traducció - translate - traducción

dissabte, 31 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. El PSOE i el casal incendiat | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El PSOE del 2018, el que es manifesta al costat de grups ultres pels carrers de Barcelona, és així. I Iceta tindrà molta feina si vol fer creïble el capteniment aparent dels darrers dies…»


Vicent Partal

Ahir (per abans d’ahir) de matinada, l’extrema dreta va cremar l’Ateneu Popular de Sarrià. A dins, hi van aparéixer creus gammades i cèltiques i missatges pintats que no deixen cap dubte sobre quins en van ser els autors. Poques hores després, el secretari d’organització del PSOE José Luís Ábalos, va eixir a la televisió. No per a condemnar l’atac ni el feixisme, sinó per a apuntar els CDR. Va dir que calia actuar contra ells ‘amb tots els recursos i respostes de l’estat de dret’, que són ‘l’embrió de la kale borroka‘ i que van ser creats a Cuba, Veneçuela i Nicaragua. Ábalos no va dir ni una paraula de l’incendi de l’Ateneu Popular de Sarrià, però va insistir una vegada i una altra que cal atacar els CDR i va arribar a dir que ‘calia derrotar-los com es va derrotar ETA’. Frase que qualsevol socialista hauria de vigilar molt a l’hora de fer-la servir, perquè s’entén perfectament que inclou el terrorisme d’estat, les tortures, la il·legalització de partits i d’associacions, la modificació arbitrària de lleis, el tancament de diaris i tot de coses semblants.

José Luís Ábalos és la mà dreta de Pedro Sánchez, aquell home que una vegada va dir que, si guanyava, s’enfrontaria a Mariano Rajoy. El mateix que va anunciar el 2 d’octubre que demanaria una comissió d’investigació al congrés espanyol sobre la violència en el referèndum i que vint-i-sis dies després va sacralitzar el cop d’estat de Rajoy en aprovar el 155 amb ell i a les seues ordres.

José Luís Ábalos és valencià. Vull dir que és de València. De Torrent, per a ser exactes. Dins el PSPV és ben conegut per la seua animadversió total cap a Ximo Puig i pel seu espanyolisme, posició que el portava a defensar un pacte amb Ciutadans al govern valencià, que per sort no va poder ser només perquè no sumaven. També va ser ell l’entusiasta més gran del pacte que Pedro Sánchez va signar amb els d’Albert Rivera el 2016. A Compromís encara recorden estupefactes les gestions que va fer intentant que els nacionalistes valencians se sumassen a aquella xarlotada parlamentària que els grups d’esquerra van impedir que prosperàs. Recentment, ha maniobrat per treure Puig de la presidència de la Generalitat en promocionar un altre candidat a la direcció del partit, Rafa García, que no va poder guanyar les eleccions a la secretaria general del PSPV, malgrat que va comptar amb tota l’adhesió de l’aparell de Madrid.

El personatge, en conseqüència, no dóna per més i és això. Ahir, però, va perdre una bona oportunitat. Podia haver condemnat l’atac nazi a l’Ateneu Popular de Sarrià, que és un atac cert i incontrastable, fins i tot alhora que mantenia la seua pintoresca opinió sobre els CDR. Però ni un mot. El PSOE del 2018, el que es manifesta al costat de grups ultres pels carrers de Barcelona, és així. I Iceta tindrà molta feina si vol fer creïble el capteniment aparent dels darrers dies…

PS: Comparar els CDR amb la kale borroka és una manipulació impossible de sostenir per més que Ábalos faça ús de la ignorància proverbial promoguda pels mitjans espanyols. És ben conegut que els Comités de Defensa de la República són formats per gent de totes les edats, condicions i ideologia política, i que van nàixer per defensar pacíficament les escoles durant el primer d’octubre, precisament contra la violència, aquesta sí que ben acreditada i demostrada, de l’estat.

Font: El PSOE i el casal incendiat | VilaWeb

Quico Romeu
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 29 de març del 2018

El nou escenari: la #primaveracatalana | Xavier Antich

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’independentisme està molt més atent als canvis de l’ofensiva de l’Estat del que pretén la falsa imatge d’un moviment escapçat i desanimat

El nou escenari: la ‘primavera catalana’ / PERE VIRGILI
El nou escenari: la ‘primavera catalana’ / PERE VIRGILI
Els empresonaments del divendres 23 de març i la retenció del president Puigdemont a Alemanya el Diumenge de Rams han canviat de cop l’escenari polític. I, amb el canvi d’escenari, han canviat també el marc, l’estratègia i l’acció política de gairebé tots els fronts de l’independentisme, molt més atents a les modulacions i als canvis factuals de l’ofensiva repressiva de l’estat espanyol del que pretén la falsa imatge, completament interessada, d’un moviment escapçat, desanimat i desorientat.

Fins ara, des dels empresonaments del 16 d’octubre i el 2 de novembre, i des de l’aplicació del 155, l’estratègia intimidatòria de l’Estat pretenia aturar el Procés cap a la República Catalana i sobretot atemorir la població i els agents polítics i socials més actius en aquesta causa. L’ofensiva de l’Estat, fonamentalment judicial, perseguia paralitzar les ambicions polítiques de Catalunya i la lliure determinació, per part de la seva ciutadania, de la naturalesa política de la seva organització nacional, amb l’objectiu (que s’ha revelat inútil) que el conjunt de la població mobilitzada reculés en la seva voluntat política i abandonés la via democràtica iniciada de manera absolutament pacífica.

Amb els fets del cap de setmana, tanmateix, no només ha canviat l’escala de la repressió, amb els Mossos sota comandament ministerial i els tribunals abocats a una ofensiva patològica de persecució de l’independentisme, sinó que sobretot ha canviat l’escenari: els empresonaments del 23-M i les euroordres ja no busquen intimidar sinó castigar de manera exemplar i amb acarnissament els representants democràticament electes el 21-D.
Els empresonaments ja no busquen intimidar sinó castigar amb acarnissament els representants democràticament electes el 21-D
Amb la demanda d’extradició de Carles Puigdemont, president legítim de la Generalitat fins que el Parlament de Catalunya no n’investeixi un altre, l’estat espanyol ha jugat la seva carta més alta, tot i la incertesa respecte a la seva resolució: si Alemanya denega l’extradició, o la concedeix per la fictícia acusació de malversació (desmentida per Montoro), es consolidarà l’opinió internacional al màxim nivell europeu del caràcter polític dels presos i de la persecució, una opinió ja anticipada per Suïssa i Bèlgica amb els casos d’Anna Gabriel, Marta Rovira, Antoni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, i previsiblement confirmada pel Regne Unit en el cas de Clara Ponsatí. Si finalment Alemanya concedís l’extradició de Puigdemont i el president acabés ingressant en una presó espanyola, pot anticipar-se, amb les reaccions que ja s’han produït arran de la seva detenció, una ofensiva multitudinària de protesta massiva al carrer i una reacció unitària de les forces parlamentàries independentistes, potser ampliada, fins i tot, al bloc democràtic no independentista.

En qualsevol cas, aquest nou escenari no es caracteritza per un increment quantitatiu de la via repressiva sinó qualitatiu. Ara ja no pot continuar-se parlant, com s’ha fet fins ara, de judicialització de la política, sinó de mobilització de l’Estat en tots els seus fronts (govern, Parlaments, tribunals, policia, mitjans de comunicació, Íbex-35) amb la voluntat de destruir les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya durant algunes dècades. Es tracta, en realitat, de l’actualització al segle XXI de la recomanació que Azaña feia a les seves memòries: “ Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”. Ara sense bombardejos, l’efecte que busca el nou escenari endegat per l’Estat és el mateix: la submissió de Catalunya.

Tanmateix, l’estat espanyol ha caigut en un error estratègic elemental: equivocar el diagnòstic. Perquè el que passa a Catalunya des del 2010 com a mínim no és el resultat del posicionament partidista de certs líders polítics. I ara, potser, des del bloc del 155, les ments més lúcides comencen a descobrir que no poden empresonar més de dos milions de persones mobilitzades i compromeses fins a nivells que aquell error de diagnòstic no els permet ni tan sols d’intuir.
L’estat espanyol ha caigut en un error estratègic elemental: equivocar el diagnòstic
Si, des de l’Estat, hi hagués algun responsable polític de cert nivell amb alguna lectura, potser recordaria Clausewitz i, llegint el capítol XIII del llibre IV de De la guerra, en què explica com cal reaccionar després d’una batalla perduda, potser hauria endevinat les claus de la reacció a Catalunya després de l’aplicació del 155: “És important no cedir una polzada de terreny més enllà del que les circumstàncies exigeixen”. “Els primers moviments han de ser al més petits possibles i, en general, cal prendre per principi el de no deixar-se imposar la llei pel vencedor”.


