traducció - translate - traducción

diumenge, 17 de maig de 2015

CATALANOFÒBIA 20: LA BALANÇA FISCAL

El 1907, durant el govern Maura, es projecta la reforma de l’administració local; en un dels debats el portaveu dels liberals, José Canalejas, aprofità la seva intervenció per expressar l’oposició a qualsevol cessió de competències estatals a les regions. Els liberals combatien la descentralització per no trencar la sobirania de l’Estat i perquè al·legaven com a excusa la lluita contra el caciquisme. José Canalejas atacà el concert econòmic: «Significa el concierto económico la entraña, la medula, lo más substancial. Concierto Económico significa la supresión de la soberanía financiera tributaria del Estado, el dique que contiene toda la actividad financiera del Estado. (...) Esta soberanía tributaria pugna (...) al cupo fijo, al cupo concertado, al concierto económico. El Estado moderno, por razones de orden interior y aun por estas de orden internacional, no puede abdicar ni la soberanía en materia fiscal, ni la soberanía para extender el alcance de los impuestos, para proporcionarlos a las necesidades públicas atendiendo a la cultura, a los fines que está llamado a cumplir, a la competencia universal, ante la cual no basta decir que se es pobre, porque el que es pobre, como el que es débil, perece y sucumbe.»[448] El control de les competències de l’àmbit fiscal és l’espinada de qualsevol gestió de la cosa pública; ni liberals, ni conservadors no accedien a la demanda catalana sobre la devolució d’aquestes competències amb l’excusa de la sobirania. Mentre la classe política no tolerava el retorn de les competències d’hisenda a Catalunya per no minvar la sobirania de l’Estat, la premsa de Madrid intentava demostrar que Catalunya pagava al fisc menys del que rebia del tresor de l’Estat. En plena campanya contra el port franc de Barcelona, el diaris madrilenys aportaven arguments per demostrar que no era veritat que Catalunya fes una aportació tan elevada als pressupostos generals de l’Estat i que el catalanisme representava simplement els interessos econòmics de les capes burgeses. S’ha de recordar que ja al 1900 el diputat Joaquín Ruiz Jiménez havia intentat demostrar que Madrid pagava més que Barcelona. El 1906 es tornava a recriminar a Catalunya la poca aportació que feia a l’erari públic. El diari El Adelanto, de Salamanca, en un article titulat «La agricultura y la industria», assegurava que la indústria no era la font principal del pressupost: «Resulta que pasa de 131 millones de pesetas la cantidad con que la agricultura nacional ha contribuido a sostener las cargas del Estado. (...) En cambio, todo que la industria y el comercio españoles han pagado en 1905 por contribuciones directas no excede de los 44 millones. (...) Por eso el pensar ahora en fomentar algunas industrias concediéndoles extrema protección y establecer en Cataluña depósitos francos y zonas neutrales, sería el último golpe que pudieran asestar nuestros gobernantes a la decaída agricultura nacional.»[449]
Frederic Rahola exposa les xifres següents sobre la fiscalitat del 1906 que gravava el comerç i la indústria de Catalunya, extretes de l’Estadística administrativa de la contribución industrial y de comercio:
 La població de Catalunya representava el 1900 el 10’6 % de l’estatal. Si aquesta població pagava en concepte d’indústria i de comerç el 20 % dels ingressos totals, no es pot pas dir que l’aportació catalana fos inferior a la seva importància relativa dins de l’Estat, ans al contrari. Una altra qüestió és l’eterna discussió entre la riquesa generada per l’agricultura i la que produïa la indústria, pura retòrica sense fonament el 1905. És veritat que fins al 1935 Colin Clark no començaria a divulgar que en el desenvolupament econòmic d’una zona sempre s’observa que com més creixement hi ha més transvasament de la mà d’obra es realitza, de l’agricultura a la indústria, i que, per tant, amb aquesta modificació de l’estructura es dóna un increment de la capacitat de generar ingressos. Però malgrat això, ¿no es pot dir que els castellans no fossin tossuts en quedar ancorats en l’agrarisme?
