traducció - translate - traducción

divendres, 22 de maig del 2015

APOROFÒBIA


Obrí els ulls i donà gràcies als déus pel cel blau i net. Tenia la sensació que tot havia estat un malson, però, malgrat tot, encara hi havia el rastre de la tempesta de la nit passada en els tolls d’aigua que el sol matiner no havia tingut temps d’eixugar.

Assegut a terra, tremolava de fred tot i estar embolcallat pel sac de dormir. Deixà passar uns minuts perquè els seus ulls absorbissin la claror, mentre posava en ordre els seus pensaments. Els budells buits li van fer un rugit de protesta. Féu una ullada a les seves pertinences. Tot era al seu lloc. No hi mancava res. Aquell racó on dormia des de feia uns dies era un bon amagatall on resguardar-se de nit. Un lloc discret i ben arrecerat darrera d’una caseta metàl·lica que els obrers que treballaven en la construcció d’un edifici en un solar feien servir per emmagatzemar les eines i la roba. Els obrers sabien que ell ocupava aquell lloc, però feien els ulls grossos i ell, per capteniment i gratitut, es llevava i recullia les seves andròmines dins d’una motxilla cada dia tan bon punt sentia les seves veus.

S’apropà a la font de la placeta on acostumava a rentar-se, però hi havia uns nois amb el cap rapat que jugaven a esquitxar-se aigua i donar-se cops i puntades de peu amb botes d’aspecte militar i decidí que tornaria més tard. “No vull acabar sent el destinatari de les seves puntades de peu”, pensà. 

Ara feia un parell d’anys, si fa no fa, havia patit les conseqüències d’una topada amb joves d’aquest tipus. Estava assegut en un banc al carrer, distret, llegint un llibre, quan, sense saber d’on, van aparèixer sis o set individus joves amb els caps rapats i robes militars, com aquests de la font, i, sense cap motiu, van començar a clavar-li cops de puny i puntades de peu amb tanta violència que va perdre els sentits. El resultat va ser un dit de la mà dreta trencat, dues costelles esquinçades i tot el cos ple de blaus. No va entendre mai aquesta violència gratuïta, perquè encara era més injustificable quan esdevenia sense cap mena de provocació.

Les nafres del cos es van guarir amb el temps; només resta una petita molèstia en el dit trencat quan fa humitat, però en la seva memòria encara hi ha una experiència que no ha acabat de pair, per més que intenta explicar-s’ho. I, tot i que no li treu la son, ni hi pensa sovint, sempre té present que li pot tornar a passar, perquè hi ha gent que no accepta que algú, com ell, visqui al carrer. Sap que són depredadors esperonats per la feblesa aliena.

Va continuar, doncs, el seu camí, amb la motxilla a coll, fins que es va fer fonedís entre la gent que començava un nou dia de feina.
Joan Cabo


CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html