traducció - translate - traducción

dissabte, 29 de novembre de 2014

EL PROCÉS I COM ACABAR AMB ELS PAÏSOS CATALANS

Publicat el 27 de novembre de 2014 al bloc de mesvilaweb L'ALEIX DE CA LA TOCA


Els indicadors que mostren com la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els Països Catalans, no són l’objectiu de l’anomenat Procés sobiranista són molts i evidents, diria que ingents. Tots, en aquests anys de construcció d’aquesta proposta, s’han mantingut en una certa ambigüitat, un segon pla, en una certa opacitat donat que era obvi que per fer-ho efectiu i evident calia un procés propi dels sectors que han estat els independentistes pròpiament dits, allò de l’Esquerra Independentista. Calia que dins d’aquesta espai polític, social, cultural… ideològic hi hagués una reflexió i una praxi que permetés fer un pas de la ideologia al pragmatisme, i amb la previsió que hi hagués qui s’hi resistís.
Per una banda, els qui han dibuixat i donat forma al Procés, havien de fer camí, de marcar línia, establir les parets mestres, no podien dedicar temps a aspectes laterals que a més afectaven una part suposadament menor de tot plegat –no cal oblidar que el Procés pretén assolir una majoria de sobiranistes en una societat que fins ara no s’ho havia plantejat mai seriosament això. Així doncs, calia anar fent via i alhora que algú es dediqués a  treballar aquest tema per aconseguir doblegar reticents i intransigents.
Per una banda, Òmnium i l’ANC, juntament amb l’AMI, tiraven pel dret amb les seves funcions, definint amb mapes, consignes i propostes que la territorialitat era la que es desprenia del pacte amb el franquisme i que va dibuixar la comunitat autònoma de Catalunya –i que va establir per llei constitucional que els Països Catalans no es podien federar/organitzar. Per una altra, dins l’esquerra independentista alguns alumnes aventatjats calia que comencessin a plantejar que fer-se grans volia dir assumir coses que fins ara havíem volgut però que no ens podíem quedar en l’idealisme, que no ens podíem fixar en un immobilisme romàntic i poc productiu i que, sense negar els somnis, calia fer política, tocar la realitat.
Com que la cosa no acabava de quallar, calia pujar el to. Per una banda, recollir tot el suport del Procés, moral, econòmic, mediàtic… i per una altra començar a crear estructures que fessin discurs catalunyista des de dins. Idees com que estem davant d’una revolució, que tenim pressa, que no podem preferir esperar el país i renunciar a trencar Espanya, que hi ha ritmes, velocitats i consciències que no poden casar, que cada territori històric esdevingut comunitat autònoma ha de ser subjecte del seu dret a decidir –sempre dins del marc estatal espanyol.
Igualment, calia començar a predicar amb l’exemple i a dibuixar un escenari postindependència en què la idea de “país normal” que ha anat introduint-se en el Procés deixés clar que ja no hem de ser l’Esquerra Independentista –alguns s’atreveixen a dir en públic que preferim ser independentistes que independents!-, sinó l’Esquerra de Catalunya. Com podem voler seguir sent independentistes si ja tindrem l’estat independent?
Cal remarcar com de clar ho va dir en el programa Divendres de TV3 el sociòleg de capçalera del Procés, Salvador Cardús, en afirmar que de la proposta d’Artur Mas se’n desprèn que caldrà preparar els nous partits per a la nova situació, donat que ja no s’haurà de ser independentista.
Per als qui els Països Catalans havien estat objectiu indiscutible –fins a l’adveniment del Procés catalunyista- i per als qui els havien tingut presents en algun moment, caldrà buscar fórmules que justifiquin la renúncia i alhora que garanteixin una certa dignitat. Així, l’ANC, ERC, Reagrupament o SI han fet un seguit d’adaptacions als seus objectius o fulls de ruta on es planteja una catalanitat de dues categories. De primera i universal per als habitants de Catalunya i de segona, a demanda i provisional –fins que els respectius territoris facin el seu procés i decideixin què volen ser-, per als de la resta del país que es declarin de nacionalitat catalana.
Alguns ho tenen més fàcil des que anomenen al país Catalunya, amb la qual cosa si la independència ho és de la part estricta o de tota no tenen problemes conceptuals. D’altres el Procés els ha alliberat del pes d’haver de parlar d’una cosa desconeguda, un xic esotèrica i voluntarista, i ara ja poden exclamar tranquil·lament que ells són independentistes de Catalunya. I altres, seguiran amb la confusió de parlar del país però seguiran treballant per una regió elevada a la categoria de nació per obra i gràcia dels interessos del neoliberalisme catalunyista.
L’escriptor de Xàtiva, Toni Cucarella, afirmava en una intervenció en l’acte de presentació de Som Països Catalans a Sueca que al “Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans. Per  a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més “còmoda”, menys conflictiva (…)”.
Si assumim aquest plantejament serem còmplices actius, responsables directes de la desaparició de la nostra nació. Si Catalunya esdevingués un estat, no hi ha dubte que el país en el seu conjunt se’n ressentiria, però una nació esquarterada no està encara vençuda. Passar d’estar dividida en tres estats a quatre seria pitjor, però seguiríem existint. Perquè cada matí, en alçar-se, arreu del país hi haurà qui es reconeixerà com a catalana, sigui a Calaceit, a Algaida, a Banyeres de Mariola, a Santa Gertrudis de Fruitera o a Baó.  Així que, senyors Cardús, Mas, membres il·lustres del pensament històric de l’independentisme d’esquerres, pragmàtics nouvinguts a la causa, elaboradors del pensament únic catalunyès i nordista, per deixar de ser independentistes abans haurem de tenir la nació alliberada, i els Països Catalans, amb el Procés catalunyista, no ho estaran.

Publica un comentari a l'entrada