traducció - translate - traducción

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Arrimadas a Palau

Joan J. Queralt


A això es redueix, lamentablement, la política immediata de Catalunya. Realpolitik enfront de sentiments i legalitats, tots dos legítims. Disculpi el lector la meva entrada de cavall sicilià, però això és el que hi ha. Prou de quixotisme (admirable versió castellana) o prou d’anar amb el lliri a la mà (versió nostrada). La pregunta, dura, simple, directa, és: volem que persones que, amb tot el dret del món, porten el seu anticatalanisme cap l’assimilacióespanyolista, governin la Generalitat?
Si no anem a votar el 21-D i si, al mateix temps, no es presenten unes llistes guanyadores (deixo obert el que cadascú entengui per llistes guanyadores), fins al 21 de desembre de 2021 detindran el poder de la Generalitat polítics avesats a l’anticatalanisme i al reduccionisme de sardanes de casal d’avis.
Si algú pensa en resistencialisme de l’estil “aquesta no és la meva legalitat” o “el meu estat va néixer el 27 d’octubre”, va errat. La política no es fa a la Viquipèdia. Es fa a les institucions i al carrer.
El carrer, si no defallim, pertany a la societat civil, un cop empoderadesàmplies classes mitjanes —ni les més populars ni, evidentment, les elits. La batalla política decisiva rau a recuperar les institucions; fora de les institucions, llevat que s’activi una revolució violenta, no hi ha capacitat política de dirigir.
No cal confondre capacitat d’influir, de pressionar, fins i tot d’asfixiar —que és el que pot fer el carrer—, amb la política que es desplega des de les institucions legítimes, que és la que disposa dels mecanismes formals de direcció política. Entrellaçar-les totes dues és cavall indiscutiblement guanyador.
Des del meu punt de vista, segurament gens purista ni virginal, però enganxat arran de terra, cal, immediatament, formular llistes i animar la gent a votar el 21-D, per més que aquesta convocatòria sigui fruit de la usurpació de les nostres institucions. Reitero: penseu en quatre anys d’Arrimadas al capdavant de Palau.
Animar la gent a anar votar, fins i tot a contracor, no serà fàcil, però cal fer-ho: preval el principi d’oportunitat com a principi de dignitat sobre el principi, també de dignitat, però ofesa.
El que és, a parer meu, força més difícil se centra en la qüestió de qui i com es presenta. El primer de tot, si no hi ha una conjura de partits que el que cal és guanyar per majoria de vots aquesta elecció, no farem res i la melangia podrà perdurar una generació o més. Llepar-se les ferides i plànyer-se no va enlloc.
Com que ningú no pensa anar a Sierra Maestra, cal recuperar les institucions, com va dir el president Puigdemont ahir al migdia, de forma cívica, democràtica i fent oposició. Quina oposició millor que guanyar les eleccions per majoria en vots i en escons!
Dit això, una altra cosa és quins programes. Restauració de la Generalitat o independència són irrenunciables. Justícia social, lluitar contra la pobresa i la desigualtat, també.
No hi ha gaire temps per pensar una estratègia electoral reintegradora de la Generalitat. El poc temps que hi ha, a més, haurà de dedicar-se a defensar-se dels múltiples atacs il·legals i injustificats de l’Estat (querelles, destitucions, manques de control parlamentari i judicial,...) i del joc brut electoral amb la complicitat dels òrgans de control. Tasca enorme i feixuga; però, per si algú ho havia oblidat, recordem-ho: de low cost no hi ha res.
No són pocs els fronts que s’obren. Però el pitjor horitzó és el que palesa el títol d’aquesta peça. Això, avui; perquè, tal com van les coses, demà o demà passat l’enfocament pot ser diferent, fins i tot frontalment oposat a les línies precedents.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

diumenge, 29 d’octubre del 2017

El ‘pla Ortega’ per mitjans casernaris | Suso de Toro

Sota la confusió d’aquests dies hi ha un redisseny de l’Estat
El ‘pla Ortega’ Per mitjans casernaris / FRANCES MELCION
Sota la confusió d’aquests dies hi ha un redisseny de l’Estat, el pla Ortega. El nacionalisme espanyol formula a principis del segle XX corrents més conservadors en les línies de Donoso Cortés o Maeztu i altres de més dinàmics representats per Azaña i Ortega y Gasset. Aquests dos últims concebien una nació espanyola orgànica i castellana. El corrent azañista, jacobí, creia en una nació de ciutadans homogenis formats per l’educació estatal, mentre que el d’Ortega, prussià, creia que la nació la construïa un estat capaç d’imposar-se a una població que assentiria i reconeixeria aquest poder. Finalment, la nació espanyola es va realitzar sobre la derrota del corrent azañista, però no va ser exactament el d’Ortega, com pretenia el seu deixeble José Antonio Primo de Rivera, sinó el dels militars africanistes que van instituir un llarg estat d’excepció.

Nació complexa

Després de la mort de Franco es va intentar institucionalitzar un projecte de nació. Contra el relat establert del que va passar, tan fals i tòpic, no es va tractar d’un pacte esquerra-dreta ni franquistes-antifranquistes. L’antifranquisme, és a dir, l’esquerra abans d’aparèixer el PSOE sorgit dels diners de les maletes del cas Flick, era molt feble i a la pràctica només va poder aspirar a ser legalitzat. El que es va pactar va ser una Constitució que dibuixava un model de nació complexa basada en un pacte de reconeixement d’Euskadi i Catalunya com a nacionalitats dins de la nació espanyola. En aquest capítol, el reconeixement es va estendre a Galícia en virtut del galleguisme polític i del seu Estatut d’Autonomia republicà.
El límit a aquest reconeixement el va posar el veritable tutor del procés, l’exèrcit: la junta de caps d’estat major va redactar ella mateixa l’article de la Constitució vigent que recull la indissoluble unitat d’Espanya. Quan parlen dels pares de la Constitució ens menteixen, perquè no eren pares, sinó fills. Els pares eren els que vigilaven i amenaçaven amb càstigs. Posteriorment, aquests pactes van ser conscientment pervertits amb el cafè per a tothom, la posterior Loapa i una continuada política recentralitzadora que ha arribat al paroxisme en aquests últims anys.

Campanya contra l’Estatut

La campanya de Rajoy contra l’Estatut i la seva política posterior va ser la que va conduir de manera sistemàtica a la reacció catalana i a una situació desesperada per no morir com a país. Ara Rajoy, com que no té límits democràtics, es disposa intervenir l’autogovern català, que va tornar de l’exili per ser segrestat dècades després. És democràticament monstruós i una humiliació que Rajoy i Sáenz de Santamaría -que van recollir firmes per tot Espanya contra els catalans i van recórrer l’Estatut, que van ser els que van iniciar el conflicte- pretenguin ara governar la Generalitat contra els catalans.
Però la voluntat impositiva de l’estat centralista i el seu caràcter autoritari queden expressats amb claredat tant en el discurs i el to del rei com en Sáenz de Santamaría i Rajoy: són les veus d’un passat espanyol que no se’n va. I tots els girs i justificacions per a l’acció d’estat de Rajoy amaguen el que es pretén, que no és sinó destruir el moviment cívic i el sobiranisme polític. Pretenen buidar i liquidar políticament Catalunya per deixar-la transformada en unes províncies vençudes, una altra autonomia sotmesa a Madrid. Després, això sí, hi haurà concessions, tant nominals com econòmiques, als vençuts.

Buidar Catalunya

Es dona per fet que l’etapa nascuda d’aquells pactes està acabada. En els pròxims mesos es tornarà a discutir una revisió constitucional que ens inclourà a tots, però serà una gran mentida. Es parlarà de federalisme i plurinacionalitat quan, en realitat, aquesta nova nació espanyola ja s’ha realitzat i es diu Madrid. El pla d’Ortega, una Castella prussiana impossible, s’ha realitzat a través d’una cort nacionalista i un estat autoritari. I qui l’ha realitzat curiosament no ha sigut l’audaç cabdill Aznar de la FAES, que el va argumentar i el va dissenyar, sinó l’astut i aparentment dubitatiu Rajoy. La crisi financera i la desfeta del model econòmic espanyol de fa uns anys van crear la circumstància històrica perquè s’accelerés un procés en marxa.
No es pot parlar del que anomenen “el problema català”, que en realitat és el problema d’Espanya, sense centrar-se en el paper de Madrid. Madrid és el que és evident però secret, el que és intocable, el que no es pot esmentar. Madrid és el tabú, per això s’embolica en una falsa invisibilitat. Qui constati això serà castigat, com la nena que va revelar la mentida del vestit nou de l’emperador. La deslleial i salvatge operació d’estat per buidar Catalunya de poder financer i engreixar la cort madrilenya ha aprofitat el conflicte polític per continuar el procés de concentració de l’Íbex madrileny. La desaparició de les caixes d’estalvis, la decapitació del banc basc, la continuada construcció d’una xarxa viària de carreteres i trens concentrada al centre de la Meseta, la traïció als interessos de la població de la Mediterrània obstaculitzant el seu corredor, l’oblit de les comunicacions de Galícia i el nord-oest... Tot és un disseny executat pas a pas al servei de la burgesia extractiva madrilenya i de les elits de l’Estat. Els patriotes de la rojigualda que agredeixen altres conciutadans defensen una identitat monàrquica contrària als seus propis interessos, creuen que es defensen a si mateixos però realment defensen els interessos de Florentino Pérez i d’altres.
Com que aquest pla ha trobat resistències a Catalunya, en aquestes jornades s’ha revelat el caràcter autoritari d’un Estat format per una monarquia antidemocràtica, un partit provadament corrupte i postfranquista, un PSOE liquidat moralment i políticament i uns mitjans de comunicació propietat de l’Íbex que són armes de destrucció democràtica. Realment, sota un estat on regeix la deslleialtat al servei d’una cort parasitària, Catalunya no pot existir com a país, no és viable ni tan sols econòmicament.



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124    

dilluns, 23 d’octubre del 2017

L'article de John Carlin que va provocar el seu acomiadament d'El País


Aquest és l'article, publicat a The Times, que ha causat l'acomiadament de John Carlin d'El País. traducció automàtica Google translator. Disculpeu les inexactituds

Independència de Catalunya: l'arrogància de Madrid explica aquest caos

JOHN CARLIN

Els catalans ja han arribat al seu límit d'aguant després de tres segles de greuges, però la intransigència del govern espanyol és, en última instància, la culpable de la crisi actual.

Poc abans que el rei d'Espanya es dirigís a la nació aquesta setmana, alguns dels seus súbdits més racionals esperaven que, potser, pogués elevar-se per sobre de la mesquinesa de la classe política de Madrid. Pensaven que podia oferir una visió generosa de com resoldre la crisi causada davant el creixent clam per la independència catalana. No hi va haver sort. Al final del seu discurs de sis minuts, Felipe VI només havia empitjorat les coses.

Rígid en el seu port, amb fredor en el seu to, no va construir ponts, cavar trinxeres. No va lamentar la violència policial durant la celebració de diumenge passat d'un referèndum a Catalunya, tan perjudicial també per la imatge exterior del seu país; va denunciar la "irresponsabilitat" i el "menyspreu" del govern català elegit pels catalans i va amenaçar amb més violència. La "responsabilitat dels poders legítims de l'Estat", va advertir el rei, és la de "garantir l'ordre constitucional", forma codificada de dir que si el govern català compleix la seva promesa de declarar la independència unilateral, s'enviaran els tancs.

Parlant en nom no de la nació, sinó del govern central, es va limitar a imitar com el ministre Mariano Rajoy ha actuat durant aquests últims cinc anys: va abdicar de la seva responsabilitat i, aliè al que estava fent, va abdicar també com a sobirà en els cors dels cada vegada més amargats 7,5 milions de catalans, el 80% de les quals estan a favor del dret al vot sobre la independència.

Abans de diumenge, diverses enquestes indicaven que el vot secessionista a Catalunya se situava entre el 40 i el 50 per cent. No hi ha dubte que aquests números han augmentat des de llavors. Com va dir un amic britànic que coneix bé la política espanyola, minuts després del discurs del rei, "va augmentar en deu punts el nombre dels independentistes". Així és, agregant. als deu o més que s'havien sumat després dels apallissaments de la policia de diumenge passat.

DESPLEGAMENT LENT CAP AL DESASTRE

Tinc un interès més que acadèmic en aquest desplegament lent cap al desastre. La meva mare és espanyola, de Madrid. Vaig viure 15 anys a Catalunya fins que em vaig mudar a Londres, fa quatre anys, però sempre he volgut tornar i demanar un passaport espanyol després del referèndum sobre el Brexit. M'encanta Espanya, així que estic contra la independència catalana, però mai he estimat la política espanyola, especialment la perillosa soca autoritària representada per la gent en el poder avui i compartida per gran part de la classe política madrilenya. Mai he oblidat una conversa que vaig tenir fa 15 anys amb un home que segueix sent un pilar d'aquest règim. "No suporto els catalans", ha exclamat. "Sempre volen fer un tracte. No tenen principis, per Déu! No hi ha principis!"

És l'aferrament de Madrid als seus sagrats principis el que ens ha portat al perillós desordre d'avui. També explica el que, per a la ment anglosaxona, sembla ser la inexplicable negativa del govern de Rajoy a tractar de resoldre el problema mitjançant la mediació internacional o el diàleg de qualsevol tipus. "Principis" en el context català significa la Constitució espanyola, que no permet un referèndum sobre la sobirania de Catalunya. Un podria pensar que una Constitució, sent un document humà, necessàriament fal·lible, estaria oberta al canvi a mesura que les circumstàncies canviessin. No en la qüestió catalana; no per a Rajoy.

Miguel de Unamuno, cèlebre escriptor espanyol del segle passat, ha lamentat el que veia com un esperit polític nacional contaminat "per les casernes i la sagristia". La meva opinió ha estat des de fa molt de temps que l'hàbit de pensament intransigent exhibit per la classe política d'Espanya és l'herència de 500 anys d'absolutisme catòlic. El catolicisme espanyol era, per a la cristiandat en general, el que l'Islam saudita és per al món musulmà d'avui: el més resistent a la influència filosòfica, política, cultural o científica exteriors. No crec que sigui un accident que no hi hagi traducció en espanyol, o en àrab, de la paraula anglesa "compromise". El concepte de "cedeixo una mica i tu cedeixes una mica perquè tots dos acabem guanyant" és aliè a la ment política espanyola.

És per això que l'imperi espanyol va perdre Cuba el 1898, i abans Califòrnia i la resta del que ara és l'oest dels Estats Units. És la raó principal per la qual, sobre la qüestió catalana, el govern de centre-dreta del Partit Popular de Rajoy i la classe política madrilenya han aconseguit el contrari del que pretenen: en lloc de treballar per preservar la unitat d'Espanya, encoratgen al poble català i fan fora combustible del camí cap a la independència.

POLÍTICS DE TERCERA CATEGORIA

En poques paraules, són polítics de tercera categoria. La primera regla per a la resolució intel·ligent d'una disputa com la del problema català és conèixer al teu enemic: posar-se en les seves sabates, tractar d'entendre per què pensen de la manera que ho fan i, després, intentar persuadir-los que s'apropin a el teu punt de vista, o almenys per a trobar-te al mig del camí. A La lluita per Catalunya, un nou llibre del corresponsal del New York Times a Espanya, Raphael Minder, acaba amb la següent nota: els pobles d'Espanya no s'uniran, escriu Minder, mentre la classe política de Madrid no faci cap esforç per " comprendre els sentiments expressats per centenars de milers de persones als carrers de Barcelona ".

Els sentiments nacionalistes catalans es remunten almenys a 300 anys enrere. L'11 de setembre de 1714, al final de la guerra de successió espanyola, Barcelona va caure després d'un llarg setge davant l'exèrcit de Felip V, el primer rei Borbó d'Espanya. El seu homònim actual podria haver tingut una mica més de tacte en el seu discurs aquesta setmana, i hagués pogut recordar que aquesta gloriosa derrota, l'Dunkerque català, marca avui la data de la festa nacional anual de Catalunya. Es tracta d'una commemoració de l'heroisme suïcida dels defensors de la ciutat, però també un recordatori de l'opressió que van patir sota Felip V, un governant absolut que va demolir una cinquena part de la ciutat, va tancar el parlament català i les universitats i va prohibir al català en l'administració.

 Un altre governant absolut de memòria més recent, Francisco Franco, va avivar les flames del greuge nacionalista duent a terme mesures sorprenentment similars després que assumís el poder per la força el 1939, després de la victòria de les seves forces feixistes a la guerra civil espanyola. A més de les execucions per afusellament dels principals polítics catalans i d'altres tants milers de persones, també va suprimir el llenguatge local, principal emblema de la identitat catalana. Sota el govern de Franco, els pares no podien donar als seus fills noms catalans com Jordi o Josep. El generalíssim va optar per considerar el català com un dialecte, una cosa tan insultant com erroni: el català és una llengua, tant com l'espanyol, el francès i l'italià.
Una herència de l'era franquista que segueix agitant l'olla nacionalista és el desdeny pel català entre d'altres espanyols. S'acompanya d'una aversió pels catalans en general, que molts opten per considerar com estirats i creguts, quan la veritat és, crec, que són simplement tímids. Però el nacionalisme és un sentiment, un ressentiment a foc lent cap a un veí percebut com abusador. El nacionalisme no és un pla. La independència sí ho és. El que veiem avui és com un ha evolucionat cap a l'altre i en una escala mai abans vista. Molts dels que en un altre temps eren simplement nacionalistes de cor, plens de sentiments, són ara militants actius per la independència.

UNA REACCIÓ NACIONALISTA ESPANYOLA

Els anys 2006, 2010 i 2012 marquen la progressió. El 2006, el vot pro-independència representava tot just el 15% de la població. Una decisió presa aquest any va donar esperances que la xifra es reduís: no només el Parlament català de Barcelona, ​​sinó el parlament nacional de Madrid, van votar a favor d'un nou estatut que definia a Catalunya com a nació i li atorgava major autonomia de la qual havia gaudit des de la mort de Franco el 1975. Això incloïa el dotar Catalunya d'un major grau d'independència judicial.

Els retards en l'aplicació de l'estatut van donar temps per a una reacció nacionalista espanyola. El 2010, el Partit Popular de Rajoy, llavors en oposició, va sucumbir a la temptació que va provocar l'explosió de l'independentisme català i que ha portat a la crisi actual: buscar vots a la resta d'Espanya, fent campanya contra l'estatut català, portant-lo al notòriament polititzat Tribunal Constitucional, on va ser anul·lat. La llei va derrotar a la política, el que va ser el precedent que segueix obstaculitzant una solució del problema avui.

El 2012, el que aleshores era el govern de centre-dreta català, però va tractar de trobar un acostament a Rajoy, que s'havia convertit en primer ministre l'any anterior. Va buscar la negociació per tractar d'obtenir concessions fiscals en la línia de les concedides a l'País Basc, el govern té una autoritat molt més gran sobre la recaptació i distribució dels diners dels impostos. Però Rajoy els va rebutjar. Si se suma la crisi econòmica i l'alt atur a la indignació dels catalans comuns pel tracte despectius que sentien que havien rebut, el resultat va ser la protesta més que ningú a Catalunya podria recordar. A la festa nacional de l'11 de setembre, un milió de persones van sortir als carrers de Barcelona.

El que van demanar ser llavors un referèndum d'independència legalment vinculant, i l'esperança va créixer després que el govern britànic accedís precisament a tal cosa a Escòcia, el 2014. Però el govern de Rajoy no es va moure. La llei era la llei. El pragmatisme era per a ell una paraula grega inintel·ligible. Era com si s'apropiés del consell que Franco li havia donat un cop a l'editor d'un diari afí: "Fes com jo, no t'involucris en política". 

Però els catalans estaven, al contrari, fent molta política, i en 2015 una coalició pro-independència, encapçalada per Carles Puigdemont, va arribar al poder per un prim marge al parlament català. Amb la qual cosa la retòrica de banda i banda es va posar més aferrissada, i el clima polític més hostil.

El govern de Rajoy i els seus partidaris en els mitjans de comunicació han retratat a "pèl de pal de fregar" Puigdemont i als seus camarades radicals com irresponsables i infantils, però ha estat difícil evitar la conclusió que, en aquest cas, els polítics suposadament adults a Madrid han baixat al mateix nivell. El ministre d'Educació va tirar més llenya al foc indicant la seva intenció del govern de "espanyolitzar" els nens catalans; el ministre de Relacions Exteriors va fer el mateix quan va acusar el govern català de "aixecament" i "cop d'Estat". Felipe González, exprimer ministre socialista, els va superar a tots dos en un article a El País en què va comparar el moviment d'independència amb "l'aventura alemanya o italiana" dels anys treinta.Las coses podrien haver estat molt diferents, tan fàcils, començant per que el Partit Popular hagués reprimit l'impuls venjatiu que el va portar a anul·lar l'estatut d'autonomia a través dels tribunals. Fins i tot si no hagués estat així, les protestes al carrer massives dos anys més tard van donar una altra oportunitat. Si Rajoy tingués un mica d'estadista, podria haver anat a Barcelona, ​​discutit conciliadoramente i ofert diàleg al govern català, menys militant i més flexible, que llavors era al poder. Els aplaudiments haurien ressonat al voltant del passadís i els radicals de Puigdemont probablement haurien també aplaudit.

FANÀTICS ESPANYOLS I ROMÀNTICS CATALANES

El perillós enfrontament actual entre els fanàtics espanyols i els romàntics catalans mai no hauria passat si, juntament amb el canvi en el fons de l'actitud, el resultat de les converses hagués estat la concessió d'un referèndum vinculant com el que Escòcia realitzés fa tres anys. Els catalans diuen de si mateixos que dues emocions competeixen en els seus cors, seny i rauxa: el sentit comú i la passió furiosa. Són, per tradició. mediterrània una antiga nació que negocia. Quan no estan enfadats, com ara, són les persones més pràctiques de la terra. Un referèndum celebrat fa un parell d'anys s'hauria produït amb tota probabilitat un "no" substancial a la independència d'Espanya i, com va passar al Quebec, el tema hauria estat posat a refredar almenys durant una generació. 

En canvi, el que tenim ara és l'absurd cruel del govern de Madrid actuant cap als catalans com un marit que odia la seva dona i la maltracta, negant-se a contemplar com ella l'abandona, cridant "ella és meva!".

Què passa ara? Puigdemont ha dit que farà una declaració unilateral d'independència, però la seva demora en fer-ho indica una por completament realista a les represàlies més violentes de Madrid, d'aquí el seu desig declarat de mediació a la UE, fins ara rebutjat. Tal declaració no significaria més que el resultat del "referèndum" unilateral: seria més aviat teatre polític. Catalunya no és una petita illa del Pacífic, suficient per si mateixa. Forma part d'Espanya i forma part de la Unió Europea. Un Catexit dur, en una nit, simplement no és possible. Puigdemont està jugant un joc d'alt risc.

El govern espanyol podria veure, però, que està jugant un joc, si ho desitgés, i reaccionar proporcionalment: vigilar i esperar una mica, reconèixer que el clam per la independència catalana té un suport significatiu darrere d'ell, i accedir a les converses. La "dona", en aquest escenari, podria acceptar encara a algunes proposicions. Rajoy podria fer el que hauria d'haver fet fa cinc anys i acceptar un referèndum vinculant. En el cas d'una victòria per al vot "sí", l'ordre - almenys l'ordre del tipus que ara es troba al Brexit de Gran Bretanya - seria restaurat. Madrid, havent donat la seva benedicció legal al referèndum, hauria de suportar amb les dents estretes el resultat. En el cas d'una victòria del "no", el problema estaria resolt.

Sense això, ni parlar-ne. Tal com estan les coses, el més probable és que triomfi la inquietant defensa del "ordre constitucional" per "les forces estatals legítimes". Luis de Guindos, ministre d'Economia, va mostrar el inflexible que és el govern espanyol quan va dir en una entrevista televisiva, dijous passat, que la independència catalana estava "fora de consideració" perquè era, en primer lloc, "il·legal" i, segon , "irracional": "Catalunya sempre ha estat part d'Espanya".

Una part de mi encara s'aferra a la mota d'esperança que vaig sentir abans del discurs del rei, que potser la UE vagi a intervenir i fer entrar en raó als líders espanyols. Però és més probable que ho facin només després que apallissin a més catalans, moment en el qual pot ser massa tard. Una mort a mans de la policia del rei, un màrtir per la causa catalana, i qualsevol cosa podria succeir. Rajoy crida a Puigdemont traïdor, però si el conflicte s'inclina cap a la violència generalitzada, i si Catalunya finalment aconsegueix la independència, la història pot registrar que el traïdor més gran va ser Rajoy.



Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

divendres, 20 d’octubre del 2017

A las puertas de la República Catalana | Cotarelo


Cataluña y solo Cataluña ha puesto en un brete a la Monarquía, su miserable restauración, la falsa democracia y la careta tras la que se ocultaban los viejos fascistas de siempre. Cataluña y solo Cataluña proporciona la conmoción que necesita España si quiere salir de ese sopor y esa resignación mecidas por la injusticia, el saqueo, la mentira, el abuso de poder, la corrupción, el autoritarismo y la estupidez franquista más densa a las que se ha sumado el PSOE de Sánchez. La proporciona, pero no garantiza que España la aproveche. Desde luego, Cataluña lo hará porque para eso ha llegado hasta aquí. Los españoles... ese es otro cantar.

Se ve difícil -en realidad, imposible- que el esquilmado pueblo español sea capaz de rebelarse contra estos gobiernos depredadores de presuntos delincuentes que enarbolan un patriotismo de pandereta mientras se forran robándolo todo. Dudo de que haya un pueblo más sumiso en Europa y más capaz de seguir votando a quien lo desprecia, saquea y explota. Y peor estará a raíz de la cuestión catalana, que ha sacado al aire todas las vergüenzas del franquismo, entre ellas, revelar el verdadero fondo la seudoizquierda de Sánchez quien ha pasado de ganar unas primarias prometiendo que pediría la dimisión de Rajoy a ponerse a su servicio incondicional e incluso superarlo en infamia y autoritarismo. Cree que imitándolo en su política anticatalana, conseguirá restarle votos, siendo así que solo conseguirá regalar el "Sorpasso" a Podemos y hundir el PSOE.

Sánchez ha ido a Bruselas a trasladar allí su apoyo al gobierno más ladrón, corrupto, franquista y peligroso de toda la transición. Y lo ha hecho mostrando la fibra moral de un auténtico granuja, al negar que los dos Jordis sean presos políticos, sino "políticos presos", comparándolos con Ignacio González y digo que es un granuja porque este mismo tipo visitó hace un tiempo la celda en la que estuvo 18 años recluido Nelson Mandela, otro preso político al que los sáncheces racistas sudafricanos consideraban también un "político preso". Y entre Mandela e Ignacio González hay cierta distancia. La suficiente, al menos, como para que un dirigente "socialista" no resultara tan repugnante.

Y todo para nada. Reunidos los dos genios que los dioses han deparado a España en su peor hora, Rajoy el Sobresueldos y Sánchez su correveidile, no saben ni qué hacer con el 155 y, juzgando a los demás tan lerdos como ellos, dan en una última "astuta" propuesta: dejarán caer el 155 y darán una amnistía (es decir, soltarán a los dos rehenes que tienen) si Puigdemont convoca elecciones. Una trampa infantil porque, justamente, solo consideran el 155 para convocar elecciones pero que, al mismo tiempo, demuestra el miedo que tienen ya en el cuerpo con gente en la cárcel por sus ideas, gente procesada, multada, perseguida y las calles llenas de manifestantes y la sociedad ya en franco estado de desobediencia permanente.

No es solamente que las provocaciones, amenazas, hostigamientos del gobierno y su perro faldero socialista no consigan el efecto intimidatorio que persiguen, sino que justamente obtienen el contrario: la sociedad más movilizada, más cohesionada, más rebelde. A las estructuras de la ANC y Ómnium (que los franquistas del PP sueñan con ilegalizar) se unen otras, como en peu de pau, una red social para promover la resistencia civil pacífica y no violenta, que es justamente el punto fuerte del independentismo. O los Comités de Defensa del Referéndum de la CUP, que han seguido activos después del 1/10, cambiando el nombree por el de Comités de Defensa de la República.

Los dos lumbreras no saben que hacer y hoy, que vence su ridículo ultimatum, lo alargarán con el cuento de que tienen que informar al Senado, mientras buscan alguna fórmula que les permita salir del atolladero en que se han metido sin quedar como lo que son. Cosa inútil: la DI ya se declaró y la suspensión se levantará en cuanto haya un atisbo de aplicación del 155. Algunos, bienintencionados, creen que el 155 puede llevar a una ocupación y hablan de un gobierno títere. En realidad, sería "retítere" porque para títeres ya estan Génova/La Moncloa y Ferraz.

Pero no haya cuidado. La banda de malhechores (dicen los jueces)  que ha conducido al país a esta situación explosiva por su arrogancia, su ignorancia, su corrupción y su ejemplar incompetencia no conseguirá ni siquiera el lamentable objetivo de incendiar Cataluña para tapar sus latrocinios. Ayer mismo los tribunales imputaban a la tesorera del PP de Valencia, Carmen Navarro, por financiación ilegal, otra más en la historia del partido de los ladrones por antonomasia, el que habla de legalidad y tiene 700 imputados en procesos penales, entre ellos ministros, presidentes autonómicos y altos cargos. Por mucha que sea la indignación que los procedimientos de la troika nacionalespañola (PP, PSOE y C'S) producen en Cataluña, estos asuntos de la corrupción y el latrocinio no deben pasarse por alto. Como tampoco la necesidad de exigir responsabilidades por el también presuntamente mafioso incendio de Galicia.

Comparado con lo anterior, paradójicamente, lo de Cataluña tranquiliza porque se le ve un final feliz. No gracias a la habilidad del gobierno, sino a la del govern. Casi inadvertida ha pasado una decisión de Puigdemont en las últimas horas: ha trasladado su residencia de su domicilio al Palau de la Generalitat (Canonges), en donde tendrá protección especial las 24 horas del Grupo Especial de Intervención de los Mossos d'Esquadra. ¿Se entiende o hay que explicarlo? El presidente se prepara para lo peor. También para defenderse frente a un ataque imprevisto, ilegal e ilegítimo que los dos estrategas de Génova/Ferraz puedan haber ideado con su habitual falta de esscrúpulos. 

Con el masivo apoyo organizado de la calle, el respaldo de las instituciones y partidos y la decisión del presidente de mantenerse al timón, la República Catalana está en puertas. Habrá unos días, quizá semanas, malas, pero la intervención de la EU resultará inevitable y de lo que sea después de España los españoles habrán de exigir responsabilidades a Rajoy y Sánchez. Ojalá sean capaces de hacerlo.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dijous, 19 d’octubre del 2017

Crònica de la construcció de l’odi: una operació d’estat contra Catalunya | VilaWeb

El discurs dels mitjans espanyols ha acabat infrahumanitzant els independentistes per justificar qualsevol mesura repressiva de l’estat espanyol



N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les portades dels principals diaris espanyols l’endemà de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats de sedició. La càrrega d’agressivitat que tenen les referències a ells en aquests diaris… Ells, que han estat organitzadors de manifestacions pacífiques i representants d’entitats que sempre han fet crides a la no violència, hi són presentats com ‘els instigadors’, ‘els agitadors del separatisme’, ‘els líders del cop’… Hi són presentats així perquè quedi clar que es mereixen el càstig; perquè ni tan sols són persones, són delinqüents.


És la penúltima mostra del punt a què ha arribat el discurs de l’odi que han anat coent els mitjans espanyols durant mesos mentre Rajoy forjava la repressió. Un discurs que prepara el terreny per a justificar-ho tot.

La benedicció de Felip VI
Felip VI va comparèixer el dia 3 d’octubre al vespre, després d’un dia sencer de manifestacions multitudinàries a tot Catalunya en una jornada d’aturada general, per pronunciar un discurs en que avalava la via repressiva del govern de Rajoy contra l’independentisme. Es va adreçar especialment als ciutadans de Catalunya que se sentien ‘preocupats per la conducta de les autoritats autonòmiques’, dient-los que no estaven sols i que tenien tot el suport i solidaritat de la resta d’espanyols. Ni una paraula sobre els centenars de ferits que feia només dos dies havien estat víctimes de la brutalitat policíaca. El rei espanyol va prendre una posició clara en el conflicte. Però sobretot, amb la seva compareixença extraordinària, d’una gran duresa de contingut i de forma, va emparar l’acció repressiva que vindria, d’una banda, i el discurs polític i mediàtic que l’acompanyava, d’una altra.


Ja fa mesos que veiem com s’ha anat construint un relat per a justificar la repressió a Catalunya, des del moment que Junts pel Sí i la CUP van polir diferències i Sáenz de Santamaría va enterrar la falsa operació ‘diàleg’. I amb la data del referèndum ja fixada, aquest estiu vam veure un aperitiu d’allò que va arribar després: l’hostilitatde la majoria dels mitjans espanyols contra l’independentisme l’endemà mateix dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils, seguida d’una campanya de desprestigi contra els Mossos d’Esquadra, tan bon punt es va evidenciar que el govern català era capaç d’actuar com un estat independent en matèria de seguretat i d’emergències als ulls de tot el món, en una situació de gravetat extrema.

L’atac contra l’escola catalana
Amb la campanya de l’1-O, l’atac contra els Mossos, personificat en el major Josep Lluís Trapero, ha tingut continuïtat en l’àmbit de l’ensenyament, una fixació recurrent de Ciutadans i del PP en els intents de dinamitar el sistema d’immersió lingüística a Catalunya. És en l’ensenyament que hem vist els últims exemples d’imposició d’un discurs mediàtic a Espanya, que consisteix a criminalitzar mestres, directors de centres, pares i fins i tot alumnes en una pretesa campanya de persecució dels no independentistes. L’atac (i la mentida) cerca el conflicte lingüístic. Vegeu les declaracions del ministres d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, aquest cap de setmana passat en una televisió francesa: ‘Si aneu a Catalunya sentireu parlar català. Els qui tenen dificultats són els qui volen parlar en castellà.’ El periodista li demana si és cert que a les escoles es pot aprendre anglès, francès i català però no espanyol, i Dastis respon que sí: ‘Sí, sí, l’espanyol és discriminat a les escoles públiques catalanes’, diu. L’entrevistador se sorprèn. Vegeu-ho al minut 6.00 de l’entrevista:




El discurs polític i el discurs mediàtic es compassen. Quan Dastis deia això, els mitjans espanyols ja desfermaven una nova onada d’informacions per criminalitzar l’escola catalana. Un dels exemples més cridaners és el que va publicar El Mundo la setmana passada: ‘Nens, avui no farem matemàtiques, farem Infocat’. Una ‘notícia’ que, d’entrada, no encerta ni el nom del programa informatiu per a infants de Televisió de Catalunya, ‘Info K’. Un dels subtítols diu: ‘les escoles de Catalunya adoctrinen els nens l’1-O i canvien les assignatures bàsiques per una nova matèria: Infocat.’ La notícia es basa en les declaracions d’alguns pares i mares anònims que es queixen que alguns professors no es van veure amb cor de fer classe l’endemà de la repressió policíaca del primer d’octubre, o per una circular informativa d’una escola sobre la jornada de vaga general del 3 d’octubre. Tot plegat, amb una conclusió: no deixen ‘cap altra opció’ a aquests pares que anar-se’n de Catalunya.

Els mitjans espanyols dibuixen un escenari en què els independentistes persegueixen els qui no ho són, i una situació de minorització, silenci i assenyalament. I tot plegat mentre el govern espanyol parla de totalitarisme i de cop d’estat i el portaveu del PP al congrés espanyol diu que el govern català fa accions pròpies del nazisme. Felip VI els diu a tots: ‘No esteu sols’, i no solament deixa via lliure sinó que ordena a les institucions de l’estat espanyol que actuïn. La repressió és més fàcil de justificar si els qui la reben són responsables d’actuacions inhumanes; per això els independentistes són deshumanitzats, és a dir, hom els nega pràcticament la condició de persona. Per això Felip VI no va dir ni un mot per a les víctimes de la repressió policíaca de la jornada del referèndum, que no eren pas solament els centenars de ferits, sinó els milers, milions de catalans que van ser sotmesos a tot un dia de terror policíac.

‘Espejo público’ transmet un clima irrespirable
La culminació del discurs sobre la persecució dels unionistes a Catalunya la vam veure divendres en el programa ‘Espejo público’, a Antena 3, que és presentat per Susanna Griso. ‘Tres estudiants ens expliquen com és estudiar a Catalunya i denuncien l’elaboració de llistes d’alumnes que no són independentistes’. El vídeo, de poc més de tres minuts, té un començament inquietant: sobre un fons negre amb música de piano de fons, unes lletres sobreimpreses avisen l’espectador que ‘les següents entrevistes s’han fet fora del recinte universitari per temor de represàlies de grups independentistes’. Temor, represàlies, por… Aquesta frase, i les declaracions que vénen després, transmeten la idea que a Catalunya el clima és irrespirable, que hi ha ‘grups independentistes’ que persegueixen la gent pel simple fet de no pensar com ells, fins i tot en un espai de llibertat com la universitat.


El periodista es troba amb aquestes tres estudiants en un bar. Expliquen la permissivitat del rectorat de la UAB pel que fa a la suposada repressió de què són víctimes; parlen d’escopinades, d’insults i de cops a la taula perquè no se senti què diuen quan volen parlar a classe. En cap moment el reportatge no diu que un dels testimonis milita activament a Societat Civil Catalana i a Ciutadans, una dada sobre les preferències i motivacions polítiques de les protagonistes que és essencial.

Testimonis manipulats

En aquell cas, els testimonis deien allò que s’inscrivia en el discurs preconcebut. Però, si no és així, es manipula el sentit d’allò que diuen mitjançant el muntatge, i avall. Això els va passar a dues joves, el testimoni de les quals fou manipulat en una notícia de l’informatiu del vespre de Telecinco del 4 d’octubre. La notícia parlava de ‘topades violentes entre joves’ en la jornada de manifestacions per l’aturada general, unes mobilitzacions multitudinàries i pacífiques que van contrastar amb algun incident aïllat a càrrec de petits grups de manifestants unionistes. Però, justament, aquests incidents van ser elevats a la categoria, el to i l’ambient que expliquen a Espanya que es viu a Catalunya.



El relat que es crea diu que la violència la causen i l’executen els manifestants independentistes. L’enorme rebuig que han desfermat accions com l’assalt a la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs, les mesures repressives prèvies al referèndum i, sobretot, la violència policíaca contra els votants el primer d’octubre no han estat capaços de transformar un moviment cívic i pacífic en un moviment violent. Malgrat això, si la realitat no s’ajusta a allò que pretenen que passi, elaboren el relat del tumult: amb notícies com aquestes en mitjans espanyols que acompanyin les querelles de la fiscalia per sedició. Per justificar la condemna per sedició, cal que hi hagi accions tumultuàries; i si no n’hi ha, s’inventen.

Violència omesa i escarni

De la mateixa manera, la violència que han hagut de suportar els independentistes és ocultada (com hem vist en el discurs de Felip VI), menystinguda (com hem vist en les declaracions de responsables polítics del govern espanyol com Enric Millo i Juan Ignacio Zoido) o ridiculitzada i escarnida. I això ho han fet alhora mitjans de comunicació i partits. Ho han fet amb la jove que fou arrossegada per terra en un col·legi electoral, a qui van colpejar i van fer mal als dits d’una mà. Marta Torrecillas fou víctima d’una agressió d’agents de la policia en un col·legi electoral, com es pot veure en aquest vídeo:



Primerament, va explicar que li havien trencat uns quants dits d’una mà, perquè li ho havia semblat després d’haver rebut l’atenció mèdica. Però després va rectificar i va explicar que no els tenia pas trencats. Aquest cas ha estat agafat com a argument fins i tot per part del president espanyol, Mariano Rajoy, per mirar de desmentir i de qüestionar les imatges de violència que han fet la volta al món. A El Mundo van arribar a publicar un article titulat ‘Marta “dits-trencats” i la gran mentida de l’1-O‘, en què graten en la seva vida privada i personal. I es fixen tant en la qüestió dels dits trencats que tant els fa que fos arrossegada escales avall i vexada. I això que en publiquen la imatge escandalosa.


El cas de Marta Torrecillas va ser explotat fins al límit en articles de diaris i en tertúlies de televisions espanyoles. El periodista Eduardo Inda la va escarnir fins a tal extrem en una tertúlia a ‘El programa de Ana Rosa’, a Telecinco, enmig d’una connexió en directe amb el parlament amb la periodista Mayka Navarro, que aquesta no va poder suportar més la pressió i va acabar plorant. Ni tan sols hi va haver consideració per la periodista en aquella situació, i va acabar essent acomiadada per part de la presentadora amb un to burleta: ‘Mayka, a plorar una mica i ara tornem, que se t’escorrerà el rímel.’

Hem vist que la violència rebuda pels independentistes és banalitzada, menystinguda o amagada. Però, per més que sembli contradictori, també ha estat aplaudida. La sortida de vehicles de la Guàrdia Civil de diversos indrets d’Espanya venint cap a Catalunya enmig dels crits ‘a por ellos’ no fou criticada per ningú del govern espanyol. Silenci del PP i del PSOE. I de Ciutadans, és clar. Un missatge i una imatge d’odi com aquella no va merèixer cap denúncia de cap autoritat de l’estat espanyol. Encara més: dies més tard, passat l’1-O, van córrer imatges d’agents de la policia espanyola fent el mateix crit. I cap condemna, tampoc.

No tan sols això, sinó que el dirigent del PP català, Xavier García Albiol, va arengar els agents de la policia espanyola que eren a Calella per donar-los ànims per les concentracions de protesta que hi havia arran de la violència que havien practicat el primer d’octubre. I en aquell discurs, fet per un dirigent d’un partit sense responsabilitat de govern a un cos policíac, García Albiol parlava dels ‘catalans de bé’, assenyalant, doncs, els catalans dolents. ‘Us demano molta força, perquè els catalans de bé, que som els catalans que també ens sentim espanyols, us necessitem. S’ha de lluitar i s’ha d’aguantar.’ Us imagineu que Anna Gabriel o Gabriel Rufián anessin a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a arengar els agents? Com reaccionarien, tots els mitjans espanyols?




La distinció entre catalans bons i catalans dolents també la va fer el rei espanyol Felip VI en el discurs del 3 d’octubre. és una distinció que també queda clara quan un reporter de Telecinco explica en una connexió en directe a Barcelona qui són els catalans que dominen els carrers i que intimiden i qui els que no gosen sortir de casa:


I si, per tot plegat, ara que ja hi ha dos presos polítics catalans, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a Òmnium se li acut de difondre un vídeo de denúncia demanant ajuda a la comunitat internacional, de seguida apareixeran mitjans que han publicat mentides sobre Catalunya, com El País, per dir que el vídeo és mentida.  No queda espai per a res.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Palinuro imprescindible: En nombre de los presos



No era precisa particular agudeza para darse cuenta de lo que iba a pasar. Acción/reacción/más acción. Hasta El País lo ha visto: la prisión de Sánchez y Cuixart da oxígeno al independentismo y así ha sido. Una reacción espontánea, inmediata, masiva de la gente. Aunque El País, siempre servicial con el gobierno, la reduce a unos "miles", ha sido muy considerable y muy, muy generalizada.

La decisión de la jueza,  cuestionada jurídicamente a fondo, es un disparate político mayúsculo, sobre todo por su sublime inutilidad. Ahora hay dos presos políticos, pero el movimiento que lideran sigue intacto, ha generado ya su nueva dirección provisional y mantiene su estructura en red operativa, ahora fogueada con un nuevo objetivo que la ineptitud del gobierno (pues la decisión, en el fondo, es política, como todos sabemos) le ha entregado en bandeja.

Ahora hay cientos de miles de gentes en las calles y la actitud de desobediencia (las institucioness catalanas paran dos días en protesta por el encarcelamiento) se extiende por la sociedad. El punto siguiente de más acción/más reacción pinta oscuro. De un lado tenemos una sociedad muy movilizada en paralelo con un duelo institucional entre el govern y el gobierno de consecuencias imprevisibles, y de otro 10.000 efectivos de antidisturbios acantonados en Cataluña. En cualquier momento puede saltar una chispa y producirse un desastre de esos que los burócratas de la UE llaman irreparables.
Preparándose para la eventualidad, el discurso del gobierno, con el firme apoyo del PSOE, culpa de antemano a Puigdemont (la derecha suele personalizar sus ataques) de las consecuencias de la aplicación del 155. El razonamiento, en efecto, es el del maltratador, el de culpar a la víctima. Esta tiene que encontrar el recto camino incluso en contra de sus intereses. En el ínterin de la tensa espera se disparan los rumores. Los "duros" del PP quieren ilegalizar los partidos independentistas. ¿Y por qué no las organizaciones sociales como la ANC y Ómnium? ¿Por qué no a la sociedad catalana? ¿Por qué no a Cataluña? No se rían. La aplicación del 155 y el estado de excepción de hecho que ya existen y quieren ser ampliados e intensificados, ¿que es sino la ilegalización de la Generalitat y, por ende, de Cataluña?

Por lo demás, el papel más desgraciado en este drama, que tiene algo de tragedia y algo de comedia bufa, corresponde al PSOE. Su apoyo sin reservas a la política represiva del PP, que se presenta como una muestra de alto sentido del Estado, pone de relieve que carece de un proyecto propio que pueda medirse en tirón electoral con el del PP. Se trata, pues, de un cálculo electoral. Y un cálculo electoral erróneo porque, puestos a votar la unidad de la Patria, la gente va al de la Patria de toda la vida.
Esta lamentable subalternidad de los socialistas (como la de toda la izquierda española en el banco de pruebas de Cataluña) desciende a niveles de auténtica sumisión. Sánchez ha pasado de anunciar que pediría inmisericorde la dimisión de Rajoy a retirar a escondidas, en la noche y la niebla, la petición de reprobación de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría a raíz del vandalismo policial en Cataluña que él mismo había ordenado presentar. Después de esto, pensar que el PSOE pueda suponer algún tipo de contrapeso a los seguros excesos del PP en el Principado es estar en Babia.

Es más, los socialistas, movidos por un renacido espíritu nacional español viajan a Bruselas a modo de embajadores del gobierno. ¿No quedábamos en que el conflicto catalán era un asunto interno español? ¿Qué pinta Sánchez en Bruselas desactivando el mensaje de la "represión" en Cataluña? Puestos ya a hacerle el trabajo sucio al gobierno, el SG puede aprovechar para negar que hubiera vandalismo policial el 1/10 y mucho menos 900 heridos. Al fin y al cabo, es lo que sostiene el señor Hernando, del partido al que el señor Sánchez apoya, el mismo seeñor Sánchez que el día 2 de octubre felicitaba a los cuerpos de seguridad del Estado por su actuación en Cataluña, pero no tenía ni una palabra para lamentar las víctimas.

Pero, ténganse los chistes. Si el PSOE se encuentra en este calamitoso estado, Podemos ni estado tiene. El conflicto España/Cataluña lo ha pulverizado y hecho enmudecer. Su ideología de izquierda lo lleva a simpatizar con la causa catalana (sin entender gran cosa de ella), pero su pragmatismo le aconseja no contradecir el espíritu nacional-español tan presente entre su electorado como en el del PSOE o los otros partidos dinásticos. Así que ahí se ha quedado, aferrado a su fórmula ideal de un referéndum pactado legal que los otros partidos españoles no aceptan. Una jaculatoria hueca. Un "Virgen, que me quede como estoy" mientras pasa esta tormenta.

Podemos vino a revolucionar España sin pensar en Cataluña y Cataluña ha revolucionado España sin pensar en Podemos.

Publicado por Ramón Cotarelo

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre






diumenge, 15 d’octubre del 2017

PREPAREM L'ÈPICA PER GUANYAR LA LLIBERTAT

Font: desconeguda, rebut per whatsapp

La setmana que comença, aquest dilluns 16 d'octubre, és decisiva. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, haurà de respondre, després d'haver ofert diàleg, el requeriment del govern espanyol sobre la Declaració d'independència. 

Jordi Sànchez i Agustí Alcoberro, camí de Madrid
El president de l'Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, amb el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el major i una intendent dels Mossos d'Esquadra, tornen a declarar davant l'Audiència Nacional per uns suposats delictes que són un abús de dret i amb l'amenaça latent que hi hagi detencions. La separació de poders, a l'Estat espanyol, ha desaparegut.

L'1 d'octubre vam votar i la nostra veu va ser clara i forta. Estiguem preparats per mobilitzar-nos pacíficament i defensar les nostres institucions, el Sí del referèndum i les nostres llibertats. Estiguem atents a les comunicacions oficials: al correu, al canal obert de Telegram, a les xarxes socials, a les declaracions públiques de les persones que ens representen, el mateix Jordi Sànchez i el vicepresident Agustí Alcoberro. 

No escampem rumors, hi pot haver molta confusió, sovint interessada.

La República Catalana ja arriba!


Assemblea Nacional Catalana


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre