traducció - translate - traducción

dissabte, 28 de març de 2015

Ovidi Montllor, la fera ferotge

Font: Ovidi Montllor, la fera ferotge | País Valencià, Segle XX

Juli Capilla


El 10 de març de 1995 –ara fa vint anys– moria a Barcelona Ovidi Montllor i Mengual, l’Ovidi, el polifacètic artista alcoià. Amb motiu de l’efemèride, la jove editorial Sembra Llibres acaba de publicar Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, a cura de Jordi Tormo i Santonja. El llibre, a més de repassar la trajectòria artística i vital d’Ovidi Montllor, hi aplega textos inèdits seus: poemes i cançons que formaven part de poemaris i àlbums que mai havien vist la llum fins ara. La iniciativa és molt oportuna i, fins i tot, podríem dir que complementària del magnífic estudi que en va fer l’escriptora i periodista Núria CadenesL’Ovidi (3i4), en què ja donava a conèixer una petita mostra de l’obra inèdita de l’artista alcoià. A més, el llibre de Jordi Tormo recull fotografies també desconegudes fins ara, i presenta aspectes seus poc coneguts, com ara la seua vinculació i amistat amb poetes de la talla de Pere QuartJoan Fuster,Josep Maria de SagarraJoan Valls i Jordà i, sobretot, de Vicent Andrés Estellés; o amb artistes com ara Antoni MiróGuinovartAndreu AlfaroJosep RenauApel·les Fenosa o els integrants de l’Equip Crònica. Per últim, descobreix vessants de l’artista insospitats, com ara la d’escriptor d’obres de teatre, i fins i tot de relats. Tot un material per estudiar i donar-lo a conèixer al públic lector.
Vint anys després de la seua mort, l’Ovidi és ja un clàssic, com asseguren Feliu Ventura i Isabel Clara-Simó; encara més, durant aquests anys d’absència ha esdevingut, a parer de Jordi Tormo, un veritable mite –si més no, entre el públic amatent de la poesia i de la cançó en català, del cinema i del teatre. Segons Pau Grau, l’Ovidi “ha patit un fenomen veritablement digne d’estudi […] La ignomínia de la qual fou víctima en vida, contrastada amb l’ascensió que ha experimentat la seua figura després del seu traspàs, desafia la lògica”. I té raó. Ovidi s’ha convertit en un referent cultural, i, si m’ho permeteu, també en un símbol nacional, tant per als qui vam tindre la sort de conèixer-lo i el van veure actuar en directe com per a la gent més jove. Ovidi “impressionava”, com afirma Núria Cadenes. Impressionava la seua veu vellutada quan deia els poemes, la seua dicció genuïna, correctíssima, tan alcoiana, ben a frec de la perfecció i la pulcritud lingüístiques; sorprenien els seus dots teatrals, la passió que hi esmerçava, en cadascuna de les seues interpretacions: cantant, recitant, actuant, gesticulant.
El temps li ha fet justícia, a l’Ovidi. La gent li ha reconegut la seua feina, la seua vàlua com a actor de teatre i de cinema, com a rapsoda i cantant. Això, però, no va anar tan així mentre vivia. Ho diu Feliu Ventura al pròleg del llibre: “la vida professional d’Ovidi Montllor no va ser fàcil, mai va poder viure amb dignitat econòmica i laboral del seu art: ni del cinema, ni del teatre, ni de la rapsòdia, ni de la cançó. Bandejat per incòmode, silenciat per ser clar”. Amb la Transició, i com  tants cantautors catalans de l’època, les discogràfiques van deixar d’interessar-s’hi, i les actuacions escassejaven o no el permetien de viure amb solvència i comoditat. El van oblidar, d’alguna manera. “Després de la mort de Franco, una nova forma d’entendre i ‘fer cultura’ s’apoderava de la societat dels anys vuitanta. El negoci de la música va suplantar la cultura de la música”. Si això passà a Catalunya, al País Valencià encara va ser més greu. Tret dels cercles valencianistes, el govern autonòmic el va silenciar a propòsit, i a RTVV el van vetar per sempre més, després de posar-li veu a Sam a Casablanca, i de participar a El salari de la por, d’Henri-Georges Clouzot, la primera pel·lícula doblada al valencià. Catalanejava, segons els caps de l’ens, és a dir, parlava massa bé. Ovidi era un personatge incòmode: comunista, proletari, nacionalista, anarquista, catalanista, obrer, esquerrà, llibertari, íntegre, coherent, directe, tossut, irònic, rebel… Una veu crítica –i autocrítica també– que no podien empassar-se de cap de les maneres els capitostos de torn.
I, tanmateix, la seua dilatada i intensa carrera professional avala una producció insigne i ben valuosa. En poc més de tres dècades va participar en el rodatge de quaranta-tres pel·lícules i curts, i en dèsset telesèries i dos telefilms; va fer d’actor en infinitat d’obres teatrals, i va enregistrar nou treballs discogràfics. Abans d’arribar a aquesta obra esplèndida i quantiosa, però, l’Ovidi va haver de fer tota mena d’oficis per a costejar-se la seua vocació d’intèrpret incondicional: reparador de radiadors, teixidor, cambrer, botiguer, xofer, pescater, pastor, perruquer, administratiu, ferrer, fuster, locutor de ràdio, reporter… El cuquet del teatre, però, hi era sempre present, d’una manera passional i insubornable, com també la poesia i la cançó. La interpretació a través de la paraula i del gest, en definitiva.
Autodidacta, d’origen humil, proletari, políticament incorrecte… Ovidi fou una persona respectuosa i apassionada, amistosa i cordial, sensible. Polifacètic, camaleònic a l’escenari i sense pèls a la llengua en el tracte personal, lúcid i intel·ligent, original, savi, pròxim a la gent. “Un autor per a qui la cultura no és res si no és a prop del poble”. Potser per això va fer tanta lliga amb Vicent Andrés Estellés, un altre homenot valencià: “l’Ovidi i Estellés compartien molt més que poemes. Compartien una forma de ser, una personalitat i una forma d’entendre la poesia. Estellés és el poeta de la quotidianitat, el poeta del poble. I l’Ovidi volia acostar la poesia al poble”. El Coral romput o el poema Els amantsdits per l’Ovidi són peces poètiques molt conegudes i estimades pels valencians. Aquest darrer poema del Llibre de meravelles, l’Ovidi el deia –i el diu encara– tan bé, que fins i tot se l’agencia, el poema, arriba a transcendir el poeta: “Em pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió que ha fet d’Els amants. Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut, per a sempre. Li done les gràcies”. Aquest és l’Ovidi inoblidable i sense caducitat. El del Corat romput Els amants, el d’Homenatge a Teresa i el de la pel·lícula Furtivos, de José Luis Borau. El que recitava els poemes subversius de Joan Salvat-Papasseit… El cantant, el poeta, el rapsoda, l’actor, la persona. El nostre Ovidi. L’Ovidi de mai i l’Ovidi de sempre.
No és veritat que l’Ovidi haja mort. Fa vacances des de fa vint anys, els anys que som amb ell, cada vegada més gent, cada vegada més poble, cada vegada més Ovidi tots, a pesar dels mediocres que el van silenciar llavors, i a pesar dels que miren de bandejar-lo o menystenir-lo encara ara. Ovidi és entre nosaltres, ambnosaltres. I per sempre.

(publicat a “Posdata”, Levante-emv, 6 de març)
Publica un comentari a l'entrada