Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l'estigmatització del fet nacional»
El diputat d’Esquerra Republicana Gabriel
Rufián ha provocat fa unes hores una nova polèmica en la qual aprofitava una
cançó en català de Rosalía per contraposar-la a l’anomenat Grup Koiné.
Concretament, en la seua línia de fer titulars, va escriure ‘Més Rosalía i menys
manifests Koiné’.
Si no fos perquè ja em sorprenen molt
poques coses, diria que la piulada és francament inconsistent. Jo interprete que
Rosalía ha fet una cançó en català perquè li ha donat la gana. No la conec, però
gent que l’ha coneguda m’explica que és una dona que té una gran llibertat
personal, clarament visible en la seua demostrada capacitat de trencar barreres
musicals. Si hi ha hagut cap maniobra al darrere que jo no sé i es fa pública,
ja rectificaré. Però mentrestant em sembla sorprenent que un fet natural com és
que una dona que parla en català cante en català i un fet espontani, si és que
ho fa només perquè vol, algú ho convertesca en un instrument polític. I em
sorprèn encara més que ho faça precisament algú d’ERC, partit que fa anys que
reclama que es despolititze el discurs sobre la llengua catalana.
Amb tot, simplement per la construcció de
la frase, és evident que Rufián sobretot vol atacar el ‘manifest Koiné’. I per
això contraposa dues coses que, en principi, no tindrien res a veure. Tothom
entén que per a ell Rosalía és bona i el grup Koiné, dolent. Identificació que
encara afegeix més perplexitat al seu tweet.
El manifest Koiné (el podeu llegir sencer
ací) és un manifest encapçalat
per cinc premis d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, Josep Massot i
Muntaner, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver i Joan Veny, quatre dels
quals –pel cap baix– unes quantes voltes s’han manifestat simpatitzats o han
donat suport a Esquerra Republicana de Catalunya; per vint-i-vuit membres de
l’Institut d’Estudis Catalans, alguns dels quals –si no vaig molt equivocat–,
militants o ex-militants d’ERC; i per 63 catedràtics i professors de les
universitats dels Països Catalans, entre els quals també gent vinculada a
Esquerra, represaliats durant el franquisme o combatents independentistes de
primeríssima hora. Finalment, el signen uns centenars més d’escriptors,
catedràtics, mestres, sociolingüistes, traductors, etcètera, entre els quals no
costa gens d’identificar, per exemple, batlles d’Esquerra Republicana, un
ex-secretari general i ex-president d’aquest mateix partit i vice-president del
govern de la Generalitat per ERC, i un ex-eurodiputat que ho va ser
d’Esquerra.
Que hi haja tanta gent de l’entorn
d’Esquerra signant aquest manifest ni justifica ni deixa de justificar que
Rufián l’ataque d’aquesta manera tan barroera. Això és evident. Però supose que
els lectors entenen que d’entrada semblaria prudent mostrar una mica de respecte
cap a aquestes persones i no disparar tan gratuïtament a partir d’una cançó que
no hi té res a veure.
Jo no sé si Gabriel Rufián ha llegit mai
el manifest Koiné ni què n’ha entès, si és que ho ha fet. Però és evident que sí
que sap que la premsa espanyolista va fer una manipulació grollera d’aquest
manifest, per a identificar-ne els autors i el contingut com el pitjor
nacionalisme possible. I la piulada indica que considera que ell ha d’afegir-se
a aquesta estigmatització, només puc imaginar-me que pensant que en pot obtenir
algun profit.
És públic i notori que jo signe els
manifests que considere convenients i no amague mai les meues posicions
públiques. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquest manifest i algunes
actituds concretes no em varen agradar i per això no el vaig signar. No el
defense, doncs, com a part de cap conflicte. Ara, des de la discrepància reconec
el treball fet, la importància dels advertiments que s’hi fan i sobretot
l’oportunitat de parlar-ne. No únicament això: en qualsevol país normal
qualsevol manifest signat per destacades personalitats com les que signen aquest
manifest hauria obert un debat públic important. Ací, en canvi, gairebé tan sols
va causar la incomoditat dels partits independentistes i molt especialment
d’Esquerra Republicana i la irritació de l’espanyolisme més tronat.
L’oportunitat del manifest ve del fet que
la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és
impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir,
mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i
el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia
parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat
impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot
un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i
absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la
piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.
Però el piulet no mereixeria haver creat
tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa
servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia
dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en
l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai
no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el
fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.
Haurien pogut optar simplement per eludir
el tema. Jo vinc de Joan Fuster i sóc, per tant, dels qui senten d’entrada una
al·lèrgia moderada a les banderes, els visques i la percalina. Qualssevol. Però
no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la
desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La
primera és el tancament intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és
la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de
cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen
Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar
així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.
Jo crec que ERC té el dret de fer allò que
considere convenient i que ningú no li pot demanar que faça res que no vulga
fer. Concretament, crec que ERC té el dret de guanyar totes les eleccions, de
guanyar la presidència de la Generalitat, de ser majoritària al parlament, de
guanyar a tots els ajuntaments, a totes les diputacions, en qualsevol votació.
No caldria sinó! No tan sols això: crec que si ERC creu que la millor manera
d’arribar a la independència és tenint ells sols els 68 diputats, no és que
tinguen el dret sinó que tenen l’obligació d’intentar aconseguir-ho. Per això,
quan ells diuen que no volen cap llista unitària, pense que no cal sostenir el
debat.
Crec que no és tan clar, però, i em fa
l’efecte que els comença a passar factura, que la coherència del discurs falla
constantment. L’aparell del partit ara mateix és l’únic que resta dempeus i
funciona molt fort, però en política una certa coherència entre allò que dius i
allò que fas és sempre necessària.
Per evitar les llistes unitàries, per
exemple, van llançar una enorme campanya afirmant que el fet important era la
unitat estratègica, però ha passat un any i mig i això ja no té cap
credibilitat. En plena campanya de les espanyoles, on van tenir tant d’èxit,
Rufián va dir en un debat televisat que si el PP demanava perdó per la Gürtel
ell demanaria perdó pel Primer d’Octubre i gairebé el van haver d’amagar
immediatament després. Canviar al candidat de la batllia de Barcelona per una
decisió personal, passant per alt allò que diuen els militants, no sembla gaire
compatible amb el fet d’intentar defensar el discurs de la renovació. I diria
que les piulades del líder d’ERC al congrés espanyol, com la que comente avui o
algunes altres de recents, l’abraçada a Tomás Guasch, presumpte ministre de la
presumpta Tabarnia, o els ànims que ahir mateix donava a un periodista de la
COPE, causen una certa sorpresa, potser irritació i tot, perquè van més enllà
d’allò que seria, diguem-ne, comprensible des dels paràmetres de
l’amabilitat.
Dit això, ERC, i la seua cúpula, i he
d’imaginar que la seua militància, ja faran allò que consideraran convenient.
Sembla que estan convençuts que així guanyen i els resultats semblen
acompanyar-los. L’èxit a les eleccions espanyoles va ser espectacular encara que
després s’atenuàs per la clara victòria de Carles Puigdemont en l’enfrontament
directe a les europees amb Oriol Junqueras i pel fiasco a l’Ajuntament de
Barcelona, que posa un interrogant seriós sobre el paper dels comuns i la
possibilitat d’un pacte alternatiu al Parlament de Catalunya.
Però no es pot discutir que l’electorat
català té ara en Esquerra Republicana de Catalunya el seu referent principal,
entre més coses perquè les retallades d’Artur Mas i la corrupció de CiU
continuen pesant molt en un moviment, Junts per Catalunya per a dir alguna cosa,
que no ha sabut desempallegar-se radicalment d’aquest passat. S’entén, per tant,
que Rufián i més persones d’Esquerra ara mateix no tinguen cap incentiu per a
reflexionar. Però realment hi ha dies que tens la sensació que juguen amb foc,
més que no seria lògic. I, sobretot, que creen un estat d’ànim, innecessàriament
crispat, amb gent del seu entorn, que no ajuda a avançar en direcció a la
república.
PS. Tanmateix, que conste que el principal
problema per a ERC és que té, injustament, a la presó Oriol Junqueras, Raül
Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa i a l’exili Marta Rovira, Toni Comín i
Meritxell Serret. Això no és gens fàcil ni es pot oblidar, en cap
cas.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
