traducció - translate - traducción

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CATALANOFÒBIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CATALANOFÒBIA. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de juny del 2019

El Port de Barcelona i la Zona Franca, fonts de dominació

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El port, la frontera desconeguda


Adrià Alsina t'explica coses sobre el Port de Barcelona que segurament no sabies i mostra una frontera desconeguda entre Madrid i Barcelona, entre Catalunya i Espanya, just al cor de Barcelona.



dilluns, 6 de maig del 2019

Catalanofobia estructural | Àlex Ribes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

juan

Estimado, o no, Juanito:
A mí de la arquitectura mental de los muy españoles y mucho españoles hay conclusiones que me cuesta entender. Debe ser porque me hago mayor y de los procesos mentales infantiloides me empiezo a alejar poco a poco. Os pasáis la vida diciendo que los catalanes somos españoles, que si mira tu DNI, que si siempre serás español, que si eres español y te jodes, que si pongo banderitas en mi perfil de Twitter porque España es una Disneylandia con callos a la madrileña… Yo admito que cuando uno carece de cierta vida interior y lo único que ha visto en su estancia en el planeta es el campanario de su pueblo, puede llegar a pensar que el campanario de su pueblo es lo más de lo más y aún mucho más. De hecho, he acabado por aceptar la desilusión de algunos cuando descubrieron que Instagram no es un servicio rápido de farlopa a domicilio. Pero si los catalanes tenemos que ser muy españoles y mucho españoles para que estéis contentos y experimentéis orgasmos rojigualdas, ¿significa que la cultura y las tradiciones catalanas no son españolas y debemos renunciar a ellas? Ya sé que lo más español que encontráis en los catalanes es nuestro dinero y que no queréis que pertenezcamos a vuestra Disneylandia con callos a la madrileña a causa de nuestro natural encanto y simpatía pero… no sé… podríais disimular un poco más.
El catalán os pone de mala hostia, nuestras manifestaciones os ponen de mala hostia, los lazos amarillos os ponen de mala hostia y ahora resulta que la sardana también os pone de mala hostia. ¡Un poquito de por favor!, que decía aquél. No sé… pasead, haced deporte, más sexo terapéutico… Tanta catalanofobia en vena no puede ser buena. ¿No pasa nada interesante allá en Águilas, Murcia, tu pueblo natal? Ya sé que no tenéis el Primavera Sound, ni el Sónar, ni 19 millones de turistas al año como en Catalunya. Sé también que por Águilas no suelen pasar las mejores estrellas internacionales del rock pero tenéis la Bendición de los animales, el Baile de pujas a cargo de las cuadrillas de la Cuesta de Gos y Marina de Cope, el Concurso de Migas y la Reunión de “Musonas” y acompañantes que quieran asistir ataviadas con trajes de esparto (espero que la ropa interior no sea de esparto). ¿Fastidia que alguien menosprecie tus tradiciones y tu cultura? Pues claro que fastidia. Y fastidia no poder entender vuestro concepto de España porque, si en vuestra cosmogonía patriótico-rojigualda, Catalunya es España, ¿por qué no lo es su cultura? Quizás es porque el nacionalismo español se abraza a UNA determinada cultura, a UN pensamiento monolítico, a UNA concepción de lo que español y de lo que no es español. Quizás es porque os han metido en el coco que lo español es flamenco, toros, sangría, y alguna que otra cosa más, y que lo del nordeste hay que eliminarlo. Quizás es porque habéis interiorizado tanto el menosprecio y el ninguneo a lo catalán que ya no podéis parar, ya vais cuesta abajo como uno de esos descerebrados del Jackass que se tiraban por una pendiente en un carrito de la compra. Estamos asistiendo ya a la presencia de yonquis de la catalanofobia, de individuos que dedican su tiempo a demonizar todo lo que somos los catalanes. No nos soportáis pero nos obligáis a estar dentro, nos cogéis del cuello y nos decís: “no amiguito, de aquí no te largas. No protestes, cállate, baja la mirada. Porque mientras lo hagas, yo me sentiré el puto amo del universo humillándote y riéndome de todo aquello que te haga sentir catalán. Porque sí. Porque gano muchos seguidores con ello. Viva la catalanofobia y el odio”.
En fin, Juan, me parecen estupendas todas las tradiciones de Águilas, Murcia, porque pertenecen a sus habitantes, a sus padres, a sus abuelos, a todos aquellos que les precedieron. Como la sardana y como otras tantas tradiciones pertenecen a los catalanes y a aquellos que quieran disfrutarlas. No, Juan, así es imposible que podamos sentirnos españoles. Imposible. Nos habéis echado a patadas, metafóricas y literales. Nunca, absolutamente nunca, me impondréis unos sentimientos, ni una identidad. Nunca. Así no. Es más, creo que España tiene recursos y encantos mucho más ricos y maravillosos que el desprecio para que podamos sentir que estamos en condiciones de compartir un proyecto común.
Por cierto, si emplearas sólo un poquito la inteligencia que se supone que tienes, llegarías a la conclusión de que la sardana es un patrimonio cultural común de TODOS los catalanes, no sólo de los independentistas. ¡Ay, la puñetera idea de que si no eres español, no eres nada! ¿Y después los supremacistas somos nosotros? En fin… muy poco que ofrecer. Muy poco.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 2 de maig del 2019

Objetivo: Puigdemont | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El Estado no descansa. No hace pausa en su guerra contra el independentismo. Dejad toda esperanza quienes creéis que hay una posibilidad de entendimiento para resolver el conflicto entre España y Catalunya. Para el Estado ese conflicto no existe, es un imposible metafísico ya que Catalunya es España igual que el hocico de mi gato es mi gato. Y mi gato jamás reconocerá derecho alguno a su hocico.

Por supuesto, es legítimo tratar de encontrar una vía de negociación con el Estado, siempre que no sea una forma de postergar disimuladamente laa independencia. Porque cualquier propuesta que se haga alargándose en el tiempo (cosa ya prevista por Sánchez cuando decía que la solución a la "cuestión catalana" tardaría años) levantará la sospecha de que se trata de una nueva hoja de ruta pero de vuelta al autonomismo. O sea que los independenetistas se encontrarán como el compadrito de Machado, "dando vueltas al atajo."

En esta confusión momentánea, con la polvareda de la batalla electoral aun en el aire, el Estado sigue actuando cada vez con mayor incompetencia. Queriendo anular la candidatura de Puigdemont, Comín y Ponsatí, la JEC está haciéndoles la campaña gratis. Cuanto más se persiga a Puigdemont, más crecerá su carisma, el de quien, sin medios y en el exilio, planta cara a la represión del Estado y lo obliga a hacer hasta el ridículo.

Los abogados se han puesto a la tarea y hay una coincidencia en que ganarán porque unos u otros tribunales revocarán la prohibición de la candidatura. Todas las demasías jurídicas se amontonan en ella, abuso de poder, incompetencia, arbitrariedad uso creativo del derecho, etc; lo que Gonzalo Boye califica de cuasi prevaricación porque es persona prudente. La pasmosa arbitrariedad de un órgano administrativo, como denuncia Joaquín Urías.

Si jurídicamente la prohibición es un dislate, políticamente es una afrenta. Tan patente que tiene también implicaciones jurídicas. La objeción de la JEC de que los candidatos no tienen residencia acreditada "en el extranjero", parte de una idea de "extranjero" que resulta absurdo aplicar a un ciudadano europeo que ejerce su derecho de sufragio en Europa y en unas elecciones europeas. Para un ciudadano europeo, el extranjero será la China o Madagascar, pero no Europa.

Esta JEC es pre-europea. En realidad es pre-moderna. Pero eso no le importa. Su función es cumplir órdenes. Y la orden más perentoria hoy es eliminar a Puigdemont. Cueste lo que cueste. Con Junqueras en la cárcel y Puigdemont neutralizado, el unionismo español hace piña tras el propósito de aquella insólita vicepresidenta, Sáenz de Santamaría, de "descabezar" el movimiento independentista. Con las cabezas que le quedan porque los descabezadores de antaño están hogaño descabezados. Y aunque consiguieran su propósito, que no será el caso, este movimiento tiene mil cabezas.

Al haber tratado la cuestión como una de orden público, y haberla judicializado por lo penal después, la han individualizado. Han tratado a los procesados como los sujetos que son a efectos penales. Pero han ignorado que esos sujetos son, en parte, objetos, medios de los que se valen los verdaderos sujetos, aquellos a quienes estos representan. Y la voluntad de estos por abrumadora mayoría es ejercer el derecho de autodeterminación; y por mayoría, ser independientes. Y eso no se resuelve con un proceso penal a un número limitado de personas. Así solo se consigue intensificar el conflicto y perpetuarlo.

Lo dicho, el Estado no descansa. Dejad toda esperanza quienes creéis que cabe negociar algo con quien está convencido de que, negocie lo que negocie, negociará su acta de defunción.

La independencia es la cumbre de una escalada. Se puede intentar hacerla de una vez (vía unilateral) o parar en la subida para ensanchar la base en alguna base. Correcto, siempre que no sirva para descender en lugar de ascender. Porque iremos de una tirada o haremos paradas, pero no hay marcha abajo. Y nunca se había llegado tan alto. La atracción de la cima es muy fuerte; y la de la sima, también. Hay quien cecea y quien sesea. Es mucho lo que está en juego y grave la responsabilidad. Todo cuanto se diga y haga habrá de razonarse pormenorizadamente.
.
Por ejemplo, no me gusta la propuesta creo que de Bildu, de constituir un "gobierno de izquierdas" compuesto por el PSOE, Podemos, Bildu y ERC. En perspectiva española, tiene gracia la inclusión del PSOE en un concepto de "izquierda" que la mayoría de los votantes de Bildu y Podemos no comparte. Pero la política es de esencia oportunista, hasta en las familias más izquierdistas. Aun así, cabe despertar a la realidad, la de los diputados del PSOE contrarios a una coalición con una fuerza independentista, que no serán cuatro o cinco. Vamos, que esta coalición "de izquierdas" podría encontrarse con una ruptura del grupo socialista. ¿Improbable? Puede. ¿Imposible? Ni hablar. Esto solo podría evitarse si ERC diera garantías de haber dejado de ser independentista. Y, francamente, veo más sencillo que llueva de abajo arriba.

Porque, además de la perspectiva española, está la catalana. Y me gustaría saber qué reacción habría en Catalunya a un gobierno español con ERC y sin JxC, cuál sería su impacto en unas elecciones catalanas, que son las que importan.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 4 d’abril del 2019

Aquells mascles que ens deien que eren ‘la tempesta’…| Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Ara ens apareixen com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent»

guàrdia civil mascles


El 23 de setembre de 2017, en un dels moments més tensos de la tardor republicana catalana, el compte oficial de Twitter de la Guàrdia Civil, l’oficial, va fer pública aquesta piulada:
Mostra la imatge al Twitter
@guardiacivil
El destino susurró al guerrero:
"Tú no puedes soportar la tormenta"
Y el guerrero devolvió el susurro:
"Yo soy la tormenta"

Tothom va entendre a què es referia. Era una amenaça a la ciutadania catalana i al govern, en previsió del referèndum d’autodeterminació que finalment es va fer el primer d’octubre, sense que ‘la tempesta’ ho pogués impedir. Però el piulet reflectia un marc cultural, violent, amenaçador i profundament masclista, que fins i tot es feia evident en la fotografia, amb aquell espanyol racial que posava d’uniforme amb ulleres de sol, boina militaritzada i les mans situades acuradament a la cintura. Preparat per a pegar.

El context perfecte per a interpretar aquest piulet es trobava en un llibre molt interessant, publicat un any abans per Nerea Aresti, Karin Peters i Julia Brühne. El llibre (¿La España invertebrada? Masculinidad y nación a comienzos del siglo XX, Editorial Comares) fa un estudi interessantíssim sobre la manera com es concep el nacionalisme espanyol a partir d’una masculinitat intolerant i agressiva. El molt sobrevalorat Ortega ho definia dient que la manca d’hombría era la font de la decadència i la crisi d’Espanya –i deixe hombría en espanyol perquè és molt difícil de traduir a cap altre idioma.

I efectivament aquest va ser el comportament de la tempesta mentre va ser a Catalunya. Agressius, prepotents, chulos (si em permeteu un altre mot espanyol, que vol ser precís), carregats de testosterona, creient-se superiors per l’uniforme i les armes, supremacistes. La imatge que van exhibir en aquells hotels en què, davant la protesta dels manifestants, bramaven reclamant que els deixassen pegar, ho deia tot.

Com ha passat tantes vegades en la història d’Espanya, tota aquesta  agressivitat masculina al final els va ser de ben poca utilitat. Trenta mil urnes, en tres versions diferents, van circular per davant seu transportades, literalment, per milers de persones. I no en varen trobar ni una de sola. Ni una. Ni tampoc pogueren impedir de cap manera el referèndum. Molt d’uniforme, molta agressió gratuïta, però ben poca eficàcia. La tempesta, la famosa tempesta, aquest país la va resistir a peu dret, amb molta fermesa. I ells se’n van tornar cap al seu país, on, a més, ja no els van rebre amb aquells miserables crits d’a por ellos

No els hem tornat a veure fins aquests dies al judici i, incomprensiblement, aquella tempesta que ens anunciaven resulta que s’ha transformat en una apoteosi de la por humana. Poregosa. Ves per on, aquells mateixos guerrers durs que es comparaven amb els espartans ara ens apareixen, amagats de les càmeres i refugiats en l’anonimat, com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent.

En aquell altre llibre fonamental que va ser Contra Unamuno y los demás Fuster ja ens va explicar que l’espanyolisme ha estat i és d’una inconsistència, humana, extrema: el macizo de la raza –on macizo era una referència geològica, no us penseu– i totes aquelles imbecil·litats granítiques potser valen per a omplir llibres, però al final de la nit hi ha la perplexitat psicològica davant la pantalla del televisor. Una pantalla on la tempesta anunciada, per què ens hem d’enganyar?, sembla cada vegada més un humil plugim o fins i tot una roina inaudible…


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 16 de març del 2019

Els llaços grocs no es toquen | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El llaç groc no és un símbol partidista, sinó polític i transversal, compartit per la majoria de la societat catalana 

llaços grocs

Pere Martí

Encaputxats. La seqüència explica tota sola com funciona la cosa. Ciutadans demana a la Junta Electoral espanyola que ordeni de retirar els llaços grocs dels edificis de la Generalitat perquè considera que són símbols partidistes. La Junta Electoral accepta, com és habitual, la petició si ve de Cs i dóna quaranta-vuit hores al president de la Generalitat per a retirar-los, amb to d’ultimàtum, tot i que encara no ha començat la campanya. El president de la Generalitat, Quim Torra, es planta, en defensa de la llibertat d’expressió, i presenta un recurs. La mateixa nit, un grup d’encaputxats es prenen la justícia pel seu compte i van a la plaça de Sant Jaume a arrencar els llaços. Només aconsegueixen de llevar el de la casa de la ciutat, però la guàrdia urbana impedeix que se l’enduguin. L’escamot és identificat pels Mossos, però no hi ha cap detenció. Ciutadans apunta, la justícia avala i els encaputxats actuen. Quan surt el sol, Juan Carlos Girauta aplaudeix l’acció. Aquest és el modus operandi de l’espanyolisme violent que funciona a Catalunya de fa mesos.

Tothom sap que la plaça de Sant Jaume és vigilada vint-i-quatre hores, però, malgrat això, els activistes unionistes hi han anat perquè saben que tenen una impunitat judicial absoluta. Si són detinguts, el jutge de torn els deixa sempre en llibertat, normalment sense càrrecs. En canvi, el president de la Generalitat si es nega a retirar els llaços grocs s’exposa a conseqüències penals. És aquesta doble vara de mesurar la que trinxa tota la credibilitat a la justícia espanyola. Aquests dies un partit polític d’extrema dreta aprofita el judici contra l’independentisme al Suprem per fer campanya i la Junta Electoral no n’ha dit res. Els llaços grocs són campanya electoral però els interrogatoris de Vox al Suprem no. Lluny de rectificar, la Junta Electoral ha donat dotze hores a la batllessa Ada Colau per retirar el llaç que els feixistes han provat d’arrencar aquesta nit.

No ens hauria de sorprendre perquè dos dels jutges de la sala del Suprem, Luciano Varela i Ana Maria Ferrer, són membres de la Junta Electoral. Fonts judicials asseguren que no van participar en la decisió i que no intervindran en cap més afer que faci referència a Catalunya. No en tenim cap prova, però la seva presència demostra el cercle viciós de la cúpula judicial espanyola. La Junta Electoral espanyola no és un òrgan neutral pel que fa a la capacitat d’arbitrar sobre processos electorals a Catalunya. És part en el conflicte. La seva composició impossibilita l’equanimitat que requereix un organisme d’aquesta mena.

La primera cosa que cal recordar és que el llaç groc no és un símbol partidista, sinó polític. El llaç groc és una apel·lació a la democràcia, a la llibertat i als drets humans que és transversal en bona part de la societat catalana. No demana el vot per cap partit. És una apel·lació als valors democràtics i els drets humans, com ho poden ser les pancartes en favor de l’acolliment de refugiats, contra la violència masclista o contra l’homofòbia que hi ha a molts ajuntaments.

A més, hi ha una contradicció argumental flagrant en l’argumentació de la Junta Electoral. Si no hi ha presos polítics i el judici del Suprem no és polític, els llaços grocs tampoc no són polítics. És més política una bandera espanyola monàrquica que exhibeixen forçosament edificis d’administracions governades per republicans independentistes. Milers d’ajuntaments arreu de Catalunya tenen l’obligació legal d’exhibir una bandera contrària a la majoria del consistori. I si no ho fan, Cs ja s’encarrega de denunciar-los.

L’argument de mantenir la neutralitat de l’espai públic és una fal·làcia que serveix de coartada a la censura. L’espai públic ha de ser plural i tothom té dret d’expressar-s’hi, sempre que ho faci pacíficament i democràtica. No hi ha espai públic neutral. Els nostres carrers i places són plens de símbols nacionals, religiosos o polítics que cohabiten pacíficament sense problemes, com és normal en una democràcia. Un símbol només esdevé partidista quan un partit polític decideix de convertir-lo en un objectiu a combatre. Ciutadans ha fet això, amb l’ajuda de la justícia espanyola. Per tant, ni el govern ni els ajuntaments no tenen cap obligació de retirar-los i no haurien de ser sancionats pel fet de defensar la llibertat d’expressió. Malauradament, hi ha antecedents molt recents que la llibertat d’expressió no és respectada per la justícia espanyola. Però els llaços grocs no es toquen mentre hi hagi presos i exiliats.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 16 de febrer del 2019

Armagedoncillo | Ramon Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


España es un país de risa. Lo ha sido siempre, a pesar de sus gestos y torvas miradas y a excepción de largos periodos gobernada por asesinos como Franco. De risa es que, cuando Catalunya sea independiente, habrá de erigir sendas estatuas a M. Rajoy (a) Sobresueldos y Soraya Sáenz de Santamaría (a) Ratita hacendosa por haber hecho más que nadie por romper el país.

Precisamente los dos herederos ideológicos de Franco son quienes han propiciado la independencia de Catalunya y la ruptura de España gracias a su infinita estulticia, su autoritarismo y su corrupción. Pocas palabras bastan. Santamaría presumía de que Rajoy y ella habían "descabezado" el independentismo. Los únicos descabezados han sido ellos.

El post se titula Armagedoncillo para subrayar la miseria y el desastre del Estado español. Esta copiado del nombre que un implicado dio a una de las habituales charranadas del PP, un partido de gobierno en España compuesto básicamennte por malhechores a las órdenes de un corrupto, Rajoy,  la gestapillo por la cual estos sinvergüenzas de la derecha se espiaban unos otros. Gracias a todos ellos, hoy España está ya a escasa distancia del sumidero de la historia.

La sala del Supremo, presidida por un magistrado bajo sospecha de nepotismo y compuesta de franquistas sociológicos, o sea, jueces de pacotilla, ha hecho lo que ha podido para conseguir que el juicio fuera secreto: un lugar reducido para que solo quepa la claque vociferante de los fascistas españoles; negativa a autorizar observadores extranjeros; retrasmisión por TV o forma de censura; prohibición de que retrasmitan otras que no estén autorizadas por la española, o sea, el gobierno. Pero no lo han conseguido y hoy el proceso-farsa, es má visible internacionalmente que nunca.

Han puesto al ministro de Asuntos Catalanes, el catalanófobo Borrell, a propagandear por el mundo en defensa de los métodos tiránicos de España, la iniquidad y el abuso de los derechos fundamentales, cosa que hace encantado porque es un ejemplar acabado de socialfascista. Pero no es eficaz, como cabía suponer. Así que ha contratado a una ayudante (por supuesto, con una paga estratosférica) para que lo ayude en hacer propaganda contra Cantalunya, Irene Lozano, que manda en el proyecto "España global", con el que se da seguimiento al desastre de inutilidad, corrupción y despilfarro que fue la "Marca España". Una antigua militante de UPyD, para quien el referéndum del 1-O equivale a una violación por haberse hecho sin permiso de la autoridad (in)competente.

Los socialistas son tan autoritarios, catalanófobos e ineptos como los del PP. Tratando de salvar este castillo en la arena de la corrupción, Pablo Iglesias, indigno alcahuete, presionó hasta el último momento a Puigdemont para aprobar los PGE que estos demagogos vendían como los más sociales. El MHP dijo que no, como era lógico, y Podemos todavía ha de explicar al personal en qué se diferencia del PSOE, aliado perpetuo de la derecha, y al que quería sustituir. Un PSOE que, horas después, unía sus votos a los del PP y C's para tratar de impedir que Puigdemont hablara en el Parlamento europeo. Y eso mientras le pedía el voto favorable a los PGE.

En este proceso no se juzgan hechos, delitos; se juzgan ideas e ideologías y se comete una gran injusticia con los acusados. Es una farsa indigna de la Europa del siglo XXI, un atropello cometido por gentes sin autoridad moral ni competencia técnica para hacer lo que hacen. En definitiva, no se juzga a los presuntos rebeldes, sino al Estado español a través de su "justicia". Esta ha quedado retratada en su siniestra autoridad gracias a las dos declaraciones de los acusados hechas hasta el momento, la de Junqueras y la de Forn, ejemplos de coherencia, altura, compromiso y autenticidad, cosas ellas que los burócratas juzgadores ni huelen. 

Escúchense asimismo las intervenciones de las defensas y las de las acusaciones. La diferencia de nivel es abismal. Las defensas realizaron exposiciones de rigor jurídico, claridad política, altura ética. En algunos casos, verdaderas piezas de oratoria forense, esa capacidad que Cicerón valoraba por encima de todas las cosas. Frente a ellas, los oscuros e incompetentes funcionarios públicos, los dos fiscales y la abogada del Estado con unos alegatos que oscilaban entre la agresividad inquisitorial y la pura ignorancia con facetas de franco ridículo. Moverían a risa de no tener en sus inmorales manos los destinos de personas inocentes y mucho mejores y más inteligente que ellos. Que estos individuos vivan de los impuestos que pagan los contribuyentes es una prueba del grado de degeneración a que ha llegado España.  

De la basura de Vox haremos como el propio presidente del Tribunal: callar y hacer callar.

Publicado por Ramón Cotarelo


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 14 de febrer del 2019

Ardor guerrero' a Madrid i crisi a tots els poders de l’Estat | Jordi Barbeta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Jordi Barbeta

La major part de la gent que feia cua per assistir com a públic al judici al procés eren gent de Vox. “Sou de Vox, oi?", vaig preguntar a un grup de gent gran. “Somos españoles”, respon un. “Somos españoles y tú catalán, que te he visto en TV3”. No vaig poder portar-los la contrària perquè en això tenien raó. Cadascú és el que és. Solien saludar-se uns als altres amb un “viva España”. Havien matinat per no perdre’s el judici. Només podia entrar una quarantena i des de quarts de set, encara negra nit, esperaven torn, i es van organitzar agafant tanda numerada. L’“ardor guerrero” pujava de to quan entraven el president Torra o altres representants catalans. Quan va arribar l’exconseller Carles Mundó, una dona cridava: “¡Al trullo, al trullo!”, assenyalant amb un dit acusador. Santiago Abascal, el líder de Vox, xuclava càmera tant com podia, exigint la detenció del president Torra, perquè “el golpe sigue vivo”. A la plaça de la Villa de París, el catedràtic Javier Pérez Royo transmet el seu pessimisme. “No veig solució ―diu―, les condemnes seran màximes”. A Madrid fa fred, però al matí feia sol i al migdia els cafès estaven concorreguts malgrat que amb tantes batalles als escenaris oficials qualsevol observador arribaria a la conclusió de trobar-se davant l’ensorrament institucional de l’Estat.
 L’extrema dreta es fa veure i sentir per tot arreu
Mentre al Tribunal Suprem els advocats dels presos independentistes qüestionaven la imparcialitat de les actuacions del poder judicial en relació al dret de defensa i desenvolupaven el relat de manca de garanties processals i de vulneració de drets fonamentals, no gaire lluny, al Congrés dels Diputats, el poder executiu intentava sobreviure presentant uns pressupostos sense cap esperança de resistir una caiguda anunciada. Al judici, els defensors dels acusats han posat en evidència prou contradiccions objectives en la instrucció del sumari. Si cap d’elles és tinguda en compte, la sensació d’indefensió marcarà tot el procés. A les Corts un debat que havia de ser de números, xifres i projectes ha derivat en un intercanvi de monòlegs histèrics sobre Catalunya. Fins i tot la presidenta del Congrés ha hagut de recordar quin era el tema del debat, però ho ha fet precisament quan parlava Joan Tardà. L’estat de dret s'ensorra i no s’albira cap represa, més aviat el contrari, quan grups radicals intensifiquen la crispació. L’extrema dreta es fa veure i sentir per tot arreu. Les banderes de la Falange tornen a formar part del paisatge habitual de la capital i alguns fets vandàlics no per escadussers són menys significatius. Dilluns a la nit al cementiri de l’Almudena van ser profanades les tombes de Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, i de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, el principal referent històric no només del Partit Comunista, sinó de l’antifeixisme espanyol. La guerra civil torna a estar present. El govern de Sánchez preveu ordenar definitivament aquest divendres l’exhumació de les despulles del dictador Franco del Valle de los Caídos concedint un marge de quinze dies a la família del general per triar un cementiri que no sigui el de l’Almudena.
S’interpretava que Sánchez volia complir la seva promesa estel·lar coincidint amb l’anunci de la convocatòria electoral per al mes d’abril, després que sigui tombat dimecres el projecte de pressupostos, però el calendari s’ha complicat molt. Sembla que la data del 14 d’abril no agrada a La Zarzuela, perquè segur que els sobiranistes i Podemos farien campanya amb la bandera de la franja morada i això al PSOE, que és un partit obedient i dinàstic, tampoc el beneficiaria. Als passadissos del Congrés, el ministre Ábalos no dissimulava el seu escepticisme sobre el dia de la República. El 28 d’abril sembla impracticable situant la campanya en plena Setmana Santa. Tanmateix, els adversaris de la dreta també fan càlculs. Pablo Casado i la cúpula del PP s’han plantejat presentar una moció de censura quan es confirmi que el govern espanyol no tira endavant els comptes. S’ho pensaran dues vegades perquè Pablo Casado no té cap possibilitat de superar la moció i el debat podria suposar el seu suïcidi polític, però la iniciativa, en cas de portar-se a terme, bloquejaria la possibilitat de convocar la setmana que ve eleccions anticipades. Potser per això, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha insistit diverses vegades que el govern actual està determinat a continuar. A seguir governant. El que és una incògnita és com s’ho farà tenint la meitat del Parlament i la meitat del seu partit en contra seu. Tot tremola, com si hagués de caure en qualsevol moment. 

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 2 de febrer del 2019

Conflicto “Cataluña/España”. ¿Sigue el 1714…? | Joan Manzano

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

“Si quieres resultados distintos, no hagas siempre lo mismo” (Einstein)



Como consultor era fundamental “conocer la CAUSA CRÍTICA”. Mantengo un lema propio: “conocer la causa de un problema puede ser la mitad de su solución. Ignorarlo, lo dobla, agrava”. Seguir objetivamente lo que se publica, escucha, sobre la interacción Cataluña/España sugiere “causas CRÍTICAS PROFUNDAS, ORIGINARIAS”. Que hay conflicto es evidente. Felipe González: “el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”. Invito al lector a que analice y, como decía el slogan, “compare”…

¿Qué sucedió en 1.7l4?

11/09/1714. Felipe V derrotó a Cataluña. Impuso el Tratado de Nueva Planta con numerosos acuerdos que no cumplió. Hechos históricos: Abolió las cortes catalanas. Anuló todos los organismos de la Generalidad. La extinguió. Cerró las universidades de Barcelona, Lérida, Gerona, Vic, Tarragona. Prohibió el catalán e impuso el castellano. Confiscó los bienes de los defensores. Encarceló de por vida a muchos destacados líderes aunque prometió respetarlos. Obligó al exilio a otros. Expulsó a los empleados de los Ayuntamientos y de la Generalidad y colocó a personas foráneas, básicamente castellanas. Modificó el régimen municipal para que sólo el rey de Castilla nombrara alcaldes, concejales. Fueron básicamente castellanos. Suprimió la Junta de Sanidad de Barcelona. Impuso fuertes impuestos, tributos. Prohibió el somatén. Suprimió los cónsules en Nápoles, Cerdeña, Palermo. Destruyó todos los castillos de Cataluña. Hizo demoler 1000 casas y obligó a sus propietarios a que ellos mismos llevaran las piedras para construir la fortaleza militar de la Ciudadela. Hay bastante más. Esto es desconocido por la sociedad española. Se han sucedido generaciones pero “eso” parece permanecer en un inconsciente “Imaginario colectivo”.   Edgar Morin:  “Conjunto de deseos, valores, prácticas sociales símbolosque, en cada momento, funcionan efectivamente como “mente” social colectiva.

Han pasado más de 300 años. La actualidad demuestra que “algo o mucho” sigue vivo en la conciencia, la identidad, de Cataluña. Y la conciencia, identidad, española ignora o tiene una percepción muy contraria. ¿Entonces…? ¡Conflicto!


¿Y en 2019? De Felipe V a Felipe VI… ¿qué…?
Un observador imparcial verá reproducidos muchos de aquellos hechos. No hace falta enumerarlos. Solo recordar algunos desde la penúlúltima ocupación en 1939: Etapa franquista que repite el intento de 1714. Transición 1978: Constitución consensuada, hoy interpretada y aplicada de modo partidista. Exige que Cataluña tenga un estatuto refrendado por su sociedad. Se anuló parte importante del aprobado y no se ha ofrecido votar lo que quedó. Es inconstitucional. Estatutos: Transferencias aún pendientes del primero. Incumplimiento de aportación de fondos importantes del segundo. Invasión de competencias. Ataque a la inmersión lingüística que tenía reconocimientos internacionales. Calvo Sotelo (UCD): “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español” Intento de “españolizar” a los niños catalanes. Imposición del crónico déficit fiscal o expolio según modelos objetivos. Imposición de tribunales y justicia española a la catalana. Subordinación del parlamento catalán al español: Más de 25 leyes  aprobadas por el Parlamento Catalán recurridas al TC. Ejemplo: mejorar el bienestar social de “todos” , independentistas y dependentistas, recurridas al TC con daño evidente a la sociedad necesitada. Creación de leyes o decretos para anular las catalanas. Ej.: impuesto de la Banca. Montoro lo aprueba y luego aplica el impuesto 0,00 euros. Neutraliza el efecto de la ley catalana. Buena parte de esta sociedad reacciona. España continúa: Imputación de cargos democráticos por defender las propias leyes parlamentarias de Cataluña. Multas a dirigentes, prisión y exilio a líderes democráticamente elegidos por defender los intereses de todos y de valores incuestionables como la misma democracia. Anulación de la Generalitat mediante el 155 y tantas consecuencias negativas que recuerdan el 1714. Publicado: “Varios partidos, dirigentes autonómicos, algún parlamento español, proponen un 155 indefinido a Cataluña. Al gobierno español no le temblará la mano”. Hay mucho más comprobable.

¿Se repite la historia…?
¿Continúa el 1714 bajo Felipe VI? Parece evidente. Lo apoya la sociedad española mayoritaria. La sociedad catalana con sentimiento de identidad, de democracia, de libertad, lo padece. Coexisten “dos” imaginarios colectivos subyacentes en el conflicto y es otra causa muy importante del mismo. Se han incorporado muchos protagonistas ajenos a este proceso. Se han añadido nuevos anhelos, exigencias de valores: democracia auténtica, bienestar en función de la realidad de la economía catalana, justicia social, libertad, identidad.

¿Hacen “lo mismo” los actuales estamentos españoles ante el conflicto?

Cronológicamente: Castilla primero, España después, lo han creado. Cataluña, ha reaccionado. En 1.714 Castilla venció. En 2019 España lo sigue intentando. ¿Aportará España recursos “diferentes” para conseguir eliminar el conflicto?¿Convencerán, pacífica, democrática, voluntariamente, a esa parte tan importante de Cataluña que quiere recuperar lo que fue, tuvo, y vivir en las condiciones que merece? O… ¿bajo Felipe VI, haciendo “lo mismo” que intentó, inició, Felipe V… conseguirá resultados distintos, mejores…? ¿Con más represión se alcanzará total adhesión? El estado español no ha hecho caso a Einstein. ¿Y si se regresa al 1713 y a partir de ahí se busca el mejor proyecto común? ¡El conflicto desaparecería!


¿Cómo inciden las personas en el problema?
Ortega y Gasset:. ”Españoles y catalanes sólo pueden conllevarse”.” Azaña. “Si establecemos bien los límites de nuestro afán(…)es posible que no estemos tan distantes como parece”.

Debate, ¡ya en la segunda república española!, cara a un estatuto para Cataluña. ¿Se repite la historia? ¡Es evidente! Persiste conflicto “Cataluña/España”. ¿Tiene solución? ¿Qué propone el modelo Harvard?. Es un “referente” para analizar con perspectiva y, quizá, encontrar soluciones. Imprescindible Predisposición al acuerdo + Mutua capacidad de respuesta. ¿Qué aconseja Harvard? 1:SEPARAR A LAS PERSONAS DEL PROBLEMA”.

Las PERSONAS. En Cataluña. Gran parte ha reaccionado al incumplimiento sostenido, al recorte del estatuto “constitucionalmente” elaborado, con macromanifestaciones pacíficas que asombraron al mundo. Su parlamento, con propuestas democráticas. Seguir declaraciones de líderes independentistas, prensa, medios catalanes; aportaciones en foros, sugieren más defensa que agresión a lo español. Apenas hay descalificación, hispanofobia, insulto. Se comprende que España se resista a perder Cataluña . Ésta aporta mucho vital. Se plantearon peticiones vía parlamentaria, gobierno. No a todo como respuesta española. Predomina el respeto y la educación. Excepciones puntuales. Es comprobable. No se detecta predominio de actitudes hispanofóbicas ¡El “pacifismo”, la actitud democrática, informan sus actuaciones! ¿Perciben los catalanes que se corresponde igual?

¿Y en España? Recogida de millones de firmas que se convierten en “contra los catalanes”. Hemerotecas, programas de tv y radio, foros en prensa, radio, Facebook, etc. recogen comentarios con clara catalanofobia. Declaraciones de políticos influyen en la opinión pública española. Predominan actitudes, emociones, sentimientos, prejuicios, fobias, propuestas de boicot, insultos, descalificaciones. Se miente o distorsiona la realidad de Cataluña, sus reacciones ante el trato recibido, para imponer otra realidad no fundamentada, sí distorsionada, falsa. Artículos, programas de tv o radio, hieren la dignidad, la ética, el rigor, por su demagogia. Ahí están. ¿Predomina un mensaje integrador, ilusionante, para ese 80% que quiere un referéndum; ese casi 50% que quiere independizarse? Al contrario. El “problema” se agrava por las personas con actitud catalanofóbica. ¿Predispondrá eso a los catalanes al acuerdo, a resolver el conflicto?

Harvard aconseja: empatía, autocontrol emocional, trato siempre positivo, respeto, comunicación siempre orientada al buen clima y solución. Nada que perjudique. Un observador imparcial, ¿qué diagnóstico haría de la incidencia de “las personas” en el conflicto? A la luz del modelo Harvard ¿qué mensaje, actitud, perciben los catalanes de los españoles? ¿Y a la inversa? ¿Quién agrede?. Quién sólo se defiende? ¿Quién ha creado el “fuego” y lo aviva?. Quién lo intenta apagar pacífica, democráticamente. Según Harvard? ¿Se separan las personas del problema o se suman al mismo? ¿Qué demuestra un análisis objetivo, imparcial?

Premisas: Predisposición al acuerdo + mutua capacidad de respuesta. ¿Existe? Primera pauta: “SEPARAR A LAS PERSONAS DEL PROBLEMA Las “personas”, ¿quiénes promueven la solución? ¿Quiénes agrandan el conflicto?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 1 de febrer del 2019

Bàrbars i mentiders espanyols en el segle XXI | Axel Schönberger

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de borrell demente

Axel Schönberger

El ministre espanyol d’Afers Estrangers Josep Borrell, que s’autodenomina «socialista»,  però que té contactes amb el grup d’extrema dreta Societat Civil Catalana i que cínicament ha fet mofa dels presos polítics catalans, davant dels propers processos trucats i escandalosos a Madrid contra ells, el resultat dels quals ja deu estar decidit, a les seves manifestacions anticatalanes fins ara fetes n’hi ha afegit una de nova. Ha qualificat de «Fake News» els 1066 casos documentats de ferits per l’ús de la violència de la policia nacional espanyola i de la guàrdia civil a Catalunya el 1r. d’Octubre del 2017. I als seus col·legues de la Unió Europea els hi ha afirmat falsament que només hi havia hagut dos casos greus i que totes les altres notícies sobre els catalans ferits o serien inventades o falsejades.
Un Estat que no sols denega a un dels pobles que hi viuen el Dret Humà col·lectiu d’autodeterminació que li pertoca, sinó que a més impedeix amb brutal violència la celebració d’un referèndum corresponent, que sense consideració per la salut i la vida dels seus ciutadans que no fan altra cosa que fer ús dels drets fonamentals i humans que els hi garanteix la constitució espanyola, que permet que les seves unitats de policia els apallissin amb porres i amb puntades de peu, un estat el comportament actual del qual recorda els temps del franquisme i del nacionalsocialisme, ha de tolerar que en aquest segle XXI se’l qualifiqui de «bàrbar» amb tota la raó.
Si el referèndum català d’autodeterminació del 1 d’octubre del 2017 hagués estat realment il·legal i si fos certa l’afirmació espanyola evidentment falsa que Drets Humans individuals no tenen validesa en una democràcia, llavors un estat de dret democràtic hauria declarat el dia següent la seva nul·litat sense haver de recórrer a un ús brutal de violència contra la gent. Però intentar impedir que el poble català fés una votació democràtica que està d’acord amb la constitució espanyola i amb el dret internacional vinculant, va ser una acte de barbàrie brutal, del qual Espanya durant segles s’haurà d’avergonyir.
Qui, com a ministre de l’estat espanyol, davant de 1066 casos exactament documentats dels excessos policíacs del 1 d’Octubre del 2017 no sols es mofa i fa escarni dels damnificats, sinó que fins i tot nega que hagin rebut mal de cap mena, moralment no és ni un bri millor que els que neguen l’existència de camps de concentració nazis. Qui escampa aquestes mentides i vol minimitzar fets documentats com a «Fake News» demostra al poble català de manera rotunda que en aquesta Espanya ja no hi té lloc.
Catalunya ja s’ha decidit contra la continuació del jou espanyol i per una llibertat autodeterminada. El referèndum del 1 d’octubre del 2017 no va vulnerar el dret internacional. Va representar una utilització de l’inalienable Dret Humà col·lectiu d’autodeterminació per part del poble català. La proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre del 2017 va ser feta d’acord amb el dret internacional i no precisa de reconeixement d’altres estats per ser vàlida. Qui reconeix els Drets Humans, ha de reconèixer també la proclamació de la república catalana. Només podria revocar-la un nou referèndum en el que el poble català retirés eventualment la proclamació de la seva independència.
Des del 1 d’octubre del 2017, Catalunya està en un camí imparable cap a la seva independència com a estat.  En canvi, l’estat espanyol s’està disgregant. Les «Fake News» que escampa Espanya encara poden enredar l’opinió pública a altres països durant un cert temps i les mesures vulneratòries dels Drets Humans del govern i de la justícia espanyola encara poden retardar la construcció d’estructures estatals funcionants de la República Catalana. Però la barbàrie de l’aparell estatal espanyol, la seva violència arcaica , les massives vulneracions del seu propi dret de les que és responsable, la seva por d’una solució política per a un conflicte absolutament polític, perquè no té cap bon argument i  no té la raó de part seva, fan que Espanya es manifesti com a un país retardat, insuficientment desenvolupat i com un país vulnerador de la Convenció Europea de Drets Humans, els partits polítics del qual permeten que els seus alts tribunals  tergiversin i vulnerin com volen el dret nacional i l’internacional.
Qui nega l’existència dels camps d’extermini nacionalsocialistes, no diu la veritat.
Qui nega  els milions de crims del franquisme espanyol, no diu la veritat.
Qui nega la violència brutal de la policia el 1 d’octubre del 2017 que va ocasionar 1066 ferits, com a mínim, a Catalunya, no diu la veritat.
Qui ho diu, contra tota evidència, en exercici d’una funció pública, és un mentider.
Dirigents de la Unió Europea, en el cas del conflicte català, s’han decidit en contra dels principis de l’estat de dret, de la democràcia i dels drets humans. Així, de manera irresponsable han causat enormes danys a la Unió Europea i a la idea de la unitat Europea, l’abast dels quals es veurà en anys vinents.
Bàrbars espanyols a l’Europa del segle XXI – i Europa calla i s’ho mira!
Font: http://unilateral.cat/2019/01/29/barbars-i-mentiders-espanyols-en-el-segle-xxi/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 30 de gener del 2019

Un fiscal espanyol insulta Iñarritu per demanar que hi hagi observadors internacionals al judici al procés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Després de la lacra dels jutges ultranacionalistes amagats a Twitter, arriben els Fiscals

El fiscal Jorge Armando Bermúdez González
El fiscal Jorge Armando Bermúdez González

La República us ha anat ensenyant, amb la col·laboració d’Anonymous Catalunya, com de podrida està la justícia espanyola a través de diferents jutges que usant perfils anònims a Twitter malparlaven contra el procés i els líders independentistes.
Però l’ultranacionalisme espanyol afecta a tota la judicatura, de principi a fi. També als fiscals. En aquest cas, el fiscal Jorge Armando Bermúdez González, expert en delictes informàtics i que exerceix a Guipuscoa, piula sota el nom de @tenientekaffee.
El Fiscal ha insultat el senador independentista basc, Jon Iñarritu, quan aquest ha preguntat “quin problema té la Fiscalia espanyola” perquè no deixarà que hi hagi observadors internacionals al judici contra l’1-O. La resposta del fiscal, emparat en l’anonimat, ha estat un insult: “tontopollas”.

Però no és la primera vegada que Jorge Armando Bermúdez González increpa líders independentistes a Twitter. També ho va fer amb Teresa Jordà, consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació del Govern de Catalunya, a qui assegurava que estaven “matant la democràcia”. També ha dit a tots els independentistes que són “imbècils” i ha fet sentències sobre què passaria si Catalunya s’independitza o també comentaris sobre Carles Puigdemont.
Cal dir que el Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal és molt clar sobre què representa la manca de respecte cap a les institucions o càrrecs públics. Concretament, a l’article 63 especifica què es considera una “falta greu” insults com alguns que Jorge Armando Bermúdez González ha fet:



Un cop descoberta la seva identitat, el senador basc Jon Iñarritu ja ha registrat una sol·licitud a la Cambra Alta espanyola perquè el fiscal Bermúdez González comparegui.

Mostra la imatge al Twitter

Registrada la solicitud de comparecencia ante el @Senadoesp del Fiscal Delegado adscrito al Servicio de Criminalidad informática de la Fiscalía General del Estado @fiscal_es.
A ver qué nos cuenta.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 28 de gener del 2019

L'assassí dels rurals seguia grups ultres al seu Facebook

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ARTICLE RECUPERAT DEL22 DE GENER DEL 2017

Resultat d'imatges de ismael rodríguez clemente

Ismael Rodríguez Clemente, el presumpte autor del doble homicidi de dos agents rurals aquest dissabte, és seguidor de diversos grups d'ultradreta, tal com es pot veure a través del seu perfil de Facebook. L'home, de 28 anys i de Barcelona, segueix nombroses pàgines de continguts de l'extrema dreta espanyola i nord-americana. 
Algunes de les pàgines que hi ha al seu perfil són: "Cataluña, tierra española", "España unida y solo una bandera" o "Adelante, España". En aquests espais es comparteixen convocatòries i imatges de concentracions de grups ultres, com, per exemple, la que hi va haver el 28 de maig passat a Barcelona, convocada per grups de legionaris sota el lema "A la legió no se la trepitja".
Des de "Cataluña, tierra española", també es defensa l'absolució dels 14 acusats pels actes vandàlics i agressions de Blanquerna l'any 2013, quan van boicotejar la celebració oficial de la Diada organitzada per la delegació de la Generalitat a Madrid. 
Ismael Rodríguez, fidel seguidor de la selecció espanyola, la roja, es definia com "espanyol fins a la mort" coincidint amb un dels seus partits l'estiu del 2014.
L'home també era admirador de pàgines sobre formacions militars com "Fuerzas Armadas Españolas" o "100% con nuestras fuerzas".


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 25 de gener del 2019

Jutges ultranacionalistes rere l’anonimat (Cap. V): Carlos Antonio Vegas Ronda

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Actualment excerceix a Barcelona i acumula centenars de tuits on desprèn profund odi contra els catalans, els Mossos i recopila perilloses declaracions masclistes

Carlos Antonio Vegas Ronda, jutge del Social número 1 a Barcelona


En aquesta cinquena entrega ens centrem en el perfil @EstadoCharnego i ja podem comprovar tota una declaració d’intencions amb el nickname. Ell és el jutge Carlos Antonio Vegas Ronda. El magistrat, després de 17 anys exercint d’advocat, i d’haver estat docent a la UAB, va accedir a la judicatura espanyola l’any 2010. Va exercir com a titular del Jutjat del Social número 1 de Benidorm (Alacant) i després jutge del Social número 2 de Terrassa. Actualment exerceix de magistrat del Social número 1 de Barcelona, la capital catalana. Ha estat membre, com tots els altres magistrats, de la ultranacionalista espanyola Asociación de Jueces Francisco de Vitoria.

La seva intenció és marxar de Catalunya i exercir a Madrid. Però malgrat les seves reiterades peticions, el CGPD li ha denegat la petició, fins i tot, especificant, que és innecessari el que demana emesa el 10 de gener d’enguany: “Tomar conocimiento del informe desfavorable del Servicio de Inspección a la medida de refuerzo para el Juzgado de lo Social n.º 30 de Madrid, a favor de Carlos Antonio Vegas Ronda, titular del Juzgado de lo Social n.º 1 de Barcelona. Notifíquese al Tribunal Superior de Justicia de Madrid y al Servicio de Inspección, para su conocimiento y efectos”.

Quan treballava a Terrassa, ja va mostrar la seva dèria ultranacionalista quan va assegurar que “montaria un pollo contra la directora” del col·legi del seu fill perquè convidaven un expert basc en drets humans per a parlar de pau, Txema Urkijo.
Carlos Antonio Vegas Ronda, també segueix la línia dels altres jutges i demostra tenir una dèria absoluta i profunda obsessió amb el president legítim Carles Puigdemont. El titlla de “supremacista”, “racista”, “dement” i, fins i tot, arriba a piular: “TV3 entrevista des d’Alemanya a Puigdemont” acompanyat amb un vídeo d’un discurs d’Adolf Hitler. Però també li diu ‘Stalin’ i, fins i tot, pallasso quan el compara amb Charlie Rivel. Aquí un recull de les desenes i desenes de tuits que li ha dedicat, la majoria d’ells en horari laboral.
Com no podia ser d’una altra manera, el president Quim Torra també rep de valent pel jutge del Social de Barcelona. Es vanta d’anar a Madrid a demanar que no es pacti amb el president, li diu gandul i compara els seus articles amb el llibre de Hitler ‘Mein Kampf’. Fins i tot arriba a dir “vergüenza de tío”. El pitjor tuit és un que diu “Hi ha una funerària a Sabadell amb el nom ‘Torra’, aquí ho deixo…”. Una amenaça? Una broma de mal gust?
El vicepresident legítim també està al punt de mira d’aquest jutge ultranacionalista. L’obstinació nazi és present en bona part dels seus tuits quan parla de polítics catalans i, directament, bateja el republicà com ‘Mengele Junqueras’. Josef Mengele, conegut com ‘l’Àngel de la mort’ va ser un doctor de les SS que al camp de concentració d’Auschwitz experimentava de manera cruel i terrorífica amb els jueus duent a terme pràctiques aberrants. És més, per una banda defensa el xenòfob Xavier García-Albiol però per l’altra carrega contra Junqueras per “racista”. Fins i tot amb insults com quan, directament, diu que “els d’ERC són idiotes”.
Arribats fins aquí, no ens ha d’estranyar que defensi el PP i Cs, i tampoc Vox. Parla de morts per un suposat “cop d’Estat” i assegura que el partit d’ultradreta és “una opció tova” pels que viuen a Catalunya.
El seu odi cap al procés abraça les tesis de Ciudadanos i usa la terminologia ‘lazi’ (mescla de ‘lazos’ i ‘nazi’) per a referir-se als ciutadans demòcrates que col·loquen llaços grocs a la via pública. Fins i tot usa expressions tan menyspreables i racistes com ‘catalufos’ i ‘moros’.
També, en la línia dels altres magistrats, Vegas Ronda aprofita les xarxes per dictar sentència abans que ho faci el TS enel judici de l’1-O i el procés (tot i que ja sabem tots plegats que serà condemnatòria). També es mostra molt a favor del 155 i àdhuc el considera tou. El més greu de tot és quan critica el cos dels Mossos d’Esquadra “no me fío, me dais repelús” i els acusa d’identificar il·legalment els radicals que arrenquen llaços amb la cara tapada. La quantitat de publicacions sobre aquests temes és descomunal i aquí només hi ha una petita mostra.
Però encara va més enllà i el jutge, tot i formar part de la judicatura, carrega contra els advocats dels exiliats. És el cas de Gonzalo Boye o Jaume Alonso-Cuevillas a qui els dedica contundents tuits perquè defensen a qui ell odia.
De fet, el diari Publico.es, ja va parlar d’aquest jutge però només es va centrar en els seus comentaris profundament masclistes que va fer quan la revista de la Asociación de Jueces Francisco de Vitoria va publicar un poema on feia burla de la relació d’Irene Montero amb Pablo Iglesias.

Capítols anteriors:


    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial