traducció - translate - traducción

dissabte, 27 de febrer del 2016

Espanyols des de temps immemorials?, per Vicent Baydal

Font: «Espanyols des de temps immemorials?», per Vicent Baydal



«España es una gran nación con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños.» (1) Així s’expressava en la tardor de 2012 la destacada dirigent del Partit Popular espanyol Esperanza Aguirre, que tot just llavors acabava de deixar la presidència de la Comunitat de Madrid, a la qual havia arribat després d’exercir en dues legislatures diferents com a presidenta del Senat i ministra d’Educació i Cultura del govern d’Espanya. La nació espanyola, doncs, existiria des del segle X abans de Crist, és a dir, des del moment en què els fenicis començaren a emprar el mot «I-spn-ia» —terra de conills— per a referir-se a la península Ibèrica, mentre era habitada per pobles ibers i celtes. La idea, evidentment, no és seua: tot i els alts càrrecs ocupats, Aguirre no passa de ser una llicenciada en dret de bona família que s’ha dedicat en cos i ànima a la carrera política. La base ideològica de l’afirmació, per contra, rau en tota una tradició de pensament que enfonsa les seues arrels en la primera història d’Espanya moderna, publicada pel periodista castellà Modesto Lafuenteentre el 1850 i el 1867. En ella es reflectia exactament la mateixa perspectiva, puix que no debades començava per assenyalar els ibers i celtes com a primers pobladors «de la España primitiva», entesa ja, molt abans de la proclama joseantoniana, com una unitat de destí universal:

Si alguna comarca o porción del globo parece hecha o designada por el grande autor de la naturaleza para ser habitada por un pueblo reunido en cuerpo de nación, esta comarca, este país, es la España (2).
Era el signe dels temps. Totes les històries europees del segle XIX cercaven l’origen de la seua nació en èpoques remotes de l’antiguitat: els francesos en els gals, els anglesos en els bretons, els alemanys en els germànics, els italians en els romans, etc. Era lògic que els espanyols també els trobaren en els pobladors ibers, celtes i celtibers, que foren anomenats «hispani» pels romans. Una història mil•lenària que donava consistència a la nació. Ara bé, el que no sembla tan lògic és que avui dia continue repetint-se la mateixa cantilena, quan les investigacions historiogràfiques han demostrat a bastament que els fenòmens nacionals europeus tenen el seu origen en la reinterpretació contemporània d’identitats col•lectives formades a partir de la baixa edat mitjana, entre els segles XII i XVIII.

La nació espanyola tal i com l’entenem actualment, per exemple, va nàixer al caliu de la resistència contra l’ocupació napoleònica, moment en què es va definir per primera vegada com a cos sobirà de ciutadans establert en un territori determinat, en la constitució del 1812. És ben cert que anteriorment, durant els tres segles que transcorregueren des del regnat dels Reis Catòlics, la unitat política hispànica anà bastint una certa identitat legitimadora d’aquella forma conjunta de govern. Desconeixem, però, la intensitat d’aquest fenomen, que, lligat sobretot als que mantenien una major vinculació amb l’Estat —funcionaris, militars, intel•lectuals i alguns sectors burgesos—, era probablement molt feble entre els naturals de la Corona d’Aragó, que estigueren exclosos dels beneficis de l’Imperi espanyol fins a ben avançat el segle XVIII. Amb tot, la suma d’una identitat comuna bàsicament tradicionalista —vinculada al catolicisme i l’ordre social establert— i un protonacionalisme espanyol de continguts il•lustrats va constituir, a començament del XIX, una força cohesiva capaç de fer front al buit de poder produït durant la guerra contra els francesos i donar llum a una proposta de nació liberal espanyola entesa en sentit modern (3).

El que és ben clar, en qualsevol cas, és que la identitat col•lectiva espanyola —en el grau que siga— no pot remuntar-se de cap manera més enllà del segle XVI i que la seua extensió com a fet nacional és estrictament contemporània, de no fa més de dues centúries. Tanmateix, una part molt important de la historiografia espanyola continua repetint aquella vella cançó dels orígens mil•lenaris de la nació. És especialment la vinculada a la Real Academia de la Historia, que, fundada el 1738 per Felip V, no s’ha cansat en els darrers anys de repetir cicles de conferències i llibres al voltant d’España: reflexiones sobre el ser de España, España como nación o De Hispania a España. En tots ells s’ha insistit que «los fundamentos de la nación española» es troben en la Hispània antiga: «en el principio fue el nombre... sólo cuando se tiene conciencia de la existencia de algo es posible y procede asignarle un nombre» (4), hi afirmà l’acadèmic castellà —i antic inspector de la Brigada Político-Social franquista— Eloy Benito Ruano. El seu col•lega asturià en l’acadèmia —i antic membre del govern de Carrero Blanco—, Luis Suárez Fernández, reblava el clau: «nos hallamos ante el rasgo primero de la nacionalidad» (5).

En conseqüència, la mateixa visió que emana dels popes de la història espanyola, encara la mateixa que la dels vells autors vuitcentistes, és transmesa al conjunt de la societat. Així s’expressava, per exemple, l’escriptor andalús Juan Eslava Galán en el seu best-seller La historia de España contada para escépticos:
Fueron los buhoneros fenicios y griegos llegados al reclamo de nuestras grandes riquezas minerales quienes consideraron la península como una unidad, los primeros que percibieron que, por encima de la rica variedad de sus hombres y sus paisajes, aquello era España. ¿España? Sí, escéptico, lector: ESPAÑA [sic]. Ya entonces se llamaba España (6).
La idea que subjau és que des del moment en què apareix la paraula «Hispània» la mateixa nació espanyola comença a existir. Una nació que estaria formada successivament per pobles celtibers, romans, visigots i cristians des de l’edat mitjana, cadascun dels quals seria hereu de l’anterior i transmetria l’essència de l’espanyolitat al següent. L’ànima d’Espanya, doncs, s’hauria mantingut des de l’antiguitat fins a la contemporaneïtat. Com resumeix l’historiador i jesuïta basc Fernando García de Cortázar en un altre best-seller, Historia de España. De Atapuerca al euro, serien «tres mil años de encuentros y convivencia... quinientos de Estado integrador, y doscientos de vertebración liberal-nacional» (7).

Per això aquests autors fan veritables esforços per tractar d’indicar alguna continuïtat al llarg de tot aquell temps, cosa realment difícil perquè l’única que es pot trobar és la de l’ús del terme «Hispània» amb un sentit merament geogràfic, perfectament substituïble en sentit modern pel de «península Ibèrica». Així l’empraven els romans, anomenant «hispani», simplement, els que procedien d’aquell territori, sense cap mena de connotació relativa a cap realitat política o identitària semblant a l’actual. Igualment, els monarques visigots no s’autoproclamaven governants de cap comunitat hispànica, sinó que es deien exclusivament «rex visigothorum» i limitaven l’ús del terme «Hispània» a l’espai geogràfic que ocupaven de manera parcial (8). Així mateix, per més que el medievalista castellà —i candidat comunista durant la Transició— Julio Valdeón s’encabotara a dir que els nuclis polítics medievals «se consideraban insertos en un horizonte común, lo que explica la utilización de expresiones tan frecuentes como la de ‘reges Hispaniae’ o la de ‘reges vel principes Hispaniae’», aquests usos no indiquen una altra cosa que una referència geogràfica: els reis o prínceps d’Hispània, això és, de la península Ibèrica (9).

És exactament el mateix que es pot comprovar en la resta de citacions que addueix Valdeón en Las raíces medievales de España, el seu discurs d’entrada a la Real Academia de la Historia. Per més que Jaume I o Pere el Cerimoniós digueren en els segles XIII i XIV que els seus dominis formaven part de la «terra d’Espanya», no estaven indicant una altra cosa que la seua pertinença a un àmbit espacial determinat per la geografia: la península Ibèrica. De fet, en la mateixa època era comú emprar l’expressió «los V regnes d’Espanya», que incloïa les corones cristianes de Portugal, Castella, Navarra i Aragó, i l’emirat musulmà de Granada, amb un clar significat territorial i en absolut identitari. Així, a començament del segle XVI el capellà d’Isabel la Catòlica havia de justificar la utilització del terme «España» per a referir-se a la unió dinàstica castellanoaragonesa, tot i no ocupar el conjunt de la península: «Reyes de España llamamos a Fernando e Isabel porque poseen el cuerpo de España, y no obsta para que no los llamemos así el que falta de este cuerpo dos dedillos, como son Navarra y Portugal». Tanmateix, malgrat l’evident matís geogràfic, Valdeón hi insisteix:
No puede olvidarse ese referente común que era España. Las actitudes del presente, y no digamos las expectativas de futuro (...) no pueden, en modo alguno, apoyarse en una desfiguración intencionada del pasado, como desgraciadamente con tanta frecuencia sucede (10).
La desfiguració intencionada, però, és clarament la que ell mateix practica. Com en un altre dels exemples que al•lega, molt estimat pels autors d’aquest corrent: el del concili eclesiàstic de Constança, que tingué lloc entre el 1414 i el 1418. En ell, diuen, la «natio hispanica» va estar representada per primera vegada per la conjunció de legats castellans, aragonesos, navarresos i portuguesos, la qual cosa indicaria el desenvolupament d’una consciència identitària col•lectiva que enfonsava les seues arrels en temps pretèrits. Tot plegat, seria un cas més que mostraria el «pasado común que ofrece la España medieval», el qual hauria d’estar ben present «en la historia que se enseña al conjunto de los españoles en los niveles educativos que les afectan a todos». Uns fets i un corol•lari teòricament evidents per a tothom: «este postulado que yo aquí defiendo no tiene nada que ver, obviamente, con posturas de signo nacionalista. Se trata, por el contrario, lisa y llanamente, de ser lo más fieles posibles a la realidad de nuestro pasado, en este caso a los tiempos medievales.» (11)
Aquesta argumentació, però, a banda de manifestament ideologitzada, és realment feble, també en l’exemple de Constança. Deixant a un costat la presència dels portuguesos en la «natio hispanica», els autors que l’empren per a indicar la pretesa existència d’una nació espanyola medieval amaguen conscientment la composició de les altres «nationes» que hi estigueren presents, com la «italica», que incloïa no només els prelats procedents de la península homònima, sinó també els grecs, eslavons i xipriotes, o la «germanica», que a més dels pobladors del Sacre Imperi Germànic incorporava els hongaresos i polonesos (12). L’ús del terme «nació» en l’edat mitjana era realment polisèmic i bé podia fer referència, de manera més concreta o més laxa, a un conjunt de persones pertanyents a una zona geogràfica, una comunitat política, un grup etnocultural, un col•lectiu constituït voluntàriament que podia desaparèixer, canviar o integrar-se en un altre, etc. I, el que és més important, la identificació amb una d’elles no condicionava per complet la seua evolució històrica posterior, marcada per fets i processos que tingueren lloc temps després. Pertanyen, per exemple, els portuguesos a la nació espanyola actualment? Potser haurien de pertànyer-hi i sentir-se espanyols per quedar inclosos en la idea medieval de l’Espanya geogràfica o en la «natio hispanica» del concili de Constança del segle XV? Segurament és el que desitjaria aquest espanyolisme historiogràfic, que sol veure amb recança la restauració de Portugal com a regne autònom el 1640, després de la seua pertinença a la monarquia hispànica durant una seixantena d’anys.

El que realment s’hauria d’ensenyar al conjunt dels espanyols, xiquets o adults, és que els termes d’«Hispania» i «hispans» primer i d’«Espanya» i «espanyols» després van ser utilitzats en sentit geogràfic, per al conjunt de la península Ibèrica, des de l’antiguitat fins al segle XVI. A partir d’aleshores no es perdé aquest sentit, però sí que començà un altre de nou, vinculat a la monarquia hispànica, que acabà per donar lloc a un sentiment identitari espanyol afermat com a fet nacional a partir de la revolució liberal del segle XIX. Açò seria de veres el més fidel possible a la realitat del nostre passat. No nacions mil•lenàries o medievals que mai no existiren. Caldria ensenyar, a més a més, que la identitat espanyola de base castellana se superposà a d’altres ja existents prèviament, que són a la base de consciències col•lectives actuals. Les més vigoroses d’aquelles altres identitats es corresponien amb grups humans pertanyents a entitats polítiques amb lleis i institucions pròpies o a comunitats etnoculturals diferenciades —a vegades tot alhora—, com els gallecs, bascos, navarresos, aragonesos, catalans, valencians i mallorquins.

En aquest cas, aquelles identitats sí que es forjaren durant l’edat mitjana i perduraren fins al segle XIX, quan també foren reinterpretades en el moment de construcció de l’Estat nació espanyol. Aleshores, amb més o menys força en funció de les circumstàncies particulars de cada col•lectiu, entraren en competència amb la mateixa espanyolitat castellanocèntrica que es postulava com a identitat nacional de l’Estat. Aquesta fricció no havia estat tan acusada fins aquell moment, ja que la interrelació identitària, mentre durava l’Antic Règim, no havia hagut de fer front a la intervenció massiva de la ciutadania en la vida pública. Amb la construcció estatal contemporània, en canvi, s’anaren bastint estructures nacionals que afectaven el conjunt de la població en la seua evolució vital, quotidiana, com ara l’educació pública, el servei militar, les infraestructures, els mitjans de comunicació de masses, etc. (13) En el cas espanyol aquestes estructures foren vehiculades, d’una banda, mitjançant un contingut cultural en què la llengua castellana tingué un paper exclusiu i, d’una altra banda, mitjançant unes directrius politicoterritorials en què el centralisme hereu de l’època borbònica fou predominant. Això, a la pràctica, comportà l’inici de l’assimilació dels grups etnoculturals diferents al castellà, i alhora ocasionà un malestar regional pel nul poder polític i econòmic atorgat als diversos territoris històrics (14).

És per açò que aquelles identitats —l’espanyola de base castellana i les dels diversos grups identitaris no castellans— acabaren xocant, la qual cosa donà peu a l’aparició de nacionalismes alternatius a l’espanyol entre final del segle XIX i començament del XX, com el catalanisme, el basquisme, el galleguisme o el valencianisme. Aquests aspiraren i continuen aspirant a construir Estats propis sobre la base de la identitat col•lectiva particular, l’heretada de l’edat mitjana, que han reinterpretat contemporàniament per tal de mantenir-la en alguns dels seus trets bàsics i projectar-la cap al futur. Ho fan, d’un costat, per a evitar l’assimilació que provoca la pertinença a un Estat nació que promou uns marcadors culturals aliens i, d’un altre costat, per tal de millorar l’eficiència i la justícia de la gestió estatal. Això és el que també s’hauria d’explicar als ciutadans, per tal que pogueren triar, amb la màxima llibertat possible i en funció de criteris propis, la seua adscripció identitària i nacional. Aquesta no està marcada teleològicament per la història, però sí que cal tenir en compte que els fets històrics hi tenen un paper molt important, ja que ajuden a explicar i entendre els fenòmens identitaris. És ací on rau la importància de la reconstrucció historiogràfica del passat per a la comprensió de les consciències col•lectives actuals.

Fet i fet, aquesta reconstrucció està en estreta relació amb el principal objectiu de la present obra: tractar d’aportar un relat explicatiu, amb dades substancials, del procés de formació de la identitat valenciana nascuda al regne de València entre els segles XIII i XIV. No es tracta de cap qüestió menor, en tant que aquell sentiment ha perviscut fins avui dia, més de sis-cents anys després de la seua configuració. En aquest sentit, per al conjunt de valencians és una identitat prèvia i més antiga que l’espanyola, la qual podrà ser considerada per molts com a constitutiva d’una gran nació, però en cap cas té tres mil anys d’història, segons afirmen molts dels seus valedors. De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.

Vicent Baydal
«Introducció» al llibre
Els valencians, des de quan són valencians?
(Editoial Afers), pp. 11-19

* * *
(1) Esperanza Aguirre, a HTTPS://www.publico.es/espana/444032/esperanza-aguirre-de-campana-en-galicia-catalunya-no-es-escocia (17-VI-2012) [consultat el 17 de març del 2014]. || (2) M. Lafuente y Zamalloa: Historia general de España, desde los tiempos más remotos hasta nuestros días, Establecimiento Tipográfico de Mellado, Madrid:1850-1867, p. 285. || (3) J. L. de la Granja, J. Beramendi i P. Anguera: La España de los nacionalismos y las autonomías, Síntesis, Madrid:2001.|| (4) E. Benito: «En principio fue el nombre», a Dd.Aa.: España: reflexiones sobre el ser de España, Real Academia de la Historia, Madrid:1998, pp. 13-14. || (5)L. Suárez Fernández: «Hispania: los fundamentos de la nación española», a Real Academia de la Historia: España como nación, Planeta, Barcelona:2000, p. 21. || (6) J. Eslava Galán: La historia de España contada para escépticos, Planeta,- Barcelona:1995, p. 12. || (7) F. García de Cortázar: Historia de España. De Atapuerca al euro, Planeta, Barcelona:2002, p. 14. || (8) Luis García Moreno s’esforça a demostrar la vinculació entre «gothi» i «hispani», però únicament la troba de manera puntual en un sol autor de final del segle VII de l’àmbit eclesiàstic, el qual, com veurem en el primer capítol, té les seues especificitats pel que fa als gentilicis: L. A. García Moreno: «La idea de España en la época goda», a Dd.Aa.: Fundamentos medievales de los particularismos hispánicos. IX Congreso de Estudios Medievales. 2003, Fundación Sánchez Albornoz, Àvila:2005, pp. 41-60. || (9) J. Valdeón: Las raíces medievales de España: discurso leído el día 9 de junio de 2002 en el acto de su recepción pública por el Excmo. Sr. D. Julio Valdeón Baruque y contestación por el Excmo. Sr. D. Luis Suárez Fernández, Real Academia de la Historia, Madrid:2002, p. 39. || (10) Ibídem, p. 13. || (11) Ibídem, p. 87. || (12) A. Rubio Vela: El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, Fundació Germà Colón Domènech/Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM), Castelló de la Plana-Barcelona:2012, pp. 223-224. || (13) J. M. Fradera: «La dificultat de descriure la nació (‘regió’ i ‘nació’ en la historiografia catalana i internacional)», a J. M. Fradera i E. Ucelay-Da Cal (eds.): Notícia nova de Catalunya, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona:2005. || (14) J. L. de la Granja, J. Beramendi i P. Anguera: La España de los nacionalismos..., op. cit.



Publicat fa 21 hours ago per Editorial Afers