traducció - translate - traducción

diumenge, 25 de juny de 2017

La gran estafa

"Es recuperen els números, però la situació personal de la majoria de famílies ha empitjorat"

Jofre Llombart

Imatge relacionada

Aznar liberalitza el sòl el 1997. Els grans propietaris, entre ells els bancs, es posen a construir i comprar pisos. Per facilitar-ne la compra, els bancs concedeixen les hipoteques amb totes les facilitats del món. Després se’ls dirà a aquests compradors que van viure per damunt de les seves possibilitats, però els primers a donar-los aquesta sensació van ser els mateixos bancs que, amb el mateix crèdit hipotecari, convidava a adquirir també un cotxe. Arriba la crisi. Bona part d’aquests compradors es queden sense feina o se’ls rebaixa el sou. En molts casos no poden pagar la hipoteca i el mateix banc els desnona. El banc es queda amb el pis i el torna a posar a la venda. Ningú el compra. Entre els impagaments dels hipotecats i la no-compra del parc de pisos del banc, el banc s’enfonsa perquè no té líquid. Com ell, els altres bancs –no tots- que van fonamentar la seva viabilitat al totxo (el premi se l’emporta Bànkia que va simular una bonança extrema per sortir a la Borsa i intentar recuperar al mercat el què havia perdut al carrer). Per evitar que el sistema econòmic col·lapsi, Espanya rescata la majoria de bancs. Com que això hauria suposat la fallida total d’un estat que tampoc tenia líquid, la Unió Europea rescata el rescatador.

Després d’uns anys en coma, l’economia espanyola es recupera. Compte: es recuperen els números, però la situació personal de la majoria de famílies ha empitjorat: les famílies viuen o en pisos més petits, o compartint pis amb altres familiars, o més lluny d’on vivien abans o la combinació de les tres coses. Els sous no han crescut a la mateixa velocitat que l’economia i molt menys que, novament, els preus dels pisos. I els bancs? Els bancs no han hagut de tornar els 60.000 milions d’euros injectats i que, aquesta setmana, l’estat ja ha donat per perduts definitivament. I no només això, sinó que tornen a intentar vendre els mateixos pisos al nou preu de mercat. És més, un d’aquests compradors és la mateixa administració pública (en el cas de Catalunya, la Generalitat) que vol augmentar el seu parc públic per poder-lo oferir, precisament, a famílies amb problemes d’habitatge. L’Estat no només no ha recuperat els diners prestats pel rescat sinó que, tenint-ne la oportunitat, tampoc ha expropiat els pisos per, com a mínim, cobrar en espècies allò que no se li ha pogut retornar. I no només això, sinó que quan l’administració li ha anat a comprar per destinar-lo a finalitats socials, el banc li ha ofert al mateix preu, cap rebaixa. En resum, el comprador ha pagat una part del seu pis, l’ha perdut, amb els seus impostos ha pagat una part del què ha costat rescatar qui l’ha desnonat, i ara, amb també els seus impostos, està ajudant a recomprar el mateix pis a través de l’administració, que, per més inri està pagant el mateix preu pel qual a ell el van acabar fent fora. El que es coneix, bàsicament, com una estafa.

Publica un comentari a l'entrada