traducció - translate - traducción

diumenge, 17 de desembre de 2017

'The New York Times' adverteix: Rajoy espera guanyar amb una "elecció anormal"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Alba Solé

“Rajoy espera que Catalunya torni a la ‘normalitat’ amb una elecció anormal”. Aquest és el contundent títol d’un article del diari nord-americà The New York Times que comença recordant l’acte de Junts per Catalunya a Igualada “on el seu líder, Carles Puigdemont, no estava entre els seus partidaris”.
Segons el diari, aquesta campanya posa en relleu les circumstàncies “poc ortodoxes” que envolten les eleccions catalanes del 21 de desembre convocades pel govern espanyol per, tal com diu Mariano Rajoy, “tornar a la normalitat”. Al mateix temps el The New York Times es fa ressò del discurs del president Carles Puigdemont denunciant que no està en condicions d’igualtat amb els altres candidats.
El rotatiu explica els dos discursos sobre l’exili de Puigdemont: el del Govern que diu que “es va veure obligat a marxar” i el de l’executiu espanyol assegurant que el president “és un fugitiu que està ignorant el poder judicial espanyol”.
D’altra banda, qualifica de “repte” que Rajoy derroti els partits independentistes i asseguri que el seu partit mantingui una mínima presència a Catalunya. Finalment, el diari nord-americà subratlla que “la majoria d’enquestes indiquen que cap dels bàndols obtindrà una majoria absoluta” i que caldrà obrir una ronda de negociacions per formar un govern de coalició.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari | Javier Pérez Royo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això han hagut de retirar l’euroordre
La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari / GETTY
A Espanya sabem o, més ben dit, hauríem de saber molt bé què és el delicte de rebel·lió. Hem sigut testimonis del delicte de rebel·lió més gran de la història europea: el 18 de juliol del 1936. Un delicte que, a més, segueix projectant la seva presència sobre el nostre sistema polític: no es pot oblidar que en aquest delicte va tenir el seu origen la restauració de la monarquia, que seria la institució que dirigiria el procés de transició de les lleis fonamentals a la Constitució. A aquest delicte de rebel·lió es deu també la composició del Congrés de Diputats i el Senat, que van ser definits en la llei per a la reforma política, l’última de les lleis fonamentals, i que les Corts Generals elegides el 15 de juny del 1977 es van limitar a incorporar a la Constitució. I també l’Audiència Nacional, aprovada mitjançant decret llei el mateix dia que es va suprimir el Tribunal d’Ordre Públic (amb la Constitució del 1978 no s’hauria pogut crear l’Audiència Nacional mitjançant decret llei, ja que la creació d’òrgans judicials està vetada per a aquesta categoria normativa).

Hi ha moltes coses més en el nostre ordenament constitucional i en el sistema polític que tenen el seu origen en el delicte de rebel·lió. En conseqüència, hauríem de saber molt bé en què consisteix i hauríem de saber que la conducta dels membres del Govern i de la mesa del Parlament no pot ser constitutiva d’aquest delicte. ¿És constitutiva del mateix delicte la conducta del president Puigdemont que la del general Franco?
És constitutiva del mateix delicte la conducta del president Puigdemont que la del general Franco?
La retirada de l’euroordre contra el president Puigdemont és un reconeixement palmari que això no és així. La impossibilitat de justificar d’una manera objectiva i raonable davant la justícia d’un dels països fundadors de les Comunitats Europees -diversos decennis abans que es constituís la Unió Europea- que el president i els altres consellers han comès aquest delicte és el que hi ha darrere de la rectificació del jutge del Tribunal Suprem de la decisió presa per la jutge de l’Audiència Nacional.

Aquesta rectificació hauria de conduir a una rectificació en la qualificació de les conductes de tots els membres del Govern i de la mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. El que no es pot justificar com a rebel·lió davant la justícia dels països de la Unió Europea no es pot qualificar com a tal davant la justícia espanyola.

I, no obstant això, passa tot el contrari. Se segueix practicant la instrucció com si ens trobéssim davant d’un delicte de rebel·lió, que no existeix ni pot existir en la realitat, però que, segons sembla, existeix en la imaginació del jutge instructor.

El delicte que està investigant el jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari. No existeix en la realitat. Només existeix en la seva imaginació. No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això ha hagut de retirar l’euroordre.
La investigació del delicte imaginari de rebel·lió pot estendre’s sense límits
Un delicte imaginari és molt més perillós que un delicte real. Perquè no té límits. El delicte real té límits: els termes en què està tipificat al Codi Penal, dels quals es deriva la naturalesa de les proves exigibles per destruir la presumpció d’innocència dels investigats. Tots aquests límits desapareixen quan el delicte és el resultat de la imaginació del jutge.

La imaginació dels éssers humans no té límits. I encara que la naturalesa humana dels jutges sigui una naturalesa singular, en això no es diferencia de la dels altres. Com a conseqüència d’això, la investigació del delicte imaginari de rebel·lió pot estendre’s sense límits, fins a arribar a la direcció de pràcticament tots els partits nacionalistes catalans i a donar valor d’indici susceptible de convertir-se en prova a gairebé qualsevol cosa.
Pel que comencem a saber per la informació que estan transmetent diferents mitjans de comunicació, és el que està començant a passar. Les conseqüències d’aquesta manera d’investigar són impossibles de preveure amb exactitud. Però sí que podem pronosticar sense gaire risc que provocaran una destrossa formidable a l’interior del sistema polític català i encara més en la relació entre Catalunya i l’Estat.

Potser hi ha qui pensa que la “tornada a la normalitat” exigeix la criminalització prèvia de la conducta dels dirigents dels partits nacionalistes durant aquests anys. I la criminalització pel delicte de rebel·lió. Que, sense aquesta criminalització, el nacionalisme català hi tornarà. Potser aquest ha estat el sentit últim del recurs a l’article 155.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 16 de desembre de 2017

EL VÍDEO DE DANTE FACHÍN DEMANA EL VOT PER A PARTITS INDEPENDENTISTES

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Albano DanteFachín ha fet aquest vídeo: "Mensaje URGENTE para los 600.000 indecisos del 21D". Si et sembla interessant no n'hi ha prou amb fer RT; Pass'l per WhatsApp, Telegram, Facebook, Google + o correu electrònic.

"A pocs dies de les eleccions del 21D a Catalunya hi ha més de 600.000 indecisos. Enregistro aquest vídeo per posar algunes qüestions sobre la taula que potser poden ajudar a aquestes persones indecises."



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

SOLIDARITAT DES D'EUROPA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


A París, en solidaritat amb el poble català

El Col·lectiu de Suport amb el Poble Català, del qual en formen part Solidaires, Sortir du Colonialisme i d'altres, organitzà una jornada pública a la Bourse du Travail (Salle Hénaff, boulevard du Temple) el dijous 9 del passat novembre amb intervencions de l'Assemblea Nacional de Catalunya (França), la CUP (Candidatura Unitat Popular), CGT-e (amb CGT Catalunya a través d'Skype) i la presència d'un membre de la Unió de Periodistes de Catalunya.

Avui presentem el butlletí número zero de la revista que publica el Col·lectiu. No estem sols i una bona part de la mobilització europea per crear una altra Europa, ens observa i ens dóna el seu suport. 



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 15 de desembre de 2017

La Junta Electoral permet a C's monopolitzar el centre de Barcelona

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A més, el partit unionista no paga ni un euro per a tenir-la allà plantada

La ciclòpia carpa de Cs al centre de Barcelona
Gerard Sesé @gerardsese | Sorpresa i estupefacció a parts iguals és, com a norma general, els sentiments que es desperten a molts dels vianants que aquests dies es passegen per la cèntrica i concorreguda plaça Universitat de Barcelona quan veuen la gegantina i desmesurada carpa de Ciudadanos. Una mena de cuc monstruós partit per la meitat ple de televisions de plasma on hi surt en bucle Inés Arrimadas. I molts es pregunet... fins quan l'hauran d'aguantar?

Hi serà tota la campanya electoral
 
La gran carpa inflable fa 10 metres de llarg per 10 d'ample i 5,5 d'alt, ocupa bona part de la plaça Universitat des del 5 de desembre i hi serà fins al pròxim 19 de desembre, amb l'excepció del dia 16.
 
Favoritisme de la Junta Electoral?
 
Tal com explica eldiario.es, l'Ajuntament de Barcelona està "preocupat" pel fet que la Junta Electoral hagi permès a un sol partit instal·lar durant tants dies una carpa de grans dimensions a una plaça tan concorreguda. De fet, ho ha arribat a titllar d'un acte de "monopolitzar per una sola organització" un espai públic tan cobdiciat. Però la Junta Electoral li ho ha permès i li ha atorgat la llicència d'ocupació corresponent. També, el consistori s'ha mostrat sorprès perquè desconeixia les dimensions tan grandiloqüents de la carpa.
 
Cost 0
 
Ciudadanos no ha hagut de pagar res a l'Ajuntament gràcies a l'Ordenança fiscal municipal que diu que ​​els partits polítics estan exempts del pagament d'aquesta taxa durant el període electoral. Segons el diari citat, Ciudadanos ha pagat uns 12.000 euros per la instal·lació i 300 euros diaris del cost de tenir un vigilant de seguretat durant 24 hores.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 13 de desembre de 2017

La culpa és dels separatistes | X. Sala i Martín

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

De les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi
La culpa és dels separatistes / PERE TORDERA
A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més nazis que això.

Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “¡A por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades.
La neollengua que Orwell va imaginar consisteix a dir les coses al revés de com són. Espanya n’està vivint un episodi
Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26 lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal Constitucional a petició del govern espanyol.

Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions, cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou cotitzacions per fer front a les pensions.

De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155 calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit és de... 16.500 milions d’euros!

I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.

Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha canviat el centre de producció i cap treballador ha perdut la seva feina per culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la suposada “fugida” d’empreses.
El que explica la suposada fugida d'empreses no és la por a la independència sinó a les represàlies del govern espanyol
En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000 empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea. Aquesta explicació oficial de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE, calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués, les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de la UE! A què venia tanta pressa, doncs?

Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres, que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu. Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.
Si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?
L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a les represàlies dels seus clients espanyols.

Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius independentistes que signaven els documents de canvi de seu “amb llàgrimes als ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.
L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ” Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels separatistes.

Font: La culpa és dels separatistes (Xavier Sala i Martín):

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

S’ha subestimat la capacitat repressora de l’Estat però també la força de l’independentisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb l'advocat August Gil Matamala quan s'acaba de publicar 'Al principi de tot hi ha la guerra', les seves memòries escrites per David Fernàndez i Anna Gabriel

August Gil Matamala a la sala de casa seva, durant l'entrevista / PERE TORDERA
SÍLVIA BARROSO

Fill de mestre i combatent republicà, nascut a Barcelona el 19 de setembre del 1934, August Gil Matamala no fa cap metàfora quan pronuncia la frase "al principi de tot hi ha la guerra" en la seva primera trobada, fa set anys, amb David Fernàndez i Anna Gabriel. Aquells dos joves activistes li proposaven llargues hores de conversa per recollir les seves memòries. I ho va acceptar. Ara, aquesta frase dona títol al llibre publicat per Sembra Llibres, una biografia o llibre de memòries que es llegeix com una novel·la i que, efectivament, revela que els primers records de l'advocat Gil Matamala són de la Guerra Civil i la postguerra. 
Alt com un santpau i vestit impecablement, aquest home amb maneres de senyor de Barcelona ha sigut sempre un rebel o, simplement, algú que vol canviar la societat. Per intentar-ho, ha buscat diverses vies: la militància al PSUC, el dret –que va començar sense vocació però que ha exercit amb passió–, l'obrerisme autònom, diversos col·lectius d'esquerres i, des de fa dècades, l'independentisme d'esquerres desacomplexat que, en algunes eleccions, l'ha portat a ocupar llocs simbòlics en llistes de la CUP.
Ens rep a casa seva quan fa escassament una hora que se sap que el jutge Llarena ha decidit deixar en llibertat provisional sis dels consellers empresonats i mantenir reclosos Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
Li ha sorprès la decisió?
Ja no sé si em queda capacitat de sorpresa. Tot és un disbarat i un escàndol. Crec que no s’està prestant prou interès a l’escàndol que suposa l’actuació del conjunt del sistema judicial espanyol en el Procés. Que uns s’hagin quedat dintre i els altres hagin sortit no té cap lògica jurídica.
Vostè que ha vist consells de guerra, el Tribunal d’Ordre Públic, l’Audiència Nacional i el Tribunal d’Estrasburg, ¿té la sensació que l’aparell judicial ha evolucionat prou a l’estat espanyol des del franquisme?
En comparació amb altres poders i institucions de l’Estat, l’aparell judicial és el que va sortir més intacte del pas del franquisme a Transició. Els jutges van passar íntegrament de sistema polític a sistema polític sense fer autocrítica ni haver de modificar les seves profundes conviccions ni la seva manera d’actuar i d’entendre la justícia. Després hi ha hagut magistrats que s’hi han incorporat amb criteris democràtics. Però el gruix de la judicatura va continuar amb una mentalitat en què el concepte de jerarquia, ordre i autoritat està absolutament per damunt de qualsevol criteri democràtic o de respecte a la voluntat del poble.
I això encara s’arrossega?
S’arrossega perquè el judicial és un cos molt tancat. Tots els magistrats del Suprem i les principals personalitats de la fiscalia són fills, nebots o nets d’altres eminents juristes. Hi ha una endogàmia claríssima, i sobretot una transmissió de valors i conceptes que no han canviat gaire.
Sovint se sospita de la ingerència del poder executiu en el poder judicial. Però, els cal?
No la necessiten, perquè els jutges ja tenen incorporats els valors de l’Estat. La ingerència és a la inversa. Quan un jutge adopta una actitud que a l’executiu no li convé, es troba la manera d’apartar-lo. Pel que fa a la resta, la cohesió del sistema judicial va en perfecta consonància amb el poder polític quan és profundament de dretes i reaccionari, com l’actual. Quan es parla de la independència del poder judicial, és veritat que, en el moment de prendre una decisió, el jutge fa el que li dona la gana. Ningú pot dir-li que posi algú en llibertat o que el fiqui a la presó. Fan el que volen. És un autèntic poder. Però l’exerceixen segons uns criteris molt concrets.
¿Això passa només quan el govern és profundament de dretes? Els anys més vistosos de Garzón van coincidir amb el govern del PSOE, i ell es considera progressista.
Hi ha una suposada esquerra espanyola que en relació a la unitat d’Espanya comparteix exactament els mateixos criteris que la dreta més tradicional. Entre la posició del PSOE i la del PP no s’aprecia la més mínima discrepància. Això inclou jutges que en un sentit social són més progressistes. Però quan s’arriba a aquest punt, la unitat d’Espanya, actuen de manera absolutament idèntica que els més reaccionaris i conservadors.
Què li sembla que ara Baltasar Garzón faci declaracions crítiques amb l’actuació de la fiscalia en el Procés?
Garzón és una de les persones que més m’ha fet patir en el meu exercici professional. Va fer una feina molt perjudicial a l’Audiència Nacional, va crear una manera d’instruir causes en què les interlocutòries de mesures cautelars eren veritables sentències. Tancava diaris, associacions, liquidava empreses. Ho feia amb una alegria i una extralimitació de funcions que li anava molt bé al sistema en la lluita contra el terrorisme basc. Per això el deixaven fer. I aquestes pràctiques es van anar generalitzant. Va crear un sistema de relació amb la policia molt negatiu. I la seva absoluta indiferència davant les denúncies de maltractaments i tortures es va convertir en sistèmica. No només no prenia cap mesura per evitar-ho, sinó que utilitzava com a proves declaracions que sabia perfectament que no eren lliures ni voluntàries. I això és molt greu. I després tenia una altra cara que el va fer superpopular a l’Amèrica Llatina. És això tan curiós d’una certa esquerra: com més lluny és el problema, més progressista ets. Quan hi ha una persecució o una tortura al Tibet hi ha una defensa contundent de les llibertats i els drets humans. Quan te’ls trobes a casa teva, no hi ha manera.
Quin efecte pot tenir la decisió de Llarena el dia que comença la campanya electoral?
Farà que aquest procés electoral sigui encara més estrany. Hi havia una certa lògica política en el fet de treure els candidats de la presó. És escandalosa i anormal una campanya electoral amb caps de llista a la presó. No s’ha vist mai en cap país democràtic. D’altra banda, els que surten en llibertat estan absolutament condicionats per la seva condició d’imputats, i s’han lligat de mans amb les famoses declaracions d’acatament a la Constitució i la legalitat. Es fa difícil pensar quin tipus de campanya electoral podrien fer els que s’han quedat a la presó, però que hi siguin agreuja l’anomalia.
Si estem parlant ara i aquí és perquè s’acaben de publicar les seves memòries, escrites per David Fernàndez i Anna Gabriel després d’hores de conversa amb vostè. El llibre es titula ‘Al principi de tot hi ha la guerra’, perquè vostè neix el 1934 i els seus primers records són de guerra i de postguerra. ¿Té la sensació d’història circular?
Ara no estem en guerra, però hi ha una situació de confrontació molt forta que potser no s’havia viscut en els últims 40 anys. S’assembla a la situació prèvia a la Guerra Civil en algun sentit. Estic absolutament convençut que les condicions generals del país i del món faran que la situació actual no arribi mai a una guerra civil. Però la manera com es plantegen les posicions i la incapacitat absoluta de parlar entre tots -entre blocs i entre els diferents sectors de cada bloc- sí que s’assemblen al que passava en aquella època.
No hem après res?
Cada generació aprèn de la seva pròpia experiència, la transmissió d’experiència és molt difícil. I en aquest país s’ha procurat expressament que no hi hagués aquesta transmissió. S’ha volgut generar amnèsia. Per això, modestament, en aquest llibre intentem omplir aquest buit, explicar coses intergeneracionals. La gràcia és que no són unes memòries meves. Jo represento una generació, la que va viure en la infància la Guerra Civil i després tot el franquisme, i les meves memòries estan explicades des del punt de vista d’una generació molt posterior, la dels autors del llibre. És un intent de transmissió d’experiències. Perquè la gent que té fins a 30 o 40 anys sembla que estigui descobrint ara com funciona la repressió, el que vol dir enfrontar-se a l’Estat i quina és la mesura real de les seves pròpies forces.
Creu que la generació política actual ha sobreestimat les pròpies forces?
No, al contrari. Hi ha hagut una subestimació de les forces de l’adversari però també una subestimació de les pròpies forces.
Subestimació de les pròpies forces?
Sí, sí, crec que s’han subestimat les pròpies forces, no m’he equivocat [somriu].
La crítica més estesa al Procés diu que s’han sobreestimat les forces de l’independentisme...
El que ha passat és que no s’han calibrat bé les forces del contrari. S’hauria pogut actuar d’una altra manera. Jo no soc qui per dir què s’havia d’haver fet ni criticar el que s’ha fet. Però s’han creat falses expectatives, que és un mecanisme que sempre provoca frustració. Ara bé, d’altra banda, hi ha una cosa molt important: la gent continua disposada a mobilitzar-se. Organitzen un concert i hi van 50.000 persones. I és increïble la quantitat de gent que va a Brussel·les. La voluntat de lluita de tantíssima gent és extraordinària. Hi ha un procés que s’havia marcat uns objectius, el full de ruta, que no s’han acomplert. I ara tenim gent a la presó. El més normal seria la frustració, la desmobilització i el replegament. I això no passa.
Per què creu que s’ha reaccionat així?
Perquè el moviment independentista en aquest país té una gran potència. L’1-O va ser fonamental. El 3-O, també. Són moments en què s’ha pogut comprovar una capacitat enorme d’il·lusió, d’entusiasme, de capacitat de sacrifici. O sigui que la base social és un actiu potentíssim i encara hi és. Quan dic que s’ha subestimat, vull dir que els que porten la direcció del Procés no hi han donat el relleu suficient. Hi ha actitud de derrota en alguns ambients.
Aquesta actitud la veu en el fet que es fes la declaració d’independència al Parlament i després no s’executés?
Jo no puc dir què es va fer bé i què es va fer malament sense haver estat allà dins. No seria just ni pertinent fer una crítica concreta de decisions concretes. La situació era molt complexa, has d’haver estat allà dins per saber què devia ser allò.
Intueix que devia ser molt difícil?
Terriblement difícil. Però sí que puc dir que no es va calibrar la capacitat repressiva de l’Estat per falta de comprensió profunda del que és l’estat espanyol, del seu caràcter i els seus principis intocables: la unitat d’Espanya, el principi de jerarquia i el principi d’ordre. La societat s’ha de mantenir en un ordre basat en l’autoritat. Els que manen i les lleis conformen la realitat. I l’1-O esmicola el principi d’autoritat i de jerarquia. És l’acte de desobediència més important que ha vist el planeta en molts anys. Quan això es produeix, la capacitat de reacció repressiva de l’estat espanyol és extraordinària. Això no es va tenir prou en compte. No ho dic per ningú en concret. Jo mateix, que tenia motius per imaginar-m’ho, en algun moment he quedat sorprès del grau de repressió aplicat. I la clau deu ser una falsa il·lusió d’una Europa que havia d’impedir-ho, un excés de confiança culpable.
Culpable, qui?
Nosaltres. És una culpa molt compartida per diversos sectors de la societat. Però els dirigents polítics haurien d’haver estat més informats que els ciutadans que deien “Europa no consentirà que els tancs entrin per la Diagonal”. Els tancs no han entrat per la Diagonal, però hi ha entrat una altra cosa: el 155. Això ens ha passat per desconeixement del que és la UE, una ficció que s’ha anat creant. Aquest europeisme acrític que emana de l’època de CiU, aquesta sensació que Europa funciona admirablement, quan en realitat és un sistema carregat de contradiccions i corrupcions.
La crítica a Europa està molt castigada. Puigdemont va provocar una gran polèmica quan va dir que potser s’hauria de plantejar un referèndum sobre si s’ha de continuar a la UE...
Això s’ho podria haver estalviat. És el problema de l’oportunitat. Hi ha coses que no es poden dir segons quan, encara que siguin veritat. Crec que va ser una sortida molt inadequada tenint en compte la seva situació personal. És buscar-se més problemes, va ser innecessari.
Vostè sempre ha sigut partidari, com a advocat, d’evitar escenificacions i enfrontaments innecessaris amb els jutges. ¿En el cas dels consellers empresonats, per tant, havien de dir el que calgués per sortir de la presó?
És difícil parlar de persones que estan patint una situació de presó. A mi el que em va costar entendre va ser el que van fer abans d’entrar-hi. Perquè la primera opció era no deixar-se detenir, l’opció de Puigdemont. Em sembla raonable i, a la pràctica, és el que està donant més resultat. La segona opció era dir “Que em vinguin a detenir”, que es vegi que a una persona que està en exercici de les seves funcions de govern a la Generalitat li venen a casa els cossos de seguretat de l’Estat i se l’enduen emmanillada. El que no entenc és que als que es van quedar els cridessin de l’Audiència Nacional i hi anessin. Des d’un punt de vista polític, no hi veig el sentit. ¿Feien la revolució o intentaven sortir-ne el menys malparats possible?
Fa un moment deia que ara l’opció de l’independentisme és massiva. Vostè va entrar-hi quan era molt minoritària.
Ho era en el sentit de l’activisme, però hi havia un ambient bastant ampli que hi donava suport. Ara sembla que eren quatre, però parlem de finals dels 70 i principis dels 80. Recordo que vaig defensar els detinguts del cas Bultó i, ja en aquella època, tot i que els activistes eren pocs, hi havia suport social. Era latent, però parlem de l’època del catalanisme controlat per CDC.
S’imaginava el salt quantitatiu que ha fet l’independentisme els últims anys?
No creia que ho veiés. Però fa deu anys tampoc m’hauria imaginat la situació actual. No veia factible sentir algú dir que proclamava la República Catalana. I és una gran cosa haver-ho viscut, això no ens ho traurà ningú.
Abans d’arribar a l’independentisme, vostè va ser militant i dirigent d’un sector d’intel·lectuals del PSUC. Però el 1968 va deixar el partit i no s’ha tornat a vincular a cap partit clàssic, tot i que ha estat en diversos col·lectius. ¿Ja no considera els partits una bona eina?
Són una eina, segur. Que sigui bona és dubtós. És una eina inevitable, però molt millorable. Estic més a favor d’un tipus d’organització en què la base militant tingui realment la capacitat de participar en els debats. Més en la línia de les organitzacions assembleàries, tot i que l’assemblearisme també té aspectes negatius: pot portar a la inacció si s’ha de discutir tot constantment. Cal trobar un equilibri entre la participació de les bases i la capacitat de prendre decisions. És un equilibri molt difícil que la majoria d’organitzacions no han trobat. Però l’organització política amb una direcció que ho sap tot i ho decideix tot està completament fora de lloc.
El seu pas a l’independentisme va ser quan va decidir que era l’única via de ruptura per canviar la societat.
Hi va haver una etapa, a finals del franquisme i principis de la Transició, en què el marc de lluita, en contacte amb bascos, madrilenys i andalusos per l’autonomia obrera, era espanyol. Però arriba un moment en què veig que la realitat de Catalunya s’hi distancia. I ja no crec que sigui possible un canvi global a Espanya.
I Podem?
Entenc, valoro i aprecio el que intenta, i m’encantaria que progressés a tot Espanya, però no sembla que es verifiqui aquesta possibilitat.
Diu que Europa és una ficció, però aprova la via belga triada per Puigdemont com a resposta al procés judicial espanyol.
Una cosa és que les il·lusions que ens havíem fet sobre la Unió Europea fossin excessives, sobretot si es creia que avalaria la independència de Catalunya. Però el nivell de democràcia i de garanties jurídiques als països de l’Europa Occidental, especialment a Bèlgica, està molt per damunt de l’espanyol. La prova d’això és que el procés català ha trobat un ressò positiu en una gran part de l’opinió pública europea i en molts sectors polítics i jurídics que s’han manifestat com a mínim en contra de la repressió i de la incapacitat d’acceptar un referèndum pactat. El fet que Puigdemont anés a acollir-se a Bèlgica va ser una bona opció, estava ben assessorat.
Fa setmanes que, en l’autocrítica sobre el Procés, es parla de l’independentisme màgic. Però ningú parla de l’espanyolisme màgic.
Uf, doncs mira que ells estan absolutament enganyats. Es continuen creient la seva concepció de l’ordre, l’autoritat i la jerarquia. Van perdre absolutament la batalla del 1-O i ho saben. En canvi, estan convençuts que la batalla del 155 l’han guanyat. Per a ells és la demostració que les coses funcionen com ells diuen. Això, per a ells, és la normalitat. Però es trobaran que això no s’ha acabat. En aquest sentit, la batalla de les eleccions és molt important. S’han de guanyar, hi ha d’haver més del 50% de vots a favor dels partits independentistes i majoria absoluta al Parlament.
Ho veu possible?
S’ha d’aconseguir. Si no, el futur és molt negre per una llarga temporada. I si es guanya aquesta batalla, tampoc és una solució màgica. Guanyar-la és absolutament necessari i alhora insuficient.
[L’entrevista es feia dilluns, el dia abans que Llarena decidís retirar l’euroordre de detenció contra Puigdemont i els quatre consellers. Vam tornar a contactar amb August Gil Matamala.]
Quin efecte creu que tindrà aquesta resolució inesperada?
He de reconèixer que aquesta no me l’esperava. És una maniobra desesperada per evitar una bufetada jurídica al sistema judicial espanyol. Políticament, és una victòria de l’independentisme, que podria donar-li rendiment en el terreny de la imatge i del discurs antirepressiu. La internacionalització del conflicte es manté garantida mentre el president continuï a l’exili sota l’amenaça de ser detingut si torna. El conflicte s’aguditzarà si guanya les eleccions i és empresonat en el seu retorn, abans o després de prendre possessió.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 12 de desembre de 2017

El cadastre borbònic: Catalunya, ni rica ni plena

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Marc Pons

La desfeta catalana de 1714 i el desballestament del seu sistema institucional no van tenir una única repercussió política. Setmanes abans de la promulgació del Decret de Nova Planta (1716) —la culminació del “justo derecho de conquista”— l’administració ocupant imposaria un sistema tributari nou, superposat a l’existent, de naturalesa clarament punitiva. El Real Catastro es va imposar inicialment com una contribució de guerra, i posteriorment, com un tribut per la derrota. Seria la primera pedra de l’històric espoli fiscal a Catalunya. Durant un segle i mig, fins a la seva modificació el 1845, les fonts revelen que els catalans van pagar a la hisenda pública espanyola fins a vuit vegades més del que tributaven els contribuents de la Corona de Castella. Es tracta d’unes dades que desemmascaren el fals mite de la historiografia espanyola que, durant segles, ha defensat que la prosperitat econòmica catalana de la postguerra de Successió (a partir del 1715) que va impulsar la Revolució Industrial del segle XIX, es devia a les pretesament il·lustrades polítiques econòmiques i tributàries de l’administració borbònica. Catalunya, ni rica ni plena, sinó sotmesa i castigada.

El calaix dels quartos

També la historiografia espanyola ha volgut emmascarar el càstig fiscal a Catalunya —l’espoli borbònic— com una pràctica generalitzada arreu d’Europa que consistia a liquidar les hisendes forals i centralitzar-ne els recursos. El nervi ideològic de les monarquies absolutistes de les centúries del 1600 i del 1700. El que és cert, però, és que l’obsessió hispànica per ficar la mà al calaix dels quartos dels catalans venia de lluny. Setanta-set anys abans de l’entronització del primer Borbó hispànic (1626), el comte-duc d’Olivares (ministre plenipotenciari del rei foral Felip IV) va provocar una crisi econòmica (1627-1640) i una revolució social (1635-1641) a Catalunya que culminaria amb la guerra dels Segadors (1640-1652), en el seu propòsit, entre altres coses, d’intervenir els recursos fiscals dels catalans. Aquest detall és molt important, perquè ens revela que fins al 1715 (promulgació del Real Catastro) les institucions del Principat tenien la competència exclusiva en matèria de legislació i recaptació de tributs i s’entenien amb el poder central, en una relació bilateral per pactar les aportacions catalanes al calaix de la monarquia hispànica.
Primera plana del Real Catastro de Cabra del Camp. Font Fons Biblioteca de Catalunya

La tributació del càstig

El sistema impositiu borbònic seria quelcom més que una intervenció de la fiscalitat catalana, és a dir, quelcom més que un “155” amb música barroca. Per una banda, va confiscar els impostos que havien estat de la Generalitat (l’estat català) i del Consell de Cent (la municipalitat de Barcelona), i els va destinar a sostenir l’aparell repressor —polític i militar— borbònic. Per altra banda, va fulminar l’històric sistema paccionat d’aportacions catalanes a les arques de la monarquia. Al seu lloc s'hi va imposar el Real Catastro, que pressupostaria i recaptaria a la conveniència i necessitats de la monarquia, que, en aquell cas, equivalia a dir les de l’estat hispànic. El Real Catastro gravaria sobre béns immobles, ingressos derivats de l’activitat professional i no professional i els beneficis de les activitats comercials i industrials. Curt i ras, multiplicaria per set la pressió fiscaldamunt els catalans supervivents a la desfeta de 1714, en un país arrasat per una guerra de nou anys de durada que havia causat la invalidesa, l’exili o la mort d’una bona part de la població, i la ruïna dels aparells agrari, comercial i industrial.

La tributació es multiplica per set

Per tenir una idea de l’impacte, només cal fer un cop d’ull a les dades que publiquen els professors Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda i Joaquim Nadal. L’any 1701, quatre anys abans de l’esclat de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Felip de Borbó, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació d’1.200.000 lliures en sis anys, a raó de 200.000 lliures anyals. Catalunya fregava els 500.000 habitants i la seva economia estava en plena fase expansiva. L’any 1706, un any després de l’inici de la guerra, les Corts catalanes van pactar amb Carles d’Habsburg, previ jurament de les Constitucions catalanes, una aportació de 2.000.000 de lliures en deu anys, a raó, també, de 200.000 lliures anyals. Catalunya havia superat els 500.000 habitants i la seva economia havia assolit el punt de plenitud. L’any 1716, un any i escaig després de la caiguda de Barcelona, el Real Catastro va pressupostar, sense juraments a res ni a ningú, una recaptació d’1.473.213 lliures anyals per a l’exercici en curs i per a cadascuna de les anualitats següents. S’estima que Catalunya havia perdut un 20% de la població i la seva economia estava arruïnada.

La tributació persecutòria

Per dur a terme aquest horrorós espoli, que va condemnar a la misèria la societat catalana de la postguerra, el règim borbònic va lliurar plens poders al ministre José Patiño, que s’havia guanyat el dubtós prestigi d’escanyar les classes populars extremenyes durant la guerra de Successió per sostenir l’exèrcit borbònic que lluitava al front de Portugal. Patiño, nomenat superintendent de Catalunya —amb la col·laboració de Josep Aparisi, un comerciant amb coneixements de cartografia que arrossegava greus problemes econòmics des d’abans de la guerra—, va ordenar de fer el cadastre de tot el país i enquestar totes les autoritats del territori amb el propòsit de tenir un control absolut sobre la totalitat dels recursos. A més a més de la tributació sobre els rendiments, Patiño imposaria una quota fixa anyal sobre la població activa, amb independència del salari, de tres lliures per als jornalers agraris i cinc per als treballadors dels gremis. Per tenir una idea del que això significava, podem dir que un ruc costava de 12 a 18 lliures; una vaca, de 18 i 24, i un cavall, de 24 a 36. Un jornaler agrari passava a tributar directament al rei un quart de ruc l’any.
El duc de Berwick i José Patiño. Font Viquipèdia

La resistència

Patiño i Aparisi es van valdre d’una xarxa de comissaris que exercien la doble funció de recaptació i inspecció, personatges del país que progressaven econòmicament a costa de la misèria dels veïns, o estrangers que formaven part de l’aparell borbònic de dominació militar. Les fonts documentals estan farcides de casos d’amenaces, abusos, maltractaments i agressions d’aquests comissaris, de manera pràcticament impune, sobre aquella part de la població que no podia pagar, com també de casos de requisa d’aliments, eines, animals o maquinària que, també impunement, practicaven sobre aquella part de la població que es resistia a pagar. Aquests fenòmens van provocar un rebuig, transformat en resistència, que, a la vegada, alimentaria una espiral de violència. L’administració borbònica, conscient de la desafecció generalitzada del país al nou règim, aturaria les revoltes amb el desplegament de tropes, l’obligació d’allotjar els militars en cases particulars, l’empresonament de veïns i autoritats municipals i l’aplicació de recàrrecs monstruosos per incompliment de les obligacions tributàries. Tot plegat, en un país esgotat i arruïnat.

Instrument de dominació

El Real Catastro era una de les moltes —i sinistres— maneres que tenia el règim borbònic d’advertir els catalans que havien perdut la guerra. El mateix Patiño havia estat protagonista en el procés de destrucció de les institucions catalanes, i és seva la reveladora cita que diu: “Como antes todo lo judicial se actuaba en lengua catalana, se escriba en adelante en idioma castellano o latín, como ya así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de cualesquiera jueces españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la lengua de este país”. Les fonts revelen que, entre 1720 i 1779, la tributació indirecta va créixer un 250%, i la total, inclosa el Real Catastro, un 150%. I quan el 1778 el castellà Chaves (comptador de l’exèrcit i província de Catalunya) va demanar una actualització perquè la recaptació li semblava insuficient, diria: “No puede darse esperanza de adelantamiento alguno mientras subsista a las órdenes de la ciudad, manejada por sus regidores y servida por dependientes catalanes, que todos piensan de un mismo modo”.
Font: El cadastre borbònic: Catalunya, ni rica ni plena

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial