Alay: "Que ningú es pensi que els presos compliran sentència en una presó"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marta Lasalas
Fotos entrevista: Carles Palacio

Josep Lluís Alay (Barcelona, 1966) és doctor en Física per la KatholiekeUniversiteit Leuven, doctor en Història Contemporània per la UB i llicenciat en Filologia Semítica. No cal dir que el doctor Alay defensa la transversalitat en els coneixements. Ho demostra amb la seva tesi doctoral sobre la primera capa atòmica dels materials que s’utilitzen en microelectrònica que va combinar amb una tesina en què, a partir de l’anàlisi dels pigments que decoren la ceràmica celtibèrica, reconstrueix les rutes comercials que recorrien. Però Alay no ha aconseguit la seva actual projecció mediàtica per la magnitud del seu currículum, sinó a partir del moment en què es va saber que era una de les persones que acompanyava Carles Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya, tornant de Finlàndia. Va ser aleshores que el personatge va despertar una curiositat que no ha fet més que créixer amb la seva pròpia detenció, i amb la constatació que forma part del nucli de màxima confiança tant del president, Quim Torra, com de Puigdemont, l’oficina d’expresident del qual dirigeix.

Quan es parla de vostè, una de les coses que es destaca és que parla moltes llengües...
N’hi ha que les parlo, que les llegeixo, que les escric... en diferents graus. La diversitat de la humanitat es trasllada a través de diferents cultures, i aquestes s’expressen a través de diferents creences religioses, formes d’expressar l’art... i, sobre tot, a través de diferents llengües. Com més llengües parles, millor per entendre’t amb la resta del món.

De fet, hi ha llengües que les domina perquè ha viscut a diferents països...
De les llengües que puc conèixer o parlar n'hi ha algunes que estan mortes, però la majoria són vives i les he pogudes posar en pràctica vivint i treballant. Forma part de la meva manera de pensar, el poder trepitjar terreny diferent al nostre. Això em va portar a marxar de casa meva quan vaig acabar la carrera per anar a Flandes. Després de l’anglès i l'alemany, la raó per la qual en la meva biografia hi figura l’holandès –amb accent flamenc– és perquè durant cinc anys vaig viure a Flandes. Hi vaig treballar i hi vaig presentar la meva tesi doctoral, una part en neerlandès.

De Lovaina cap a on va anar?
Tenia diferents possibilitats. Però un científic japonès de la Universitat de Hiroshima em va proposar anar uns anys al Japó a treballar al seu laboratori. Vaig anar-hi dos anys com a professor convidat.

I parla japonès...
El vaig estudiar i el parlo.

Correcte?
Mai parles correctament una llengua tan complicada com aquesta.

I del Japó?
Vaig tornar a Catalunya. Vaig continuar treballant a la Universitat de Barcelonacom a físic, en l’anàlisi de superfícies. Però després d’haver estat al Japó, estudiant tibetà i filosofia índia a la Universitat de Hiroshima, vaig fer la llicenciatura en Filologia Semítica, bàsicament hebreu, àrab i siríac. Quan vaig acabar, vaig preparar el doctorat en Història. A partir d’aquí dono classes a la UB. Primer, d’història del Tibet i Mongòlia, i ara, d’història d’Àsia.

Però el salt a la primera pàgina dels diaris és el dia que acompanya Carles Puigdemont dins del cotxe en què el detenen a Alemanya. Per què anava en aquell vehicle?
Vaig posar-me a treballar –en l'àmbit personal, perquè de feina en tenia una altra– per la causa dels exiliats i presos, i la millor manera era donant suport al president i els exiliats en aquest període en què havien de residir fora del país. Puigdemont, que és una persona inquieta, volia explicar la situació a altres llocs d’Europa, i vam començar a rebre invitacions de parlaments, com el danès i el finlandès, perquè el president anés a explicar la greu situació de vulneracions del drets civils, llibertat expressió i drets humans, que s’estavaproduint a casa nostra. És aleshores que jo vaig ajudar tant com vaig poder, sobretot en aquests trasllats i visites a capitals com Copenhaguen o Hèlsinki.

Sempre amb l’ombra de l’euroordre...
Coneixíem perfectament el risc que hi havia. Els anuncis de visites es produïen sempre a molt curt termini per evitar que el govern espanyol intentés boicotejar-les, que fes pressió als governs respectius, a les universitats, a qui fos, per tal que no rebessin, no escoltessin, no es reunissin mai amb l’enemicpúblic número u que era Puigdemont.

Com podien evitar aquest control?
Sempre vam intentar, i això ho havíem de negociar amb els amfitrions, que els anuncis de les conferències es fessin amb molt poc marge de temps. A la Universitat de Copenhaguen em deien que si ho anunciaven amb 5 o 6 dies no vindria ningú, que calia 15 dies. La conferència era un dilluns, es va anunciar el divendres, i la sala estava plena com un ou, amb gent fora, gent jove i molts danesos.

Puigdemont atrau l'atenció i l'admiració d'una bona part de l'opinió pública europea

Per què aquest interès?
És una constant. Sigui Copenhaguen, sigui Hamburg, Berlín, Ginebra... El president Puigdemont atrau l’atenció, i diria l’admiració, d’una bona part de l’opinió pública europea, que el veu com una persona que d’alguna manera ha deixat totes les comoditats del que podia ser un mandat polític tranquil, d’estileuropeu i, perseguit per un govern de la UE i la justícia d’aquest Estat, es dedica a explicar una greu situació de vulneració dels drets humans que s’estàproduint dins de la UE.

L’esquerra alternativa europea té Puigdemont com un referent en la lluita per la llibertat, que no ho veig tant a casa nostra

En quins sectors atrau l’atenció?
Tant per a gent ideològicament de dretes com d’extrema esquerra. L’esquerraalternativa europea té el president Puigdemont com un referent en la lluita per la llibertat i per la democràcia, que no ho veig tant a casa nostra, desgraciadament. El suport de Die Linke ha estat absolut i total a Alemanya. Per ideologia segurament Puigdemont no coincideix amb alguns dels plantejaments programàtics de Die Linke, ni Die Linke amb Puigdemont. Però els matisos ideològics passen per sobre d’una qüestió fonamental, que explica l’Europa d’avui en dia, com el respecte a la llibertat i la democràcia, que és el que s’ha vulnerat a Espanya. I això ho veuen claríssim a Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Bèlgica, Anglaterra, Escòcia, Irlanda... Per això ens movem i anem explicant el que passa aquí.

I a partir d’ara que ha tornat a Waterloo?
El president tenia moltes invitacions. Algunes oficials. I hi ha diferents països i ciutats que l’havien convidat en l'àmbit més privat, en trobades polítiques. Ell mateix ha dit que en un país com Alemanya, s’ha vist amb tot l’espectre polític. Algunes reunions discretes i d'altres públiques. Això ha passat a tots els països que ha visitat. Confio que a partir d’ara, amb la caiguda de la segona euroordre, serà possible tornar a començar.

És el mecanisme de projecció al món més important que tenim ara mateix

Puigdemont ja ha anunciat que reprendrà l’agenda...
S’ha demostrat que és molt útil i molt productiva. És el mecanisme de projecció al món més important que tenim ara mateix.

Hi ha hagut algun govern que s’hagi posat en contacte amb vostès...
Els governs sempre es posen en contacte, a través de canals discrets i que no podem explicar, perquè estaríem traint la confiança. Tots sabem la pressió que el govern espanyol exerceix sobre el govern del país més petit que pugui existir al món amb el qual tingui relacions diplomàtiques perquè no hi hagi cap tipus de contacte. Però és evident que el cas català ara mateix està damunt de totes les taules de tots els governs del món. Ja no som un cas que passava desapercebut, sovint malentès, confós amb altres moviments nacionalistes o populistes del món. L’1-O i el 27-O, i tot el drama que ha suposat el 155, l’empresonament d’homes i dones justos, l’exili forçat de molta gent, centenars de persones que tenen causes obertes per motius polítics –com jo mateix–..., ha fet que el conflicte català sigui una de les cinc qüestions més importants que tenen els governs en general al món, problemes que saben que en algun moment poden portar nivells d’inestabilitat greus. El conflicte català pot provocar inestabilitat a la UE, i la inestabilitat a la UE afecta els EUA o la Xina, o afecta en general... En l'àmbit de cancelleries europees és un dels tres problemes més greus que hi ha ara mateix sobre la taula. És evident que qualsevol estat amb un mínim de responsabilitat té canals de comunicació amb les diferents parts en conflicte. Això no vol dir que en prenguin part. Públicament fan declaracions parlant de conflicte intern, però tots sabem com funciona la diplomàcia al món.

Qualsevol Estat amb un mínim de responsabilitat té canals de comunicació amb les diferents parts en conflicte

En quin moment hi ha aquest canvi, en l'àmbit internacional, de la percepció del conflicte català?
L’1 d’octubre. L’actitud de més de dos milions de persones, malgrat totes les amenaces, malgrat la violència que hi va haver, en una societat com la nostra, que relativament funciona bé malgrat tots els defectes i problemes, que s’atreveix a desafiar el poder i la força que té el govern espanyol, això al món li crea un abans i un després.

Quina resposta genera?
Respecte. Respecte per part de la resta del món, com a poble i al dret que tenim a l’autodeterminació. La resta del món no ho tenia clar, i a partir de l'1-O ho tenen clar. Crec que és una opinió bastant majoritària a Europa que l’únicamanera de solucionar aquest conflicte és a través d’un referèndum d’autodeterminació en què es voti sí o no. Ho deia Puigdemont: seguint el model escocès, no n'hi ha d'altre. Vinculant, negociat, com va fer Alex Salmondamb David Cameron.

S’ha parlat molt dels mitjancers. Encara hi ha propostes com s’havia dit per actuar de mitjancers?
Hi ha hagut persones de relleu internacional, que probablement parlen en nom d’estats que s’han ofert i segueixen estant obertes. Però els mediadors internacionals només actuen si les dues parts hi estan d’acord, si no, no hi ha mediació possible. Un dels grans problemes rau precisament en el fet que l’altrapart no ens reconeix, per això no hi pot haver mediació. No ens reconeix com a subjecte polític. Per això no ens reconeixen el dret a l’autodeterminació. En el cas del Regne Unit era diferent. Cameron representava tot l’Estat, inclòs Escòcia, però reconeixia la part escocesa com un subjecte polític amb el qual podia negociar el reconeixement al dret a l’autodeterminació. En el cas d’Espanya no ho tenim. Quan ells diuen que representen tot l’Estat deixen de reconeixe'ns com a subjecte polític. Aquí és on fins al moment, el diàleg està aturat. Quan això es trenqui, pot continuar el diàleg i començar la negociació. Escòcia no va necessitar mediador. No hi havia conflicte polític. Nosaltres sí que hem tingut conflicte perquè s’ha suspès el govern, hi ha gent a la presó i forçada a l’exili, el mateix president d’aquest país. Tot això és molt greu pel que fa als nostres paràmetres de societat europea del segle XXI, és gravíssim.

Sánchez va signar i avalar el 155 i el va defensar. La gent adulta no canvia d'opinió en hores  en temes tan importants

El canvi de govern a Espanya amb Pedro Sánchez obre alguna possibilitat?
En principi crec que, com en tot en aquesta lluita, hem de ser optimistes, però és un canvi a molt molt curt termini. No és un abans i un després, és una continuació. Qui està al capdavant del govern espanyol ara mateix va signar i va avalar el 155 i el va defensar. Jo crec que la gent adulta no canvia d’opinió en hores respecte a temes tan importants. Dit això, tots sabem que la política obliga sovint a prendre actituds que probablement no són amb les quals t’hisents més còmode. I probablement, almenys en una part del partit socialista, hi ha una certa incomoditat amb el que ha passat. I probablement el president del govern espanyol vol trobar una solució política al problema que hi ha amb Catalunya. Per tant, el punt de partida és optimista, és bo.

Estem renunciant a molt. El dret a l’autodeterminació el vam exercir l'1-O i el 27-O segueix vigent

La reunió entre els dos presidents ha marcat un canvi?
La reunió va ser correcta. Va anar bé. Feia anys que no ens parlàvem amb el govern espanyol. Ara hem aconseguit, com a mínim, poder parlar de tot el que ens preocupa. Com a mínim en aquests moments hi ha una franquesa entre les dues parts. Ells tenen molt clar en quin moment estem nosaltres ara. Això no ha canviat. No venim amb altres solucions, és la mateixa. Nosaltres estem renunciant a molt. Nosaltres el dret a l’autodeterminació el vam exercir el dia 1 d’octubre i el 27 d’octubre vam fer una declaració d’independència, que segueix vigent. Ara mateix el que diu Torra i Puigdemont és que estem disposats a aturar aquest procés, que hi hagi una negociació amb l’altra part i mirem de fer-ho d’una manera democràtica i civilitzada a la UE, que vol dir referèndum, però aquest cop acordat, vinculant per a les dues parts i reconegut internacionalment. Jo crec que aquesta és la solució que ens està demanant el món, que no és cap invenció o idea extraordinària que se’ns ha acudit, sinó que simplement és el que diu el sentit comú.

Torra i Puigdemont han dit que s’ha de donar marge al govern espanyol a veure quines fitxes mou 

Això és realista en l’actual context espanyol?
No ho sé. Pel que ens han dit el president Puigdemont i el president Torra, aquesta seria una solució que s’estudiaria molt seriosament i segurament tindria molta gent a favor, és la solució escocesa. Torra i Puigdemont han dit que s’ha de donar marge. Doncs donem marge al govern espanyol a veure quines fitxes mou perquè això vagi cap a una solució política.

El govern espanyol s’ha posat d’alguna manera en contacte amb Puigdemont?
Que jo sàpiga, no.

I per part de Puigdemont, hi ha hagut algun intent de posar-se en contacte?
Que jo sàpiga, no.

És important que l’oficina de l'expresident sigui a Barcelona, li donarem tot el suport des d’aquí perquè la seva presència continuï

Ara es posarà en marxa l’oficina de l'expresident i estarà a Barcelona...
El president, malgrat totes les pressions administratives, només reconeix la seva categoria d’expresident un cop Torra és escollit nou president. Aleshores, quan ho reconeix, la llei diu que té dret a una oficina, que és bàsicament un equip de suport i un equip de protecció. Ell no és a Barcelona, però és molt senzill estar en contacte igualment. L’hem vist intervenint en actes oficials de la Generalitat, en actes polítics... La comunicació és directa. És important que l’oficina sigui a Barcelona, que tingui la seva representació a Catalunya. Li donarem tot el suport des d’aquí perquè la seva presència, encara que sigui virtual, continuï sent-hi.

És, per tant, un reconeixement del seu paper d’expresident...
L’oficina només es pot crear quan, des del punt de vista de la legalitat autonòmica, l’hem de considerar expresident. El president del govern interior és Quim Torra.

Ja s’ha solucionat l’assignació d’una escorta oficial de Mossos?
Ja està en vies de solució. Ha de ser automàtic. Quan es nomena director de l’oficina, l’oficina es posa en funcionament, i una de les potestats que té és l’escorta directa de dos mossos per al president. La conselleria ho ha de posar en marxa automàticament i ho està fent, com ho té el president Montilla o el president Mas. És independent del lloc on resideix el president. Per tant, la conselleria d’Interior s’hi adapta.

El president no vol estar aïllat de la realitat social catalana. És el president legítim a l'exterior

Aquesta oficina tindrà molts fronts oberts, les relacions amb el Govern, el Consell de la República... Quines en seran les funcions?
Mantenir el contacte del president directe amb tots els actors polítics, culturals i institucionals del nostre país i de fora. És evident que l’oficina és un òrgan de la Generalitat, no és el Consell de la República, ni és un partit polític, ni un moviment polític..., és una institució de Govern i el que fa és posar en contacte tots aquest actors amb el president i que pugui interactuar amb ells. El president, malgrat que resideix a Bèlgica, no vol estar aïllat de la realitat social catalana. Segueix sent un polític en actiu. No és el president del govern interior però sí que és el president legítim a l’exterior. Aquest paper no és només a l’exterior, també l’ha de fer a l’interior, per això tenim l’oficina a Barcelona. I una altra vessant és que, evidentment, l’oficina li ha de donar tota l’assistència per a la seva projecció exterior. Forma part de les funcions d’un expresident. Tots els presidents han tingut i segueixen tenint una part de la projecció de Catalunya enfora.

Amb el Consell de la República tindran algun vincle?
Són dues coses diferents. L’oficina del president és un òrgan del Govern de la Generalitat de l’interior i el Consell de la República és un òrgan polític de l’exterior.

La setmana passada es va saber que se li havia retirat el sou de diputat a Puigdemont, com quedarà aquest tema?
Ho ha de resoldre el Parlament.

Puigdemont va renunciar al sou d’expresident perquè tenia el de diputat...
Sí, sí. El president des del primer moment va dir que renunciava al sou d'expresident perquè té el de diputat. Ell a tots els efectes és diputat i es considera diputat.

El president i els altres diputats de l'1-O han de continuar cobrant el sou del Parlament

Es manté en aquesta decisió?
S'hi manté. Hem de resoldre la situació del president com a diputat i la dels altres diputats, que com a diputats han de continuar cobrant el sou.

Quan el van nomenar director de l’oficina de Puigdemont era coordinador de polítiques internacionals de Presidència, amb Quim Torra, i formava part del seu nucli de decisió més proper; continuarà col·laborant amb el president?
Sí que hi continuaré, no he deixat ni deixaré de fer el meu paper en tot el que el president Torra em demani per assistir-lo en tot el que siguin temes de política internacional.

És evident que trobarem una solució i no només pel president Puigdemont, també pels presos polítics

Quan Puigdemont va dir que tornaria abans de 20 anys, va provocar tota mena d’especulacions sobre què volia dir...
Jo n’estic del tot convençut. És evident que trobarem una solució i no només pel president Puigdemont, també pels presos polítics. Que ningú es pensi que compliran la seva sentència –si arriben a tenir sentència– en una presó. D’això n’estic fermament convençut, que el president Puigdemont trepitjarà terra catalana aviat i que els presos sortiran molt aviat. Però per a això falta que estiguem plenament convençuts i que seguim mantenint la dignitat que hem mantingut i la convicció en les nostres idees. No hi ha res pitjor que afeblir els convenciments després d’un dur atac com el que hem rebut, perquè aleshores, tot va de mal en pitjor. Ens hem de mantenir exactament amb la mateixa convicció d’on volem arribar. I no hi volem arribar d’aquí 20 anys. Vull tenir solucionat aquest conflicte amb Espanya per mi mateix. A la meva filla no li vull deixar aquest problema en herència. Aquest conflicte amb Espanya hem de ser capaços de resoldre’l a mitjà o curt termini, i per mi mitjà o curt termini són molt menys de 20 anys. Puigdemont estava dient que probablement haurem aconseguit aquest estadi de República independent molt abans.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/vides/josep-lluis-alay-entrevista-puigdemont-oficina-expresident_291984_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Alarma davant els darrers atacs feixistes: “Un dia hi haurà un mort” | Carlota Camps

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Carlota Camps 
Foto: Sergi Alcàzar 

“Un dia hi haurà un mort”. Amb aquesta contundència s’expressa el fotoperiodista i especialista en l’extrema dreta Jordi Borràs, qui, a més, els últims dies ha estat víctima d’un atac feixista. Va ser el passat 16 de juliol, quan un agent de la Policia Nacional fora de servei li va donar un cop de puny al crit de “Visca Espanya i visca Franco”. Aquest no ha estat l’únic cas recent de violència ultra. La setmana passada els casals populars de Nou Barris i Horta van patir diversos atacs i també n’hi va haver un altre aquesta mateixa setmana a Girona.

Són només alguns dels molts casos de violència en nom de la 'unitat d'Espanya' que hi ha hagut des del setembre fins ara a Catalunya. Un temps en que les agressions han crescut "exponencialment", com assegura el mateix Borràs, arran de la intensificació dels esdeveniments del procés sobiranista, amb l'1-O i la declaració d'independència del 27-O.

També així ho veu un altre especialista en la matèria, Xavier Rius, que assegura que aquests grups d'ultradreta "s'han fet més forts" arran de la independència i han trobat "un espai buit". Una afirmació que comparteix la Marina Morante, d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme, que considera que en els darrers temps "han trobat un espai on s'han pogut fer veure".

"Fins fa uns mesos la presència de l'ultradreta a Catalunya era pràcticament irrellevant, més enllà de la seva participació explícita en els actes del 12 d'octubre a Monjuïc", s'encarrega de recordar Rius. En els últims mesos, però, han intensificat la seva activitat al carrer i amb ella, el nombre d'agressions. Només entre els mesos de setembre i desembre del 2017 hi van haver 139 casos d'incidents violents amb motivacions unionistes, segons un informe de Jordi Borràs publicat a Mèdicacat. 

El 22-S, l'inici de les mobilitzacions

L'inici d'aquesta intensificació de la presència de l'ultradreta als carrers, recorda Rius, el trobem en la manifestació del 22 de setembre davant la seu de l'ANC, al carrer Marina de Barcelona. Feia només dos dies de la concentració davant la seu del Departament d'Economia en protesta per les detencions de la Guàrdia Civil i en quedaven ben pocs pel referèndum. La van protagonitzar unes 500 persones, entre les que hi havia militants de Plataforma per Catalunya, Somatemps o Democracia Nacional. La manifestació, que duia per lema Per Espanya m'atreveixo, va acabar amb diverses agressions contra veïns independentistes. 

Els grups ultres també van trobar el seu espai durant el mes d'octubre en les manifestacions espanyolistes que van omplir els carrers de Barcelona. Dins les manifestacions multitudinàries que va organitzar Societat Civil Catalana, i a les que s'hi va sumar el bloc del 155 -Cs, PSC i PP-, s'hi van poder veure grups reduïts de persones que duien símbols feixistes i cridaven proclames com "Espanya es una i no cinquanta una" o "Puigdemont a presó", més pròpies de l'ultradreta. A la manifestació del 10 d'octubre, explica per posar-ne un exemple Xavier Rius, "hi havia gent de Democracia Nacional amb megàfons cada 10 metres". 

Totes aquestes manifestacions els van servir, doncs, per fer-se visibles, trobar el seu espai i sentir-se més fort, fet que ha fet incrementar la seva presència als carrers i que molts cops ha acabat amb incidents violents. En aquest sentit, cal recordar alguns dels atacs més greus, com la crema de l'Ateneu de Sarrià o l'intent d'incendiar el de Gavà -aquest últim amb persones dins-. Tot això, per no parlar de les múltiples agressions individuals a independentistes, com la que va rebre un home que posava llaços grocs davant la presó de Lledoners, o d'altres que s'han produït per la plantada de creus grogues o llaços grocs a les platges de Canet o Mataró o als carrers de Vic, entre molts altres indrets.

El perfil de l'agressor: "estem davant d'un nou fenomen"

El fotoperiodista Jordi Borràs alerta que els agressors d'ultradreta que han perpetrats els últims incidents tenen un perfil molt diferent al que tenien els dels anys 80 i 90. "Estem davant un nou fenomen", defensa Borràs, que assegura que els atacants ja no només són "neonazis rapats", sinó que es tracta de "partidaris de la unitat d'Espanya, que voten diverses opcions polítiques, que no tenen perquè tenir una militància prèvia i que decideixen fer justícia pel seu compte". A més, assegura que molts no tenen antecedents penals per la seva militància a l'extrema dreta, sinó que potser en tenen per "temes de delinqüència comuna". 

Sergi Alcàzar

Segons un altre expert que ha preferit mantenir l'anonimat, alguns dels militants de Democracia Nacional que actuen pels carrers de Catalunya tenen antecedents per pallisses, temes relacionats amb la droga o, fins i tot, per violència de gènere. 

Activistes d'esquerres denuncien "impunitat" i "dobles rasers"

Davant d'aquesta situació els grups antifeixistes denuncien una certa impunitat de l'ultradreta. La Marina Morante, per exemple, recorda que els joves d'Altsasu estan a la presó per una baralla de bar mentre que militants d'ultradreta àmpliament coneguts i que tenen agressions greus a l'esquena "van pel carrer i no passa res". A més, assegura que la policia equipara els grups feixistes i els antifeixistes i els considera a tots "radicals" quan defensa que només els ultres de dretes són els violents. 

També Borràs considera que l'extrema dreta té impunitat. Tot i que defensa que els Mossos tenen una bona unitat d'investigació per aquest tipus d'agressions, també denuncia que hi falten recursos i que es produeixen massa poques detencions. En aquest sentit, critica que policialment hi hagi hagut "un doble raser", i que s'hagi destinat una quantitat de recursos "ingent" a investigar els CDR i les "àvies que feien bufandes grogues", mentre hi ha hagut casos "molt greus", com la crema de l'Ateneu o ferits d'arma blanca.

En aquest sentit, defensa que després dels últims casos hi ha un "clam social perquè s'agafi el toro per les banyes" i es faci front a l'ultradreta des del Govern. "Hi haurà un mort, mataran algú, si no ha passat fins ara ha estat més producte de l'atzar que d'una altra cosa", adverteix Borràs.  

Un fet, però, que el Govern vol revertir. El president Quim Torra va visitar l'altre dia als Mossos i els va demanar que siguin els garants de la "desactivació de l'amenaça" quan es produeix una agressió de caràcter feixista. A més, el Govern ha demanat a l'Estat convocar una Junta de Seguretat urgent "per abordar l'alerta antiterrorista i l'increment dels atacs feixistes". La premissa que es treballa des d'Interior a partir d'ara, un cop retirat el 155 i canviada la cúpula, és "impunitat zero"​. 

Font: https://www.elnacional.cat/ca/politica/alarma-atacs-feixistes-catalunya-mort_292572_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

València torna al passat: Religió i castellà a colp de toga

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Àngel Martínez 
Foto: wikimèdia

El Tribunal Suprem va emetre una providència, a començaments del mes de juliol, per la qual ordenava a la Secció Quarta del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) que s'abstingués de continuar sentenciant sobre el decret de plurilingüisme de la Generalitat Valenciana, ja que la norma ja havia estat derogada. Es desconeix l'efecte que l'ordre de la màxima autoritat judicial ha causat en aquests magistrats que, amb les seues últimes sentències, estan dinamitant les iniciatives polítiques del Consell i les decisions legislatives de les Corts Valencianes dels últims anys.

La satisfacció de la Generalitat Valenciana per veure's emparada per la resolució del Tribunal Suprem es va transformar en perplexitat quinze dies després, quan aquesta mateixa Sala Quarta del TSJ va decretar l'anul·lació de 13 articles del decret d'ús del valencià en l'administració.

La sala va estimar que és contrari a dret considerar el valencià llengua destacada (quan només la utilitza un 13% dels funcionaris en el seu tracte professional amb els ciutadans), que les comunicacions orals i escrites de la Generalitat Valenciana amb altres autonomies s'han de fer en castellà, també amb Catalunya i les Illes Balears, i així un llarg etcètera de retallades que faran del valencià la llengua "morta" que va ressuscitar en la unitat de cures intensives de la mà de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià allà per l'any 1985.

Però l'interés legislatiu dels magistrats d'aquesta sala no acaba ací. Aquesta mateixa setmana s'ha conegut una nova sentència que obliga la Generalitat a oferir l'assignatura de Religió en segon curs de Batxillerat, encara que la llei Orgànica de Millora de l'Educació (LOMCE) deixés en mans de les comunitats autònomes la regulació i la programació de les matèries optatives específiques.

A priori, és difícil entendre en què se sustenta el perjudici del legislat pels 99 diputats de les Corts Valencianes i el gran benefici d'aquestes tres sentències, per a l'interés general de la ciutadania. Totes, gestades en aquesta sala quarta del TSJ Valencià, que com va informar el setmanari El Temps, té al capdavant tres magistrats no exempts de peculiaritats.

Es tracta de Miguel Ángel Olarte, Edilberto José Narbón i Manuel José Domingo Zaballos, a càrrec d'aquesta secció quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia.

Narbón, igual com Olarte, membre de l'Associació Professional de la Magistratura, va respondre així a una pregunta sobre el català i el valencià en l'àmbit de la Universitat de València, "la Universitat, des del punt de vista científic, pot pensar que valencià i català són la mateixa llengua, però, jurídicament, els estatuts de la Universitat haurien d'ajustar-se a l'Estatut valencià i parlar de llengua valenciana per evitar conflictes".

Aquest magistrat, segons l'esmentada publicació, és considerat per molts el jutge que va avalar el model urbanístic del PP valencià. Va donar el seu vot favorable a la construcció d'una macrourbanització en la Serra d'Escalona i es va mostrar en contra de l'anul·lació del controvertit Pla Rabassa, impulsat pel polèmic constructor Enrique Ortiz a Alacant.

El 2004, va avalar la prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez de la ciutat de València a través del barri del Cabanyal impulsada per Rita Barberá, que posteriorment el Ministeri de Cultura va considerar espoli de béns d'alt valor cultural.

Domingo Zaballos també és recordat pels seus vincles amb el PP. I més concretament amb la mateixa Barberá; i va ser secretari municipal de l'Ajuntament de València en els anys noranta. Una època en què es va aprovar el Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià en el municipi de València (1996).

Un text amb un esperit similar al que ara ha estat anul·lat parcialment i que establia que els funcionaris tenien l'obligació de "saber el valencià" o que el personal municipal havia de procurar utilitzar "preferentment" el valencià. El PP va deixar sense aplicació de manera immediata aquest document.

Així doncs, no és estrany que els ciutadans espanyols siguen dels que més desconfien de la justícia i la seua independència, segons l'últim informe publicat per la Comunitat Europea. Una imatge que valdria la pena reformar.

Font: València torna al passat: Religió i castellà a colp de toga

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ramón Cotarelo s’ha tornat de dretes? | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'adhesió de personalitats d'esquerres desmenteix el relat que la Crida Nacional per la República sigui un moviment de dretes destinat exclusivament a refundar l'espai post-convergent.

Pere Martí

Eixos. Analitzar la política catalana exclusivament amb l’eix ideològic dreta-esquerra és un error. Com també és un error analitzar-la només des del punt de vista de l’eix nacional. A Catalunya ningú no vol ser de dretes, però l’esquerra estatista sempre ha identificat el nacionalisme, primer, i ara l’independentisme com un fenomen sospitós de ser de dretes o, si més no, d’amagar els suposats problemes reals de la gent. Quan Jordi Solé Tura va teoritzar que el nacionalisme era un invent de la burgesia, va fer molt de mal a l’esquerra catalana. Josep Termes el va desmentir demostrant els orígens populars del catalanisme, però hi ha algunes esquerres que encara no ho han entès.

L’esquerra independentista va solucionar aquesta ‘diglòssia’ posant la independència com un instrument per a arribar a una societat més justa i igualitària, desvinculant l’independentisme del nacionalisme. Aquesta tradició té un fil roig que passa pel PSAN, Nacionalistes d’Esquerra i l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira. La majoria dels comuns encara compra la tesi de Solé Tura i el PSC, suposant, no cal dir-ho, que encara sigui d’esquerres. L’error de l’esquerra, la sucursalista i la independentista, ha estat identificar l’espai convergent com un espai exclusivament de dretes, oblidant les arrels populars del catalanisme.

El procés ha tensat la política en l’eix nacional mentre que l’eix social ha quedat en segon terme, també perquè el marc competencial de la Generalitat i l’ofec financer crònic no permeten de fer gaires polítiques socials realment transformadores. La política no és cartesiana i aquests últims dies hem vist com un conseller d’ERC, Josep Bargalló, validava per ‘motius legals’ el concert a les escoles que segreguen per raó de sexe, un concert renovat per la Generalitat segrestada pel 155, i hem assistit a la recuperació d’Aigües Ter-Llobregat per al sector públic per part d’un conseller de Junts per Catalunya, Damià Calvet.

Quan ara Puigdemont llança la Crida Nacional per la República, alguns analistes han provat d’estigmatitzar-ho com un moviment exclusivament de centredreta, tal com ja van fer amb Junts per Catalunya. És lògic que ERC vulgui preservar el seu espai polític escorant cap a la dreta la crida de Puigdemont, però una cosa és el legítim desig partidista i una altra la realitat. Els més de 30.000 inscrits en cinc dies no són classificables com a gent de dretes, entre més coses perquè la majoria no tenen carnet de partit. Hi haurà gent de dretes, però també d’esquerres. De fet, entre els impulsors hi ha Jordi Sánchez, Toni Morral, ex-batlle de Cerdanyola per ICV, i ex-militants de Bandera Roja i de Nacionalistes d’Esquerra. Fins i tot, gent provinent de l’MDT i de la Crida a la Solidaritat dels anys vuitanta. Una de les últimes incorporacions ha estat la de l’intel·lectual Ramón Cotarelo, que va donar suport a la CUP a les eleccions al parlament del 2015, i que a les del 2017 va tancar la llista d’ERC por Barcelona. També s’hi ha adherit Germà Bel, ex-diputat del PSC al congrés i de Junts pel Sí la passada legislatura.

El fil roig que uneix la nova Crida no és la ideologia, sinó la voluntat d’implementar de manera decidida la República, que necessàriament és transversal ideològicament. L’altre error, moltes vegades intencionat, ha estat circumscriure la nova Crida a la necessitat de renovar el món convergent. La catarsi dels convergents s’esdevindrà aquest cap de setmana, però la Crida Nacional tirarà endavant igualment, acabi com acabi el congrés del PDECat. La cosa més lògica és que el congrés aprovi una confluència amb la Crida, com demana una esmena dels crítics, però si no fos així, tampoc frenaria la intenció dels seus promotors d’activar-la la tardor.

La Crida Nacional per la República té intenció de renovar la manera de fer política, superant els partidismes i dotar l’independentisme d’una hegemonia electoral indiscutible. No és tampoc una proposta per a fer una llista única que no existirà mai. Es pot fer una llista unitària sense que sigui única. La CUP no ha participat mai de cap llista única perquè no té voluntat de centralitat, però hi va haver una llista unitària com Junts pel Sí a les eleccions del 2015. La Crida molesta perquè irromp en la batalla per l’hegemonia de l’independentisme que mantenien ERC i el PDECat i que els republicans tenien guanyada mentre Marta Pascal dirigeixi el partit. Amb l’entrada d’un artefacte polític nou, transversal, encapçalat per Puigdemont, aquesta batalla torna a reobrir-se, com es va demostrar a les eleccions al parlament del 21 de desembre.

Font: Ramón Cotarelo s’ha tornat de dretes? | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La violència espanyolista | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Si una part de la població no té dret d'organitzar la seua protesta en l'espai públic, aleshores no som en una democràcia»

Vicent Partal

L’espanyolisme és conscient de la seua derrota al carrer. I intenta reaccionar-hi promovent un parany, això que han anomenat ‘el debat sobre la neutralitat de l’espai públic’. Els seus promotors simplement miren d’emblanquir el mot ‘prohibició’ fent servir ‘neutralitat’ partint d’un argument completament fals amb el qual pretenen, a més, justificar agressions i atemptats com el de diumenge a Vic.

La desesperació unionista és d’un volum tal ara mateix que veiem que la justificació de la violència esdevé un comportament normal en les seues files, encara que siga a còpia de defensar coses completament il·lògiques que són massa simples de capgirar. Aquests dies, per exemple, hi ha qui ha defensat el suposat dret d’un cotxe d’entrar en una plaça pública per a vianants i envestir-hi la gent. Només cal treure aquesta afirmació del context concret per a veure com n’és, d’absurda. Això vol dir que defensarien l’entrada amb un cotxe a tota velocitat enmig d’una processó perquè l’estat és laic? Cal entendre, doncs, que si un partit que no ens agrada fa un míting en una plaça, tenim ‘dret’ d’agafar un cotxe i de llançar-nos contra els assistents?

L’argument que pretén de justificar-ho, segons el qual hom té el dret de subvertir l’ordre públic quan suposadament la neutralitat de l’espai públic és violada, és inconsistent. En primer lloc, perquè no es pot defensar que una part de la població el tinga aquest dret mentre una altra part ha d’anar a la presó si ho intenta. El parany és massa evident. Però sobretot perquè la neutralitat significa que tothom pot fer servir l’espai públic i ho assegura, no vol dir pas que ningú no puga fer-lo servir. No hi ha cap més interpretació possible en termes democràtics. Si una part de la població no té dret d’organitzar la seua protesta en l’espai públic, aleshores no som en una democràcia. I és evident que en aquest país ningú no discuteix el dret dels espanyolistes de plantar creus d’un altre color, banderes, gira-sols o ninots de neu. El problema, perquè aquest és el problema real, és que ells són una minoria, però en canvi volen fer creure que són la majoria. I com que no són capaços d’organitzar manifestacions, concentracions, actes que puguen competir en continuïtat, presència o participació amb els dels independentistes, aleshores creuen que la millor cosa per a mantenir la ficció és provar d’impedir-los l’expressió perquè la diferència no siga tan notable i sobretot no siga tan visible.

Aquest és, en definitiva, el parany conceptual, ben fàcil de desmuntar. Però no podem passar per alt que darrere seu s’amaga un perill real i ben evident que és la banalització de la violència contra una part de la població, concretament els independentistes. I aquest és un fet molt greu que reclama una reacció ciutadana, però també política i institucional.

La ciutadana, com es va veure a Tortosa amb la passejada ignorada d’Inés Arrimadas, és cada dia millor. Evitar les provocacions, no respondre i continuar actuant en positiu és la regla que cal seguir. La reacció política hauria de fer un salt endavant clar, reclamant als partits unionistes, tots tres, compromís amb els drets democràtics de tota la població, no solament dels seus. Especialment al PSC, que prové de la tradició democràtica, a diferència del PP i de Ciutadans, i que no pot mirar a un altre costat en aquesta qüestió. Però ara mateix és la reacció institucional la més fluixa. L’agressor de Jordi Borràs encara no ha estat detingut i és evident que la policia no va reaccionar com calia a Vic. I això no pot continuar així, perquè han de defensar de forma activa el dret de la llibertat d’expressió. I no fer-ho, com passa ara, no fa sinó donar ales a uns ultres intolerants que qualsevol dia causaran una autèntica catàstrofe si els deixen continuar fent de manera impune. En això, el conseller Buch i el president Torra hi tenen una responsabilitat de la qual no poden desdir-se.

Font: La violència espanyolista | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"¡A por ellos!" | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En España hay un visible renacimiento del fascismo. Al aquelarre del otro día en honor de Franco en Cuelgamuros se añaden otros actos públicos de este jaez, todos ellos con el mismo patrón: unos individuos/as vociferantes, tremolando rojigualdas con o sin águila, saludando avecésar, cantando el Cara al Sol y profiriendo todo tipo de amenazas. O como ayer, en Labajos, Segovia, otros de esta cuerda homenajeando a Onésimo Redondo, brazo el alto con la camisa azul que tú bordaste en rojo ayer. El expolio del pazo de Meirás, el título de marquesa a la nieta del criminal, la flamante fundación Francisco Franco predicando un nuevo alzamiento nacional. Actos, ritos, proclamas, saludos, vivas, mueras que suelen estar prohibidos por la ley si bien a ellos no se les aplica porque la Ley Mordaza, que el PSOE mantiene, solo se aplica a los rojos. La patente impunidad alimenta la fascistización que provoca en la sociedad miedo, silencio y... complicidad. Es la sociedad del "¡A por ellos!". Se añaden las incendiarias diatribas de los periodistas de la caverna y las continuas, crecientes, cada vez más agresivas actividades de matones individuales y en grupo en Catalunya, destrozando bienes, hostigando e insultando a la gente. La multiplicidad de asaltos en sitios públicos, en playas, plazas como la de Vic, etc. 

En general, la situación de la convivencia civil en Catalunya corre peligro no porque, como dice el relato españolista, haya un enfrentamiento mutuo independentistas-no independentista, sino porque hay una política deliberada del nacionalismo español de intensificar la provocación hasta que alguien o algunos salten y pueda justificarse una intervención de más duro porte. Habrá quien se maraville de que, a la vista de las cloacas del Estado, todavía no haya sido este quien haya montado una respuesta a la provocación de falsa bandera. Si no lo ha hecho aún es porque la revolución catalana es pacífica a rajatabla, hasta un punto casi evangélico, no de  poner la otra mejilla, pero sí de no contestar con violencia. Y cuando no hay violencia, ni una mente fabuladora como la del juez Llarena puede inventarla. No obstante, esto se paga al precio de que los matones se aprovechen de la falta de ley del talión en Catalunya e intensifiquen su agresividad. 

Hacer tortosas, como parece proponerse para la visita de Pablo Casado, tiene un gran efecto mediático y simbólico... en Catalunya y reafirma la voluntad colectiva de seguir adelante sin violencia. Pero solo allí. Los medios españoles ni lo mencionan. Mientras en Catalunya la sensación de impunidad de las bandas (cuyas conexiones con los cuerpos de seguridad y algunos partidos políticos y asociaciones civiles son evidentes) las acicatea a seguir intentando romper la paz civil. Lo que crea una situación muy peligrosa.

Hacer tortosas, ignorar, ningunear, no va a ser suficiente. Es imprescindible una clara intervención del gobierno. No veo por qué los partidos de la oposición no piden una comparecencia del ministro del Interior, Grande Marlaska, para que explique qué hacen sus efectivos para garantizar el orden público en Cataluña. Que sea materia de los mossos d'esquadra no quita para que haya intercambio de información, colaboración y de mejor calidad que la del verano del atentado de las Ramblas. Y no es solo el Principado; también ha de explicar el ministro por qué no impide la organización y realización de actividades parafascistas en el conjunto del Estado. Si tiene información sobre los individuos que se desplazan desde todos los puntos de España en autobús y con bocadillo a las manifestaciones unionistas en Catalunya organizadas entre otros por la SCC y a las que acude el PSC, partido del gobierno. 

¿O no controla el gobierno estas bandas ni los canales por los que se relacionan con las fuerzas de seguridad del Estado? ¿O no controla el gobierno su propia policía? De los jueces ya no hablemos.

Sánchez sigue invocando diálogo, entendimiento, buenas maneras y paciencia, (bajo la amenaza de nuevo 155) pero la situación del orden público en Catalunya es inadmisible. Y en España también, porque a la falta de seguridad pública (intente alguien montar un acto en favor de los presos políticos en la  capital del reino), se suma el desbarajuste que el gobierno anterior ha dejado en la guardia civil, la policía, el CNI y los tribunales de justicia. Los casos de los chavales de Altsasu (guardia civil y tribunales), la Manada (guardia civil, ejército y tribunales), las inenarrables historias de Villlarejo (policía, corona, tribunales), los casos de Valtonyc, Pablo Hasel y decenas más. Y esto ya no es solo del ministerio del Interior; es cosa del gobierno en pleno.

 Pero este gobierno tiene un propósito claro de no convertir la invocación al diálogo en hechos, manteniendo la política hostil del PP. Esta actitud justifica por sí misma que el bloque independentista en el Congreso le retire su apoyo hasta que cambie de actitud. Es actividad parlamentaria y lleva implícito un riesgo muy verosímil de poner fin anticipado a la legislatura española en una situación más similar al caos que al funcionamiento normal de las instituciones, como decían los franquistas en tiempos más dorados para ellos. 

Pero, ¿qué se esperaban?

El procés, del que tanto se han reído los muy y mucho españoles, fue la maduración de la ruptura emocional entre Catalunya y España. La ruptura cristalizó de forma cruda, cruel, bestial el 1-O. Ni oblit ni perdó. No se olvidará. El 1-O hizo de España dos, España y Catalunya. España lo entendió a la primera:  lo hizo en el discurso de Felipe VI el 3 de octubre, en el que quedaron claras las reglas del juego autoritario, y se daba vía libre a lo que llegó después. Habría llegado igual aunque el rey se hubiera callado. A nadie importa lo que diga pero, callándose, habría hecho mejor. El país entero se puso en estado de "¡A por ellos!": los políticos, los medios, los tribunales, los policías y múltiples faranduleros. Luego, el 21 de diciembre, los catalanes decidieron seguir siendo catalanes y la oligarquía mesetaria perdió del todo los nervios, poniendo en marcha el esperpento que ha culminado con la caída de M. Rajoy y el ascenso del recambio, Pedro Sánchez de presumible breve mandato.

En efecto, ¿qué esperaban? 

Todavía no se han enterado de lo que tienen enfrente. Y mira que hay sociólogos, politólogas, juristas, psicólogos, economistas y hasta teólogas en sus afanosas filas. No es que lo entiendan mal; es que no lo entienden por ignorancia. La visión española de Catalunya, la que emerge en las distribas de sus publicistas, las sinsorgadas de sus ministros, los delirios de sus tribunales, las audacias de sus intelectuales, es la castellana de siempre, la que desprecia cuanto ignora. Y ahora lo odia. "¡A por ellos!", resuena el solar patrio. 

En un discurso triunfal Casado prometió reconquistar Catalunya. En las redes, a las que cabe llamar "redes zumbonas", alguien le sugirió que le echara webs al asunto y, en vez de Catalunya, reconquistara Gibraltar. Gibraltar no se puede reconquistar más que por la fuerza porque hay un tratado en vigor por el que España entrega el Peñón a perpetuidad al Reino Unido y por la fuerza, me temo que.... A més a més, como dicen los pérfidos catalanes, el Reino Unido ha tenido el papo de organizar dos referéndums en la roca en los que los llanitos rechazaron a España con porcentajes "búlgaros", del 95% o así. Ahí quizá se encuentre la razón del profundo odio de España a los referéndums y, de paso, a los británicos, que se permiten el lujo de hacerlos hasta en las colonias y ganarlos abrumadoramente mientras que ella los pierde, como perderá el de Catalunya.

Bueno, pues quedando claro que "reconquistar" Gibraltar es imposible, sostengo aquí que más lo es "reconquistar" Catalunya.  

Font: Palinuro: "¡A por ellos!"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A l’Alguer, “anem, anem anant” | Irene Coghene

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Port de l'Alguer

Irene Coghene

A Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Andorra... i ara, també a l’Alguer! El Consell Regional sard acaba d’aprovar una nova llei que permetrà a les famílies alguereses d’escolaritzar la mainada en català. Si la Llei s’aplica de manera efectiva, les famílies tindran dues opcions: una escolarització en italià que inclourà una assignatura de català que en garanteixi un mínim aprenentatge; o bé una escolarització amb el català com a llengua vehicular, sempre garantint, també, l’aprenentatge de l’italià i d’una altra llengua estrangera. Considerant que la matèria d’educació és compartida amb l’Estat italià i no és una prerrogativa exclusiva de la Regió Autònoma de Sardenya, això és un gran resultat. En part, una llei estatal del 1999, de tutela de les minories lingüístiques històriques, va preveure l’ensenyament de les llengües de minoria als territoris de competència, però no eren clares les modalitats d’aplicació.

Es tracta d’una victòria rotunda, transcendental per dos motius. En primer lloc, que el català esdevingui la llengua vehicular de l’ensenyament és sempre una gran notícia, sigui on sigui del domini lingüístic. Avui encara tenim racons del territori on això no és pas una realitat generalitzada, com a la Franja o a la Catalunya Nord. En el cas alguerès, tanmateix, la bona nova és doblement important. A diferència, per exemple, de la Franja —on el català gaudeix, malgrat tot, d’una salut prou remarcable—, a la ciutat catalana de Sardenya la transmissió de la llengua de pares a fills s’ha estroncat notablement durant les darreres dècades. Si bé és cert que les dades asseguren que un 88% d’algueresos entén el català i una mica més de la meitat de la població diu poder-lo parlar sense dificultats, la realitat és que l’ús social de la llengua roman per sota del 15%. Per contra, les dades també mostren una clara voluntat dels algueresos de recuperar llur llengua, especialment per les possibilitats econòmiques, professionals, culturals i acadèmiques que el català dona a les futures generacions d’algueresos. La Llei, doncs, hauria de permetre revertir aquesta situació i fer realitat el desig dels algueresos. 

El segon motiu és potser tant o més important que el primer. Que la nova Llei reconegui un seguit de drets bàsics als catalanoparlants de Sardenya és un èxit col·lectiu, especialment de l’activisme, un triomf de la comunitat algueresa organitzada. De fet, la primera proposta de llei només preveia l’opció d’incorporar la llengua sarda com a llengua vehicular de l’ensenyament. És a dir, el primer proposta de llei no contemplava aquest dret també per al català. Ni aquest, de fet, ni molts d’altres, encara que la Llei estatal reconegui aquesta llengua entre les minories lingüístiques històriques. La Plataforma per la Llengua ha pogut presentar diferents esmenes a través del diputat alguerès Raimondo Cacciotto, que ha treballat conjuntament amb l’altre conseller alguerès, Marco Tedde. Finalment, la Llei aprovada recull la majoria de les esmenes de la Plataforma per la Llengua, no només en matèria educativa sinó també en mitjans de comunicació i món audiovisual, toponímia, relació amb l’Administració sarda, polítiques de promoció de la llengua, etc. Que els algueresos puguin sentir la ràdio o veure la televisió pública en català, com finalment explicita la nova Llei, ens farà avançar cap a una normalitzaciótotal de la llengua: que sentim la nostra llengua, també, com una llengua de prestigi, moderna i de futur, d’un futur amb molta història. Ara bé, que això sigui així fruit de la implicació directa de la societat civil algueresa, organitzada en un teixit associatiu compromès amb la llengua i la cultura de l’Alguer, ho fa encara molt més cabdal, perquè és la prova incontestable que quan un poble s’organitza, quan una societat es compromet col·lectivament amb un projecte, s’aconsegueixen canvis. I això és fonamental per donar continuïtat a la tasca de preservació de la llengua i la cultura de l’Alguer que des de fa molts anys duen a terme les diverses associacions culturals alguereses. Amb aquesta Llei, per tant, es palpa que l’activisme constant i rigorós surt a compte, provoca canvis, canvis substancials com el d’aquesta Llei. 

Apoderar la comunitat algueresa i el seu teixit associatiu és especialment oportú en aquests moments que el municipi de l’Alguer acaba de crear l’anomenada Consulta cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer, l’àgora que ha de permetre a les diferents entitats culturals alguereses de treballar conjuntament per la llengua, assessorar l’Administració pública, en el llarg camí que encara resta pendent. Perquè el cert és que, tot i que el Consell Regionalsard hagi aprovat aquesta Llei, no podem obviar que el més important ve ara: obrar perquè la Llei es compleixi de manera real al més aviat possible. Sabem que això no serà pas senzill. En matèria educativa, per exemple, la manca de formació del professorat en llengua catalana, tant de primària com de secundària, és un escull indefugible, que el Govern regional, en coordinació amb els diversos actors algueresos implicats, ha d’abordar immediatament si vol que el curs 2019-2020 es pugui començar a aplicar la Llei mínimament. A l’Alguer tenim aproximadament 800 docents, dels quals calculem que 500 serien concernits per la nova Llei. Des de la Plataforma per la Llengua ja ens hem ofert per col·laborar amb les institucions a fi de garantir la formació exprés d’aquests 500 professionals. I des d’aquí llancem una proposta que creiem que seria realment interessant i innovadora: proposem un conveni de col·laboració entre el Regió Autònoma de Sardenya i la Generalitat de Catalunya que ofereixi cada any un intercanvi de 50 mestres i professors catalans amb algueresos, de manera que 50 mestres i professors algueresos puguin treballar durant un curs escolar a Catalunya i 50 mestres i professors catalans puguin venir a treballar a l’Alguer. Pensem que a través d’un acord d’aquestes característiques en deu anys no només ja disposaríem de tota la plantilla de docents algueresos formats en llengua catalana, sinó que, a més, aconseguiríem enriquir ambdós sistemes educatius a través de l’intercanvi d’experiències, i, en definitiva, continuar bastint ponts entre l’Alguer i Catalunya. 

A Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Andorra... i ara, també a l’Alguer! El Consell Regional sard acaba d’aprovar una nova llei que permetrà a les famílies alguereses d’escolaritzar la mainada en català. Si la Llei s’aplica de manera efectiva, les famílies tindran dues opcions: una escolarització en italià que inclourà una assignatura de català que en garanteixi un mínim aprenentatge; o bé una escolarització amb el català com a llengua vehicular, sempre garantint, també, l’aprenentatge de l’italià i d’una altra llengua estrangera. Considerant que la matèria d’educació és compartida amb l’Estat italià i no és una prerrogativa exclusiva de la Regió Autònoma de Sardenya, això és un gran resultat. En part, una llei estatal del 1999, de tutela de les minories lingüístiques històriques, va preveure l’ensenyament de les llengües de minoria als territoris de competència, però no eren clares les modalitats d’aplicació.

Es tracta d’una victòria rotunda, transcendental per dos motius. En primer lloc, que el català esdevingui la llengua vehicular de l’ensenyament és sempre una gran notícia, sigui on sigui del domini lingüístic. Avui encara tenim racons del territori on això no és pas una realitat generalitzada, com a la Franja o a la Catalunya Nord. En el cas alguerès, tanmateix, la bona nova és doblement important. A diferència, per exemple, de la Franja —on el català gaudeix, malgrat tot, d’una salut prou remarcable—, a la ciutat catalana de Sardenya la transmissió de la llengua de pares a fills s’ha estroncat notablement durant les darreres dècades. Si bé és cert que les dades asseguren que un 88% d’algueresos entén el català i una mica més de la meitat de la població diu poder-lo parlar sense dificultats, la realitat és que l’ús social de la llengua roman per sota del 15%. Per contra, les dades també mostren una clara voluntat dels algueresos de recuperar llur llengua, especialment per les possibilitats econòmiques, professionals, culturals i acadèmiques que el català dona a les futures generacions d’algueresos. La Llei, doncs, hauria de permetre revertir aquesta situació i fer realitat el desig dels algueresos. 

El segon motiu és potser tant o més important que el primer. Que la nova Llei reconegui un seguit de drets bàsics als catalanoparlants de Sardenya és un èxit col·lectiu, especialment de l’activisme, un triomf de la comunitat algueresa organitzada. De fet, la primera proposta de llei només preveia l’opció d’incorporar la llengua sarda com a llengua vehicular de l’ensenyament. És a dir, el primer proposta de llei no contemplava aquest dret també per al català. Ni aquest, de fet, ni molts d’altres, encara que la Llei estatal reconegui aquesta llengua entre les minories lingüístiques històriques. La Plataforma per la Llengua ha pogut presentar diferents esmenes a través del diputat alguerès Raimondo Cacciotto, que ha treballat conjuntament amb l’altre conseller alguerès, Marco Tedde. Finalment, la Llei aprovada recull la majoria de les esmenes de la Plataforma per la Llengua, no només en matèria educativa sinó també en mitjans de comunicació i món audiovisual, toponímia, relació amb l’Administració sarda, polítiques de promoció de la llengua, etc. Que els algueresos puguin sentir la ràdio o veure la televisió pública en català, com finalment explicita la nova Llei, ens farà avançar cap a una normalitzaciótotal de la llengua: que sentim la nostra llengua, també, com una llengua de prestigi, moderna i de futur, d’un futur amb molta història. Ara bé, que això sigui així fruit de la implicació directa de la societat civil algueresa, organitzada en un teixit associatiu compromès amb la llengua i la cultura de l’Alguer, ho fa encara molt més cabdal, perquè és la prova incontestable que quan un poble s’organitza, quan una societat es compromet col·lectivament amb un projecte, s’aconsegueixen canvis. I això és fonamental per donar continuïtat a la tasca de preservació de la llengua i la cultura de l’Alguer que des de fa molts anys duen a terme les diverses associacions culturals alguereses. Amb aquesta Llei, per tant, es palpa que l’activisme constant i rigorós surt a compte, provoca canvis, canvis substancials com el d’aquesta Llei. 

Apoderar la comunitat algueresa i el seu teixit associatiu és especialment oportú en aquests moments que el municipi de l’Alguer acaba de crear l’anomenada Consulta cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer, l’àgora que ha de permetre a les diferents entitats culturals alguereses de treballar conjuntament per la llengua, assessorar l’Administració pública, en el llarg camí que encara resta pendent. Perquè el cert és que, tot i que el Consell Regionalsard hagi aprovat aquesta Llei, no podem obviar que el més important ve ara: obrar perquè la Llei es compleixi de manera real al més aviat possible. Sabem que això no serà pas senzill. En matèria educativa, per exemple, la manca de formació del professorat en llengua catalana, tant de primària com de secundària, és un escull indefugible, que el Govern regional, en coordinació amb els diversos actors algueresos implicats, ha d’abordar immediatament si vol que el curs 2019-2020 es pugui començar a aplicar la Llei mínimament. A l’Alguer tenim aproximadament 800 docents, dels quals calculem que 500 serien concernits per la nova Llei. Des de la Plataforma per la Llengua ja ens hem ofert per col·laborar amb les institucions a fi de garantir la formació exprés d’aquests 500 professionals. I des d’aquí llancem una proposta que creiem que seria realment interessant i innovadora: proposem un conveni de col·laboració entre el Regió Autònoma de Sardenya i la Generalitat de Catalunya que ofereixi cada any un intercanvi de 50 mestres i professors catalans amb algueresos, de manera que 50 mestres i professors algueresos puguin treballar durant un curs escolar a Catalunya i 50 mestres i professors catalans puguin venir a treballar a l’Alguer. Pensem que a través d’un acord d’aquestes característiques en deu anys no només ja disposaríem de tota la plantilla de docents algueresos formats en llengua catalana, sinó que, a més, aconseguiríem enriquir ambdós sistemes educatius a través de l’intercanvi d’experiències, i, en definitiva, continuar bastint ponts entre l’Alguer i Catalunya. 

A l’Alguer es fa més evident que enlloc que la llengua no només ens uneix i cohesiona entre algueresos, sinó que apropa els 10 milions d’europeus catalanoparlants d’arreu del domini lingüístic. Amb la nova Llei sarda, els catalanoparlants de l’Alguer tenen, sobre el paper, més drets i reconeixements que els de la Franja o els de la Catalunya Nord. La propera batalla, doncs, és fer realitat el text de la Llei. I des de la Plataforma per la Llengua restarem amatents i exigents perquè així sigui. Això, doncs, no ha fet sinó començar. Com diu la cançó algueresa, a l’Alguer “anem, anem anant”.

Irene Coghene

Delegada de la Plataforma per la Llengua a l’Alguer

Font: A l’Alguer, “anem, anem anant” - El Temps

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial