En les passades eleccions a corts espanyoles, el País Valencià, amb un cens de 3.561.911 habitants (sense comptar-hi els residents a l’estranger), va triar 32 diputats dels 350 que componen el Congrés i 12 senadors (4 per província) dels 208 que componen el Senat.
En eixes mateixes eleccions, Castella-Lleó i Castella-la Manxa tenien un cens conjunt de 3.597.586 habitants, és a dir, amb prou faenes 35.000 persones més que el País Valencià. La similitud, però, acaba just ahí, en el nombre d’habitants censats. Perquè Castella va triar 53 diputats (21 més que nosaltres) i, atenció, 56 senadors (44 més!).
Vet ací la trampa del sistema electoral espanyol, el tripijoc que permet plasmar, elecció rere elecció, que ací tot està lligat i ben lligat. Esta trampa legal es basteix sobre dos criteris arters consagrats per la Constitució: la circumscripció provincial, que impedeix tot sovint que partits amb un 15% de vot obtinguen representació en les demarcacions que reparteixen 4 o menys escons; i la desigual assignació d’escons per població, que penalitza algunes de les comunitats autònomes més poblades i privilegia la conservadora i envellida Castella –com deu ser!
Així, el País Valencià tria 32 diputats i li’n correspondrien 35. Catalunya 47 per comptes de 53. I Madrid 36 en lloc dels 46 que li tocarien. Dènou escons de menys que pràcticament vénen a coincidir amb els díhuit de regal amb què Castella és agraciada. Poca broma.
Però este regal esdevé pecat venial si ens fixem en el Senat. La Cambra Alta, la que tan sovint és acusada de no servir per a res, sí que serveix, i per a molt, i no només com a cementeri d’elefants o dispensador d’aforaments. Cert, no té capacitat per a vetar lleis menors, però sí per a impedir una reforma constitucional. El Senat, en este sentit, és un altre aliat de l’immobilisme, un dic que atura qualsevol possibilitat –ja per se complicadíssima– d’enllestir cap reforma de calat.
Amb el mètode d’elecció dels senadors (sistemàticament, 4 per província), la majoria conservadora és quasi inqüestionable, atés que s’allunya de la representativitat proporcional per a obsequiar el partit més votat amb un excels botí en escons. Així, per exemple, a Alacant, el PP encara va obtindre un increïble 34,7% en vots al Senat, que es va traduir en un 75% dels escons (3 dels 4 en joc).
Això es repeteix onsevol, només amb anecdòtiques excepcions. I, és clar, les grans beneficiades són les comunitats dividides en moltes províncies: si sumem Castella, Andalusia i Extremadura, obtenim 96 dels 208 senadors, un percentatge aborronador superior al 46% de la cambra, on tots els representants elegits, sense cap taca, pertanyen al PP o al PSOE.
És així com extraem amb prou clarividència que la plurinacionalitat de l’estat té un enemic certament insuperable, que sempre evitarà que res no canvie: la pluriprovincialitat de l’Espanya més recta i pura. És a dir, el truc matemàtic legal que adultera les regles de la democràcia espanyola i lliga amb cadenes l’statu quo franquista.
Font: Per què és impossible que res canvie a Espanya? | eljuliet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada