traducció - translate - traducción

divendres, 30 de juny de 2017

De Martín Villa a Fernández Díaz: 40 anys de clavegueres policials

Pep Martí
Des del cas Scala a l'"operació Catalunya", l'Estat acumula actuacions tèrboles en les quals han tingut un paper determinant els baixos fons de l'estructura parapolicial
Carlos Sanjuán de la Rocha, subsecretari d'Interior en l'inici del mandat de José Barrionuevo, explica a NacióDigital que a principis dels 80 ja "calia fer fora els Villarejo de la policia"
Els protagonistes de l'«operació Catalunya»: qui és qui en la guerra de comissaris a la policia espanyola
Jorge Fernández Díaz i Ignacio Cosidó en un acte de la Policia Nacional espanyola a Barcelona | Ministeri de l'Interior
La Transició va dur les llibertats polítiques i molts drets socials perduts amb la dictadura. Però no va fer net de totes les estructures del poder franquista. En la judicatura, en l'exèrcit, en àmbits del poder econòmic, el canvi va ser mínim. També en l'aparell policial. És un factor constant en la història de la democràcia espanyola des del 1977. El departament de l'Interior -l'antic ministeri de la Governació- continua simbolitzant la pervivència de poderosos residus del passat.
La brigada político-social ja no existeix, però resten ben actives cèl·lules policials o parapolicials abocades a tasques d'informació sempre al servei del govern de torn.
El cas de José Manuel Villarejo és tan sols un més dels capítols d'un llibre molt voluminós i encara per concloure, el de les clavegueres d'un Estat que encara està en vies de desenvolupament democràtic.

El cas Scala: destruir la CNT
S'han complert 40 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, les del 15 de juny de 1977. Però les coses no van canviar gaire a Interior. Dirigia el ministeri Rodolfo Martín Villa, falangista posat al dia, de camisa blava a carnet centrista d'UCD. El règim postfranquista es volia assentar i veia un perill en els intents de reestrcturació d'un dels grans fantasmes històrics que podia tornar: el sindicat CNT.
El govern d'Adolfo Suárez havia signat els Pactes de la Moncloa amb empresaris i sindicats. Però la CNT s'hi oposava i va organitzar una manifestació a Barcelona pel diumenge 15 de gener de 1978. El mateix dia, un grup d'activistes anarquistes van llançar còctels molòtov contra l'Scala, en aquell moment una coneguda sala de festes de la ciutat. Encara faltaven unes hores per obrir el local, però a dins ja hi havia gent treballant i l'atac va costar la vida a quatre persones, alguns d'ells militants cenetistes.
Qui va preparar l'atemptat? L'advocat Josep Maria Loperena, que va ser el defensor dels cinc acusats, ho té clar: "Allò va ser un crim d'estat. Va ser un confident de la policia, anomenat Joaquín Gambín, àlies el grill, qui va animar els acusats a cometre l'atemptat, però ell va desaparèixer i no va ser en el judici". Els acusats foren condemnats a diverses penes que van anar de dos anys a disset anys de presó. Però ningú sabia on era Gambín, fins que va ser detingut i processat el 1983, sent condemnat a set anys de presó. Però la CNT mai es va recuperar de la campanya negativa que se li va fer des dels mitjans de comunicació.
Loperena i la resta de l'equip de defensa (amb advocats com Marc Palmés i Mateu Seguí) van demanar la compareixença del ministre Martín Villa, però la proposta fou desestimada. Un personatge d'aquella època, a qui algunes fonts vinculaven amb Gambín, va ser el comissari Roberto Conesa, de record infaust, convertit en un dels principals col·laboradors del ministre. Provenia de l'aparell repressor. Per Loperena, "hi ha un fil roig que porta de casos com l'Scala a l'actual operació Catalunya. Quaranta anys després de la fi de la dictadura, ara observem com encara falta una profunda depuració dels cossos policials".
Rodolfo Martín Villa, primer ministre de l'Interior de la democràcia. Foto: Europa Press
Acabar amb l'independentisme canari
El nom de Roberto Conesa es va vincular en alguns mitjans a un altre cas d'aquells anys inicials de la Transició, l'atemptat contra el dirigent independentista canari Antonio Cubillo (1930-2012). Líder del Moviment per a l'Autodeterminació de l'Arxipèlag Canari (MPAIAC), molt actiu a les illes a finals dels setanta, Cubillo es va convertir en un mal de cap pel govern espanyol. Mantenia una bona relació amb el règim d'Algèria, que el 1978 -en plena Guerra Freda- era un aliat sòlid de l'antiga URSS.
El 6 d'abril de 1978, dos homes van atacar per l'esquena Cubillo amb la intenció de degollar-lo quan entrava a casa seva. La presència d'un veí va salvar la vida del dirigent canari, que va quedar greument ferit i postrat en una cadira de rodes de per vida.
El cas va tenir un gran ressò. Però no va ser fins al 1990 que l'Audiència Nacional va condemnar José Luis Espinosa Pardo a vint anys de presó com a inductor de l'intent d'assassinat. Espinosa treballava pels serveis d'informació espanyols. De fet, la sentència es refereix a "persones no identificades però vinculades als serveis policials" com a inspiradores de l'atemptat. De nou, l'ombra de Conesa i, només una mica més lluny, la de Martín Villa, sobrevolaven el fet. Uns anys més tard, el 2003, l'Audiència Nacional va ordenar Interior a indemnitzar Cubillo amb més de 150.000 euros.

L'etapa "felipista": l'immobilisme s'imposa  
L'octubre de 1982, el PSOE guanya les eleccions generals a Espanya amb majoria absoluta al Congrés. Era una ocasió propícia per encarar una reforma dels cossos policials. Tot apuntava que Carlos Sanjuán de la Rocha seria ministre de l'Interior. Oficial de l'Armada, va ser membre de la Unió Militar Democràtica (UMD), l'organització que durant els darrers anys de la dictadura va reunir un grup, no gaire nombrós, d'oficials de mentalitat democràtica. Sanjuán va haver de deixar l'exèrcit però es va abocar a l'activitat política com a militant del PSOE i especialista en seguretat.
Sanjuán coneixia Interior. Mantenia contacte amb membres de la Unió Sindical de Policia (USP), que aplegava els membres del cos compromesos amb el canvi polític. Però eren molt pocs en aquell moment. Tant des del govern sortint d'UCD com de dins de la policia, hi va haver pressions sobre Felipe González per vetar Sanjuán. I en el moment de formar govern, el designat va ser José Barrionuevo, personatge menys conegut, que era regidor de la policia de Madrid. Sanjuán va ser nomenat subsecretari d'Interior.

Carlos Sanjuán: "Alguna cosa hem fet malament"
La relació de Sanjuán va ser sempre dolenta amb el ministre i el 1984 se li va acceptar la dimissió, sent substituït per Rafael Vera. En el fons del xoc hi havia un fort debat sobre què fer a la policia. Calia una reforma a fons o era millor mantenir les velles estructures en un moment d'ofensiva armada d'ETA? Sanjuán -ben relacionat amb l'aleshores vicepresident Alfonso Guerra- o un Barrionuevo ben vist pel búnquer policial.

En declaracions a NacióDigital, Sanjuán no vol donar detalls d'aquest conflicte. Sí que explica que "jo creia que calia eliminar tots els Villarejo de la policia". L'exsubsecretari d'Interior assegura que "la reforma de la policia era un dels grans temes pendents junt amb la forma de govern, l'exèrcit, el model territorial o la justícia, un aspecte aquest que era essencial i que es va resoldre malament, imposant-se un model d'autogovern de la judicatura, que és una cosa diferent de la independència dels jutges".
Sanjuán se'n recorda de Villarejo: "Jo li deia el Villarejo dolent, per diferenciar-lo dels fiscals Villarejo. El recordo de manera fugaç, quan era dirigent del sindicat SPP, el que aplegava els comandaments de l'aleshores Cos Superior de Policia, que integrava els antics membres de la brigada político-social". L'exsubsecretari d'Interior afirma que "si a aquestes alçades encara hi ha figures com ell en l'estructura de la policia, vol dir que alguna cosa hem fet malament". Es mostra preocupat per "la normalització de la corrupció en tots els àmbits de l'Estat".

De l'aparell repressiu a alts càrrecs amb el PSOE
Les esperances de reforma en l'estructura policial van durar pocs mesos en el primer govern socialista. La sortida de Sanjuán va venir acompanyada de l'afebliment dels comandaments més vinculats al sindicat USP i als sectors més democràtics de la policia. Un fet clau va ser el nomenament de Jesús Martínez Torres com a comissari general d'Informació. Es tractava d'un exmembre de la político-social, conegut per molts dirigents de l'oposició antifranquista als quals havia interrogat. Va ser un exemple del "pragmatisme" que volia caracteritzar l'etapa Barrionuevo.

Del GAL al cas Roldán
L'arribada de Rafael Vera a la cúpula d'Interior va coincidir amb la guerra bruta contra ETA, que es va concretar en les accions del Grup Antiterrorista d'Alliberament (GAL). Un cas de raó d'Estat i ús de fons reservats que va culminar, molts anys més tard, amb la condemna de Barrionuevo i de Vera, així com de nou responsables policials i polítics més, entre ells l'exsecretari d'Estat Julián Sancristóbal. En el cas d'aquests tres, la condemna va ser de deu anys de presó per segrest i malversació de cabals públics. El segrest va ser el de Segundo Marey, a qui es creia col·laborador d'ETA i que no hi tenia res a veure. El cas Marey es va convertir en el símbol de la guerra bruta de l'Estat contra ETA.
Com sempre en la història d'Espanya, la tragèdia i la caricatura es barregen fins a formar un còctel de digestió difícil. Mentre la guerra bruta esdevenia un tret essencial de la política antiterrorista, la guàrdia civil era dirigida per un personatge com Luis Roldán, que va protagonitzar un dels majors escàndols de l'era González. Director general de la Guàrdia Civil, va ser acusat de malversació de diners públics i frau fiscal, i fou cessat. El 29 d'abril de 1994, va protagonitzar una fuga que va cobrir de ridícul el govern. El ministre de l'Interior, Antoni Asunción, va dimitir. Deu mesos més tard, Roldán va ser detingut a l'aeroport de Bangkok. Com a dada curiosa, entre els comissaris que van dur a terme l'operació hi havia Miguel Ángel Alonso, sotsdirector general operatiu de la policia, que havia estat escorta de l'almirall Carrero Blanco, el número dos de Franco assassinat per ETA.
  
Interior, una plataforma per a la successió d'Aznar
Si el govern socialista va optar per practicar la guerra bruta contra ETA al marge de la llei, el nou executiu de José María Aznar (1996-2004) va optar per portar la "guerra" a la llei. Si en la primera legislatura, amb una majoria estreta al Congrés, va haver de tancar acords amb nacionalistes catalans i bascos, la majoria absoluta de l'any 2000 va desfermar Aznar, llançat a una croada contra el nacionalisme basc. El PP va fer de la lluita antiterrorista la seva gran arma política i la llei de partits que va fer aprovar va permetre la il·legalització de Batasuna.
El paper del ministeri de l'Interior en aquesta estratègia va ser cabdal. Jaime Mayor Oreja va ser l'ideòleg de la política antibasca d'Aznar. L'any 2001, però, va patir una derrota estrepitosa al perdre les eleccions a Euskadi, un triomf que semblava a l'abast. Malgrat això, Mayor Oreja va continuar sent un dels màxims dirigents del partit i candidat a la successió d'Aznar.
Que el ministeri de l'Interior va ser una plataforma de poder important durant l'etapa d'Aznar ho demostra que dos dels principals aspirants a succeir-lo, Mariano Rajoy i Mayor, van ser titulars del departament. De fet, Rajoy va abandonar el ministeri per ser candidat a la Moncloa el 2004. I Ángel Acebes, que el va substituir, era també vist amb possibilitats en alguns sectors. Va ser Acebes qui va afrontar els atemptats de l'11-M, en què els cercles governamentals van dur a terme una tasca d'intoxicació per atribuir els fets a ETA. Es va mantenir en aquesta hipòtesi fins i tot quan van començar a aparèixer les primeres evidències que apuntaven a la pista islamista.
     
Villarejo, continuïtat de PSOE al PP
Després dels escàndols de l'etapa González i del radicalisme ideològic dels anys dAznar, el nou govern socialista de Rodríguez Zapatero va voler evitar sorpreses a Interior i va optar per un jutge prestigiós com a ministre (José Antonio Alonso). Després el departament va adquirir un perfil més polític amb Alfredo Pérez Rubalcaba. Però en tot moment va mantenir algunes continuïtats.
El comissari Villarejo expressa molt bé aquest tipus de personatge que sobreviu a tots els governs sense problemes. Si va ingressar a la policia durant el franquisme, ja va fer feines brutes durant l'etapa de govern de González (amb l'informe Veritas contra el jutge Baltasar Garzón).
José Manuel Villarejo ja estava treballant per a la DAO (direcció adjunta operativa) quan el ministre de l'Interior era Pérez Rubalcaba. De fet, ha treballat a les ordres de deu ministres, el que diu molt d'alguns fils rojos dels que parlava l'advocat Loperena. 

L'assassí de Yolanda González, assessor de la benemèrita
Hi ha casos que són especialment escandalosos,
com aquest que va descobrir El País. Emilio Hellín Moro, exmilitant de Fuerza Nueva, culpable de l'assassinat el 1980 de la jove estudiant trotskista Yolanda González, va treballar d'assessor del servei de criminalística de la Guàrdia Civil. Condemnat a 43 anys de presó, Hellín va aprofitar un permís penitenciari per fugir al Paraguai, d'on va ser extraditat el 1990. Sis anys més tard, després d'haver complert només tretze anys de condemna, es va reintegrar a la vida civil. I ho va fer assessorant a la benemèrita fins a l'any 2011. Una situació que no s'entén sense que es conservin lligams molt estrets en determinades instàncies policials.

Font: De Martín Villa a Fernández Díaz: 40 anys de clavegueres policials | NacióDigital
Publica un comentari a l'entrada