El 29 de juny de 1907 un editorial de La Correspondencia Militar, quan el govern Maura havia presentat el projecte de mancomunitats al Congrés, comentava que «háblase de una energía catalana, fruto de Cataluña, obra exclusiva de sus hijos. Despacito por las piedras. La energía positiva de Cataluña, poca, desgraciadamente, es obra del sacrificio de todos los españoles para sostener, sufragar mejor dicho, un proteccionismo sin ciencia ni conciencia, arrancado a Gobiernos débiles con la amenaza del cierre de fábricas y las algaradas obreras».
Després de la Setmana Tràgica, el 2 d’agost de 1909 el diari de Madrid El Ejército Español incitava a un boicot econòmic contra Barcelona: «Son muchas las corporaciones que proponen que se rompan las relaciones comerciales con Barcelona, en vista del calor que la provincia da a todo movimiento que signifique odio al Poder central, desafecto a la Nación de que quiéralo a no lo quiera, forma parte. Ya antes de ahora, durante los períodos críticos en que se desarrollaba el separatismo catalán, algunos iniciaron esta idea, pero no logró cuajar la propaganda y fue una lástima.»
El 1912 amb motiu dels debats sobre el projecte de les mancomunitats, el diari republicà de Madrid El País, en l’edició del dia 30 d’agost, en definir la situació política de Catalunya, i naturalment amb un cert maniqueisme, encara insisteix de nou a titllar la societat catalana de burgesa i adinerada: «Barcelona es respetable y temible por sus enormes masas de obreros republicanos y sindicalistas, por su anarquismo militante, por sus ramblas revolucionarias; pero por mucho que ahuequen la voz, no nos meten el miedo en el corazón los burgueses adinerados del catalanismo, los patriotas que han logrado habilmente cubrir con la santa bandera de las autonomías las aspiraciones del alto caciquismo y los buenos negocios que se preparan en los escritorios de los banqueros, en los bufetes de los abogados y en los conventos y sacristías. (...) Entre republicanos y catalanistas no hay más diferencia que la de que los catalanistas aman Cataluña y los republicanos aman España. Cuestión de capacidad cardíaca.»[450]
I mentre l’opinió mediàtica anava insistint que els catalans eren «burgueses adinerados» i els catalanistes representaven l’«alto caciquismo», ens varen atorgar la Mancomunitat, sense finances, però. La insuficiència de recursos financers que patia la Mancomunitat de Catalunya portava a plantejar-se l’aportació catalana al fisc estatal. Puig i Cadafalch, amb dades de 1914, afirmava que l’Estat recaptava al Principat uns 250 milions de pessetes i que la despesa pública d’aquest en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat només era de 19’1 milions de pessetes. Aquesta despesa pública es distribuïa de la manera següent: obres públiques, 15’3 milions; ensenyament, 3’4 milions; agricultura, 373.000, i sanitat, 50.000. El superàvit que obtenia la hisenda espanyola a Catalunya, després de tants i tants anys, era lesiu als catalans. Catalunya contribuïa massa al manteniment d’un Estat la major part del qual era agrari.[451] Els espanyols, però, no solament no finançaven, sinó que al damunt també envejaven. No en tenien prou a escanyar els catalans financerament; a més, no volien que Catalunya progressés en res. El cas del telèfon n’és un bon exemple. El govern central havia transferit les competències del servei telefònic a la Mancomunitat. Per finançar-ne la instal·lació la Mancomunitat va posar en circulació una emissió d’obligacions, la qual va tenir molt i molt d’èxit a la borsa a diferència del deute públic de l’Estat, que no es col·locava. Davant del resultat d’aquesta operació financera, el diari El Imparcial va dir: «El Estado, el Poder central, ha otorgado a la Mancomunidad catalana una concesión que rendirá pingües ganancias, y esa risueña expectativa la cotiza en la Bolsa elevando los cursos del Empréstito. Y mientras el Estado se desprende en favor de la Mancomunidad de esa fuente de ingresos, el Tesoro languidece, por falta de recursos. La tan cacareada Mancomunidad, ejemplo brillante de la vitalidad catalanista, queda reducida en la realidad de los hechos a un parásito financiero que se nutre a expensas de una concesión del Estado. (...) Lo que no puede pasar, sin que por lo menos se subraye ante la opinón pública, es la ingratitud con que el catalanismo responde a las larguezas del Estado español.» [452]
El 1915, aprofitant que encara durava la campanya del port franc, calia palesar que els catalans no tenien raó i, per tant, pocs drets a exigir. S’havia de demostrar amb l’argument que Catalunya no pagava pas tant a l’erari públic com deien. Per palesar «la injusticia de los ataques y las quejas de los catalanistas a España», el diari liberal El Imparcial, el 4 d’octubre de 1915, va publicar dades fiscals tretes, segons ells, de les estadístiques oficials i amb les quals es volia demostrar que Catalunya no pagava més del compte ni Catalunya rebia menys inversions de les que li pertocaven. Consegüentment, aquest diari comparava les inversions fetes per l’Estat en obres públiques, i resultava que Barcelona, en el primer lloc, havia rebut 172 milions de pessetes i Madrid, en el tretzè lloc, només 63 milions. Quant al capítol del pagar, Madrid havia recaptat 86 milions i Barcelona, amb prou feines 51 milions.[453] Evidentment, les dades de Madrid no eren reals atès que no se n’havien tret les xifres que corresponien a les societats que a Madrid hi tenien solament el domicili fiscal i que, per tant, desenvolupaven les activitats econòmiques en altres indrets. Des del govern no es volia fer llum sobre la controvèrsia fiscal, tot i que es tractava únicament de xifres. Amb la filtració d’aquestes dades només s’aconseguia l’embolica que fa fort. Era una guerra psicològica contra la veritat de Catalunya.
Antoni Rovira i Virgili publica un article sobre l’antiga cantarella que Catalunya explota a Espanya. Hi diu: «El proteccionisme que afavoreix Catalunya —com afavoriria qualsevol comarca on s’instal·lessin indústries— és un privilegi odiós. El proteccionisme que afavoreix els bladers de Castella, els sucrers d’Aragó o els ramaders d’Andalusia és una cosa perfectament equitativa. Les subvencions que contínuament rep Madrid ara en concepte de capitalitat, ara per a pavimentació, ara per qualsevol altre motiu, estan del tot justificades. La subvenció de deu milions per a l’Exposició Elèctrica de Barcelona és un “sablazo” indecent. La zona franca per a Cadis està bé. La zona franca per a Barcelona és una infàmia. Contra la primera ningú diu res. Contra la segona es produeix una tempestat de protestes furioses. (...) Catalunya amb dos milions d’habitants, o sigui la novena part dels habitants d’Espanya, contribueix al pressupost de gastos de l’Estat amb la quarta part. Dels sous de personal que l’Estat paga, els catalans no en cobren ni la cinquantena part. I, no obstant això, sembla que Catalunya és l’explotadora d’Espanya.»[454] ¿Per què costa tant de fer surar la veritat? Per això, el diputat Marcel·lí Domingo denuncià aquest tripijoc al Congrés dels Diputats en el ple del 10 de juny de 1916, en una intervenció quan es presentava una esmena a la contestació al discurs de la corona: «Esta hostilidad existe, porque se ha extendido la leyenda de que Cataluuña es la predilecta del Estado; la leyenda de que los beneficios del Estado van principalmente a Cataluña; de que los mayores desembolsos que el Estado hace los recibe Cataluña a manos llenas. A las regiones pobres del resto de España se les hace creer esto, y este espíritu de hostilidad contra Catalunya privilegiada, contra esa Cataluña que se cree preferida a las otras regiones, existe en España.»[455] De poc va servir aquest retret per esvair el tòpic. En el mateix debat el diputat liberal Leopoldo Romeo Sanz, periodista i director de La Correspondencia de España, va intervenir-hi per tornar a insistir en la mateixa impostura fiscal dient sense vergonya: «Es necesario que los catalanistas no olviden por qué Cataluña se ha puesto al nivel de Europa. ¿Será acaso, señores de la Lliga, que ha llegado el momento en que os recuerde que si parte de España no es Europa, y es aún Africa, es porque esta parte aún africana de España os ha dado su sangre y su dinero.»[456]
Continuava així: «¿No sería más sencillo que la Lliga, sin dejar de mirar a Cataluña grande, próspera, rica y europea, volviese la vista hacia el resto de las regiones españolas, que están pobres, míseras, desatendidas, cuasi africanas, y aprendiese de ellas a tener un poco más de paciencia, de resignación y de mansedumbre?» ¿Com es podrà aclarir d’una vegada que el progrés no prové precisament de la paciència, ni tampoc de la resignació? El diputat per Coín Eduardo Ortega y Gasset, en el mateix debat de 1916 sobre la contestació al discurs de la corona, en nom de la comissió, de passada parlà del poder econòmic que havien tingut i tenien els catalans a l’Estat. Ortega y Gasset es preguntava: «¿Qué no han gobernado los catalanes en España?» Ell mateix es responia: «Han gobernado más que todo el resto del país, podría yo afirmar; porque ¿es que acaso, Sres. Diputados, el gobernar está exclusivamente adscrito a los galones de un Ministro, a las responsabilidades de un Gabinete? En mi sentir, no.» Ortega y Gasset va dir que el poder veritable és aquell que s’ha donat a determinats segments socials, als quals els han fet lliurament de la cosa econòmica. I, de fet, segons aquest diputat, eren els catalans els responsables de com s’havia organitzat la cosa econòmica a l’Estat espanyol, perquè «toda la estructura española se ha supeditado a constituir en Cataluña algo así como un embudo que por declive ha llevado allí el dinero español». A més del tòpic pel qual Catalunya havia rebut tots els diners de la península per un embut, Ortega y Gasset no abandonava el dels aranzels duaners per denunciar la mala gestió dels catalans en tot allò que els havien encomanat: «Si todos los elementos de la economía nacional, con generosidad que no lamentamos, sino que aplaudimos, se han entregado a Cataluña, tampoco los habéis organizado de manera brillante, porque, en realidad, vuestra industria no puede competir con la extranjera sino a través de la protección arancelaria. (El Sr. Ferrer y Vidal: La protección es para todos los españoles, de modo que toda la argumentación con esto se viene abajo.)»[457]
1914 - Aclamació popular per la nova Mancomunitat, primera estructura d'estat des del 1714
Quan arriba l’any 1918 i els ajuntaments catalans demanen un Estatut d’Autonomia a través de la Mancomunitat, en les protestes per aquesta sol·licitud la qüestió econòmica i fiscal rebrolla, i es tornen a recordar tots els greuges que els catalans han inferit a Espanya, pel seu egoisme i la insolidaritat en l’àmbit fiscal. De manera controvertida tots deneguen l’autonomia política basant-se en el tema fiscal. Les incongruències són evidents. Uns diuen que Catalunya és rica perquè d’Espanya no en rep sinó ajuts i subvencions, tant duaners com fiscals; d’altres insisteixen que Catalunya no és tan rica com diuen, però tampoc no li volen donar cap privilegi. El novembre de 1918, a Madrid, els socis del Círculo de la Unión Mercantil convoquen una assemblea general per discutir si «Poderes públicos hayan de conceder a la región catalana la autonomía que ha solicitado». S’hi arriba a la conclusió que cal donar llibertat econòmica a tothom, fer una revisió immediata dels aranzels i eliminar les indústries artificials que s’han constituït sota la seva empara; es planteja una campanya amb el lema: «A libertad política, libertad de Arancel e igualdad en la tributación.» Es proposa també fer una llista de tots els industrials i comerciants catalans «defensores y patrocinadores de la campaña separatista (...) comprometiéndose a no volverles a hacer pedidos de ningua especie». El 9 de desembre se celebra una manifestació organitzada contra els excessos catalanistes a què assisteixen cent mil persones, durant la qual molts comerços tanquen. També hi ha queixes d’altres entitats contra l’Estatut d’Autonomia, com ara una que aplega «las clases mercantiles e industriales de Andalucía, el mayor consumidor en España del mercado catalán» i la Cámara Oficial de la Industria, de Madrid, la qual en una sessió extraordinària va adoptar l’acord següent: «La Cámara de Industria percibe, en la petición de autonomía de la Mancomunidad catalana, el resuelto propósito de aislar la economía pública de aquella región de la del resto de España, y acuerda recabar del Gobierno que, de concedérsele la autonomía integral que tiene pedida, se establezca una frontera fiscal como defensa compensadora, para las demás provincias, de los privilegios otorgados a Cataluña en los treinta últimos años.»[458] No cal cap comentari. El 2 de desembre de 1918, les diputacions castellanes es reuneixen a Burgos per protestar contra l’atorgament de l’autonomia a Catalunya i expressar-hi la seva oposició; elaboren un document adreçat al rei que comença així: «Viene Castilla, desde hace muchos años, sufriendo en silencio toda suerte de vejámenes, ultrajes y menosprecios de elementos importantes de Catalunya, donde políticos sectarios, literatos, colectividades y periódicos que representan a aquellos, parecen haberse conjurado para hacer odioso el nombre castellano, comprendiendo en ese calificativo todo lo que es español.» Un cop feta la presentació, expliquen que Catalunya no és oprimida i que les seves províncies «disfrutan el mismo régimen e idénticos derechos que las demás. Ellas cuentan con aranceles protectores para sus industrias, tienen seguro un amplio mercado para sus manufacturas, que acaso no pudieran resistir la libre concurrencia de las de otros centros fabriles; reciben del Estado mercedes tan cuantiosas como la prórroga de esención (sic) tributaria del ensanche barcelonés y la espléndida subvención de diez millones de pesetas para la proyectada Exposición de Industrias Eléctricas, al amparo de estas y otras ventajas ha podido Cataluña ser la región más próspera de España».[459] Simultàniament la premsa financera també fa comentaris sobre l’aspecte econòmic de l’autonomia de Catalunya, però a vegades en sentit contradictori. Per exemple, la publicació La Semana Financiera intenta palesar la poca importància de la riquesa catalana. El menysteniment per l’esforç econòmic català afecta tots els sectors, el pecuari, el miner, el blader, etc. En relació amb el pressupost de l’Estat de 1917, aquesta publicació reprodueix les dades relatives a la recaptació dels impostos i la seva importància percentual. Per observar amb objectivitat aquestes dades, cal recordar que la població catalana en aquests moments representa només l’11 % del total de l’Estat.
La revista El Economista recrimina a la Mancomunitat que en haver redactat l’Estatut d’Autonomia no hagi regulat res sobre el deute públic, ja que és una qüestió fonamental i «no puede soslayarse ni ha debido escamotearse al plantear el problema autonómico». Sembla mentida però després de tants i tants anys de pagar de massa, resulta que l’aspecte fiscal més important és el del deute públic de l’Estat, i així asseguren: «El no haber previsto tal cuestión y propuesto soluciones a ella, o es una torpeza, o una habilidad demasiado atrevida.» La publicació El Financiero Hispano-Americano, en recollir dades estadístiques sobre la producció industrial, sembla admetre que el 74 % de la producció industrial manufacturera total de l’Estat és de producció catalana. Però, tanmateix, també assegura que el 76 % d’aquesta producció industrial catalana és venuda i distribuïda «entre las restantes provincias españolas». També afirma: «Y así se explica que, siendo el arancel y la Aduana primordiales características de la autonomía integral, los nacionalistas catalanes se reservan el Poder legislativo, el ejecutivo y el judicial, y ceden gentilmente al Poder central de España, el ejército, la moneda y el Arancel.»[460] El diari El Liberal, per contribuir a aquesta campanya demostrativa del baix volum de riquesa i del baix nivell d’autosuficiència econòmica de Catalunya, el desembre de 1918 publica un editorial signat per Antonio Zozaya en què assevera, entre altres coses, que a Lleida i a Barcelona hi ha més analfabets que a Madrid, Segovia, Palencia i altres poblacions castellanes. Reconeix que a Catalunya hi ha més arbres, però en canvi el Principat no disposa de producte fusterable, com és el cas de Madrid, Albacete i Cuenca. No deixant el camp agrari, Catalunya és poca cosa en la producció de blat, en el qual set regions li passen al davant; pel que fa a l’oli, n’hi ha sis que en produeixen més. Aquest endarreriment també es constata en altres productes. També afirma que «en la indústria fabril sólo Barcelona lleva a Madrid dos puestos, las demás provincias del Principado quedan muy atrás». L’article sosté que a Madrid paguen més drets reials per transmissions que no pas a Barcelona, i a la cort també donen més pels Girs Postals; a més, «de cada 100 reclutas, el tanto por ciento de instrucción fue muy superior en Castilla. No hablemos de tifus, viruela, asistencia a bibliotecas, densidad de lectores por periódico, etcétera, etc. Por ventajosas que puedan ser a Cataluña otras estadísticas, éstas son suficientes para demostrar que no es verdad que “las demás regiones de España estan en el surco”, y que no hay tal superioridad entre hermanos, y menos para justificar un régimen político de privilegio».[461] Si és veritat que Catalunya està en una situació endarrerida en el terreny de la producció i dels serveis socials i culturals, es demostra clarament que les inversions estatals hi són inferiors i, per tant, es justifica ben bé que vulgui governar-se. L’articulista, però, li nega aquest retorn de les llibertats perquè seria un règim polític de privilegi. ¿Instruir els analfabets és un privilegi? Tenir menys despesa pública en els serveis socials, ¿què és? Encara el 1921 Benito Mariano Andrade afirma que «los catalanes no son hermanos nuestros; son hijos de otra madre. Por eso, con esos catalanistas son lícitas todas las represalias hasta la de rechazar sus viajantes de comercio, como ya se ha hecho en alguna ciudad castellana. Por eso con esos catalanistas no se deben usar ni paliativos ni contemplaciones, sino mostrarles desprecio».[462] Rovira i Virgili que publica rèpliques a tanta incomprensió, el 1922 escriu que des que l’estat central s’ha apoderat dels cabals públics han obligat els catalans a una veritable mendicitat. S’ha d’anar a Madrid a demanar-ho tot, una carretera, una escola, uns expedients, etc. «És depressiu, humiliant i vergonyós que obliguin Catalunya, els seus organismes i els seus ciutadans a viure en un permanent règim de mendicitat oficial.» A més, a Madrid els resulten carregoses tantes peticions: «Pide más que un catalán», diu l’adagi castellà.[463] Rovira i Virgili el 1923 escriu també una columna a La Publicitat per denunciar les tres ofensives que rep Catalunya en una campanya organitzada, i defineix el tarannà de l’ABC així: «Un dia tira contra el patrimoni material, l’altre dia tira contra el nostre patrimoni espiritual. La riquesa i la llengua del nostre poble són igualment odiades pels enemics. Ens volen pobres i esclaus.»[464]
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[448] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 87, 7 de novembre de 1907, pp. 2299 i 2304.
[449] Roberto Robledo Hernández. El Adelanto, 26 d’abril de 1906.
[450] Fernando Soldevilla. El año político 1912, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1913, pp. 368.
[451] Albert balcells i altres. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 321.
[452] El Imparcial. «El negocio... es el negocio. Parasitismo financiero», 29 de setembre de 1915.
[453] Fernando Soldevilla. El año político 1915, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1916, p. 467.
[454] A. Rovira i Virgili. La Campana de Gràcia, 24 de gener de 1915.
[455] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 25, 1916, p. 508.
[456] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 26, 1916, p. 534.
[457] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 27, 1916, p. 558.
[458] Fernando Soldevilla. El año político 1918, Imprenta Julio Cosano, Madrid, 1919, p. 387.
[459] Benito Mariano Andrade. Castilla ante el separatismo catalán, Editorial Reus, Madrid, 1921, p. 115.
[460] Fernando Soldevilla. El año político 1918, Imprenta Julio Cosano, Madrid, 1919, p. 418.
[461] Antonio Zozaya. «Autonomía para todos. La España nueva», El Liberal, 8 de desembre de 1918.
[462] Benito Mariano Andrade. Castilla ante el separatismo catalán, Editorial Reus, Madrid, 1921, pp. 27-28.
[463] La Publicidad, 2 de gener de 1922.
[464] Antoni Rovira i Virgili. Catalunya i Espanya, La Magrana, Barcelona, 1988, p. 385.


CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
Publica un comentari a l'entrada