I ara, després del que ha passat, ¿on som? També Clausewitz en dona la clau: “Tota batalla perduda forma un principi d’afebliment i de desorganització, i la primera de les necessitats és la de reunir-se, amb l’objectiu de tornar a trobar en la concentració l’ordre, el valor i la confiança”. Som aquí. I, pel que fa a la reacció davant del nou escenari, descobrim la brillant correcció de l’estratègia fallida de Frederic el Gran després de la batalla de Kolín: la marxa en direccions múltiples i fins i tot, en part, divergents. En aquest nou escenari s’han obert i multiplicat els fronts: el de la confrontació oberta, radicalment pacífica i no violenta, per convertir, si cal, la situació en ingovernable (amb les iniciatives dels CDR); el del bloc democràtic que ha començat a agrupar forces no independentistes (exemple: la convocatòria del 15 d’abril); el del bloc independentista (amb el reconeixement del Parlament del dret a la investidura de Puigdemont, Sànchez i Turull), i el front jurídic, que s’oposa a la repressió judicial amb les seves mateixes armes, però a nivell internacional, amb el principi de reconeixement de les resolucions de l’ONU i del TEDH com a pista. Comença la fase d’agència múltiple, d’intensitats i ritmes variables, amb protagonismes alterns. No sé pas si l’estat espanyol està en condicions de fer front a tots aquests fronts i a les previsibles batalles que se’n deriven. La partida està oberta.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 28 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Un 155 polític i un 155 judicial

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Joan Lluís
Pérez-Francesch

Professor de dret constitucional. Dirigeix un grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions de l'estat. Es considera un humanista, un "especialista en coses generals", un nacionalista català i un catòlic cultural.

Hòsties com a pans
És molt discutible que l'operació 155 CE sigui constitucional. Pretén ser un remei a un problema que cada cop serà més gran si no es fa política. I a més ha permès posar en marxa una mena de “155 judicial” de conseqüències immensament destructives per a la convivència a Catalunya.  
L'activació de l'art. 155 CE "a la carta" posa de manifest la necessitat del nacionalisme espanyol més ranci d'obtenir la seva victòria. El diàleg no entra dins de la seva concepció del món. En nom de la defensa de grans paraules com la unitat nacional, ha culminat un llarg camí per desactivar les reivindicacions d'un altre nacionalisme, el català. I d'una altra pretensió de sobirania.


Des del 2006, o potser abans, el PP i el PSOE, als quals es va sumar Ciutadans amb tot l’èmfasi, s’han anat laminant i retallant les pretensions catalanistes. El 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut van assolir un gran èxit, que al mateix temps va catapultar el catalanisme cap a l'independentisme. Fins divuit vegades s'ha intentat negociar alguna cosa, però la resposta de l'Estat ha estat sempre la mateixa: cas omís i activació finalment dels ressorts de la repressió penal i del TC com a braç executor de les decisions governamentals.

Manifestacions multitudinàries, victòries electorals, fixació d'un full de ruta dirigit primer per Artur Mas i després per Carles Puigdemont, una infinitat de resolucions parlamentàries, de lleis i de convocatòries electorals, només han rebut respostes judicials o del TC, com en un “no passaran”.
El PP ha portat les aigües al seu molí, i ha convertit en impossible allò que podria ser possible, que hauria pogut ésser possible, com va reconèixer fins i tot el propi TC, en admetre que els problemes polítics no es poden solucionar mai amb mecanismes només jurisdiccionals. Però s'ha deixat manipular, o potser no ha pogut foragitar les mans del govern.
La realitat és que una part important de la ciutadania de Catalunya, associacions i el mateix govern català han dirigit un procés sobiranista, pacífic i civilitzat, del 2010 fins al 2017. Un dels objectius ha estat sempre votar, celebrar un referèndum, que primer pretenia ser consultiu (i es va convertir en el 9-N de 2014) i després, amb molta més complicació constitucional, un referèndum d'autodeterminació (l'1-0 del 2017).
Tot el que s'ha volgut prohibir s'ha anat celebrant: plens parlamentaris, referèndums, legislació, fins que ha arribat la declaració d'independència de Catalunya del passat 27 d'octubre, més política que jurídica, perquè el que es volia era negociar. I l'Estat ha tret la pols a l'art. 155 de la Constitució, és a dir, barra lliure per acabar amb l'autogovern català: amb l'autorització del Senat on el PP té majoria absoluta (en un bloc polític compartit amb el PSOE, i amb Ciutadans) el Govern, actuant per decret, ha destituït tot el Govern català, ha dissolt el Parlament, ha dissolt organismes i enviat a casa multitud d’alts càrrecs i ha convocat eleccions autonòmiques el passat 21-D. Com un xerif d'una pel·lícula del Far West.
L’art. 155 CE tal i com s’ha aplicat comporta la supressió de la pròpia constitució, i en concret el principi autonòmic i el democràtic representatiu han desaparegut de cop i volta. A més, controla dues àrees importants, la seguretat pública i les finances, al marge d’aquest article maleït. Ningú no havia arribat tan lluny. Els mateixos que van generar la crisi del 2010 han tornat a la càrrega amb una nova crisi el 2017. Aquí és on som.
De ben segur que caldrà fer revisions d’algunes frivolitats en el sector sobiranista, però cal recordar l'asimetria d'aquesta crisi. El govern espanyol no juga amb igualtat d’armes, sinó amb privilegis i prepotència (art. 161.2 CE;  control del TC, instruccions a la Fiscalia General de l’Estat, etc.) i la seva força s’estén a tots els poders de l’Estat.
És molt discutible que l'operació 155 CE sigui constitucional. Pretén ser un remei a un problema que cada cop serà més gran si no es fa política. I a més, ha permès posar en marxa una mena de “155 judicial” de conseqüències immensament destructives per a la convivència a Catalunya. En aquest moment sembla que la defensa existencial de l'Estat és el més urgent i important, i no s'està per minúcies de finesa jurídica.
S'ha obert la porta al vendaval de la repressió. De moment, és l'única via que s'ha mostrat. L’ús generós de la presó provisional resulta també dubtós, a no ser que sota l’argument de la reiteració delictiva hi entri qualsevol cosa per atemorir. Rebel·lió i sedició, a banda d’altres delictes com malversació de cabals públics o desobediència, han aparegut com una mena de càstig diví, insuperable, sobre dirigents polítics del Govern i del Parlament i sobre tota la societat que pretén portar a terme un projecte polític independentista.
Ara sabem que aquest projecte no és viable en el marc espanyol, ni es preveu que sigui tolerable fer res en aquesta direcció. Es pot pensar, però no fer-ho. Fins i tot el dret de participació política o de manifestació es poden interpretar per qui té la “paella pel mànec” com un fet delictiu. No hi ha marge. La cultura dels drets fonamentals ha desaparegut sota la defensa de la unitat nacional espanyola sense contemplacions. A la més petita desviació les urpes dels sectors vigilants de l’ortodòxia se’t tiren al damunt, en nom de la neutralitat institucional (que no existeix en la part que depèn de Madrid).
I així, les eleccions del 21-D donen novament una majoria sobiranista. Un resultat que té molts paranys per part dels amics del bloc del 155 CE. S’intentarà guanyar als despatxos (i amb la provocació del "i tu més") tot allò que no s’ha pogut guanyar al terreny de joc. La situació sembla un bucle melancòlic, del qual no sembla que ningú vulgui o pugui sortir.  
La pregunta ara és la següent: fins on es pot arribar? Estem davant d'un conflicte de sobiranies, la potencial que reivindica Catalunya i la factual que defensa Espanya, que no vol cedir en res (quan ha cedit una part important a la Unió Europea). En aquest xoc, caldria alguna resposta política democràtica i no només repressiva per part de l'Estat. I si això no és possible, saber fins on es pot resistir per part dels dos blocs.
La situació és inaguantable. No ens la mereixem. Ningú. Ens han portat fins aquí. Per què no és possible més racionalitat, és a dir, deliberació i no tan sols l'ús impropi i xulesc del dret i el foment de les emocions i baixes passions?
[Aquest article és una reelaboració de "Catalunya i el 155", publicat el 3.01.2018]

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 27 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Puigdemont s’ha sortit amb la seva

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La detenció a Alemnaya de l'expresident català és portada a tots els diaris del món.

Manifestació a Tarragona en protesta per la detenció de Puigdemont. EFE
Manifestació a Tarragona en protesta per la detenció de Puigdemont. EFE

Carles Puigdemont s’ha sortit amb la seva. Suposo que la Brunete mediàtica destacarà avui la brillant operació del CNI que ha permès enxampar l’expresident quan acabava de creuar la frontera entre Dinamarca i Alemanya. No em faci riure! D’operació brillant, res de res. L’han ben espifiada! La jugada mestra ha estat de Puigdemont. O és que algú pensa que és fàcil sortir a totes les portades dels principals diaris de tot el món? Ningú millor que un periodista per engegar l’operació publicitària més gran del procés sobiranista que mai ningú ha estat capaç d’enginyar. Quan l’estada a Bèlgica ja no donava més de si, quan les xerrades a les universitats nòrdiques resultaven anodines, quan l’interès per Puigdemont s’estava pansint, calia revifar els reports: «Puigdemont detingut a Alemanya!» Primera pàgina a la BBC, The Guardian, Daily Mail, Financial Times, Bild, Welt, Berliner Zeitung, Le Monde, Le Figaró, Metro Belgique, Le Soir, Helsingin Sanomat, Al Jazeera News... i anar fent. The New York Times ha arribat a publicar íntegres els 27 folis de l’ordre d’empresonament del jutge Llarena! Rajoy i la resta de polítics de l’Espanya profunda s’estan jugant el prestigi democràtic guanyat a la Transició. Avui els conflictes polítics es resolen amb política. Alguns encara tenen al cap la foto de El Lute entre dos esquifits guàrdies civils.

Font: Puigdemont s’ha sortit amb la seva: La detenció a Alemnaya de l'expresident català és portada a tots els diaris del món.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 26 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. Els infiltrats provoquen els aldarulls. Fotografieu-los i aïlleu-los.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El dia 23, divendres, vaig anar a la convocatòria unitària dels CDR als jardinets. La manifestació seguia les pautes de les manifestacions massives dels darrers anys, és a dir: empatia i complicitat entre les persones i extrema educació; amb qui només volia travessar la concentració tot obrint-li pas, per exemple. La única diferència potser eren els somriures. El personal, tot i que alegre i combatiu com sempre, aquesta vegada hi afegia indignació, ràbia, cabreig; que cadascú ho digui com vulgui. Aviat vam començar a davallar per la Diagonal cap a Roger de Llúria recuperant el crit que esdevindrà un dels indicatius d'aquesta revolta catalana: "Els carrers seran sempre nostres"

I aquesta va ser la tònica fins que ens vam trobar la barrera de mossos instal·lada a Roger de Llúria tocant al xamfrà amb Provença; Allí les coses van canviar. Jo em trobava a segona fila i al cap de poca estona em vaig adonar que, a banda i banda del carrer Provença, també estaven barrats per les furgonetes amb els mossos davant.


Estàvem rodejats per un dispositiu amb voluntat d'atemorir. Les furgonetes, immòbils i sovint amb les sirenes enceses, tenien un aspecte desafiant i provocador. Van començar a variar els càntics "No mereixeu la senyera que porteu", "Fora les forces d'ocupació", i altres per l'estil; la tensió creixia, evidentment, però no passava d'aquí. De cop i volta, venint des del darrere, m'apartà d'una revolada un armari amb cames que feia deu o quinze centímetres més que jo i que, amb dues o tres empentes més es col·locà just davant dels mossos, com si realment se'ls anés a portar per endavant, alçant els punys i cridant improperis com si no hi hagués demà. En apartar-me i fer-me enrere per precaució, em vaig adonar que enmig de la massa hi havia un corrent "tumultuari" que maldava per ocupar les primeres files. Res. En un minut, tot el frontal de la manifestació s'havia convertir en tres línies de persones exaltades però aparentment organitzades. La primera línia empentava i escridassava amb insults els mossos, de la segona línia sortien boles de paper, ous i alguna llauna de beguda buida, que impactaven sobre els mossos o les furgonetes. El clímax vingué quan des de la tercera línia s'encengueren al mateix temps, tres bengales distribuïdes per omplir la cruïlla de fum. Va ser en aquest entorn perfectament organitzat quan els mossos van advertir-nos per megafonia i a continuació hi van haver les càrregues, aparentment de contenció; també va ser en aquest entorn quan van ser agredits pels mossos els periodistes Jordi Borràs i el seu company de professió.



Ahir dia 25, no vaig baixar a Barcelona, a la manifestació, però sembla que la provocació per part d'infiltrats va aconseguir un grau més alt de provocació.



Ens estant parant una trampa. Sense escrúpols. Necessiten violència i la creen. Com la van crear l'1 d'octubre, i com cada vegada sembla més evident que hi podria haver una connexió d'intencions amb la violència de mitjans d'agost. Ens trobem davant un estat demofòbic i davant un govern sense escrúpols que actua impunement gràcies al silenci de la resta de partits polítics i de la seva opinió pública.

CAL QUE AÏLLEM ELS PROVOCADORS, QUE ELS FOTOGRAFIEM I APARTAR-NOS-EN.

Us deixo una advertència de Bea Talegón, un testimoni gràfic un fil de Twitter que posen de manifest una possible "violència de falsa bandera".




Aquest no és un indepe q passava x aquí, és un professional del vandalisme, mireu la motxilla,sol, perfectament tapat, fa molta pudor. Molta

















Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 25 de març del 2018

#PrimaveraCatalana. El crac del 23 | Bea Talegón

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Bea Talegón

Ahir es va sentir un cruixit, va recórrer des del Pirineu fins a Gibraltar. Ahir, sí, ahir, es va trencar Espanya.
Com quan veus partir-se una planxa de gel als documentals, ahir aquest grrcrak grack grack es va sentir. I després es va quedar tot en silenci. Com quan hi ha neu, que absorbeix el soroll i la sensació és com d'un buit ple... rara.
Ahir Espanya es va quedar sense Estat de Dret
Ahir Espanya es va quedar sense Estat de Dret. Crac.
I la democràcia es va quedar en pilotes. Patam.
Han tensat tant la corda aquests que es pensen que Espanya és seva, que al final se'ls ha vist el llautó. Ahir, directores de diaris espanyols, tuitaires, vianants dels carrers de Madrid, veïns, cosins, amics... van dir "no en el meu nom".
A Catalunya segurament no se'n van adonar. Perquè estaven en xoc veient com el jutge Llarena destrossava el Dret i ficava a la presó polítics que eren acusats de fer política. Però a Espanya també va arribar el xoc.
Ho explica molt bé el meu col·lega Iu Forn. Llegeixin-li. El fustració d'ahir és per desgràcia un pas més, i encara que no ho sembli, una evidència que li dóna la raó als republicans i també als independentistes. O potser pensàveu que ens donarien una República demanant-la si us plau?
D'aquesta Espanya jo també m'independitzo
Ara és més senzill explicar al poble espanyol que això era precisament el que el poble català sobiranista, el poble basc sobiranista, valencià, vénen dient des de fa temps. I per aquesta manera d'administrar justícia, per aquest enorme dèficit democràtic, per aquesta manera de mentir dels mitjans de comunicació, ells volen marxar. No m'estranya. D'aquesta Espanya jo també m'independitzo.
Per cert: que la dreta hereva del règim colpista de Franco faci això em sembla esperable, encara que jo també estigui en xoc i em dolgui. Però que el PSOE i Podemos s'empassin això i no estiguin pilotant manifestacions massives en mostra de repulsa envers aquest govern i de suport cap al poble català, és esquinçador.
Em va semblar veure'ls ahir caure per l'interior de l'abisme que es va obrir quan Espanya va fer crac.
Font: El crac del 23: Ahir es va sentir un cruixit, va recórrer des del Pirineu fins a Gibraltar. Ahir, sí, ahir, es va trencar Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 24 de març del 2018

#PrinaveraCatalana. L’ONU insta Espanya a respectar els drets polítics de Jordi Sànchez.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Comitè de Drets Humans ha emès un comunicat sobre la situació de Sànchez

Jordi Sànchez ANC


El Comitè de Drets Humans de l’ONU ha instat Espanya a respectar els drets polítics de Jordi Sànchez. En una resolució, diu: ‘Se li ha demanat a l’estat membre [Espanya] que prengui totes les mesures necessàries perquè Jordi Sànchez pugui exercir els seus drets polítics d’acord amb l’article 25 del Conveni’. En el mateix text, s’indica que aquesta petició no implica cap decisió per part del comitè sobre el cas de Sànchez.

Es tracta d’una petició cautelar, ja que l’ONU ha admès a tràmit la demanda de Sànchez i ara examinarà el seu cas i la possible vulneració de drets a l’estat espanyol, que arriba després que Sànchez hagi decidit de reunciar a la seva acta de diputat.

Ací podeu consultar el document, en anglès.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 23 de març del 2018

teatRe amb R reclama cada dilluns i cada dimecres la llibertat dels presos polítics. NO CALLAREM!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial




Cada dilluns a les 20h ens trobem per reivindicat la llibertat dels presos polítics. A la plaça de la Vila de Gràcia, organitzat per ÒC, ANC i CDR de Gràcia No hi faltis!!! No hem de cedir ni un centímetre!!!

Cada dimecres convoquem per reclamar la llibertat dels presos polítics. A les 19h a la Plaça del Rei a Barcelona. Us hi esperem!

Dimecres 14 de març, a les 12h, a l'ANTIC TEATRE de Barcelona, c/ Verdaguer i Callís es va fer la presentació en roda de premsa de l'acte. Us hi esperem!


NO CALLAREM!

El món de la creació ha decidit plantar-se davant els atacs de l'Estat contra la llibertat d'expressió. I s'han organitzat en una plataforma conjunta per reclamar la fi d'aquesta situació: No callarem. El cantautor Cesk Freixas, que dona suport a la iniciativa ha avançat que "intentarem que hi hagi 'No Callarem' a Madrid i a altres llocs. Hem de sortir a buscar aliances i és el que estem fent". 
La plataforma neix per donar resposta a la "deriva autoritària" de l'Estat espanyol, alarmat davant de fets com la ratificació per part del Tribunal Suprem de la condemna de l’Audiència Nacional imposada al raper Valtonyc, la recent resolució pronunciada per l'Audiència Nacional sobre el cas Pablo Hasél, el segrest de 'Fariña', la retirada de l’artista Santiago Serra d'ARCO i també una creixent i preocupant persecució a tuitaires, humoristes i periodistes, entre altres col·lectius. Albert Costa, portaveu del col·lectiu ha sentenciat que "la repressió de l'Estat vol que tu callis. La repressió no ens ha de portar a l'autocensura. Això és el més perillós". 

L'autocensura és el principal risc per als artistes. Però a vegades és inevitable perquè segons què diguin o facin els creadors poden veure afectada la seva carrera. La cantautora Gemma Humet ha explicat que "he patit vetos per pensar i cantar el que canto. Si faig un tipus de cançó i de lletres, la meva entrada a circuits concrets es redueix. Tot i això se suma a la iniciativa per defensar drets i llibertats fonamentals que avui estan en perill, conscient que tot té un risc. "Tinc por perquè tinc un fill petit i no vull acabar a la presó pel que canto. No estem tan lluny de la repressió franquista". 
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 22 de març del 2018

Veure el temps com passa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presenten com la solució de tot. 36 de 135!

"Kosovo és Sèrbia" - Els Tavernaris atien la fractura social i territorial, com abans havien fet els txètnicks serbis a Croàcia, Bòsnia i Kosovo. Juguen amb foc.
Miquel Colomer

Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presenten com la solució de tot. 36 de 135!
Veure passar el temps. Sinó que el temps no passa. És ell -el temps-, si de cas, que veu com passes tu a través d’ell, immòbil, impertorbable, estable, estantís, immutable. Tant de dia com de nit, amb fred o calor, amb pluja o vent. Tant se li’n dóna, de tu. I el que passa, tot el que passa, ja ha passat. També tu. Ell no, ell sempre hi és. Fes temps, fes, mata’l si vols, digues el que vulguis. Abans o després. ¿Després de què, per cert? No és veritat que hàgim nascut per veure el temps com passa. És, més aviat, exactament al revés.
Això de Tabàrnia, d’altra banda. Fractura territorial. Quina gràcia. 36 escons que es presenten com la solució de tot. 36 de 135!! Escamots de gent majoritàriament forastera i sense cap vincle, ni lingüístic ni de cap altra mena, amb el país on viuen i que els ha acollit. I el temps com passa! Tot pensant que, hores d’ara, ja n’hi ha ben bé prou, d’aquest color!!
El nom i el nombre
Felip VI, un cop més. Felip VI que no és Felip ni és VI. És Felipe i és cinquè. Si més no, pel que fa a Catalunya. Hem d’invocar i tenir més present la Història. Perquè en realitat es tracta del cinquè Felipe rei d’Espanya i no pas del sisè. El primer, aquell Felipe el Hermoso, ho va ser tan sols de Castella. Sisplau. A veure si sabem comptar i aprenem a dir les coses pel nom i el nombre que tenen. Catalunya no és Castella.
D’altra banda, aquests catalans de Cs, tan catalans ells. Encara ara és l’hora que se’ls hagi de veure mai participant, el dia de Nadal i a Montjuïc, de l’ofrena i l’homenatge a la memòria del President Macià.
En fi. Aquesta sensació de nàufrag que de vegades m’atrapa. Tot de confidències que jo mateix em faig a mi mateix.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 21 de març del 2018

Advocats catalans sumen forces en una querella col·lectiva contra Llarena

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Advocats catalans sumen forces en una querella col·lectiva contra Llarena

Maria Macià

La negativa del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena a la petició de Jordi Sànchez de poder sortir de la presó per assistir al ple de la seva investidura ha encès els ànims al sobiranisme. Per donar-hi resposta des de la societat civil, diversos grups de juristes catalans s’han unit amb l’objectiu de coordinar una querella col·lectiva contra el magistrat.
Referents de l’àmbit jurídic ja havien apuntat recentment cap a aquesta opció. El catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo alertava la setmana passada que si Llarena impedia investir Sànchez podria ser denunciat per “qualsevol ciutadà de Catalunya” per vulnerar el dret de sufragi actiu. D’altra banda, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va convidar els ciutadans a presentar queixes davant del que considera un “atac” als drets de Sànchez i de tots els electors.
querellants republica logo
Aquests posicionaments han sembrat la llavor de ‘Querellants per la República’, una iniciativa ciutadana que col·lectius de juristes s’encarreguen de coordinar. “Volem donar sortida a una petició popular i empoderar la gent”, explica a El Nacional Mònica Fernández, una de les advocades voluntàries. Els juristes es volen organitzar per “anar tots a l'una” i no dispersar-se “ni trepitjar-se” com consideren que va passar amb les denúncies de l’1-O.
Els ciutadans interessats a participar en la querella es poden informar a través de dos canals de Telegram i un compte de Twitter. Des de ‘Querellants per la República’, es mostren sorpresos per la gran resposta que ha tingut la iniciativa, que té més de 15.000 subscriptors a Telegram i més d’un miler de seguidors a Twitter. Per ara, però, es demana “calma i paciència” per deixar treballar els advocats.

Camí cap a Estrasburg

La forma de la querella acabarà de concretar-se durant la setmana que ve en la primera reunió de la plataforma. A la trobada, hi participaran agrupacions com Drets o la Coordinadora d’Advocats Catalans, però també estan oberts a acollir-hi entitats sobiranistes, com per exemple, l’ANC.
A l'acusació podrà adherir-s’hi “qualsevol ciutadà perjudicat que vulgui exercir els seus drets”, avancen. És possible que els participants hagin de fer-se càrrec dels costos indispensables per presentar-se com a part de qualsevol querella. Tot i això, el col·lectiu està treballant per posar-se d’acord amb notaris i procuradors que vulguin col·laborar i rebaixar així la despesa.

Des de ‘Querellants per la República’, admeten que és possible que la querella no tingui recorregut però destaquen que és un tràmit necessari per poder arribar a la justícia europea. Davant d’una hipotètica inadmissió del Suprem, els juristes recorrerien al TC, tot i que hi ha molts punts que aquest es limiti a ratificar la decisió del Suprem. Seria llavors quan, exhaurides totes les vies de recurs a Espanya, el col·lectiu es dirigiria al Tribunal Europeu de Drets Humans.
ℹ️ Grup i canal per a fer querelles col·lectives per la república. Contra la "justícia", contra el règim del 78 i totes les injustícies que estem patint per part de l'opressor!

🗯 Qué es el grup?
🔸El grup es on ens coneixerem, podrem aporta idees, preguntar, etc (al entrar es recomenable primer de tot llegir les normes i consells del grup)

📢 Que es el canal?
🔸El canal es el lloc on es posarà TOTA la informació important per la/les querella/es. Només es d'una direcció i serveix per a no perdre cap informació rellevant

🔸Link del grup:
http://t.me/querellatsXrepublica

🔸Link del canal::

http://t.me/canal_querellatsXrepublica

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial