traducció - translate - traducción

dijous, 31 de març del 2016

L’Atles Català del 1375 va mostrar la circumferència de la Terra amb un error de només 4.000 Km


L‘Atles Català és el mapa cartogràfic més important de l’edat mitjana, i, en l’actualitat, una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París. És el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents.

El Mapamundi més complet de la història


L’any 1373 l’infant Joan, duc de Girona i primogènit de Pere III, el cerimoniós, desitjava una carta nàutica completa amb el seu llevant i ponent, i amb tot el que des de l’Estret conduïa a ponent. Va pagar 150 florins d’or d’Aragó i 60 lliures mallorquines als seus creadors, Abraham i Jafudà Cresques, cartògrafs jueus mallorquins.
El novembre de 1381, va regalar el Mapamundi que restava a l’arxiu de Barcelona, al seu cosí Carles VI, amb motiu de la seva coronació com el nou rei de França.

Atles Català, 1375
El conjunt de l’obra té per títol Mapamundi, a saber imatge del món i de les regions que hi ha en la Terra i dels diferents pobles que l’habiten, consta de 12 taules, cada dues taules és un pergamí, o carta, de 64 x 50 cm i junts tots els pergamins amb les seves tapes fan 64 cm per uns 4 m. S’atribueix a la Terra una circumferència màxima de 180.000 estadis. Calculant a raó de 200 m per estadi, s’obté un resultat d’uns 36.000 quilòmetres, 4.000 per sota de la xifra real (uns 40.000 Km), que, tanmateix va ser de molta utilitat per als descobriments dels segles següents.

Es diu Atles Català perquè els mallorquins eren catalans de Mallorca des del 31 de desembre de 1229 quan Jaume I la va conquerir i organitzà la repoblació de l’illa. També eren catalans de Mallorca els reis independents que tenien la cort a Perpinyà (Catalunya Nord).

El comerç marítim, motor de Catalunya

Els portolans


Al segle XIII, quan els catalans eran una gran potència comercial a la Mediterrània, va aparèixer una nova forma de cartes nàutiques, els portolans, que representen i descriuen d’una banda els ports i els accidents costaners (illes, abrics i altres elements que permeten reconèixer la riba) i, de l’altra, els itineraris a seguir a partir d’una xarxa de línies geomètriques, derivades de roses de vents, que es caracteritzava per un sistema de rumbs, representació gràfica de les zones de vents. Fins aquest moment, bona part de la navegació es feia vorejant la costa, sense perdre-la gaire de vista.
Carta de Delhi i Ruta de la Seda
Carta de Delhi i Ruta de la Seda
Abraham i Jafudà Cresques

Abraham Cresques (Palma 1325 – 1387) era bruixoler, rellotger i constructor d’instruments nàutics. Va ser el màxim representant de l’Escola Mallorquina de Cartografia. Protegit pels comtes-reis de Catalunya i Aragó, va crear una nodrida sèrie de cartes geogràfiques, moltes perdudes avui dia. El seu fill JafudàCresques, anomenat Jaume Riba després de la seva conversió al catolicisme, també va ser mestre de les cartes nàutiques de la Corona d’Aragó.

Al nord de l’illa de Mallorca una muntanya submergida porta el nom de Mont dels Cresques, en homenatge a tots dos. Els investigadors també han apuntat que almenys cinc mapes més podien ser obra d’ells o del seu taller: les cartes Veneciana, Florenciana, Napolitana i de Paris, conservades a les seves respectives biblioteques, i el Mapa d’Istambul conservat al Palau de Topkapi.

En aquest enllaç, gaudireu de l’autèntic i meravellós Atles Català: Bibliothèque Nationale de France

Autor: Jesús Lloria, col·laborador de Vibrant. Article publicat a la Xusquipèdia.

dimecres, 30 de març del 2016

Guillem d’Efak: un poeta de cafè amb llet

Posted by ANTONIRIERA


A la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres de Sabadell, em demanaren un escrit per publicar-hi entorn de la figura de Guillem d’Efak. El bruixot manacorí va passar una temporada en aquesta ciutat tèxtil, i molt més concretament al barri de Can Puigjaner, del qual va deixar un poema escrit, bellament musicat per Joan Martorell i interpretat per Marta Elka. Ja ho havia compartit avui a les xarxes. Ara ho penj tot aquí, perquè hi quedi estès, el poema de Can Puigjaner, i el meu escrit. 



«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí. Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè. I mon pare hi va posar la llet.» Així era, així es definia i així parlava Guillem Fullana Hada d’Efak. Entre la boutade i la transcendència va transitar sempre el seu discurs i el seu món creatiu. I així vivia, també, qui es va fer dir en cercles artístics Guillem d’Efak.

Però qui era, realment, Guillem d’Efak? Què hi feia un negre de Guinea al Manacor rural de la postguerra mallorquina? Cal repassar, ni que sigui amb dues pinzellades la joventut de Guillem d’Efak per comprendre l’univers creatiu d’un homenot d’aquells que en neix un cada cent anys i gairebé mai sura.

D’Efak va arribar a Manacor a la primeria dels anys trenta, amb poc més de tres anys d’edat. Son pare, Antoni Fullana, Cremat de malnom, era un militar destinat a Guinea, aleshores colònia espanyola. El petit Guillem va néixer d’una relació de son pare amb una princesa fang. En veure-li al front la taca que distingia la nissaga dels Cremats no va tenir dubte que es tractava d’un fill seu i decidí emportar-se’l cap a Mallorca. La mare es quedà a Guinea, però la seva pèrdua i absència romangueren per sempre més dins el cor esmitjat de Guillem d’Efak.
D’anècdotes i facècies de Guillem d’Efak al Manacor de la postguerra n’hi ha a cabassos. Les mares deien als infants: «No juguis amb en Guillem Cremat, que mascara.»

Qui realment va pujar aquell nin negre dins un món de blancs va ser una germana de son pare, la tia Margalida Cremada. Ella i aquell poble mallorquí dels anys trenta ajudaren a forjar un cabal lingüístic i una mitologia de la infantesa determinant en tota l’obra posterior de Guillem d’Efak.

Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància 
sols fa pudor. 
Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.
A la bibilí. A la bibilà.
Tu ets fora i tu ets ca.
Ja els podeu matar
que estan confessats.

Pocs poemes, o potser tots, qui sap, podrien resumir tan bé la mitificació d’aquells anys primerencs, el joc, la memòria, el to popular, el pes incommensurable de la guerra civil i les seves devastadores conseqüències, sobretot a Manacor…

En els seus darrers anys a la vila de les perles i les coves, que eren els seus anys de primera joventut, va formar part de l’Orquestra Guinea, i va ensenyar de llegir i escriure als pagesos de la contrada. Ell els ensenyava lletra i d’ells aprenia l’habilitat d’improvisar, de crear poesia oral des del no-res, des de la facècia més banal i, a més, al punt, de forma immediata.
Guillem d’Efak, però, era una ànima lliure, incapaç de romandre dins la closca de l’ou que l’havia agombolat i li havia donat forma durant els seus anys de creixement. Les mateixes persones, les mateixes converses, els mateixos indrets, serien impossibles de mitificar si no els abandonava per lliurar-se ell mateix a un creixement que no s’aturaria mai. Ell mateix recordava que Guillem d’Efak «no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita, encara que mai no ha deixat de viure-hi». Partí de Manacor i va fer de miner, de veremador, de guia turístic… Però la via inestroncable del bruixot manacorí ja havia començat a brollar sense aturall: la cançó i la poesia l’acompanyarien durant tota la seva vida.

Guillem d’Efak, a Palma, cantava a La Cubana, un local musical immers dins la Mallorca daurada dels seixanta, la del boom turístic i el dobler fàcil i el sexe desinhibit. Un vespre de bauxa s’hi presentaren els escriptors Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. Per agrair-los la visita, d’Efak els dedicà una cançó en català. Llompart, admirat, va veure tot d’una una oportunitat única d’incorporar aquell mallorquí negre al moviment de la Nova Cançó catalana.

D’Efak començà a cantar en català als cinemes de Palma i l’any 1963 va comprendre que era el moment de fer el salt al circuit de la cançó catalana. D’aquí vendran vuit discs enregistrats amb Concèntric entre els anys 1965 i 1968, i que tres dècades més tard la discogràfica Blau tengué esment d’arreplegar en un doble CD que compila la seva discografia completa.
«A la sang hi du ritme, swing i sentit musical.» «Un nou estil d’una emotivitat extraordinària.» «No és un mallorquí que imiti un estil exòtic.» «No sé, ni m’importa, si les cançons d’en Guillem es faran populars. M’encanta, però, que les seves poesies esdevenguin cançó.» «Una veu entranyablement mallorquina i popular, una antiga ironia riolera, una alenada d’aire fresc del camp.» «En la moda actual de les cançons en català Guillem d’Efak hi ha entrat com un terratrèmol.» Són aquestes només algunes de les frases que hem triat gairebé a l’atzar entre les crítiques que s’escrigueren arran de l’eclosió del Guillem d’Efak músic.

La cantant Joana Gomila, ànima de Projecte d’Efak, una proposta de revisió, represa i reinvidicació de la música de Guillem d’Efak que va tenir el seu moment de glòria entrat el segle XXI, ho explica amb altres paraules: «Quan Concèntric li va demanar per enregistrar, amb aquella proposta ens arriben els seus discs amb uns arranjaments per a big band que són espectaculars. Avui ens poden sonar antics, però allò és jazz i és molt bèstia que ell, que venia d’una altra cultura popular que no és africana, s’hi avingués tan bé. De cop ell mescla una cosa molt tradicional amb aquell jazz que es feia en aquell moment, amb uns músics extraordinaris i amb uns arranjadors únics. L’explosió és aquesta combinació entre aquesta música popular completament lligada a la paraula com la nostra i aquests arranjaments tan americans, i amb el filtre d’uns músics molt bons.»

I encara afegeix la cantant manacorina: «Ell, com a intèrpret, és el que fa que aquella música sigui així, que tot tengui un to dramàtic, que es mou entre el cant i la interpretació. I això, per exemple, era el que sempre va dir Ovidi Montllor que havia après d’ell.»

A banda, però, dels discs i els concerts, quedava encara una nova aventura musical: La Cova del Drac. Sota el mecenatge d’Ermengol Passola i l’impuls de Josep Maria Espinàs, Guillem d’Efak obrí aquest cafè-teatre al carrer de Tusset de Barcelona, i comptà amb les actuacions dels qui serien primeres figures de la Cançó, com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Ovidi Montllor. Guillem d’Efak hi actuà centenars de vegades.

Però ni les cançons, ni els discs, ni les actuacions, ni La Cova del Drac acabaren mai de donar consol a la vertadera i pregona ànsia creativa de Guillem d’Efak: la poesia. Necessitaríem un altre article sencer, o potser un llibre, per parlar-ne. Publicà en vida fins a cinc llibres de poemes, un dels quals, Madona i l’arbre, va merèixer el premi Carles Riba del 1969. Aquest any que ara estam a punt d’encetar sortirà publicada per El Gall Editor, la seva poesia completa, per a qui la vulgui revisar, conèixer o descobrir.

Començàvem amb una facècia, i acabam amb una altra. Li demanaren en una entrevista: «Vós, què us sentiu, blanc o negre?» «Mallorquí», digué. I solia afegir: «Som del Barracar de Manacor, català i europeu i, si entre aquestes coses n’hi ha d’altres, no m’interessen gens!»

Per conèixer la vida i l’obra de Guillem d’Efak es fa imprescindible la consulta deBalada d’en Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre, publicat en segona edició revisada per Edicions Documenta Balear l’any 2010.

La gent de Sabadell ha fet aquest vídeo tan interessant sobre l’estada de D’Efak en aquesta ciutat del Vallès:

dimarts, 29 de març del 2016

Espanya, la que vola per l’espai

25 de març de 2016    El procés, Internacional



Xavier Massot Martí, de Lleida estant

No hi ha cosa més premonitòria que les traïcions del subconscient. Quan ja fa un temps Garcia Margallo ens anunciava que si un dia Catalunya es declarava independent vagaria eternament per l’espai, no feia altra cosa que expressar verbalment el seu temor subconscient del que li podia passar a la seva Espanya. Passats els mesos i amb el procés constituent donant les seves primeres passes, aquesta passada setmana (que ja podem batejar-la amb l’adjectiu de “Gloriosa”) s’ha començat a evidenciar la realitat del que possiblement serà la projecció internacional d’Espanya i Catalunya un cop proclamem la independència.

Per una banda, davant de la gira d’Obama per Cuba i Argentina, l’absència absoluta de la diplomàcia espanyola en aquells dos processos d’apertura no deixa de sorprendre, per la poca traça, habilitat i falta de reflexos per no intentar aprofitar una posició privilegiada que Espanya podia haver tingut en aquells dos països, en el precís moment de l’inici clau d’un procés d’apertura i normalització, i que podia haver estat l’interlocutor idoni i privilegiat entre Europa i Cuba i Argentina. Ja França va reaccionar amb molta més habilitat per començar a establir lligams i interessos econòmics amb aquells dos països, i també ho va fer Itàlia, fornida com està d’una classe empresarial que sempre olora i està present allà on hi ha oportunitats de negoci. Ningú els ha d’ensenyar a francesos i italians com es fan les coses i com aprofitar les oportunitats. Si el govern espanyol ja fa mesos que ha entrat en una paràlisi evident, no ho és menys que la classe empresarial espanyola, acostumada al suport del BOE, demostra una falta d’iniciativa que no augura res de bo en un futur. Ni tan sols han fet lobby per pressionar al govern per tenir una presència més activa en aquell continent, almenys per defensar els interessos de les grans empreses espanyoles instal·lades allà, que tenen al damunt el perill evident de perdre influència i presència, si no espavilen aviat. Des d’ulls catalans, aquesta paràlisi i falta d’iniciativa ens va força bé.

D’altra banda, en el cantó europeu aquesta setmana tres fets han marcat el que possiblement serà la normalitat en un futur sobre l’acceptació de Catalunya com a país sobirà. El primer, l’entrevista de Puigdemont concedida a cinc grans diaris europeus, que la paràlisi governamental espanyola ni tan sols va ensumar. La segona, la barroera actuació del govern espanyol en referència a l’accident de Freginals. Els intents d’aïllar la presència de Renzi en territori català (qualificant-la de visita privada) no ha caigut massa bé als cercles diplomàtics italians. Per això, davant la falta de resposta diplomàtica, va contactar directament amb la Generalitat que va fer un paper més que digne i ens va deixar la imatge potent de l’encaixada de mans de Renzi i de Puigdemont, amb la presència de l’avió oficial de la República Italiana com a decorat. I la tercera, la presència en peu d’igualtat als Alps francesos, per recordar l’accident de Germanwings, dels Presidents Rajoy i Puidemont. La potent imatge de la presència en peu d’igualtat de les banderes catalana, espanyola i de la Unió Europea, diu molt més que mil discursos que es puguin pronunciar o declaracions que es puguin fer al Parc de la Ciutadella.

Tot plegat un bon senyal per pensar que el pas cap a una Catalunya independent serà molt més normal del que potser alguns es temien. Paradoxalment, la CUP ha reclamat una ratificació de la declaració del 9N. Però els fets sempre tenen més valor que les paraules, sobretot en processos d’autodeterminació. No hi ha mostra millor de desconnexió i desobediència a la legalitat espanyola que la que s’ha produït aquesta setmana. No volíeu actes d’afirmació nacionals inequívocs? Doncs ja els teniu. Una demostració que el govern no recula, al contrari, va afirmant amb fets la seva presència a nivell internacional. Si a això li sumem l’enrabiada d’Espanya per no acceptar l’oferiment de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona davant les autoritats europees per acollir refugiats, deixa en molt mala posició al govern espanyol davant la comunitat internacional, accentuant el seu aïllament (que ja ens va bé).

Tan de bo totes les setmanes fossin com aquesta. Per això, malgrat certes declaracions que poden induir a una certa confusió, cal mantenir l’optimisme. Continuem tenint la iniciativa.

diumenge, 27 de març del 2016

FÈLIX DE AZÚA: MENTIDER, BORRATXO I FALDILLER

Font: Félix de Azúa va marxar de Catalunya “per banyes” i no per l’asfixia “independentista” ! directe!cat

Félix de Azúa va marxar de Catalunya “per banyes” i no per l’asfixia “independentista”

L’escriptor omple les portades dels mitjans de comunicació catalans amb insults i mentides, però no li recorden els veritables antecedents que el van fer fugir de Catalunya  

L’escriptor omple les portades dels mitjans de comunicació catalans amb insults i mentides, però no li recorden els veritables antecedents que el van fer fugir de Catalunya  

La Reial Acadèmia Espanyola de la llengua lliura la cadira “H” a un personatge com Félix de Azúa, li diuen intel·lectual espanyol i com agraïment per la fita aconseguida es despenja amb declaracions com aquesta: "L'educació a Catalunya està en mans de talibans". Unes paraules que en una país amb qualitat democràtica li significarien la no entrada a una institució científica.

Félix de Azúa, un vividor del nacionalisme espanyol


Un presumpte intel·lectual espanyol que té com a mèrit ser un dels pares de Ciudadanos i explicar mentides sobre el procés independentista a Catalunya, no mereix un reconeixement d’una institució científica, però a Espanya tot val i les mentides tenen premi doble. Aquestes són algunes de les barbaritats que ha dit hores abans de prendre possessió de la plaça a la Reial Acadèmia Espanyola RAE de la mà de Vargas Llosa, després que el juny passat fos escollit per ocupar la vacant de la lletra H:

"L'educació a Catalunya està en mans de talibans. Consisteix a ensenyar odi a Espanya i al que és espanyol".
"Em sembla que el fet de callar és el que ha conduït a llocs com Catalunya i el País Basc a carrerons sense sortida. És molt difícil viure-hi si tens una certa ètica, una certa dignitat, perquè estàs envoltat o bé per canalles o bé per gent que simula no veure els canalles".
"Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d'aquí, va deixar d'existir per a mi".

Les veritables raons que van fer marxar Azúa de Catalunya són a la bragueta 


Azúa va traslladar la seva residència a Madrid a mitjans del 2011 al costat de la seva dona, l'arquitecta Eva Fidalgo, i la seva filla d’un mes de vida perquè, segons ell, no volia que la nena “fos escolaritzada en l’odi a Espanya”. Però segons explicava el tuitaire @KimAulet l’any 2014, en un conjunt de piulades molt clarificadores del personatge, les raons de la fugida d’Azúa no són precisament l’asfíxia independentista.   

Per què va marxar #FelixLaGanzua de Catalunya? Pel nacionalisme asfixiant com afirma al darrer vídeo de Libres e Iguales?

#FelixLaGanzua era Catedràtic d’Estètica a la @ETSABarcelona (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona). Ara ja està jubilat.
Després d'anys de fer vida de Sr vinagre, va aconseguir casar-se amb una jove arquitecte asturiana. Alumna, clar. #FelixLaGanzua

El sistema que va emprar amb ella era el de sempre, però no va saber parar. I què passar llavors? #FelixLaGanzua

Va mantenir relacions amb una becària; ella, molt agraciada, era coneguda a l'ETSAB com "La Diosa". #FelixLaGanzua

Va escriure un poema d’amor a una doctoranda italiana. Poema que es conserva i es podria trobar, si calgués.  #FelixLaGanzua

Però el que va fer explotar tot va ser quan va enllitar-se amb la dona d'un altre professor de la mateixa ETSAB. #FelixLaGanzua

El professor enganyat, durant un Claustre, va tornar a #FelixLaGanzua el rellotge. Se l’havia deixat a la SEVA tauleta de nit
No cal dir que tota la resta de professors van al•lucinar molt fort. Però molt. Encara ho expliquen. #FelixLaGanzua

Això va ocórrer mentre la seva (jove) dona estava embarassada. I què va fer aquesta? Farta, se'l va endur a Madrid. #FelixLaGanzua

I per això ha marxat de Barcelona. Si fas servir la vida privada per política, aquesta deixa de ser privada.  #FelizLaGanzua #plateret #fi

dissabte, 26 de març del 2016

CASTELLANS QUE ENS INSULTEU


La baixesa dels vostres insults, la ceguesa de la vostra ràbia i la duresa inhumana de les vostres malediccions, no fan si no confirmar l'encert de la nostra decisió d'abandonar-vos a la vostra sort. A veure si, quan estigueu sols, i lliures de nosaltres, la vostra ràbia cega us serveix per alimentar els vostres fills.
(boladevidre)



Rufián torna a ser el blanc de catalanòfobs després de criticar Ciudadanos

Comparen el diputat d'ERC amb els autors dels atemptats de Brussel·les i amb el nazisme

Gabriel Rufián ha tornat a generar una onada de catalanofòbia i odi contra la seva persona a Twitter després definir Ciudadanos com “la dreta més reaccionària sorgida en dècades”. El diputat d’Esquerra al Congrés ja va haver d’entomar molts insults fa tres setmanes tant d’usuaris anònims de la xarxa de micromissatgeria com de personatges coneguts després del seu controvertit discurs al Congrés en l’última sessió d’investidura de Pedro Sánchez.

"Ciudadanos és la dreta més reaccionària sorgida en dècades"

En aquesta ocasió, algunes de les respostes a la piulada de Rufián han barrejat Esquerra amb el nazisme, han comparat amb el polític de Santa Coloma de Gramenet amb els autors dels atemptats de Brussel·les o directament l’han insultat. El ‘tweet’ del diputat d’ahir que ha causat furor era un conjunt de definicions aparentment òbvies en les que s’incloïa la formació d’Albert Rivera: "Haber" es verbo. "A ver" es mirar. "Hay" es haber. "Ahí" es lugar. "Ay" es exclamación. Y C's es la derecha más reaccionaria surgida en décadas”.

Rivera i Pedro J Ramírez demanen la gran coalició arran dels atemptats de Brussel·les

L’‘ofensiva’ de Rufián cap al partit taronja no va acabar aquí, ja que unes hores abans ja havia carregat contra Albert Rivera i Pedro J Ramírez per unes piulades en què justificaven una gran coalició PP-PSOE-Ciudadanos com a resposta als atemptats de Brussel·les: “Quan ets la mateixa dreta reaccionària de sempre però vernissada i et diuen el que has de dir”. El missatge també va generar un reguitzell de crítiques furibundes de l’espanyolisme més ranci. 

dijous, 24 de març del 2016

El joc brut de la intel·lectualitat espanyolista, al descobert: d’Azúa a Savater

‘La desfachatez intelectual', del professor Sánchez-Cuenca, posa de manifest la impunitat amb què s'escriuen aberracions i despropòsits




Alguns dels principals representants d’allò que es considera la intel·lectualitat espanyola, que expressen l’opinió política en diaris de referència, queden ben retratats en un llibre que acaba de publicar Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de ciència política de la Universidad Carlos III de Madrid. El llibre ‘La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política‘ (Catarata) ha tingut un èxit sorprenent i s’ha exhaurit de seguida a la majoria de llibreries. Té un enfocament atractiu: desmunta la pretesa autoritat intel·lectual per a opinar sobre qüestions polítiques d’autors com ara Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa i Javier Cercas.

‘Que els escriptors parlessin de literatura seria comprensible, […] però tenen una tendència irrefrenable a escampar opinions sobre els temes més variats’, escriu Sánchez-Cuenca, que identifica dos dels temes més obsessius d’aquests autors: l’independentisme a Catalunya (sobretot d’ençà de l’esclat del procés) i el País Basc (ara ja no tant).


L’autor els desarma tots i posa en evidència la poca solidesa i les barbaritats dels arguments que han arribat a defensar en articles d’opinió, tant en aquests temes com en alguns altres. Per exemple, Jon Juaristi escrivia el setembre passat al diari ABC: ‘Què saben els fugitius sirians? Saben que arribar al cor de l’Europa rica requereix arribar abans al cor dels europeus, i per això porten nens. Nens que llancen a l’altre cantó de fronteres teòricament infranquejables o que estiren a les vies del tren. Saben que a la seva terra d’origen aquests efectes patètics no valen, perquè als assassins baasistes o gihadistes un nen mes o un nen menys els importa molt poc, però als europeus els desperten sentiments de culpa que han d’eliminar com més aviat millor perquè estan convençuts que la culpa és tòxica i produeix càncer.’

O un altre exemple d’impacte, de Fernando Savater, sobre la tauromàquia: ‘Si a alguns dels sis milions de desocupats que hi ha en aquest moment al país se li ofereix de dur la vida que té un toro, és a dir, de viure en un dels paisatges més bonics del món durant pràcticament tota la seva existència, tractat amb cura i amb tota mena de comoditats, pertanyent a una espècie de la qual només una ínfima minoria anirà a la plaça i, després, en compensació per això, només ha de passar els últims quinze minuts de la seva vida dolents, que són probablement molts menys dels que probablement passarem nosaltres a la nostra vida, hi hauria una pila de gent que per tenir aquesta oportunitat acceptaria la vida del toro.’

O Félix de Azúa parlant de Zapatero: ‘Ha estat el pitjor dirigent que ha suportat Espanya des de Ferran VII.’ És a dir, pitjor que no pas Franco o Miguel Primo de Rivera, per posar dos exemples limitats al segle XX.

Són exemples que, segons Sánchez-Cuenca, diuen molt de ‘la impunitat amb què opinen alguns dels nostres intel·lectuals, amb una barreja de frivolitat en els continguts i prepotència en la forma estilística.’ Considera que interpreten el reconeixement públic com una forma d’impunitat, ‘molt generalitzada a les lletres espanyoles’.

L’independentisme català, la gran obsessió
I veu que la gran obsessió d’aquesta intel·lectualitat és l’independentisme, que identifiquen i ataquen perquè el consideren, ‘sens dubte, el problema més greu al qual s’enfronten els espanyols’, segons que deia Fernando Savater.

Sobre aquesta qüestió, l’autor fa una autocrítica. ‘He de reconèixer que durant un temps em vaig deixar endur pel vendaval antinacionalista i moralitzant, és a dir, que un lector amb paciència podrà trobar alguns articles meus del passat que incorren en la mena d’errors que assenyalo en el capítol; […] no tenia encara prou lectures ni viatges per a advertir les fal·làcies que circulen amb més freqüència. En aquest sentit, tot i que alguns dels nostres intel·lectuals més destacats continuïn insistint que el nacionalisme es guareix viatjant o llegint, […] molts dels arguments que formen part del repertori oficial de l’antinacionalisme visceral procedeixen d’una manca de claredat conceptual i d’una absència de lectures bàsiques sobre la relació entre democràcia i nació: són ells que haurien de desprendre’s del casticisme en les seves diatribes obtusament antinacionalistes.’

Aquests intel·lectuals parlen de feixisme, i de tribu, per a referir-se als independentistes. Mario Vargas Llosa, per exemple, ha declarat moltes vegades coses com ara que ‘el nacionalisme és un retorn a la tribu per a eludir la pròpia responsabilitat, és un defecte que només es pot combatre amb la cultura’. L’autor fa aquesta reflexió: ‘Mentre la bandera nacional voleiant al balcó d’un edifici públic del nostre estat ens resulta una cosa normal, que un grup nacional sense estat s’entesti a fer voleiar la seva bandera és per a molta gent una mostra indubtable de camperolisme i tribalisme.’

I deixa anar la reflexió següent: ‘No sembla que es pugui dir, per exemple, que el problema d’alguns dels acadèmics catalans que amb més vigor defensen la independència del seu territori sigui que el seu horitzó cultural o intel·lectual no va més enllà de les vegueries catalanes: quan analitzem el currículum d’alguns (Xavier Sala i Martín, Andreu Mas-Colell, Carles Boix, Jordi Galí, etc.) i el comparem amb el dels nostres antinacionalistes (els Espada, Savater, Juaristi…), tan castissos ells en els seus plantejaments, preocupacions i estil literari, resulta evident que el nacionalisme no té pas gran cosa a veure amb viatjar o no viatjar.’

Sánchez-Cuenca destaca un exemple que posa en evidència Javier Cercas. Poc després de la Via Catalana de l’Onze de Setembre del 2013, Cercas escrivia a El País: ‘Els partidaris del dret de decidir sostenen que, precisament per a això, per a saber si existeix, és indispensable un referèndum (en aquest fer, les enquestes no serveixen, com vam comprovar en les eleccions anteriors); però, abans d’utilitzar aquest recurs excepcional i imprevisible, qualsevol polític honest i prudent utilitzaria el recurs previst per la llei: les eleccions. Vull dir: unes eleccions en què tots els partits declarin, clarament i inequívoca, la seva posició sobre la independència.’

Les eleccions del 27 de setembre del 2015 es van presentar d’aquesta manera. Però Cercas mateix, en un article publicat durant la Diada del 2015, dos anys després de l’article anterior, abominava el 27-S: ‘No deu estranyar que l’última ocurrència de Mas consisteixi a prometre que aniran cap a la independència, després de les eleccions, sense haver-se encomanat a ningú, sense tenir la majoria de vots (només d’escons) i sense organitzar un referèndum sobre la independència (només sobre la constitució del nou estat). Aquesta barbaritat inqualificable, els nostres governants catalans l’anomenen radicalitat democràtica.’

Contradiccions i irritació en el procés de pau basc
Abans de l’esclat independentista català, la gran obsessió d’aquests intel·lectuals era el País Basc, amb una gran hostilitat envers l’esquerra abertzale, amb atacs furibunds contra els passos decidits cap al procés de pau.

I hi ha contradiccions. És sorprenent el canvi rotund de posició de Fernando Savater, que durant els primers anys de la transició havia expressat comprensió amb l’esquerra abertzale. Recupera fragments d’articles de Savater a El País, com ara aquest del 1981: ‘Qualsevol solució d’alto-el-foc ha de procurar la col·laboració dels elements d’Herri Batasuna, molts dels quals no són partidaris apriorístics de la violència i la justifiquen menys cada dia, sense perdre per això el perfectament respectable radicalisme de les seves propostes polítiques.’

O aquest altre: ‘En un context polític embolicaire, àton i desesperançat, el ferment abertzale ha curtcircuitat l’habitual lladronici dels partits i centrals sindicals per a donar mostres suggestives d’espontaneïtat organitzativa i combativitat cívica. És un dels casos d’insubmissió popular més notables d’una Europa adotzenada i en regressió dretana.’

Tal com diu l’autor, tothom pot canviar de parer, d’ideologia o pensament. Però sorprèn que ara defensi una posició tan hostil amb l’esquerra abertzale, trenta anys més tard d’aquells grans elogis; que l’hostilitat arribés ara, quan l’esquerra abertzale feia un moviment sense precedents de distanciament respecte d’ETA i d’avenç ferm i unilateral, malgrat la pressió de l’estat espanyol, cap a la pau.

I en aquest sentit fins i tot una figura decisiva en aquest procés de pau, el socialista Jesús Eguiguren, ha estat atacat amb duresa per aquesta intel·lectualitat espanyola. Diu Sánchez-Cuenca: ‘Eguiguren va aconseguir bastant més que no qualsevol intel·lectual o polític pròxim a les tesis de “¡Basta ya!”. Això no li ho han perdonat.’

Posa l’exemple impressionant d’un article de Jorge Martínez Reverte a El País, en què acusava Eguiguren de ‘posar la catifa vermella a ETA’, de ser ‘un enze treballador’. Un article que es publicava el mateix dia que ETA va anunciar la fi de l’activitat armada. Però és que només uns dies abans, recorda l’autor, ‘Fernando Savater havia intervingut en la presentació d’un documentari sobre la fi del terrorisme i va aprofitar-ho per a dir que Eguiguren era una “màquina d’equivocar-se”‘. I més, encara: Félix de Azúa el qualificava, dos dies després de l’anunci històric, de ‘mel·liflu valedor dels qui han defensat l’assassinat com a arma política’.

dimarts, 22 de març del 2016

L'expresident de SCC Josep Ramon Bosch serà jutjat per un presumpte delicte d’injúries

FONT: L'expresident de SCC Josep Ramon Bosch serà jutjat per un presumpte delicte d’injúries

L’expresident de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, haurà de seure al banc dels acusats arran de la querella per delicte d’injúries que va interposar l’associació d’advocats Drets. Tot i que l’advocat de Bosch havia al·legat prescripció del delicte, el Jutjat d’Instrucció número 3 de Manresa ha notificat que desestima el sobreseïment i que se celebrarà judici oral si ho demanen les parts.

Drets tirarà endavant la petició actuant com a acusació particular en nom de l’actor Toni Albà, una de les moltes personalitats catalanes injuriades en el perfil de Facebook de “Fèlix de Sant Serní de Tavernoles”, pseudònim sota el qual actuaria el propi Bosch segons les proves facilitades per Drets al jutjat.

Molt poc després de la interposició de la querella, el jutjat d'instrucció número 3 de Manresa ja va obrir diligències prèvies contra Josep Ramon Bosch, que va haver d’assistir als jutjats el passat gener en qualitat d’imputat. Tot i que el perfil de Facebook va ser eliminat poques hores després de presentar-se la querella, Drets disposava d’una acta de navegació certificada que en demostrava l’existència i que va fer arribar a la causa oberta als jutjats.

Josep Ramon Bosch va dimitir de president de Societat Civil Catalana pocs dies després de la presentació de la querella, el passat mes de setembre. En cap moment no ha negat l’autoria de les amenaces i el seu advocat ha al•legat només prescripció del delicte per demanar l’arxivament de la causa.

Al perfil presumptament gestionat per Bosch s’hi publicaven, des de l’any 2012, missatges contra persones que s’han posicionat a favor del dret a decidir dels catalans, com Toni Albà, Pilar Rahola, Hilari Reguer, Santiago Vidal, Arcadi Oliveras, Artur Mas o David Fernández. Es tracta de missatges profundament injuriosos i presumptament delictius que contenen odi visceral envers aquestes persones, com ara els dedicats a Toni Albà: “Fill de puta. No hi ha més. Un xarnego fastigós que es diu Antonio Álvarez i es fa dir Toni Albà, renegant dels seus origens. FdP”.

dilluns, 21 de març del 2016

#WelcomeRefugees: ESTÀ PASSANT, NI UN MINUT MÉS! (Consell de l'Advocacia Catalana)

Està passant. Han expulsat algunes de les ONG de voluntaris. No volien testimonis. Han evacuat el camp de Moria a Lesvos a 24 H. Els anti-avalots i policia amb altaveus han ordenat el desallotjament de tots els refugiats. Els traslladen espantats, mullats i a empentes a Kavala per ser deportats amb Ferri a Turquia.

Avui és el dia més vergonyós per a la Humanitat des de la Segona Guerra Mundial.

COMPARTIU-HO

Adjunto el link amb el manifest "Vergonya, ni un minut més! Per una Europa de les persones" redactat pel Consell de l'Advocacia Catalana que avui s'sha lliurat a l'Oficina de la Comissió Europea a Barcelona, per tal que qui vulgui el signi i el difongui. 

Hem de parar aquesta bogeria com sigui!



PODEU CONSULTAR AQUEST DOCUMENT PER COOPERAR VOLUNTÀRIAMENT

https://docs.google.com/document/d/1A9rysXmNysIPytm1sPvhO4kumPNRYZX6wEn6Si9yE8c/edit

dissabte, 19 de març del 2016

Europarlamentari valencià, acusa l'Estat espanyol de racisme pel català (Video intervenció)

L'eurodiputat de Compromís-Primavera Europea, Jordi Sebastià, reivindica els drets dels valencianoparlants i denuncia els nombrosos casos de discriminació lingüística en la Comissió de Llibertats Civils del Parlament Europeu.




Vull compartir amb vosaltres la meua intervenció en la comissió de Llibertats Civils sobre el tema de les violacions dels drets dels parlants de llengües minoritàries. Potser els valencians que ho vivim estem ja escandalitzats, però la gent que no coneix la nostra realitat, encara alucina més.

PER UN ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ


dimecres, 16 de març del 2016

L'EFECTE "LESBOS", ARRIBA A VILANOVA I LA GELTRÚ


A Vilanova, en una finca aparentment abandonada on l'ajuntament l'altre dia va començar a enderrocar un dels murs que la tancaven, vaig poder descobrir-hi un submón que desconeixia, tot i que alguna vegada havia pogut intuir, atesa l'anada i vinguda de persones sense sostre pels voltants.

Vaig fer fotos seguint un camí, i heus aquí el que em vaig trobar.

Els seus habitants es queixen que ningú no els té en compte, que no tenen res, ni reben cap tipus d'ajut o suport. Això ja és xocant, certament.

El més greu, de confirmar-se, és que acusen l'ajuntament d'haver actuat amb traïdoria en no haver-los avisat de les obres; ni a ells ni tant sols a la policia, amb qui sovint hi han de tenir contactes atesa la seva situació. També acusen l'ajuntament de voler-los fer fora sense plantejar-los cap alternativa, mentre hi ha blocs sencers buits, per exemple, a la novíssima Rambla de Sant  Jordi.

També acusen l'ajuntament d'haver-los tallat l'aigua que arribava fins al centre de la finca. L'accés a l'aigua és un dret humà universal i potser el cas, si no fossin persones del tot marginades podria acabar als jutjats i en contra de l'ajuntament, per negar l'aplicació de la carta dels Drets Humans a un col·lectiu sense marge de maniobra.

Sembla que la brutalitat de l'efecte "Lesbos", arriba a casa nostra. Almenys, és el primer en què he pensat en veure com viuen aquestes persones, i com els tractem des d'algunes institucions que, per llei, ens haurien de protegir a tothom.

Cal començar a combatre des de casa nostra? Seguiré informant...







diumenge, 13 de març del 2016

“Ciudadanos” i Convivència Cívica Catalana a favor del conflicte i contra el català

Font: “Ciudadanos” i Convivència Cívica Catalana a favor del conflicte i contra el català » Opinió » Opinió » dBalears.cat


Joan Lladonet | 07 març 2016


Amb els fums que li han fet agafar a Albert Rivera, després que el presentin com a bàsic per aconseguir que el PSOE o el PP tenguin president, és ben necessari que la gent, la gent democràtica, conegui qui és aquesta persona. Una persona que ha aprofitat la corrupció dels partits que han governat els darrers trenta-vuit anys i la catalanofòbia impulsada per governants i mitjans de comunicació, per fer-se un lloc dins l’electorat espanyol. Rivera és una persona que es mou al son que toquen i han tocat sempre els hereus de Felip V, que han volgut esborrar els catalans del mapa, eliminant-los la seva llengua, llengua que parla el polític, però que actua contra ella de manera totalment traïdora.



Aquests dies ha circulat per les xarxes socials una carta escrita fa pocs anys per Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana, i dirigida al president de “Ciudadanos”, Albert Rivera. Fa més d’un any que ja ho va denunciar el diari online Directe.cat. Quant a l’emissor de la carta, demostra amb escreix la seva intenció de promoure el conflicte social allà on no n’hi ha. Són els vertaders instigadors de gran part de la catalanofòbia existent a l’Estat espanyol. Això ho demostraré amb uns quants fragments d’aquesta carta la qual es pot aprofitar tota..



Es veu que Francisco Caja ha rebut ordres d’Albert Rivera d’aconseguir que hi hagi molts de pares en contra del català i de la immersió lingüística, per això li diu: “Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento "marcar" a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda.” Queda bastant clar, per tant, qui són els que inverteixen els doblers de tots, rebuts a través de subvencions, per combatre la bona convivència dels catalans. Es veu que tenen moltes promeses dels espanyols que els apadrinen perquè confien que se suspendrà l’autonomia, si els catalans continuen pel camí de la independència i no descarten una intervenció militar. Ho diu amb aquestes paraules: “Es evidente que Mas y ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista. Y creo que el momento llegará inmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O sea que tampoco tendremos que  esperar tanto. Creo que una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del "prestigio" que ha obtenido a costa del castellano.”



Fins i tot tenen clar que ha de ser la llengua catalana la principal arma que han d’usar per combatre els independentistes. Ho afirma amb aquestes paraules: “Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta formidable para  fulminar el  nuevo "estado"  resultante. Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Vos queda clar que el seu problema és que volen fer desaparèixer el català, ben igual que els descendents dels borbons i dels dictadors espanyols? Vos fixau que el que volen és fer desaparèixer la llengua per fer desaparèixer la nació?



Tenen clara l’estratègia, compten amb la baixa natalitat dels catalans i amb la rebel·lió dels immigrants. Aquesta és la seva tasca, promoure el conflicte entre els castellanoparlants i els catalanoparlants. De demòcrates no en tenen res, són males persones que volen provocar una guerra contra la llengua catalana a un poble que sempre ha estat un exemple de convivència i democràcia. Aquest és el llarg fragment amb què acaba la carta: “Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele. Más tarde. o más temprano, el castellano volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C's debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgracia Franco no acabó de poner en su sitio. Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?” És una carta que mostra clarament qui són els personatges en qüestió.

Anonymous, ha denunciat les fonts de finançament de Ciudadano's:

Qui financia @CiudadanosCs Aclariment: Declan James Ganley, és Libertas.... A la iugular!!!

dijous, 10 de març del 2016

El 10 de març de 1923 fou assassinat Salvador Seguí, el Noi del Sucre


#Memòria | El 10 de març de 1923 fou assassinat per pistolers a sou de la patronal catalana Salvador Seguí, el Noi del Sucre, un dels líders més destacats de l'anarcosindicalisme de Catalunya de principis del segle XX.

"En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La #independència de la nostra terra no ens fa por."


Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid el 1919

"A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.

Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.

I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.

En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.

Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics....quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.

És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?

Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.

Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.

Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.

Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia".

* Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid.

(“Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)