traducció - translate - traducción

dissabte, 7 de març de 2015

CATALANOFÒBIA 17. LA CAMPANYA PEL CONCERT ECONÒMIC (TANCAMENT DE CAIXES)

No creo que ni allende ni aquende el Ebro se desconozca por nadie que Cataluña tiene «una tradición económica marcada, radicalmente opuesta a la hidalga y burocrática de Castilla, siendo la natural consecuencia que no se puedan entender en la esfera política que ha sido, es y no puede ser menos de ser expresión de los sentimientos y costumbres públicos».
GUILLEM GRAELL

Valentí Almirall
El 1880 Valentí Almirall va explicar com anava la situació econòmica i financera de Catalunya des del punt de vista del catalanisme polític. A parer seu, fins aleshores els catalans havien sabut acumular riquesa, però no l’havien conservat ni administrat. «Nosaltres sabem guanyar diners, però la gent de Madrid té l’habilitat de fer-nos-els saltar de la butxaca, i tot els ahorros acumulats a Catalunya van a parar directament o indirectament a sostenir el despilfarro de la Cort. L’una vegada amb lo paper d’Estat, l’altra amb les societats de crèdit, l’altra és lo Banc Colonial, etc. sempre fins ara han conseguit que no ens aprofitéssim per a res dels nostres ahorros. (...) Si durant aquestos darrers cinquanta anys haguéssim dedicat al foment de millores en Catalunya tan sols una dècima part de la nostra riquesa, fórem avui l’enveja fins dels països més avançats. (...) Lo catalanisme és avui ja prou vigorós perquè pugui estendre’s fins als interessos materials.»[347] El parer generalitzat arreu d’Espanya era, en canvi, exactament la contrària. La creença era que Catalunya vivia consentida econòmicament gràcies a la balança fiscal i el proteccionisme duaner. Un exemple prou representatiu d’aquest estat d’opinió és el de Benito Pérez Galdós quan va escriure una carta el 1886 al novel·lista català Narcís Oller, en la qual, a més de comentar-li qüestions lingüístiques i demanar-li que escrigués en castellà i abandonés el català, li deia: «Ustedes —esto es, los catalanes— son los hijos mimados de la nación. (...) Separatistas nosotros, que vivimos sacrificados a las exigencias de una industria que no acaba de perfeccionarse. (...)¿Qué quiere decir protección más que la obligación en que estamos todos de comprar a Ustedes el producto de sus talleres? O yo soy tonto o protección y separatismo son términos antitéticos. (...) Soy de los que admiran los productos catalanes y no de los que los desprecian sin saber lo que dicen.»[348] S’hi pot comprovar l’hostilitat soterrada i que no hi havia una clara consciència de la necessitat de la industrialització per assolir la plena revolució burgesa, que arreu d’Europa ja havia triomfat. La qüestió fiscal no s’havia pas resolt amb la uniformització i l’harmonització de la legislació fiscal arreu de l’Estat. El catalanisme polític tenia en el problema fiscal una de les columnes ideològiques més fortes, la qual, segons el periodista Manuel Marinel·lo, era un dels «motivos económicos del catalanismo, ó mejor dicho las ofensas económicas que Cataluña recibía anualmente del centralismo».[349] La principal queixa es basava que l’aportació de Catalunya a l’erari públic era superior al que proporcionalment li pertocava en relació amb els altres territoris de l’Estat espanyol. Aquesta proporcionalitat es va calcular en funció de les xifres relatives de la demografia i a la superfície territorial. El 1887 la població del Principat de Catalunya, segons el cens representava, el 10’50 % de l’Estat, però l’esforç fiscal que aportava Catalunya al tresor públic era com si el cens fos gairebé el doble. L’enginyer i economista Ferran Alsina va presentar un estudi a l’assemblea de la Unió Catalanista de 1893 titulat «Criteri econòmic general catalanista», en el qual va computar l’aportació catalana a l’Estat, segons les dades relatives a l’exercici de 1889-90, extretes de «La estadística administrativa de la contribución industrial y de comercio, de la intervención general de la administración del estado y de la estadística general del comercio exterior de España y con sus provincias de ultramar y potencias extrangeras». Dels impostos relatius a la indústria, el comerç i els diferents professionals, la contribució satisfeta en total a l’Estat espanyol era de 41.599.284 pessetes, i Catalunya de l’esmentada quantitat n’havia recaptat 8.812.363 pessetes, per la qual cosa es demostra que el Principat pagava a l’Estat pel concepte de la contribució industrial i de comerç el 21’18 %, és a dir, el doble del que corresponia per la seva demografia. Ferran Alsina també va calcular aquesta aportació per persona. De fet, cada espanyol no català contribuïa pels impostos esmentats amb 2’08 pessetes mentre que el ciutadà català aportava a hisenda per aquest mateix impost més del doble, és a dir, 4’78 ptes. Si per persona la contribució era el doble, l’aportació per superfície territorial era la següent: l’Estat espanyol sense Catalunya pagava 69’40 pessetes per quilòmetre quadrat i Catalunya, 273’40 pessetes. Pel que fa al comerç nacional, és a dir, drets d’entrada, impostos sobre la càrrega, la descàrrega, etc., l’Estat va percebre 81.391.259 pessetes i Catalunya en pagà 48.932.135, per la qual cosa cada català aportava 26’54 pessetes i la resta de ciutadans de l’Estat, 5’17. En la branca dels impostos sobre la riquesa urbana, rústica i pecuària així com en la de drets reials, mines, consum, cèdules personals, timbre de l’Estat i rendes de l’administració, Espanya sense Catalunya pagava 297.249.227 pessetes i Catalunya sola, 46.696.117. Dins d’aquests conceptes, per la redempció militar, Catalunya va pagar 2.098.500 pessetes i la resta del territori espanyol, 6.343.000, és a dir, que si per habitant Catalunya pagava 25’29 pessetes, a la resta de l’Estat només arribaven a 18’82. Sumant totes aquestes partides d’ingressos de la tributació general de l’Estat corresponents a l’esmentat exercici de 1889-90, el govern va ingressar un total de 515.668.122 pessetes, dels quals 104.440.615 van sortir de Catalunya. Fent un repartiment per habitant, a cada català li pertocaven 56’51 pessetes, mentre que per cada ciutadà de l’Estat la contribució només pujava a 26’07.[350]


El Comitè Nacionalista Català, de París, el 1898 va adreçar a la premsa internacional l’opuscle La question catalane, on fa una remarca especial del balafiament públic i de la mala administració de l’Estat espanyol: «Il s’agit, pour lui, de dilapider chaque année, 200 millions de francs, en employés de toute sorte, directeurs généraux, secrétaires, sous-secrétaires et en officiers de toute catégorie. (...) Il ne s’agit pas non plus de posséder una escadre, une flotte qui gouverne la mer, et manoeuvre en règle, mais bien de gaspiller 300 millions de francs pour mantenir des essaims d’employés d’arsenal, sous le pretexte de construire des vaisseaux qui ne finissent jamais.» També s’hi diu que la despesa pública de 150 milions anyals del pressupost de defensa en armament es dedica bàsicament a sostenir un quadre d’oficials més nombrós que el que tenen França i Alemanya plegades. A més a més, explica que «l’État n’a jamais rien fait ni dépensé pour pourvoir Barcelone d’édifices publics appropriés à son importance et a ses nécessités. Si cette capitale a voulu posséder une douane, un palais de justice, une prision a la moderne, elle a dû les payer. Le port est dû, aussi, à l’initiative de la Catalonge; l’État n’y est intervenu que pour entraver les travaux avec les expédients, nommer des inspecteurs et des employés qui les retardent, mais qui n’oublient pas de faire main basse sur les fonds déposés à cet effet par le commerce».[351] A la mateixa època, Guillem Graell reconeix que els catalans són habitualment escarnits per causa de la qüestió fiscal: «Se ha repetido constantemente en la prensa, en conferencias, en libros y hasta en el Parlamento, el perpetuo cargo del egoismo de los catalanes, y quien mejor nos trata, nos elogia por pasarnos de listos. Y la broma es demasiado pesada.»[352] Graell fa una comparació entre el que ha pagat Madrid i el que ha aportat Barcelona de 1895 a 1898, de la qual treu la conclusió següent: «No pretendo sostener que Madrid pague poco, y mucho menos tengo interés en que pague más, pero es indudable que Barcelona paga mucho más que la capital del Reino.» Fent una valoració comparativa de la càrrega impositiva de Barcelona, conclou: «La provincia de Barcelona paga tanto como toda Andalucía, que tiene 87’510 kilómetros; más que Castilla la Vieja, Aragón y Valencia juntas; a poca diferencia lo que toda Castilla la Nueva, incluso Madrid, y próximamente lo que los Reinos de Galicia, León, Extremadura y Múrcia sumados.»[353] Graell fa una anàlisi també de les despeses públiques a Catalunya i especialment fa referència al cas la Junta de Carreteras de Cataluña, creada el 1848, tres anys després de la unificació fiscal, per a la construcció d’infraestructures —camins i carreteres—, les quals es finançaven mitjançant arbitris finalistes que pagaven exclusivament els catalans durant tots aquells anys fins el 1868, atès que l’esmentada Junta fou dissolta pels revolucionaris de la Gloriosa; segons relata Graell: «Las causas verdaderas (d’aquesta dissolució) eran el disgusto que producía, la injusticia de que Cataluña tuviera que costear sus obras, al paso que las costeaba el Estado al resto de España.» Aquells darrers anys del segle XIX es verificava que Catalunya era de les zones que més pagaven al tresor públic per habitant, però paradoxalment en el moment de les inversions públiques no rebia allò que li pertocava, cosa que evidenciava una doble discriminació: les aportacions al fisc i la recepció de la despesa pública. Precisament per aquell temps, el concessionari de la recaptació dels tributs va engegar una campanya d’inspeccions que va crear molt de malestar entre els contribuents catalans i que fou el motiu perquè Catalunya es plantejà unes noves relacions fiscals amb l’Estat espanyol proposant el concert econòmic. No era pas una petició nova, feia temps que el diputat progressista Vila l’havia plantejat al Congrés dels Diputats (1836) i la Unió Catalanista també tenia el concert econòmic en el seu programa. El 1897 el Foment del Treball Nacional va dirigir una instància al ministre d’Hisenda per obtenir que les diputacions provincials recaptessin les contribucions i per concertar amb el govern la quantitat anyal que Catalunya li havia d’aportar. Dins del clima regeneracionista i del tancament de caixes, s’hi varen afegir les organitzacions més representatives tant econòmiques com cíviques i polítiques mitjançant un missatge a la reina regent. També es varen preocupar d’escampar aquesta idea arreu de l’Estat, com ara en l’assemblea de cambres de comerç celebrada a Valladolid; Albert Rusiñol, president del Foment, el gener de 1900 recomanava al seu representant en aquell acte que havia de «desvanecer la atmosfera contraria a Cataluña que ha despertado injustamente nuestra campaña en pro del concierto económico, sin dejar por esto de afirmar nuestra tendencia regionalista».[354]  

L’atmosfera contrària a Catalunya era ben evident, ja que es barrejava molt fàcilment qualsevol tema amb la qüestió econòmica. Quan des del Senat i del Congrés s’atacà el bisbe Morgades perquè havia recomanat que els infants resessin en català, l’editorial del diari El Imparcial es preguntava: «¿Puede convenir eso a los catalanes? ¿Puede creer alguien que, constituido con idioma exclusivamente propio un Estado catalán al lado de un Estado español, iba a conservarse la unidad económica que hoy garantiza a Cataluña un mercado de 17 millones de individuos?» Per poder vendre al seu mercat calia resar en castellà, atès que «en condiciones tales España sería una colonia de Cataluña. Hoy el vínculo nacional quita este carácter a la relación económica. Extraños por las leyes, extraños por la vida interior, completamente extraños por el idioma, los catalanes vendrían a ser como extranjeros. ¿A título de qué habrían de tener entonces el dominio del mercado español? ¿Habríamos de ser colonos el resto de los españoles? ¡No!».[355] Aquesta actitud adversa també es va notar en una sessió al Congrés dels Diputats, el mes de febrer de 1900, sobre el catalanisme polític. El diputat Sallarès i Pla la va aprofitar per contestar a Romero Robledo: «He de añadir también que Cataluña contribuye a los gastos del Estado como debe y como puede; si Cataluña viviera, como algunos han creído, a expensas de las demás provincias, yo sería el primero en dar la razón a los que han vertido ciertas ideas, y han hecho ciertas afirmaciones, no solamente en las Cámaras, sino también en la prensa periódica; pero Cataluña corresponde a los beneficios que pueda recibir del Estado contribuyendo al presupuesto general en la cuantia que demuestra la cifra que, multiplicada por las 49 provincias españolas, en el caso de que todas contribuyeran como contribuye Cataluña, tomando los tipos del presupuesto de 1894-95, daría como resultado que podría tener España un presupuesto de 4.000 millones de pesetas.»[356] L’endemà al Congrés de Diputats, en un debat sobre l’edició del Compendi de la doctrina catalanista, el diputat Santiago Mataix, conservador polaviejista, va recordar la frase de Guimerà pronunciada a la sessió constitutiva de les Bases de Manresa i per incidir que Catalunya econòmicament vivia dels altres va dir: «Guimerá hablaba que la nación catalana, fijaos bien, Sres. Diputados, estaba sujeta a las demás naciones españolas con cadenas de hierro ó de flores, pero al fin cadenas. (...) Podíamos afirmar que esas cadenas eran de oro, pero de oro forjado con los sacrificios de las esquilmadas provincias castellanas, tomando por Castilla las 45 provincias que no forman el Principado de Cataluña, denominación puramente histórica.»[357] En el ple del Congrés del mes de març de 1900 que aprovava els pressupostos generals de l’Estat d’aquell any, es va presentar una esmena a favor del concert econòmic elaborada també pel diputat Sallarès, expresident del Foment del Treball Nacional, que, per malaltia del proposant, la defensà el diputat per Barcelona Josep Cucurella. El va replicar el diputat alacantí Santiago Mataix, que d’entrada volia dividir els defensors de l’esmena: «No está ella suscrita sólo por las siete firmas necesarias por prescripción del Reglamento, de modo que no podía ser la razón del interés que ya vamos viendo en algunos Diputados catalanes para que les agradezcan en su tierra el calor y, aun en otros debates, la pasión que ponen al servicio de estas idea, ni son tampoco sus defensores individuos de un solo partido, y mucho menos representantes de una tendencia exclusiva de la Cámara, ni aun de fuera, puesto que al lado de regionalistas, quizá exaltados, veo conservadores de antiguo abolengo, y espíritus reflexivos junto a jóvenes entusiastas.» Tot seguit es va manifestar contrari a l’esmena per tres raons: «Por creerla casuística, anticonstitucional, y sobre todo, muy egoista.» Cal recordar que en aquells moments l’Estat tenia la recaptació dels impostos concertada amb una concessionària, mentre que no permetia concertar-la amb institucions administratives catalanes. Sense embuts Mataix va atribuir l’esmena al catalanisme: «Pues catalanismo es eso que S.S. nos trae, digo yo, porque no veo en esa enmienda más que firmas de catalanes, firmas de Diputados que representan distritos de Cataluña, de diputados nacidos allí, de Diputados que han intervenido en estas campañas, algunos de ellos, de ideas muy extremadas en la cuestión regionalista.»[358] El diputat de Terol Rafael Andrade hi va intervenir afirmant: «Una cosa quiero y debo decir, porque yo, que afirmo la nacionalidad una e indivisible; yo, que considero a Cataluña como parte integrante de mi Patria, como a mi propia Patria debo defenderla, negando terminantemente que en Barcelona las causas de la pasión, en estos últimos tiempos, por el concierto económico, hayan sido las que ha expuesto el Sr. Cucurella. ¿Cómo vamos a convenir con S.S., sin grave ofensa a Cataluña, en que sus ideas regionalistas, limítrofes al separatismo, por muchos hoy defendidas, que esas ideas económicas afirmativas de un principio de soberanía local, incompatible con la soberanía de la Nación, alcanzaron un período de mayor crecimiento, llegaron a la plenitud de su desarrollo en los momentos de la guerra y en los tristísimos de la paz?» El diputat Andrade invocà la Catalunya treballadora, que havia estat emparada sempre «con los aranceles más protectores que le aseguran, y le asegurarán próspera vida industrial». Els aranzels eren per a tothom, a qui, per tant, havien de protegir, però es feien servir de moneda de canvi. Andrade suposava que per causa de la pèrdua de Cuba els catalans no es volien unir a un cos agonitzant i afirmava: «Yo no puedo admitir que las desdichas de la Pàtria sean las que hayan despertado en Cataluña las ideas regionalistas, autonomistas, y quizas separatistas.» Tot seguit va parlar el ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, el qual, segons Carrera Pujal, era «un acérrimo enemigo de las aspiraciones regionalistas, especialmente de Cataluña». D’entrada, el ministre afirmava: «Cataluña no me juzga bien si no me cree un leal amigo suyo.» Després assegurava que «nada tiene que ver con estos sentimientos la aspiración del concierto económico que es, en suma, una ilusión, noble, pero equivocadamente profesada». El ministre negava el concert econòmic per dues raons: perquè «hiere y menoscaba la soberanía econòmica del Estado» i perquè «priva a los impuestos que se sometan a ese concierto de todo porvenir». L’argumentació d’aquestes excuses no tenien cap base. En primer lloc, perquè si un concessionari s’ocupava de la recaptació i es demanava que Diputacions se’n fessin càrrec, no venia a tomb adduir que es perdia sobirania. I en segon lloc, afirmar que els impostos quedaven privats de l’esdevenidor també era una fal·làcia, atès que cada cinc anys s’havia de renegociar. Villaverde va acabar amb la típica floreta dels qui ens estimen tant: la negació del concert no volia dir pas «nada que menoscabe el cariño profundo que siento hacia las provincias catalanas». Quan es votà l’esmena només ho van fer a favor quatre diputats: Echevarría, Cucurella, Camps i Sol Ortega. Tots els altres hi votaren en contra. L’acostament polític dels polaviejistas catalans cap al govern no va servir pas de res. Tot continuava igual sota el mantell economicopoliticoadministratiu de l’Estat espanyol. El govern Silvela i el seu ministre d’hisenda frustraren els catalans. Fernando Soldevilla, en relació amb aquest debat, escriu: «la farsa del concierto económico» i hi afegeix: «La proposición de los catalanistas acerca del convenio económico fue desechada por 139 votos contra cuatro. ¡Pocas veces habrá tenido efecto en las Cortes una votación más desigual! Ni una sola razón de valía se escuchó en favor de la enmienda.»[359]   Els pressupostos en la discussió dels quals es va tractar el concert econòmic de Catalunya i que van ser coneguts pels «pressupostos de Villaverde», segons els càlculs dels especialistes d’aleshores, pujaven a 937.930.000 pessetes i, «según un razonado estudio basado en las proporciones de repartos anteriores, se demostraba que, a Cataluña, que tiene una décima parte de la población de España y ocupa la quinceava parte de su territorio, le tocaban satisfacer del presupuesto Villaverde 234.482.000 pesetas, esto es, una cuarta parte próximamente del presupuesto total». Fent comparacions amb d’altres països, «cada catalán debía satisfacer en consecuencia al Estado, de aprobarse los citados presupuestos, 127 pesetas, mientras cada belga solo paga al suyo 64». Respecte a la despesa pública, «cada servicio personal que el Estado Español presta al catalán cuesta a éste el doble de lo que el de Bélgica cobra a sus moradores: de lo cual se deduce que los servicios personales que el catalán recibe del Estado Español (instrucción, beneficencia, sanidad, administración de justicia, etc.) deberían ser el doble perfectos de lo que en Bélgica son. En cuanto a los servicios territoriales (correos, carreteras, caminos de hierro, etc.) deberían ser la mitad de lo perfectos que en Bélgica», per la qual cosa es dedueix que l’autonomia és inevitable a Catalunya perquè «la empresa Estado la sirve caro y mal». Tenint en compte que els catalans pagaven la quarta part dels pressupostos de l’Estat, si aquesta aportació es reinvertís a Catalunya «dentro de pocos años, tendría los servicios públicos mejores que Bélgica».[360] El dia 2 d’abril de 1900, en aquest clima reivindicatiu, el diputat Joaquín Ruiz Jiménez, a partir de 1912 alcalde de Madrid, va fer una conferència al Círculo Industrial de la capital en què va demostrar que no era veritat que Madrid no fos productor «y que no sirve para otra cosa que para consumir lo que producen las demás provincias, según afirman los partidarios del regionalismo y de la desintegración de España». Ruiz Jiménez va orientar tota la conferència a comparar el que havien recaptat Madrid i Barcelona en els exercicis de 1894 i 1895. La conclusió era que Madrid havia de demanar «que se le iguale con Barcelona», ja que pagava massa, segons Ruiz Jiménez. Els mateixos principis pels quals la corona de Castella volia eliminar les constitucions de Catalunya el 1640, objectiu assolit el 1715, en aquell moment també eren aplicats sistemàticament contra el Principat de Catalunya. Com a bons imperialistes, el pensament de la hisendística era ben clar. Demostrant que Madrid pagava més que ningú en indústria, comerç, activitats professionals, etc., tenien el coixí argumental per no haver de retornar la sobirania fiscal a Catalunya ni atorgar-li l’arrendament del concert econòmic.  
La gent va sortir al carrer el 1899 pel tancament de caixes
El ressò en la premsa madrilenya tant del moviment del tancament de caixes (1899) com d’aquesta campanya del concert econòmic fou elevat. El diari La Correspondencia Militar va publicar un editorial sobre aquest moviment en aquests termes: «Suspéndase las garantías constitucionales; cóbrense los impuestos si es preciso a culatazos; ahógese en sangre cualquier alboroto; ahórquense públicamente en la Rambla a los que den ¡Vivas a Cataluña! y ¡Mueras a España!, a la madre querida que todos debemos respetar y enaltecer, y la Patria agradecerá al Gobierno ese rigor, y la traición morirá en sus comienzos antes de que se extienda y de que nos ahogue deshonrándonos con sus errores y sus miserias.»[361] ¿Qui era la Patria? Els qui vivien dels pressupostos, els qui els administraven o els qui els recaptaven? No cal dir que aquesta era una opinió de militars, però és que Catalunya sempre en tota la història ha hagut de topar amb els militars en els moments decisius. I això no ho ha d’oblidar ningú. La idea era ben assumida perquè catorze dies més tard el mateix diari hi tornava proposant el seu programa que en part es complí: «El Gobierno debe poner inmediatamente a la firma de la Reina el decreto suspendiendo las garantías constitucionales, para que el Ejército se encargue de normalizar la situación en Cataluña primero, cobrando, si es preciso, las contribuciones a culatazos; después suprimiendo la autoridad militar aquellos periódicos que hablen de separatismo o autonomismo, y poniendo a buen recaudo definitivamente a los que propalen esas ideas, y, por último, impidiendo que el orden se altere, ahogando en sangre la más pequeña protesta, el conato de manifestación más insignificante.» També per aquelles dates de 1900, arran de la xiulada amb què es va rebre Eduardo Dato arreu de Catalunya, el diari El Imparcial, teòricament un mitjà equànime, en un editorial titulat «Incomprensible» vinculava el fet català amb l’economia: «Empeñarse, al rechazar el idioma castellano, no solo en el aislamiento tocante al resto de la nación, mercado presente de la industria catalana, sino respecto de toda la raza española de América, gran mercado futuro de esa industria, y amenazar con transtornos de orden público que habrían de debilitar profundamente el consumo, el comercio y la producción, parecen verdaderos efectos de una epilepsia colectiva.»[362] Al cap d’un mes, a l’editorial «Perturbación de espíritu» El Imparcial insistia en la dependència econòmica dels catalans de l’Estat espanyol quan es preguntava: «Y el día que desapareciera ese pueblo (l’espanyol), con cuyo dinero se ha enriquecido Catalunya, ¿donde colocarían sus productos los catalanes? Y cuando esa burguesía ensorbecida e insolente se hallara sin barrera alguna delante de las masas obreras, condenadas a la miseria por una desapoderada codicia y una iracunda vanidad, ¿cual habría de ser su futura suerte? ¡Demencia! ¡Demencia y solo demencia!»[363] El març de 1901 van caure els conservadors i van agafar el poder els liberals. Per condemnar les vagues de Barcelona del mes de maig, el diari El Imparcial, a l’editorial «Explotados y escarnecidos», tornava a reiterar l’argument dominant sobre la dependència dels catalans de la seva menjadora: «Los demás españoles ni podemos ni queremos consentir en que con una tenacidad horrible se nos deprima y se nos ofenda por los que, después de todo, viven de nuestro sudor y de nuestra sangre. (...) Hay mucho de convencional en eso de que los catalanistas son una minoría reducidísima. No se atreverían a hacer lo que hacen, si no encontraran ambiente.»[364] Pel que s’hi pot llegir, els catalans vivien de la suor i de la sang dels espanyols. L’endemà el mateix diari hi tornava amb un altre editorial titulat «Dureza e injusticia», en què sembla que explicaven una mica allò de la suor i de la sang quan afirmaven que «Cataluña explotó lo que de imperio colonial nos quedaba». Aquesta colònia era Cuba, i l’explotació dels catalans va encarir tant la vida dels cubans que es varen haver de revoltar, per la qual cosa n’hi varen haver d’anar milers i milers a morir per «conservar a Cataluña aquel mercado». I per tot això, arran de la pèrdua de Cuba, en aquells moments «se ha querido que el resto de nuestra Península fuese más colonia de Cataluña, que las que acabábamos de perder. Y porque nos resistimos a ello, se nos odia y se nos escarnece». No cal dir res més.
 
Carles de Camps i d’Olzinelles
Al Congrés dels Diputats en una esmena al «Missatge de contestació al discurs de la corona», el juliol de 1901 el marquès de Camps, Carles de Camps i d’Olzinelles, proposava de nou, inspirant-se en el missatge de 1897 a la reina regent, la descentralització administrativa i la possibilitat d’establir un concert econòmic. El diputat liberal Luis de Armiñán va fer un discurs contrari a tals propostes. Malgrat que el marquès de Camps havia dit que no era catalanista i que era monàrquic i que havia argumentat que considerava el regionalisme per a la regeneració, el diputat liberal esmentat, tal com havien fet els conservadors, li va rebatre la proposta perquè «era una paráfrasis, una glosa del programa de Manresa» i també perquè, com que el marquès defensava «insidiosas doctrinas, lo considero sumamente peligroso». També va recordar que Catalunya no havia de demanar tant i que havia de treballar: «Cataluña se honra en trabajar para el mercado español. Pues que, ¿desconoce el Sr. Marqués de Camps que los viajantes catalanes son los que surten de géneros a toda España y que aquellas fábricas trabajan para España, porque España les presta su dinero?» Aquesta amenaça és la típica davant de qualsevol petició catalana, però tanmateix Armiñán no va dir que, encara que fos certa l’última afirmació seva, per via fiscal Espanya tornava a recuperar tot el flux dinerari, el qual era superior al valor afegit produït pels catalans, i va prescindir que la balança comercial estava equilibrada. Armiñán també es va preguntar, com havia fet Segismundo Moret: «¿Es acaso que Polonia será el ideal de los catalanistas?» També hi va intervenir el ministre de la Governació, Moret, l’especialista a dividir els catalans mitjançant la lluita de classes i que també els volia dividir territorialment. Va parlar en contra de la proposta del marquès de Camps amb arguments com ara que «el poder centralizado en Barcelona no sería un poder más simpático a las otras provincias catalanas que el poder centralizado en Madrid».[365]
  En resposta a una interpel·lació del diputat Bartomeu Robert el dia 19 de juliol de 1901, el president del Consell de Ministres, Sagasta, va recordar que Catalunya no es podia queixar del sistema polític ni de l’organització de l’Estat, ja que «gracias a ese régimen, Barcelona es una de las poblaciones más importantes del Mediterráneo, y Cataluña es hoy próspera y feliz como no lo ha sido jamás» i, com la cançó de l’enfadós, va recordar que Catalunya hauria quedat eixorca «sin la protección que en todos los tiempos han dado todos los Gobiernos españoles a esa tierra feliz. Cataluña, que tiene todavía el “hereu” en la familia, Cataluña ha sido el “hereu” de la pobre España. (Prolongados aplausos. El Sr. Rusiñol: ¡Muy hermoso; pero no es cierto!)— (Grandes rumores y protestas). Pero, ¿quién lo duda? Habrá sido un “hereu” que ha sabido utilizar los privilegios y las ventajas que su madre le ha concedido. (El Sr. Rusiñol: Ventajas para todo el país.— Protestas y rumores.)».[366] L’opinió generalitzada a Madrid, efectivament, era que la política duanera proteccionista no afavoria tothom, sinó solament els catalans, de manera que el mèrit de la iniciativa empresarial o de l’esforç emprenedor manufacturer sempre quedava entelat per un sistema tributari favorable o per una política duanera proteccionista o per una balança comercial deficitària per a Espanya. Consegüentment, Sagasta preguntava: «¿Quién duda que Cataluña se ha hecho rica por España, y con España? ¿Quién duda que para hacerse rica, ha habido necesidad de concederla en las leyes ciertos privilegios, que le han dado ventajas sobre sus hermanas, las demás provincias de España?» Catalunya no tenia absolutament cap llei privativa que l’afectés a ella tota sola. Per tant, no podia tenir cap privilegi territorial. Pel que fa a la balança comercial i respecte a la idea que Catalunya explotava Espanya, Bartomeu Robert va contestar a Sagasta que: «no tengo aquí las cifras, pero se las proporcionaré, que Cataluña importa más de lo que exporta a las restantes provincias de España.» Uns quants mesos més tard, el novembre de 1901, a causa d’una altra interpel·lació de Bartomeu Robert, tot i ocupar-se dels fets esdevinguts a Barcelona de resultes de les eleccions municipals, va tornar a sortir el tema econòmic. Sagasta afirmà que s’havia de tractar Catalunya igual que tothom i que no «debe reconocerse ninguna diferencia entre aquella provincia y las demás para nada que se refiera a su legislación; que no se debe pensar en conciertos económicos de ninguna clase; que no se debe pensar en la contribución única; que no se debe pensar en nada que represente privilegio, excepción o concesión singular, pero dando una gran amplitud a esa como a todas las provincias para que, en la medida de sus fuerzas, la utilice para todo lo que sea descentralización y política amplia en que desenvuelva su vida y su riqueza».   Maura també afirmà que «no hay mal más hondo, ni germen de peligro más tremendo, que un partido local como el partido catalanista». Però admeté el mal de la centralització i també el de la gestió fiscal, ja que «la gestión fiscal se ha fortalecido; se ha perfeccionado; ha estirado sus músculos, ha hecho eficaz su acción» però en canvi, dels èxits recaptatoris no se n’havia vist «el fomento de la cultura pública, el desarrollo de sus intereses, ni siquiera la libertad de acción para sus iniciativas económicas y para sus intereses morales (...) y se convierte en un agravio más para el espíritu popular».   Que Catalunya pagava de massa devia ser veritat, atès que el diputat botifler i cacic Roig i Bergadà va reconèixer que la pressió fiscal era excessiva quan va dir que «en Barcelona existe un triple cuerpo de investigadores que sujetan a una insidiosa inspección a todos los contribuyentes, y estos investigadores, señores Diputados, todos vosotros lo sabéis, la mayor parte de ellos, no quiero decir que no haya alguna excepción, ya sabemos a lo que van: a su negocio. Pues bien; hay contribuyente que, en un mes, sufre la inspección de cuatro investigadores».[367]   En el mateix debat, el diputat Bartomeu Robert, aleshores president de la Societat d’Amics del País, aporta aclariments a la qüestió fiscal quan diu: «Pues veamos en la tributación. La población catalana representa el 9 % de España; la superficie territorial de Cataluña representa el 16 % del total de la península; agrícolamente todo el mundo sabe que Cataluña es pobre. (Protestas y rumores). Señores, hay regiones catalanas que generalmente son ricas en producciones agrícolas, pero hay también otras que, como la provincia de Lérida, se encuentran en una situación desventajosa. Pues resulta de todo ello que por contribución territorial pagamos el 14 por ciento, a pesar de representar la novena parte de la población y la dieciseisava parte de la extensión territorial. Así y todo, como digo, Cataluña paga el 14 por ciento. (...) Aquí estan los datos a disposición de los señores Diputados; datos comprobantes de lo que tributa Cataluña en su totalidad y que viene a representar una cuarta parte de los ingresos.»[368]   Aquesta contínua i reiterada aportació de Catalunya al tresor públic, que arriba gairebé al 25 % del pressupost, mai no és reconeguda, ans al contrari. Consideren que la industrialització de Catalunya és fruit, exclusivament, dels aranzels duaners, favorables als catalans, quan eren, en realitat, afavoridors de qualsevol indústria en qualsevol territori. El diari El Adelanto, de Salamanca, assegurava que «por Cataluña se conservaron siempre unos aranceles protectores, que han impedido en otras regiones el desarrollo de industrias que, establecidas a su debido tiempo, las hubiera hecho prósperas y ricas».[369] ¿Sense aranzels i amb el lliure mercat a ultrança els de Salamanca s’haurien industrialitzat? Tenien una visió tan simple, que es pensaven que l’empresa només depenia de l’estat, no pas del treball, de l’esforç i de l’esperit emprenedor.   En un l’article publicat el 1902 a La Lectura. Revista de Ciencias y de Artes referent al catalanisme, Francisco Silvela, tot i reconèixer que la hisenda de l’estat no disposava de racionalitat fiscal ni de personal adient «ni razonablemente puede esperarse que lo cree en largo tiempo, un personal que responda a las exigencias más modestas de un pueblo que estima como el mayor de los agravios los intentos criminales o simplemente pecaminosos contra su propiedad o su trabajo», feia l’afirmació següent: «Que la ocultación de riqueza es enorme en Cataluña, especialmente en la contribución industrial, es un hecho cuya evidencia reconocen los mismos catalanes que defienden los conciertos fiscales, y esa ocultación no se vencerá o atenuará de un modo considerable sino haciendo intervenir en la obra el mismo interés local o regional, contrapuesto al interés meramente individual del defraudador.»[370]   En la premsa militar espanyola, després del tancament de caixes, el pensament anticatalà més rigorós no deixava de recórrer als tòpics relatius a la indústria catalana resultant del proteccionisme duaner, amb què es donava a entendre que Catalunya havia d’estar subjecta a Espanya en canvi de les importacions i compres que hi realitzava: «Los que así proceden, ¿merecen ser considerados y auxiliados como se les auxilia y considera? Contra esos malos patriotas, vergüenza de España, no cabe tomar más que una medida: establecer aduanas en el Ebro.»[371] En un altre article deia: «Los comerciantes todos de España no debieran hacer pedidos a los fabricantes catalanistas y biscaitarras. El patriotismo lo exige. Igualmente los vecinos de Barcelona y Bilbao o cualquier otro pueblo en que hubiera separatistas, no deben hacer sus compras en los comercios éstos.»[372] Posteriorment, en una altra publicació del món militar s’hi afirmava: «Tiene gracia renegar de España e imponer a las demás provincias una fabricación que para vivir necesita la protección de Arancel.»[373] Uns quants dies més tard s’hi insistia: «Ya que los catalanistas no son agradecidos; ya que no reconocen que viven merced a la protección que a costa de las demás provincias se les dispensa...»[374]  

En el debat organitzat al Congrés dels Diputats amb motiu de l’assalt al Cu-Cut!, Luis Silvela, catedràtic de dret penal i germà de Francisco Silvela, de passada es va referir a la qüestió econòmica quan parlava de Catalunya amb aquestes reflexions: «El motivo de que la Administración central está corrompida, lo podrán tal vez alegar todas las provincias españolas, menos Cataluña. Porque no hay que olvidar, Sres. Diputados, y lo digo muy claro y muy alto, que las dos terceras partes de la prosperidad y el bienestar que allí (Catalunya) se disfruta, es debido al amparo arancelario que les hemos concedido. (El Sr. Junoy; Y al trabajo de sus hijos.— Grandes rumores.) Sin ese régimen arancelario no se hubieran establecido, ni se hubieran desarrollado en la forma que lo han hecho, esas industrias y ese comercio. Vean, pues Sres. Diputados cómo los señores regionalistas y catalanistas expresan al hablar así un sentimiento malsano que yo llamo “rencor del agradecimiento”, y son premeditadamente olvidadizos. (Muy bien, en la mayoría y minorías monárquicas).» El diputat Luís Silvela, ¿sabia igual que tothom que els aranzels eren idèntics per a tots els industrials i la resta de ciutadans? Sí que ho sabia. No es pot deixar de recordar el que deia Guillem Graell en aquells moments d’hostilitat anticatalana, que palesa les causes reals d’aquesta incomprensió secular: «Durante más de 25 años de estancia y viajes por otras regiones, he podido observar una especie de cuerpo de doctrina anti-catalana: el egoísmo de los catalanes, y la afirmación de que explotan a España, pasan por tan axiomáticos como el principio de contradicción o la ley de la gravedad. Los principales inventores de este axioma han sido los políticos, y hasta los hombres de letras de Madrid.»[375]

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[347] Els «sants innocents» és l’epítet emprat per Valentí Almirall des del Diari Català per referir-se als qui dirigien el diari La Renaixensa, aparegut el 1881. p. 100. [348] Joan Reglà. Historia de Cataluña, Alianza Editorial, Madrid, 1983, p. 181. Vegeu també Carles Bastons i altres. Op. cit., p. 196. [349] Manuel Marinel·lo. La verdad del catalanismo, Tipografía Felipe Fiol, Barcelona, 1901, p. 101. [350] Ferran Alsina. Criteri econòmich general catalanista, Impremta La Renaixensa, Barcelona, 1893, p. 50. Manuel Marinel·lo. Op. cit., Barcelona, 1901, pp. 102-103. Francesc Artal. «Vers una política econòmica nacionalista burgesa», dins Economia crítica, Edicions 62, Barcelona, 1973, p. 283. [351] La question catalane. L’Espagne et la Catalogne, Imprimerie Dumolin, París, 1898, p. 8. [352] Guillem Graell. La cuestión catalana, López Robert, 1902, p. 42. [353] Guillem Graell. La cuestión catalana, López Robert, 1902, p. 48. [354] Josep Termes. Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, vol. VI, Edicions 62, Barcelona, p. 170. [355] El Imparcial, «El obispo discutido», 20 de gener de 1900. [356] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 135, 21 de febrer de 1900, p. 4683. [357] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 136, 22 de febrer de 1900, p. 4725. [358] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 146, 9 de març de 1900, p. 5117. [359] Fernando Soldevilla. El año político 1900, p. 79. [360] Manuel Marinel·lo. La verdad del catalanismo, Tipografía Felipe Fiol, Barcelona, 1901, p. 106-107. [361] La Correspondencia Militar, 14 d’octubre de 1899. [362] El Imparcial, «Incomprensible», 7 d’abril de 1900. [363] El Imparcial, «Perturbación de espíritu», 8 de maig de 1900. [364] El Imparcial, «Explotados y escarnecidos», 8 maig 1901. [365] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 24, 9 de juliol de 1901, p. 436. [366] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 33, 19 de juliol de 1901, p. 751. [367] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 69, 26 de novembre de 1901, p. 1819. [368] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 70, 26 de novembre de 1901, p. 1868. [369] Ricardo Robledo Hernández. «L’actitud castellana enfront del catalanisme», Recerques, núm. 5, 1975, p. 261. [370] La Lectura, any II, tom I, Madrid, 1902, p. 10. [371] La Correspondencia Militar, 12 de setembre de 1905. [372] La Correspondencia Militar, 19 de setembre de 1905. [373] El Ejército Español, 30 de novembre de 1905. [374] La Correspondencia Militar, 3 d’octubre de 1905. [375] Guillem Graell. La cuestión catalana, López Robert, 1902, p. 86.


CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
Publica un comentari a l'entrada