traducció - translate - traducción

dijous, 29 d’octubre del 2015

Deu mentides sobre Catalunya

Font - Deu mentides sobre Catalunya | Sàpiens

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, els que vam explicar en el número 127 de SÀPIENS i els que reproduïm en aquest especial. Llegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.
Per Jordi Mata.

Carlemany i el papa Adrià IEl vassallatge dels comtats catalans a la monarquia de Carlemany (en la imatge) sempre es va limitar a les formes
Mentida número 1
Catalunya mai no ha estat una nació
Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre.

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.
Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.

Lluites intenses amb els sarraïns
Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat.
En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”.

L'escut i la bandera catalans
Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.
Ramon Berenguer IV i Peronella d'AragóRamon Berenguer IV i Peronella d'Aragó
Mentida número 2
Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó
El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada.

Fora de la conquesta del regne sarraí de València, que Jaume I va efectuar a partir del 1232 amb esperit de croada, la política expansiva del Casal de Barcelona s’adreçà cap al nord i cap a la Mediterrània. Així, la penetració a Occitània, al sud de França, va ser una empresa que es va cloure el 1213 amb la derrota i la mort del comte rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. Més reeixida va ser l’aventura marítima, ja que en els segles XIII i XIV la corona catalanoaragonesa, mitjançant tractats, va convertir en tributaris alguns estats nord-africans. En diferents i successives etapes i fins a l’era moderna, els regnes de Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, els ducats d’Atenes i de Neopàtria i el comtat de Malta van estar sota domini de la corona, en una demostració de vocació europea, a més de mediterrània.

El comte de Barcelona era sobirà
Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns: el regne de França, el regne d’Espanya… Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.

Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, que no tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va posar per escrit al tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de Borbó, pare de l'actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…
Els Reis CatòlicsRetrat de casament dels Reis Catòlics
Mentida número 3
Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola
Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó.

Què volia dir exactament 'tanto monta'?
Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units. Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos emblemes per convertir-los en el seu símbol.

La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara, detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.

La renúncia de Ferran II a Castella
A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va morir poques hores després d’haver nascut.

Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812, tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.
Estàtua de Jaume IEstàtua de Jaume I a València
Mentida número 4
Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi
Els exèrcits ja existien en èpoques en què la seva professionalització era escassa o nul·la i, fora de les tropes mercenàries, els integraven paisans sovint sense experiència de combat. A Catalunya això ja es recollia en el segle XI en un usatge de Barcelona, el 'Princeps namque', que establia, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del sobirà a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país. Només podia ser invocat quan el sobirà era present al territori i no tenia validesa fora del Principat, circumstàncies que van reforçar el compromís entre els governants i el poble i van afavorir la noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió d’armes i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.

Defensa ininterrompuda durant set segles
Del 'Princeps namque', se’n va derivar el sagramental, una organització paramilitar basada en un jurament que agermanava diversos pobles per garantir la seva pròpia seguretat, que al seu torn va ser l’origen d’una altra organització d’autoprotecció civil, el sometent, institucionalitzat en el segle XIII durant el regnat de Jaume I, que tenia alhora caràcter policial en l’àmbit local i militar en l’àmbit general. Fora de les limitacions que estipulava el Princeps namque, cal recordar la infanteria lleugera que van ser els almogàvers i la seva expedició a l’Orient al principi del segle XIV.

Durant la guerra dels Segadors es va constituir el Batalló del Principat, un exèrcit regular format per quatre terços de mil dos-cents cinquanta homes en deu companyies de 125 homes cadascuna i 500 soldats de cavalleria en vuit companyies, que va romandre actiu fins al 1652.

En el conflicte següent, la guerra de Successió, van destacar el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, una unitat militar d’elit del bàndol aliat que va participar en diferents combats (les dues ocupacions de Madrid, les batalles d’Almenar i Saragossa), el Regiment de la Generalitat, creat el 1705 i enquadrat successivament en l’Exèrcit Regular Austriacista i en l’Exèrcit Regular de Catalunya, i la Coronela, força armada del municipi de Barcelona amb finalitats defensives i nodrida per la gent dels gremis que estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Finalment, el decret de Nova Planta va derogar el 'Princeps namque' vigent des del segle XI.

Un cos d'elit durant la guerra civil
La darrera presència castrense catalana a la història va correspondre al Regiment Pirinenc número 1, format el novembre del 1936 per decret de la Generalitat, que volia construir un exèrcit propi amb motiu de la guerra civil, afany que es va concretar el 6 de desembre amb la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Es tractava de la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714 i es podia considerar un cos d’elit que es va distingir per un nivell de disciplina que contrastava amb la desorganització que va caracteritzar l’exèrcit republicà. El Regiment va defensar el Palau de la Generalitat dels atacs anarquistes durant els fets de Maig del 1937, i en perdre la Generalitat les competències de defensa va ser incorporat a l’Exèrcit Popular de la República, on els seus membres van ser objecte de mesures disciplinàries extremes o destinats a missions suïcides pel seu tarannà obertament separatista.
Felip VRetrat de Felip V
Mentida número 5
Catalunya és bilingüe des del segle XV
L’accés al tron d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara arran del compromís de Casp va afavorir un progressiu monolingüisme castellà a la cort, fet que va provocar que les elits socials i culturals adoptessin el castellà des de l’inici del segle XVI tot coincidint amb el seu afermament com a llengua comuna de tots els territoris de la monarquia hispànica. Molts escriptors catalans van escriure la seva obra en castellà en un període en què la impremta va propiciar l’edició en aquest idioma, més rendible que fer-la en català. Però tot plegat no va implicar que l’ús del català minvés o fos substituït enlloc, ni tampoc que es produís una castellanització massiva de la població.

El català, única llengua de les institucions fins al 1714
Al contrari. El català va ser l’única llengua de les institucions fins al 1714, com ho demostren els Dietaris de la Generalitat de Catalunya i el Dietari de l’antic consell barceloní, i es va mantenir com a única llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII. L’Església va fer un ús majoritari del català en la predicació perquè va entendre que era la parla del poble, circumstància que va fer constar el religiós jesuïta Pere Gil en el seu pròleg a la seva traducció del llatí al català de l’obra La imitació de Crist (1621), de Tomàs de Kempis: “Exceptuades algunes poques ciutats com són Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, [...] no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna”. L’esforç per implantar un bilingüisme real no es desenvoluparà fins al segle XVIII, en dictar-se des de Madrid les mesures administratives contràries a l’ús oficial del català i al seu ensenyament.

Una 'decadència' relativa
Hom pot creure que el tema del bilingüisme vinculat a aquesta etapa es relaciona amb un fenomen paral·lel en el temps, la Decadència, nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i l’inici de la Renaixença, caracteritzat per la disminució de l’ús literari del català i la poca qualitat dels textos que s’hi produïren. El de la Decadència és un concepte que cal matisar i revisar, construït per intel·lectuals del segle XIX i crítics posteriors. Si bé va existir un abandó de la creació literària en català, atès que la majoria d’autors del país van conrear les seves obres en castellà, llatí o italià, això no va comportar una davallada cultural general perquè sí que van proliferar els llibres de divulgació científica o tècnica escrits en català que tractaven de disciplines com la medicina, l’agricultura, l’ensenyament, la historiografia i les concernents a la milícia. A més, la base per parlar de Decadència va ser la comparació més desfavorable possible, la de les nostres lletres amb les castellanes, que en aquella època vivien el seu Siglo de Oro.

En conclusió, es va generar un clixé que encara dura, que ha dissuadit molts investigadors d’estudiar amb rigor més de tres-cents anys d’història de cultura nacional, i que no es correspon a la realitat de l’ús quotidià de la llengua catalana en l’era moderna, que era ben vigent.
11 de setembre de 1714La caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714
Mentida número 6
Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714
La derrota del 1714 va tenir conseqüències que políticament i socialment van afectar tothom i no tan sols els cercles oligàrquics que poguessin retenir el poder del país en aquell moment, com a vegades s’ha dit. Cal advertir que en aquell moment, a Catalunya hi havia drets individuals i col·lectius garantits per lleis que s’aprovaven en les Corts. Els decrets de Nova Planta, el conjunt de regles promulgades per Felip V després de la guerra de Successió, van implantar l’absolutisme i el monarca va esdevenir font de tota sobirania.

D’acord amb això i al·ludint al “dret de conquesta”, Felip V va abolir els furs i les constitucions de la Corona d’Aragó i va derogar també les institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. Aquestes mesures no es van adreçar a estaments en concret, sinó al conjunt de la població, que va passar a ser governada per un organisme estranger, el Consell de Castella.

Pèrdua col·lectiva i individual
Els catalans, com a individus i independentment del seu lloc en l’escala social, van perdre drets com les garanties processals, mitjançant les quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge competent i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia per damunt de les respectives possibilitats econòmiques. També va ser suprimit el dret de reparació, que permetia que el dany que provoqués un empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En conclusió, els decrets de Nova Planta van representar per als catalans la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva època.

Econòmicament, el decret de Nova Planta va significar la imposició d’un tribut nascut amb pretensions de modernitat i equitat entre els diferents territoris peninsulars, el cadastre (vegeu Sàpiens 122). L’aplicació d’aquest nou impost va provocar que en cinquanta anys la fiscalitat augmentés globalment a Catalunya un 150%.
Primo de RiveraEl dictador Miguel Primo de Rivera
Mentida número 7
El castellà mai no ha estat una llengua d'imposició
La derrota a la guerra de Successió també va provocar la imposició del castellà. En l’època de l’establiment dels decrets de Nova Planta, l’Administració borbònica alliçonava els corregidors desplaçats a Catalunya amb instruccions com la següent: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més directes van ser els ministres del fill de Felip V, Carles III, en promoure reials cèdules per les quals es prohibia l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres (1768) i s’ordenava que tots els comerciants portessin els llibres de comptabilitat en castellà (1772). El privat de Carles IV, Manuel Godoy, va prosseguir el setge al català en dictaminar el 1801 que no es representés en cap teatre cap obra que no fos en castellà.

Càstigs als infants que parlessin català a l'escola
L’estat liberal no es va diferenciar de l’absolutista en la repressió lingüística. Un edicte reial del 1837 va imposar càstigs infamants als infants que parlessin català a l’escola, i en alguns indrets, com les Illes, es va fomentar la delació entre alumnes per sancionar els catalanoparlants. Certes mesures van resultar ridícules alhora que tristes, com la que el 1838 prohibia que els epitafis dels cementiris fossin escrits en català o l’emesa per la Dirección General de Correos y Telégrafos el 1896 en prohibir... parlar en català per telèfon a tot l’Estat espanyol.
El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va publicar-se una reial ordre que sancionava aquells mestres que ensenyessin en català, i Antoni Gaudí, que tenia aleshores setanta-dos anys, va ser detingut per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

La Constitució espanyola relega a un paper secundari el català
El 1939, consumada la victòria feixista en la guerra civil, una ordre del Ministerio de Educación Nacional va suprimir qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Fins i tot els presos havien de parlar en castellà, segons el reglament de presons del 1956, i en castellà havien de ser els noms que s’inscriguessin al Registre Civil, com es va estipular el 1957. Cal recordar també l’enrenou que hi va haver al voltant de Joan Manuel Serrat quan, el 1968, se li va prohibir cantar en català a Eurovisió el famós La, la, la, amb què va guanyar el certamen Massiel.

En els temps actuals, la Constitució espanyola del 1978 relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà és refermat com l’única llengua que els ciutadans han de conèixer obligatòriament. La situació ha degenerat prou perquè la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l’Estatut de Catalunya, feta pública el 9 de juliol del 2010, estableixi que el català no és la llengua preferent de l’Administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.
La senyeraLa senyera
Mentida número 8
El catalanisme és un invent de la burgesia
L’arquetip del català com a personatge eminentment burgès, generat en els temps de la industrialització, ha fet prou fortuna perquè molts mirin la majoria d’habitants del Principat com a membres de classes benestants, tot oblidant que va ser a Catalunya, precisament perquè és on hi havia les fàbriques, on també va néixer el proletariat com a classe social a la península Ibèrica. La potència de l’arquetip, que inclou la força del seu poder econòmic per fer-lo alhora poderós políticament, ha permès atribuir-li gratuïtament la paternitat única del catalanisme.

Un fenomen transversal i interclassista
El catalanisme va ser un fenomen transversal i interclassista les arrels del qual són culturals, però provinents també dels anhels democratitzadors dels estrats populars. El 1869 es va crear la primera societat catalanista, La Jove Catalunya, fundada entre d’altres per Àngel Guimerà, estretament lligada a la Renaixença i als Jocs Florals i que es va proposar anar més enllà del debat literari a fi de donar un primer enfocament polític. El ventall ideològic dels seus integrants era divers, incloïa tant carlins com republicans de diferents tendències. Però abans de tot això, el 1840, s’havia constituït l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, que encetava un obrerisme català vinculat al republicanisme i que, a banda de defensar millores en les condicions de vida i de feina dels obrers, es comprometia amb moviments de caire anticentralista. Aquest discurs va augmentar el 1855 arran de la creació de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que fora del dret d’associació i de la limitació de la jornada laboral va reivindicar també la llibertat de Catalunya. La premsa obrera usava el català sense manies, i publicacions com La Tramontana, d’inspiració anarquista, es presentava de la manera següent: “És lo periòdich que’s publica en idioma català, més avensat en idees polítiques, religioses i d’economia social”.

