traducció - translate - traducción

dissabte, 10 de desembre de 2016

La policia espanyola contra el català

Resultat d'imatges de policia espanyola catalanofòbia
Com altres funcionaris castellans, agents de la 'policia nacional' practiquen una catalanofòbia sostinguda


Ara fa uns dies, Racó Català informava d’un nou cas de discriminació lingüística, per part de la policia espanyola, en una oficina de renovació del DNI a Lleida. El fet es va produir exactament el 18 de novembre, quan un ciutadà es va adreçar en català a un agent per demanar-li informació sobre la gestió que havia de fer i aquest el va obligar a parlar-li en espanyol. Va ser exactament la mateixa situació vexatòria que el juliol passat va patir la senyora Montserrat Puig i Cotado en una oficina de Vic, quan la van fer fora impedint-li que pogués renovar el passaport. Però el més greu no és pas això, el més greu és que són moltíssims els casos d’aquesta mena que han estat denunciats i que encara són molts més els que no es denuncien, ja sigui per conformisme, per por o pel tarannà submís de la víctima.



Els escenaris on es produeixen aquestes situacions són diversos: aeroports, vaixells de línia, trens i estacions de RENFE, centres d’atenció primària, llocs de socors de platja, competicions esportives, oficines del Registre Civil, oficines de la Guàrdia Civil, oficines de la policia espanyola... La llista comptabilitzada per la Plataforma per la Llengua, al llarg d’aquests darrers anys, és infinita i indica el grau de catalanofòbia que viu amagat sota una falsa capa de normalitat. I és que quan les barbaritats sovintegen, deixen de ser percebudes com a tals i adquireixen aparença de normals. Però no en són, de normals. Sobretot si qui les comet són els cossos estatals que han de vetllar pel respecte dels drets democràtics de la ciutadania, que és, al capdavall, qui els paga el sou i els posa el plat a taula. Això fa que les agressions de la policia espanyola i de la no menys espanyola Guàrdia Civil, com a representants de l’Estat, siguin, a més de repugnants, inadmissibles en un Estat de dret.
Un Estat que discrimina, que vexa, que escarneix o que apallissa ciutadans per parlar la seva llengua al seu país no és un Estat de dret, és un Estat totalitari que, com a violador dels drets humans, hauria de ser destituït de la seva condició d’Estat i rebaixat a la condició de Règim: règim xenòfob i absolutista. La protecció secular de què gaudeix la catalanofòbia a l’Estat espanyol, ja sigui funcionarial o no, és tan escandalosa, tan infame, tan criminal, que té tot el sentit del món que milers i milers de catalans, per una simple qüestió de dignitat, xiulin els símbols espanyols representats pel rei, la bandera i l’himne espanyols. És el mínim rebuig de caràcter cívic que es pot permetre un poble contra un Estat antidemocràtic, supremacista i xenòfob que l’agredeix impunement.
Val a dir, però, que aquest Estat compta amb aplicats col·laboradors catalans per dur a terme la seva política; col·laboradors, en el cas específic de Lleida, com ara l’alcalde Àngel Ros, signatari, al costat del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, de mesures destinades a residualitzar la llegua catalana en aquella ciutat a fi que aquesta residualització comporti també la residualització de la identitat nacional catalana tot convertint-se en un mer apèndix folklòric de l’espanyola. Contra les agressions a la llengua catalana, per tant, no hi ha reacció més entenimentada que la fermesa, és a dir, la negativa rotunda a renunciar al nostre dret de ser atesos en català al nostre país, i no caure en el parany de pensar que no ens entenen. I tant, que ens entenen! La persona noble que de debò no entén la llengua del país on viu, no es mostra autoritària i despòtica sinó que demana perdó per no haver-la après encara. No és, doncs, el desconeixement allò que empeny els agressors de la llengua catalana, és la catalanofòbia.



Víctor Alexandre



Publica un comentari a l'entrada