traducció - translate - traducción

divendres, 30 de juny de 2017

De Martín Villa a Fernández Díaz: 40 anys de clavegueres policials

Pep Martí
Des del cas Scala a l'"operació Catalunya", l'Estat acumula actuacions tèrboles en les quals han tingut un paper determinant els baixos fons de l'estructura parapolicial
Carlos Sanjuán de la Rocha, subsecretari d'Interior en l'inici del mandat de José Barrionuevo, explica a NacióDigital que a principis dels 80 ja "calia fer fora els Villarejo de la policia"
Els protagonistes de l'«operació Catalunya»: qui és qui en la guerra de comissaris a la policia espanyola
Jorge Fernández Díaz i Ignacio Cosidó en un acte de la Policia Nacional espanyola a Barcelona | Ministeri de l'Interior
La Transició va dur les llibertats polítiques i molts drets socials perduts amb la dictadura. Però no va fer net de totes les estructures del poder franquista. En la judicatura, en l'exèrcit, en àmbits del poder econòmic, el canvi va ser mínim. També en l'aparell policial. És un factor constant en la història de la democràcia espanyola des del 1977. El departament de l'Interior -l'antic ministeri de la Governació- continua simbolitzant la pervivència de poderosos residus del passat.
La brigada político-social ja no existeix, però resten ben actives cèl·lules policials o parapolicials abocades a tasques d'informació sempre al servei del govern de torn.
El cas de José Manuel Villarejo és tan sols un més dels capítols d'un llibre molt voluminós i encara per concloure, el de les clavegueres d'un Estat que encara està en vies de desenvolupament democràtic.

El cas Scala: destruir la CNT
S'han complert 40 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, les del 15 de juny de 1977. Però les coses no van canviar gaire a Interior. Dirigia el ministeri Rodolfo Martín Villa, falangista posat al dia, de camisa blava a carnet centrista d'UCD. El règim postfranquista es volia assentar i veia un perill en els intents de reestrcturació d'un dels grans fantasmes històrics que podia tornar: el sindicat CNT.
El govern d'Adolfo Suárez havia signat els Pactes de la Moncloa amb empresaris i sindicats. Però la CNT s'hi oposava i va organitzar una manifestació a Barcelona pel diumenge 15 de gener de 1978. El mateix dia, un grup d'activistes anarquistes van llançar còctels molòtov contra l'Scala, en aquell moment una coneguda sala de festes de la ciutat. Encara faltaven unes hores per obrir el local, però a dins ja hi havia gent treballant i l'atac va costar la vida a quatre persones, alguns d'ells militants cenetistes.
Qui va preparar l'atemptat? L'advocat Josep Maria Loperena, que va ser el defensor dels cinc acusats, ho té clar: "Allò va ser un crim d'estat. Va ser un confident de la policia, anomenat Joaquín Gambín, àlies el grill, qui va animar els acusats a cometre l'atemptat, però ell va desaparèixer i no va ser en el judici". Els acusats foren condemnats a diverses penes que van anar de dos anys a disset anys de presó. Però ningú sabia on era Gambín, fins que va ser detingut i processat el 1983, sent condemnat a set anys de presó. Però la CNT mai es va recuperar de la campanya negativa que se li va fer des dels mitjans de comunicació.
Loperena i la resta de l'equip de defensa (amb advocats com Marc Palmés i Mateu Seguí) van demanar la compareixença del ministre Martín Villa, però la proposta fou desestimada. Un personatge d'aquella època, a qui algunes fonts vinculaven amb Gambín, va ser el comissari Roberto Conesa, de record infaust, convertit en un dels principals col·laboradors del ministre. Provenia de l'aparell repressor. Per Loperena, "hi ha un fil roig que porta de casos com l'Scala a l'actual operació Catalunya. Quaranta anys després de la fi de la dictadura, ara observem com encara falta una profunda depuració dels cossos policials".
Rodolfo Martín Villa, primer ministre de l'Interior de la democràcia. Foto: Europa Press
Acabar amb l'independentisme canari
El nom de Roberto Conesa es va vincular en alguns mitjans a un altre cas d'aquells anys inicials de la Transició, l'atemptat contra el dirigent independentista canari Antonio Cubillo (1930-2012). Líder del Moviment per a l'Autodeterminació de l'Arxipèlag Canari (MPAIAC), molt actiu a les illes a finals dels setanta, Cubillo es va convertir en un mal de cap pel govern espanyol. Mantenia una bona relació amb el règim d'Algèria, que el 1978 -en plena Guerra Freda- era un aliat sòlid de l'antiga URSS.
El 6 d'abril de 1978, dos homes van atacar per l'esquena Cubillo amb la intenció de degollar-lo quan entrava a casa seva. La presència d'un veí va salvar la vida del dirigent canari, que va quedar greument ferit i postrat en una cadira de rodes de per vida.
El cas va tenir un gran ressò. Però no va ser fins al 1990 que l'Audiència Nacional va condemnar José Luis Espinosa Pardo a vint anys de presó com a inductor de l'intent d'assassinat. Espinosa treballava pels serveis d'informació espanyols. De fet, la sentència es refereix a "persones no identificades però vinculades als serveis policials" com a inspiradores de l'atemptat. De nou, l'ombra de Conesa i, només una mica més lluny, la de Martín Villa, sobrevolaven el fet. Uns anys més tard, el 2003, l'Audiència Nacional va ordenar Interior a indemnitzar Cubillo amb més de 150.000 euros.

L'etapa "felipista": l'immobilisme s'imposa  
L'octubre de 1982, el PSOE guanya les eleccions generals a Espanya amb majoria absoluta al Congrés. Era una ocasió propícia per encarar una reforma dels cossos policials. Tot apuntava que Carlos Sanjuán de la Rocha seria ministre de l'Interior. Oficial de l'Armada, va ser membre de la Unió Militar Democràtica (UMD), l'organització que durant els darrers anys de la dictadura va reunir un grup, no gaire nombrós, d'oficials de mentalitat democràtica. Sanjuán va haver de deixar l'exèrcit però es va abocar a l'activitat política com a militant del PSOE i especialista en seguretat.
Sanjuán coneixia Interior. Mantenia contacte amb membres de la Unió Sindical de Policia (USP), que aplegava els membres del cos compromesos amb el canvi polític. Però eren molt pocs en aquell moment. Tant des del govern sortint d'UCD com de dins de la policia, hi va haver pressions sobre Felipe González per vetar Sanjuán. I en el moment de formar govern, el designat va ser José Barrionuevo, personatge menys conegut, que era regidor de la policia de Madrid. Sanjuán va ser nomenat subsecretari d'Interior.

Carlos Sanjuán: "Alguna cosa hem fet malament"
La relació de Sanjuán va ser sempre dolenta amb el ministre i el 1984 se li va acceptar la dimissió, sent substituït per Rafael Vera. En el fons del xoc hi havia un fort debat sobre què fer a la policia. Calia una reforma a fons o era millor mantenir les velles estructures en un moment d'ofensiva armada d'ETA? Sanjuán -ben relacionat amb l'aleshores vicepresident Alfonso Guerra- o un Barrionuevo ben vist pel búnquer policial.

En declaracions a NacióDigital, Sanjuán no vol donar detalls d'aquest conflicte. Sí que explica que "jo creia que calia eliminar tots els Villarejo de la policia". L'exsubsecretari d'Interior assegura que "la reforma de la policia era un dels grans temes pendents junt amb la forma de govern, l'exèrcit, el model territorial o la justícia, un aspecte aquest que era essencial i que es va resoldre malament, imposant-se un model d'autogovern de la judicatura, que és una cosa diferent de la independència dels jutges".
Sanjuán se'n recorda de Villarejo: "Jo li deia el Villarejo dolent, per diferenciar-lo dels fiscals Villarejo. El recordo de manera fugaç, quan era dirigent del sindicat SPP, el que aplegava els comandaments de l'aleshores Cos Superior de Policia, que integrava els antics membres de la brigada político-social". L'exsubsecretari d'Interior afirma que "si a aquestes alçades encara hi ha figures com ell en l'estructura de la policia, vol dir que alguna cosa hem fet malament". Es mostra preocupat per "la normalització de la corrupció en tots els àmbits de l'Estat".

De l'aparell repressiu a alts càrrecs amb el PSOE
Les esperances de reforma en l'estructura policial van durar pocs mesos en el primer govern socialista. La sortida de Sanjuán va venir acompanyada de l'afebliment dels comandaments més vinculats al sindicat USP i als sectors més democràtics de la policia. Un fet clau va ser el nomenament de Jesús Martínez Torres com a comissari general d'Informació. Es tractava d'un exmembre de la político-social, conegut per molts dirigents de l'oposició antifranquista als quals havia interrogat. Va ser un exemple del "pragmatisme" que volia caracteritzar l'etapa Barrionuevo.

Del GAL al cas Roldán
L'arribada de Rafael Vera a la cúpula d'Interior va coincidir amb la guerra bruta contra ETA, que es va concretar en les accions del Grup Antiterrorista d'Alliberament (GAL). Un cas de raó d'Estat i ús de fons reservats que va culminar, molts anys més tard, amb la condemna de Barrionuevo i de Vera, així com de nou responsables policials i polítics més, entre ells l'exsecretari d'Estat Julián Sancristóbal. En el cas d'aquests tres, la condemna va ser de deu anys de presó per segrest i malversació de cabals públics. El segrest va ser el de Segundo Marey, a qui es creia col·laborador d'ETA i que no hi tenia res a veure. El cas Marey es va convertir en el símbol de la guerra bruta de l'Estat contra ETA.
Com sempre en la història d'Espanya, la tragèdia i la caricatura es barregen fins a formar un còctel de digestió difícil. Mentre la guerra bruta esdevenia un tret essencial de la política antiterrorista, la guàrdia civil era dirigida per un personatge com Luis Roldán, que va protagonitzar un dels majors escàndols de l'era González. Director general de la Guàrdia Civil, va ser acusat de malversació de diners públics i frau fiscal, i fou cessat. El 29 d'abril de 1994, va protagonitzar una fuga que va cobrir de ridícul el govern. El ministre de l'Interior, Antoni Asunción, va dimitir. Deu mesos més tard, Roldán va ser detingut a l'aeroport de Bangkok. Com a dada curiosa, entre els comissaris que van dur a terme l'operació hi havia Miguel Ángel Alonso, sotsdirector general operatiu de la policia, que havia estat escorta de l'almirall Carrero Blanco, el número dos de Franco assassinat per ETA.
  
Interior, una plataforma per a la successió d'Aznar
Si el govern socialista va optar per practicar la guerra bruta contra ETA al marge de la llei, el nou executiu de José María Aznar (1996-2004) va optar per portar la "guerra" a la llei. Si en la primera legislatura, amb una majoria estreta al Congrés, va haver de tancar acords amb nacionalistes catalans i bascos, la majoria absoluta de l'any 2000 va desfermar Aznar, llançat a una croada contra el nacionalisme basc. El PP va fer de la lluita antiterrorista la seva gran arma política i la llei de partits que va fer aprovar va permetre la il·legalització de Batasuna.
El paper del ministeri de l'Interior en aquesta estratègia va ser cabdal. Jaime Mayor Oreja va ser l'ideòleg de la política antibasca d'Aznar. L'any 2001, però, va patir una derrota estrepitosa al perdre les eleccions a Euskadi, un triomf que semblava a l'abast. Malgrat això, Mayor Oreja va continuar sent un dels màxims dirigents del partit i candidat a la successió d'Aznar.
Que el ministeri de l'Interior va ser una plataforma de poder important durant l'etapa d'Aznar ho demostra que dos dels principals aspirants a succeir-lo, Mariano Rajoy i Mayor, van ser titulars del departament. De fet, Rajoy va abandonar el ministeri per ser candidat a la Moncloa el 2004. I Ángel Acebes, que el va substituir, era també vist amb possibilitats en alguns sectors. Va ser Acebes qui va afrontar els atemptats de l'11-M, en què els cercles governamentals van dur a terme una tasca d'intoxicació per atribuir els fets a ETA. Es va mantenir en aquesta hipòtesi fins i tot quan van començar a aparèixer les primeres evidències que apuntaven a la pista islamista.
     
Villarejo, continuïtat de PSOE al PP
Després dels escàndols de l'etapa González i del radicalisme ideològic dels anys dAznar, el nou govern socialista de Rodríguez Zapatero va voler evitar sorpreses a Interior i va optar per un jutge prestigiós com a ministre (José Antonio Alonso). Després el departament va adquirir un perfil més polític amb Alfredo Pérez Rubalcaba. Però en tot moment va mantenir algunes continuïtats.
El comissari Villarejo expressa molt bé aquest tipus de personatge que sobreviu a tots els governs sense problemes. Si va ingressar a la policia durant el franquisme, ja va fer feines brutes durant l'etapa de govern de González (amb l'informe Veritas contra el jutge Baltasar Garzón).
José Manuel Villarejo ja estava treballant per a la DAO (direcció adjunta operativa) quan el ministre de l'Interior era Pérez Rubalcaba. De fet, ha treballat a les ordres de deu ministres, el que diu molt d'alguns fils rojos dels que parlava l'advocat Loperena. 

L'assassí de Yolanda González, assessor de la benemèrita
Hi ha casos que són especialment escandalosos,
com aquest que va descobrir El País. Emilio Hellín Moro, exmilitant de Fuerza Nueva, culpable de l'assassinat el 1980 de la jove estudiant trotskista Yolanda González, va treballar d'assessor del servei de criminalística de la Guàrdia Civil. Condemnat a 43 anys de presó, Hellín va aprofitar un permís penitenciari per fugir al Paraguai, d'on va ser extraditat el 1990. Sis anys més tard, després d'haver complert només tretze anys de condemna, es va reintegrar a la vida civil. I ho va fer assessorant a la benemèrita fins a l'any 2011. Una situació que no s'entén sense que es conservin lligams molt estrets en determinades instàncies policials.

Font: De Martín Villa a Fernández Díaz: 40 anys de clavegueres policials | NacióDigital

dimarts, 27 de juny de 2017

Un polític alemany diu que Espanya és un ‘sistema totalitari’ i demana la intervenció de la UE

Bernhard Von Grünberg critica l'actitud del govern espanyol i assegura que a Alemanya el procés català es veu millor que no fa uns anys


El polític socialdemòcrata alemany Bernhard Von Grünberg ha dit que Espanya és un ‘sistema totalitari’ i ha demanat a la Unió Europea que intervingui per a resoldre el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. ‘Com a demòcrates europeus no podem aclucar-nos d’ulls’, ha dit en una entrevista a l’agència ACN.

Von Grünberg va ser diputat del Rin del Nord – Westfàlia fins fa pocs dies, quan va jubilar-se, i observador durant el procés participatiu del 9-N. Per ell, la falta de sensibilitat respecte de la memòria històrica és una de les causes de la falta de diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat. Respecte de la judicialització del procés independentista, opina que és absurd jutjar polítics independentistes. A més, troba incomprensible que després de les grans mobilitzacions pacífiques del sobiranisme la resposta de l’estat espanyol sigui ‘tu has d’obeir això que dic jo i punt’.

‘Si hom diu que és una democràcia, no pot ser que quan dos milions d’habitants de set milions es manifesten al carrer, a Madrid pretenguin dir que això no és res, que no cal fer res’, ha dit. Per ell, aquesta actitud del govern espanyol no funciona i la persecució judicial de càrrecs electes només intensifica el conflicte.

Sobre el paper que ha de tenir la UE, diu: ‘Amb l’excusa que no volem un altre conflicte a Europa, presenciem sense dir res com a Espanya el sistema es torna cada vegada més autoritari.’ L’ex-diputat alemany ha lamentat que els europeus acceptessin Franco fins a la mort i, per tant, creu que ara tenen el deure d’involucrar-se en el conflicte català.

Grünberg creu que el procés català a Alemanya es percep una mica millor i amb més claredat aquests darrers anys. ‘A la premsa ara se’n parla millor en comparació amb fa uns anys, quan es deia que era un tema dels rics, com al nord d’Itàlia, que no volen compartir’, ha explicat. Ha recordat també que Catalunya és una societat molt solidària i ha criticat que el govern espanyol no permeti a la Generalitat d’acollir refugiats. ‘Quina bogeria és aquesta?’, ha exclamat.

diumenge, 25 de juny de 2017

Republic of Catalonia now!, el missatge en morse que arriba a tot el món

Radioaficionats catalans emeten cada dos minuts el missatge en català, castellà i anglès amb un sistema lliure del control dels estats

El missatge en morse 'República catalana ja' arriba a la majoria de punts del món EL MÓN
La campanya pel referèndum ha començat. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha fixat la pregunta que respondran els catalans el proper 1 d’octubre, i ERC, el PDeCAT, la CUP i les entitats sobiranistes han començat la campanya per al sí del referèndum vinculant. Però també ha donat el tret de sortida a la seva particular campanya per la independència un grup de radioaficionats catalans que disposen de llicència com a centre emissor de missatges en codi morse. Amb l’indicatiu de llicència EA3GOO, “emetem una comunicació global programada perquè s’emeti cada dos minuts, i arriba a arreu del món amb el missatge en morse Republic of Catalonia now!, República catalana ja!, i República catalana ya!”, explica en Jordi a El Món, un dels radioaficionats que han impulsat la idea.  

De fet, es tracta d’un sistema de comunicació global que “es fa amb els nostres propis mitjans, de manera que no depenem de cap infraestructura ni estatal ni internacional, i per tant, no estem sotmesos a control dels missatges que emetem”, explica el Jordi, que remarca que a través dels sistemes de radioaficionats “podem arribar a pràcticament tot el món”. De fet, el grup de radioaficionats catalans ja tenen constància que el missatge de República catalana ja ha arribat a Sud-Amèrica, Nord-Amèrica i també diversos punts d’Europa.


Catalunya vol ser ràdio-país

Els radioaficionats disposen d’una llicència que concedeix el govern espanyol com a centre emissor. Però els catalans voldrien que es reconegués Catalunya com a país, al marge que sigui un estat o no, perquè pugui formar part de la llista de 349 països que tenen el diploma DXCC, de l’American Radio Relay League (ARRL). A dia d’avui, en la llista dels anomenats ràdio-països, que no coincideixen amb la noció d’Estat, hi ha Escòcia, Anglaterra, Gal·les, les Illes Man, Irlanda del Nord i Jersey, que pertanyen al Regne Unit, i també les Illes Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, però no Catalunya.

Quina és la raó? Un altre radioaficionat, el Josep, explica a El Món que els criteris de l’ARRL per admetre un país a la llista DXCC “són geogràfics, però també polítics i ideològics, malgrat que molts radioaficionats sempre afirmen que aquest col·lectiu no entra mai en qüestions polítiques argumentant que no és legal, cosa que és totalment falsa. El reglament de radioaficionats no prohibeix en cap cas opinar i parlar de política a través de la ràdio”, assegura. De fet, denuncia “les fortes pressions en contra que fan els radioaficionats espanyols” per impedir que Catalunya quedi acreditada com a ràdio-país. Sigui com sigui, els radioaficionats mantenen una campanya a Change.org per aconseguir aquest reconeixement

Font: El Món | Republic of Catalonia now!, el missatge en morse que arriba a tot el món | Política

Sol·licitem a l'American Radio Relay League que reconegui Catalunya com a entitat DXCC

La gran estafa

"Es recuperen els números, però la situació personal de la majoria de famílies ha empitjorat"

Jofre Llombart

Imatge relacionada

Aznar liberalitza el sòl el 1997. Els grans propietaris, entre ells els bancs, es posen a construir i comprar pisos. Per facilitar-ne la compra, els bancs concedeixen les hipoteques amb totes les facilitats del món. Després se’ls dirà a aquests compradors que van viure per damunt de les seves possibilitats, però els primers a donar-los aquesta sensació van ser els mateixos bancs que, amb el mateix crèdit hipotecari, convidava a adquirir també un cotxe. Arriba la crisi. Bona part d’aquests compradors es queden sense feina o se’ls rebaixa el sou. En molts casos no poden pagar la hipoteca i el mateix banc els desnona. El banc es queda amb el pis i el torna a posar a la venda. Ningú el compra. Entre els impagaments dels hipotecats i la no-compra del parc de pisos del banc, el banc s’enfonsa perquè no té líquid. Com ell, els altres bancs –no tots- que van fonamentar la seva viabilitat al totxo (el premi se l’emporta Bànkia que va simular una bonança extrema per sortir a la Borsa i intentar recuperar al mercat el què havia perdut al carrer). Per evitar que el sistema econòmic col·lapsi, Espanya rescata la majoria de bancs. Com que això hauria suposat la fallida total d’un estat que tampoc tenia líquid, la Unió Europea rescata el rescatador.

Després d’uns anys en coma, l’economia espanyola es recupera. Compte: es recuperen els números, però la situació personal de la majoria de famílies ha empitjorat: les famílies viuen o en pisos més petits, o compartint pis amb altres familiars, o més lluny d’on vivien abans o la combinació de les tres coses. Els sous no han crescut a la mateixa velocitat que l’economia i molt menys que, novament, els preus dels pisos. I els bancs? Els bancs no han hagut de tornar els 60.000 milions d’euros injectats i que, aquesta setmana, l’estat ja ha donat per perduts definitivament. I no només això, sinó que tornen a intentar vendre els mateixos pisos al nou preu de mercat. És més, un d’aquests compradors és la mateixa administració pública (en el cas de Catalunya, la Generalitat) que vol augmentar el seu parc públic per poder-lo oferir, precisament, a famílies amb problemes d’habitatge. L’Estat no només no ha recuperat els diners prestats pel rescat sinó que, tenint-ne la oportunitat, tampoc ha expropiat els pisos per, com a mínim, cobrar en espècies allò que no se li ha pogut retornar. I no només això, sinó que quan l’administració li ha anat a comprar per destinar-lo a finalitats socials, el banc li ha ofert al mateix preu, cap rebaixa. En resum, el comprador ha pagat una part del seu pis, l’ha perdut, amb els seus impostos ha pagat una part del què ha costat rescatar qui l’ha desnonat, i ara, amb també els seus impostos, està ajudant a recomprar el mateix pis a través de l’administració, que, per més inri està pagant el mateix preu pel qual a ell el van acabar fent fora. El que es coneix, bàsicament, com una estafa.

dissabte, 24 de juny de 2017

EL PACTE DE GÈNOVA de 1705, ÍNTEGRE I EN CATALÀ


by Miquel Manubens

El Tractat de Gènova va tenir lloc el 20 de juny de 1705 a la capital de la República de Gènova, en el marc de la Guerra de Successió pel tron espanyol. El signaren representants de Catalunya i el Regne d’Anglaterra, països majoritàriament partidaris de Carles III d’Àustria.
Pel document, els catalans austriacistes —signants prèviament del Pacte dels Vigatans, que tingué lloc el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià, en la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) en l’anomenada Reunió dels Vigatans— es comprometien a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana. Els anglesos, a la vegada, es comprometien a respectar les lleis catalanes.
Aquest pacte secret fou signat pels comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d’Aimeric, i per Mitford Crowe, enviat de la reina Anna d’Anglaterra.

El pacte es mantingué ferm fins el 1711, quan mor l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic Josep I d’Habsburg, el nou panorama no interessava tant al govern anglès, qui va començar noves negociacions a París i Londres fins que es va signar el Tractat d’Utrecht el 1713.
font: Wiquipèdia
===================
TRACTAT D’ALIANÇA
Entre la Sereníssima Reina Anna d’Anglaterra i el Principat de Catalunya contra el Sereníssim Duc d’Anjou i els seus adherents: per establir a la monarquia  d’Espanya al seu veritable rei Carles III, Arxiduc d’Àustria, en què aquesta Sereníssima Reina promet la seva garantia perpètua per a assegurar els privilegis i lleis d’aquest principat.
Conclòs a Gènova pels enviats de les dues parts: dia 20 de juny de l’any 1705.
En el nom de la Santíssima Trinitat, pare, fill i esperit sant, tres persones distintes i un sol Déu verdader.
El Molt Il·lustre Mitford Crow, embaxaidor de la Sereníssima Reina d’Anglaterra a les parts d’Itàlia, i els Il·lustres Senyors Antoni Peguera i Aymerich, i el Dr en ambdós drets Domènec Perera, tant en nom propi com dels Il·lustres Senyors dels que es troben autoritzats amb Cartes Credencials  convenen, prometen i declaren totes les coses que es contenen en el Tractat infraescrit.
El dit Il·lustre Mitford Crow declara: que la Molt Poderosa i Sereníssima Princesa Anna, per la Gràcia de Déu Reina de la Gran Bretanya, de França, i d’Irlanda, etc., moguda del bé comú de l’Europa, per deslliurar-la de l’esclavitud que l’amenaça la desmesurada ambició de França, ha unit a la vista de tot el món, mitjançant una estreta aliança amb molts prínceps, les armes i forces de la Corona d’Anglaterra a les dels seus molt Alts i molt Poderosos Aliats, no només per a aquest fi, sinó també per auxiliar amb tota la força de les seves Armes, a la sencera recuperació de tota la Monarquia d’Espanya a favor del Sereníssim Arxiduc d’Àustria Carles III, reconegut tant pels seus i com per altres prínceps d’Europa, com a legítim Successor dels Regnes d’Espanya i altres Dominis i Senyorius que posseí el difunt Rei Carles II al dia de la seva mort, tots ells avui té violentament ocupats i tiranitzats França, i en els que, amb la força de les seves armes ha fet rei al Sereníssim Felip de Borbó, Duc d’Anjou; violant els Sagrats tractats de Pau, Juraments i Renúncies solemnement fetes per les sereníssimes Infantes d’Espanya, Dona Anna i Dona Maria Teresa, Reines de França, per elles i pels seus descendents, aprovades i ratificades pels Reis de França Lluís XIII i Lluís XIV amb aprovació i consentiment del Parlament de França i de les Corts tingudes a Espanya.

Per lo qual, la Sereníssima Reina d’Anglaterra, amb ànim veritable i piadós, compadida universalment  de la molt Noble i preclara Nació Espanyola, i principalment de la ínclita Nació Catalana, ha jutjat convenient enviar a Mitford Crow, autoritzat amb plens poders i corroborats amb la mes alta facultat  per a Tractar, Convenir i Signar una estreta
ALIANÇA i AMISTAT ENTRE LA CORONA D’ANGLATERRA I EL MOLT IL.LUSTRE I PRECLAR  PRINCIPAT DE CATALUNYA,
Ordenant al dit Mitford Crow passar a les parts d’Itàlia, per al recte i just motiu de fer entendre a tota la Molt Il·lustre i esclarida Nació Espanyola les seves sanes i rectes intencions, com les dels seus Alts Poderosos Aliats; i plenament informada de les opressions i violències que pateix tota la Nació Espanyola i especialment el Principat de Catalunya, tant les seves comunitats com cadascun dels seus habitants, es conclogui per ell un Tractat amb les persones que per al cas destini el dit Principat.
A més, els dits Il·lustríssims Senyors Antoni Peguera i Aymerich, i el Dr. en ambdós Drets Domènec Perera, tant per si mateixos com en nom dels Senyors de la seva Comissió, declaren i asseguren fermament, que obligats per la força han patit violentament el domini francès, i que tant per manca de forces pròpies com d’auxilis d’algun Príncep, no s’oposaren des de el principi amb les armes a la intrusió a Espanya del Sereníssim Duc d’Anjou a Espanya, lo qual es prou notori al Príncep Jordi de Darmstadt, aleshores Virrei de Catalunya; i que coneixen i tenen per cert que la França ha ocupat el Regne d’Espanya obligant a reconèixer en ell per Rei al Sereníssim Duc d’Anjou contra Drets i voluntats dels Regnes, acovardida i oprimida la Nació Espanyola per les moltes tropes allotjades als confins d’Espanya, per Navarra i Catalunya, i amenaçaven envair-la, afavorint els designis dels francesos els ministres del Pietós difunt rei Carles II; torbant aquests les rectes i justes Providències de Sa Majestat, oprimint la seva Pacífica Reial moderació; interpretant i declarant sinistrament les rectes disposicions que la justícia del seu Reial ànim tenia establertes per la Successió dels seus Regnes, i derogant les lleis particulars dels Regnes d’Espanya, i especialment del Principat de Catalunya; i finalment, que tenen per cert i els consta que els habitants del Principat de Catalunya, nomes obligats per la força, pateixen i toleren la dominació francesa, tant mes quan amb la pretesa usurpada autoritat del Duc d’Anjou ha anul·lat i derogat molts dels principals privilegis, Constitucions i Lleis de que gaudeix el Principat de Catalunya; per aquests motius ben considerats, molts dels habitants del dit Principat han abandonat la seva Pàtria, i altres per haver-se oposat a tan notòria violació dels seus drets es troben en els presidis públics o desterrats; havent-se estès amb tant d’escàndol dit absolut domini que ha excedit els límits de l’ignomínia i del menyspreu, ja que va fer conduir a les presons de Madrid el dia 6 de febrer passat al Sr. Pau Ignasi Dalmases, ambaixador de la ciutat de Barcelona a la Cort de Madrid no sense notòria i manifesta violació tant de dret de les gents com dels principals privilegis i drets que el Principat de Catalunya ha gaudit real i efectivament en les persones dels seus ambaixadors enviats; i no se’l permeté que proposes els greuges comesos contra les principals Lleis i Privilegis del dit Principat, ans al contrari en el mes de març següent el dit ambaixador fou tret de la presó pública i desterrat a la ciutat de Burgos, en la qual s’assegura que continua empresonat.
Per tant, considerant els Il·lustres Senyors  contractants que les comunitats de Catalunya, oprimides pel domini francès, no sense moltes dificultats poden enviar amb els poders corresponents a persones per a tractar aquest lloable fi; executades les diligències que el calamitós dels temps ha permès: i informat aquest il·lustre Mitford Crow de que generalment els naturals del Principat de Catalunya abominen de dur jou de la França; veient a més d’això, que els Il·lustres Srs. D. Antoni Peguera i Aymerich i el Dr. Domènec Perera estan autoritzats amb amplis poders pels il·lustres senyors d’aquell Principat, i que tindran els seus partidaris, els quals viuen amb resguard per la Tirania Francesa que els persegueix, i son resolts a prendre les armes i proclamar a Carles III com a legítim rei amb l’auxili  de les armes dels aliats, i que els sobredits Il·lustres Senyors en virtut de la paraula d’honor, que han donat tant per si mateixos com pels Il·lustres Senyors que els han enviat afirmen que compliran i executaran totes les coses contingudes en el Tractat o Tractats, que segons el tenor i sentit dels poders examinats per una i altra part i inserits en el present Tractat es jutgi convenient establir i signar; i havent-se tingut abans moltes conferències entre les parts per a aconseguir aquest lloable i saludable fi: han Convingut en signar els següents capítols d’Amistat, Aliança i protecció; els quals prometen els contractants que seran ferms i valedors, i que per cap temps ni per ventura poden ser interpretats en un altre sentit que el seu propi tenor literal amb que aquí s’expliquen.
Els capítols en què les parts contractants han convingut són els següents:

1) El ll.lustre Mitford Crow ofereix i promet amb  seguretat que per tal de facilitar i ajudar els naturals i habitants del Molt Il·lustre, Preclar i ínclit Principat de Catalunya, i per a que la expulsió del  violent domini de la França els resulti mes fàcil, lo qual també prometen i ofereixen els alts aliats, les tropes Aliades de desembarcament que es destinaran per a Catalunya serà efectiu de vuit mil infants i dos mil cavalls, poc més o menys.
2) I assegurant els dits Il·lustres Senyors que els habitants de Catalunya estan molt inclinats a sacsejar-se del jou de la França, i a auxiliar amb les seves armes els objectius que persegueixen els alts aliats, i esperant que un cop hagin desembarcat les tropes se’ls uniran molts de la mateixa província, i que no tots tindran bones armes i vitualles: promet el molt Il·lustre Mitford Crow portar fins a dotze mil fusells, per a armar els naturals que no tinguin armes, i proveir de pólvora i bales a totes les persones que es destinin a la guerra; i que totes les coses expressades a aquest capítol seran distribuïdes pels comissaris dels anglesos o dels seus confederats, amb la intervenció de dits Senyors contractants.
3) Per quant la Sereníssima Reina d’Anglaterra no te la menor intenció de causar cap molèstia els naturals de la molt noble Nació Catalana, ans al contrari, afavorir-los amb la seva protecció i facilitar-los la llibertat i majors avantatges, el dit Il·lustre M. M. Crow promet i assegura que la Sereníssima Reina pagarà real i efectivament els seus sous als sis mil homes armats que els dits Il·lustres Senyors prometen aportar, provistos d’armes per a unir-los amb les tropes de desembarcament, i que seran pagats pels comissaris o tresorers de la Sereníssima Reina fins que el Sereníssim Rei Carles III doni les providències oportunes per al pagament efectiu de dits sis mil homes.
4) I sent just i proporcionat a la raó compensar amb el premi al mèrit que es guanya amb el risc i amb l’honor, i declarant els dits Il·lustres Senyors que ells i els altres Senyors principals desitgen fer la guerra a favor del Sereníssim Rei Carles III i dels molt alts aliats, i que d’aquests sis mil homes que han d’aportar es formin Regiments tant de  Cavalleria com d’Infanteria segons semblarà convenient, que d’aquests cossos siguin els dits Senyors nomenats capitans. I que els demes que hi destinin siguin nomenats tinents i alferes al seu arbitri; ben entès que la nominació de Coronels, Tinents-coronels i Majors quedi reservada a la voluntat dels generals dels exèrcits del Sereníssim  Rei Carles III, o dels molt alts aliats.
5) En consideració a que els dits Il·lustres Senyors  asseguren que, segons les lleis del Principat de Catalunya, està establert que el Rei que segons Dret i Legalitat de Catalunya entra en possessió d’aquest domini, està obligat al moment de la seva exaltació a fer abans el jurament de les Lleis, Constitucions i Privilegis, el dit Il·lustre Mitford Crow coneixent les rectes intencions del Sereníssim Rei Carles III respecte aquest fet, i seguint les ordres de la Sereníssima Reina d’Anglaterra, promet que demanarà i sol·licitarà Poders del Sereníssim Rei Carles III per assegurar el total compliment i seguretat de què les Lleis d’aquest Principat, fins i tot en les coses mes mínimes, i fins i tot si el dit Principat ho tingués per convenient per la major observança de les seves lleis (contra el que no deu dubtar-se de la rectitud del Sereníssim rei Carles III, ni aquests senyors tenen la mes lleu dubte, fins i tot en la mes mínima circumstancia), ofereix i promet, ara, i per qualsevol cas que pogués sobrevenir, tota seguretat i garantia, que els Privilegis i Lleis del Principat no patiran la menor alteració en totes les seves circumstàncies.
6) I per a més manifestar més àmpliament el zel de la Sereníssima Reina d’Anglaterra pel bé públic i el seu afecte a l’ínclita i Noble Nació Catalana, promet el dit Il·lustre Mitford Crow, que si ocorreguessin (que Déu no permeti) alguns successos adversos i imprevisibles de guerra, tota seguretat a dits Senyors, als seus adherits i als altres naturals i habitants d’aquest Principat que seguint públicament el partit del Sereníssim Rei Carles III i dels molt alts aliats, prenguin les armes al seu favor, que auxiliats i ajudats per les armes d’Anglaterra i els seus alts aliats amb el fi de sacsejar-se l’onerós jou de França, quedaran amb tota seguretat, a garantia i protecció de la corona d’Anglaterra, sense que puguin patir la més mínima alteració ni detriment en les seves persones, béns, lleis, ni Privilegis, de manera que ara i en l’esdevenidor gaudeixi al Principat de Catalunya de totes les gràcies, privilegis, lleis i costums, tant en comú, com en particular, de la manera que aquest Principat fruïa d’aquests Privilegis, Lleis i Gràcies, en el temps del difunt Rei Carles II.
7) I estant l’ànim de la Sereníssima Reina de la Gran Bretanya, assegurar sense cap mena de dubte, la seva protecció als Regnes, Dominis, Senyorius i Províncies d’Espanya que es declaressin a favor del seu legítim Rei Carles III i dels alts aliats, i que siguin conservats i mantinguts seus Privilegis i Lleis, i en particular els del Molt Il·lustre Principat de Catalunya, els quals habitants espera amb tota confiança que ajuntaran forces descobertament per al fi sobredit, el dit Il·lustre Mitford Crow promet que, després d’ocupada la plaça de Barcelona, o abans si fos convenient, exposarà i declararà de paraula i per escrit als diputats del Principat de Catalunya, o a altres persones nomenades per a representar les comunitats de dit Principat, i ratificarà tot el contingut i convingut en el present tractat, a fi que ni ara, ni en cap temps, els naturals i habitants del dit Principat puguin ni deguin patir el menor dubte que els seus Privilegis i lleis seran amb totes les formes mantinguts i conservats.
8) Els sobredits Il·lustres Srs. Antoni Peguera i Aymerich i el Dr Domènec Perera, en nom propi i dels Il·lustres Senyors a qui representen, atenent i reconeixent que pels precedents capítols queden els naturals del Principat de Catalunya, tant en comú com en particular, assegurats en les seves persones, béns, Lleis, Constitucions, Privilegis i prerrogatives, prometen que després de desembarcades les armes aliades al Principat de Catalunya, reconeixeran com a seu legítim Rei, Senyor i Successor de tota la monarquia d’Espanya, segons les Constitucions i Lleis del Principat, al Sereníssim Carles III, Arxiduc d’Àustria, acceptant-lo com el seu Rei i Senyor Natural.
9) Els dits Il·lustres Senyors, en nom dels sobredits  prometen que deu hores després d’haver ells avís que l’Armada d’Anglaterra o dels alts aliats estigui ancorada en les Costes de Llevant, des de la Ciutat de Barcelona fins a les Costes de França, marxaran des de les muntanyes i parts de la Ciutat de Vic, amb sis mil homes armats per a unir-los amb les tropes d’Anglaterra i Aliats, i obeiran quant els manin en servei del seu Rei i els seus Alts Aliats.
10) Tanmateix prometen que procuraran i tindran al camp, tres dies després de desembarcades les tropes, tots els bagatges necessaris tant per a conduir el tren de l’Artilleria, com per a les càrregues de les tropes.
11) També prometen que les tropes que es desembarcaran seran allotjades a les Viles i llocs segons les Constitucions i Lleis de Catalunya i com en el temps del difunt Rei Carles II.
12) També prometen que no s’augmentarà el preu ordinari dels bastiments, i que faran que es tasi el blat, la farina i el pa, de manera que el preu de la mesura provincial de blat, anomenada quartera, no excedeixi de quaranta rals de Barcelona, regulant el preu de la farina i del pa conforme al del blat, i que dita mida quartera s’estableixi en tretze rals.
13) Tanmateix prometen que per a major benefici i comoditat de les tropes, faran que el preu de cada mesura provincial o càrrega de vi no passi de quaranta-cinc rals, moneda de Catalunya, i que el preu del moltó, vaca o porc no excedeixi de cap manera d’aquell amb que a l’hora present es ven a Catalunya.
14) També prometen, per a que les operacions militars no tinguin el menor retard, que disposaran que es condueixin els reals a costes i expenses dels naturals, les feixines, aprestos o totes les demés coses necessàries per a la guerra.
15) Igualment prometen sota la bona fe, paraula i promesa del Molt Il·lustre Mitford Crow de que real i efectivament es pagaran qualsevullles quantitats de diners que manifesten haver gastat en la recluta, com en el pre i demès urgències de les tropes, i també els deutes que contreguin per a conservar els dits sis mil homes que ofereixen reclutar efectivament per al temps senyalat de desembarcament : que en virtut de l’obligació que han get donaran mes i mig de pre als dits soldats, buscant els diners a préstec si fos menester; i passat el dit mes i mig, promet el Il·lustre Mitford Crow pagar real i efectivament el que consti que els dits senyors han gastat en la manutenció i subsistència dels referits soldats en el cas que no ho hagi pagat el Sereníssim Rei Carles III. I si passat el mes i mig no haguessin desembarcat les tropes als ports de Catalunya promet el Il.lustre Mitford Crow pagar totes les quantitats que es demanin per a sous deis soldats realment reclutats pels sobredits senyors amb tres mesos d’anticipació cada paga per a prevenir les contingències del mar.
Finalment han convingut les Il·lustres parts contractants, en assenyalar desprès el Mes i Dia en que aquests Senyors i els seus adherits hauran de  públicament proclamar pel seu Legítim Rei i Senyor al Sereníssim Rei Carles III Arxiduc d’Àustria, convenint també les parts en tenir secret per ara aquest tractat, pels grans prejudicis que podrien ocasionar a aquests Senyors, a la seva gent i a altres Naturals i habitants del Principat de Catalunya .
En fe i seguretat dels pactes convinguts en els precedents Capítols d’aquest Tractat conclòs pel molt Il·lustre Senyor Mitfort Crow, enviat per a aquest efecte per la Sereníssima Reina de Gran Bretanya als dominis d’Itàlia, i pels Il·lustres Senyors Antoni Peguera i Aymeric i el Doctor Domènec Parera, tant en el seu propi nom com en el dels Il·lustres senyors principals, havent-se comunicat recíprocament les lletres Credencials i Poders, que estan inserides al present Tractat : S’han fet Còpies Uniformes per a les Il·lustres Parts Contractants; Signades de pròpia mà dels Il·lustres Senyors, i segellades amb els segells de les seves pròpies Armes.
El present Tractat ha estat Fet, Conclòs, Segellat, i Signat a la ciutat de Gènova,
a 20 de juny de 1705.
Mitford Crow, 
D. Antoni Peguera i Aymerich
Dr. Domènec Perera

============================================================
TRADUCCIÓ: Miquel Manubens
L’original en castellà resta amagat als arxius espanyols. L’original dels anglesos no ha estat mai publicat. 
Aquest text ha estat reconstruït a partir d’una deficient traducció de l’anglès publicada a http://www.11setembre1714.org/documents/1705-06-20-tractat-de-genova.pdf , que es el mateix que el text publicat a wiquipedia a http://es.wikisource.org/wiki/Pacto_de_G%C3%A9nova ,
i el text publicat en castellà al llibre “Tratados, Convenios y Declaraciones de paz y comercio desde el año de 1700 hasta el dia…”, de Alejandro del Castillo, del 1843,  conservat a la Harvard College Library, i publicat a Google Books que podeu trobar integre al nostre web http://www.devolucio.cat/constitucions/1700tratados.pdf
Imatge: conquesta de Gibraltar per part de l’Almirall George Rooke i el Virrei de Catalunya Jordi de Darmstadt, el 1 d’agost de 1704.
EN CAS DE REPRODUIR-LO, US DEMANEM CITEU LA FONT I AUTOR, GRÀCIES.

dijous, 22 de juny de 2017

EN RESPOSTA AL VÍDEO DEL SENYOR JOSÉ MANUEL SOTO

En respuesta al video que he visto del Señor Jose Manuel Soto, que habla de los que quieren ‘‘romper España‘‘. Dedique su tiempo a cantar y menos a dar consejos sobre algo que ni conoce ni entiende. Gracias. Disculpas a los amigos etiquetados, pensé que quizá os resulte interesante.


Referència


Carta oberta a Alfonso Guerra


Manel Mas

Llegeix-ne més a http://www.catalunyalliure.cat/2017/06/carta-oberta-alfonso-guerra/, ©2017 Manel Mas / Diari Catalunya Lliure

Hi ha persones que amb el temps canvien, bé sigui per raó d’edat, no tenir cap mena de responsabilitat directa, estar jubilades… o simplement perquè maduren amb el pas dels anys i adquireixen l’experiència necessària per viure l’última etapa de la seva vida en pau i harmonia. Aquest no és precisament el seu cas, senyor Guerra.

Vostè continua sent tant bel·ligerant com sempre, en especial quan es tracta de mostrar la seva admiració i estima a Catalunya. Vostè es va donar a conèixer a escala estatal quan de la mà de Felipe González, com a número dos del PSOE, va ser elegit diputat en aquells comicis del 15-J d’ara fa quaranta anys.

No van guanyar aquell cop però després del 23-F, un cop va plegar Calvo Sotelo i la UCD va desaparèixer, es van fer propietaris de tot el poder durant uns quants anys. Van aconseguir fer coses bones però les majories absolutes -totes elles- tenen un cert aire dictatorial, ja que fan i desfan el que volen emparats en les seves majories parlamentàries.

Van anar canviant d’opinió com ara l’OTAN, deien que d’entrada No, però després van fer una gran campanya a favor per adherir-se. Declaraven en el congrés de Suresnes el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren l’estat espanyol. També en aquest tema van canviar d’opinió. Ara fins i tot van voler Rajoy com a president abstenint-se el seu partit en la votació. Com ha canviat el PSOE amb els anys, no li sembla?

Ara vostè, i les velles glòries del partit, han rebut un correctiu de mans dels seus militants. Volien a Susana Díaz i el tret els ha sortit per la culata. És hora de canvis, de renovacions, de donar pas al jovent. No recorda que joves eren vostès quan van accedir al poder? En referència al seu pas pel govern, he de dir-li unes quantes coses.

Van canviar la llei d’enjudiciament penal. A vostè se li atribueix la frase: “Montesquieu ha mort”, primera acció contra la separació de poders. També va posar ordre a les seves files, no permeten les discrepàncies internes. “Aquell que es mogui no sortirà a la foto” frase que la premsa també li atribueix.

Van fer l’AVE a Sevilla ignorant la unió entre Madrid i Barcelona, les principals capitals de l’estat. Vostè va fer utilitzar un avió Mystère, privadament, en comptes d’agafar un vol regular aprofitant-se del càrrec. D’això en dic socialisme barroer. Cal que li recordi el seu germà i el seu tarannà per Sevilla? Fins i tot les revistes del cor en parlaven.

Quant a Catalunya, vostè presidia la comissió del congrés que tramitava l’Estatut i a fe que s’ho va passar la mar de bé, tots recordem la seva frase: “Nos hemos cepillado el estatuto catalan“. Per si de cas no ho sap, li diré que molts articles il·legals de l’estatut català són legals en el d’Andalusia. Té alguna cosa a dir sobre el particular?

Ara reclama l’aplicació de l’article 155 de la Constitució dient que en Catalunya es viu amb “un règim de terror“. No li cau la cara de vergonya o potser no en té? Vostè era membre del govern durant l’atemptat d’Hipercor a Barcelona per part d’ETA. Tot i així, mai no es van plantejar aplicar el 155 al País Basc. En una paraula, no es van atrevir.

Puc entendre que no vulgui Catalunya fora d’Espanya però, s’ha preguntat mai els motius de l’actual situació? No creu en el mal tracte que patim els catalans? Ha fet alguna cosa per evitar-ho? Si la seva solució és el 155 senyor Guerra, bon vent i barca nova. Polítics com vostè són els que sembren l’odi i la discòrdia a base de mentides, per tant, en l’àmbit personal, el declaro persona non grata.

dimecres, 21 de juny de 2017

‘El problema leridano’: Catalunya a la baioneta


Resultat d'imatges de LERIDANISMO
Ho van intentar Alfons XIII i quaranta anys de dictadura. Ara, de la mà d'Àngel Ros, batlle de Lleida i Roberto Fernández, director de la Universitat de Lleida, el "Leridanismo" ataca de nou. 

Aquesta història comença a les escombraries. Tractant l’existència de tu a tu. Un drapaire remena. Troba uns llibres infantils en català a la Lleida dels cinquanta. Potser es pot escapar de la merda. I dona els llibres a Joan Culleré. Aquell jove afiliat a la Joventut Republicana de Lleida el 1931. Guerra. Exili. Camps de concentració. El 1948 torna a Lleida. Solitari suïcida: és dels pocs que lluiten contra el franquisme. Ho fa des del Front Nacional de Catalunya. Ho fa amagant aquells 200 llibres del drapaire. Repartint-los per les cases perquè els xiquets puguin aprendre la seva llengua. Era la paraescola. L’altra manera de petar el contenidor de merda franquista. Perquè aquells nens no s’empastifin. Potser un d’aquells llibres els marcarà el camí cap a la universitat. Però també haurà de ser una parauniversitat. Felip V va tancar la Universitat de Lleida el 1717. No es va tornar a obrir fins al 1991. Avui és rector d’aquesta universitat Roberto Fernández. Historiador que defensa que Catalunya es va beneficiar de les reformes borbòniques després de 1714. Aquest home que diu que el catalanisme ha adoctrinat i tanta ronya en nom de la neutralitat del jo, sí; tu, no és un dels cervells neutrals que han empès aquesta setmana la UDL per dir no a votar. Per rebutjar el referèndum de l’octubre. Però no està sol.
Dilluns va ser l’increïble alcalde minvant Àngel Ros dient que no cediria espais per al referèndum. Ros es feia petit un cop més. Però activa les palanques dels putxinel·lis del leridanismo. Dijous el consell de govern de la UDL es reuneix ràpidament: diu no al referèndum. El rector neutral (el 2012 la UDL es va sumar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir sent-ne ell rector) es frega les mans putxinel·li. Hi ha transferència de coneixement entre l’Ajuntament i la UDL: quatre dels vuit regidors socialistes consten com a professors de la universitat. Divendres surt de la caixa un altre putxinel·li delleridanismo : Matías López, catedràtic de filologia. No para de fer articles contra el referèndum i els pollastres a l’ast que pel fet de donar voltes puguin rumiar i tornar-se independentistes. Ni tot l’amor del món el curaria. Amics, s’ha tocat la corneta. El leridanismo comença la campanya pel no.
Sí, la Universitat de Lleida, la més antiga (1300) de la Corona Catalano-aragonesa, està ocupada. Amics, ja no queda res de tots aquells estudiants que venien a Lleida de tota la Corona sideral... Ja no queda res de València, Mallorca: les constructores reformistes que van de Felip V al PP-PSOE ho han convertit tot en pàrquings asfaltats. I ara toca Lleida. La columna vertebral. La frontissa. El rebost. Catalunya sempre es dessagna per aquí. Mireu les cicatrius.
El rector neutral que cada 1 de maig va a la manifestació del Dia del Treball i que com tots els seus alumnes i les musaranyes saben no és gens neutral a les seves classes que ell diu neutrals està potenciant més que mai el Campus Iberus: “ Campus de Excelencia Internacional del Valle del Ebro ”. Format per les universitats de Saragossa, la Rioja, Navarra i Lleida. ¿Valle del Ebro? Sí, “ Región del Valle del Ebro ”, invent franquista. Una “ región natural ”. Déu la va crear i està formada casualment per l’Aragó, Lleida, la Rioja, Navarra i Àlaba. Voluntat? Separar Lleida de Catalunya i annexionar-la a l’Aragó. Als mapes escolars dels anys seixanta Lleida sortia fora de Catalunya. El leridanismo. I la nostra única defensa eren llibres trobats a les escombraries.
Ja ho havien dit el 3 d’abril de 1938 les tropes franquistes envaint Catalunya per Lleida: “ Tenemos a Cataluña en la punta de la bayoneta ”. I el 1707 l’absolutisme borbònic massacrant la ciutat. Lleida, Catalunya... recordeu: som aquí pels Joan Culleré, no pels Roberto Fernández. Som aquí pels que sempre diuen . No pas pels que ens neguen fins i tot poder dir  o no. Som aquí com superdrapaires escapant de la merda.
Font:

dimarts, 20 de juny de 2017

"Interès d'Estat": Com col·laborar en el documental de denúncia


Documental de denúncia basat en el darrer llibre d'Albert Pont "Interès d'Estat"

El projecte consisteix en fer un documental de denúncia basat en el capítol 4 del llibre "Interès d’Estat” d’Albert Pont, on s’exposen els interessos empresarials i familiars que hi ha al darrera de la construcció de moltes infraestructures públiques que han provocat una de les majors crisis econòmiques de l’Estat espanyol.
Visitarem els llocs i les persones que ens mostraran com la concepció centralista de l’Estat es porta fins a l’esperpent de veure com el Ministeri de Foment projecta la construcció de la major terminal de contenidors marítims del sud d’Europa a Ciudad Real, i com les inversions de l’Estat estan concebudes per a satisfer les necessitats d’una elit privilegiada.

El documental

L'autor del llibre "Interès d'Estat"Albert Pont, i el comunicador Pere Sánchez, emprendran un viatge que els durà a l'Espanya profunda per conèixer els factors, els projectes i les persones clau que ens revelaran com unes poques famílies maneguen l'Estat a costa dels contribuents i de l'economia productiva.
Visitarem Valladolid, Madrid, alguns Reales Sitios de la Corona Espanyola, el corredor mediterrani al seu pas per Ciudad Real (sic) i les terres del Quixot farcides de projectes faraònics abandonats i envoltats d'especulació, en terres ermes on amb prou feines hi creixen males herbes.
Veurem nombroses infraestructures deficitàries i projectes innecessaris que haurem de rescatar amb diner públic. I com si res no hagués passat, coneixerem els nous projectes del Ministeri de Foment, els interessos empresarials i les trames familiars que s'hi amaguen fent negoci al seu voltat i a costa de sobre endeutar l'Estat que els sustenta.
En definitiva, aquest documental pretén denunciar la cultura del "pelotazo" que envolta moltes empreses de l'IBEX 35 i la pròpia concepció de l'Estat espanyol, perquè Espanya no canviarà per molt que ho vulguem. I tot amb un esperit crític. Perquè, ben mirat, amb les autopistes radials, els trens d'alta velocitat, els aeroports i les infraestructures de les tres candidatures olímpiques de Madrid fent aigües per tot arreu, potser no sigui tan estrany que hi vulguin construir la major terminals de contenidors marítims del Sud d'Europa…

Per a què necessitem la vostra col·laboració

Destinarem els diners a desplaçaments, pernoctacions i dietes, també per als treballs tècnics de la producció del documental.

El director: Pere Sánchez

Responsable creatiu d'Alvent Produccions, (Palma, 1985) és llicenciat en comunicació audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i especialitzat en guió i nous formats televisius.
Al llarg de la seva trajectòria ha treballat com a director, guionista, assessor musical i lingüístic, càmera, editor, redactor i presentador a productores com El Terrat o Gestmusic Endemol, i mitjans com, Ràdio Marratxí, IB3 Televisió o Canal 4 Televisió.
Actualment dirigeix i presenta el programa Cuinam amb Pere Sánchez que s'emet cada setmana a Canal 4 Televisió des de 2013. Rigor periodístic i polivalència per una banda, i creativitat i sensibilitat artística per una altra, són els seus trets professionals més característics.
Ha dirigit "La Sibil·la a Brussel·les" (2016), que narra com aquest cant patrimoni de la humanitat pràcticament conservat només a Mallorca i exportat de nou a alguns altres indrets dels Països Catalans, fou cantat a la Catedral de Brussel·les gràcies a una mobilització de la societat civil.
Ha dirigit "LLorenç Moyà, Dard Brillant" (2016). Documental sobre la vida i obra de l'escriptor i activista cultural, Llorenç Moyà. La història amagada d'un dels autors més prolífics de l'Escola Mallorquina.

Calendari previst

El documental es començarà aquesta segona quinzena de juny treballant al territori. Durant el juliol i bona part de l'agost es farà el muntatge. 
Creiem que arribarem al 15 de Setembre per fer l'estrena i entregar les recompenses.

Sobre les recompenses

L'estrena de la pel·lícula es farà en un conegut cinema de Barcelona aproximadament el 15 de setembre.
Respecte al lliurament dels llibres i els vídeos, us demanarem l'adreça un cop acabada la campaña, però també es podrà venir a recollir les recompenses a les oficines del CCN situades al Carrer del Vallespir, 19 - 3a planta - Edifici Octàvia, Sant Cugat (FGC Volpelleres)

+ Informació

Twitter: @CCatalaNegocis