El 'regionalisme burgès' de Lerroux
La celebració el 1880 del Primer Congrés Catalanista per aglutinar tots els sectors socials favorables a l’autogovern de Catalunya ja va palesar que la burgesia no era la protagonista exclusiva d’aquest sentiment. Tot i així, les convulsions i repressions que va viure l’obrerisme al final del segle XIX i el principi del XX van ajudar que un polític demagog i populista com Alejandro Lerroux tingués audiència entre els treballadors, que escoltaven les seves denúncies d’allò que anomenava regionalisme burgès i que podia identificar-se amb el catalanisme com a conjunt. Contra aquesta visió, el catalanisme més popular va fundar, el 1903, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) per defensar el reformisme social i la divulgació del catalanisme, la pluralitat del qual es va completar el 1906 amb la creació del Centre Nacionalista Republicà, el primer partit catalanista d’esquerres.

Certament, no es pot negar la participació en un projecte nacional català, ja abans de l’aparició d’un catalanisme conservador, d’una classe obrera aplegada en un teixit associatiu variat que disposava d’ateneus, escoles i orfeons que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. El seu pes, a més de completar una imatge de Catalunya en la qual només era visible la burgesia mercantil i industrial, va ser cabdal per consolidar el catalanisme en un sentit democràtic.
Bombardejos sobre BlanesBombardejos sobre Blanes
Mentida número 9
La guerra civil només va ser una guerra entre dretes i esquerres
És molt simplista reduir a l’odi entre dretes i esquerres el motiu de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja que sobretot comporta ignorar el debat que hi havia a propòsit de l’organització territorial de l’Estat republicà, en què el paper de Catalunya ja com a comunitat autònoma de ple dret amenaçava la idea de la unitat d’Espanya. Diferents regions s’emmirallaven en l’exemple català per emprendre la via autonòmica. La redacció de l’Estatut d’Aragó es desenvolupava el març del 1936; es presentava el quart projecte d’Estatut per al País Basc el 15 d’abril; el projecte d’Estatut d’Astúries es redactava al maig, tot coincidint amb les converses dels ajuntaments castellans per a l’autonomia de Castella i Lleó; un segon plebiscit favorable a l’Estatut gallec es votava el 28 de juny, i a Andalusia es produïa una reunió preparatòria per a la redacció d’un projecte autonòmic el 6 de juliol, una setmana i escaig abans de l’inici de la guerra. Aquest ambient va acréixer el nerviosisme dels sectors conservadors que van impulsar la rebel·lió militar.

"Antes que el Estatuto la guerra civil"
L’aversió cap a Catalunya en els cercles de poder estatal ja venia d’antic, des de la vertebració política del catalanisme. Després de la proclamació de la República el 1931, les negociacions per a l’Estatut de Catalunya van aixecar una gran polseguera perceptible en el que es llegia el 1932 en alguns diaris, com 'El imparcial', que reflectien posicionaments que alhora predeien la tragèdia: “Antes que el Estatuto la guerra civil”. Un enemic de l’autonomia catalana, Ramiro Ledesma, teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, va buscar l’enfrontament tot incitant l’Exèrcit a emprendre una acció armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorías guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse”, declarava.

L'estrofa catalanòfoba del 'Cara al sol'
Amb la guerra encetada, la premsa del Principat es feia ressò de la catalanofòbia del bàndol revoltat. Un titular de 'La Publicitat' l’agost del 1936 era prou explícit: “Els insurgents ja exploten la fòbia anticatalana. Els traïdors al règim ens tracten d’estrangers”. No es tractava de cap exageració. En les seves emissions radiofòniques des de Sevilla el general Queipo de Llano deixava anar perles com aquesta: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. I el 1938 la Falange Española va canviar una estrofa del seu himne, el 'Cara al sol', per la següent: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realitat la reconeixien fins i tot diaris editats en la zona franquista, com era el cas de l’ABC (“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada”).

Malauradament, la catalanofòbia no era absent en el bàndol republicà. La llibertat amb què el govern de la Generalitat va actuar, a causa dels trasbalsos a què va abocar-lo la guerra, al marge d’allò que es dictaminés a Madrid, va generar un fort ressentiment del Govern central vers les autoritats catalanes. En conseqüència, el decret de Franco mitjançant el qual abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’abril del 1938 sembla que va trobar una bona acollida per part d’alguns polítics republicans.
La fàbrica La CanadencaLa Canadenca
Mentida número 10
Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya
La industrialització de Catalunya no és un fenomen recent ni deu res a l’acció d’un dictador. Seria més just dir que la indústria catalana va sobreviure malgrat un dictador que va fer tot el possible per afeblir el país, però que va haver d’empassar-se les seves fòbies quan es va fer evident que si Catalunya s’empobria, l’empobriment de tot Espanya esdevindria imparable.

L'emprenedoria no es fa en 40 anys
El procés d’industrialització català va iniciar-se en el segle XVIII amb el sector cotoner i les fàbriques d’indianes, afavorits per l’existència d’un esperit empresarial emprenedor, la proximitat geogràfica a l’Europa que proporcionava la tecnologia i la inversió d’una part dels beneficis generats per la modernització de l’agricultura del Principat. Aquest nucli inicial es va eixamplar al llarg del segle XIX, malgrat guerres, revoltes i crisis, i amb retard respecte de l’Europa occidental. La revolució dels transports, amb l’establiment d’una xarxa de ferrocarrils, i la substitució del vapor per l’energia hidràulica, factors que van escampar la mecanització arreu del país, van inaugurar una etapa de prosperitat, tot i que el pensament lliurecanvista i antiindustrialista dels governs centrals va fer més nosa que servei a unes activitats que requerien lleis proteccionistes. Bona part d’això es va malmetre amb la guerra civil.

L'autarquia franquista
El franquisme va instaurar l’autarquia, una economia rígida de racionament, sense intercanvis amb l’exterior, en què l’Estat havia de produir tots els béns necessaris. Fins a la fi de la Segona Guerra Mundial es va fer evident la voluntat de les autoritats de dificultar la recuperació econòmica de Catalunya. Es van traslladar a Madrid les seus socials d’empreses catalanes; es va depurar el personal dels organismes encarregats de l’economia del país; es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI), orientat a construir indústries allà on no pogués arribar la iniciativa privada i que va representar una discriminació envers el Principat; i els bancs espanyols van absorbir les entitats del país amb prou agressivitat perquè a mitjan dècada dels cinquanta la banca catalana només representés el 3% del sistema bancari espanyol.

Tanmateix, l’aïllament que va patir la dictadura espanyola després de la derrota del nazisme va dur la seva economia a l’estancament. Hi mancaven energia i matèries primeres, les restriccions elèctriques eren constants. La burgesia industrial i comercial catalana, que havia renunciat a exercir un paper polític i que donava suport al règim perquè era garant d’una pau social que permetia obtenir guanys, es limitava a fer funcionar els seus negocis a pesar de l’intervencionisme estatal, intervencionisme que no sempre se sortia amb la seva.

Franco accedeix als desitjos de FIAT
La dictadura, que hauria volgut que Catalunya s’especialitzés en la indústria tèxtil, va haver de transigir amb el desig de l’empresa automobilística italiana FIAT d’instal·lar la factoria SEAT a Barcelona pel seu port i la seva mà d’obra qualificada, desig que va contrariar el general Franco, que havia ofert altres ubicacions, i va incrementar el pes del sector del metall al Principat.

El model autàrquic, incapaç de millorar el nivell de vida de la població, va entrar en crisi i va haver d’evolucionar cap a la liberalització del sistema econòmic amb el Pla d’Estabilització del 1959, aprovat a desgrat del dictador, que tenia en l’autarquia un símbol de la seva victòria en la guerra. Començava el redreçament econòmic.





diumenge, 25 d’octubre del 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 4 - CATALUNYA SERÀ UN ESTAT POBRE

«Los catalanes tendrían fuera de España la renta de Chipre.»
  ABC (portada del 13-10-2012)

  «Una Cataluña independiente perdería el 19% del PIB según el Gobierno.»
  El Mundo (portada del 5-11-2012)

  «La incertidumbre sobre el futuro traerá pobreza a Catalunya.»
  José Manuel García-Margallo (19-12-2012)
  
  Una de les set pitjors plagues que s'abraonaran sobre Catalunya si esdevé independent és sens dubte l'eco­nòmica. L'unionisme espanyol és conscient que l'augment de l'independentisme ha vingut precisa­ment per qüestions econòmiques. També és cert que un dels arguments per seduir indecisos per part dels dirigents independentistes ha estat també el de la butxaca. Ha calat molt el missatge que una Catalu­nya independent hauria patit la crisi en menor mesu­ra i que la pertinença a Espanya suposa un llast per a la recuperació. En els últims mesos —i coincidint amb l'acceleració del procés— aquesta situació s'ha vist accentuada fins al punt que la Generalitat es tro­ba amb una asfíxia financera a causa, entre altres fac­tors, de la negativa del govern espanyol a pagar-li els deutes pendents.

  Es lògic, doncs, que un dels principals al·licients de ser independent sigui el d'un horitzó més pròsper per a Catalunya i els seus ciutadans. I per tant, també és fàcil deduir que els míssils propagandístics atacaran aquest escenari. No és gens casual que la informació del diari ABC sortís dos dies després de la manifesta­ció de la Diada. A les planes interiors s'apuntava un escenari absolutament desastros per a l'economia de Catalunya, una de les zones tradicionalment mes pròsperes dins de 1 Estat i d'Europa. Resumint, el PIB català baixaria un 20%, la renda per càpita pas­saria dels 28.200 euros actuals als 22.000 (els de Xi­pre) i això seria perquè sense citar-lo s apunta ja a un boicot de productes catalans. Com que cauria el PIB, caurien els ingressos i l'erari públic ho faria en barri­na. I a això cal afegir-hi l'augment de la despesa per muntar estructures d'Estat. La suma i resta de tot això dóna una Catalunya pobra, a la cua d'Europa i pidolant a la resta del continent (també a Espanya) per poder subsistir.

  Però tal com diu la saviesa pidolaire, «és trist dema­nar però més trist és robar». La informació de l'ABC elaborada a través del testimoni dels economistes Mikel Buesa i Ángel de la Fuente— minimitza, me- nysté i ridiculitza el dèficit fiscal. I aquesta és la prime­ra i principal clau de volta d'aquesta discussió: el mal­tractament fiscal. L espoli, si utilitzem termes més radicals. És a dir, la diferència entre el que Catalunya aporta en impostos i el que rep a canvi, si fem servir termes més planers i «objectius». I si no es té en comp­te aquest factor, la discussió no té sentit. Hi ha molts milions d'euros (molts, eh!) que Catalunya té capacitat de generar i que no pot gestionar o gaudir perquè en el seu repartiment, l'Estat espanyol no els retorna.

  En aquest sentit, l'abril del 2012 a El món a RACl vam posar en antena una comparativa entre Catalu­nya i Espanya sobre impostos pagats i serveis rebuts. Per fer aquesta llista s'han fet servir dades oficials i fà­cilment contrastables.

  Ara, actualitzat, és aquest. Vegem-ho per apartats:

  Dades generals

  Catalunya té un 16% de la població de l'Estat. Ge­nera un 20% del PIB espanyol però paga un 24% del que es recapta i rep un 10% de les inversions estatals.

  Impostos

  A Catalunya és on hi ha una retenció més gran de l'IRPF: 56% per a les rendes altes, 40% per a les mit­janes i 24,75% per a les baixes.

  Balances fiscals

  Per cada 1.000 euros que paga un català en impostos, en rep de l'Estat en serveis 870. Per cada 1.000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de 1 Es­tat 1.170. La diferència és de 300 euros per ciutadà.

  Metro i bus

  A Barcelona el bitllet senzill val 2 euros. A Madrid, 1,5 euros. Els abonaments multitransport son mes barats a la capital catalana que a l'espanyola. La T-10 barcelonina val 9,45 euros i la Metrobús madrilenya, 12 euros. Tot i que es diu així, no permet fer trans­bordament. Això sí, el metro arriba a Barajas i no al Prat.

  Rodalies Renfe

  El servei de Cercanías Madrid és molt millor que Ro­dalies Catalunya. No és una impressió. Per a un terri­tori molt més petit, l'àrea metropolitana de Madrid té 367 quilòmetres de vies, només 100 menys que la catalana i, això sí, quasi tota en doble via. Hi ha 900.000 usuaris de Cercanías Madrid per només 400.000 de Rodalies Catalunya.

  Peatges

  A Catalunya, de cada 100 quilòmetres d'autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc. A Madrid, 96 són gratuïts i 4 són de peatge. A Andalusia el percentatge és de 87 de franc contra 13 de pagament i a Extre­madura no hi ha ni un sol peatge.

  Aeroports

  A Madrid-Barajas es paguen 7,73 euros de taxes aeroportuàries per cada enlairament. A Barcelona-el Prat es cobren 6,81 per enlairament. Però des de Madrid hi ha 55 línies transoceàniques i des de Barcelona, 15.

  Inversions de Foment

  El 2012, el govern espanyol va retallar un 45% les inversions a Catalunya. Es la retallada més important de l'Estat. La tisorada al País Valencià i Andalusia és del 34%. A Castella-la Manxa, un 7%, mentre que a Galícia i al País Basc, on es farà arribar l'AVE, les in­versions van créixer un 9% i un 17%, respectivament.

  Escoles bressol

  Per a aquest curs, a Barcelona hi ha 7.400 places pú­bliques per a una població de 1.630.000 habitants. A Sevilla, 22.000 places per a una població de 703.0 persones.

  Ordinadors

  A Catalunya hi ha un ordinador per cada 5 alumnes. A Extremadura, un per cada 2.

  Universitats

  Estudiar un curs d'una carrera d'Humanitats val, a la Complutense de Madrid, entre 700 i 811 euros depe­nent dels estudis. A l'Autònoma de Barcelona no baixa deis 910 euros. Estudiar Infermeria a Madrid costa 1.088 euros. En canvi, a l'Autònoma, 1.423 euros.

  Retallades en Sanitat

  Fa. dos anys, el pressupost en Sanitat a Andalusia era de 1.180 euros per habitant. Aquest any és de 1.174 euros. La retallada és de 6 euros. A Madrid, per un pressupost similar, la retallada ha estat de 4 euros. A Catalunya, fa dos anys s'hi destinaven 1.298 euros per habitant. Ara, 1.128, és adir, 170 euros menys.

  Medicaments

  Durant els mesos que va estar vigent l'euro per recep­ta i sumat al copagament per a pensionistes, amb el mateix tractament, un jubilat català ha pagat en fàr­macs 277 euros l'any i un de la resta de l'Estat en pa­garà 216.

  Òpera

  Anar al Liceu surt més barat que anar al Teatro Real de Madrid. Els abonaments són més econòmics depe­nent de la butaca. El millor seient del Liceu val a l'any 1.491 euros, mentre que al Real costa 1.543 euros. També els abonaments populars són més econòmics.

  Els sous dels funcionaris

  Els funcionaris de la Generalitat van cobrar un 5% cl 2012: un 3% a la paga doble de l'estiu i un 2% a la de Nadal. Als funcionaris de l'Administració General de l'Estat els van congelar el sou.

  IPC

  A Catalunya, els preus van pujar un 3,6% el 2012. Es la taxa més alta de l'Estat, només igualada per Cantàbria. La mitjana estatal és del 2,9%, però és que a Andalusia només s'han apujat un 2,6% i a Ma­drid, un 2,5%* Dit d'una altra manera; en només un any, comprar a Catalunya s'ha encarit un 1% respec­te a Andalusia.


  Un parèntesi. Quan en un debat s'utilitza aquest ar­gument —«el que Catalunya paga i el que Catalunya rep»— surten veus contràries que diuen que «els ter­ritoris no paguen impostos, ho fan les persones». És cert. Cert però incomplet. Incomplet perquè les per­sones que paguen impostos sí que viuen en un terri­tori i aquest territori sí que és el que rep (o no) les in­versions. Només fa falta veure la xarxa de Rodalies Renfe de Madrid i la de Barcelona per comprovar si són els territoris o les persones els que reben les in­versions. O els aeroports de Barajas i el Prat. I així amb tots els capítols pressupostaris, que són els que, en definitiva, marquen aquest dèficit a través de les anomenades balances fiscals.

Parèntesi tancat. Bé, no. Segon parèntesi. Un altre dels arguments més usats pels negacionistes del dèficit fiscal és que s'imaginen un Pedralbes independent o un pacte fiscal amb el Ripollès. Ja ho haureu escoltat: «I si un dia Girona diu que aporta massa, que fara? Demanarà la independència?». Primer punt: si ho vol fer que ho faci, la tradició democràtica de Catalunya respecta el dret a decidir allà on es manifesti. I segon punt (i més seriós): entre Catalunya i Espanya, o mi­llor dit, entre el Ministeri d'Hisenda i la Generalitat, sí que hi ha un conveni fiscal. Un conveni fiscal com­partit amb 14 autonomies mes, les de regim comu i que estan representades al Consell de Política Fiscal i Financera, presidit pel ministre de torn i participat pels consellers d'Economia de les diferents comuni­tats. Entre Catalunya i Pedralbes no hi ha cap tracte fiscal, com tampoc'n hi ha cap entre Catalunya i el Ripollès.

L'espoli fiscal, la clau de volta

  Tornem a la mare dels ous. L'any 2009, Catalunya va aportar X diners i en va rebre Y. Entre X i Y hi ha una diferència de 16.409 milions d'euros. A favor de 1 Estat. Es a dir, Catalunya deixa de percebre aquesta quantitat, que aquell any va suposar un 8,4% de la seva riquesa. Però el 2008 la diferència va ser de 17.200 milions (8,5% del PIB); el 2007, de 15.913 milions (8,1%), i el 2006, de 14.493 milions (7,9%). Aquest llast sobre l'economia catalana es manté en aquest 8% de manera regular i continuada en els últims 30 anys! No en va, Xavier Sala i Martín va assegurar que «a l'Univers hi ha dues constants que es mantenen inalterables: la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català».

  Aquests 16.409 milions d'euros suposen 45 mi­lions d'euros al dia. 1,8 cada hora. 31.219 euros cada minut. En el temps que ha trigat a llegir aquestes rat­lles, uns 20 segons, 10.400 euros s'han evaporat de Catalunya a raó de 520 euros per segon.

  Però d'acord, com que els territoris no paguen im­postos, sinó que ho fan les persones, passem aquestes xifres a persones. L'any 2009, cada català va aportar 2.187 euros de més. Si vostè té una família de 4 mem­bres (aquest càlcul inclou tots els ciutadans, per tant, també nens), la seva llar va aportar vora 9.000 euros extres i sense retorn. Només el 2009.

  Sembla clar, doncs, que l'eliminació d'aquesta he­morràgia és un dels punts forts per defensar la viabi­litat econòmica d'una Catalunya independent. I és que per cada euro recaptat a Catalunya només se n'hi inverteixen 60 cèntims. En un ràpid resum: la Gene­ralitat podria comptar cada any amb un 40% d'in­gressos més, dels quals ara no pot disposar.

  En una conferència del Centre d'Estudis Jordi Pu­jol, l'11 de desembre del 2012, Santiago Niño Becer­ra, catedràtic d'Estructura Econòmica de l'Institut Químic de Sarrià (pertanyent a la Universitat Ramon Llull), ho va definir molt gràficament: «El problema català és que surten 18.000 milions d'euros i no tor­nen». Niño Becerra considera que si per recupe­rar-los «cal la independència, aquesta serà 1 eina». Però la situació de greuge ha arribat a donar la volta al marcador: «Una Catalunya independent seria viable però el problema és recuperar els nostres diners». És evident: es poden recuperar sense arribar a la inde­pendència (si l'Estat reconeix el dèficit i l'evita) però la paradoxa és que per taponar el dèficit i morta la via del pacte fiscal— potser la única sortida és precisa­ment la separació total per recuperar la plena auto­nomia dels recursos econòmics.

Catalunya sí que se'n sortiria

  Lamentant-ho molt pels pronòstics de Buesa, De la Fuente, García-Margallo i tants i tants tertulians d'emissores espanyoles, la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és un fet que pocs experts qüestionen. I no cal esgrimir Niño Becerra o Sala i Martín, que, com que són catalans, podrien ser acu­sats d'escombrar cap a casa.

  Per si teniu pressa a l'hora d'argumentar, només tres exemples:

  
    Keneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Mo­netari Internacional: «Catalunya seria un dels països més rics del món.» (entrevista al diari Expansión. 4 d'abril del 2012).

    Amadeu Altafaj, cap adjunt del gabinet del vice-president econòmic de la Comissió Europea: «La via­bilitat d'una Catalunya independent no és una qües­tió gaire discutible.» (entrevista a El món a RAC1. (13 de desembre del 2012).

    James Mackintosh, editor de la secció Inversions del Financial Times: «L'Estat català tindria un PIB per càpita superior al d'Itàlia.» (21 de novembre del 2012).
  

  En un vídeo de quatre minuts, Mackintosh exposa que el PIB per càpita de l'hipotètic Estat català seria superior al de l'italià (que és de 25.000 euros l'any 2011) i se situaria lleugerament per sota de la mitja­na europea (26.000). Són xifres, per tant, que que­den molt lluny dels 22.000 euros per persona que augurava Mikel Buesa en la comparativa amb Xipre. (Per cert, segons les dades de l'Eurostat del PIB del 2011, el rànquing de riquesa dels 27 estats membres de la Unió Europea l'encapçala Luxemburg. Espanya ocupa el lloc número 13 i la tan injuriada Xipre està just a sota, al lloc número 14). Ara bé, una Espanya sense Catalunya, pronostica el directiu del Financial Times, «quedaria amb un PIB per càpita molt similar al de Grècia».

  Aquesta és una altra errada argumentativa de Buesa i De la Fuente. S'han imaginat una Catalunya inde­pendent empitjorada, però en els seus càlculs han fet veure com si Espanya no patís cap davallada pel fet de deixar d'ingressar aquells entre 14.000 i 18.000 núlions d'euros anuals aportats per Catalunya. Aquesta caiguda d'ingressos no deixaria Espanya en una situació precisament de força i l'execució d'un hipotètic boicot (de què parlarem després) resultaria —com a mínim— car, ja que entre altres coses les importacions de productes estrangers s'haurien de fer de països més llunyans que Catalunya, amb el sobre- cost en transport que aixo suposaria.

  Però si hi ha unes afirmacions especialment cele­brades han estat les de Gary Stanley Becker, premi Nobel d'Economia el 1992. En un llarg article publi­cat al seu bloc, Becker defensa la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. Però no només això: l'exemple de Catalunya li serveix com a columna ver­tebral del seu document, titulat Breakup ofCountries: No Economic Disaster.

  Becker manté la teoria que la globalització ha jugat a favor dels estats més petits en detriment dels grans. «El moviment cap al lliure comerç viscut en els úl­tims 60 anys ha reduït els avantatges de tenir un gran mercat domèstic per vendre béns i serveis». O dit d'una altra manera: un producte fet a França costa el mateix de vendre en botigues franceses que un de belga elaborat a Dinamarca. Els estats petits tenen un avantatge extra: presenten unes dimensions molt més gestionables que els grans estats. Havent de suportar tanta població, els grans estats només poden superar les seves dificultats si són molt potents econòmica­ment. I Espanya no és ni carn ni peix. Està al mig.

  Un dels «drames» d'Espanya és que té una mida política i econòmica mitjana. No té el potencial de jugar la Champions League mundial (no està a l'altu­ra d'Alemanya, els Estats Units o la Xina) ni tampoc té una demografia menor (45 milions d'habitants), a més d'una població en vies d'envelliment, amb el que aixo suposa en la relació futura de cost en pensions/ productivitat de la població activa.

  Per això Becker creu que els estats «petits» poden manegar-s'ho millor. Posa com a exemple d'això el que ja ha passat a Xile quan se li ha permès entrar en altres països de Sud-amèrica: exporta una xifra equi­valent al 40% del seu PIB, mentre que als Estats Units és del 13%. Això ha permès que l'economia xi­lena hagi crescut a un ritme més ràpid que el Brasil, a qui s'ha posat com a exemple de país emergent, que ho és, però a Xile, en proporció, li han anat millor les coses.

  Però no cal anar a Sud-amèrica ni a països que fa moltes dècades que són independents. En el mateix article, Becker cita el cas de Txèquia i Eslovàquia. «El futur econòmic de tots dos països semblava fosc quan Txecoslovàquia es va dividir en dos voluntària­ment el 1993. I a les dues nacions separades els ha anat com a mínim igual de bé que quan formaven Txecoslovàquia». És més, fa la mateixa lectura per a Iugoslàvia i els sis estats en què va dividir-se, i aixo que en aquest cas el procés va ser multibel·lic (es a dir, amb moltes despeses de reconstrucció). Però el cas de Txèquia i Eslovàquia serveix per acabar de des­mentir Buesa a l'article de l'ABC. «La experiencia de segregación entre Chequia y Eslovaquia provocó una dràstica reducción de flujos comerciales entre ambos». Bé, potser sí que entre Txèquia i Eslovàquia van reduir les transaccions entre tots dos... però es que les van augmentar a la resta de països! I aixo, tal com manté Becker —insisteixo, premi Nobel d'Eco­nomia—, és el que ha permès als dos països no no­més sobreviure, sinó viure sense dificultats.

Contra el boicot: «El nostre mercat és el món»
(Xavier Sala i Martín)

  Quan es dibuixa la Catalunya independent, una de les paraules més utilitzades pels atemoridors és «aran­zels». Els analistes catastròfics fan servir una simple regla de tres: Catalunya quedarà fora de la Unió Eu­ropea, i com que quedarà fora de la UE, l'entrada i sortida de mercaderies quedaran penalitzades pel pa­gament de taxes de duanes.

  Doncs no, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació —es a dir, per estalviar-se el paga­ment d'aranzels— no cal formar part de la Unió Eu­ropea. L'exemple és Suïssa, amb qui la UE té signats acords bilaterals. (Per cert, Suïssa —que no és a la UE és el líder economic del continent, un dels països mes rics del mon i encapçala el rànquing mundial de competitivitat. És a dir, estar dins o fora de la UE no es sinònim necessari de prosperitat. Grè­cia.'n es membre i Noruega no). I a més, tal com va passar amb països aspirants a entrar a la Unió, la Co- missio Europea ha previst que es pugui començar a negociar aquests acords de lliure circulació fins i tot abans que Catalunya esdevingui un estat sobirà.

  I és que un dels principals arguments per demos­trar que Catalunya se n'aniria en orris és que les em­preses catalanes patirien un boicot per part d'Espa­nya que enfonsaria l'economia del nou país-estat. A tenir en compte, però alarmista. Excessivament alarmista.

  La Gaceta, diari pertanyent al grup d'Intereconomía (el grup d''El Gato al Agua, per entendre'ns), va publicar el 6 de novembre del 2012 un article titulat «El coste de la independencia catalana». I l'entradeta de la «notícia» deia així: «Grandes empresas marcha­rían de Cataluña; la renta per cápita caería en 5.600 euros y se situaría por debajo de la media española; el PIB catalán sufriría un brusco descenso del 20%; se perderían uno de cada seis empleos».

  Aquesta informació, també apareguda al diari El Mundo, tenia com a font un informe de Convivencia Cívica Catalana, l'entitat presidida per Francisco Caja, una de les persones que ha liderat entre d'altres el procés judicial contra la immersió lingüística.

  Aquest informe de Caja es titula Las cuentas claras de Cataluña i parteix de la base que en els quatre anys següents a la secessió les vendes de productes ca­talans cap a la resta d'Espanya cauran un 50%. A partir d'aquí, el desastre: es a dir, Xipre. Curiosa­ment, el mateix dia El Mundo va publicar en portada que «Cataluña independiente perdería el 19% del PIB, según el Gobierno». Aquest «según el Gobier­no» fa referència a una suposada nota interna del Ministeri d'Afers Estrangers, un departament que mal­grat les crides de Rajoy a preocupar-se per la prioritat del moment —sortir de la crisi— té temps d'entretenir-se a pensar què li passaria a Catalunya si fos inde­pendent. Es simptomàtic, si més no, que aquesta projecció de futur la faci ja el Ministeri d'Afers Es­trangers i no el d'Hisenda.

  El cas és que al cap de quinze dies de fer-se públic aquests dos «informes» (el de Caja i el d''El Mundo o el Ministeri d'Afers Estrangers) el Col·lectiu Wilson va contraatacar. Vagi per endavant que el Col·lectiu Wilson no és precisament un grup de bocamolls de bar que es pensen que com més cridin i més piquin a la barra més raó tenen. El Col·lectiu Wilson el for­men Pol Antràs (Ph. D., MIT), catedràtic de la Uni­versitat de Harvard; Carles Boix (Ph. D., Harvard), catedràtic de la Universitat de Princeton; Jordi Galí (Ph. D., MIT), investigador sènior del Centre de Re­cerca en Economia Internacional (CREI); Gerard Padró i Miquel (Ph. D., MIT), catedràtic de la London School of Economics; Xavier Sala i Martín (Ph. D., Harvard), catedràtic de la Universitat de Colúmbia, i Jaume Ventura (Ph. D., Harvard), investigador sè­nior del Centre de Recerca en Economia Internacio­nal (CREI).

  L'article es titula «Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència». I val molt la pena llegir-lo tot. En qualsevol cas, aquests són els princi­pals arguments —literals— que desmenteixen el de­clivi econòmic català a partir d'un suposat boicot:

  
    «Catalunya tindrà un grau de diversificació sem­blant al d'altres països i on les transaccions amb Espanya haurien de representar un percentatge me­nor del total de vendes catalanes a l'exterior. Tot i que aquest procés de diversificació podria ser con­siderablement lent, de fet, ja és perceptible en les dades agregades de comerç català: el percentatge d'exportacions catalanes amb destí a la resta de l'Estat espanyol ha baixat del 57% 1 any 2000 al 47% l'any 2011».

    «Un procés d'independència podria reduir el co­merç entre Catalunya i la resta d'Espanya i accele­rar aquest procés natural de diversificació de mer­cats. Què passaria si de sobte deixéssim de vendre a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Quins efectes tindria això per a l'econo­mia de Catalunya? Aquesta preocupació és legíti­ma i, adonant-se d'això, certs partits polítics i els seus analistes han tractat d'atemorir els catalans amb càlculs catastrofistes que pronostiquen caigu­des del PIB català del 9%, el 16% o fins i tot el 19% del PIB català. Són versemblants aquestes prediccions? La nostra resposta és un clar i con­tundent no»

    «Les exportacions són una mesura de producció o facturació i, per tant, el seu valor incorpora no no­més el valor afegit pels exportadors, sinó també el valor dels béns intermedis emprats en la seva pro­ducció. Alguns d'aquests béns intermedis són pro­duïts a Catalunya, però altres són importats de l'estranger (cal recordar que dos terços de les im­portacions catalanes són béns intermedis). Com a conseqüència, el percentatge efectiu de valor afegit al PIB català incorporat en les exportacions catala­nes a la resta d'Espanya és significativament menor i s'ha estimat en un 22,5% del PIB»

    «Els béns que no es puguin vendre a la resta d'Es­panya no es llançaran a les escombraries. Els em­presaris catalans no es quedaran de braços plegats i intentaran vendre la seva producció a mercats alter­natius. Potser a un preu rebaixat, però en tot cas a un preu positiu. En conseqüència, la pèrdua de va­lor afegit associada amb una caiguda de les vendes al mercat espanyol depèn de la rebaixa de preu que s hauria de fer per vendre aquests productes a la resta del món»

    «És inversemblant que les exportacions catalanes a la resta d'Espanya arribessin a baixar un 80%. Per aquestes raons:    
      
        En primer lloc, un boicot d'aquesta mida tindria conseqüències gravíssimes per a l'economia espa­nyola i, per tant, les amenaces de boicots tenen el mateix problema que les amenaces de deixar Cata­lunya fora d'Europa: no són creïbles. És a dir, ara els interessa anunciar-les, però quan arribi el mo­ment, a causa dels seus propis interessos, trobaran difícil portar-les a terme.

        En segon lloc, es fa difícil pensar que els consu­midors i empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya com Nestlé, BASF, Volkswagen, Nissan o Repsol, perquè seria difícil distingir si els productes d'aquestes empreses provenen de Catalunya o d'al­tres llocs i perquè els mateixos espanyols no vol­drien perjudicar les empreses dels seus socis euro­peus (com Volkswagen) i, encara menys, les seves pròpies (com Repsol). L'any 2006, el conjunt d'empreses multinacionals amb seu fora d'Espanya van aportar un 40% de la facturació manufacturera catalana i un percentatge no menor de les exporta­cions catalanes. Això vol dir que un boicot als pro­ductes catalans difícilment afectaria mes del 60% de les vendes a Espanya.

        I en tercer lloc, cal imaginar que hi hauria més propensió al boicot pels bens de consum que pels béns de capital o intermedis. Les dades d'exporta­cions catalanes del 2011 mostren que només un terç de les exportacions catalanes estan associades a béns de consum. Per tant, en un cas extrem en què el boicot afectés el 50% dels béns de consum i el 20% dels béns de capital i intermedis produïts per empreses amb capital majoritàriament català, la caiguda de les exportacions al mercat espanyol seria només del 0,6 x (1/3 x 50% + 2/3 x 20%) = 18%. Nosaltres pensem que els consumidors i empreses espanyoles són racionals i que, per tant, no hi hau­ria boicot. Però potser ens equivoquem. En qualse­vol cas, és molt improbable que un boicot afectés més del 18% de les exportacions catalanes a la resta d'Espanya». 
    
    «Sovint s'esmenta que la independència podria te­nir efectes sobre la localització de les empreses. Per contestar aquesta pregunta cal preguntar-se primer: per què voldrien marxar les empreses de Catalu­nya? . Naturalment, davant d'un escenari catastrò­fic de boicots generalitzats on les vendes a la resta d'Espanya baixessin un 80% i el PIB català caigués un 9% és concebible que algunes empreses decidis­sin evitar el boicot tot saltant la tanca”. Cal recor­dar, però, que la deslocalització és un procés que comporta costos fixos molt elevats que només se­rien amortitzats si les empreses esperessin uns boi­cots de molt llarga durada. A més, com hem ex­plicat abans, un escenari on les vendes a la resta d'Espanya caiguessin un 80% és simplement ab­surd. Si el boicot acabés resultant una caiguda peti­ta del PIB, l'efecte sobre la deslocalització de les empreses també seria petit».  

  La deslocalització (la marxa massiva d'empreses) és efectivament un dels temors que pot tenir un nou país independent (sovint s'associa el nou estatus polí­tic amb inestabilitat). Però no sembla que als grans capitals els hagi fet por el procés que es viu a Catalu­nya. Sense anar més lluny, el propietari d'Inditex i ter­cera fortuna mundial, Amancio Ortega, ha comprat tres grans edificis al centre de Barcelona: la seu del BBVA a la plaça de Catalunya (100 milions d'euros), la botiga del passeig de Gràcia on ara hi ha Burberrys i l'edifici que acull la botiga d'Apple, a la cantonada del passeig de Gràcia amb la plaça de Catalunya. No sembla, doncs, que el fundador d'Inditex i propietari de Zara tingui gaire por.

  En una intervenció al programa Divendres de TV3 (el 13 de setembre del 2012) un dels integrants del Col·lectiu Wilson, Xavier Sala i Martín, ja va avançar algunes de les principals claus de com fer front a un eventual boicot. Ell parlava de «cost de transicio». Efectivament, una part de l'empresariat català hauria de reorientar les seves estratègies derivades de la nova situació política, però ho deia en positiu i després de denunciar un cert relaxament d'alguns sectors: «Al­guns es posaran les piles». Posava com a exemple el famós boicot del cava. Era l'any 2006, Madrid opta­va a organitzar els Jocs Olímpics del 2012 i l'alesho­res vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod Rovira, va expressar el seu desig que la capital espanyola no sortís escollida (com així va ser, en favor de Lon­dres).

  Com a resposta a aquesta opinió, es va organitzar l'anomenat «boicot del cava», és a dir, es va deixar de comprar cava. Dir «cava català» és una reiteració, com ho és dir «el lehendakari basc». El cava és genuí de Catalunya i el lehendakari, d'Euskadi. Per tant, un «boicot al cava» porta implícit un boicot a com­prar aquest producte català.

  Sala i Martín explicava que sí, que les vendes del cava van caure però que això va obligar el sector a vendre ampolles a fora de l'Estat. La venda a l'exte­rior va anar bé i cap celler no va haver de tancar. Però al cap d'uns anys, manté el professor, «els espanyols es van acabar afartant de pagar 50 euros per ampolla de xampany francès». Tampoc va triomfar gaire —per una simple qüestió geològica— l'intent d'ela­borar cava a altres punts, com Castella o Múrcia.

  I per això les vendes de cava a la resta de l'Estat es van anar recuperant. Resultat final, apunta Sala i Martín, «ara tenen dos mercats, l'espanyol i el de la resta del món».

D'aquest episodi l'economista recomana treure'n dues conclusions: la primera és la necessitat —amb boicot o sense— d'internacionalitzar les economies en un món global. L'altra és aprendre i confiar que «la ràbia els passarà». Es a dir, passat un temps, els ciutadans de l'Estat compraran aquells productes que els semblin més adients per la relació qualitat-preu, amb independència (perdó per l'acudit) del seu lloc d'origen. És en aquest temps de rebuig-ràbia-recuperació que hi haurà l'anomenat «cost de transició», al qual s'haurà de fer front, però no serà ni etern ni tan econòmicament important com apuntaven Caja i companyia. Un exemple d'això es que avui dia —conclou Sala i Martín— «els millors amics dels an­glesos són els nord-americans». Tretze colònies brità­niques van reclamar el seu dret a l'autodeterminació i unió cooperativa i el 4 de juliol del 1776 van decla­rar-se independents de Londres per crear els Estats Units d'Amèrica.

Altres arguments de l'ambit economic

  Tots els estudis que, intencionadament, presenten una Catalunya independent en caiguda lliure pequen també d'haver-los elaborat amb el marc mental de l'actual Estat. És a dir, s'han fet exclusivament imagi­nant-se la viabilitat economica d'una comunitat au­tònoma anomenada Catalunya actuant per lliure. En tot l'apartat anterior s'ha intentat demostrar que el nou Estat català podria sortir-se'n però a més s'ha de tenir en compte que disposaria d'unes eines que ac­tualment no té. I això no s'ha tingut present en els informes. Per exemple: el nou Estat català podria ela­borar una nova política fiscal més adaptada a la nova realitat política i econòmica: un país de 7,5 milions d'habitants (no de 44), amb un teixit empresarial que combina una base de petites i mitjanes empreses amb la implantació de grans companyies.

  Aquesta llibertat absoluta hi seria també per deci­dir, reinventar i readaptar el mapa d'infraestructures. Si el flux comercial actual de l'Estat espanyol és el que és, és també perquè s'han dissenyat unes vies de comunicació absolutament centralitzades a Madrid i no en xarxa. En aquest sentit, la fallida aposta del PP i del PSOE per no prioritzar exclusivament el corre­dor mediterrani i diversificar el flux comercial amb el corredor central'n és tot un exemple. Així doncs, la capacitat de redirigir els recursos cap a determinades inversions, així com d'aplicar incentius, podrien ser també un atractiu afegit perquè empreses estrangeres decideixin mantenir-se o implantar-se de nou a Cata­lunya.

  El Col·lectiu Wilson remata aquesta reflexió amb una dada punyent: la dificultat administrativa que imposa Espanya per a la creació de noves empreses. Aquests experts subratllen la necessitat d'aprofitar la creació d'una nova administració estatal per fer més àgil la burocràcia. I assenyala: «En matèria de creació de noves empreses, és difícil imaginar que un futur Estat català instaurés unes regulacions pitjors que les que existeixen actualment a Espanya. Sense anar més lluny, l'informe Doing Business, publicat anualment pel Banc Mundial, situa Espanya en la posició 136 en un rànquing de 185 països del món en termes de la facilitat de crear empreses noves. En matèria de creació d'empreses, un només pot afirmar que Espa­nya no és Uganda” (que ocupa la posició 144 en el rànquing) amb la boca ben petita».

  I finalment, Sala i Martín novament es despenja amb una proposta tan impactant com les seves ame­ricanes de colors. La llibertat per decidir la política econòmica podrà fer que els seus governants decidei­xin, per exemple, que Catalunya pugui ser un paradís fiscal. «Si ens fan fora d'Europa manté po em arribar a la conclusió de recuperar el secret bancari», és a dir, no preguntar d'on vénen els diners. L'elimi­nació d'aquest secret s'ha convertit en un requisit per ingressar en institucions europees, i si no que ho pre­guntin a Andorra, que en els últims anys s'ha apressat per sortir de la llista d'aquest tipus de països. Si Espa­nya bloqueja l'entrada de Catalunya a aquestes insti­tucions, «Catalunya pot arribar —diu Sala i Mar­tín— a la conclusió que no li val la pena seguir aquest requisit. Convertir-se en paradís fiscal i ajudar els empresaris espanyols a evadir impostos. Veureu com s'afanyen a moure peça».

Font: