Ni oblit ni perdó? | Bernat Puigtobella

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Bernat Puigtobella

L’altre dia era a la cuina fent el sopar amb la meva dona. El Telenotícies Vespre com una remor de fons i els crits dels nens al menjador. Aleshores, el meu fill va entrar a la cuina i va preguntar: “Mare, la Meritxell Batet ens agrada?”. L’Andreu té nou anys i desgraciadament a la seva edat ja se sap de memòria el nom de tots els presos polítics i també els dels polítics exiliats. L’hem portat a unes quantes manifestacions, va anar un dia a Lledoners a dir bona nit, i viu en un entorn en què majoritàriament tothom pensa igual.

Avui la pregunta del meu fill m’inquieta. Fins i tot diria que em pertorba que estigui atrapat en un pensament tan esquemàtic: les persones que surten a la tele o bé són dels nostres o bé són dels altres. Em pregunto què ha portat l’Andreu a fer una pregunta que en el fons se sustenta en una premissa sectària. D’aquesta pregunta que em fa el meu fill des de la seva innocència, me’n sento responsable.

Per què no hem pogut o no hem sabut protegir els nostres fills d’aquesta immoralitat?

Vivim un moment polític convuls, que ha fet saltar tots els precintes i del qual no hem pogut protegir els nostres fills i petits. M’he de remuntar a l’1 d’octubre, el dia que no vam poder amagar als nens l’eufòria i la indignació, la sensació de victòria i alhora d’humiliació que sentíem tot veient amb ells per televisió les imatges dels col·legis electorals assetjats per la policia. L’1-O els nostres nens ens van veure plorar davant de la tele.

Si l’1-O no hi hagués hagut violència policial, hauria estat una diada netament festiva, cívica, amb un punt de teatralitat o de ritual democràtic, una representació amb afany reivindicatiu, però segurament no l’hauríem sentit tan real i dolorosa com la recordem ara. Els cops de porra van ensorrar la quarta paret, la dimensió teatral que tenia el referèndum es va diluir en la sang que vèiem sortir de fronts i celles.

L’endemà cadasacú va donar una explicació als seus fills, una versió (suau o no) del que estava passant, però al final el relat que ells van percebre i interioritzar no es va pastar amb les nostres explicacions o raonaments sinó amb les nostres emocions, que ells percebien de manera molt més directa, i amb tot el que els adults ens dèiem els uns als altres sense filtre.

L’1-O es va convertir de seguida en un tema tabú a les escoles. Els mestres s’han inhibit de parlar-ne per no prendre mal, mentre la lluita pel relat del que va passar aquell dia es lliura sense treva al carrer, a la tele, a l’esfera íntima familiar. No hi ha matisos, no hi ha gaires gradacions ni grisos. Per això, quan el meu fill sent unes declaracions de la Meritxell Batet en què no abraça la causa independentista però tampoc es mostra obertament hostil amb els presos polítics, no sap on l’ha de situar. I fa la pregunta que fa, ideològicament ingènua i alhora perversa. I em pregunto què he fet malament? És que la situació ens ha sobrepassat de tal manera, que potser és un bon indici que el nen demani orientació, i pregunti abans de condemnar.

Em pregunto quin relat s’imposarà als llibres d’història? Quin tractament se’n farà a les novel·les que es vagin escrivint en el futur? I quant temps haurem d’esperar perquè entri als temaris de l’assignatura d’història, amb quin biaix s’explicarà d’aquí a cent anys quan els nostres besnéts i rebesnéts vagin a l’escola? O si encara hi haurà carrers i places amb el nom d’1 d’octubre, o si s’hauran rebatejat des d’instàncies polítiques contràries que en vulguin neutralitzar el sentit reivindicatiu.

És prematur per saber-ho, perquè estem encara massa immersos en l’ona expansiva d’aquell dia, que serà una data digna de recordar per a uns i per oblidar per uns altres.

Nosaltres no ho oblidarem mai, oi? De l’1-O ens hem fet nostre aquell mantra que diu Ni oblit ni perdó. Quan el meu fill veu per la tele algú que va amb un cartellet amb aquesta proclama, també em fa preguntes incòmodes. Aquella mena de preguntes que no es poden contestar amb un sí o amb un no.

Ni oblit ni perdó? Penso que aquest divisa o mantra de l’independentisme, referida a l’1-O, barreja coses que no són commensurables. L’oblit ens remet al relat, a la història, a la pel·lícula que ens hem fet d’un moment històric dolorós i alhora victoriós. La memòria és en aquest cas individual i alhora col·lectiva, i consisteix a fer justícia a un moment viscut i al valor que té per a una comunitat.

Hem decidit col·lectivament que no oblidarem. Però em pregunto si podem decidir col·lectivament que no perdonarem. És possible això?

El perdó té més a veure amb el que ens passa per dins. No és construeix amb el relat, ni amb arguments dialèctics, sinó que es produeix en la nostra fibra interior. El perdó és molt personal. Es pot demanar perdó en nom d’un col·lectiu, com han fet els alemanys envers els jueus. Demanar perdó és més fàcil que perdonar. Fixeu-vos que quan els nens es barallen, els és infinitament més difícil demanar perdó que perdonar, perquè els nens no tenen memòria. Entre els adults passa al revés. Perdonar és més difícil que demanar perdó.

El perdó no és una mera disculpa que dispensem a un altre o altres que ens han ofès, sinó més aviat una elaboració cap endins, no una cosa que atorguem cap enfora. Laura Masvidal reflexionava en aquest sentit en una entrevista que us recomano de llegir a la revista Valors.

Però el perdó no s’administra col·lectivament, sinó que depèn d’una actitud personal, i que no pot ser mai delegada, ni tampoc conseqüència de l’oblit. Podem perdonar sense oblidar. Però no podem oblidar sense perdonar. Oblidar sense perdonar seria més aviat una forma de repressió, en el sentit freudià del terme, no en el sentit de repressió policial. Oblidar sense perdonar és perillós. És el que fem quan el trauma és tan fort que necessitem apartar una cosa per no veure-la.

Judici a la democràcia. ermengol

La justícia administra càstigs i ho fa a partir del relat. Es construeix una causa, i aquesta causa es vesteix amb una sèrie de fets que cal demostrar amb proves. La justícia no administra el perdó, sinó que aplica o t’exonera d’un càstig, però mai perdona. El perdó forma part de l’esfera particular de l’individu, encara que es pugui manifestar públicament. Sovint és una tasca que comença en el moment que comuniquem a algú que el perdonem. Ens obliguem a dir que perdonem per començar a perdonar, amb tota la feina per davant.

Per això el lema Ni oblit ni perdó em sembla desequilibrat. Perquè suposa que la memòria de l’1-O s’ha de construir des del ressentiment i no des de la celebració. Jo no vull que l’1-O sigui una càrrega que m’impedeix de perdonar. El perdó és individual i vull ser lliure d’administrar-lo, al meu ritme, quan em plagui.

El retorn d’allò reprimit

Parlant de coses que tenim una mica oblidades i mal perdonades, imaginem per un moment que un dia estic a la cuina amb la meva dona, tranquil·lament, fent el sopar, amb el telenotícies de fons i la canalla cridant al menjador i entra la meva filla, que té sis anys i em pregunta: “Pare, el Jordi Pujol ens agrada?”

Aquests dies, mentre els bascos acomiadaven a Xabier Arzalluz, em preguntava com hauríem viscut ara i aquí, si s’hagués produït, la mort de Jordi Pujol. Disculpeu el paral·lelisme. Li desitjo que visqui la seva vida de la manera més digna possible. Però crec que ens hem de fer preguntes incòmodes si volem avançar una mica.

Si em faig un exàmen psicoanalític a mi mateix, en clau patriòtica, és a dir analitzant allò que em passa per dins com a català, diria que tinc molt clar el meu superjo: hi veig un país independent, que encara que no disposi d’una independència plena viu amb la sobirania de pensament i acció. Hi tinc el mandat democràtic de l’1 d’octubre, la bondat que sustenta tots els nostres plantejaments polítics. En el jo, he de ser més realista: hi veig la nostra falta d’unitat en moments crítics, la corrupció del país, la violència de gènere, la incapacitat per aprovar uns pressupostos, i tota una sèrie de defectes que no em fan sentir que visc en un país més feliç que els nostres veïns.

Si bussejo una mica en el camp d’allò reprimit, allò que tinc relegat al subconscient, allò que no m’agrada recordar, hi tinc el pujolisme, que avui, sense ser un tabú, volem veure com una època passada, superada, però que és també una etapa reprimida de la nostra memòria recent. No podem renegar però de tot el que ha estat el pujolisme, que a molts de nosaltres ens ha fet i pastat. Els més joves no l’heu viscut, però el pujolisme forma part d’aquest substrat que ens ha portat on som.

Aquests dies detecto rampells de nostàlgia que ens retornen als anys 80 i 90. Aquest cap de setmana al Liceu s’ha celebrat un homenatge al Sau de Carles Sabater. També hem sabut que s’han venut, abans d’estrenar-se, 30.000 entrades per al musical Flashdance, que recupera tot una moguda dels anys vuitanta. I un tercer tic de nostàlgia el trobem en la campanya institucional de la Generalitat de Catalunya, 7,5 milions de futur, que als que ja tenim una certa edat ens remet a aquella campanya dels sis milions que va endegar el govern.

Vinyeta d’Ermengol

Són tres brots de nostàlgia agafats a l’atzar, sense pensar-hi gaire, però simptomàtics, que indiquen que el retorn del pujolisme, com el retorn de tota matèria reprimida, tornarà i hem de saber gestionar aquest retorn de manera que no el recuperem des de la nostàlgia acrítica, sobre una base purament emocional, a través d’actes reflexos, immediats, que no controlem.

Revisar el que ha estat i suposat el pujolisme remou moltes coses, però és una feina que no podem delegar als historiadors, i esperar que ells en facin un relat, sinó que és gairebé una obligació política del present.

Si la meva filla, un bon dia entrés a la cuina i em preguntés: “Pare, el Jordi Pujol, ens agrada?”. No sé encara quina resposta li donaria, segurament no li diria ni que sí ni que no, potser li hauria d’explicar un bon tros de la meva vida. Però encara és massa petita per entendre-ho i nosaltres tampoc tenim prou perspectiva per fer-nos-en el càrrec.

Estem preparats per perdonar Jordi Pujol? O més aviat hem preferit oblidar-lo? Podem oblidar el pujolisme sense abans perdonar-nos a nosaltres mateixos? Són figues d’un altre paner.

Moltes gràcies.

Discurs pronunciat el 4 de març a l’acte en suport dels presos polítics que se celebra cada dilluns a la plaça de la Vila de Gràcia.

Font: https://www.nuvol.com/opinio/ni-oblit-ni-perdo-2/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Però permetrem que se’ls enduguen a Madrid? | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Per exemple, i solament és una pregunta entre tantes: permetrem sens més ni més que unes furgonetes de la Guàrdia Civil se'ls enduguen a Madrid?»

Vicent Partal

Deixeu-me insistir en el tema de l’editorial d’ahir, però desplegant un dubte que crec que és essencial per al futur del nostre país: què hem de fer els ciutadans si tenim la certesa que el judici contra el govern legítim de Catalunya és una farsa?

Ahir us explicava que l’informe del Real Instituto Elcano posa en evidència que Europa mira amb ulls molt crítics el comportament de l’estat espanyol respecte de Catalunya. L’acusació d’autoritarisme i de manca de diàleg és consistent i forta entre les societats europees, segons que es desprèn d’aquest estudi. Un estudi –ho recorde– fet per un institut clarament vinculat a l’estat espanyol i, per tant, gens sospitós d’anar a favor de l’independentisme. Tanmateix –us deia també al final de l’article–, l’enquesta demostra que els europeus no creuen que Catalunya acabe essent un estat independent.

Ahir us deia que crec que part d’aquesta reacció té a veure amb el fet que van passant els mesos i la conflictivitat del cas català, mediàticament de manera molt clara en l’àmbit europeu, o baixa o, si més no, no creix. Avui hi ha menys mobilització que fa mesos, el carrer està més aturat que fa mesos, no s’hi veuen tants llaços com fa mesos. La famosa tardor calenta resulta realment molt tranquil·la i els periodistes estrangers simplement tenen poques raons per a parlar de nosaltres, per a insistir davant la seua opinió pública en la situació d’injustícia evident que vivim. Això fa que hi haja menys impacte sobre aquestes societats que l’estudi d’Elcano demostra que són ja terreny adobat, un terreny sobre el qual l’independentisme podria fer créixer molt més encara la pressió sobre Espanya. Qui pot negar que passa això? I qui pot negar que aquesta situació només afavoreix l’estat espanyol?

L’arribada al poder de Pedro Sánchez, amb els vots regalats de l’independentisme, ha trencat la inèrcia d’aquesta imatge de l’Espanya autoritària i la manca de diàleg, construïda sobre la defensa al carrer de les urnes del primer d’octubre. En molts llocs hi ha la sensació que aquesta Espanya d’ara és diferent de la de Rajoy i això val més que ho sapiguem. Val més que sapiguem que nosaltres sabem que això no és així, però que costarà molt d’explicar-ho.

I aquest em sembla a mi que és el nus de tot plegat. L’estratègia de desmobilització que s’ha instal·lat en l’independentisme condueix a un mal pas. A un mal pas per al país però també, encara que ells ho discutesquen, a un mal pas per als presos. Esperar pacientment el judici és perdre el temps i sobretot és perdre la gran oportunitat de pressionar la societat espanyola i europea amb un afer escandalós que faria veure la independència com una causa justa, per a mantenir els drets civils i humans dels catalans.

D’això, en va parlar ahir l’advocat Aamer Anwar amb una extraordinària rotunditat en l’acte de presentació del llibre de Josep Casulleras La batalla de l’exili. Anwar va apel·lar de manera directa a la gent, més que no als polítics, recordant que és la gent que té el poder, com es va demostrar de sobres el primer d’octubre. I va avisar que si arribem així al judici serà massa tard. Perquè als presos els jutjaran i els condemnaran diguen què diguen, facen què facen i demostren què demostren. I després espera tu set o vuit anys que Estrasburg diga res…

Vídeo. Aamer Anwar: ‘Cal actuar abans no comenci el judici o ja serà massa tard’

Nosaltres, i quan dic ‘nosaltres’ vull dir tots els qui volem la independència del país, hem de decidir, doncs, què cal fer i hem de poder parlar de tot, sense por ni tabús. Però ho hem de fer ara. Si els presos els duen a Madrid, sense més ni més, hem de saber que molt probablement no tornaran i que segurament el ressò d’aquest judici injust en les opinions públiques europees serà molt més limitat que no ho van ser els fets del primer d’octubre. I que no servirà per a fer efectiva la República, que al final és l’única possibilitat de viure sense por i amb llibertat. Tanmateix, tot podria ser diferent si sabem fer de la resistència a aquest judici il·legal l’equivalent d’aquell primer d’octubre que va alterar la percepció de la nostra situació arreu, però que, sobretot, va apoderar el nostre poble com no ho havia estat mai abans.

En conseqüència, hi ha preguntes urgents que ens hauríem de començar a respondre. Per exemple, i solament és una entre tantes, si permetrem sens més ni més que unes furgonetes de la Guàrdia Civil se’ls enduguen a Madrid?

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/pero-permetrem-que-sels-enduguen-a-madrid/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ciutats del Barcelonès i el Vallès interpel·len les bases dels Comuns, CUP, Podem i PSC a favor del SÍ

Regidors i regidores de Guanyem Badalona en Comú, Sant Adrià en Comú, SOM Gramenet, Compromís per Cerdanyola i COP – Compromís per Ripollet impulsen la campanya "República des de baix" 

Ciutats del Barcelonès i el Vallès interpel·len les bases dels Comuns, CUP, Podem i PSC a favor del SÍ a la independència

Membres de diferents candidatures de l’esquerra transformadora del Barcelonès Nord i el Vallès Occidental, i d’altres de diverses organitzacions, han donat avui el tret de sortida a la campanya «República des de baix». En una roda de premsa a la Plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet, regidors de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Cerdanyola del Vallès i Ripollet han explicat el contingut d’aquesta campanya. De les cinc ciutats impulsores, tres (Cerdanyola, Badalona i Ripollet) estan governades per aquestes candidatures municipalistes.

Joan Belda, secretari general de Podem a Sant Adrià de Besòs i regidor de Sant Adrià en Comú, ha dit que «és la gent del cinturó metropolità qui més interès té en què tot es remogui i que tot canviï i, per tant, a qui més interessa que arribi la República el més aviat possible». La tinent d’alcaldia de Cerdanyola Elvi Vila (Compromís per Cerdanyola) ha explicat que «l’enfrontament democràtic entre el poble català i l’Estat espanyol és la traducció pràctica, en aquest moment i al nostre país, de l’enfrontament entre la majoria de la gent i la casta».

Per la seva banda, Aitor Blanc de SOM Gramenet, ha insistit en què els «municipis han de col·laborar amb el referèndum perquè és l’alternativa democràtica al bloqueig de l’Estat». L’exdiputada de la CUP i actual tinent d’alcaldia de Ripollet per Decidim Ripollet, Pilar Castillejo, ha reivindicat l’1 d’octubre com la moció de censura de veritat al règim del 78, «ara tenim l’oportunitat de tombat al PP i als sectors més conservadors de l’Estat», ha dit.

Ha conclòs la roda de premsa el també tinent d’alcaldia de Badalona per Guanyem Badalona en Comú, Jose Téllez, amb la idea que «el SÍ al Referèndum comporta una gran revolució democràtica que ajudarà a què altres pobles puguin també deslliurar-se d’aquells que els hi fan la vida impossible», insistint que aquest «és un procés per canviar-ho tot a la Península Ibèrica i al sud d’Europa».

Aquesta campanya autogestionada pretén aglutinar i organitzar el màxim de persones i voluntaris de diverses ciutats de Catalunya per guanyar el Referèndum de l’1 d’octubre i construir la República Catalana. Només unes hores després de la publicació del web ja s’han començat a rebre les primeres adhesions i donatius econòmics.

Signen la presentació de la campanya a la pàgina web, en nom de tot l’equip impulsor, Jose Téllez i Laia Sabater de Guanyem Badalona en Comú; Joan Belda i Alex Benito, de Sant Adrià en Comú; Aitor Blanc i Alba Calvo de SOM Gramenet; Maurici Jaumandreu i Elvi Vila de Compromís per Cerdanyola; i Pilar Castillejo i Fran Sánchez de COP – Compromís per Ripollet.

Font: Ciutats del Barcelonès i el Vallès interpel·len les bases dels Comuns, CUP, Podem i PSC a favor del SÍ a la independència

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/100640142420812453887

EL PACTE DE GÈNOVA de 1705, ÍNTEGRE I EN CATALÀ

by Miquel Manubens

El Tractat de Gènova va tenir lloc el 20 de juny de 1705 a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol. El signaren representants de Catalunya i el Regne d’Anglaterra, països majoritàriament partidaris de Carles III d’Àustria.

Pel document, els catalans austriacistes —signants prèviament del Pacte dels Vigatans, que tingué lloc el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, en la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) en l’anomenada Reunió dels Vigatans— es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes.

Aquest pacte secret fou signat pels comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d’Aimeric, i per Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d’Anglaterra.

El pacte es mantingué ferm fins el 1711, quan mor l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic Josep I d’Habsburg, el nou panorama no interessava tant al govern anglès, qui va començar noves negociacions a París i Londres fins que es va signar el Tractat d’Utrecht el 1713.

font: Wiquipèdia

===================

TRACTAT D’ALIANÇA

Entre la Sereníssima Reina Anna d’Anglaterra i el Principat de Catalunya contra el Sereníssim Duc d’Anjou i els seus adherents: per establir a la monarquia  d’Espanya al seu veritable rei Carles III, Arxiduc d’Àustria, en què aquesta Sereníssima Reina promet la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis d’aquest principat.

Conclòs a Gènova pels enviats de les dues parts: dia 20 de juny de l’any 1705.

En el nom de la Santíssima Trinitat, pare, fill i esperit sant, tres persones distintes i un sol Déu verdader.

El Molt Il·lustre Mitford Crow, embaxaidor de la Sereníssima Reina d’Anglaterra a les parts d’Itàlia, i els Il·lustres Senyors Antoni Peguera i Aymerich, i el Dr en ambdós drets Domènec Perera, tant en nom propi com dels Il·lustres Senyors dels que es troben autoritzats amb Cartes Credencials  convenen, prometen i declaren totes les coses que es contenen en el Tractat infraescrit.

El dit Il·lustre Mitford Crow declara: que la Molt Poderosa i Sereníssima Princesa Anna, per la Gràcia de Déu Reina de la Gran Bretanya, de França, i d’Irlanda, etc., moguda del bé comú de l’Europa, per deslliurar-la de l’esclavitud que l’amenaça la desmesurada ambició de França, ha unit a la vista de tot el món, mitjançant una estreta aliança amb molts prínceps, les armes i forces de la Corona d’Anglaterra a les dels seus molt Alts i molt Poderosos Aliats, no només per a aquest fi, sinó també per auxiliar amb tota la força de les seves Armes, a la sencera recuperació de tota la Monarquia d’Espanya a favor del Sereníssim Arxiduc d’Àustria Carles III, reconegut tant pels seus i com per altres prínceps d’Europa, com a legítim Successor dels Regnes d’Espanya i altres Dominis i Senyorius que posseí el difunt Rei Carles II al dia de la seva mort, tots ells avui té violentament ocupats i tiranitzats França, i en els que, amb la força de les seves armes ha fet rei al Sereníssim Felip de Borbó, Duc d’Anjou; violant els Sagrats tractats de Pau, Juraments i Renúncies solemnement fetes per les sereníssimes Infantes d’Espanya, Dona Anna i Dona Maria Teresa, Reines de França, per elles i pels seus descendents, aprovades i ratificades pels Reis de França Lluís XIII i Lluís XIV amb aprovació i consentiment del Parlament de França i de les Corts tingudes a Espanya.

Per lo qual, la Sereníssima Reina d’Anglaterra, amb ànim veritable i piadós, compadida universalment  de la molt Noble i preclara Nació Espanyola, i principalment de la ínclita Nació Catalana, ha jutjat convenient enviar a Mitford Crow, autoritzat amb plens poders i corroborats amb la mes alta facultat  per a Tractar, Convenir i Signar una estreta

ALIANÇA i AMISTAT ENTRE LA CORONA D’ANGLATERRA I EL MOLT IL.LUSTRE I PRECLAR  PRINCIPAT DE CATALUNYA,

Ordenant al dit Mitford Crow passar a les parts d’Itàlia, per al recte i just motiu de fer entendre a tota la Molt Il·lustre i esclarida Nació Espanyola les seves sanes i rectes intencions, com les dels seus Alts Poderosos Aliats; i plenament informada de les opressions i violències que pateix tota la Nació Espanyola i especialment el Principat de Catalunya, tant les seves comunitats com cadascun dels seus habitants, es conclogui per ell un Tractat amb les persones que per al cas destini el dit Principat.

A més, els dits Il·lustríssims Senyors Antoni Peguera i Aymerich, i el Dr. en ambdós Drets Domènec Perera, tant per si mateixos com en nom dels Senyors de la seva Comissió, declaren i asseguren fermament, que obligats per la força han patit violentament el domini francès, i que tant per manca de forces pròpies com d’auxilis d’algun Príncep, no s’oposaren des de el principi amb les armes a la intrusió a Espanya del Sereníssim Duc d’Anjou a Espanya, lo qual es prou notori al Príncep Jordi de Darmstadt, aleshores Virrei de Catalunya; i que coneixen i tenen per cert que la França ha ocupat el Regne d’Espanya obligant a reconèixer en ell per Rei al Sereníssim Duc d’Anjou contra Drets i voluntats dels Regnes, acovardida i oprimida la Nació Espanyola per les moltes tropes allotjades als confins d’Espanya, per Navarra i Catalunya, i amenaçaven envair-la, afavorint els designis dels francesos els ministres del Pietós difunt rei Carles II; torbant aquests les rectes i justes Providències de Sa Majestat, oprimint la seva Pacífica Reial moderació; interpretant i declarant sinistrament les rectes disposicions que la justícia del seu Reial ànim tenia establertes per la Successió dels seus Regnes, i derogant les lleis particulars dels Regnes d’Espanya, i especialment del Principat de Catalunya; i finalment, que tenen per cert i els consta que els habitants del Principat de Catalunya, nomes obligats per la força, pateixen i toleren la dominació francesa, tant mes quan amb la pretesa usurpada autoritat del Duc d’Anjou ha anul·lat i derogat molts dels principals privilegis, Constitucions i Lleis de que gaudeix el Principat de Catalunya; per aquests motius ben considerats, molts dels habitants del dit Principat han abandonat la seva Pàtria, i altres per haver-se oposat a tan notòria violació dels seus drets es troben en els presidis públics o desterrats; havent-se estès amb tant d’escàndol dit absolut domini que ha excedit els límits de l’ignomínia i del menyspreu, ja que va fer conduir a les presons de Madrid el dia 6 de febrer passat al Sr. Pau Ignasi Dalmases, ambaixador de la ciutat de Barcelona a la Cort de Madrid no sense notòria i manifesta violació tant de dret de les gents com dels principals privilegis i drets que el Principat de Catalunya ha gaudit real i efectivament en les persones dels seus ambaixadors enviats; i no se’l permeté que proposes els greuges comesos contra les principals Lleis i Privilegis del dit Principat, ans al contrari en el mes de març següent el dit ambaixador fou tret de la presó pública i desterrat a la ciutat de Burgos, en la qual s’assegura que continua empresonat.

Per tant, considerant els Il·lustres Senyors  contractants que les comunitats de Catalunya, oprimides pel domini francès, no sense moltes dificultats poden enviar amb els poders corresponents a persones per a tractar aquest lloable fi; executades les diligències que el calamitós dels temps ha permès: i informat aquest il·lustre Mitford Crow de que generalment els naturals del Principat de Catalunya abominen de dur jou de la França; veient a més d’això, que els Il·lustres Srs. D. Antoni Peguera i Aymerich i el Dr. Domènec Perera estan autoritzats amb amplis poders pels il·lustres senyors d’aquell Principat, i que tindran els seus partidaris, els quals viuen amb resguard per la Tirania Francesa que els persegueix, i son resolts a prendre les armes i proclamar a Carles III com a legítim rei amb l’auxili  de les armes dels aliats, i que els sobredits Il·lustres Senyors en virtut de la paraula d’honor, que han donat tant per si mateixos com pels Il·lustres Senyors que els han enviat afirmen que compliran i executaran totes les coses contingudes en el Tractat o Tractats, que segons el tenor i sentit dels poders examinats per una i altra part i inserits en el present Tractat es jutgi convenient establir i signar; i havent-se tingut abans moltes conferències entre les parts per a aconseguir aquest lloable i saludable fi: han Convingut en signar els següents capítols d’Amistat, Aliança i protecció; els quals prometen els contractants que seran ferms i valedors, i que per cap temps ni per ventura poden ser interpretats en un altre sentit que el seu propi tenor literal amb que aquí s’expliquen.

Els capítols en què les parts contractants han convingut són els següents:

1) El ll.lustre Mitford Crow ofereix i promet amb  seguretat que per tal de facilitar i ajudar els naturals i habitants del Molt Il·lustre, Preclar i ínclit Principat de Catalunya, i per a que la expulsió del  violent domini de la França els resulti mes fàcil, lo qual també prometen i ofereixen els alts aliats, les tropes Aliades de desembarcament que es destinaran per a Catalunya serà efectiu de vuit mil infants i dos mil cavalls, poc més o menys.

2) I assegurant els dits Il·lustres Senyors que els habitants de Catalunya estan molt inclinats a sacsejar-se del jou de la França, i a auxiliar amb les seves armes els objectius que persegueixen els alts aliats, i esperant que un cop hagin desembarcat les tropes se’ls uniran molts de la mateixa província, i que no tots tindran bones armes i vitualles: promet el molt Il·lustre Mitford Crow portar fins a dotze mil fusells, per a armar els naturals que no tinguin armes, i proveir de pólvora i bales a totes les persones que es destinin a la guerra; i que totes les coses expressades a aquest capítol seran distribuïdes pels comissaris dels anglesos o dels seus confederats, amb la intervenció de dits Senyors contractants.

3) Per quant la Sereníssima Reina d’Anglaterra no te la menor intenció de causar cap molèstia els naturals de la molt noble Nació Catalana, ans al contrari, afavorir-los amb la seva protecció i facilitar-los la llibertat i majors avantatges, el dit Il·lustre M. M. Crow promet i assegura que la Sereníssima Reina pagarà real i efectivament els seus sous als sis mil homes armats que els dits Il·lustres Senyors prometen aportar, provistos d’armes per a unir-los amb les tropes de desembarcament, i que seran pagats pels comissaris o tresorers de la Sereníssima Reina fins que el Sereníssim Rei Carles III doni les providències oportunes per al pagament efectiu de dits sis mil homes.

4) I sent just i proporcionat a la raó compensar amb el premi al mèrit que es guanya amb el risc i amb l’honor, i declarant els dits Il·lustres Senyors que ells i els altres Senyors principals desitgen fer la guerra a favor del Sereníssim Rei Carles III i dels molt alts aliats, i que d’aquests sis mil homes que han d’aportar es formin Regiments tant de  Cavalleria com d’Infanteria segons semblarà convenient, que d’aquests cossos siguin els dits Senyors nomenats capitans. I que els demes que hi destinin siguin nomenats tinents i alferes al seu arbitri; ben entès que la nominació de Coronels, Tinents-coronels i Majors quedi reservada a la voluntat dels generals dels exèrcits del Sereníssim  Rei Carles III, o dels molt alts aliats.

5) En consideració a que els dits Il·lustres Senyors  asseguren que, segons les lleis del Principat de Catalunya, està establert que el Rei que segons Dret i Legalitat de Catalunya entra en possessió d’aquest domini, està obligat al moment de la seva exaltació a fer abans el jurament de les Lleis, Constitucions i Privilegis, el dit Il·lustre Mitford Crow coneixent les rectes intencions del Sereníssim Rei Carles III respecte aquest fet, i seguint les ordres de la Sereníssima Reina d’Anglaterra, promet que demanarà i sol·licitarà Poders del Sereníssim Rei Carles III per assegurar el total compliment i seguretat de què les Lleis d’aquest Principat, fins i tot en les coses mes mínimes, i fins i tot si el dit Principat ho tingués per convenient per la major observança de les seves lleis (contra el que no deu dubtar-se de la rectitud del Sereníssim rei Carles III, ni aquests senyors tenen la mes lleu dubte, fins i tot en la mes mínima circumstancia), ofereix i promet, ara, i per qualsevol cas que pogués sobrevenir, tota seguretat i garantia, que els Privilegis i Lleis del Principat no patiran la menor alteració en totes les seves circumstàncies.

6) I per a més manifestar més àmpliament el zel de la Sereníssima Reina d’Anglaterra pel bé públic i el seu afecte a l’ínclita i Noble Nació Catalana, promet el dit Il·lustre Mitford Crow, que si ocorreguessin (que Déu no permeti) alguns successos adversos i imprevisibles de guerra, tota seguretat a dits Senyors, als seus adherits i als altres naturals i habitants d’aquest Principat que seguint públicament el partit del Sereníssim Rei Carles III i dels molt alts aliats, prenguin les armes al seu favor, que auxiliats i ajudats per les armes d’Anglaterra i els seus alts aliats amb el fi de sacsejar-se l’onerós jou de França, quedaran amb tota seguretat, a garantia i protecció de la corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la més mínima alteració ni detriment en les seves persones, béns, lleis, ni Privilegis, de manera que ara i en l’esdevenidor gaudeixi al Principat de Catalunya de totes les gràcies, privilegis, lleis i costums, tant en comú, com en particular, de la manera que aquest Principat fruïa d’aquests Privilegis, Lleis i Gràcies, en el temps del difunt Rei Carles II.

7) I estant l’ànim de la Sereníssima Reina de la Gran Bretanya, assegurar sense cap mena de dubte, la seva protecció als Regnes, Dominis, Senyorius i Províncies d’Espanya que es declaressin a favor del seu legítim Rei Carles III i dels alts aliats, i que siguin conservats i mantinguts seus Privilegis i Lleis, i en particular els del Molt Il·lustre Principat de Catalunya, els quals habitants espera amb tota confiança que ajuntaran forces descobertament per al fi sobredit, el dit Il·lustre Mitford Crow promet que, després d’ocupada la plaça de Barcelona, o abans si fos convenient, exposarà i declararà de paraula i per escrit als diputats del Principat de Catalunya, o a altres persones nomenades per a representar les comunitats de dit Principat, i ratificarà tot el contingut i convingut en el present tractat, a fi que ni ara, ni en cap temps, els naturals i habitants del dit Principat puguin ni deguin patir el menor dubte que els seus Privilegis i lleis seran amb totes les formes mantinguts i conservats.

8) Els sobredits Il·lustres Srs. Antoni Peguera i Aymerich i el Dr Domènec Perera, en nom propi i dels Il·lustres Senyors a qui representen, atenent i reconeixent que pels precedents capítols queden els naturals del Principat de Catalunya, tant en comú com en particular, assegurats en les seves persones, béns, Lleis, Constitucions, Privilegis i prerrogatives, prometen que després de desembarcades les armes aliades al Principat de Catalunya, reconeixeran com a seu legítim Rei, Senyor i Successor de tota la monarquia d’Espanya, segons les Constitucions i Lleis del Principat, al Sereníssim Carles III, Arxiduc d’Àustria, acceptant-lo com el seu Rei i Senyor Natural.

9) Els dits Il·lustres Senyors, en nom dels sobredits  prometen que deu hores després d’haver ells avís que l’Armada d’Anglaterra o dels alts aliats estigui ancorada en les Costes de Llevant, des de la Ciutat de Barcelona fins a les Costes de França, marxaran des de les muntanyes i parts de la Ciutat de Vic, amb sis mil homes armats per a unir-los amb les tropes d’Anglaterra i Aliats, i obeiran quant els manin en servei del seu Rei i els seus Alts Aliats.

10) Tanmateix prometen que procuraran i tindran al camp, tres dies després de desembarcades les tropes, tots els bagatges necessaris tant per a conduir el tren de l’Artilleria, com per a les càrregues de les tropes.

11) També prometen que les tropes que es desembarcaran seran allotjades a les Viles i llocs segons les Constitucions i Lleis de Catalunya i com en el temps del difunt Rei Carles II.

12) També prometen que no s’augmentarà el preu ordinari dels bastiments, i que faran que es tasi el blat, la farina i el pa, de manera que el preu de la mesura provincial de blat, anomenada quartera, no excedeixi de quaranta rals de Barcelona, regulant el preu de la farina i del pa conforme al del blat, i que dita mida quartera s’estableixi en tretze rals.

13) Tanmateix prometen que per a major benefici i comoditat de les tropes, faran que el preu de cada mesura provincial o càrrega de vi no passi de quaranta-cinc rals, moneda de Catalunya, i que el preu del moltó, vaca o porc no excedeixi de cap manera d’aquell amb que a l’hora present es ven a Catalunya.

14) També prometen, per a que les operacions militars no tinguin el menor retard, que disposaran que es condueixin els reals a costes i expenses dels naturals, les feixines, aprestos o totes les demés coses necessàries per a la guerra.

15) Igualment prometen sota la bona fe, paraula i promesa del Molt Il·lustre Mitford Crow de que real i efectivament es pagaran qualsevullles quantitats de diners que manifesten haver gastat en la recluta, com en el pre i demès urgències de les tropes, i també els deutes que contreguin per a conservar els dits sis mil homes que ofereixen reclutar efectivament per al temps senyalat de desembarcament : que en virtut de l’obligació que han get donaran mes i mig de pre als dits soldats, buscant els diners a préstec si fos menester; i passat el dit mes i mig, promet el Il·lustre Mitford Crow pagar real i efectivament el que consti que els dits senyors han gastat en la manutenció i subsistència dels referits soldats en el cas que no ho hagi pagat el Sereníssim Rei Carles III. I si passat el mes i mig no haguessin desembarcat les tropes als ports de Catalunya promet el Il.lustre Mitford Crow pagar totes les quantitats que es demanin per a sous deis soldats realment reclutats pels sobredits senyors amb tres mesos d’anticipació cada paga per a prevenir les contingències del mar.

Finalment han convingut les Il·lustres parts contractants, en assenyalar desprès el Mes i Dia en que aquests Senyors i els seus adherits hauran de  públicament proclamar pel seu Legítim Rei i Senyor al Sereníssim Rei Carles III Arxiduc d’Àustria, convenint també les parts en tenir secret per ara aquest tractat, pels grans prejudicis que podrien ocasionar a aquests Senyors, a la seva gent i a altres Naturals i habitants del Principat de Catalunya .

En fe i seguretat dels pactes convinguts en els precedents Capítols d’aquest Tractat conclòs pel molt Il·lustre Senyor Mitfort Crow, enviat per a aquest efecte per la Sereníssima Reina de Gran Bretanya als dominis d’Itàlia, i pels Il·lustres Senyors Antoni Peguera i Aymeric i el Doctor Domènec Parera, tant en el seu propi nom com en el dels Il·lustres senyors principals, havent-se comunicat recíprocament les lletres Credencials i Poders, que estan inserides al present Tractat : S’han fet Còpies Uniformes per a les Il·lustres Parts Contractants; Signades de pròpia mà dels Il·lustres Senyors, i segellades amb els segells de les seves pròpies Armes.

El present Tractat ha estat Fet, Conclòs, Segellat, i Signat a la ciutat de Gènova,

a 20 de juny de 1705.

Mitford Crow, 

D. Antoni Peguera i Aymerich

Dr. Domènec Perera

============================================================

TRADUCCIÓ: Miquel Manubens

L’original en castellà resta amagat als arxius espanyols. L’original dels anglesos no ha estat mai publicat. 

Aquest text ha estat reconstruït a partir d’una deficient traducció de l’anglès publicada a http://www.11setembre1714.org/documents/1705-06-20-tractat-de-genova.pdf , que es el mateix que el text publicat a wiquipedia a http://es.wikisource.org/wiki/Pacto_de_G%C3%A9nova ,

i el text publicat en castellà al llibre “Tratados, Convenios y Declaraciones de paz y comercio desde el año de 1700 hasta el dia…”, de Alejandro del Castillo, del 1843,  conservat a la Harvard College Library, i publicat a Google Books que podeu trobar integre al nostre web http://www.devolucio.cat/constitucions/1700tratados.pdf

Imatge: conquesta de Gibraltar per part de l’Almirall George Rooke i el Virrei de Catalunya Jordi de Darmstadt, el 1 d’agost de 1704.

EN CAS DE REPRODUIR-LO, US DEMANEM CITEU LA FONT I AUTOR, GRÀCIES.

Font: Devolució.cat » EL PACTE DE GÈNOVA ÍNTEGRE I EN CATALÀ -312 aniversari

La nul·litat d'Espanya. crida a la unitat

"Vull fer una crida a tothom perquè siguem capaços de mantenir una unitat indestructible, deixant de banda les sigles, fins a la proclamació de la República Catalana"

per Montse Sánchez 

23/01/2017

El govern d'Espanya (PP) i els seus suports (PSOE-C's) són molt conscients que, cada dia que passa, perden una mica més Catalunya i que la seva independència està més a prop.

No tenen un full de ruta polític per contrarestar les accions del Parlament i del Govern de la Generalitat. Emprant un símil futbolístic, podríem dir que Catalunya juga com el Barça de Guardiola, a l'atac i acaronant la pilota, mentre Espanya només sap posar l'autobús i esperar el miracle d'un contraatac. En el futbol, alguna vegada sona la flauta i es produeix el miracle, però en política això és impossible.

Tot seguint amb el símil, Espanya ha comprat l'àrbitre, els jutges de línia, el quart àrbitre i, fins i tot, el delegat de camp. Veiem alguns exemples.

Ja s'ha fet públic que Francesc Homs anirà a judici pel 9N, igual que Mas, Rigau i Ortega hauran de comparèixer el 6 de febrer perquè l'àrbitre els ensenyi la targeta groga... O potser la vermella. També, fa dies, hi va haver amonestacions i targetes grogues per Montse Venturós, els regidors de Badalona i d'altres. Per a Joan Coma va ser pitjor, va ser expulsat del camp injustament acusat d'intent de violència en el joc. La mateixa expulsió que els venuts àrbitres estan cercant per a Carme Forcadell. I fa poc, eren notícia les pressions de l'estat espanyol a Europa intentant boicotejar la presentació del referèndum català a càrrec de Puigdemont, Junqueras i Romeva. Fins a tal punt han arribat les pressions que l'eurodiputada sueca Bodil Valero s'ha vist obligada a denunciar públicament el joc brut de la diplomàcia espanyola.

Espanya i els seus partits, nacionalistes rancis, no tenen línies d'actuació objectives i clarament definides. No tenen més arguments que el recurs de les judicialitzacions i el joc brut de les clavegueres de l'estat, emprant tots els mitjans: des dels fons reservats a alts càrrecs, passant per ministres opusdeistes, periodistes en nòmina o tertulians sense educació. Avui dia que la força de les armes és impensable, no estem el 1714, empren la mentida, la difamació, la demagògia i la manca de separació dels poders de l’estat.

Què podem fer per lluitar contra aquest estat que s'ensorra com un edifici vell i mal mantingut? Catalunya compta amb una ciutadania unida, mentalitzada, conscient i disposada al que sigui per salvaguardar el que és seu, el dret a decidir el seu futur. Aquesta ciutadania que el 27S va donar la majoria del Parlament als partits sobiranistes. Una ciutadania cada dia més conscient que sense lluita no hi ha victòria. Una ciutadania que respon sempre, no només a les Diades. Una ciutadania capaç de fer centenars de quilòmetres per donar suport a un expresident o per defensar l'Ebre o per omplir l'avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona per cridar incansable que està a mort amb els seus polítics, siguin del partit que siguin. Una ciutadania que ha mostrat una maduresa política digna d'elogi i que no està disposada a deixar passar aquesta ocasió d'aconseguir el que portem 303 anys esperant.

Per això, vull fer una crida a tots, forces polítiques, Parlament, Govern, entitats i ciutadania, perquè siguem capaços de mantenir una unitat indestructible, deixant de banda les sigles, fins a la proclamació de la República Catalana, si això és el que vol Catalunya i es demostra a les urnes el dia del referèndum.

Si el pròxim 28 de gener, els socis de Súmate dipositen en mi la seva confiança, aquesta serà la meva lluita en els propers mesos: defensarem la celebració del referèndum fins a les últimes conseqüències, informarem sobre el nou país que volem construir, ens posarem a disposició de partits i entitats pel que sigui necessari, ens mobilitzarem tantes vegades com calgui, votarem sí i plorarem d’emoció tots junts quan es proclami la República Catalana.

Font: El Món | La nul·litat d'Espanya