traducció - translate - traducción

dilluns, 27 de febrer del 2017

Article de Neus Munté a Newsweek: ‘Voler votar és un crim?

La consellera de Presidència diu que negar el referèndum fa l'estat espanyol 'tan dolent com els populistes'


‘Catalunya, la petita i antiga nació de set milions d’habitants a la cantonada nord-est d’Espanya, viu una situació insòlita al cor de l’Europa democràtica’, comença dient l’article que la consellera de Presidència del govern català, Neus Munté, ha publicat a la revista nord-americana Newsweek. Es demana si ‘voler votar és un crim’, i respon: ‘Nosaltres creiem que no.’ En l’article, la consellera alerta que negar el referèndum a Catalunya farà que l’estat espanyol sigui ‘tan dolent com els populistes’. Munté denuncia els judicis contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs pel 9-N, que recorda que va ser ‘una consulta informal i legalment no vinculant’. Afegeix que, segons el govern de Mariano Rajoy, organitzar el procés participatiu sí que és un ‘crim’, veient les actuacions judicials que s’han dut a terme. Esmenta també la querella de la fiscalia contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i tres membres de la mesa i diu que aquestes actuacions judicials sorprenen qualsevol demòcrata.

Munté alerta que fer qualsevol cosa en contra del ‘més bàsic’ dels drets democràtics com és votar situaria l’estat espanyol ‘a la llista dels governs populistes i autoritaris que estan arrelant en certes zones d’Europa’.

La consellera defensa que hi ha una majoria a favor del dret de decidir a Catalunya i ‘un bon nombre de ciutadans a la resta de l’estat’ que també hi donen suport. Afegeix que els ciutadans de Catalunya esperaven que el govern espanyol promogués l’’esperit democràtic’ del diàleg, com els governs del Regne Unit o el Canadà. Afegeix que en tots dos casos va guanyar el no a la independència, però que van tenir l’oportunitat de decidir-ho els ciutadans i que la situació no va ser ‘imposada’.

En aquest sentit, lamenta que l’estat espanyol hagi respost ‘rebutjant qualsevol diàleg’ i impulsant una campanya de ‘persecució’ legal contra els càrrecs electes del país. Critica també la ‘guerra bruta’ del govern espanyol ‘propagant rumors’ i lamenta que ‘es mantinguin’ algunes de les actituds pròpies de la dictadura de Francisco Franco.

Malgrat això, assegura que està convençuda que la democràcia ‘trobarà un camí’ per tal que els ciutadans puguin votar per decidir si Catalunya ha de ser independent o no, i que per això el govern prepara un referèndum per al setembre. ‘Serà possible que els catalans tinguin menys drets que els escocesos, els quebequesos, els lituans, els eslovens, els txecs o els montenegrins?’, es demana. Finalment, Munté diu que els catalans tenen ‘els mateixos drets’ que la resta de nacions que han votat en referèndum i espera que el govern espanyol actuï ‘amb maduresa i responsabilitat’ i entomi la situació de Catalunya com ho faria qualsevol altre país democràtic.

diumenge, 26 de febrer del 2017

Mallorca fa memòria i homenatja els seus alcaldes republicans afusellats

La matinada del 24 de febrer de 1937, l'alcalde d'Inca Antoni Mateu i el de Palma, Emili Darder, van ser afusellats al cementiri de Palma per un escamot feixista. Amb ells, també hi eren 20 inquers més, el polític i empresari Antoni Maria Ques i el diputat i regidor Alexandre Jaume.
80 anys després d'aquells fets i en plena elaboració de la proposició de llei de Memòria HistòricaMallorca homenatja els polítics afusellats i la resta de víctimes de la repressió franquista durant la guerra civil. Serà en un acte celebrat a Inca aquest diumenge a les 12 del migdia tant a Inca com a Palma. Porta per nom 'Memorial de l'Oblit'. 
Enguany, és la primera edició d'aquesta jornada que ha organitzat directament l'ajuntament d'Inca en col·laboració amb d'altres entitats com la Comissió 24 de febrer. Fins ara, es tractava d'una iniciativa impulsada per la secció local de la formació MÉS per Mallorca. "Si bé enguany l’acte sorgeix des de l’Ajuntament, pensam que ha de ser un memorial que surti del poble i per això s’ha organitzat de manera plural", va explicar l'alcalde de la ciutat.
L'acte tindrà lloc a l'avinguda Reis Catòlics i hi intervindran la Unió Musical Inquera i es farà una lectura de poesies a càrrec d’alumnes de l’IES Pau Casesnoves i de l’IES Berenguer d’Anoia. També es prepara una ofrena floral perquè els assistents puguin dipositar una flor vermella vora la font que recorda els assassinats i represaliats pel franquisme. 

Quin podria ser el dia oficial per recordar les víctimes?

Després de mesos treballant-hi, la proposició de llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears ja té data: la comissió del Parlament la farà pública el dia 24 de febrer. El text revela quin podria ser el dia oficial per recordar les víctimes de la guerra civil espanyola i el franquisme. 
Fent cas a la demanda que diverses entitats i associacions porten temps reclamant, la futura llei de Memòria Democràtica proposarà que el dia per la Memòria de les Víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme sigui el mateix 24 de febrer. Es tracta d'una data simbòlica per als illencs ja que serà llavors quan es compleixin els 80 anys d'aquests afusellaments.

Més informació:


dijous, 23 de febrer del 2017

Adolf-Hitler-Stiftung

Cap altre país europeu permetria una fundació com la Francisco Franco, dedicada a lloar el llegat del dictador
JOAN B. CULLA I CLARÀ
Traducció de l'article publicat el 8 FEB 2013 a "El País"

Mentre assistim atònits al final d'una època, a l'enfonsament de tota una estructura politico-institucional, hi haurà qui cregui que, fora de denunciar la corrupció i les seves conseqüències, tota la resta és frívol i improcedent. No obstant això, sostinc que la degeneració de l'actual sistema polític no és només dinerària, sinó també moral; que la Segona Restauració espanyola arrossega els efectes de certs pecats originals, entre ells una pèssima assumpció i una pitjor gestió del seu passat històric immediat, d'això que alguns van anomenar amb eufemisme "el règim anterior".

Aquests últims dies ha passat discretament la notícia que la Fundació Nacional Francisco Franco, en l'editorial del seu butlletí electrònic amb data febrer de 2013, denuncia "cómo un Parlamento liliputiense y estrambótico proclama contra Dios, contra la naturaleza, contra la historia, contra la ley y contra el sentido común, la desintegración de España", en referència a la declaració sobiranista aprovada per la cambra catalana el passat 23 de gener. El fet no té res de sorprenent si considerem que, ja l'octubre passat, l'entitat reclamava la intervenció de les Forces Armades per posar límit al secessionisme, i suggeria "destituir al presidente/delincuente de la Generalitat, detenerlo y juzgarlo". Afegim que, en els texts de l'esmentada fundació, s'al·ludeix rutinàriament al Partit Nacionalista Basc com "el colectivo que pastorea la región vascongada", o es fa referència a un tal "Enrique Prat de la Riba, padre del aldeanismo catalán".

No, que la ultradreta s'expressi com ultradreta no ha de cridar-nos l'atenció, encara que té gràcia que els hereus i corifeus del colpista del Ferrol, els que no perden ocasió de injuriar el "régimen instalado en España en 1978”", apel·lin contra el sobiranisme català al "cumplimiento de la ley en el marco constitucional". El que resulta insòlit és que, 35 anys després de l'entrada en vigor de la tan invocada Carta Magna, existeixi i funcioni amb plena normalitat en un país de l'Europa democràtica una fundació consagrada a exaltar el dictador que va mantenir subjugats als espanyols durant gairebé quatre dècades; una entitat que segueix descrivint aquella ominosa època com "el mejor periodo de la historia de España desde los Reyes Católicos".

s'Imaginen vostès una Adolf-Hitler-Stiftung que, a Alemanya, propagués les bondats del Tercer Reich i del seu Führer? O una Fondazione Benito Mussolini (Berlusconi potser la finançaria, però no s'hi atreveix) que recordés als italians les grans obres públiques executades sota el Duce? O una Fondation Philippe Pétain per difondre les excel·lències del règim de Vichy? O una Fundaçao António d'Oliveira Salazar que aprofités l'actual crisi portuguesa per reivindicar el salazarisme ...?

Naturalment, cap d'aquestes entitats existeix, perquè ho impedeixen les lleis i el decòrum polític dels països respectius. En canvi, la Fundació Nacional Francisco Franco no només existeix, sinó que segueix custodiant els 30.000 documents originals de l'arxiu del dictador, documents que, en qualsevol país decent, serien de titularitat pública; i, amb aquest pretext, ha rebut al llarg de les últimes dècades generoses subvencions per part de l'erari públic. I té com a presidenta a Carmen Franco Polo, a la qual l'actual cap de l'Estat, en la primera setmana del seu regnat, va atorgar el títol hereditari de duquessa de Franco amb Grandesa d'Espanya inclosa; s'ignora per agrair-li quins serveis. I compta entre els seus patrons, verbigràcia, al sogre de l'actual ministre de Justícia ( Alberto Ruiz Gallardón en el moment de ser escrit l'article). I, tot i negar que "la seva activitat o objectius siguin d'adscripció política o partidista", conrea amb tota impunitat l'apologia del feixisme.

Com és que ens estranyem després que el Diccionari Biogràfic Espanyol de la Reial Acadèmia de la Història -regat i abonat pels contribuents amb més de 1.000 milions de les antigues pessetes- sigui tan benèvol amb Franco i tan indulgent amb els franquistes? Com és que ens sorpren que fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero, el nét del capità Lozano, impulsés una Llei de la Memòria Històrica de la senyoreta Pepis?
El tumor del franquisme, no extirpat a temps, ha fet metàstasi.

Adolf-Hitler-Stiftung | Cataluña | EL PAÍS

ENCARA QUE L'ESTAT NEGUI LA REALITAT | Suso de Toro

SUSO DE TORO

Encara que l’Estat negui la realitat / GETTY
Encara que l’Estat negui la realitat / GETTY
Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d’un país. Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.
Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment i, pel que fa al més proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l’hivern. Als mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l’estat del conflicte polític entre la Generalitat i l’Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d’aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.
Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de comunicació madrilenys de “Brunete mediàtica” per referir-se al seu caràcter d’armes polítiques partidàries, i això han sigut i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.
Tancant-se a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent que s’expressi el punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur, no té veritables mitjans de comunicació; els que mostren l’altra cara d’aquesta realitat impostada són minoritaris.
Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida per la dreta espanyola -el PP-, però a la qual va junyit el Partit Socialista a causa de la seva crisi històrica, d’interessos particulars dels seus dirigents actuals i, també, de la mateixa ideologia espanyolista. A més de l’ocultació de les raons i arguments del Parlament català, aquesta estratègia educa la població espanyola en l’estigmatització d’aquesta ciutadania catalana mobilitzada.
Diàriament escamotegen que milions de persones demanen decidir el seu futur com a nació i ho transformen en un plet d’uns polítics catalans contra l’Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics. De les clavegueres de l’Estat apareix un compte a Suïssa d’un alcalde, i si no ja apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I, el més greu: participar a desacreditar les institucions catalanes. Per a això s’al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s’ha difamat prèviament i als quals se’ls nega reconeixement. Això fa el president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells d’aquesta estratègia, quan parla de “recuperar les institucions catalanes”. Es refereix a substituir els actuals representants escollits per la ciutadania que les governen per altres de submisos a la seva estratègia.
Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagradaConstitució vigent, i que no se’n deriva. Aquesta ocultació permet reduir l’autogovern català a una mera descentralització de l’administració de l’Estat i, com a conseqüència, fa creure a la ciutadania que és legítim que el govern espanyol, servit per un Tribunal Constitucional modelat ad hoc, pugui suspendre l’autonomia.
Naturalment, com en tot conflicte, es combat dins i fora, i a l’estratègia de descrèdit de la Generalitat hi contribueixen les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d’esquerres que són partidàries de l’ statu quoa Espanya. Les institucions de l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder, ja que l’Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat catalans sí que són explícitament amenaçats en la seva existència cada dia.
No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l’Estat concerneix tota la seva població, per això l’Estat centralista, amb els seus poders, actua per enfrontar l’opinió espanyola contra la catalana, degradant-nos a tots, i per això és realment preocupant i trista la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l’Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l’Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l’estigmatització de la majoria dels catalans sota l’argument infamant que “volen separar-se per viure millor”, com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és que l’autogovern català no doni per pagar la renovació de mobiliari a les famílies d’aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat.
Des del punt de vista democràtic, tant en el pla dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut Catalunya, només pot sotmetre-la per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d’energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur ni quina serà la seva relació amb aquest Estat, dins o fora. Però el que és evident és que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere.
El Regne d’Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.
Font: Encara que l’Estat negui la realitat (Suso de Toro)

dimarts, 21 de febrer del 2017

No ho té gens fàcil

"Una monarquia blindada, un règim tancat per dalt (i per baix) amb majories electorals amplíssimes, una caixa de la seguretat social buida,... Això és el que ens espera als catalans si ens quedem a Espanya"

Eduard Voltas

La setmana que Eduardo Inda ens va dir que som molt pitjors que la ETA, que Josep Piqué ens va dir feixistes i que la fiscal Magaldi va mentir per generar el clima que permet a Inda i Piqué dir el que diuen i a l’estat justificar la repressió; la setmana que el TC va tornar a suspendre una resolució del Parlament i va amenaçar-ne la presidenta i els membres de la Mesa, que Alfonso Guerra va marcar el camí de la suspensió de l’autonomia i que vam saber que l’estat paga obres de l’estació d’Atocha amb fons del corredor mediterrani; la setmana que vam escoltar més àudios de la Operación Cataluña, guerra bruta pagada amb diners públics i controlada des de la Moncloa; aquesta setmana plena d’amor a la democràcia, a la veritat, al sentit comú i a Catalunya, es clou simbòlicament amb el millor dels recordatoris sobre el caràcter i els límits del règim del 78: la infanta, absolta.

Miro de posar-me en el lloc d’un hipotètic cap de campanya del No en el referéndum-que-no-se-va-a-celebrar-porque-es-ilegal, i la veritat és que m’angoixo. Penseu en ell. Té al davant uns tios que sí, que sovint van a la grenya entre ells, però que venen esperança en un futur millor, més democràcia, més justícia social, l’oportunitat de fer un país nou partint gairebé de zero, de controlar els propis recursos... I ell, què pot vendre en positiu? Imagineu-vos-el reunit amb els líders polítics del No, implorant-los que li donin alguna cosa més enllà de les amenaces i la por.

Una monarquia blindada, un règim tancat per dalt (i per baix) amb majories electorals amplíssimes, un Tribunal Constitucional i un Consell General del Poder Judicial escollits per quotes dels partits del règim, una caixa de la seguretat social buida, línies d’AVE inversemblants, nacionalisme espanyol creixent i recentralització accelerada. Això és el que ens espera als catalans si ens quedem a Espanya, i aquest és el material que té sobre la taula l’hipotètic cap de campanya del No en el referéndum-que-no-se-va-a-celebrar-porque-es-ilegal. No, certament no ho té gens fàcil.

Font: El Món | No ho té gens fàcil

dissabte, 18 de febrer del 2017

Un cas Scala contra l’independentisme?

«Poden intentar el que vulguen, però ara guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures»



El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Font: Un cas Scala contra l’independentisme? | VilaWeb

Estem avisats - Joan M. Pou


divendres, 17 de febrer del 2017

És precisament aquesta mirada


És aquesta mirada, precisament. És la mirada, el gest. És el segon de silenci que intenta recordar-te qui mana aquí i que tu no pintes res en tot això. Observa aquesta mirada. I el somriure. I el fum del cigarret en un país amb excedent de venedors de fum. Veus aquesta mirada? Has observat el somriure? Doncs si. Efectivament. Com va cantar Pink Floyd en el llegendari àlbum: all in all you'r just another brick in the wall. Perquè hi ha persones amb poder (legal però cada vegada menys legítim) que construeixen murs d'incomprensió al seu voltant i que, lluny de posar les bases de la pau social, agiten els pitjors instints. No m'agrada que cridin a ningú i molt menys que l'insult es faci servir com a argument retòric, però tampoc m'agraden determinades actituds. La impostura, la hipèrbole, la desmesura ... quin mal fan a la credibilitat i com fomenten la construcció de murs.

L'Estat i tots els que serveixen al ciutadà haurien de ser exemplars, en pedagogia, en justícia, en sensibilitat, en humanitat. Un professor no pot exigir a un alumne allò que ell no compleix. Un pare no pot sancionar un fill una actitud que ell no té. I un Estat no pot exigir respecte, si l'actitud és desafiant. Prohibir, sancionar, perseguir, reprimir, provocar, amenaçar ... verbs que estan molt lluny del manual més bàsic de com aconseguir autoritat moral.

És aquesta mirada i el somriure i la sobreactuació. És Antígona explicant davant uns micròfons la neo tragèdia  grega amb la disfressa del poder mediàtic. Perquè la veritat està amagada, arraconada, expulsada a l'espera de temps millors. "Mai és trista la veritat, el que no té és remei", va cantar Serrat. La veritat és només un concepte en algun diccionari però, en aquests temps que corren, amb sort al màxim que es pot aspirar és a convertir-se en post-veritat. La veritat en diferit, com les indemnitzacions als corruptes. "Me has mirado mal" és l'excusa d'un pinxo d'autos de xoc que busca baralla. Som al nivell de les mirades? Tu em mires malament. Jo et miro malament. Jo desconfio. Tu també. Jo tinc poder. Tu no. Al final, tot és qüestió de qui construeix el relat i de quins altaveus disposa.

És aquesta mirada. O no? Però no és dignitat. Hi ha riuades de dignitat cada onze de setembre. Multituds de dignitat. Ningú ens pot donar lliçons de dignitat. Hi ha dignitat en milions de mirades. Hi ha desafiament? Suposo. Per qui no vol que canviï res, n’hi deu haver. Però, quan els que donen lliçons morals t'han amputat el teu poder de decisió com a  subjecte polític, el mínim és una mirada. I aquesta sí, amb dignitat.


És aquesta mirada i aquest somriure i aquesta sobreactuació i aquesta dramatúrgia de "mireu-me, què penita doy". Uf ... Què Poques paraules tinc, i els que us desembre són tan gastades ... Caldrà buscar nous camins, on no calguin els paraules. Gràcies, Llach.

#Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat  i a Facebook

dimarts, 14 de febrer del 2017

MAPA: Les trenta infraestructures catalanes castigades per l’Estat

Maria Macià
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 14 de febrer de 2017



Una trentena de projectes d’infraestructures catalanes paguen des de fa anys les conseqüències del dèficit d’inversió crònic per part de l’Estat cap a Catalunya. Catorze obres ferroviàries i setze de viàries es troben encallades o endarrerides per assumptes relacionats amb les partides pressupostàries del ministeri de Foment.
En aquesta llista, hi figuren reivindicacions històriques com el Corredor Mediterrani o el desdoblament de la línia 3 de Rodalies entre Barcelona i Vic, que porta arrossegant-se des dels anys 80. D’altres, no vénen de tant enllà però són de gran importància estratègica de cara a la dinamització econòmica de Catalunya i la seva capital, com per exemple els accessos al Port de Barcelona.
A continuació, un mapa interactiu mostra quins són els projectes en curs i el seu estat. En vermell, es poden veure les infraestructures viàries. En blau, les ferroviàries.
Elaboració: Maria Macià / Dades: Conselleria de Territori
Les comarques de Barcelona i Tarragona són les que més projectes pendents tenen pel que fa transport ferroviari, relacionats amb Rodalies i alta velocitat. S’espera poder tirar endavant el desdoblament de vàries línies, la remodelació d’estacions principals de Barcelona o l’adaptació a l’ample de via europeu.
Girona i Lleida tenen més deficiències en el camp del transport viari. Les carreteres lleidatanes afectades més importants són l’N-230 (Lleida – Vielha) i l’A-2 (Barcelona-Lleida), que esperen obres de manteniment i condicionament. A la demarcació de Girona, les inversions pendents es centren en el desdoblament de l’N-II en el tram Tordera-França.

Catalunya, a la cua de la llista de Foment

L’any 2015, l’Estat va dedicar a Catalunya el pitjor nivell d’inversió en infraestructures des de 1997. A més del dèficit d’inversió, el ministeri de Foment també s’ha quedat endarrere a l’hora de complir-la. Dels 949,5 milions d'euros pressupostats, se’n van gastar només 555,9 milions.
Aquesta xifra representa només un 59%, molt per sota de la mitjana del conjunt de les comunitats autònomes que és del 72%.

Segons xifres recollides per la Cambra de Comerç de Barcelona, Catalunya només va rebre el 2015 el 9,9% del total d'inversió en infraestructures de transport pressupostat per l'Estat. Aquest percentatge ha caigut pràcticament a la meitat del que es destinava l’any 2009 -un 18,4%-. A més, es troba molt per sota del PIB que Catalunya aporta a l’Estat, que es situa en un 18,9%.

El calvari de Rodalies

Retards, avaries, incidències... Són el pa de cada dia pels usuaris de Rodalies. Quasi una tercera part d’aquests problemes deriven directament de la infraestructura que gestiona Adif i afecten milers d'usuaris. En alguns punts, aquest dèficit desemboca en conseqüències realment perilloses com és el cas del pas a nivell de Montcada i Reixac. Més de 160 persones han mort per atropellaments en aquesta població que fa anys que reclama el soterrament de les vies.
La situació ha cansat el govern de la Generalitat, que ha arribat a denunciarAdif davant l’Audiència Nacional pels incompliments de pressupost. Des de Territori, critiquen que dels 306 milions que s’havien pactat en el termini 2014-2016, només se’n van acabar executant un 4,2%. A aquesta xifra, s’hi sumen els 3.600M€ que el govern català encara espera del pla 2010-2015.

El Corredor Mediterrani no és una prioritat

És una de les joies de la corona de les infraestructures catalanes en construcció. La seva realització enllaçaria tota la costa mediterrània, des d’Algecires fins a la frontera francesa i la resta d’Europa, cosa que tindria un retorn a nivell econòmic molt elevat. Les obres, però, estan encallades en diferents punts del recorregut i, en vista de les actuacions, l’Estat no té aquesta infraestructura com una prioritat.
Les principals reivindicacions són posar data a l'alta velocitat entre Barcelona i València, l'ample internacional fins a la frontera francesa pel 2018 o un calendari d'obres realista per a la doble via de mercaderies i passatgers. De moment, el ministeri segueix incomplint els terminis marcats.

N-II, d’aquí 70 anys?

Encara queden 52 quilòmetres de la carretera N-II per desdoblar entre Tordera i la Jonquera que es troben en fase de treballs tècnics. Des de Catalunya es demana que s’acabin aquestes tasques durant el primer semestre de 2017, que es marqui un calendari d’execució i prioritzin les actuacions a les vies amb més trànsit.
En els últims vuit anys, només s’ha desdoblat un tram de 6 quilòmetres -entre Sils i Caldes- així que, si es segueix aquest ritme, es tardarien 70 anys a desdoblar els 52 quilòmetres dels diversos trams fins La Jonquera.

Quart cinturó, caducat

Aquesta ronda hauria d’unir l’A-2 amb l’AP-7 i servir com a principal via de mobilitat entre el Vallès Occidental i Oriental. Dels 34,7 quilòmetres que hi ha plantejats, només n’estan en funcionament 8 quilòmetres dividits en dos trams. La Generalitat reclama amb urgència que s’acabin les obres d’un altre dels trams -entre Abrera i Terrassa- que enllaçaria els dos ja construïts. Segons els seus comptes, aquesta infraestructura suposaria un estalvi de 24M€ anuals en l'àmbit de la mobilitat.
L’estudi previ per la resta de trams pendents -entre Terrassa i Granollers- ja es va realitzar, però el retard en la licitació del projecte ha fet que aquest hagi caducat. Ara, la Generalitat demana que sigui el govern català i els ens territorials els que defineixin quina estratègia és la més adequada per donar resposta a la mobilitat a la zona abans de definir cap traçat per a la Ronda del Vallès.  

dilluns, 13 de febrer del 2017

Rajoy veu 'pied-noirs' espanyols

"Mariano Rajoy, davant la plana major del seu partit, ha verbalitzat -explícitament, inequívocament- la seva percepció ètnica de la societat catalana"
Imatge relacionada

"Recordo a la immensa majoria de catalans que se senten espanyols, tot i les dificultats, que creuen en Espanya, en la Catalunya solidària. Els dic que mai no els abandonarem..." Aquest cap de setmana Mariano Rajoy, davant la plana major del seu partit, ha verbalitzat -explícitament, inequívocament- la seva percepció ètnica de la societat catalana. La persona que encapçala el govern de Madrid ha fet una apel·lació directa als catalans que "se senten espanyols", als que comparteixen l'adscripció nacional del propi Rajoy, un gallec que no sap parlar gallec -ni, per cert, cap altra llengua que no sigui el castellà- i participen del nacionalisme d'Estat que caracteritza, des de sempre, la dreta autoritària espanyola.

Rajoy ha assumit d'aquesta manera el lideratge de l'espanyolisme del cognom, del que acusa qualsevol Fernàndez de traïdor i qualsevol Sànchez de charnego agradecido. El supremacisme castellanista de sempre avança cap a la consideració de pied-noirs dels unionistes catalans, als qui, tot i oferir tutelatge, acusa, implícitament, de passivitat davant la força social de l'independentisme.

Els diuen que els salvaran, encara que a Catalunya ningú no demani ser salvat. En definitiva; només a partir de la República Catalana un estat considerarà ciutadans tothom qui viu a Catalunya, al marge del seu origen i adscripció.

divendres, 10 de febrer del 2017

Les trenta-quatre sentències del Constitucional que l’estat espanyol incompleix

La llista de les trenta-quatre sentències del Constitucional favorables a Catalunya que l’estat espanyol incompleix

Us oferim la llista sencera de les sentències en ferm que incompleix el govern de Rajoy


El TSJC jutja aquesta setmana l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, acusats d’haver desobeït el Tribunal Constitucional espanyol i haver permès la votació del 9-N. En aquest judici polític, que s’allargarà fins divendres, el govern de Carles Puigdemont ha volgut posar sobre la taula totes aquelles sentències del Tribunal Constitucional (TC), el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència espanyola (AN) favorables a Catalunya que l’estat espanyol ha incomplert.
La portaveu del govern, Neus Munté, ho va explicar ahir en una conferència de premsa. Va destacar que el govern de Mariano Rajoy incomplia sentències en l’àmbit de beques universitàries, en la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, en l’àmbit del medi o en el de la cultura. En total, trenta-quatre sentències: tres fan referència a les beques universitàries, tres més al medi, quatre a cultura i vint-i-quatre als serveis socials. Heus-les ací:
Beques universitàries (3): totes del TC. La darrera, del maig del 2016

1. Sentència del Tribunal Constitucional 188/2001, de 20 de setembre, dictada en relació amb l’ordre del Ministeri d’Educació i Ciència de 15 de juny de 1994, per la qual es convoquen beques i ajudes a l’estudi de caràcter general per a estudis universitaris i mitjans per al curs acadèmic 1994-1995, i l’ordre de 30 de juny de 1997, del Ministeri d’Educació i Cultura, per la qual es convoquen beques i ajudes a l’estudi de caràcter general, per a estudis universitaris i mitjans per al curs 1997-1998.
2. Sentència del Tribunal Constitucional 25/2015, de 19 de febrer, dictada en relació amb el reial decret 1721/2007, de 21 de desembre, pel qual s’estableix el règim de beques i ajudes a l’estudi personalitzades.
3. Sentència del Tribunal Constitucional 95/2016, de 12 de maig, dictada en relació amb el reial decret 609/2013, de 2 d’agost, pel qual s’estableixen els llindars de renda i patrimoni familiar i els imports de les beques i ajuts a l’estudi per al curs 2013-2014 i es convoquen beques de caràcter general per al curs acadèmic 2013-2014 per a estudiants que cursin estudis postobligatoris.
Serveis socials (24): 11 del TC, 6 del TS i 7 de l’AN. La darrera, del gener de 2017.

4. Sentència del Tribunal Constitucional 178/2011, de 8 de novembre, dictada en relació amb l’ordre TAS/893/2005, de 17 de març, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions sotmès al règim general de subvencions de l’àrea de Serveis Socials, Famílies i Discapacitat.
5. Sentència del Tribunal Constitucional 177/2012, de 15 d’octubre, dictada en relació amb l’ordre SAS/2080/2009, de 21 de juliol, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria General de Política Social i Consum.
6. Sentència del Tribunal Constitucional 227/2012, de 29 de novembre, dictada en relació amb l’Ordre TAS/3441/2005, de 2 de novembre, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca, per a l’any 2005, la concessió de subvencions a municipis i mancomunitats de municipis per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
7. Sentència del Tribunal Constitucional 226/2012, de 29 de novembre, dictada en relació amb l’ordre TAS/1948/2005, de 8 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca per a l’any 2005 la concessió de subvencions per al desenvolupament de projectes d’innovació en els serveis socials.
8. Sentència del Tribunal Constitucional 243/2012, de 17 de desembre, dictada en relació amb l’ordre SSI/1209/2012, de 4 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
9. Sentència del Tribunal Constitucional 21/2013, de 31 de gener, dictada en relació amb l’ordre TAS/892/2006, de 23 de març, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
10. Sentència del Tribunal Constitucional 26/2013, de 31 de gener, dictada en relació amb l’ordre TIN/2158/2008, de 18 de juliol, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants i contra la resolució d’11 d’agost de 2008, de la Direcció General d’Integració dels Immigrants, per la qual es convoca la concessió de subvencions a municipis, mancomunitats de municipis i comarques per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
11. Sentència del Tribunal Constitucional 52/2013, de 28 de febrer, dictada en relació amb l’ordre SAS/1352/2009, de 26 de maig, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’IRPF.
12. Sentència del Tribunal Constitucional 70/2013, de 14 de març, dictada en relació amb l’ordre SSI/1199/2012, de 4 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per a la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
13. Sentència del Tribunal Constitucional 154/2013, de 10 de setembre, dictada en relació amb la resolució de 14 de juliol de 2008 de la Direcció General d’Immigració, per la qual es convoquen subvencions públiques per a habilitació de places d’allotjament.
14. Sentència del Tribunal Constitucional, de 19 de gener de 2017, dictada en relació amb la resolució de 18 de maig de 2016, de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, per la qual es convoquen subvencions estatals destinades a la realització de programes d’interès general amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
15. Sentència del Tribunal Suprem 8750/2011 de 16 de desembre de 2011, dictada en relació amb l’ordre TAS/592/2008, de 29 de febrer, per la qual s’estableixen les bases reguladores i es convoca la concessió de subvencions per la realització de programes de cooperació i voluntariat socials amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
16. Sentència del Tribunal Suprem 4591/2012 de 18 de juny de 2012, dictada en relació amb l’ordre TAS/421/08, de 19 de febrer, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmès al règim general de subvencions de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials, Famílies i Discapacitat.
17. Sentència del Tribunal Suprem de 20 d’octubre de 2015, dictada en relació amb l’ordre ESS/1744/2012, de 2 d’agost, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
18. Sentència del Tribunal Suprem de 21 de maig de 2015, dictada en relació amb el reial decret 535/2013, de 12 de juliol, pel qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions a entitats del tercer sector d’àmbit estatal col·laboradores amb la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
19. Sentència del Tribunal Suprem de 15 de març de 2016, dictada en relació amb el reial decret 536/2013, de 12 de juliol, pel qual s’estableixen les bases reguladores de les subvencions estatals destinades a la realització de programes d’interès general amb càrrec a l’assignació tributària de l’impost sobre la renda de les persones físiques en l’àmbit de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
20. Sentència del Tribunal Suprem de 28 de novembre de 2016, dictada en relació amb la Resolució de 14 de maig de 2013, per la qual es convoquen subvencions en l’àrea d’integració de persones immigrants.
21. Sentència de l’Audiència espanyola de 27 de març de 2013, dictada en relació amb la resolució de 12 d’agost de 2009, de la Secretaria General de Política Social i Consum, per la qual es convoca la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions en l’àrea d’atenció a les persones amb discapacitat per a l’any 2009.
22. Sentència de l’Audiència espanyola de 24 de juliol de 2013, dictada en relació amb l’ordre TIN/2158/2008, de 18 de juliol, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants, i contra la resolució d’11 d’agost de 2008, de la Direcció General d’Integració dels Immigrants, per la qual es convoca la concessió de subvencions a municipis, mancomunitats de municipis i comarques per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants.
23. Sentència de l’Audiència espanyola de 30 d’octubre de 2013, dictada en relació amb l’ordre SSI/1209/2012, de 4 de juny, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
24. Sentència de l’Audiència espanyola de 20 de novembre de 2013, dictada en relació amb l’ordre ESS/1744/2012, de 2 d’agost, per la qual s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de les subvencions a entitats locals per al desenvolupament de programes innovadors en favor de la integració d’immigrants
25. Sentència de l’Audiència espanyola de 12 de febrer de 2014, dictada en relació amb la resolució de 24 de setembre de 2012, de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, per la qual es convoquen subvencions en les àrees de serveis socials, famílies i infància, corresponents a l’any 2012.
26. Sentència de l’Audiència espanyola de 28 de setembre de 2016, dictada en relació amb l’ordre SPI/1166/2011, de 28 d’abril, per la qual s’estableixen les bases reguladores de la concessió de subvencions sotmeses al règim general de subvencions de la Secretaria General de Política Social i Consum.
27. Sentència de l’Audiència espanyola de 30 de novembre de 2016, dictada en relació amb la resolució de 9 d’abril de 2014, de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, per la qual es convoquen subvencions a entitats del tercer sector d’àmbit estatal col·laboradores amb la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat.
Cultura (4): totes del TC. La darrera, de l’octubre del 2013.

28. Sentència del Tribunal Constitucional 109/1996, de 13 de juny, dictada arran del conflicte positiu de competències 2390/1989, en relació amb determinats preceptes de l’ordre de 10 de juliol de 1989, que regula les subvencions i els ajuts als museus que s’integren mitjançant conveni amb el Ministeri de Cultura en el sistema espanyol de museus.
29. Sentència del Tribunal Constitucional 71/1997, de 10 d’abril, dictada arran dels conflictes de competències acumulats 2033/1990 i 2745/1990, promogut respecte de l’ordre del Ministeri de Cultura de 16 de març de 1990, per la qual s’estableix la normativa d’ajuts al sector del llibre espanyol i l’ordre del Ministeri de Cultura de 30 de juliol de 1990 sobre ajuts financers a la inversió en el sector del llibre.
30. Sentència del Tribunal Constitucional 89/2012, de 7 de maig de 2013, dictada arran del conflicte de competència 5854-2008, en relació amb determinats preceptes de la resolució de 13 de març de 2013, de l’Institut de les Arts Escèniques i de la Música espanyol, per la qual es convoquen ajuts dins del programa d’espais escènics de nova generació, corresponents a l’any 2008.
31. Sentència del Tribunal Constitucional 179/2013, de 21 d’octubre de 2013, dictada arran del conflicte de competència 190-2013, en relació amb determinats preceptes de la resolució de 31 d’agost de 2012, de la Secretaria d’Estat de Cultura, per la qual es convoquen ajuts a corporacions locals per a activitats culturals que fomentin la comunicació cultural, corresponents a l’any 2012.
Medi (3): 2 del TC i 1 del TS. La darrera, del juliol del 2016.

32. Sentència del Tribunal Constitucional 144/2014, de 22 de setembre de 2014, dictada en relació amb l’ordre ARM/2876/2008 en matèria d’ajuts a subvencions a associacions i organitzacions no governamentals per a actuacions relacionades amb la defensa del medi natural i la biodiversitat, la utilització sostenible dels recursos naturals i la prevenció de la contaminació i del canvi climàtic.
33. Sentència del Tribunal Constitucional 113/2013, de 9 de maig de 2013, dictada en relació amb l’ordre ARM/1593/2009, en matèria de subvencions a associacions declarades d’utilitat pública i fundacions adscrites al protectorat del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, per a fins d’interès social de caràcter ambiental.
34. Sentència del Tribunal Suprem de 21 de juliol de 2016, dictada en relació amb el RD 699/2013, de 20 de setembre, per a la concessió de subvencions a entitats del tercer sector o organitzacions no governamentals que desenvolupin activitats d’interès general considerades d’interès social en la protecció del medi.
La legalitat europea

Però els incompliments de l’estat espanyol van més enllà de la legalitat espanyola. Segons l’informe del Parlament Europeu ‘L’aplicació de la llei a Europa’, Espanya és un dels països que més incompleix la legalitat comunitària i el tercer estat amb més expedients oberts per incomplir lleis europees. Així mateix, segons el document, és el més incomplidor a l’hora d’executar sentències del Tribunal de Justícia de la UE.

Més incompliments

A banda les sentències del TC i el TS, i de la legislació europea i les sentències del TJUE, el govern ha fet un recull, també, dels altres incompliments de l’executiu espanyol. S’hi destaquen els que fan referència a la qüestió del finançament, les infraestructures i l’acollida de refugiats.
–Model de finançament. El nou model hauria d’haver entrat en vigor l’1 de gener de 2014, ja fa més de tres anys.
–Finançament insuficient de la llei de la dependència. La llei establia un finançament públic a parts iguals entre l’estat i les comunitats autònomes. El 2015 la proporció fou: Generalitat 82% – estat 18%. El tancament del 2016 es preveu molt similar.
–Disposició addicional tercera de l’estatut d’autonomia de Catalunya. 3.808 milions d’euros pendents. Incompliment reiterat de l’estat d’invertir a Catalunya en consonància amb el seu pes econòmic.
–Pla de rodalia 2008-2015. Dels 4.000 milions d’euros inicials, es va passar al compromís urgent de 306 milions amb la ministra Ana Pastor 2014-2016. Només n’hi ha en servei un 5%.
–Acollida de refugiats. L’estat espanyol incompleix el compromís que va adoptar amb la UE d’acollir 17.337 refugiats. A hores d’ara n’ha re-col·locats 398 a l’estat espanyol. I a Catalunya només n’han arribats 124. Des del primer moment, el govern de Catalunya va anunciar que estava preparat per a acollir 4.500 refugiats i així ho va comunicar al comissari europeu d’immigració.
–’Papers de Salamanca’. Més d’onze anys per a aconseguir el retorn íntegre dels documents confiscats durant la guerra de 1936-1939.