres no?’, es pregunta Weber, que considera que és ‘molt difícil d’entendre’ la decisió de la justícia espanyola de mantenir la presó preventiva. Segons Weber, l’argumentació dels jutges per no alliberar Junqueras, per exemple, diu ‘clarament que no va incitar a la violència, que no va cometre violència’ i per tant calen ‘aclariments’. ‘La presumpció d’innocència és molt important’, recorda aquesta advocada, que afegeix que la UE té una directiva del 2016 que precisament tracta sobre aquesta qüestió i que protegeix també el dret dels acusats a no declarar.

Weber també es mostra partidària que els diputats electes empresonats puguin assistir als plens del parlament. Per l’eurodiputada i ex-jutgessa especial del Tribunal d’Estrasburg, la situació ‘és poc comuna’ però cal respectar la ‘presumpció d’innocència’ i garantir ‘els drets’ dels presos com a mínim fins que no hi hagi una sentència ferma condemnatòria.

Preguntada sobre si el cas de Junqueras podria resoldre’s al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, Weber admet que és una opció, però adverteix que un cas així podria durar diversos anys: ‘tres, cinc, set, és realment molt de temps’. ‘Penso que el millor escenari seria que es resolgués a Espanya’, indica Weber. Per ella, però, la solució no passa necessàriament per la via judicial, sinó per la política. ‘Davant de problemes polítics, si utilitzes només mitjans legals, no necessàriament resols la situació, només divideix més la societat, i això no beneficia ningú’, afirma.

‘La crida al diàleg la vaig fer des del principi’, afegeix Weber, que admet estar ‘molt decebuda’ amb l’actitud de la Unió Europea davant de la qüestió catalana. ‘S’haurien d’haver fet més esforços per aconseguir diàleg, demanar a les parts asseure’s a la taula i trobar solucions’, insisteix, advertint que ‘la radicalització no ajuda ningú’.

Font: Una ex-jutgessa del TEDH expressa perplexitat per l’arbitrarietat del Suprem espanyol amb els presos polítics | VilaWeb


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 23 de gener del 2018

No us veuen… | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 



Fa dies que observe amb una certa sorpresa el debat polític del Principat. Si mires o escoltes els mitjans podries arribar a pensar que tot és com sempre, que vivim una temporada habitual, fent coses habituals. En tot cas, tens la sensació que si no és exactament així és perquè els presos i els exiliats ho impedeixen amb la seua sola existència, però poca cosa més.

La major part dels analistes, de les tertúlies i dels debats contemplen escenes de saló, en què les majories i les minories, les investidures i la formació de govern van prenent forma com si aquesta hora precisa, en aquest país concret, fos l’avorrida hora de la formació de govern en qualsevol democràcia més o menys consolidada. I supose que per això els càlculs que fan tenen a veure amb els corrents interns, amb les personalitats, amb qui té més mania a qui, amb el format i la composició dels grups parlamentaris, amb quant de poder es repartiran, amb els cercles concèntrics d’influència que són els partits. Partits que majoritàriament insisteixen, per cert, en la mateixa imatge: escenes de saló on les majories i les minories bla, bla, bla…

Fins i tot el sorprenent viatge d’avui del president Puigdemont a Dinamarca, si és que acaba anant-hi, es mesura o es vol mesurar per la tàctica, pels graus de proximitat, pels fils de contactes, pels intercanvis de posicions. Tot sembla com una gran escenografia en què les peces es mouen de manera mecànica i com si res no les pogués fer eixir de l’engranatge. Tot apareix com si fos mecànic. Un país autòmat que en tot cas discuteix qui el té sota control.

Però jo això m’ho mire perplex. Perquè em sembla intuir que el problema és que, veient i escoltant el que diuen, ells en realitat no us veuen. Que no veuen els dos milions de persones que vàreu fer possible el primer d’octubre, que vàreu conduir el govern a la proclamació de la independència i que vàreu derrotar de manera inapel·lable el 155 a les urnes, quan Nadal ja tocava a la porta. Que no veuen, en definitiva, la força que ha dirigit el país des de l’estiu, que li ha marcat el recorregut a fer. Ningú no sembla comptar amb vosaltres.

I he de reconèixer que constatar això em sorprèn i em deixa perplex. Perquè jo veig molt clar que anem en rumb de col·lisió una altra vegada i que, en conseqüència, igual com va passar l’octubre republicà, el paper del carrer, la reacció espontània de la gent, les decisions que es prenguen després dels fets que tots sabem que passaran, seran la peça determinant del nou cicle polític, allò que desencadenarà el futur. Cal només una espurna. I la detenció avui de Puigdemont, o el desenvolupament de la sessió d’investidura la setmana vinent o qualsevol altre gest de prepotència del govern espanyol ho podria ser. Ho podria ser i jo tinc la sensació que ara ho canviaria tot. Perquè ja no veig aquell gran desconcert i aquella tristesa que van seguir el 27 d’octubre, sinó una decisió que creix minut a minut i costa de contenir, la decisió de no deixar passar cap més oportunitat i de no repetir els errors. I em sembla que aquest és l’element més transcendental de tots, encara que alguns no us vegen.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

dilluns, 22 de gener del 2018

I VOSTÈS S'HO CREUEN?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


 - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT

“Potser tindrà altres noms, però el 155 ha vingut per quedar-se, diguin el que diguin
Sentia ahir les càbales que feien uns tertulians sobre la possible investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Com en tot en aquesta vida, hi havia gustos per a tothom. Que si hi ha un pla A, que si hi ha un pla B, un de C i no sé quants més. Jo, independentment de creure i defensar que ell ha de tornar a ser president (per allò del compromís electoral que aquest cop es tractava de restituir el govern), no en tinc ni idea, de si hi ha un pla B, un de C o no sé quantes derivades. En realitat, crec que a hores d’ara potser no ho saben ni ells mateixos, què faran. Però el que em resisteixo a pensar, i d’aquí venia que els cités la tertúlia matinal (hi poso matinal perquè ara, de tertúlies, en tenim de matinals, de migdia, de primera hora de la tarda, de mitja tarda, de vespre, de nit, de cap de setmana...), és que hagin de prendre cap decisió en funció del que alertava ahir una de les periodistes que vaig sentir. “Oh. Però és que si Puigdemont és president, Rajoy ja ha dit que no desactivaran el 155”, deia. I jo em pregunto: i vostès creuen que mai el desactivaran de veritat, el 155? Ha vingut per quedar-se. Se’n dirà 155, se’n dirà revisió de comptes, se’n dirà garantir la seguretat (ni que costi 87 milions), se’n dirà tutela judicial o se’n dirà de qualsevol altra manera, però ara no pararan. Mirin i escoltin vostès les tertúlies de l’altre costat; mirin i escoltin vostès la barra amb què el ministre Zoido respon les preguntes de la compareixença; i mirin i escoltin vostès amb quin to se’ns adreçaven ahir aquells polítics de Madrid, que en comptes de posar solucions sobre la taula (que seria la seva obligació) es dediquen a passar-nos factura per allò que ells han considerat una deslleialtat i no pas una aspiració democràtica. Vull dir que sí, que és molt important que el govern de Madrid desactivi com diuen el 155. Molt. Però també és molt important que siguem conscients tots plegats que per recuperar les nostres institucions i la nostra autonomia (i quan parlo de recuperar l’autonomia en aquest cas no parlo de comunitat autònoma) a banda del 155 caldria que a Madrid desactivessin moltes altres coses que no desactivaran. Serà just al contrari.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 21 de gener del 2018

Terrorisme d'Estat contra Catalunya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Joan Mangues

A Espanya, el terme Terrorisme d'Estat és una cosa que es relaciona normalment amb l'ús de grups armats parapolicials espanyols els anys 80, sota el nom dels GAL . Aquests tenien com a única finalitat lluitar contra l'organització criminal ETA. Se'ls anomena d'Estat ja que els GAL van tenir la col·laboració d'alts funcionaris del Ministeri de l'Interior espanyol, llavors dirigit pel PSOE del president Felipe González, mitjançant la utilització de mètodes il·legítims per part d'un govern
Si ens desplacem temporalment fins a l'actualitat, es pot perfectament re-interpretar el terme Terrorisme d'estat i aplicar-lo al tracte que està aplicant l'Estat Espanyol sobre Catalunya. No en el sentit d'ordenar matar la gent, però si posant en risc de manera intencionada la seguretat de la població . Prenent només com a proves les paraules que han dit els propi ministre, les dades oficials i l'hemeroteca policial de l'1 d'octubre, els fets són molt preocupants.
El ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido , revelà al Senat la despesa que li ha suposat a l'Estat el desplegament policial per frenar els intents de celebració de referèndum del poble català. El ministre, xifra en 87 milions d'euros el cost de l'operació Copèrnic. Zoido va dir que " Les Forces i Cossos de la Seguretat de l'Estat van haver d'apartar un a un a tothom que es col·locava com a parapet per impedir el seu accés als locals ", com a justificació de l'excessiva força que van usar els agents i que va deixar un total de 1.066 ferits.
En les següents imatges, es veu com un comandament policial bastoneja a la multitud després de rebre l'ordre d'un dels agents al comandament. Aquests, ataquen a la gent que els espera amb les mans enlaire. Els anti-avalots inicien la càrrega i colpegen de manera indiscriminada entre crits de desesperació dels votants.


Si el senyor Zoido considera que això està més que justificat, permeteu-me que li expliqui que això és terrorisme d'estat contra una població que només feia cua per votar "Si" i també per votar "No". No hi ha cap justificació que no sigui la política, les imatges de violència i resistència contra els agents són inexistentsI això no és una cosa del PP, és una qüestió d'estat ja que si tots estiguessin segurs que les càrregues van ser adequades i normals, el PP, PSOE, el Tribunal Constitucional i el Senat no s'haguessin oposat en bloc i negat a la creació d'una comissió d'investigació de les càrregues policials. Alguna cosa deuen amagar si tanta por tenen que s'investigui una cosa que la pròpia Helena Catt, Directora executiva de la Comissió Electoral de Nova Zelanda, va resumir com a violacions dels drets humans per part de les forces policials.
En el seu moment, es va arribar a ridiculitzar en alguns mitjans a Marta Rovira per dir en una entrevista que l'estat els havia advertit, que en cas de DUI, podia haver-hi un escenari de " violència extrema i morts als carrers, que l'estat estava preparadíssim i no dubtaria ". Es va dir que el Govern exagerava, que era tot fals i no va ser fins dos mesos més tard que la ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal, va assegurar que el "exèrcit estava preparat per actuar a Catalunya" , evidenciant així que Rovira no va mentir en les seves declaracions.
Si tot l'anterior no fos ja preocupant i alarmant, cal sumar-li que el CNI va tenir fins a 3 reunions amb qui va ser el seu confident i alhora ideòleg de la cèl·lula terrorista que va deixar 15 morts a Barcelona i Cambrils el 17 d'agost de 2017. Quina classe d'Estat manté contacte amb terroristes que posteriorment assassinen al mig del carrer als seus ciutadans ? Quina classe d'Estat oculta informació necessària per lluitar contra el terrorisme a una policia autonòmica? No crec que hagi de ser jo qui doni resposta a aquestes preguntes.
L'estat espanyol no només està posant en risc la integritat dels independentistes, està atemptant contra tots els ciutadans. Encara que ho facin segons ells, en nom de la unitat i sota els criteris constitucionals, les tàctiques que estan fent servir són de tot menys morals i democràtiques. Acabo amb una gran frase que va dir l'il·lustre Ernest Margall al Parlament el 17 de gener: " L'Estat espanyol no sap ni vol saber res de reconciliació. No sap guanyar, saben derrotar, no saben compartir, saben humiliar i castigar ".
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial