traducció - translate - traducción

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de juliol del 2019

Rufián | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l'estigmatització del fet nacional»



El diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián ha provocat fa unes hores una nova polèmica en la qual aprofitava una cançó en català de Rosalía per contraposar-la a l’anomenat Grup Koiné. Concretament, en la seua línia de fer titulars, va escriure ‘Més Rosalía i menys manifests Koiné’.

Si no fos perquè ja em sorprenen molt poques coses, diria que la piulada és francament inconsistent. Jo interprete que Rosalía ha fet una cançó en català perquè li ha donat la gana. No la conec, però gent que l’ha coneguda m’explica que és una dona que té una gran llibertat personal, clarament visible en la seua demostrada capacitat de trencar barreres musicals. Si hi ha hagut cap maniobra al darrere que jo no sé i es fa pública, ja rectificaré. Però mentrestant em sembla sorprenent que un fet natural com és que una dona que parla en català cante en català i un fet espontani, si és que ho fa només perquè vol, algú ho convertesca en un instrument polític. I em sorprèn encara més que ho faça precisament algú d’ERC, partit que fa anys que reclama que es despolititze el discurs sobre la llengua catalana.

Amb tot, simplement per la construcció de la frase, és evident que Rufián sobretot vol atacar el ‘manifest Koiné’. I per això contraposa dues coses que, en principi, no tindrien res a veure. Tothom entén que per a ell Rosalía és bona i el grup Koiné, dolent. Identificació que encara afegeix més perplexitat al seu tweet.

El manifest Koiné (el podeu llegir sencer ací) és un manifest encapçalat per cinc premis d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, Josep Massot i Muntaner, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver i Joan Veny, quatre dels quals –pel cap baix– unes quantes voltes s’han manifestat simpatitzats o han donat suport a Esquerra Republicana de Catalunya; per vint-i-vuit membres de l’Institut d’Estudis Catalans, alguns dels quals –si no vaig molt equivocat–, militants o ex-militants d’ERC; i per 63 catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans, entre els quals també gent vinculada a Esquerra, represaliats durant el franquisme o combatents independentistes de primeríssima hora. Finalment, el signen uns centenars més d’escriptors, catedràtics, mestres, sociolingüistes, traductors, etcètera, entre els quals no costa gens d’identificar, per exemple, batlles d’Esquerra Republicana, un ex-secretari general i ex-president d’aquest mateix partit i vice-president del govern de la Generalitat per ERC, i un ex-eurodiputat que ho va ser d’Esquerra.

Que hi haja tanta gent de l’entorn d’Esquerra signant aquest manifest ni justifica ni deixa de justificar que Rufián l’ataque d’aquesta manera tan barroera. Això és evident. Però supose que els lectors entenen que d’entrada semblaria prudent mostrar una mica de respecte cap a aquestes persones i no disparar tan gratuïtament a partir d’una cançó que no hi té res a veure.

Jo no sé si Gabriel Rufián ha llegit mai el manifest Koiné ni què n’ha entès, si és que ho ha fet. Però és evident que sí que sap que la premsa espanyolista va fer una manipulació grollera d’aquest manifest, per a identificar-ne els autors i el contingut com el pitjor nacionalisme possible. I la piulada indica que considera que ell ha d’afegir-se a aquesta estigmatització, només puc imaginar-me que pensant que en pot obtenir algun profit.

És públic i notori que jo signe els manifests que considere convenients i no amague mai les meues posicions públiques. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquest manifest i algunes actituds concretes no em varen agradar i per això no el vaig signar. No el defense, doncs, com a part de cap conflicte. Ara, des de la discrepància reconec el treball fet, la importància dels advertiments que s’hi fan i sobretot l’oportunitat de parlar-ne. No únicament això: en qualsevol país normal qualsevol manifest signat per destacades personalitats com les que signen aquest manifest hauria obert un debat públic important. Ací, en canvi, gairebé tan sols va causar la incomoditat dels partits independentistes i molt especialment d’Esquerra Republicana i la irritació de l’espanyolisme més tronat.

L’oportunitat del manifest ve del fet que la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.

Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.

Haurien pogut optar simplement per eludir el tema. Jo vinc de Joan Fuster i sóc, per tant, dels qui senten d’entrada una al·lèrgia moderada a les banderes, els visques i la percalina. Qualssevol. Però no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La primera és el tancament  intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.

Jo crec que ERC té el dret de fer allò que considere convenient i que ningú no li pot demanar que faça res que no vulga fer. Concretament, crec que ERC té el dret de guanyar totes les eleccions, de guanyar la presidència de la Generalitat, de ser majoritària al parlament, de guanyar a tots els ajuntaments, a totes les diputacions, en qualsevol votació. No caldria sinó! No tan sols això: crec que si ERC creu que la millor manera d’arribar a la independència és tenint ells sols els 68 diputats, no és que tinguen el dret sinó que tenen l’obligació d’intentar aconseguir-ho. Per això, quan ells diuen que no volen cap llista unitària, pense que no cal sostenir el debat.

Crec que no és tan clar, però, i em fa l’efecte que els comença a passar factura, que la coherència del discurs falla constantment. L’aparell del partit ara mateix és l’únic que resta dempeus i funciona molt fort, però en política una certa coherència entre allò que dius i allò que fas és sempre necessària.

Per evitar les llistes unitàries, per exemple, van llançar una enorme campanya afirmant que el fet important era la unitat estratègica, però ha passat un any i mig i això ja no té cap credibilitat. En plena campanya de les espanyoles, on van tenir tant d’èxit, Rufián va dir en un debat televisat que si el PP demanava perdó per la Gürtel ell demanaria perdó pel Primer d’Octubre i gairebé el van haver d’amagar immediatament després. Canviar al candidat de la batllia de Barcelona per una decisió personal, passant per alt allò que diuen els militants, no sembla gaire compatible amb el fet d’intentar defensar el discurs de la renovació. I diria que les piulades del líder d’ERC al congrés espanyol, com la que comente avui o algunes altres de recents, l’abraçada a Tomás Guasch, presumpte ministre de la presumpta Tabarnia, o els ànims que ahir mateix donava a un periodista de la COPE, causen una certa sorpresa, potser irritació i tot, perquè van més enllà d’allò que seria, diguem-ne, comprensible des dels paràmetres de l’amabilitat.

Dit això, ERC, i la seua cúpula, i he d’imaginar que la seua militància, ja faran allò que consideraran convenient. Sembla que estan convençuts que així guanyen i els resultats semblen acompanyar-los. L’èxit a les eleccions espanyoles va ser espectacular encara que després s’atenuàs per la clara victòria de Carles Puigdemont en l’enfrontament directe a les europees amb Oriol Junqueras i pel fiasco a l’Ajuntament de Barcelona, que posa un interrogant seriós sobre el paper dels comuns i la possibilitat d’un pacte alternatiu al Parlament de Catalunya.

Però no es pot discutir que l’electorat català té ara en Esquerra Republicana de Catalunya el seu referent principal, entre més coses perquè les retallades d’Artur Mas i la corrupció de CiU continuen pesant molt en un moviment, Junts per Catalunya per a dir alguna cosa, que no ha sabut desempallegar-se radicalment d’aquest passat. S’entén, per tant, que Rufián i més persones d’Esquerra ara mateix no tinguen cap incentiu per a reflexionar. Però realment hi ha dies que tens la sensació que juguen amb foc, més que no seria lògic. I, sobretot, que creen un estat d’ànim, innecessàriament crispat, amb gent del seu entorn, que no ajuda a avançar en direcció a la república.

PS. Tanmateix, que conste que el principal problema per a ERC és que té, injustament, a la presó Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa i a l’exili Marta Rovira, Toni Comín i Meritxell Serret. Això no és gens fàcil ni es pot oblidar, en cap cas.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 12 de gener del 2019

Prou de Catalanofòbia, no en passis ni una més

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficia


Discriminacions lingüístiques: 
per què les patim?

Cada any milers de persones són discriminades per parlar en català. La majoria es produeixen en la relació amb les administracions públiques i s’han catalogat com a greus pel fet que el ciutadà s’ha quedat sense la possibilitat de fer el tràmit o gestió perquè ha estat vexat o agredit.
Això és només la part més coneguda d’un problema molt més gran. I és que la causa principal d’aquestes discriminacions és que, a diferència d’Estats democràtics plurilingües com el Canadà, Bèlgica, Suïssa o Finlàndia, l’Estat espanyol funciona amb una llengua de primera, sempre vàlida, i tracta la resta com a secundàries, fet que ocasiona un descuit generalitzat a l’hora de prestar els serveis en català. A més, moltes discriminacions no es denuncien o bé els parlants renuncien als seus drets lingüístics per evitar situacions d’aquesta mena.
Tenim dret de parlar la nostra llengua com ho fan els francòfons del Canadà, els flamencs de Bèlgica o els parlants d’italià a Suïssa i no ens resignarem davant d’aquesta situació. Volem solucions que evitin que siguem ciutadans de segona pel fet de parlar el català.

Ja n'hi ha prou!

Denunciem aquest estat de discriminació lingüística! Signa el pla de xoc de mesures contra les discriminacions i la impunitat i reclamem als governs que les apliquin per posar fi a aquesta situació.
1
APROVACIÓ DE NOVES LLEIS CONTRA LA DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA: QUI DISCRIMINA HA DE SER SANCIONAT
2
CARTELLERIA VISIBLE A TOTS ELS EQUIPAMENTS PÚBLICS PER RECORDAR A CIUTADANS I TREBALLADORS PÚBLICS EL DRET DE PARLAR LA NOSTRA LLENGUA
3
DOTACIÓ DEL GOVERN I ELS COSSOS POLICÍACS I DE SEGURETAT DE PROGRAMES D’INVESTIGACIÓ, PREVENCIÓ I ABORDATGE DE LA CATALANOFÒBIA
4
OBLIGATORIETAT DELS TREBALLADORS PÚBLICS DE DOMINAR LA NOSTRA LLENGUA PER GARANTIR EL NOSTRE DRET DE PARLAR-LA A TOTES LES ADMINISTRACIONS

Pla de xoc per aturar la discriminació lingüística

Llegeix les mesures concretes que reclamem als governs dels territoris de parla catalana:
   Govern de l'Estat

  • Igualtat de drets: modificació de la Constitució espanyola per fer que el català també sigui llengua oficial de l’Estat i s’equiparin els drets dels parlants de les diferents llengües de l’Estat. L’Estat ha de sol·licitar també l’oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea per evitar les discriminacions legals que pateixen empreses i ciutadans per la manca de reconeixement a nivell europeu.
  • El servidor públic ha de dominar la llengua o llengües oficials: reforma del mecanisme de selecció dels servidors públics per garantir que tot aquell qui treballi en territoris on el català és llengua autòctona pugui atendre en català els ciutadans.
  • Informació visible als equipaments públics: campanyes informatives dels drets lingüístics, amb cartells i informació visible, especialment en els llocs on es registren discriminacions: comissaries, jutjats i registres.
  • Atenció escrita: que tots els serveis de l’Administració pública per als ciutadans dels territoris de parla catalana s’ofereixin en català, ja sigui per la via electrònica o presencial i independentment que l’òrgan administratiu tingui seu o no al territori.
  • Fi de la impunitat: convé assegurar el compliment dels protocols de respecte del dret d’opció lingüística i sancionar els servidors públics que el vulnerin.
  • Prou odi: reforma del Codi Penal que inclogui com a agreujants dels delictes el fet d’haver-los comès amb motivació d’odi als parlants de les diferents llengües d’Espanya o d’oposició al seu dret de parlar-les en públic. Convé investigar les actituds d’odi que pateixen molts ciutadans d’aquest Estat per parlar la seva llengua.
  • A la Franja, a més: en la línia de les darreres recomanacions del Consell de Ministres del Consell d’Europa, convé que el català sigui oficial a les comarques catalanoparlants de l’Aragó. Cal estendre la protecció dels drets lingüístics de manera efectiva als parlants de català de la Franja.
Govern de la Generalitat de Catalunya
  • Igualtat de drets: modificació de la Constitució espanyola per fer que el català també sigui llengua oficial de l’Estat i s’equiparin els drets dels parlants de les diferents llengües de l’Estat. L’Estat ha de sol·licitar també l’oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea per evitar les discriminacions legals que pateixen empreses i ciutadans per la manca de reconeixement a nivell europeu.
  • El servidor públic ha de dominar la llengua o llengües oficials: reforma del mecanisme de selecció dels servidors públics per garantir que tot aquell qui treballi en territoris on el català és llengua autòctona pugui atendre en català els ciutadans.
  • Informació visible als equipaments públics: campanyes informatives dels drets lingüístics, amb cartells i informació visible, especialment en els llocs on es registren discriminacions: comissaries, jutjats i registres.
  • Atenció escrita: que tots els serveis de l’Administració pública per als ciutadans dels territoris de parla catalana s’ofereixin en català, ja sigui per la via electrònica o presencial i independentment que l’òrgan administratiu tingui seu o no al territori.
  • Fi de la impunitat: convé assegurar el compliment dels protocols de respecte del dret d’opció lingüística i sancionar els servidors públics que el vulnerin.
  • Prou odi: reforma del Codi Penal que inclogui com a agreujants dels delictes el fet d’haver-los comès amb motivació d’odi als parlants de les diferents llengües d’Espanya o d’oposició al seu dret de parlar-les en públic. Convé investigar les actituds d’odi que pateixen molts ciutadans d’aquest Estat per parlar la seva llengua.
  • A la Franja, a més: en la línia de les darreres recomanacions del Consell de Ministres del Consell d’Europa, convé que el català sigui oficial a les comarques catalanoparlants de l’Aragó. Cal estendre la protecció dels drets lingüístics de manera efectiva als parlants de català de la Franja.
Govern de la Generalitat Valenciana
  • Nova llei contra la discriminació: que el Govern porte a les Corts Valencianes un projecte de llei contra la discriminació lingüística.
  • Règim d’infraccions i sancions administratives a la discriminació lingüística, tant en l’àmbit públic com en el privat.
  • Campanyes informatives dels drets lingüístics, amb cartells i informació visible, especialment en l’àmbit de la salut.
  • El servidor públic ha de dominar les llengües oficials: capacitació lingüística en valencià dels servidors públics que treballen en l’Administració valenciana i en la local en els municipis de la zona valencianoparlant.
  • Fi de la impunitat: convé assegurar el compliment dels protocols de respecte del dret d’opció lingüística i sancionar els servidors públics que el vulneren per acabar amb la impunitat que han tingut els qui discriminen.
  • Assistència jurídica a les víctimes de discriminació lingüística, completa i gratuïta.
Govern de les Illes Balears
  • Nova llei contra la discriminació: que el Govern porti al Parlament un projecte de llei contra la discriminació lingüística.
  • Règim d’infraccions i sancions administratives a la discriminació lingüística, tant en l’àmbit públic com en el privat.
  • Campanyes informatives dels drets lingüístics, amb cartells i informació visible, especialment en l’àmbit de la salut.
  • El servidor públic ha de dominar les llengües oficials: convé derogar les excepcions al requisit lingüístic en l’àmbit de la salut.
  • Fi de la impunitat: convé assegurar el compliment dels protocols de respecte del dret d’opció lingüística i sancionar els servidors públics que el vulneren per acabar amb la impunitat que han tingut els qui discriminen.
  • Assistència jurídica a les víctimes de discriminació lingüística, completa i gratuïta.
  • Fi del monolingüisme a la justícia: creació d’una unitat del Govern balear de relacions amb l’Administració de justícia que informi dels drets lingüístics i afavoresqui l’ús del català en aquestes administracions.
Govern de l’Aragó
  • El català, oficial: que dugui a les Corts de l’Aragó un projecte de reforma de l’Estatut que faci oficial el català i equipari els drets dels parlants de català a la Franja als dels parlants de castellà, tal com ha recomanat el Consell de Ministres del Consell d’Europa en les recomanacions de compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
  • El servidor públic ha de dominar les llengües del territori: convé regular que els servidors públics autonòmics i locals que hagin de treballar a la Franja dominin el català per garantir els drets dels parlants recollits a la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües o modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó.
  • Campanyes informatives dels drets lingüístics, amb cartells i informació visible.
  • Fi de la impunitat: convé assegurar el compliment dels protocols de respecte del dret d’opció lingüística (i, si convé, fer-ne de nous) i sancionar els servidors públics que el vulneren per acabar amb la impunitat que han tingut els qui discriminen.
  • Assistència jurídica a les víctimes de discriminació lingüística, completa i gratuïta.

La realitat de les discriminacions lingüístiques


Any rere any, la Plataforma per la Llengua tramita milers de denúncies per discriminacions lingüístiques pel fet de parlar en català.
Podeu veure tots els exemples a
discriminacions 2017

i al mapa interactiu



Font: Prou de Catalanofòbia: Prou de Catalanofòbia, no en passis ni una més!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 9 de setembre del 2018

El català a l’escola: un malalt que encara necessita cures | MARIA LLULL

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Decret de mínims no es compleix en un 34% dels centres de l’ensenyament concertat

MARIA LLULL Palma

El català a l’escola: un malalt 
 Que encara necessita cures

La salut del català a l’escola encara necessita cures i medicació, malgrat haver resistit la infecció vírica del TIL. La feina dels darrers 40 anys necessita una adaptació a les circumstàncies sociopolítiques del segle XXI perquè no es perdi. Cada pic hi ha més alumnes nouvinguts i més famílies que desconeixen el català a les aules illenques, i sense una intervenció efectiva per part dels centres docents, sempre amb el suport de l’administració, es perdrà l’oportunitat que el català sigui un element cohesionador de la societat.
Les xifres no enganyen. Després de més de trenta anys del Decret 92/1997, conegut com a Decret de mínims, encara hi ha un 34% de centres de l’ensenyament privat concertat que no l’aplica. Així ho reflecteix l’ Estudi sobre l’ús del català als centres educatius que ha elaborat el sindicat STEI, sota la direcció de M. Antònia Font, durant el curs 2017-2018. Aquest treball abasta escoles públiques i concertades de tots els nivells educatius no universitaris.
El Decret de mínims afecta tot l’ensenyament no universitari i garanteix que tots els centres de les Illes Balears (públics, concertats i privats) facin el 50% de l’ensenyament en català. A més, preveu que es pugui fer el 100% en català amb el consens de la comunitat educativa.
L’estudi es basa en una enquesta feta a 108 dels gairebé 400 centres que hi ha a l’Arxipèlag. El 97% dels públics tenen el català com a llengua vehicular en els projectes lingüístics de centre (PLC), mentre que el nombre de concertats minva al 88%. Però que l’ús d’una llengua quedi reflectit en un document no vol dir que sigui una realitat.
Les Illes Balears són la comunitat de l’Estat que acull més alumnes nouvinguts, circumstància que fa més necessaris que mai els Plans d’Atenció Lingüística i Cultural (PALIC) als centres. Durant el curs 2016-2017, el percentatge d’alumnat estranger als centres públics va ser del 16,2%, mentre que als privats i concertats va ser d’un 9,4%. Els recursos queden curts novament davant la realitat: un 30% de centres concertats no disposa de PALIC, xifra que és del 22% en el cas dels centres públics.
Quant a la tria de la llengua del primer ensenyament, és a dir, el dret de pares, mares o tutors legals per efectuar-la, un 23% ha elegit una llengua diferent de la del Projecte Lingüístic del centre dels seus fills. Aquest dret, reconegut a la Llei de Normalització Lingüística de 1996, va ser regulat amb una Ordre pública pel Partit Popular el 2004.
El Decret de mínims també s’ha de complir en el cas de matèries no lingüístiques, com les naturals i les socials, que s’han d’impartir obligatòriament en català. En aquest cas, quasi un 89% dels centres les fa en català.
En el cas de les llengües estrangeres, un 53% dels centres privats fan una matèria no lingüística en una llengua estrangera. El percentatge es redueix a un 47% en els centres públics. Una altra dada cridanera és que el 70% dels centres disposen d’auxiliars de conversa i desdoblament de grups per fer llengua estrangera, mesura que seria molt bona també per a la llengua catalana.

Necessitats de tot tipus

L’estudi inclou un apartat en què els centres indiquen les seves mancances per poder fer l’ensenyament del català en bones condicions i promoure’n un ús quotidià i normalitzat. No només s’apel·la a les necessitats de tipus material, sinó que també es fa una referència explícita a la manca de compromís per part de l’Administració. Calen més professors de suport per atendre els alumnes que no coneixen el català, a més de dinamitzadors lingüístics, i això que han passat de ser 3 a 50 en un any.
Cal assenyalar que un 27% dels centres no té a hores d’ara una comissió de normalització lingüística. En aquest aspecte hi ha un clar retrocés, ja que les xifres aportades per Inspecció Educativa el curs 2016-2017 parlen del 22%.
En definitiva, perquè el català sigui una llengua del tot sana en el sector educatiu balear, s’ha de menester una bona mescla de voluntat i recursos, tant per part de la comunitat educativa com de les institucions implicades. Així mateix, els equips de treball han de ser interdisciplinaris i han de disposar de les corresponents partides pressupostàries.

Ús del català als centres

L’estudi no girà només entorn dels coneixements de català dels alumnes, sinó que un dels seus eixos és també l’ús que en fan als centres. Aquest ús afecta la comunicació interna i externa, les associacions de mares i pares (AMIPA), els claustres i reunions als centres, activitats didàctiques i extraescolars, i els menjadors.
La llengua de comunicació externa i interna del 86,67% de centres és el català. En el cas de la comunicació de les AMIPA, el percentatge descendeix fins al 59,14%. Als claustres, sessions de coordinació i departaments, un 96,30% dels centres afirmen utilitzar el català. Quant a sortides escolars i activitats dins els centres, l’ús del català és del 84,76% i 82,24%, respectivament.
Un dels punts més problemàtics es presenta en la capacitació lingüística del personal que desenvolupa les activitats extraescolars i que té cura dels menjadors. El 53% dels centres no demanen monitors que parlin català per a les activitats extraescolars. En el cas dels menjadors, el percentatge de centres que no exigeixen que el personal tingui com a mínim un A2 és del 48%.
En el cas de les classes de català per a pares i mares, es podria dir que la situació és crítica. Aquestes classes eren una mesura prevista en el Pla general de normalització lingüística i en el Pla d’actuacions en matèria de política lingüística per al quinquenni 2016-2021. Així i tot, només un 6% dels centres ofereixen classes de català i, a més, en un horari proper al d’entrada i sortida dels alumnes.

Conclusions de l’estudi

Després d’enllestir aquest estudi, l’STEI considera del tot necessari que es faci una avaluació, centre a centre, “de la situació del català als centres educatius de les Illes, i que les dades es donin a conèixer als sindicats presents a la mesa sectorial d’educació i a la resta de la comunitat educativa”.
D’altra banda, no és possible eliminar el Decret de mínims “sense tenir una alternativa que faci avançar la normalització del català en l’ensenyament, pilar bàsic de la normalització en la societat”. Més enllà de la normativa, l’aposta de l’STEI és “fer l’ensenyament 100% en català a tots els centres”. I, sobretot, s’ha d’anar més enllà d’un coneixement purament teòric, desvinculat de la pràctica. “És important que l’ús del català estigui regulat en la vida del centre” i que, progressivament, s’arribi “a la igualtat plena de les dues llengües oficials”. Una bona normalització del català requereix “implementar totes les mesures contingudes al Pla general de normalització lingüística de les Illes Balears”, dins i fora dels centres educatius.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 12 d’agost del 2018

Digui trenta-tres o es morirà (Empar Moliner)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Que té una espina de rèmol a la gorja. ¿Comprèn la paraula 'rèmol'?"
Emiliano García-Page, president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa i càrrec del PSOE, ha expressat una preocupació: "Si mañana un ciudadano de esta tierra quiere ser tratado en un hospital catalán o de Mallorca, espero que el médico le hable en castellano".
Ni de broma, què s’ha pensat? Un dels orgulls dels hospitals catalans o de Mallorca és l’elevada taxa de mortalitat per raons lingüístiques. Imaginem que ara don Emiliano anés a urgències al Clínic després de menjar-se un suquet de peix. Li dirien: "Té una espina de rèmol encallada a la gola i haurem de procedir a extraure-la o morirà. Badi la boca! Tenim pocs segons!" Però l’home no ho entendria: “Qq...ué...ag?”, barbotejaria, verd per la falta d’aire. "Que té una espina de rèmol a la gorja. ¿Comprèn la paraula 'rèmol'?" I com que l’home, mig asfixiat, s’assenyalaria el coll, el metge repetiria: "El rèmol és un peix que es pesca amb arts de platja, com el ròssec o els tremalls. No l’ha de confondre amb el turbot. Però si no bada boca ara mateix no podré guarir-lo i l’hauré de deixar morir. Desitja la mort?"
I en aquell moment bé podria arribar una anciana de Valladolid amb un atac d’asma. "Senyora, digui trenta-tres", li ordenaria el metge. "No le entiendo", ploraria ella. "Ah, doncs el següent!", faria el doctor. Però potser s’interrompria per l’arribada d’un infermer amb una nevereta de platja: "Iep! Ràpid, tenim un fetge per al pacient de la 23!", anunciaria. I tots dos marxarien cap a l’habitació 23. "Ha arribat un fetge per a vostè!", li dirien al pacient (de Bollullos del Condado). "¿Cómo dice? ¿Un qué?", contestaria el malalt. "Un fetge!", repetirien ells. "No le entiende! Traduzca por Dios...!", suplicaria la mare, des de l’espona del llit. Però el doctor ja agafaria la nevereta. "Si vostè no el vol ja el voldrà algun catalanoparlant", cridaria. I en García-Page, amb les mans al coll, cauria a terra fulminat.
Font: Digui trenta-tres o es morirà (Empar Moliner): "Que té una espina de rèmol a la gorja. ¿Comprèn la paraula 'rèmol'?"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 25 de juliol del 2018

A l’Alguer, “anem, anem anant” | Irene Coghene

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Port de l'Alguer

Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Andorra... i ara, també a l’Alguer! El Consell Regional sard acaba d’aprovar una nova llei que permetrà a les famílies alguereses d’escolaritzar la mainada en català. Si la Llei s’aplica de manera efectiva, les famílies tindran dues opcions: una escolarització en italià que inclourà una assignatura de català que en garanteixi un mínim aprenentatge; o bé una escolarització amb el català com a llengua vehicular, sempre garantint, també, l’aprenentatge de l’italià i d’una altra llengua estrangera. Considerant que la matèria d’educació és compartida amb l’Estat italià i no és una prerrogativa exclusiva de la Regió Autònoma de Sardenya, això és un gran resultat. En part, una llei estatal del 1999, de tutela de les minories lingüístiques històriques, va preveure l’ensenyament de les llengües de minoria als territoris de competència, però no eren clares les modalitats d’aplicació.
Es tracta d’una victòria rotunda, transcendental per dos motius. En primer lloc, que el català esdevingui la llengua vehicular de l’ensenyament és sempre una gran notícia, sigui on sigui del domini lingüístic. Avui encara tenim racons del territori on això no és pas una realitat generalitzada, com a la Franja o a la Catalunya Nord. En el cas alguerès, tanmateix, la bona nova és doblement important. A diferència, per exemple, de la Franja —on el català gaudeix, malgrat tot, d’una salut prou remarcable—, a la ciutat catalana de Sardenya la transmissió de la llengua de pares a fills s’ha estroncat notablement durant les darreres dècades. Si bé és cert que les dades asseguren que un 88% d’algueresos entén el català i una mica més de la meitat de la població diu poder-lo parlar sense dificultats, la realitat és que l’ús social de la llengua roman per sota del 15%. Per contra, les dades també mostren una clara voluntat dels algueresos de recuperar llur llengua, especialment per les possibilitats econòmiques, professionals, culturals i acadèmiques que el català dona a les futures generacions d’algueresos. La Llei, doncs, hauria de permetre revertir aquesta situació i fer realitat el desig dels algueresos. 
El segon motiu és potser tant o més important que el primer. Que la nova Llei reconegui un seguit de drets bàsics als catalanoparlants de Sardenya és un èxit col·lectiu, especialment de l’activisme, un triomf de la comunitat algueresa organitzada. De fet, la primera proposta de llei només preveia l’opció d’incorporar la llengua sarda com a llengua vehicular de l’ensenyament. És a dir, el primer proposta de llei no contemplava aquest dret també per al català. Ni aquest, de fet, ni molts d’altres, encara que la Llei estatal reconegui aquesta llengua entre les minories lingüístiques històriques. La Plataforma per la Llengua ha pogut presentar diferents esmenes a través del diputat alguerès Raimondo Cacciotto, que ha treballat conjuntament amb l’altre conseller alguerès, Marco Tedde. Finalment, la Llei aprovada recull la majoria de les esmenes de la Plataforma per la Llengua, no només en matèria educativa sinó també en mitjans de comunicació i món audiovisual, toponímia, relació amb l’Administració sarda, polítiques de promoció de la llengua, etc. Que els algueresos puguin sentir la ràdio o veure la televisió pública en català, com finalment explicita la nova Llei, ens farà avançar cap a una normalitzaciótotal de la llengua: que sentim la nostra llengua, també, com una llengua de prestigi, moderna i de futur, d’un futur amb molta història. Ara bé, que això sigui així fruit de la implicació directa de la societat civil algueresa, organitzada en un teixit associatiu compromès amb la llengua i la cultura de l’Alguer, ho fa encara molt més cabdal, perquè és la prova incontestable que quan un poble s’organitza, quan una societat es compromet col·lectivament amb un projecte, s’aconsegueixen canvis. I això és fonamental per donar continuïtat a la tasca de preservació de la llengua i la cultura de l’Alguer que des de fa molts anys duen a terme les diverses associacions culturals alguereses. Amb aquesta Llei, per tant, es palpa que l’activisme constant i rigorós surt a compte, provoca canvis, canvis substancials com el d’aquesta Llei. 
Apoderar la comunitat algueresa i el seu teixit associatiu és especialment oportú en aquests moments que el municipi de l’Alguer acaba de crear l’anomenada Consulta cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer, l’àgora que ha de permetre a les diferents entitats culturals alguereses de treballar conjuntament per la llengua, assessorar l’Administració pública, en el llarg camí que encara resta pendent. Perquè el cert és que, tot i que el Consell Regionalsard hagi aprovat aquesta Llei, no podem obviar que el més important ve ara: obrar perquè la Llei es compleixi de manera real al més aviat possible. Sabem que això no serà pas senzill. En matèria educativa, per exemple, la manca de formació del professorat en llengua catalana, tant de primària com de secundària, és un escull indefugible, que el Govern regional, en coordinació amb els diversos actors algueresos implicats, ha d’abordar immediatament si vol que el curs 2019-2020 es pugui començar a aplicar la Llei mínimament. A l’Alguer tenim aproximadament 800 docents, dels quals calculem que 500 serien concernits per la nova Llei. Des de la Plataforma per la Llengua ja ens hem ofert per col·laborar amb les institucions a fi de garantir la formació exprés d’aquests 500 professionals. I des d’aquí llancem una proposta que creiem que seria realment interessant i innovadora: proposem un conveni de col·laboració entre el Regió Autònoma de Sardenya i la Generalitat de Catalunya que ofereixi cada any un intercanvi de 50 mestres i professors catalans amb algueresos, de manera que 50 mestres i professors algueresos puguin treballar durant un curs escolar a Catalunya i 50 mestres i professors catalans puguin venir a treballar a l’Alguer. Pensem que a través d’un acord d’aquestes característiques en deu anys no només ja disposaríem de tota la plantilla de docents algueresos formats en llengua catalana, sinó que, a més, aconseguiríem enriquir ambdós sistemes educatius a través de l’intercanvi d’experiències, i, en definitiva, continuar bastint ponts entre l’Alguer i Catalunya. 
Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Andorra... i ara, també a l’Alguer! El Consell Regional sard acaba d’aprovar una nova llei que permetrà a les famílies alguereses d’escolaritzar la mainada en català. Si la Llei s’aplica de manera efectiva, les famílies tindran dues opcions: una escolarització en italià que inclourà una assignatura de català que en garanteixi un mínim aprenentatge; o bé una escolarització amb el català com a llengua vehicular, sempre garantint, també, l’aprenentatge de l’italià i d’una altra llengua estrangera. Considerant que la matèria d’educació és compartida amb l’Estat italià i no és una prerrogativa exclusiva de la Regió Autònoma de Sardenya, això és un gran resultat. En part, una llei estatal del 1999, de tutela de les minories lingüístiques històriques, va preveure l’ensenyament de les llengües de minoria als territoris de competència, però no eren clares les modalitats d’aplicació.
Es tracta d’una victòria rotunda, transcendental per dos motius. En primer lloc, que el català esdevingui la llengua vehicular de l’ensenyament és sempre una gran notícia, sigui on sigui del domini lingüístic. Avui encara tenim racons del territori on això no és pas una realitat generalitzada, com a la Franja o a la Catalunya Nord. En el cas alguerès, tanmateix, la bona nova és doblement important. A diferència, per exemple, de la Franja —on el català gaudeix, malgrat tot, d’una salut prou remarcable—, a la ciutat catalana de Sardenya la transmissió de la llengua de pares a fills s’ha estroncat notablement durant les darreres dècades. Si bé és cert que les dades asseguren que un 88% d’algueresos entén el català i una mica més de la meitat de la població diu poder-lo parlar sense dificultats, la realitat és que l’ús social de la llengua roman per sota del 15%. Per contra, les dades també mostren una clara voluntat dels algueresos de recuperar llur llengua, especialment per les possibilitats econòmiques, professionals, culturals i acadèmiques que el català dona a les futures generacions d’algueresos. La Llei, doncs, hauria de permetre revertir aquesta situació i fer realitat el desig dels algueresos. 
El segon motiu és potser tant o més important que el primer. Que la nova Llei reconegui un seguit de drets bàsics als catalanoparlants de Sardenya és un èxit col·lectiu, especialment de l’activisme, un triomf de la comunitat algueresa organitzada. De fet, la primera proposta de llei només preveia l’opció d’incorporar la llengua sarda com a llengua vehicular de l’ensenyament. És a dir, el primer proposta de llei no contemplava aquest dret també per al català. Ni aquest, de fet, ni molts d’altres, encara que la Llei estatal reconegui aquesta llengua entre les minories lingüístiques històriques. La Plataforma per la Llengua ha pogut presentar diferents esmenes a través del diputat alguerès Raimondo Cacciotto, que ha treballat conjuntament amb l’altre conseller alguerès, Marco Tedde. Finalment, la Llei aprovada recull la majoria de les esmenes de la Plataforma per la Llengua, no només en matèria educativa sinó també en mitjans de comunicació i món audiovisual, toponímia, relació amb l’Administració sarda, polítiques de promoció de la llengua, etc. Que els algueresos puguin sentir la ràdio o veure la televisió pública en català, com finalment explicita la nova Llei, ens farà avançar cap a una normalitzaciótotal de la llengua: que sentim la nostra llengua, també, com una llengua de prestigi, moderna i de futur, d’un futur amb molta història. Ara bé, que això sigui així fruit de la implicació directa de la societat civil algueresa, organitzada en un teixit associatiu compromès amb la llengua i la cultura de l’Alguer, ho fa encara molt més cabdal, perquè és la prova incontestable que quan un poble s’organitza, quan una societat es compromet col·lectivament amb un projecte, s’aconsegueixen canvis. I això és fonamental per donar continuïtat a la tasca de preservació de la llengua i la cultura de l’Alguer que des de fa molts anys duen a terme les diverses associacions culturals alguereses. Amb aquesta Llei, per tant, es palpa que l’activisme constant i rigorós surt a compte, provoca canvis, canvis substancials com el d’aquesta Llei. 
Apoderar la comunitat algueresa i el seu teixit associatiu és especialment oportú en aquests moments que el municipi de l’Alguer acaba de crear l’anomenada Consulta cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer, l’àgora que ha de permetre a les diferents entitats culturals alguereses de treballar conjuntament per la llengua, assessorar l’Administració pública, en el llarg camí que encara resta pendent. Perquè el cert és que, tot i que el Consell Regionalsard hagi aprovat aquesta Llei, no podem obviar que el més important ve ara: obrar perquè la Llei es compleixi de manera real al més aviat possible. Sabem que això no serà pas senzill. En matèria educativa, per exemple, la manca de formació del professorat en llengua catalana, tant de primària com de secundària, és un escull indefugible, que el Govern regional, en coordinació amb els diversos actors algueresos implicats, ha d’abordar immediatament si vol que el curs 2019-2020 es pugui començar a aplicar la Llei mínimament. A l’Alguer tenim aproximadament 800 docents, dels quals calculem que 500 serien concernits per la nova Llei. Des de la Plataforma per la Llengua ja ens hem ofert per col·laborar amb les institucions a fi de garantir la formació exprés d’aquests 500 professionals. I des d’aquí llancem una proposta que creiem que seria realment interessant i innovadora: proposem un conveni de col·laboració entre el Regió Autònoma de Sardenya i la Generalitat de Catalunya que ofereixi cada any un intercanvi de 50 mestres i professors catalans amb algueresos, de manera que 50 mestres i professors algueresos puguin treballar durant un curs escolar a Catalunya i 50 mestres i professors catalans puguin venir a treballar a l’Alguer. Pensem que a través d’un acord d’aquestes característiques en deu anys no només ja disposaríem de tota la plantilla de docents algueresos formats en llengua catalana, sinó que, a més, aconseguiríem enriquir ambdós sistemes educatius a través de l’intercanvi d’experiències, i, en definitiva, continuar bastint ponts entre l’Alguer i Catalunya. 
A l’Alguer es fa més evident que enlloc que la llengua no només ens uneix i cohesiona entre algueresos, sinó que apropa els 10 milions d’europeus catalanoparlants d’arreu del domini lingüístic. Amb la nova Llei sarda, els catalanoparlants de l’Alguer tenen, sobre el paper, més drets i reconeixements que els de la Franja o els de la Catalunya Nord. La propera batalla, doncs, és fer realitat el text de la Llei. I des de la Plataforma per la Llengua restarem amatents i exigents perquè així sigui. Això, doncs, no ha fet sinó començar. Com diu la cançó algueresa, a l’Alguer “anem, anem anant”.
Irene Coghene
Delegada de la Plataforma per la Llengua a l’Alguer


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 11 d’abril del 2018

Els territoris amb llengua pròpia defensen el requisit per a garantir els drets lingüístics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La pròxima reunió del fòrum de territoris amb llengua pròpia se celebrarà al País Valencià durant la primera quinzena de març de 2019

Els representants de Política Lingüística dels governs del País Basc, Navarra, Galícia, Catalunya, el País Valencià i les illes Balears.. DIARI LA VEU
Els representants de Política Lingüística dels governs del País Basc, Navarra, Galícia, Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. © DIARI LA VEU
Les sis autonomies que tenen llengua pròpia amb estatus d'oficialitat han compartit aquest dimarts, en una reunió a Pamplona, la seua visió sobre la necessitat de conéixer l'idioma per a l'accés a la funció pública amb la finalitat de "garantir els drets de la ciutadania a utilitzar la llengua que trien per a les seues relacions amb les administracions públiques". Els representants de Navarra, el País Basc, Catalunya, Galícia, el País Valencià i les illes Balears han celebrat a Pamplona una reunió de la comissió de seguiment del protocol de col·laboració en polítiques lingüístiques que van engegar fa anys el País Basc, Catalunya i Galícia, i que ha sumat en anys successius la resta de comunitats amb llengües pròpies. En el cas del País Valencià, a finals de març, el ple del Consell va aprovar la seua incorporació.
Durant la reunió d'aquest dimarts, els representants d'aquestes comunitats han compartit la seua "preocupació pel debat que s'està generant en alguns sectors respecte al fet que s'haja o no d'exigir el coneixement de les llengües oficials per a l'accés a la funció pública, ja que s'està posant en qüestió que haja de ser un requisit", en paraules de Mikel Arregi, director gerent d'Euskarabidea (Institut Navarrés de l'Euskera). "Entenem que és un coneixement necessari per a garantir el dret de la ciutadania a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la seua comunitat, d'acord amb la normativa vigent en cadascuna d'aquestes comunitats", ha afegit Arregi.
En una roda de premsa, la consellera navarresa de Relacions Ciutadanes i Institucionals, Ana Ollo, acompanyada pels directors generals de política lingüística de la resta d'autonomies –entre els quals hi havia el valencià Rubén Trenzano–, ha destacat que parlar d'aquests sis territoris és "parlar de diversitat, de pluralitat i de convivència i, en aquest sentit, és un fòrum de compartir experiències, compartir coneixements, compartir interessos comuns amb l'objectiu de defensar les llengües pròpies de cada comunitat".
Ana Ollo ha assenyalat que "les llengües estan immerses moltes vegades en debats interessats que volen anul·lar el seu valor i reduir el seu potencial". "Per açò és necessari més que mai aquest tipus de fòrums, perquè els qui ací estem reunits creiem que les llengües no són un tresor per a protegir en una vitrina, no són un valor històric, són un valor actual, modern, que reflecteix una societat diversa, plural, i que ha de servir per a cohesionar a la societat", ha dit, per a assenyalar que "una llengua mai pot dividir, sinó a l'inrevés, multiplicar el valor de la societat". "La llengua, des de la llibertat i voluntarietat de la ciutadania, ha de desenvolupar-se amb garanties", ha defensat.
La consellera navarresa s'ha referit a la llei foral del basc, aprovada fa més de trenta anys, que "parla del valor de les llengües per a la convivència i l'enteniment entre les persones, alguna cosa que sí que manté la seua vigència, no així altres articles d'aquesta llei". "Entenem que la llei del basc està superada en molts dels seus conceptes", ha assenyalat.
Per la seua banda, la viceconsellera de Política Lingüística del govern basc, Miren Dobaran, ha afirmat que aquest fòrum que reuneix les sis comunitats és "molt positiu" i ha destacat que "aprendre dels altres és molt important". En el cas del País Basc, ha explicat que estan en un procés de "preparar l'administració i aprenent d'uns altres per a veure com avançar que el basc també siga llengua de treball d'una forma natural en les administracions". Dobaran ha destacat que "els drets lingüístics els té la ciutadania i les obligacions les tenim les administracions, i ens hem d'organitzar per a, a poc a poc, anar respectant aquests drets".
Durant la reunió entre els representants de les sis autonomies s'ha parlat també de l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i s'ha presentat un projecte de formació contínua destinat al professorat de llengües minoritzades.
En la trobada han participat Marta Fluxà, directora general de Política Lingüística del govern de les illes Balears; Valentín García Goméz, secretari general de política lingüística de la Xunta de Galícia; Miren Dobaran, viceconsellera de Política Lingüística del govern basc; Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, i Mikel Arregi, director gerent de l'institut navarrés Euskarabidea. La pròxima reunió d'aquest fòrum serà al País Valencià en 2019 i se celebrarà durant la primera quinzena de març.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial