Quan les esvàstiques senyorejaven a Barcelona

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova publiquen 'Nazis a Barcelona' a l'editorial L'Avenç

Sebastià Benassar

Himmler, amb el braç estirat, el 23 d'octubre de 1940, en la Barcelona catòlica, franquista i amiga dels nazis. (Foto de Pérez de Rozas)

A principi del 1940 i fins al 1943, entre 2.000 i 4.000 alemanys varen viure a la ciutat de Barcelona. Eren de classe mitjana o mitjana alta, sobretot professionals liberals i mestres de centres educatius i tenien una forta capacitat de mobilització. Aquest és un retrat possible de la comunitat nazi establerta a la capital de Catalunya just després de la victòria de Franco i un dels nombrosos detalls que ofereixen els historiadors Francesc Vilanova i Mireia Capdevila en el llibre Nazis a Barcelona, l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) que acaba de publicar l’editorial L’Avenç i que esdevé una crònica gràfica imprescindible de la presència del feixisme alemany i italià a la ciutat just acabada la guerra del 1936-1939.

‘El nostre interès per la presència feixista a la Barcelona de la immediata postguerra ve de molt lluny, quan ja lligàvem la recerca creuada entre fotografies d’esdeveniments i el seu ressò a la premsa. Buscàvem la història de l’exposició d’arquitectura moderna, però a partir del 2012 ens vam posar a fer aquesta recerca de manera sistemàtica, que es va concretar el 2014, quan vam poder dedicar-nos a estudiar aquesta presència que mostra que Barcelona va ser una ciutat molt afí tant als feixistes italians com als nazis alemanys’ assegura Capdevila.

Per arribar a oferir-nos aquest llibre tan complet, els historiadors han furgat en tota mena d’arxius i, sobretot, en les fonts municipals, que és des d’on hi hagué més interès a deixar constància gràfica d’aquestes visites i actes. Per això mateix, té tot l’interès que el consistori barceloní figuri com a coeditor de l’obra.

Un menú pantagruèlic per a Himler. Fons de l’Ajuntament de Barcelona,
actes protocol·laris

Així, si us interessa de saber què va sopar Heinrich Himler –cap de les SS i gestor dels camps de concentració durant la segona Guerra Mundial– en la recepció a l’hotel Ritz que li van oferir l’octubre del 1940, només cal consultar la fotografia del menú que acompanya aquest reportatge: a l’aperitiu, pernil, anxoves i olives; i la cosa continua amb brou concentrat, pasta de full amb parmesà, llagostins de Sant Carles de la Ràpita i arròs criolla; timbal de verdures de tardor, supremes d’au toledana, xampinyons frescos i unes postres que inclouen crema d’ametlles i nata i maduixes. Això, en un moment que a Barcelona es vivia en la màxima misèria. El dispendi de l’estada de Himler a la ciutat va costar al consistori ni més ni manco que 14.367 pessetes de l’època.

De fet, la visita de Himler a Barcelona és coneguda perquè alguns llibres –i unes quantes novel·les han abraçat aquesta teoria– asseguren que el dirigent nazi va visitar Montserrat pensant-se que hi podria trobar el sant Graal. ‘Himler ve a Barcelona després d’un viatge oficial a Madrid i al final, a Montserrat, el rep el pare Ripol perquè l’abat Escarré, en una hàbil maniobra política, decideix de no rebre’l. Nosaltres hem pogut parlar amb el nebot del pare Ripol i diu que el seu oncle ho va fer amb un gran disgust i a contracor, però que no li havia quedat més remei perquè era un dels pocs que parlava alemany i Himler no volia traductors. Va ser una visita feta per un home despectiu i maleducat que potser es pensava que allà es podia trobar el sant Graal, però que, evidentment, no va tenir nassos de demanar-ho’, explica Francesc Vilanova.

Tot i això, la visita de Himler no va ser pas la primera visita oficial. Els honors, en aquest cas, corresponen al comte Ciano (Gian Galeazzo Ciano), gendre de Mussolini i membre fundador del partit feixista italià, que ja va arribar a Barcelona el juliol del 1939 en una visita oficial una mica diferent de la de la parafernàlia nazi quan s’organitzaven actes a la capital del país.

El comte Ciano, gendre de Mussolini, va ser el primer
gran mandatari de visitar Barcelona, el juliol del 1939

Segons que explica Francesc Vilanova, ‘el llibre i la presència feixista a la ciutat mostra a la perfecció l’evolució de la Segona Guerra Mundial, que condicionarà el tracte del que es fa a la ciutat. Així, el setge de Stalingrad marcarà un abans i un després, com també la caiguda de Mussolini, és clar. Quan tot va bé, hi ha un crescendo d’actes i de presència, però a partir del 1943, quan s’intueix que les coses no aniran tan bé, els actes es redueixen i la presència diplomàtica cau en picat, tot i que encara n’hi haurà alguna d’important el 43 o el 44.’

La immersió en els arxius i en la premsa de l’època ha permès als autors de fer una feina complementària: un encreuament d’adreces que traça una cartografia molt completa de la presència oficial tant nazi com feixista italiana a la ciutat, a més de la de les autoritats franquistes i falangistes locals. ‘D’aquesta manera, hem pogut col·locar els centres de poder sobre una cartografia de la ciutat, i hem constatat que hi va haver una ocupació real del cor de Barcelona que implicava una gran despesa econòmica, amb oficines i locals a l’Eixample, al passeig de Gràcia, a la plaça de Catalunya. A la part alta, hi trobem els internats i algunes escoles alemanyes, però tot el centre era ple de logística de tots dos països’ afirma la Mireia Capdevila.

També s’ha pogut veure que, a banda de la col·laboració d’aquesta colònia estable germànica, que era molt activa i que va introduir festes pròpies com la de l’aniversari de Hitler o la celebració de l’arribada al poder, les institucions franquistes i, especialment, l’Ajuntament de Barcelona varen ajudar que es poguessin celebrar tots aquests actes cedint espais gratuïtament, com el teatre Tívoli o el Palau de la Música. ‘Un dels moments més impressionants és quan es va fer l’exposició sobre arquitectura al palau del parlament, que va ocupar tot l’edifici que havia cedit de franc l’ajuntament’, explica la historiadora. La intenció de les autoritats nazis era que en tots els països conquerits o aliats se celebressin els mateixos grans esdeveniments del calendari nazi, com per exemple, el dia de la collita, que també es féu a Barcelona. ‘Els nazis destacaren, sobretot, per la monumentalitat en l’escenificació de les festes, mentre que el feixisme italià no tenia aquest afany monumental. Els alemanys, sempre que podien, col·locaven l’esvàstica i el retrat de Hitler’.

Les joventuts hitlerianes també varen visitar la ciutat
i actuaren al Palau de la Música el 1943. Foto: Pérez de Rozas.

Les visites dels grans dirigents nazis solien seguir un mateix patró, que és el que es pot seguir per les hemeroteques i les imatges que han trobat: els grans caps anaven a veure les autoritats militars en primer lloc, visitaven l’ajuntament i la diputació i, després, segons el tipus de visites, solia anar a veure una secció femenina o alguna organització juvenil. S’organitzaven també les desfilades de rigor i, si hi havia més dies, hi havia sortides a fora, especialment a Sabadell i Terrassa, però també a Badalona i Montserrat. En l’organització de tots aquests actes ‘hi tenia un paper molt destacat la colònia’, diu Capdevila.

Les tornes varen canviar quan es va perdre la guerra; la comunitat es va dissoldre ràpidament i es tancaren les escoles. ‘Alguns nazis sí que varen trobar refugi a Barcelona, però eren de segon ordre; la majoria anava a Amèrica i va utilitzar la ciutat com a escala en el trajecte’, segons Vilanova, que explica que la presència constant de feixistes de tota mena a Barcelona promoguda pel nou règim venia motivada pel ‘passat de la ciutat, que havia estat el cau de l’obrerisme, de l’anarquisme i del secessionisme’: ‘Per al règim, la ciutat necessitava una expiació, i aquestes manifestacions del poder feixista eren transversals i aclaparaven des del separatisme fins a l’anticlericalisme.’

El llibre inclou una gran quantitat d’imatges de fotògrafs de l’època. Potser les més conegudes són les de Pérez de Rozas, mentre que les de Brangulí ‘són un petit descobriment, com també el fons administratiu i les factures, que diuen molt de la Barcelona franquista i de quina normalitat es donava a totes aquestes manifestacions en una de les èpoques de màxima penúria de la ciutat, que evidentment, ells no patien’, afirmen els autors.

I és que, mentre bona part dels perdedors de la guerra maldaven per una cartilla de racionament, els alemanys i italians vivien molt bé, gaudien com a mínim d’un concert de la Filharmònica de Berlín al Palau cada any, es feien grans conferències a l’Ateneu, Wagner sonava al Liceu i es programaven cicles sobre Boccherini. Tot al servei d’uns amics que ompliren d’esvàstiques i salutacions a la romana Barcelona mentre la guerra els va ser favorable. 

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova

Quan les esvàstiques senyorejaven a Barcelona | VilaWeb

FREDERIC AMAT_ZOÒTROP

«Frederic Amat_Zoòtrop» presenta una selecció de projectes d’intervenció en espais, tant naturals com urbans, sovint vinculats a l’arquitectura, amb l’objectiu de crear un mapa, una topografia, del seu treball, buscant-hi sempre el component poètic. El títol de l’exposició, «Zoòtrop», fa referència a la màquina estroboscòpica formada per un tambor giratori, amb uns talls a través dels quals l’espectador pot veure una sèrie de dibuixos que, en girar, sembla que estiguin en moviment. L’exposició, com un zoòtrop, pretén mostrar les diverses facetes de l’obra d’Amat en relació amb l’espai, l’arquitectura, la ciutat i el paisatge.

La instal·lació «Zoòtrop», creada expressament per a aquesta exposició, rescata els espais domèstics de l’habitatge dels senyors Milà, propietaris de La Pedrera, que es van perdre en les diverses reformes i usos de la planta noble al llarg dels anys, abans d’esdevenir un espai expositiu. Els àmbits amb atributs específics —el despatx, la sala, el menjador, el dormitori, el tocador…— i els de servei i de trànsit evoquen, a partir de plànols d’arxiu, la seva morfologia, d’una manera subtil, quasi fantasmagòrica, amb uns envans transparents que recuperen posicions perdudes, temporalment i espacialment. Al seu interior, les càpsules de memòria són presències en què la matèria —la ceràmica—, la forma —les vuit crisàlides de llenques de fang cuit— i el majestàtic color negre que aixopluga tots els altres no fan més que habitar l’espai de La Pedrera i, com capolls gegants, esperar la seva metamorfosi. Al final d’aquest recorregut enigmàtic, la projecció del film Forja, fet al 2011 resseguint les baranes que Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol van crear per als balcons de l’edifici, es converteix i es confon amb la cal·ligrafia gruixuda de Frederic Amat.

«Restituint el teixit misteriós de La Pedrera, Amat actua practicant l’ars adaptavit, l’únic que escau a la creació lentíssima de les formes petrificades de la memòria, i l’únic que, davant de les adversitats, no defrauda.» Juan José Lahuerta

El carrer Pepe Rubianes serà el de l'actual Almirall Cervera

S'abandona la idea inicial de dedicar-li una plaça del Paral·lel però falta que ho aprovi el districte de Ciutat Vella 

"Rubianes somos todos" - Palau Sant Jordi. Foto: ORIOL DURAN

ACN - barcelona

La ponència del nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona va informar favorablement el passat 13 de març del canvi de nom del carrer Almirall Cervera, a la Barceloneta, que passarà a dir-se carrer de Pepe Rubianes si finalment així ho aprova el disctricte de Ciutat Vella. Així doncs s'abandona la idea inicial de dedicar-li una plaça del Paral·lel entre els carrers del Marquès de Campo Sagrado i de Viladomat. S'opta per un espai més dignificat, que s'ajusta als desitjos de les anomenades ‘Viudes de Rubianes', és a dir, els amics del còmic, i que està més en consonància amb l'estil de vida i amb el que hauria volgut l'actor i humorista.

Font: El carrer Pepe Rubianes serà el de l'actual Almirall Cervera http://www.elpuntavui.cat/societat/article/-/1112792-el-carrer-pepe-rubianes-sera-el-de-l-actual-almirall-cervera.html

Pepe Rubianes, portarà el Borbó fins a fer la mar

Bob Dylan, renuncia al teu Nobel

Agus Izquierdo

Robert Allen Zimmerman ha estat premiat amb el Premi Nobel de Literatura d’aquest 2016. El premi ha fet saltar les alarmes en els cercles més intel·lectuals i entre el conservadorisme cultural. Una de les ignomínies ha consistit a dir que Dylan no és pròpiament un escriptor. Aquí és on es planteja la pregunta del segle: què vol dir ser un escriptor? L’establishment literari ha entès el guardó com una traïció en tota regla, una ofensa al camp de les lletres; resulta que el Nobel de literatura no l’ha guanyat Murakami, que sí que és escriptor. L’ha guanyat Bob Dylan, que no ho és. O això diuen alguns.

Un bon dia, un jove cantautor esquifit va sortir acompanyat per sis cordes i una aparatosa armadura que servia per subjectar l’harmònica. Tot, en recerca de les arrels de la música nord-americana, viatjant per un territori que el meravellava. D’ençà del seu primer disc, la seva discografia és en general una antologia que es dedica a explicar històries, d’una temàtica eclèctica, amb un tractament prodigiós i un contingut filosòfic irreprotxable. És tanta la qualitat d’algunes de les seves lletres que s’han editat i publicat una interminable llista de reculls en llibres.

I és que Bob Dylan no és només un líric formidable. També sap tocar la guitarra i sap solfeig. I això, per molts, és intolerable. Parlant de tocar, ha acariciat les ànimes de tota una generació: als anys seixanta va ser un dels estendards del moviment contracultural –a la quinta també pertanyen Janis Joplin, Joan Baez o Graham Nash– que marcaria la història del pensament popular. Va negar la seva condició de star system o rockstar. Bob Dylan no és cap ésser suprem, però és un poeta, agradi o no.

Per aquell qui insisteixi amb la politització de la corporació Nobel, Dylan també ha estat un dels referents en el canvi. Una involucració social no desitjada, això sí. Perquè el trobador de Minnesota va desmarcar-se aviat del seu rol en l’àmbit contestatari i reivindicatiu; no volia ser un actor polític, sinó senzillament un artista. Això ho exposa Scorsese a No direction home (2005), un magnífic documental que ressegueix el procés de metamorfosi dylanià quan, de cop i volta, deixa el folk i endolla la seva elèctrica.

La discussió, doncs, és si les cançons de Bob Dylan han de ser tractades com objectes o peces literàries. Ha de tenir Visions of Johanna, per exemple, la mateixa validesa que uns versos d’Allen Ginsberg? Per a molts dels seus oients no existeix el dubte en aquest afer. De fet, la querella és una estupidesa tenint en compte que s’aparta del valor qualitatiu d’aquestes cançons o poemes.

No, un seguidor de Dylan no entrarà en aquesta discussió, sobretot quan recorda a aquell Dylan més picaresc, excèntric i tímid, que va compondre temes com la preciosa oda A Hard Rain’s A-Gonna Fall. Aquell que actuà com un visionari que acompanyava el vers amb la melodia.

No tot el producte de Dylan és literatura, d’acord. Però gran part de les seves obres podrien perfectament formar part del patrimoni literari. Negar la legitimitat del premi, per pura coherència, implicaria jutjar també el Nobel de la Pau a Obama, entre molts d’altres. Que Dylan estigui en el punt de mira dels més crítics i escèptics no és cap novetat. Aquests dies s’ha ignorat completament la qüestió del masclisme o l’ús de la influència política dels premis. És més rellevant i prioritari deliberar si el cantautor és un literat o només un bon músic. La reacció d’ofensa d’alguns denota una ridícula i infantil susceptibilitat. És com qui s’emprenya perquè no ha guanyat ell, o els seus interessos no s’han vist satisfets.

Reduir la literatura purament a l’acció d’escriure llibres o publicar novel·les i poemaris és tancar un art que, en essència, esdevé l’expressió autèntica de l’ésser humà. Aquesta opressió del concepte literari hauria de suposar el veritable escàndol. Aquí radica la injustícia.

Permeteu-me que parli de mi. Tinc 25 anys i he llegit molt menys del que m’hauria agradat fer. Tot i així, m’atreveixo a entendre Dylan ‒el Bob, no el Thomas‒, com un representant de la literatura molt competent. És més, sort de tenir gent com aquesta, que fa el món una mica menys imperfecte. Per això, el millor que podria fer Bob Dylan ara, després de remoure els ciments de l’elitisme pedant de la literatura, seria volar a Suècia i tornar el Nobel a l’Acadèmia. Amb això no pretenc donar més validesa a tot el que he comentat anteriorment. És clar, tampoc podria perquè, com Dylan, no estic dins del club selecte dels escriptors purs.

font: Bob Dylan, renuncia al teu Nobel | Agus Izquierdo

Gràcies Illencs, Valencians i germans del Nord!

Des del Principat us agraïm el suport i us esperem. Siau benvinguts a casa vostra. 

MALLORCA

PAÍS VALENCIÀ

CATALUNYA NORD

NO N'HI HA MÉS....

300 dies sense govern a Espanya

Publicat per Mark Serra Parés mk

Valencians i balears podran tenir la nacionalitat catalana

• La constitució que Constituïm ha presentat aquest dimecres a la presidenta del Parlament preveu que les persones amb “nexes culturals i lingüístics comuns amb Catalunya” puguin tenir la nacionalitat
•  Nord-catalans, andorrans i algueresos podran tenir DNI català sense convenis de reciprocitat
•  La proposta de la Constitució Catalana, demà amb El Punt Avui

Representants de Constituïm, el gener passat al Col·legi de Periodistes Foto: JUANMA RAMOS

EMILI BELLA - BARCELONA

Valencians i balears podran obtenir la nacionalitat catalana en la Catalunya independent, segons consta a l'article 13.4 de la proposta de constitució catalana que el grup Constituïm ha presentat aquest dimecres a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. “Els ciutadans d'altres estats que tinguin nexes culturals i lingüístics comuns amb Catalunya poden optar per la nacionalitat catalana sense haver de renunciar a la seva”, afirma el text, elaborat per 17 ponents voluntaris a partir de tres constitucions prèvies i 3.400 aportacions ciutadanes per internet. Per tant, també els andorrans, els nord-catalans amb nacionalitat francesa, els algueresos amb nacionalitat italiana i els aragonesos de la Franja i els murcians del Carxe amb l'espanyola podran tenir DNI català, “encara que el principi de reciprocitat no es reconegui al seu Estat”.

El Punt Avui ha tingut accés a la proposta constitucional, que preveu que la república concerti tractats o convenis de doble nacionalitat amb tots els estats que reconeguin el principi de reciprocitat i que en aquests estats els catalans es puguin naturalitzar sense perdre la seva nacionalitat d'origen. L'articulat de la llei de lleis catalana estipula que “la nacionalitat catalana s'adquireix, es conserva i es perd d'acord amb el que estableixi la llei. Es pot adquirir per naixement, filiació, adopció, matrimoni, residència o bé per opció”.

Castellà, patrimoni cultural de cohesió

D'altra banda, el text també preveu l'oficialitat del català i de l'aranès, tal com va avançar dilluns aquest diari, però no del castellà, que tindrà “un estatus jurídic especial, com a patrimoni cultural de cohesió que cal respectar, garantir i protegir”. La carta magna posa èmfasi en la cura de “la diversitat lingüística”. S'abandonen així les propostes dels esborranys previs, que parlaven de cooficialitat per al castellà o d'una moratòria de deu anys per poder-se relacionar amb aquesta llengua amb l'administració.

L'actual proposta de constitució inclou una disposició que recull que “el règim jurídic de la llengua castellana ha de respectar, garantir i protegir els drets lingüístics dels catalans que constitueixin el nou estat, nascuts abans de l'any 1977, a poder emprar oralment i per escrit la llengua castellana davant les institucions públiques”.

Aquesta proposta de constitució íntegra es publicarà demà en l'edició en paper d'El Punt Avui.

ARTICLE 13

Els ciutadans d'altres estats que tinguin nexes culturals i lingüístics comuns amb Catalunya poden optar per la nacionalitat catalana sense haver de renunciar a la seva nacionalitat, encara que el principi de reciprocitat no es reconegui en el seu Estat.

ARTICLE 3

El català és la llengua nacional i oficial de Catalunya. [...] Es reconeix a la llengua castellana un estatus jurídic especial, com a patrimoni cultural i de cohesió que cal respectar, garantir i protegir

Font: Valencians i balears podran tenir la nacionalitat catalana | Emili Bella | Barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia

EL QUE ENS AMAGARAN DELS PAPERS DE PANAMÀ

Original en castellà, traduït amb Google translator

Vicenç Navarro 

Autor del llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante, Anagrama, 2015

Com era d'esperar, les notícies generades per la publicació dels papers de Panamà estan creant un gran enrenou. I ja que hi ha 11,5 milions de documents que han estat fets públics que abans eren confidencials, hi ha molt tema i més notícies per publicar sobre aquests papers. Ara bé, és sorprenent que elements clau ja coneguts, de gran significat polític, amb prou feines es coneguin o s'ignorin completament (veure el meu article "El que no es diu ni es dirà dels papers de Panamà", Públic , 11.04.16). Per exemple, qui és i qui són els fundadors de la firma d'advocats Mossack Fonseca, que mantenia tota aquesta informació? És curiós que gairebé no s'hagi analitzat aquest fet. Emile Schepers, de la revista World News , que gaudeix de gran credibilitat, ha publicat un article de gran interès, " Panama Papers and Latin America: The elephant in the room" (11.04.16), que detalla dades que són d'una enorme importància i que no he llegit en els majors mitjans d'informació espanyols. Vegem en primer lloc les dades.

Un membre fundador de la firma d'advocats Mossack Fonseca és el Sr. Jürgen Mossack, el qual és fill d'un membre de les enormement repressives SS del Partit Nazi alemany, que després d'escapar d'Alemanya en acabar la II Guerra Mundial es va anar a Panamà, i allí es va establir. El fill és membre prominent del partit de la dreta panamenya, el Partit Panameñista, molt actiu en l'establishment econòmic-polític-mediàtic d'aquell país, amb conegudes connexions amb la dreta i la ultradreta llatinoamericana. El president d'aquest partit ha estat fins fa molt poc el partner del Sr. Mossack en la signatura d'advocats, el Sr. Ramon Fonseca Mora.

El centre d'ocultació del finançament de les dretes i ultradretes llatinoamericanes

D'aquí que gran part dels negocis de tal signatura incloguin l'ésser dipositària de grans fons ocultats, procedents i de propietat d'institucions i de personatges prominents de la dreta i ultradreta llatinoamericana, que inclou polítics i / o governs de sensibilitat conservadora i liberal ( que constitueixen els grans eixos de la gran dreta llatinoamericana). Segons Schepers, aquesta llista inclou avui als polítics més prominents d'aquesta dreta, des de l'avui president argentí, el Sr. Maurici Macri, fins a la família Fujimori del Perú, passant pel president Enrique Peña Nieto, de Mèxic (del PRI), i el president de la Cambra Baixa brasilera, el congressista Eduardo Cunha, membre del Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB) que avui ha trencat la seva aliança amb el Partit dels Treballadors que governa Brasil, a fi de facilitar l'impeachment de la presidenta de país. De nou, segúun l'article del Sr. Schepers, tal personatge, el Sr. Cunha, sembla haver rebut al voltant de 5 milions de dòlars d'un consorci de construcció portuguès que intentava aconseguir un contracte amb la companyia petroliera pública Petrobas , avui el centre de un gran escàndol al Brasil.

Si es tracta de les dretes i ultradretes llatinoamericanes, no podia faltar entre els que ocultaven diners en la firma d'advocats Mossack Fonseca, la institució que més ha participat en la promoció i defensa de tals grups d'Amèrica Llatina: ni més ni menys que la CIA del govern federal dels EUA. Segons l'autor de l'esmentat article, l'origen de la signatura Mossack Fonseca, així com altres companyies fantasmes panamenyes, estava relacionat amb les activitats de la CIA. Es veu que, tal firma d'advocats era la base també dels fons ocults destinats per la CIA per desestabilitzar a tots els governs d'esquerres d'Amèrica Llatina, des de Cuba fins a Brasil, Bolívia, Argentina, Perú, Nicaragua, El Salvador i una llarga llista.

La doble moral dels grans mitjans d'informació

La CIA, fundada el 1947, ha tingut un pressupost que s'ha mantingut secret, no conegut ni per la població nord-americana ni pel Congrés dels EUA. Es calcula que són al voltant de 52.000 milions de dòlars, que inclouen el finançament, també secreta, d'activitats desestabilitzadores dels governs que el govern federal dels EUA (i, sobretot, les grans empreses financeres i industrials que exerceixen una excessiva influència sobre tal govern) considera contrari als seus interessos. Una de les seves primeres accions va ser el cop militar contra el president Jacobo Arbenz de Guatemala en 1954. Entre els col·laboradors de la CIA es trobava el dictador de Panamà, Manuel Noriega. Des de llavors, Panamà ha estat un dels focus financers de la intervenció desestabilitzadora d'aquesta agència. Panamà també ha estat, no només un lloc on amagar diners, sinó també on traficar amb diners amagats procedent del tràfic d'armes i el comerç de les drogues.

Suposo que el lector estarà d'acord que d'haver-se descobert que tal firma d'advocats era una de les seus financeres establertes pel govern cubà per desestabilitzar els governs de dreta a Amèrica Llatina, això hauria estat una notícia majúscula, apareixent a la primera pàgina de El País. Doncs bé, no només no ha aparegut en la primera, sinó tampoc en l'última pàgina d' El País . ¿No li sembla al lector aquesta situació més que preocupant per a la salut de la democràcia espanyola? En el seu lloc, la gran notícia que va aparèixer en el seu moment era la suposada finançament del Partit polític Podem per part de Veneçuela i l'Iran, sense que s'hagi mostrat gens d'evidència sobre això. Però això mai ha estat un handicap per als grans mitjans d'informació i persuasió d'aquest país, que continuen la distribució i promoció de tal acusació.

Mentrestant, els mateixos mitjans silencien i oculten la documentada finançament (part de la qual està basada en Panamà) de la CIA a grups opositors als governs d'esquerres a Amèrica Llatina, que estan recorrent a mètodes antidemocràtics en el seu intent per interrompre el procés democràtic i que el President Obama, en la seva recent visita a Amèrica Llatina, va tenir la gran noblesa (impensable entre els dirigents de l'Estat espanyol) de reconèixer i excusar-se de tals intervencions dutes a terme per molts governs nord-americans per desestabilitzar governs progressistes en aquell continent. A Espanya, per contra, la gran majoria de mitjans d'informació estan contribuint a crear una gran hostilitat contra tals governs. Els recents casos d'Argentina, Brasil i Veneçuela, entre d'altres, són clara mostra de la seva doble moral, que, a nivell popular, es diu correctament hipocresia.

Font: Pensamiento crítico » Una de las mayores noticias en los papeles de Panamá que usted no conocerá

NO LA CONSTITUCIÓ, NO; EL TRIBUNAL I AMB ELS BORRATXOS A DINS!

NO ELS PENSO INSULTAR.

Només diré que l'altíssim Tribunal Constitucional Espanyol, la seva Constitución Española i la resta d'institucions que representen l'estat espanyol, són unes grandíssimes filles de .... la carta que segueix.

Guillem d’Efak: un poeta de cafè amb llet

Posted by ANTONIRIERA

A la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres de Sabadell, em demanaren un escrit per publicar-hi entorn de la figura de Guillem d’Efak. El bruixot manacorí va passar una temporada en aquesta ciutat tèxtil, i molt més concretament al barri de Can Puigjaner, del qual va deixar un poema escrit, bellament musicat per Joan Martorell i interpretat per Marta Elka. Ja ho havia compartit avui a les xarxes. Ara ho penj tot aquí, perquè hi quedi estès, el poema de Can Puigjaner, i el meu escrit. 

«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí. Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè. I mon pare hi va posar la llet.» Així era, així es definia i així parlava Guillem Fullana Hada d’Efak. Entre la boutade i la transcendència va transitar sempre el seu discurs i el seu món creatiu. I així vivia, també, qui es va fer dir en cercles artístics Guillem d’Efak.

Però qui era, realment, Guillem d’Efak? Què hi feia un negre de Guinea al Manacor rural de la postguerra mallorquina? Cal repassar, ni que sigui amb dues pinzellades la joventut de Guillem d’Efak per comprendre l’univers creatiu d’un homenot d’aquells que en neix un cada cent anys i gairebé mai sura.

D’Efak va arribar a Manacor a la primeria dels anys trenta, amb poc més de tres anys d’edat. Son pare, Antoni Fullana, Cremat de malnom, era un militar destinat a Guinea, aleshores colònia espanyola. El petit Guillem va néixer d’una relació de son pare amb una princesa fang. En veure-li al front la taca que distingia la nissaga dels Cremats no va tenir dubte que es tractava d’un fill seu i decidí emportar-se’l cap a Mallorca. La mare es quedà a Guinea, però la seva pèrdua i absència romangueren per sempre més dins el cor esmitjat de Guillem d’Efak.

D’anècdotes i facècies de Guillem d’Efak al Manacor de la postguerra n’hi ha a cabassos. Les mares deien als infants: «No juguis amb en Guillem Cremat, que mascara.»

Qui realment va pujar aquell nin negre dins un món de blancs va ser una germana de son pare, la tia Margalida Cremada. Ella i aquell poble mallorquí dels anys trenta ajudaren a forjar un cabal lingüístic i una mitologia de la infantesa determinant en tota l’obra posterior de Guillem d’Efak.

Té olor la infància?

Tu dius que sí,

jo dic que no.

La nostra infància 

sols fa pudor. 

Catalina catalana

penja el llum a la paret

i veuràs les milicianes

que ja han fet brut i net.

A la bibilí. A la bibilà.

Tu ets fora i tu ets ca.

Ja els podeu matar

que estan confessats.

Pocs poemes, o potser tots, qui sap, podrien resumir tan bé la mitificació d’aquells anys primerencs, el joc, la memòria, el to popular, el pes incommensurable de la guerra civil i les seves devastadores conseqüències, sobretot a Manacor…

En els seus darrers anys a la vila de les perles i les coves, que eren els seus anys de primera joventut, va formar part de l’Orquestra Guinea, i va ensenyar de llegir i escriure als pagesos de la contrada. Ell els ensenyava lletra i d’ells aprenia l’habilitat d’improvisar, de crear poesia oral des del no-res, des de la facècia més banal i, a més, al punt, de forma immediata.

Guillem d’Efak, però, era una ànima lliure, incapaç de romandre dins la closca de l’ou que l’havia agombolat i li havia donat forma durant els seus anys de creixement. Les mateixes persones, les mateixes converses, els mateixos indrets, serien impossibles de mitificar si no els abandonava per lliurar-se ell mateix a un creixement que no s’aturaria mai. Ell mateix recordava que Guillem d’Efak «no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita, encara que mai no ha deixat de viure-hi». Partí de Manacor i va fer de miner, de veremador, de guia turístic… Però la via inestroncable del bruixot manacorí ja havia començat a brollar sense aturall: la cançó i la poesia l’acompanyarien durant tota la seva vida.

Guillem d’Efak, a Palma, cantava a La Cubana, un local musical immers dins la Mallorca daurada dels seixanta, la del boom turístic i el dobler fàcil i el sexe desinhibit. Un vespre de bauxa s’hi presentaren els escriptors Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. Per agrair-los la visita, d’Efak els dedicà una cançó en català. Llompart, admirat, va veure tot d’una una oportunitat única d’incorporar aquell mallorquí negre al moviment de la Nova Cançó catalana.

D’Efak començà a cantar en català als cinemes de Palma i l’any 1963 va comprendre que era el moment de fer el salt al circuit de la cançó catalana. D’aquí vendran vuit discs enregistrats amb Concèntric entre els anys 1965 i 1968, i que tres dècades més tard la discogràfica Blau tengué esment d’arreplegar en un doble CD que compila la seva discografia completa.

«A la sang hi du ritme, swing i sentit musical.» «Un nou estil d’una emotivitat extraordinària.» «No és un mallorquí que imiti un estil exòtic.» «No sé, ni m’importa, si les cançons d’en Guillem es faran populars. M’encanta, però, que les seves poesies esdevenguin cançó.» «Una veu entranyablement mallorquina i popular, una antiga ironia riolera, una alenada d’aire fresc del camp.» «En la moda actual de les cançons en català Guillem d’Efak hi ha entrat com un terratrèmol.» Són aquestes només algunes de les frases que hem triat gairebé a l’atzar entre les crítiques que s’escrigueren arran de l’eclosió del Guillem d’Efak músic.

La cantant Joana Gomila, ànima de Projecte d’Efak, una proposta de revisió, represa i reinvidicació de la música de Guillem d’Efak que va tenir el seu moment de glòria entrat el segle XXI, ho explica amb altres paraules: «Quan Concèntric li va demanar per enregistrar, amb aquella proposta ens arriben els seus discs amb uns arranjaments per a big band que són espectaculars. Avui ens poden sonar antics, però allò és jazz i és molt bèstia que ell, que venia d’una altra cultura popular que no és africana, s’hi avingués tan bé. De cop ell mescla una cosa molt tradicional amb aquell jazz que es feia en aquell moment, amb uns músics extraordinaris i amb uns arranjadors únics. L’explosió és aquesta combinació entre aquesta música popular completament lligada a la paraula com la nostra i aquests arranjaments tan americans, i amb el filtre d’uns músics molt bons.»

I encara afegeix la cantant manacorina: «Ell, com a intèrpret, és el que fa que aquella música sigui així, que tot tengui un to dramàtic, que es mou entre el cant i la interpretació. I això, per exemple, era el que sempre va dir Ovidi Montllor que havia après d’ell.»

A banda, però, dels discs i els concerts, quedava encara una nova aventura musical: La Cova del Drac. Sota el mecenatge d’Ermengol Passola i l’impuls de Josep Maria Espinàs, Guillem d’Efak obrí aquest cafè-teatre al carrer de Tusset de Barcelona, i comptà amb les actuacions dels qui serien primeres figures de la Cançó, com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Ovidi Montllor. Guillem d’Efak hi actuà centenars de vegades.

Però ni les cançons, ni els discs, ni les actuacions, ni La Cova del Drac acabaren mai de donar consol a la vertadera i pregona ànsia creativa de Guillem d’Efak: la poesia. Necessitaríem un altre article sencer, o potser un llibre, per parlar-ne. Publicà en vida fins a cinc llibres de poemes, un dels quals, Madona i l’arbre, va merèixer el premi Carles Riba del 1969. Aquest any que ara estam a punt d’encetar sortirà publicada per El Gall Editor, la seva poesia completa, per a qui la vulgui revisar, conèixer o descobrir.

Començàvem amb una facècia, i acabam amb una altra. Li demanaren en una entrevista: «Vós, què us sentiu, blanc o negre?» «Mallorquí», digué. I solia afegir: «Som del Barracar de Manacor, català i europeu i, si entre aquestes coses n’hi ha d’altres, no m’interessen gens!»

Per conèixer la vida i l’obra de Guillem d’Efak es fa imprescindible la consulta deBalada d’en Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre, publicat en segona edició revisada per Edicions Documenta Balear l’any 2010.

La gent de Sabadell ha fet aquest vídeo tan interessant sobre l’estada de D’Efak en aquesta ciutat del Vallès:

CONVOCATÒRIA DE L'ANC: Convocatòria Manifestació Plataforma Mai Més

L’Assemblea Nacional Catalana s’afegeix a la convocatòria per la manifestació del proper dissabte 28 de novembre a Barcelona (17:00h, a la plaça Universitat) que vol mostrar el rebuig de la ciutadania a la violència sigui exercida per grups o governs i el reclam als nostres governants d'una política exterior que compleixi i garanteixi els drets humans aquí i arreu.

Volem un país nou que cregui en la cultura de la pau i el respecte pels Drets Humans i per això l’ANC i altres entitats socials i culturals s'han adherit al manifest per la pau, la justícia social i els drets humans de la Plataforma Mai Més.

La Plataforma Mai Més està formada per diverses associacions de Catalunya que treballen per la pau, els drets humans i la justícia social (BarnaSants, Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, FAVB, Fundi Pau, SOS Racisme Catalunya i la Plataforma Stop Mare Mortum), així com també entitats del món de la cultura i persones a títol individual.

Ben cordialment,

Assemblea Nacional Catalana

ELS UNIONISTES, DE PEL·LÍCULA

Aquest post podeu llegir-lo mentre us acompanya la música de la seqüència del duel de la pel·lícula "La muerte tenia un precio"

Aquests tres han fet, al meu parer, una insensatesa de pel·lícula. Tant forta que poden crear un  Deus et Machina que capgiri el procés i que li doni una sortida inesperada, per ràpida, per contraria als interessos dels uns o dels altres o simplement per sorprenent.

Han demanat al Tribunal de la... Això, que suspengui una convocatòria del Parlament de Catalunya, convocada legalment. Si el tribunal els fa cas serà un atac a la institució democràtica per excel·lència amb conseqüències inesperades tant en l'àmbit social com, i molt transcendent, en l'àmbit internacional. Crec que es podrà dir que l'a independència ha començat a ser realitat a partir d'aquell moment. Aleshores l'independentisme haurà començat a guanyar de debò.

Si, per contra, el Tribunal Aquell no els fa cas i no suspèn el plenari del parlament català, la lectura que es farà, Tot i no ser certa del tot, serà que l'independentisme ha començat a guanyar de debò. En ambdós casos, tal i com ho veig, la joia i l'alegria seguiran a la banda dels i les independentistes.

És a dir que els protagonistes de "El Bueno, El Feo i el Malo", potser en algun cas "Por Un puñado de Dolares", podran comprovar en qualsevol cas que "La Muerte Tenia un Precio"

Quico Romeu

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

GRÀCIES, CATALANS DE MENORCA, MALLORCA, EIVISSA I FORMENTERA

Ahir va ser un gran dia. Un d'aquells dies en què la paraula democràcia, tant gastada, es fa una mica més gran. Hem guanyat. La gent de Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera ha vençut i segueix endavant el seu camí. I la seva victòria, com la vaga en què començà a cimentar-se, abraça a tots els Països Catalans, i ens retorna la dignitat.

Com una escombraria, a la vorada del camí hi resta un miserable Bauzà llepant-se les ferides. Som un poble alegre i combatiu, sí. Però a més guanyador quan cal, tot i que la victòria no és el nostre fi, si no la dignitat i la llibertat.

Potser per això avui hi hem guanyat totes, en vèncer els que pretenien només la victòria per humiliar-nos.

Coses del que és just i el que no. Estic molt orgullós de la capacitat de lluita que de tant en tant mostrem al món. Seguirem endavant i al capdavall, #guanyarem
 

Imatges de la manifestació del dia 23 de març de 2012, a Barcelona, en suport a la manifestació convocada per al dia 25 a Palma sota el Lema "Sí a sa nostra llengua"

TERRA NULLIUS (Col·lectiu Ras-El-Hanut)

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

Carta al president Obama del professor de Stanford Joan Ramon Resina

La hi va enviar ahir en resposta a la reunió del president nord-americà amb Felipe VI de Borbó

Per: Joan Ramon Resina

Benvolgut president Obama,

Pensava que podia comptar amb vostè per a defensar el principi d’autodeterminació de tots els pobles, consagrat en la nostra gloriosa constitució. Però dimarts vostè va decidir de satisfer el rei espanyol (una figura que els fundadors d’aquest país van refusar explícitament com a font de tirania) tot expressant un desig d’una Espanya forta i unificada. Aquesta expressió de la seva voluntat política podia ser i ha estat interpretada com una presa de posició dels Estats Units enfront del dret d’autodeterminació del poble català a través d’un referèndum democràtic, que és refusat pel govern espanyol (i la monarquia). Senyor president, jo no esperava que vostè estigués familiaritzat amb la història de la subjugació dels catalans ni tampoc amb la desaparició de la qualitat democràtica de l’estat espanyol, que no té un poder judicial independent. Però sí que esperava que restés neutral en aquesta qüestió, tot defensant el dret universal a l’autodeterminació, que va ser una de les raons per les quals Amèrica va ser durant molt de temps considerat com el far de la llibertat al món.

Amb el respecte d’un ciutadà que l’ha votat dues vegades.

Joan Ramon Resina, professor i cap del Departament de Literatura Espanyola i Catalana de la Universitat de Stanford (EUA)

 ____________________________________________

La versió original (en anglès) de la carta:

«Dear President Obama,

I thought I could count on YOU to uphold the principle of self-determination for all peoples, which is enshrined in our glorious Constitution. But yesterday you chose to satisfy the Spanish King (a role this country’s founders explicitly rejected as the source of tyranny) by expressing a desire for a strong, unified Spain. This expression of your political will could only and has been interpreted as the U.S. position vis-à-vis the Catalan people’s right to self-determine themselves through a democratic referendum, which the Spanish government (and monarchy) refuses them. Mr. President, I did not expect you to be acquainted with the history of Catalan subjugation or even with the disappearance of democratic quality from the Spanish state, which no longer has an independent judiciary. But I expected you to remain neutral on this particular issue, while upholding the universal right to self-determination, one of the reasons America was for a long time seen as the beacon of freedom in the world.

Respectfully submitted by a citizen who twice voted for you.»

Joan Ramon Resina, Professor and Chair of Graduate Studies, Iberian and Latin American Cultures at Stanford University

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html