traducció - translate - traducción

dijous, 24 de març de 2016

El joc brut de la intel·lectualitat espanyolista, al descobert: d’Azúa a Savater

‘La desfachatez intelectual', del professor Sánchez-Cuenca, posa de manifest la impunitat amb què s'escriuen aberracions i despropòsits




Alguns dels principals representants d’allò que es considera la intel·lectualitat espanyola, que expressen l’opinió política en diaris de referència, queden ben retratats en un llibre que acaba de publicar Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de ciència política de la Universidad Carlos III de Madrid. El llibre ‘La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política‘ (Catarata) ha tingut un èxit sorprenent i s’ha exhaurit de seguida a la majoria de llibreries. Té un enfocament atractiu: desmunta la pretesa autoritat intel·lectual per a opinar sobre qüestions polítiques d’autors com ara Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa i Javier Cercas.

‘Que els escriptors parlessin de literatura seria comprensible, […] però tenen una tendència irrefrenable a escampar opinions sobre els temes més variats’, escriu Sánchez-Cuenca, que identifica dos dels temes més obsessius d’aquests autors: l’independentisme a Catalunya (sobretot d’ençà de l’esclat del procés) i el País Basc (ara ja no tant).


L’autor els desarma tots i posa en evidència la poca solidesa i les barbaritats dels arguments que han arribat a defensar en articles d’opinió, tant en aquests temes com en alguns altres. Per exemple, Jon Juaristi escrivia el setembre passat al diari ABC: ‘Què saben els fugitius sirians? Saben que arribar al cor de l’Europa rica requereix arribar abans al cor dels europeus, i per això porten nens. Nens que llancen a l’altre cantó de fronteres teòricament infranquejables o que estiren a les vies del tren. Saben que a la seva terra d’origen aquests efectes patètics no valen, perquè als assassins baasistes o gihadistes un nen mes o un nen menys els importa molt poc, però als europeus els desperten sentiments de culpa que han d’eliminar com més aviat millor perquè estan convençuts que la culpa és tòxica i produeix càncer.’

O un altre exemple d’impacte, de Fernando Savater, sobre la tauromàquia: ‘Si a alguns dels sis milions de desocupats que hi ha en aquest moment al país se li ofereix de dur la vida que té un toro, és a dir, de viure en un dels paisatges més bonics del món durant pràcticament tota la seva existència, tractat amb cura i amb tota mena de comoditats, pertanyent a una espècie de la qual només una ínfima minoria anirà a la plaça i, després, en compensació per això, només ha de passar els últims quinze minuts de la seva vida dolents, que són probablement molts menys dels que probablement passarem nosaltres a la nostra vida, hi hauria una pila de gent que per tenir aquesta oportunitat acceptaria la vida del toro.’

O Félix de Azúa parlant de Zapatero: ‘Ha estat el pitjor dirigent que ha suportat Espanya des de Ferran VII.’ És a dir, pitjor que no pas Franco o Miguel Primo de Rivera, per posar dos exemples limitats al segle XX.

Són exemples que, segons Sánchez-Cuenca, diuen molt de ‘la impunitat amb què opinen alguns dels nostres intel·lectuals, amb una barreja de frivolitat en els continguts i prepotència en la forma estilística.’ Considera que interpreten el reconeixement públic com una forma d’impunitat, ‘molt generalitzada a les lletres espanyoles’.

L’independentisme català, la gran obsessió
I veu que la gran obsessió d’aquesta intel·lectualitat és l’independentisme, que identifiquen i ataquen perquè el consideren, ‘sens dubte, el problema més greu al qual s’enfronten els espanyols’, segons que deia Fernando Savater.

Sobre aquesta qüestió, l’autor fa una autocrítica. ‘He de reconèixer que durant un temps em vaig deixar endur pel vendaval antinacionalista i moralitzant, és a dir, que un lector amb paciència podrà trobar alguns articles meus del passat que incorren en la mena d’errors que assenyalo en el capítol; […] no tenia encara prou lectures ni viatges per a advertir les fal·làcies que circulen amb més freqüència. En aquest sentit, tot i que alguns dels nostres intel·lectuals més destacats continuïn insistint que el nacionalisme es guareix viatjant o llegint, […] molts dels arguments que formen part del repertori oficial de l’antinacionalisme visceral procedeixen d’una manca de claredat conceptual i d’una absència de lectures bàsiques sobre la relació entre democràcia i nació: són ells que haurien de desprendre’s del casticisme en les seves diatribes obtusament antinacionalistes.’

Aquests intel·lectuals parlen de feixisme, i de tribu, per a referir-se als independentistes. Mario Vargas Llosa, per exemple, ha declarat moltes vegades coses com ara que ‘el nacionalisme és un retorn a la tribu per a eludir la pròpia responsabilitat, és un defecte que només es pot combatre amb la cultura’. L’autor fa aquesta reflexió: ‘Mentre la bandera nacional voleiant al balcó d’un edifici públic del nostre estat ens resulta una cosa normal, que un grup nacional sense estat s’entesti a fer voleiar la seva bandera és per a molta gent una mostra indubtable de camperolisme i tribalisme.’

I deixa anar la reflexió següent: ‘No sembla que es pugui dir, per exemple, que el problema d’alguns dels acadèmics catalans que amb més vigor defensen la independència del seu territori sigui que el seu horitzó cultural o intel·lectual no va més enllà de les vegueries catalanes: quan analitzem el currículum d’alguns (Xavier Sala i Martín, Andreu Mas-Colell, Carles Boix, Jordi Galí, etc.) i el comparem amb el dels nostres antinacionalistes (els Espada, Savater, Juaristi…), tan castissos ells en els seus plantejaments, preocupacions i estil literari, resulta evident que el nacionalisme no té pas gran cosa a veure amb viatjar o no viatjar.’

Sánchez-Cuenca destaca un exemple que posa en evidència Javier Cercas. Poc després de la Via Catalana de l’Onze de Setembre del 2013, Cercas escrivia a El País: ‘Els partidaris del dret de decidir sostenen que, precisament per a això, per a saber si existeix, és indispensable un referèndum (en aquest fer, les enquestes no serveixen, com vam comprovar en les eleccions anteriors); però, abans d’utilitzar aquest recurs excepcional i imprevisible, qualsevol polític honest i prudent utilitzaria el recurs previst per la llei: les eleccions. Vull dir: unes eleccions en què tots els partits declarin, clarament i inequívoca, la seva posició sobre la independència.’

Les eleccions del 27 de setembre del 2015 es van presentar d’aquesta manera. Però Cercas mateix, en un article publicat durant la Diada del 2015, dos anys després de l’article anterior, abominava el 27-S: ‘No deu estranyar que l’última ocurrència de Mas consisteixi a prometre que aniran cap a la independència, després de les eleccions, sense haver-se encomanat a ningú, sense tenir la majoria de vots (només d’escons) i sense organitzar un referèndum sobre la independència (només sobre la constitució del nou estat). Aquesta barbaritat inqualificable, els nostres governants catalans l’anomenen radicalitat democràtica.’

Contradiccions i irritació en el procés de pau basc
Abans de l’esclat independentista català, la gran obsessió d’aquests intel·lectuals era el País Basc, amb una gran hostilitat envers l’esquerra abertzale, amb atacs furibunds contra els passos decidits cap al procés de pau.

I hi ha contradiccions. És sorprenent el canvi rotund de posició de Fernando Savater, que durant els primers anys de la transició havia expressat comprensió amb l’esquerra abertzale. Recupera fragments d’articles de Savater a El País, com ara aquest del 1981: ‘Qualsevol solució d’alto-el-foc ha de procurar la col·laboració dels elements d’Herri Batasuna, molts dels quals no són partidaris apriorístics de la violència i la justifiquen menys cada dia, sense perdre per això el perfectament respectable radicalisme de les seves propostes polítiques.’

O aquest altre: ‘En un context polític embolicaire, àton i desesperançat, el ferment abertzale ha curtcircuitat l’habitual lladronici dels partits i centrals sindicals per a donar mostres suggestives d’espontaneïtat organitzativa i combativitat cívica. És un dels casos d’insubmissió popular més notables d’una Europa adotzenada i en regressió dretana.’

Tal com diu l’autor, tothom pot canviar de parer, d’ideologia o pensament. Però sorprèn que ara defensi una posició tan hostil amb l’esquerra abertzale, trenta anys més tard d’aquells grans elogis; que l’hostilitat arribés ara, quan l’esquerra abertzale feia un moviment sense precedents de distanciament respecte d’ETA i d’avenç ferm i unilateral, malgrat la pressió de l’estat espanyol, cap a la pau.

I en aquest sentit fins i tot una figura decisiva en aquest procés de pau, el socialista Jesús Eguiguren, ha estat atacat amb duresa per aquesta intel·lectualitat espanyola. Diu Sánchez-Cuenca: ‘Eguiguren va aconseguir bastant més que no qualsevol intel·lectual o polític pròxim a les tesis de “¡Basta ya!”. Això no li ho han perdonat.’

Posa l’exemple impressionant d’un article de Jorge Martínez Reverte a El País, en què acusava Eguiguren de ‘posar la catifa vermella a ETA’, de ser ‘un enze treballador’. Un article que es publicava el mateix dia que ETA va anunciar la fi de l’activitat armada. Però és que només uns dies abans, recorda l’autor, ‘Fernando Savater havia intervingut en la presentació d’un documentari sobre la fi del terrorisme i va aprofitar-ho per a dir que Eguiguren era una “màquina d’equivocar-se”‘. I més, encara: Félix de Azúa el qualificava, dos dies després de l’anunci històric, de ‘mel·liflu valedor dels qui han defensat l’assassinat com a arma política’.
Publica un comentari a l'entrada