traducció - translate - traducción

diumenge, 1 de novembre de 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 5 - SOU UNS NAZIS QUE IMPOSEU EL CATALÀ

«No hay ninguna diferencia entre un judío con estrella amarilla perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar castellano en el patio del colegio.»
Francisco Vázquez (11-12-2012)

«Cuando empezó a ser sospechoso ser alemán y judío, las cosas empezaron a ir mal.»
José Bono (14-11-2012)

«El hipernacionalismo ha provocado 100 millones de muertos en Europa.»
Marcelino Iglesias (11-11-2012)

Paco Caja, cap de Convivència Cívica Catalana
(* més informació al final de l'article)
  Si l'economia o 1'expulsió d'Europa han estat els principals arguments de la por des dun punt de vista material, equiparar independentisme amb nazisme ha estat un recurs pretesament intel·lectual per des­acreditar la causa sobiranista. Aquests tres fragments són extrets de declaracions fetes per polítics, però ha estat una comparació recorrent sobretot per diferents veus mediàtiques presents en columnes de diari edi­tats a Madrid o tertúlies de mitjans d'àmbit estatal. I també a Telemadrid. Aquesta equiparació és inacceptable, errònia, malè­vola i cínica, i a Alemanya fóra delictiva. Un estat que il·legalitza partits de l'esquerra abertzale però no formacions negacionistes de l'holocaust no pot pre­sumir de tenir un únic tracte democràtic. A Alema­nya, la llei impedeix l'existència d'aquests partits i el codi penal castiga l'ús de simbologia nazi. Pero tam­bé la utilització d'aquesta paraula com a desqualifica- tiu. I per si això fos poc, a l'Estat espanyol hi ha ju­risprudència sobre la qüestió: utilitzar «nazi» com a insult no surt de franc. L'abril del 2011 un jutge va castigar Miguel Ángel Rodríguez (MAR), que va ser portaveu del primer govern d'Aznar, a pagar 30.000 euros a Luis Montes per haver-li dit «nazi». Montes era el doctor de Leganés acusat, jutjat i exculpat d'haver practicat eutanàsies massives en un hospital d'aquesta ciutat madrilenya. En diverses tertúlies MAR va desqualificar Montes utilitzant la paraula «nazi» i el metge s'hi va tornar als tribunals. La sen­tència considera que aquesta paraula és un «epítet in­juriós» amb el qual no es va pretendre atribuir a Montes «la condició de simpatitzant del nacional­socialisme, sinó equiparar-lo amb els qui van ser els més grans genocides de la història recent d'Europa». MAR va recórrer la sentència i va tornar a perdre. L'Audiència Provincial de Madrid va ratificar la con­demna perquè considera que sí, que dir-li a una per­sona «nazi» és una «injúria greu». La reacció a les paraules de Bono, Iglesias i Váz­quez que encapçalen aquest capítol no va ser exacta­ment la mateixa. Hi va haver molta esquinçada de vestidures, desqualificacions de les declaracions i tot sigui dit de pas— desautoritzacions per part del PSC. (Tots tres són militants socialistes i en el cas d'Iglesias 1 afirmació va ser feta durant un míting de campanya electoral dels socialistes catalans). Però ningu es va aturar a negar la més important: el procés d'independència engegat no es fa en cap context bèl·lic (eh senyor Iglesias), no preveu separacions per raó de col·lectiu (eh, senyor Bono) i el més important (perque va ser una acusació feta en present, no en fu­tur), a Catalunya no es castiga ni un sol nen per par- lar castellà {eh, senyor Vdzquez).

  Un procés democràtic i pacífic

  Els partits i col·lectius partidaris que Catalunya tin­gui un estat propi tenen diversos models diferents de com ha de ser aquest Estat. També proposen camins diferents per arribar-hi. I, sembla una obvietat, però les dues úniques grans condicions en què no hi ha discussió és el caràcter escrupolosament democràtic i absolutament pacífic del procés. (Una altra condició gairebé unitària seria la inclusió a la Unió Europea, però la CUP, per exemple, no és partidària de formar part d'un club que considera capitalista). Per tant, la independència de Catalunya arribara per la via pací­fica i democràtica o no arribarà. Les úniques vegades que s'ha parlat de conflicte ar­mat, les veus han sortit sempre de trinxeres espanyo­listes, i especialment significatives han estat les paraules de diferents estaments militars (val a dir que en la seva majoria associacions minoritàries de mili­tars retirats). És el cas del coronel Francisco Alamàn, el 31 d'agost del 2012. La seva principal font argumentativa és novament la Constitució Espanyola, que a l'article 8 deixa clar que una de les funcions de les Forces Armades és garantir la unitat territorial de l'Estat. Novament ens trobem davant d'una sentèn­cia molt contundent però també subjecta a interpre­tacions. I més si tenim en compte que l'article 97 de la mateixa Constitució deixa clara la jerarquia en les operacions militars: és el govern espanyol qui ordena les intervencions. «El Govern dirigeix la política inte­rior i l'exterior, l'Administració civil i militar i la de­fensa de l'Estat. Exerceix la funció executiva i la po­testat reglamentària d'acord amb la Constitució i amb les lleis».De la mateixa manera que un portaavions espa­nyol no pot anar per lliure al golf Pèrsic, no es pot fer una acció militar unilateralment i menys contra institucions democràtiques (i per cert previstes en el propi ordenament jurídic com la Generalitat dividi­da al seu torn en el Govern i el Parlament). «Fer una altra cosa seria un cop d'estat», va recordar el tinent general retirat Pedro Pitarch, assessor militar de l'OTAN. Ho va dir en declaracions a El món a RAC1 el 7 de desembre del 2012. «No cal tenir por d'una intervenció militar a Catalunya. Mentre hi hagi un govern a Madrid la intervenció militar és una utopia».Ni un sol castig a cap nen castellano- parlant en 30 anys d'immersió En el cas de Vázquez, les declaracions són més greus perquè no parlen de suposicions o crides a la por. Son acusacions directes contra una suposada pràcti­ca que es donaria ara i aquí, a les escoles catalanes i al segle xxi. I mes enlla de dir-li de tot menys bonic, no es van sentir moltes veus des de Catalunya que neguessin 1 evidència: aquí no es castiguen nens per parlar en català. Punt. Fi de la comparació. I és que a banda de ser molt bèstia (s'estarien comparant càs­tigs escolars amb la persecució i eliminació física d'un col·lectiu cultural i religiós) la comparació és falsa. En una nota elaborada especialment per a la re­dacció d'aquest llibre, el Departament d'Educació recorda que des del curs 1984 (quan la Generalitat va tenir plenes competències en inspecció de cen­tres escolars) fins a l'actualitat s han rebut unes 40 queixes anuals per diverses qüestions. Cap d'aquestes, cap, ha estat per una situació de tracte discriminatori per ús d'una llengua o una altra. «Sí que hem sabut d'algun cas en què hi ha hagut un tracte irrespectuós per l'ús del català d'un alumne a l'escola». És a dir, just a la inversa del que denuncia Vázquez. La inspectora Margarida Muset, que va veure néi­xer la immersió lingüistica, explica que el castig per parlar castellà provocaria precisament un efecte contraproduent en l'objectiu final, que es 1 aprenentatge del català: «Per experiència personal de molts mestres pioners en la immersió que varen ser ridiculitzats o sancionats per parlar en català a l'escola franquista, es va posar especial èmfasi a ensenyar el català de forma atractiva per l'alumne a partir d'experiències plaents i mantenint per sobre de la llengua concreta emprada un alt nivell de comunicació entre alumne, com­panys i el mestre». Ben senzill, doncs: allò de «la letra con sangre entra» es va eradicar. Però encara més si es volia normalitzar el català. Margarida Muset, que ara és una alta responsable de la Direcció General d'Inspecció, assegura que pa­raules com les de Vázquez «no responen en absolut a la realitat i no se n'ha produït ni un sol cas en cap es­cola o centre d'ensenyament català» en trenta anys d'aplicació de la immersió lingüística. Un sistema que ara és qüestionat per diverses sentències del Tribunal Constitucional i que està amenaçat per la futura llei Wert (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa). Un sistema que «s'ha aplicat ininterrom­pudament i que és un model d'èxit reconegut interna­cionalment». I una cosa que no s'ha explicat gaire a la resta de 1 Estat: «La realitat social, escolar i lingüística no ha provocat mai cap problema als alumnes que inicialment no coneixen el català i que en acabar l'educació Primària són capaços d'expressar-se en dues llengües i d'entendre'n una tercera, amb resultats comparables als alumnes de zones monolingües caste­llanes»

(*) 

Plataforma Constitucional y Autonomista

La Plataforma Constitucional y Autonomista (PCyA) (Plataforma Constitucional i Autonomista) és una associació anti-pancatalanista fundada l'any 2004. La plataforma està formada per diferents associacions o coordinadores d'associacions del Principat, País Valencia, Illes i Aragó: Convivència Cívica Catalana, Federació de Associacions Culturals de l'Aragó Oriental (FACAO), Nou ValencianismeSa Academi de Sa Llengo BaleàCentro Cultural MallorquíPlataforma en Defensa de sa Llengo Baléà. La plataforma és equiparable a la plataforma Basta ya del País Vasc, però en sa vessant d'oposició al “nacionalime pancatalanista”.


Publica un comentari a l'entrada