traducció - translate - traducción

dimarts, 29 de març de 2016

Espanya, la que vola per l’espai

25 de març de 2016    El procés, Internacional



Xavier Massot Martí, de Lleida estant

No hi ha cosa més premonitòria que les traïcions del subconscient. Quan ja fa un temps Garcia Margallo ens anunciava que si un dia Catalunya es declarava independent vagaria eternament per l’espai, no feia altra cosa que expressar verbalment el seu temor subconscient del que li podia passar a la seva Espanya. Passats els mesos i amb el procés constituent donant les seves primeres passes, aquesta passada setmana (que ja podem batejar-la amb l’adjectiu de “Gloriosa”) s’ha començat a evidenciar la realitat del que possiblement serà la projecció internacional d’Espanya i Catalunya un cop proclamem la independència.

Per una banda, davant de la gira d’Obama per Cuba i Argentina, l’absència absoluta de la diplomàcia espanyola en aquells dos processos d’apertura no deixa de sorprendre, per la poca traça, habilitat i falta de reflexos per no intentar aprofitar una posició privilegiada que Espanya podia haver tingut en aquells dos països, en el precís moment de l’inici clau d’un procés d’apertura i normalització, i que podia haver estat l’interlocutor idoni i privilegiat entre Europa i Cuba i Argentina. Ja França va reaccionar amb molta més habilitat per començar a establir lligams i interessos econòmics amb aquells dos països, i també ho va fer Itàlia, fornida com està d’una classe empresarial que sempre olora i està present allà on hi ha oportunitats de negoci. Ningú els ha d’ensenyar a francesos i italians com es fan les coses i com aprofitar les oportunitats. Si el govern espanyol ja fa mesos que ha entrat en una paràlisi evident, no ho és menys que la classe empresarial espanyola, acostumada al suport del BOE, demostra una falta d’iniciativa que no augura res de bo en un futur. Ni tan sols han fet lobby per pressionar al govern per tenir una presència més activa en aquell continent, almenys per defensar els interessos de les grans empreses espanyoles instal·lades allà, que tenen al damunt el perill evident de perdre influència i presència, si no espavilen aviat. Des d’ulls catalans, aquesta paràlisi i falta d’iniciativa ens va força bé.

D’altra banda, en el cantó europeu aquesta setmana tres fets han marcat el que possiblement serà la normalitat en un futur sobre l’acceptació de Catalunya com a país sobirà. El primer, l’entrevista de Puigdemont concedida a cinc grans diaris europeus, que la paràlisi governamental espanyola ni tan sols va ensumar. La segona, la barroera actuació del govern espanyol en referència a l’accident de Freginals. Els intents d’aïllar la presència de Renzi en territori català (qualificant-la de visita privada) no ha caigut massa bé als cercles diplomàtics italians. Per això, davant la falta de resposta diplomàtica, va contactar directament amb la Generalitat que va fer un paper més que digne i ens va deixar la imatge potent de l’encaixada de mans de Renzi i de Puigdemont, amb la presència de l’avió oficial de la República Italiana com a decorat. I la tercera, la presència en peu d’igualtat als Alps francesos, per recordar l’accident de Germanwings, dels Presidents Rajoy i Puidemont. La potent imatge de la presència en peu d’igualtat de les banderes catalana, espanyola i de la Unió Europea, diu molt més que mil discursos que es puguin pronunciar o declaracions que es puguin fer al Parc de la Ciutadella.

Tot plegat un bon senyal per pensar que el pas cap a una Catalunya independent serà molt més normal del que potser alguns es temien. Paradoxalment, la CUP ha reclamat una ratificació de la declaració del 9N. Però els fets sempre tenen més valor que les paraules, sobretot en processos d’autodeterminació. No hi ha mostra millor de desconnexió i desobediència a la legalitat espanyola que la que s’ha produït aquesta setmana. No volíeu actes d’afirmació nacionals inequívocs? Doncs ja els teniu. Una demostració que el govern no recula, al contrari, va afirmant amb fets la seva presència a nivell internacional. Si a això li sumem l’enrabiada d’Espanya per no acceptar l’oferiment de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona davant les autoritats europees per acollir refugiats, deixa en molt mala posició al govern espanyol davant la comunitat internacional, accentuant el seu aïllament (que ja ens va bé).

Tan de bo totes les setmanes fossin com aquesta. Per això, malgrat certes declaracions que poden induir a una certa confusió, cal mantenir l’optimisme. Continuem tenint la iniciativa.
Publica un comentari a l'entrada