traducció - translate - traducción

dimarts, 27 de febrer del 2018

NO TE QUIEREN, FELIPE | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Pero, ¿a quién se le ocurre? Solo a estos, tan necios que se creen sus propias mentiras. La primera de todas, la más evidente, la más palmaria: que el independentismo, el antimonarquismo, el republicanismo catalanes son cosa de cuatro elementos resentidos y antiespañoles. Bastará con descabezar (sic) a los líderes para que baje el suflé. Además son unos cobardes que se arrugan ante la justicia y se dan prófugos o presos. Es una mentira que, como el rinoceronte de Ionesco, acabará ocupando todo su ya escaso espacio mental.

Cualquiera diría que, con el recibimiento que ayer tributó Barcelona a Felipe de Borbón, esa mentira ha estallado como una pompa de jabón. Se presenta como el soberano que visita la colonia (tierra conquistada) a la que acaba de disciplinar por la violencia y se encuentra solo, junto a sus fieles servidores españoles, la vicepresidenta y el delegado del gobierno, de quien se dice que llevaba una corbata VERDE. Nada de representación institucional de los indígenas. Solo el ruido de una ciudad que no lo quiere y se lo dice.

La regia mano se quedó sin besar salvo por la alcaldesa de L'Hospitalet. Luego, la cena, un suplicio, frente a un presidente del Parlament con el lazo amarillo en la solapa y que no tuvo el detalle de aplaudirle el discurso. Ese en el que se entrevé la amenaza de que, si no se le besa la mano (él lo llama "lealtad institucional"), el Congreso Mundial de Móviles se irá de Barcelona. Hasta para las amenazas es lento. El director del Congreso ya había aclarado por la mañana que ellos piensan seguir en Barcelona, sin cuidarse poco ni mucho del rey porque es gente seria de negocios y va a dónde hay negocio y no donde solo hay arrogancia e ineptitud.

Pero no importa, esta gente incomprensible seguirá a lo suyo porque se creerán sus mentiras según las repiten sus medios: que hubo algo de cacerolada y enfrentamientos entre indepes y constituionalistas y numerosas muestras de apoyo y cariño al rey. Sus televisiones hablarán del triunfal recibimiento, darán las palabras del rey en close up y, si te he visto, no me acuerdo. Buena ocasión para que las redes se rían a mansalva de unos medios cuya funciónno es otra que mentir.

Lo que no pueden evitar estos genios es que las imágenes estén en las redes y en las noticias internacionales: muchedumbres abarrotando calls y plazas, contenidas por la policía que volvió a apalear, aunque de modo menos bestial que el 1-O, calles vacías por la noche, a la salida de la comitiva real, with the blue lights flashing across the night, ruido atronador de cacerolas, silbatos, pitos. Los mossos, que se emplearon a fondo, despejaban las calles, esto es, el suelo, pero no el vuelo y por las ventanas abiertas sonaban las sartenes y hasta el himno de Riego a todo volumen, con vivas a la República. Esas imágenes son ya virales, están en el hashtag #destronemlo. De minoría de cuatro iluminados, nada. Son las imágenes de un pueblo que no quiere al Rey, que ha estallado a fuerza de apaleamientos y humillaciones a manos de gentes corruptas e ineptas pero brutales que desconocen lo fundamentos mismos de la política democrática. Un pueblo que está haciendo una revolución de nuevo tipo, algo que los españoles, según se ve, sean de derechas o de izquierdas, son incapaces de entender.

Solo a ellos se les ocurre porque, además de creerse sus propias mentiras, tienen una idea de la realidad que no se parece en nada a la realidad. Como son oligarcas, señoritos y franquistas de toda laya, creen que se puede apalear a la gente impunemente; creen que el rey puede aplaudir el apaleamiento sin que pase nada; que se puede ir al juez a mentir, diciendo que no hubo apaleamiento, que los jueces puede llegar al delirio de sostener que los apaleados son culpables y responsables de su apaleamiento. No están bien de la cabeza. 

En todo caso, son peligrosos. Palinuro decía ayer que  "Todos, hasta el rey, saben que el rey va desnudo. Por fuera y por dentro. No entiende nada de lo que pasa. Ni por asomo. Está lleno de ira y despecho, con lo que cada avez se ciega más." Son, sí, peligrosos. Vete a saber qué darán ahora en tramar. Qué harán, ahora que el rey ha comprobado que quizá sea formalmente rey de Catalunya, pero no de los catalanes. Seguro, segurísimo que no se le ocurrirá pedir perdón por lo pasado, como le dice Puigdemont.

Faltaría más. Su antepasado entró en Catalunya a sangre y fuego. Este ya ha derramado (y sigue derramando) la sangre; y el fuego, según se mire. Porque los catalanes harán cosas, pero los españoles son muy y mucho españoles. 

A lo mejor no son mentiras sino una incapacidad neurótica de entender la realidad.

Publicado por Ramón Cotarelo


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 26 de febrer del 2018

Nova carta oberta a Felipe VI

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La neutralitat de la corona: una ocasió perduda rere l'altra
Sobre el rebuig dels catalans i les males passades del destí

Pere Grau
Barcelona, 1930, estudis de Professorat Mercantil, en art i literatura autodidacta intensiu. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF. 1955, Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista Llengua Nacional.
Majestat,
Pel juny del 2014 vaig escriure-us una carta oberta en aquestes pàgines que, com és natural, no vau llegir. I, si voleu perdonar-me la immodèstia, és llàstima que no ho féssiu. Ara podríeu constatar que allò que hi deia era una veritat com un temple. Allà augurava que, tal com us havien educat, era gairebé impossible que vós poguéssiu ser l'home amb prou autoritat i prou visió per fer possible una nova concòrdia amb Catalunya. I acabava dient: “Si m'equivoco i aconseguíssiu que ens separéssim en pau i concòrdia (cosa que facilitaria que algun dia tornéssim a unir-nos, de tu a tu, d'igual a igual) seríeu el rei més gran i més enèrgic que hagi tingut mai el sofert poble espanyol. Però no tinc cap esperança que això succeeixi i el vostre discurs inaugural m'ho confirma. I, Majestat, cregueu que ho sento. Per vós i per tots plegats.”
Al vostre discurs inaugural s'hi va sumar el vostre del 3 d'octubre del 2017, que els ultranacionalistes espanyols van interpretar com una carta blanca per anar “a por ellos”. I això va acabar de reblar el clau. Tot plegat, repeteixo, és una conseqüència lògica de l'educació rebuda i dels principis que us van inculcar com a dogmes invariables. Franco va dir al vostre pare que governés com volgués, però que no permetés mai que “Espanya es trenqués”. I és molt possible que Joan Carles I us digués el mateix a vós quan va abdicar. Però ja era massa tard. Quan vau jurar el càrrec, l'Espanya il·lusòria que els ultranacionalistes veneren ja s'havia trencat feia temps, perquè precisament ells ho havien fet tot per impedir que l'Espanya real, amb la seva diversitat de pobles, es plasmés en la seva organització estatal i jurídica.
Als llibres d'història d'Espanya els dos primers reis de la casa d'Habsburg, Carles I i Felip II, són lloats com dos grans monarques. El que mai no s'explica prou als escolars és que no eren reis d'Espanya en el sentit que després van ser-ho els vostres avantpassats de la dinastia borbònica. “Espanya”, en el seu cas, era un nom per simplificar el fet que eren reis de diferents reialmes dels que ells eren el “clip” que els unia. Aquells “grans reis d'Espanya” ho eren, des del primer moment, de Castella. Però per ser-ho d'Aragó, de Catalunya o de València, havien de jurar les lleis de cada país, davant dels respectius Parlaments. I la justícia de Castella no tenia cap atribució als altres reialmes.
Això, en altres circumstàncies (i si no les heu tingut, potser no ha estat pas culpa vostra), hauria fet possible de prendre'ls com a exemples, i hauríeu pogut ser un gran rei d'una Espanya confederal. En lloc d'això, el destí us ha jugat una mala passada (els poderosos també les reben) i us ha convertit en el símbol de totes les vexacions, injustícies i arbitrarietats que Catalunya rep d'una casta de polítics ineptes, en gran part corruptes, i moguts sovint per interessos molt materials que amaguen amb la capa del seu patrioterisme de sarsuela barata.
Que a la Rambla barcelonina els crits de “Borbons fora!” us enutgessin, que també ho fes el referèndum català del 1-O, i que ara us sentiu afrontat pel rebuig que rebeu a Barcelona al congrés  Mobile, només es pot comprendre si es té en compte que segurament ningú del vostre entorn s'ha preocupat de donar-vos una idea clara i veritable de la situació a Catalunya i dels sentiments dels catalans tan sovint trepitjats i escarnits. Si no, no us estranyaríeu de res.
No us hauria de sorprendre el desafecte de tants catalans (de possibilitats d'informar-vos sobre els motius veritables, en deveu haver tingut més d'una), i si us enutja, hauríeu de fer examen de consciència i rumiar què és que no ha funcionat com us havien inculcat i rumiar si heu tingut els consellers adequats; si no, us hauria calgut escoltar també gent del camp contrari per poder-vos formar una idea més equitativa de la realitat.
L'orgia desfermada pel govern Rajoy amb la seva aplicació del 155, d'una manera que vulnera fins i tot la Constitució Espanyola i tota l'ordenació jurídica de l'Estat, cosa que vós tàcitament heu permès i aprovat, ha destruït definitivament (si encara en quedaven) les possibilitats de trobar una solució per sota del nivell de la independència catalana. I qui us digui el contrari, us menteix descaradament.  És clar que, posats a mentir, als polítics espanyols no els ve d'un pam.
Com us deia a la primera carta: “us han carregat a les espatlles una “missió impossible” en la qual, sense cap culpa vostra, haureu de defraudar moltes de les esperances que els espanyols tinguin en vós”. Llavors encara no en teníeu cap culpa. Ara ja no puc eximir-vos-en tan clarament, encara que segueixi atribuint-ho tot al pes feixuc de tot el que us van ensenyar.
Potser un dia podreu tornar a ser rebut a Catalunya amb aplaudiments i amb simpatia. Però serà si hi veniu com a rei d'un altre estat amb el qual Catalunya mantingui bones relacions, fins i tot més estretes que amb tots els altres països de la UE. Us ho desitjaria de tot cor.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 23 de febrer del 2018

Com es pot portar Espanya davant el Tribunal de Drets Humans? Set preguntes i set respostes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Analitzem les possibilitats que hi ha de dur la justícia espanyola davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans i com pot ser de decisiu aquest organisme



El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), també anomenat Tribunal d’Estrasburg, és la instància a la qual podrien recórrer els presos polítics independentistes una vegada esgotada la via judicial espanyola. Aquest tribunal examina les possibles vulneracions de drets que recull el Conveni Europeu de Drets Humans i té jurisdicció sobre cinquanta-set estats que formen part del Consell d’Europa. És a dir, és un tribunal internacional que va més enllà de l’àmbit de la Unió Europea.

El judici contra els dirigents independentistes encausats per rebel·lió i sedició pot començar a la tardor. És previst que el jutge Pablo Llarena acabi la instrucció les setmanes vinents, una volta hagi pres declaració a la resta d’encausats citats al Tribunal Suprem espanyol.

Fins ara, diversos juristes han assenyalat les irregularitats en les interlocutòries de Llarena que justifiquen que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn continuïn en situació de presó preventiva. També s’ha criticat que la justícia espanyola sobrepassa els límits constitucionals. És el cas de les acusacions de rebel·lió en un context de no-violència en què s’intenta fabricar un relat per a justificar que l’actuació dels cossos policíacs espanyols a Catalunya va ser culpa de l’actitud de resistència passiva i pacífica de la ciutadania i de les crides a la mobilització. I també de les mesures cautelars que ha dictat el Tribunal Constitucional espanyol contra la candidatura de Carles Puigdemont a la investidura.

Tenint en compte aquesta situació i les condemnes a presó que pugui haver-hi els mesos vinents contra els dirigents de l’independentisme, una via a explorar és la justícia europea. En principi, la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg és aplicable al dret intern espanyol i, per tant, els jutges de l’estat espanyol haurien d’aplicar-la. Exposem algunes preguntes amb resposta sobre les possibilitats de recórrer a la justícia europea per a analitzar les actuacions que duen a terme els tribunals espanyols.

Quan es podran portar les decisions de la justícia espanyola al TEDH?Quan s’hagin esgotat tots els recursos de la via interna. En el cas de la presó preventiva de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart, davant la negativa del Suprem, cal presentar un recurs d’empara al Constitucional. Aquesta setmana, el TC va admetre a tràmit els recursos de Sànchez i Cuixart, i una volta es pronunciï les defenses ja podran presentar un recurs al TEDH. Pel que fa al judici, quan hi hagi la sentència del Suprem, es podrà recórrer en contra abans de presentar un recurs a Estrasburg.

Quant temps pot tardar una sentència del TEDH sobre els presos polítics?Diversos anys. Potser sis o set. La lentitud és una de les característiques de la justícia europea. Depèn del nombre de demandes obertes sobre un estat afectat, del sistema de prioritats que estableix el mateix tribunal. A vegades, la resolució pot escurçar el termini, en funció de la gravetat de la violació de drets.

Durant aquest temps, el TEDH pot obligar Espanya a alliberar els presos?Sí. En els recursos, les defenses poden demanar mesures cautelars a Estrasburg perquè alliberi els presos polítics mentre examina si s’han vulnerat els seus drets fonamentals i si el judici que han rebut ha estat just i imparcial.

Què pot examinar el TEDH?Els drets fonamentals vulnerats, com ara la llibertat d’expressió, les detencions, el dret de participació política, la llibertat de consciència. Estrasburg també pot analitzar l’aplicació dels tipus penals previstos (en aquest cas, rebel·lió i sedició) contra els presos i les condicions d’imparcialitat i independència del tribunal.

Poden obligar la justícia espanyola a repetir el judici?Sí. Si el Tribunal d’Estrasburg conclou que no s’han donat les condicions per a un judici just o bé que no és justificada l’aplicació dels tipus penals de rebel·lió i sedició, pot sentenciar que l’estat espanyol ha de fer repetir el judici de tal manera que no es vulnerin els drets fonamentals dels encausats.

Es pot recórrer en contra de les mesures cautelars del TC contra la investidura de Puigdemont?Sí. Puigdemont i JxCat poden recórrer contra les mesures cautelars del TC perquè no hi ha cap tribunal de rang superior en l’ordenament jurídic espanyol. També poden demanar que el TEDH suspengui les mesures cautelars del TC en un termini curt mentre les examina, malgrat que no hi ha jurisprudència en matèria de dret de participació política i que, per tant, s’exposarien a veure denegada la seva demanda. A més, si el TC admet a tràmit el recurs del govern espanyol, el recurs cauria, perquè la situació hauria canviat i s’hauria d’analitzar si presentar-ne un de nou.

Un ciutadà particular pot presentar un recurs davant el TEDH?Sí, amb un advocat que conegui el procediment davant el Tribunal d’Estrasburg. La majoria de recursos no s’admeten per defectes de forma. A més, és recomanable que, si hi ha una vulneració que afecta diverses persones, es presenti una única demanda col·lectiva.

Més informació

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 22 de febrer del 2018

“No volen que ens identifiquem com a catalans” | Raül Garcia i Aranzueque

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Joaquim Arenas va ser un dels artífex del model d'escola en català a principis
dels anys vuitanta Foto: QUIM PUIG
Joaquim Arenas (Mataró, 1938) va ser un dels ideòlegs del model d’escola catalana i del mètode immersió lingüística a l’ensenyament, que es va començar a aplicar a principis dels anys vuitanta. Des d’aleshores, ha vist nombroses polèmiques a l’entorn de l’educació.
Què li sembla la inclusió de la casella del castellà en el full de matrícula?
El problema no és posar una casella més o una casella menys. El problema és l’embat que suposa contra el model educatiu català, un model de consens que ha estat admirat per tot Europa, pels Estats Units, pel Brasil, i que recollia la voluntat dels pares i els professors.
Els seus detractors proposen un model bilingüe.
Hem de recordar que estem en una societat en la qual existeix el poliglotisme. A Catalunya hi ha més de 280 llengües i el model d’escola catalana fa que hi hagi una cohesió social, que el vincle més sensible sigui la llengua amb la qual tots els ciutadans es puguin reconèixer. Això no agrada a alguns polítics que no tenen ni idea de pedagogia lingüística ni de sociolingüística. No els agrada perquè volen atacar Catalunya i saben que ho poden fer atacant la llengua i desmuntant allò que fa que es mantingui malgrat les dificultats que hem tingut.
Doncs Ciutadans ha tingut molts vots en aquestes eleccions.
Ciutadans ha tret molts vots en les eleccions perquè amb la mentida es fan miracles. La senyora Arrimadas i el senyor Rivera no paren de dir veritables calúmnies contra Catalunya. Fan una proposta de trilingüisme, però no hi ha ningú que pugui garantir la igualtat de tres llengües i ningú que tingui dos dits de front i honradesa pot comparar la situació del castellà amb la del català.
A les Illes Balears van intentar un pla de trilingüisme.
Sí, ho van intentar i hi va haver tres setmanes de vaga. Si hi tornen es trobaran amb una oposició radical per defensar el model de tractar igual els nouvinguts, parlin com parlin, i els que ja hi són perquè tots s’identifiquin com a catalans. El problema d’alguns és que no volen que els ciutadans de Catalunya ens identifiquem com a catalans.
La comunitat educativa ja ha dit que faran el que calgui per evitar un canvi de model.
És que és un disbarat enorme! El mateix Tribunal Constitucional va dir l’any 1996 que era el millor model d’escola. Pensi que els resultats que obtenim de castellà són superiors, fins i tot, al que hi ha en altres territoris de l’Estat.
Quines conseqüències tindria aquest canvi per a l’aprenentatge de les llengües?
Primer de tot, que separaria els nens per qüestió de llengua, cosa que és absolutament il·legal perquè va contra la llei d’educació de Catalunya, que diu que no se separarà els nens per aquest motiu ni en grups classe ni en grups dins de la classe. La divisió dels alumnes, uns en català i uns altres en castellà, tampoc ajudaria que les 280 llengües que hi ha a Catalunya fossin respectades.
Què es pot fer per blindar el model d’escola en català?
Els professors, els pares i els mateixos alumnes grans han de tenir el concepte de dignitat i no permetre fer un pas enrere, i estic segur que això ho tenen molt clar.
Aquest cop, però, és més difícil. El govern està intervingut per l’Estat.
És un inconvenient grandíssim, però jo confio molt en la dignitat i la professionalitat dels mestres i dels pares.

NOTÍCIES RELACIONADES



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 20 de febrer del 2018

#llibertatValtonyc: Totes les seves lletres!!!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de valtonyc Lletres

Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós