traducció - translate - traducción

divendres, 31 d’agost del 2018

Estralls del 155: procés i compromís

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Amics, amigues,
El diari El Punt Avui del proppassat dijous (23-VIII) duia un parell d’articles, a les pàgines 5 i 10, respectivament, que se’m va acudir de relacionar. El primer es titula “Un poble francès” i en són autors els professors d’Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano. El segon, signat per Òscar Palau, es titula “El 155, més enllà de les xifres”. Probablement, molts i moltes de vosaltres deveu estar seguint la sèrie de TV3 a què es refereix el primer article. Reconeixent l’autoria d’ambdós, o tres, autors, em permeto de fer-ne uns resums molt personal suposant que vosaltres hi veureu, o no, la mateixa relació que hi he vist jo mateix.
Seguint Castiñeira i Lozano, ens trobem a la part francesa governada pel govern de Vichy encapçalat pel general Pétain, però sotmesa al control dels nazis durant la segona Guerra Mundial. Els/les que seguiu la sèrie ho sabeu millor que jo, que no la segueixo però que sé de què va. Evitaré les “entre cometes” per alleugerir la lectura.
La virtut de la sèrie és que adopta com a fil narratiu el punt de vista de la població civil, les seves reaccions als esdeveniments, els seus dilemes i contradiccions, les seves pors, els seus secrets o ambigüitats. La vida quotidiana d’un alcalde i la seva dona, els comissaris, la directora i els mestres de l’escola, la visió dels nens, els petits empresaris, els primers resistents comunistes i gaullistes, els feixistes francesos; històries gens convencionals derivades de la situació d’ocupació. Actes de vigilància i de descobriment de secrets; les denúncies i delacions; les detencions i l’ambigüitat moral a l’hora d’assumir compromisos o prendre decisions en una vida quotidiana caracteritzada per l’excepcionalitat.
Tota aquella gent intenta entendre la situació, fer-se’n càrrec, amb el dubte de si han d’obeir la (nova) autoritat o col·laborar amb el nou règim, o per contra s’hi han de resistir. Els controls rutinaris, les detencions, les restriccions econòmiques, la presència policial, la prohibició de l’educació republicana a l’escola… són clars símptomes d’una repressió tova, perquè al principi no hi ha morts evidents i tot fa pensar que la vida pot continuar.
Guanyen interès les figures del col·laboracionista, del resistent, del delator, del traïdor, de l’oportunista, de l’arribista, del pocavergonya, de l’heroi. La gran majoria de la població francesa, però, almenys a l’inici de l’ocupació alemanya, no era ni col·laboracionista ni resistent, ni actuava moguda per una ideologia forta. La majoria navegaven en els dubtes, intentaven situar-se davant la nova situació, comprendre-la per després respondre a la pregunta: Què he de fer? Què em toca fer? Cap a on he de decantar el meu compromís? Com he de viure a partir d’ara la meva vida quotidiana, quan resulta que la situació és totalment insòlita i anòmala?
Els autors diuen que la sèrie és digna de ser vista sobretot per aquells que desconeguin quin va ser el funcionament del règim de Vichy i el paper jugat en aquell període per tota una cohort de funcionaris francesos que van acceptar de col·laborar acríticament amb l’Alemanya nazi i van desenvolupar polítiques d’inspiració feixista a partir d’una pura concepció tecnocràtica del servei a l’Estat. Acaba l’article amb una frase de Jean-Pierre Ingrand, un dels grans col·laboracionistes de Vichy que va aconseguir fugir al final de la guerra: “Em vaig equivocar. El més difícil en temps de crisi no és complir amb el teu deure, sinó discernir-ho amb clarividència”.
Molt diferent va ser l’actuació dels funcionaris de la Generalitat durant l’aplicació del 155. En el segon article que he enunciat al començament, el seu autor, Òscar Palau, diu que alguns col·lectius de funcionaris organitzats ja han fet balanços inicials el últims mesos dels danys sobre el terreny de l’aplicació del 155 sobre l’administració catalana: 259 càrrecs destituïts, 12 de nomenats pel govern espanyol, 108 normes en tramitació que han decaigut. Més enllà d’això, però, la dràstica intervenció durant més de set mesos de l’autogovern de Catalunya ha deixat una rèmora amb conseqüències de tot tipus més difícils de quantificar.
Així ho van subratllar, segons Palau, en el marc de la recent clausurada Universitat Catalana d’Estiu, els professors de dret administratiu de la UPF, Josep Ramon Barberà i Xavier Bernadí, aquest últim, a més, un dels alts càrrecs que va resistir des de dins la seva aplicació (155) com a director general de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia. I és que el “control polític i ideològic absolut” que va exercir el govern de Madrid dia a dia porta a una altra conseqüència: “L’Estat ara és perfectament conscient de com funciona l’administració de la Generalitat” (el que deuen haver après!, penso jo). Ha dit Barberà: “En algunes àrees dubtava, produint paràlisi i incertesa. Han estat mesos llençats, inútils; sense cap iniciativa política, cap norma tramitada, cap pla d’actuació i en què fins i tot s’han abandonat iniciatives en marxa… Es va alentir la maquinària administrativa, perquè Madrid exigia sempre informació addicional abans de donar cap autorització. La intervenció econòmica va quedar col·lapsada”. Els funcionaris havien de signar documents donant fe que cap de les despeses no anava a fins independentistes. La situació encara va ser més incòmoda pels alts càrrecs que es van quedar (la majoria). Bernardí lamenta: “Vam afrontar un dilema ètic, perquè no podies fer pitjor la feina, però si ajudaves massa podies ser acusat de col·laboracionista”. El mateix alt càrrec encara afegia més elements a la reflexió: “L’ovació  del Senat el dia que es va aprovar el 155, l’apropiació dels logotips de la Generalitat, la mofa de la vicepresidenta (la Soraya) al Diplocat… No és la simple ocupació de les institucions, és l’actitud amb què es fa”. Acaba: “Hi ha hagut una humiliació institucional, i això també pot dificultar que hi hagi vies de diàleg i entesa”.
Aquí ho deixo. Crec que n’hi ha prou per saber més, reflexionar i tirar endavant el procés.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

dijous, 30 d’agost del 2018

Com utilitza les mentides Ciutadans per controlar el cicle informatiu

Etiquetes de comentaris: , ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El partit d'Albert Rivera fa servir notícies falses per aconseguir preponderància mediàtica i justificar el seu relat de confrontació social i violència



Ciutadans s’ha destacat sempre com una formació bel·ligerant amb les singularitats i les aspiracions polítiques del Principat. El pas a la política espanyola no ha fet sinó accentuar aquesta línia dura. L’entrada al congrés espanyol l’ha dotat d’un poder mediàtic, que el partit que dirigeix Albert Rivera no ha dubtat a utilitzar. ‘Fractura social’, ‘trencar la convivència’ i ‘cop d’estat a la democràcia’ són alguns dels missatges que han enviat d’una manera reiterada. I aquí hi ha el quid de la qüestió: el missatge. El relat. És indiferent si el contingut és cert o no. Ciutadans fa temps que explica un relat de violència i confrontació a Catalunya i fa servir tots els ingredients per a alimentar la seva teoria. Això inclou, també, les notícies falses. L’últim cas ha estat l’agressió al parc de la Ciutadella de Barcelona, però l’historial és força més llarg. Revisem-ho.

Dissabte a la tarda. Una parella amb fills passejava pels volts del parc de la Ciutadella de Barcelona. La tanca és plena de llaços grocs. La família en retira alguns i els llença a terra. Un home els retreu que llencin els llaços a la vorera. Comença una discussió entre les dues parts i l’home profereix un insult xenòfob. La tensió puja i arriben a les mans. La dona acaba amb ferides al rostre i una fractura nasal (després desmentida). Vianants acaben separant els implicats. L’home prova de fugir del lloc, però els Mossos l’aturen. Davant els agents assegura que ell també té lesions per culpa dels cops de la dona. Ensenya unes esgarrapades i assegura que ha rebut una mossegada. La dona és traslladada a l’Hospital del Mar. El marit de la dona, militant de Ciutadans de Ciutat Vella, assegura que presentaran una denúncia. L’home diu que també ho farà.

La notícia de seguida es fa pública, els Mossos no ofereixen detalls sobre els fets i uns quants mitjans acaben citant la publicació ultra Las Voces del Pueblo. L’escenari és perfecte per al relat. Llaços grocs, una família retirant-ne i una agressió. La fractura social és això. Els dirigents de Ciutadans, després d’un piulet de l’agrupació de Ciutat Vella, comencen a propagar la notícia. Els Mossos no confirmen cap dels titulars que corren. ‘Hospitalitzada amb el nas trencat una dona agredida per haver llençat llaços grocs a les escombraries’, per exemple. És igual, la màquina per a justificar el relat fa estona que treballa i manipula.

El president del partit, Albert Rivera, s’expressa així a Twitter: ‘Un radical separatista ha agredit de gravetat la parella d’un company de Ciutadans perquè retirava llaços grocs. La meva condemna i tot el meu suport a Lídia. La Catalunya supremacista de Torra entra en una deriva perillosa. L’estat ha de protegir els ciutadans de seguida.’
La dirigent de Ciutadans al Principat, Inés Arrimadas, exigeix al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ‘defensi als milions de catalans que som atacats pel separatisme i deixi d’emblanquir els qui volen trencar la convivència a Catalunya.’
Arrimadas, de fet, també ataca la batllessa de Barcelona, Ada Colau, que demana prudència als partits polítics fins que els Mossos no hagin donat detalls de la investigació. La dirigent de Ciutadans retreu a la batllessa que defensés el ‘periodista separatista’ Jordi Borràs quan fou agredit per un policia espanyol i no faci això mateix amb ‘una dona constitucionalista’.
El PP, amb Xavier García Albiol i Alberto Fernández Díaz al capdavant, també miren de treure partit de la suposada agressió, però fan tard. Ciutadans domina el cicle informatiu. Han agafat l’onada al punt culminant i hi fan surf al damunt, davant tots els seus contrincants polítics. És indiferent que el diari ultra Periodista Digital, amb més de 55.000 seguidors a Twitter, publiqui imatges falses de la dona agredida. El relat ja ha encaixat amb la realitat, si més no una estona.

Al vespre La Vanguardia publica la versió dels Mossos d’Esquadra: l’agressió i la baralla no tenen ‘motivació política’. Ho confirma més tard l’home implicat en els fets. Arrimadas, tanmateix, no retira el seu piulet i el manté destacat al seu timeline. Ciutadans, com el PP, no pensa canviar el rumb. El relat torna a no encaixar, però el partit insisteix a dominar el cicle informatiu. No hi haurà rectificació.

Arrimadas convoca una conferència de premsa i, com que el relat s’ha esquerdat, el partit fa un canvi de guió per mantenir la tensió mediàtica. Arrimadas refusa de respondre a les preguntes sobre la versió dels Mossos. Simplement diu: ‘Ens costa de pensar que algú acabi a cops de puny perquè suposadament ha vist un paper a terra.’ A més, assegura que Ciutadans denunciarà els fets a la fiscalia per un presumpte delicte d’odi. Parla de ‘agressió brutal’ també anuncia que dimecres es farà una concentració de suport a la dona al parc de la Ciutadella.

L’endemà passat del dia dels fets, Ciutadans no s’ha mogut ni un mil·límetre de la seva versió: és una agressió política de l’independentisme. El marit de la dona ha declarat als mitjans que encara no s’ha presentat cap denúncia –perquè ella està molt afectada– i ha explicat que no té el nas trencat, com asseguraven les primeres informacions. L’home també ha dit que ignora si la baralla tenia motivació política. Però la concentració continua convocada. ‘Tu també estàs cansat dels llaços grocs? Concentració per la convivència i contra la violència’, anuncien a la xarxa. A més, l’acompanyen de l’etiqueta #NoNosCallarán que identifica el partit. La concentració és ‘en suport de la dona agredida’, però acabarà essent un acte de Ciutadans.
El manual de la manipulació
El relat de la violència i la confrontació és difícil de justificar sense fets objectius. D’aquí ve que l’estratègia de Ciutadans sigui apoderar-se dels casos aïllats per sacsejar-ne l’aigua i ‘multiplicar-ne la força’, en paraules del professor Thomas Harrington. D’aquesta manera es crea la sensació que hi ha aquesta situació gairebé bel·licosa. És indiferent que ells mateixos la fomentin amb campanyes per a arrencar llaços grocs i assaltin edificis públics com ara l’Ajuntament de Reus.

El partit, doncs, mira d’influir els mitjans i propaga aquestes històries perquè al final els ciutadans ho percebin com una cosa real. ‘El seu control enorme dels mitjans podrà amagar el seu paper en la gestació d’aquesta violència i fins i tot acusar amb èxit els insurgents pacífics de ser violents’, explica Harrington.

El manual, tanmateix, té un altre apartat: el cicle informatiu. És a dir, la vida de les notícies, siguin certes o no, i la influència que tenen en l’actualitat. Qui domina aquest cicle és aquell que és capaç de marcar l’agenda. D’aquí ve la metàfora de l’onada i el surfista. El cicle de les notícies solia ser de vint-i-quatre hores, però amb la immediatesa d’internet i les xarxes socials, els impactes duren poques hores.

Així doncs, Ciutadans, més enllà d’apoderar-se dels casos aïllats i exposar-los com si fossin la norma que impera al Principat, cerca la manera de posar-los a primera fila de l’aparador mediàtic. En el cas de la Ciutadella ha aconseguit que durant tot el cap de setmana no es parlés de res més. De fet, ha aconseguit tapar que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, havia estat identificat i denunciat per haver fet actuacions vandàliques en una rotonda de l’Ametlla de Mar on hi havia un llaç groc.

La vida de les notícies, com dèiem, és certament curt. Per això el partit ha mirat de  forçar el relat quan la història de l’agressió s’ha començat a esquerdar. Contra els desmentiments, Ciutadans ha fet mans i mànigues per a retornar a la cresta de l’onada. Ha anunciat una denúncia a la fiscalia i ha convocat la concentració de suport. Tanmateix, l’exercici no ha acabat de reeixir a mesura que han sorgit nous detalls sobre la baralla. El manual no és infal·lible.

Un historial llarg de manipulacions
La baralla de la Ciutadella no és pas l’única informació que Ciutadans ha fet córrer de manera intencionada aquest cap de setmana. Diumenge Albert Rivera va piular una notícia de l’ABC que assegurava que un home gran havia estat atonyinat al Festival Figatell Sound després d’haver criticat una pancarta a favor de l’alliberament dels presos polítics.

‘El nacionalisme ha trencat la convivència, continua l’escalada violenta’, va etzibar Rivera a Twitter. L’organització del festival va condemnar l’agressió. Tanmateix, dalt l’escenari només es va ensenyar una pancarta feminista. No es va fer cap referència als presos polítics. Ho ha confirmat la policia local d’Oliva (Safor). 
L’ajuntament del municipi ha emès un comunicat on condemna l’agressió, de la qual no s’ha identificat l’autor, però, segons alguns testimonis, podria ser de nacionalitat anglesa. ‘Pel que fa a la pancarta, només hi ha constància d’una amb reivindicacions feministes a dalt l’escenari, sense que conste l’existència de cap altra proclama amb contingut polític per part de l’organització, dels grups musicals ni del públic’, diu l’ajuntament.

Rivera no ha retirat el piulet ni ha demanat disculpes. La notícia encaixa massa bé amb el relat de la ‘violència nacionalista’ i la confrontació social. El cas de la pancarta podria semblar anecdòtic, però l’historial és massa llarg i les intencions, massa clares. Un altre exemple recent i especialment flagrant és el cas dels professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca.

L’abril passat, Rivera va piular un reportatge del diari El Mundo que assenyalava directament nou professors per suposades humiliacions a alumnes que són fills de guàrdies civils. ‘Els nou mestres de la infàmia’, es titulava l’article. El dirigent de Ciutadans va escriure: ‘Els mestres separatistes que van assenyalar públicament fills de guàrdies civils a Catalunya. La fiscalia els investiga per delictes d’odi, però el govern d’Espanya diu que no els obrirà expedient. Amb covardia no es venç mai el nacionalisme.’
Al cap de pocs dies, el jutge va arxivar cinc de les nou denúncies contra els docents. Rivera no en va dir ni mitja paraula. De la rectificació, no n’hauria tret cap rèdit polític. Assenyalant i justificant el seu relat, sí. La confrontació no és social, sinó informativa. I al final, les armes són les mentides i les manipulacions.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

dimecres, 29 d’agost del 2018

No ho podran aturar (explicat en quilòmetres) | Vicent Partal

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Quan algú us diga que crear un estat nou a Europa és impossible, com a argument per aturar-nos, recordeu-los que açò és un pensament màgic i acientífic»



Enmig de la cridòria que vol apagar el debat i la raó, és important de posar dades sobre la taula per apuntalar les reflexions i fugir de les mentides que no tenen fonament. Ací en teniu algunes d’interessants.

—Després del 1991 s’han creat al món més de 28.000 quilòmetres de noves fronteres, 26.000 dels quals a Europa, entesa com a continent, més enllà de la Unió Europea estricta.

—El nombre total de fronteres al món, expressat en quilòmetres de llargària, és de 250.000 quilòmetres, organitzats en 323 fronteres interstatals. L’11% d’aquestes fronteres no existien fa trenta anys.

—De les actuals fronteres europees, tanmateix, el 46,5% han estat traçades després del 1945 i un 25% aquests darrers trenta anys.

—Europa és, clarament, el continent amb més fronteres. Els europeus representem tan solament el 8% de la població mundial i el 3% de la superfície terrestre, però tenim el 23% dels estats i el 28% de les fronteres. Som així. La història i la geografia ens han fet així.

Les dades, les matemàtiques, sempre són fredes, però conviden també sempre al debat racional. Les fronteres avui ja no són allò que eren fa trenta anys, especialment a Europa, i per sort. Però la tendència és indiscutible: com més va, més fronteres hi ha i més estats dibuixen. Afirmar que aquest procés ara s’aturarà miraculosament simplement no és creïble. Cap frontera, les espanyoles tampoc, no és immutable.

La complexitat del món contemporani es dibuixa així d’una manera constant i veloç. Per això avui hi ha més estats independents que mai i més interdependència entre ells que mai. La carta fundacional de l’ONU va ser signada per 51 estats. Avui són 193 + 2. I d’aquests 195, els darrers trenta anys se n’hi han incorporats 36.

De manera que quan algú us diga que crear un estat nou a Europa és impossible, com a argument per aturar-nos, recordeu-los que açò és un pensament màgic i acientífic, que topa amb la realitat constatable i amb la realitat contrastable. No passa res perquè somnien, però no és bo que vulguen enganyar-nos –també en això.

(Permeteu-me una trapasseria final. A l’escola, de xiquet, em van ensenyar que Espanya tenia vuit-cents mil quilòmetres quadrats –i, efectivament, els tenia–, però avui resulta que només en té cinc-cents mil. Què ha passat, no fa pas segles sinó durant la meua vida, que s’ha empetitit gairebé fins a la meitat aquest estat on ara resulta que ens diuen que no es pot canviar cap frontera?)


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

dimarts, 28 d’agost del 2018

El botxinisme del PP | Jordi Sales

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Sales
Barcelona, 1943. Professor de Filosofia a la UB. Ha estat Degà de la Facultat de Filosofia i President de la Societat Catalana de Filosofia. Codirigeix l´Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. Membre de la Fundació Relleu. Rector de la Universitat Catalana d´Estiu i President de Persona i Democràcia Joaquim Xicoy.


Fa molt de temps que sospito que els termes en -isme impedeixen de pensar amb claredat, perquè sempre es mouen en la vaguetat i en la imprecisió sobre el que afecta la seva arrel. Entre el munt de termes en -isme que circulen sobretot en la premsa i altres mitjans de comunicació, un amb el qual s’han fet més maldats darrerament és el terme ‘victimisme’. Victimisme deriva de ‘víctima’. Víctima és en l’origen la persona o animal oferts en sacrifici a la divinitat. D’aquest significat primitiu s’aplica a altres circumstàncies. L’expressió ‘fer-se la víctima’ s’aplica a qui es queixa amb excés cercant la compassió dels altres. És un ploramiques. El DIEC2 diu de ‘victimisme’ que és una actitud; el DRAE, que és una tendència. El DIEC2 parla de l’actitud que consisteix a atribuir-se el paper de víctima. La RAE diu que hi ha una  tendència a considerar-se víctima o a fer-s’hi passar. Aquestes dues definicions autoritzades mostren molt bé el problema que habita el terme ‘victimisme’. La qüestió fonamental sobre el terme victimisme és el de saber si qui es queixa en excés és objecte o no ho és pas objecte de violència.  En el primer cas hi ha potser masoquisme: li estan fent mal i això li agrada. En el segon cas, ningú no li fa mal i ell s’ho inventa.
El que és trepitjat i ensems és acusat de victimisme pot respondre amb tota justícia: “Jo seré tant victimista com vostè vulgui, però vostè enretiri el peu”. Ell està trepitjant i acusar a qui es trepitja de victimisme és un cas de molta barra. Això és el que l’Estat espanyol acostuma a fer sempre amb Catalunya. Nosaltres ens queixem perquè ells ens trepitgen.
Ens cal, doncs,  inventar un terme simètric per tal d’aclarir la situació o per neutralitzar la confusió amb una confusió en sentit contrari. El botxí és qui executa sentències. Practica el ‘botxinisme’ qui gaudeix executant sentències reals o imaginàries. El ‘botixinisme’ del PP és molt peculiar: consisteix a maniobrar en mala política, per tal de poder ‘agredir’ executant sentències. Per tal de poder arribar fins aquí s’han buscat firmes contra una disposició legal aprovada per les càmeres, referendada pel poble de Catalunya, s’ha manipulat la composició i els terminis dels mandats del Tribunal Constitucional allargant-los  d’una manera ben  poc elegant i convertint-lo, de fet, en una tercera cambra legislativa, segons expressió de Miguel Herrero de Miñón. Ara mateix el govern del PP al Regne d’Espanya executa sentències o comenta com les executen els òrgans de l’Estat, amb un plaer morbós: ‘botxinisme’. Els del PP són uns ‘botxinistes’. Era una paraula que calia inventar.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

dilluns, 27 d’agost del 2018

El problema dels ultres és que Catalunya no és el que ells voldrien que fos | Vicent Partal

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Com a país, som molt millors que no són capaços d'imaginar ells. Perquè som una societat més coherent, sensata, vibrant, solidària i intel·ligent que ells no arribaran mai a entendre»



Aquestes darreres hores, els desficacis argumentals i factuals de l’unionisme superen rècords amb la invenció de falses agressions independentistes a Barcelona o a Oliva, o amb la provocació d’identificacions policíaques d’alguns dels seus personatges més coneguts. Entenc la indignació que causa aquest comportament en alguna gent, però recomane que ens ho mirem des d’una perspectiva més àmplia per entendre la seua desesperació i, essent-ne conscients, no caure en el parany.

Tots deveu recordar aquell famós incident protagonitzat per Pere Navarro, quan una dona el va agredir a Terrassa. Va passar l’abril del 2014. Navarro, aleshores màxim dirigent del PSC, va inventar-se que havia estat una agressió independentista. Va dir que tenia a veure amb el ‘clima de crispació política creat arran del 9-N’. Immediatament, Jordi Cañas va piular –us recorde que fa més de quatre anys, d’això– que ‘la sembra de l’odi comença a recollir els seus perillosos fruits’. Finalment, s’aclarí tot: es va demostrar que aquella dona havia estat candidata d’Aliança Popular, que l’agressió no tenia res a veure amb l’independentisme, que no hi havia fruits de cap sembra i Pere Navarro va plegar. Va haver-hi un judici, Navarro va pactar amb la dona una quantitat de diners que supose que ella ja li deu haver pagat i l’incident va restar oblidat.

D’això, com dic, ja fa quatre anys, però l’extrema dreta unionista encara continua cercant els ‘perillosos fruits’ d’allò que ells anomenen ‘la sembra de l’odi’. I no els troba, perquè no hi són. Ells insisteixen amb tot de situacions inversemblants, però es va veient, l’una rere l’altra, que no hi ha res al darrere.

No dic que un dia no puga acabar passant alguna cosa, algun incident aïllat. Ells intenten provocar-lo amb eixes patrulles nocturnes, i a mi no m’estranyaria que aviat no en teatralitzassen un, si calgués. Però, quatre anys després, és evident que aquest país no és de cap manera això que, crec que amb il·lusió i tot, els peresnavarros i els jordicañas deien que era ja el 2004.

El moviment independentista català ha demostrat tots aquests anys una serenitat i una capacitat de resistència pacífica encomiables. Contra la provocació constant i contra la repressió indiscriminada i brutal de l’estat espanyol, l’independentisme ha reaccionat sempre mesurant les reaccions i mantenint-se ferm en el principi de la no-violència. Per això fa quatre anys que els espanyolistes no cessen d’inventar-se casos i, tanmateix, continuen sense tenir res decent a presentar, res en què puguen fonamentar sòlidament els seus, diguem-ne, arguments.

És cert que tenen a favor la praxi decadent de bona part dels grans mitjans i aquest nacionalisme banal d’arrel franquista que omple Espanya i que els atorga cegament la raó. Però el fracàs substancial és que no aconsegueixen canviar aquest país, que no ho han pogut fer ni amb quatre anys de mentides i agressions. I és això que els fa mal de veritat, perquè aquest és el seu objectiu de debò i perquè com més temps passa i més pressió fan, més saben que fracassen.

Sabeu quants diputats tenien el PSC i el PP l’any 2003 al Parlament de Catalunya? 57. Sabeu quants en tenen avui Ciutadans, el PSC i el PP, després de tota la mobilització de quatre anys de dibuixar una Catalunya inventada i de l’aplicació del 155? 57. Els mateixos. No passeu per alt aquesta dada, que és important, oimés si tenim en compte en quines condicions tan irregulars es van fer les eleccions del 21-D i que el 2003 Pasqual Maragall representava el millor moment, en tots els sentits, del socialisme català. I compareu-la amb el creixement del nombre de diputats independentistes, que en el mateix període ha passat de 23 a 70.

Catalunya no és allò que Ciutadans, el PP o el pobre PSOE voldrien que fos. No ho és. El Principat és el que és i això es demostra cada dia i a tot arreu per més manipulacions aïllades que vulguen fer. En un món com el que vivim avui, les ficcions són molt difícils de sustentar i aquesta imatge del país que ells volen imposar ja fa anys que circula sense que la valide el contrast amb la realitat. Perquè, com a país, som molt millors que no són capaços d’imaginar ells. Perquè som una societat més coherent, sensata, vibrant, solidària i intel·ligent que ells no arribaran mai a entendre. I, evidentment, molt més ells no voldrien, necessitarien, que fóssem. I és per aquesta raó que ni guanyen ara ni guanyaran mai, tret que abans no liquiden allò que nosaltres som i representem. Que aquesta necessitat seua és, en definitiva, la clau de l’espectacle lamentable d’aquests darrers dies, però també la raó última per la qual hem de continuar pel camí on ja som. Tan tranquils com decidits.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

diumenge, 26 d’agost del 2018

Blockchain: la República a la Xarxa | Raons per la República

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



L
a República de Catalunya farà les primeres passes tenint en contra els “tres poders” (inseparables) del Reino de España. Sens dubte.

La transició a un estat plenament funcional es preveu altament complexa. Tot i que el reconeixement internacional i la plena adhesió ciutadana són els esculls que actualment cal resoldre més ràpidament, es plantegen altres vicissituds més complexes: el sistema tributari i l’administració pública.
Desenganyem-nos. Llevat de miracles i girs argumentals sospitosos de deus ex machina, no hi haurà cap traspàs màgic de jurisdiccions. No ens llevarem un matí solellós amb la República plenament efectiva, amb encaixades de mans a la balconada de la Generalitat davant de tots els televisors i el cant d’Els Segadors sonant a totes les places. Aquesta ineludible realitat ens empeny a trobar nous mètodes alternatius per desplegar la República en paral·lel, que haurà de coexistir, almenys temporalment, amb l’administració pública del Reino de España. I no hi ha dubte que haurà de ser preeminentment digital. Diguem-li Blockchain: la República a la Xarxa.
Abans d’abordar el detall de les possibles solucions, tractem d’entendre en què consisteix exactament l’apassionant tecnologia blockchain. En essència, un blockchain (o cadena de blocs) és un dietari digital. Anotem coses en una pàgina i passem a la següent. En el seu conjunt, conté un registre de tota una història de forma cronològica, al qual només podem afegir-hi pàgines noves. Un diari tradicional té precisament el desavantatge que pot ser llegit per tercers, sostret, falsificat, destruït, se’n pot alterar el contingut, etc. Encara que sapiguem que la seva integritat ha estat violada, no podem ni recuperar ni verificar el que contenia abans. Sortosament, la tecnologia blockchain compta amb dos peculiars mecanismes que la protegeixen d’aquests inconvenients:
1. Cada “pàgina” conté una empremta infalsificable tant de la pàgina anterior com de la següent. No recull una còpia exacta d’aquestes pàgines, però qui tingui la informació d’una pàgina qualsevol, pot validar la seva autenticitat utilitzant les empremtes de les pàgines anterior i posterior. Canviar una pàgina del passat requereix també modificar les empremtes corresponents a les pàgines anterior i següent. Tasca que és altament costosa, atès que aquestes empremtes al seu torn repercuteixen en les pàgines que hi ha més enllà, i fa necessari modificar totes les pàgines del diari per alterar-ne, eliminar-ne o censurar-ne només una.
2. Consens. En lloc de tenir un sol dietari guardat en una caixa forta com un tresor, tots els usuaris d’aquest blockchain tenen una còpia actualitzada. En els seus mòbils, ordinadors, o qualsevol dispositiu connectat a la xarxa. De poc serveix accedir a un dietari amb males intencions i falsificar-lo de cap a cap: les còpies que resideixen a les memòries de milers de dispositius ràpidament identificaran aquest dietari com a invàlid i el rebutjaran. Tota la tasca dedicada pel vàndal haurà estat endebades. Aquestes còpies distribuïdes tampoc necessiten ser íntegres. Ni tan sols cal que continguin la informació pròpiament dita. Només amb la relació d’empremtes és suficient per aconseguir la validació per consens.
Actualment, la utilitat més estesa de la tecnologia blockchain és el registre de transferències de monedes virtuals, com el bitcoin. Sense necessitat ni de bancs ni d’intermediaris, coneixent el número de compte de destinació, vostè o qualsevol persona pot fer un ingrés afegint-li una pàgina al blockchain on constin els detalls de l’operació. Gràcies a blockchain, aquest bitcoin transferit ja no pot ser reutilitzat més que pel seu nou propietari, tot i que qualsevol podria tenir una còpia exacta d’aquesta moneda. En el fons, una aplicació de blockchain actua com un registre de la propietat digital. Anònim, indesxifrable i distribuït.
La primera aplicació òbvia que té aquesta tecnologia en una República paral·lela és, efectivament, una divisa pròpia. A ningú se li escapa que Catalunya seguirà durant un temps regida pel Banco de España, que al seu torn depèn del Banc Central Europeu i aquest últim és l’únic amb potestat per imprimir moneda. Però els estats membres tenen atribucions pròpies, com la capacitat d’emetre deute (en el cas d’Espanya, facultat recentment retirada a les comunitats autònomes). D’aquesta manera, una moneda digital catalana podria solucionar dos problemes: proveir d’una divisa per al seu lliure ús en entorns públics i privats, així com una obligació de pagament per a inversors internacionals. Les monedes virtuals són famoses pel seu valor fluctuant, i per això s’ha popularitzat la seva inversió en un nou tipus de mercat de divises desregularitzat i de volatilitat extrema. No obstant això, una divisa virtual també pot dissenyar-se per a poder ser emesa només per una entitat que garanteixi el seu canvi enfront de divises tradicionals i d’aquesta manera generar confiança en el seu ús. Ja hi ha algunes iniciatives privades com Diner i Croat, i públic-privades com el Rec de l’Ajuntament de Barcelona i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional.
Malgrat tot, com es podran imaginar, els catalans difícilment voldran adoptar la doble imposició, pagant els mateixos impostos a Espanya i a Catalunya, com ara la renda. I molt menys, comprar moneda digital catalana pel simple luxe de tenir-la. Aquí rau el segon mecanisme necessari perquè aquest sistema sigui útil: l’adquisició de moneda digital ha de desgravar a la Hisenda espanyola.
El mètode és molt senzill: l’emissor d’aquesta moneda ha de ser una mena d’ONG. Si en lloc de comprar moneda digital catalana, fem donatius a canvi d’uns serveis a la comunitat, tenim dret a deduccions molt importants en la nostra declaració de la renda a Espanya, així com en la de societats. Aquest mètode no només és legal, sinó que està protegit amb molta cura per grans empreses que l’utilitzen com a mètode d'”optimització fiscal”. El Corte Inglés, per posar un exemple prou conegut, pertany a una fundació amb l’objectiu de pagar uns impostos mínims als beneficis. ¿Creuen que Espanya canviaria una sola coma d’una llei que pogués afectar poderosos magnats? Doncs la República pot aprofitar-se exactament que, si alguna cosa hi ha de sagrat a Espanya, és precisament la protecció de les grans fortunes facilitant l’evasió fiscal.
La transició a aquest sistema és senzilla. De fet, ja existeix l’Agència Tributària Catalana (ATC). Només hauria de prestar aquest nou servei i començar a recaptar a canvi de prestar serveis públics. Diguin-li impostos, diguin-li donatius. Cal apuntar que l’ATC ja actua avui dia com a intermediària per al pagament de tributs estatals. Això posa molt nerviós la Moncloa, però és perfectament legal. L’administració catalana, sotmesa a la legislació espanyola, no pot quedar-se amb aquests impostos. Però el fet que un dia determinat ho faci preocupa, i molt, si augmenta significativament el nombre de ciutadans que utilitzin aquest mètode.
Un cop analitzat el possible mecanisme de finançament tributari de la República, el següent pas és el de l’administració pública. La columna vertebral de qualsevol servei públic és el registre, el cens. Sense això cap administració pot garantir un estat del benestar als ciutadans, ni garantir l’accés al mercat a les empreses. Malgrat això, si demà la República de Catalunya inaugurés el Registre Civil Català al centre de Barcelona, no tinguin cap dubte que seria immediatament envaït per policies i als seus funcionaris no se’ls permetria treballar. Això suposant que no surtin emmanillats amb destinació cap a alguna presó més enllà el meridià zero.
De nou, blockchain pot ser una solució a aquest problema, un blockchain a manera de cens de ciutadans o d’empreses, impossible de bloquejar o anul·lar. No existeix en un lloc físic. És més, pot tenir còpies de consens molt lluny de l’abast de les autoritats espanyoles. Tot això, a més a més, de forma completament criptogràfica: si algú aconsegueix robar un blockchain, li resultarà impossible desxifrar-ne el contingut, i per tant es manté fora de perill la informació personal o empresarial.
Un DNI electrònic no necessitaria ser validat per una entitat estatal; el blockchain s’encarrega de la verificació. Encara que tots els funcionaris fossin cessats, el DNI català seguiria sent vàlid. Una pèrdua podria ser registrada en segons des del sofà, i invalidaria aquest document immediatament a qui tracta d’utilitzar-lo per suplantar la identitat. Crear una empresa només comportaria el pagament d’una taxa: blockchain pot fer simultàniament de notari (validant que efectivament l’empresa va quedar constituïda i per qui) i de registre mercantil (constatant que la societat estigui inscrita, legalitzada i activa en una modalitat determinada). Naixements, defuncions, unions i separacions civils, altes i baixes a la Seguretat Social,… tot això pot ser recollit mitjançant un blockchain de manera inviolable, indestructible i secreta. Només el DNI de la persona podria desbloquejar les seves dades, totalment o parcialment, perquè ningú pogués identificar-lo i evitar que la seva informació caigui en males mans.
Per descomptat, tal desplegament tecnològic requereix un equip d’experts altament qualificats que dissenyi, prototipi i distribueixi les aplicacions electròniques que ho han de permetre. No se’ns escapa tampoc que hi ha un important salt digital i generacional que pot ser un obstacle i que requerirà un cos funcionarial específic per ajudar a aquelles persones amb menor competència tecnològica. Una mena de gestors de l’administració digital que els ajudin a fer tot tipus de gestions. Una entitat que depengui de “donatius solidaris” pot proporcionar aquests serveis a la societat sense cap cost addicional per a l’usuari …
Aquesta Fundació és la República de demà: una administració digital en mans de tots els ciutadans, descentralitzada, paral·lela i segura, capaç de recaptar i donar serveis a tots els catalans i catalanes, així com a les seves empreses; que podria començar a funcionar demà mateix. I sense canviar ni una sola llei.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

dissabte, 25 d’agost del 2018

Retrat d'Espanya

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Maik マイク‏ @maikeus

Espanya:

• Les llengües minoritàries "s'imposen" a la gran, majoritària.
• Una banda terrorista vol desaparèixer i el Govern no ho permet.
• Les víctimes són culpables del que els passi "si ya estaban advertidas".
• La "rebel·lió" i el "cop d'Estat" es fan votant.
• El "pensament únic" es dóna a la regió on més pluralitat d'opinió hi ha respecte al tema de la unitat de la nació.
• Complir el mandat popular és "il·legal" però els lladres espanyols segueixen en les seves institucions.
• La gent se’n riu de qui pronuncia bé l'anglès.
• El taujà (paleto) parla dues llengües el “ciudadano del mundo” només una.
• El primer Rei de "la nación más antigua del mundo" no va tenir títol de Rei d’ESPANYA fins al S. XIX (Amadeu de Savoia).
• Si la gent volia majoritàriament república al 78 s'instaura la monarquia (confessió de Suárez)
• Parlar de "lo que nos une" és renegar de la unitat de la llengua de Navarra-CAV o de la dels Països Catalans.
• Lliberal, modern i europeista és presentar-se amb l'extrema dreta a les Eleccions Europees.
• Sensat és fer fora qui captura a terroristes en temps record (Trapero).
• adoctrinats són els que més pluralitat troben en les seves TV’s, diaris i cadenes de ràdios.
• Estat de Dret són jutges que veuen delictes que la resta de nacions democràtiques no veuen.
• Un llaç groc és odi i un cop de porra a una persona gran votant és proporcional.
• Els separatistes són "tan" espanyols com la resta però no haurien d'estar al Congrés.
• Quan els unionistes són majoria està bé però si ho són els separatistes hi ha "societat fracturada".
• Cal intervenir els mitjans de comunicació catalans perquè adoctrinen. Mentrestant, "pueden estallar cervecerías en Baviera" i "a ver si se bombardea Barcelona".
• Puigdemont és un fugit de la justícia perquè tothom sap que fora d'Espanya la justícia no existeix.
• "En Francia o Alemania los partidos separatistas serían ilegales". CC @Bayernpartei @EHBai @eajpnb @PartiBreton
• Els federalistes presumeixen de raspallar estatuts.
• Universitats que regalen títols a polítics del partit més votat.
• Unir la societat és demanar que es condecori als policies responsables de la violència cap als teus veïns.
• Fraternitat és animar la Policia al crit de "a por ellos" perquè apallissin als que tu mateix consideres "espanyoles com todos".
• La prova que és una "democràcia exemplar" és el fet d'haver de repetir-ho una vegada i una altra.
• Vertebrar el país són trens enlloc i parades en pobles de menys de 30 habitants.
• Llibertat d'expressió és anar a judici per fer broma d’un criminal ja mort.
• Les cadenes de TV "progres" adopten el discurs que tota la vida tenien les cadenes d'ultradreta: "es urgente intervenir la educación catalana por adoctrinamiento".
• El Corredor Mediterrani ha de passar pel centre de l'altiplà.
• Com? Que els bascos són més productius i generen més diners que nosaltres? Això no és just. Igualem, però a la baixa.

• Si resulta que els líders separatistes no van cometre rebel·lió, es deixen en llibert ... perdó, es modifica el delicte.
• Com? Que s'ha presentat un vídeo que desmunta la versió oficial del cas Altsasu? Fiquem a la presó als nois i a qui va publicar aquest vídeo.
• Com? Que la societat catalana, el Parlament i el Congrés han dit sí a l'Estatut? ‘Écheme una firmita aquí contra los catalanes.’
• Que votem a lladres i arruïnin la regió sencera es soluciona traient-los la quota als bascos.
• Separació de poders és que el President de Múrcia vagi de copes amb el jutge.
• Terrorisme és una baralla de bar els dies parells i aixecar peatges els imparells.
• L'euskera o "linguae Navarrorum" no és la llengua de Navarra.
• La violència espanyolista és culpa dels separatistes, que van provocant.
• Odiar la cultura a Espanya és llegir-se el Quixot. Estimar-lo és comprar-ne 36 exemplars per sortir a la TV i després tornar-los.
• Els jutges veuen rebel·lió i sedició en votar però no veuen violació en el cas de “la manada’.
• Artistes a l'Audiència Nacional i/oa l'exili.
• Madrid seria un gran port per a creuers.
• Reobrir ferides és treure els republicans de les cunetes o a Franco del Valle de los Caídos.
• Defensar Espanya és despoblar-la a favor de la capital.
• Justícia imparcial és "si vol la procés per rebel·lió" a @yeyaboya.
• Democràcia exemplar és haver d'oferir un premi de milers d'euros al periodista estranger que parli millor d'Espanya.
• No són presos polítics encara que vegem que a la resta de l'Europa democràtica estiguin quedant lliures.
• Enquestes que no pregunten sobre la Monarquia no sigui que responguem malament.
• Imant radical confident del CNI i sentit d'Estat és no investigar-ho.
• Atribuir l’autoria de l'atemptat de l'11-M a ETA, sense proves.
• Ministre "d'esquerres" que no investiga tortures.
• L 'esquerra diu que si el feixisme desperta és per culpa del separatisme.
• La vicepresidenta té el telèfon dels jutges del TC per dir-los què dictar perquè hi ha independència judicial.
• Alfred és espanyol encara que li foti però no ha de representar Espanya en Eurovisió.
• Marta Rovira és una ploramiques per plorar pels presos, i Inés Arrimadas és una valenta per ploriquejar quan no la saluden.
• Liberal i europeista és que el 21D els partits d'extrema dreta no es presentin a les eleccions per afavorir a la teva candidatura.
• Els socialistes no visiten als presos polítics, tot i que "hi anirien" si "no es sabés que hi  van".
• Liberal i modern és comparar pujar a un cotxe de la guàrdiacivil per dissoldre una concentració amb que a França es calcinés un cotxe amb dos policies dins.
• Els separatistes "han segrestat la Diada de tots". Que mai hàgim sentit estima envers ella no hi té res a veure.
• Ser lliberal i modern és queixar-se de la llei electoral catalana i proposar-ne una d’espanyola que sense el 3% de vots (= milions de persones) no entres al Congrés.
• Porten escorta perquè "ya sabemos lo que pasa en Cataluña".
• Censuren exposicions artístiques que no els agraden, com la d'ARCO, perquè aquí hi ha llibertat d'expressió.
• Convoquen i retirem euroordres segons vegin com els va perquè la justícia és eficaç.
• Estimar Espanya i als espanyols és que "alguns es recorden del seu pare quan hi ha subvencions".
• Liberal i modern és que "anomenar matrimoni a una unió homosexual genera tensions innecessàries i evitables". #Pride2018
• El català i el basc són "accents".
• Liberal, modern i europeista és que "estudiar en euskera tiene efectos perniciosos en el aprendizaje de los escolares": https://www.google.es/amp/cadenaser.com/emisora/2015/12/03/ser_vitoria/1449127932_867605 .amp.html



• Proposar el mateix per a tot Espanya és demanar escola trilingüe a Catalunya però no al País Valencià.
• La tortura animal és un art.
• Cosir ferides és voler "desinfectar" Catalunya de separatistes.
• Estimar Catalunya és considerar que la catalana és "una societat malalta".
• No sabem qui és M.Rajoy.
• El d'Ibarretxe "és de psiquiatre" mentre un àngel ajuda a aparcar a un Ministre.
• L'avortament "té alguna cosa a veure amb ETA" però tranquils, que "no gaire".
• Cadenes de TV "progres" es creuen plurals per convidar un cop a Willy Toledo i contínuament a Inda / Marhuenda.
• La culpa de l'accident del metro de València és del mort.
• Has agafat l’Ebola? Culpa teva. Per vestir-se no cal un màster.
• "Aquest és un aeroport per a les persones" (Carlos Fabra, Castelló)
• Reconciliació és perdonar els crims als criminals de lesa humanitat que van governar el país durant gairebé 40 anys.
• Esquerra és reconèixer tot tipus de minories menys les nacionals.

• Complir la llei és ser, segons els jutges, una organització per delinquir.

 Font: https://twitter.com/maikeus/status/1012084188420497409?s=19
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

divendres, 24 d’agost del 2018

Quan torna Franco | XEVI XIRGO

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


 - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT

“Quan prop de set-cents militars signen el que signen, potser el problema d’Espanya és aquest, i no l’independentisme
Si avui fa una setmana m’escandalitzava en aquest mateix espai (i vostès també, vistos el munt de correus que em van enviar) perquè 181 alts comandaments de l’exèrcit espanyol havien signat un manifest de lloança a Franco (i jo demanava que Europa s’hi fixés, en aquest manifest), imaginin-se què penso ara quan sé que ja l’han signat prop de set-cents comandaments. Set-cents! Ahir es va saber que l’excap major de l’exèrcit, l’excap de l’exèrcit de l’Aire i l’excap del Cuarto Militar del rei, també l’havien signat. Fins a la ratlla dels set-cents! A mesura que el govern Sánchez fa passes per exhumar les restes del dictador del Valle de los Caídos (ahir es va anunciar que el consell de ministres vol aprovar aquest divendres el decret llei per a l’exhumació de les seves restes); a mesura que això passa, deia, s’incrementen els suports a la figura del tirà. “Els serveis documentats que Franco va fer a la Pàtria fan que a ell se li degui la gratitud corresponent, alhora que són motiu de respecte per a tots els militars que ara firmem aquesta declaració”, diu el text del document, que glorifica el dèspota absolutista alhora que s’oposa al trasllat de les seves restes entenent que el Valle de los Caídos és “un símbol de la reconciliació”. Escandalós. I després diuen que el problema d’Espanya és l’independentisme. Quan torna Franco, quan Franco és tan present, quan cada cop que es parla d’ell l’exèrcit posa en dubte la seva democratització, potser és que el problema de veritat és aquest, i no pas l’altre. I que l’independentisme seria un problema resoluble si a Espanya resolguessin primer l’altre, el de la democràcia. No pot ser que Franco torni tan sovint (si és que se n’ha anat, diran alguns de vostès), i no pot ser que cada cop que a Madrid algú treballi per girar full (increïble, 43 anys després!) es muntin aquests sidrals. Sánchez vol fer-ho divendres via decret llei i alguns es queixen. A mi em sembla bé. Perquè així, tot i que la mesura s’endarrereix (ara no ens vindrà d’unes setmanes), haurà de votar-se al Congrés. Que es retratin, doncs, tots els grups. Com ho estan fent aquests dies alguns (molts, massa) militars.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris

dimecres, 22 d’agost del 2018

Derrotada la vía judicial, vuelve la política represiva | Cotarelo

Etiquetes de comentaris: , ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Ya está todo el mundo al cabo de la calle de que la farsa judicial montada al alimón por el gobierno español, el Tribunal Supremo y el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) ha sido un rotundo fracaso con aires de ridículo y consecuencias por ahora imprevisibles pero que pintan mal. La conversión de un intento de causa general contra el independentismo en un proceso judicial garantista estuvo tan repleta de irregularidades y reveses internacionales que ha quedado en un esperpento.

Esperpento que se aviva hoy con las andanzas del juez Llarena en busca de amparos frente a su triste destino que, para su congoja, quizá le sea muy gravoso y no solo en su estima profesional, sino en su bolsillo, ya que el tribunal alemán pudiera condenarlo al pago de costas. Evitar este resultado es el objetivo de la petición de amparo al CGPJ. Este, presidido por el ariete de la derecha más montaraz, Lesmes, lo ha otorgado  e instado al gobierno a hacerlo efectivo. No correspondía formal ni materialmente. La solicitud se presentó fuera de plazo y no se refiere a un procedimiento por hechos de la función jurisdiccional en sentido estricto, sino por manifestaciones personales públicas en ámbitos no judiciales que lo podrían inhabilitar como juez instructor.  No es asunto menor: tener a nueve personas en prisión durante casi un año por orden de un juez que podría haber incurrido en actos inhabilitantes es una monstruosidad y demuestra el absoluto desastre a que ha llevado la política persecutoria del PP, alentada por C's, PSOE y algunos de Podemos.

Un desastre en el que emerge la figura de presos y exiliadas, sometidos ahora a la iniquidad de un prisión que, siendo injusta en origen, redobla su injusticia al prolongarse. La responsabilidad es ahora del PSOE. Y no solo no se ha intentado reconducir la situación a un clima de diálogo con hechos como la liberación de las presas políticas, sino que se ha intensificado la represión, la confrontación política (con la presencia del rey el pasado 17-A en Barcelona) y la negligencia en el control de las bandas fascistas callejeras cada vez más claramente incitadas, si no organizadas, por C's y organizaciones parapoliciales.

El intento de desestabilizar Cataluña para justificar una intervención armada que acabe con el independentismo (como si eso fuera posible) no es un movimiento espontáneo, desestructurado, que surja ocasionalmente. Es un plan sistemático. Joan Vintró, catedrático de derecho constitucional, lo hace culminar y empezar a funcionar con la reforma de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional, de 2015 con el fin de convertirlo en una obediente comisaría del gobierno. Sin duda es así en los detalles del plan; en el espíritu, en la intención, nació con el referéndum que quiso convocar M. Rajoy contra el proyecto de Estatuto de 2006 y la desgraciada sentencia del Tribunal Constitucional de 2010.

Pero el plan no sale porque la intervención de las jurisdicciones extranjeras lo ha abortado. Ha hecho imposible el teatro que pretendía montar un parlamento casi unánimemente nacional-español, con ayuda de una judicatura complaciente y unos medios estrictamente controlados para hacer pasar como acción de la justicia independiente un proceso político amañado e injusto.

Ante el rotundo fiasco europeo, vuelve la reclamación del 155 que Palinuro preveía ayer mismo (No sé cómo no han sacado el 155 a relucir). Quienes critican la judicialización (entre ellos Sánchez hace unos meses), animan a abandonarla y emprender una vía política. El problema es que, para la derecha española (en lo tocante a Catalunya todas son derechas) la política es lo que ha sido siempre: represión, palo y tente tieso. La cuestión no tiene arreglo. Judicializaban porque carecían de margen político. El PSOE no lo tiene y el PP, menos. No es que este se equivocara eligiendo la judicialización en lugar de la vía política. Es que no tenía tal vía política. Ni la tiene. Ni los otros partidos españoles.

Insisto en que solo parecen verosímiles dos salidas: estado de excepción (¿qué otra cosa es en el fondo el 155?) o referéndum pactado de autodeterminación. El Estado intentó establecer un estado excepción disfrazándolo de proceso judicial y lo ha destruido todo, la justicia y el Estado.  Ahora solo queda el 155, lo que augura mayor conflicto, o el referéndum. 

Publicado por Ramón Cotarelo
Font: https://cotarelo.blogspot.com/2018/08/derrotada-la-via-judicial-vuelve-la.html
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
0 comentaris
Subscriure's a: Missatges (Atom)