traducció - translate - traducción

diumenge, 4 d’octubre de 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 1 - FORA D'EUROPA!

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna

«Una declaración unilateral de independencia — y no cabe una declaración pactada — colocaría la región que lo hiciese en la ilegalidad europea. Por lo tanto, fuera de la UE con unas perspectivas de estar fuera durante un tiempo indefinido, casi eterno, porque tendría que ponerse a la cola y pedir la aprobación. Tendría que ser aprobada por unanimidad y dudo que tenga muchos votos una declaración de independencia contraria al orden constitucional.»

  José Manuel García-Margallo (19-09-2012)

 
La por d'una expulsió automàtica d'una Catalunya independent ha estat un dels arguments més utilit­zats en la campanya de la por contra l'independentis­me. La realitat és, però, que des que la Unió Europa és una unió d'estats membres no hi ha hagut cap an­tecedent semblant al que pot plantejar Catalunya i, per tant, el terreny és, efectivament, desconegut. Però desconegut per a tothom, perquè Brussel·les no s'ha trobat mai amb un tros de la UE que es vulgui sepa­rar d'un estat i que vulgui continuar sent membre del club europeu. Es a dir, no està regulat. Però no està regulat per a ningú: no està prevista una amplia­ció interna de la Unió, però tampoc està prohibida.

  Les veus apocalíptiques apel·len a dos articles del Tractat de la UE per reforçar una expulsió automàti­ca d'una Catalunya independent: el 4.2 i el 20. El 4.2 diu que «la Unió respectarà les funcions essen­cials [dels estats membres], especialment les que te­nen com a objectiu garantir la seva integritat territo­rial». És a dir, que si algú violenta les fronteres d'un Estat europeu, la Unió Europea es posarà de part de l'Estat violentat. El govern espanyol interpreta això com un blindatge de les fronteres espanyoles, que, en cas de ser modificades, tindrien el rebuig de la resta d'estats. Doncs bé, pel catedràtic de la Universitat de Princeton Carles Boix, aquesta interpretació és «su­perficial i equivocada» (article del diari Ara, 23 d'oc­tubre del 2012). La raó és que en el dret internacio­nal «el concepte d'integritat territorial fa referència a les fronteres entre els estats ja existents i no té gaire a veure amb l'exercici del dret a l'autodeterminació».

  O dit d'una altra manera: aquest article 4.2, com també apareix en altres tractats internacionals, no està pensat per fer front a processos d'independència, sinó bàsicament per evitar invasions o usurpacions de territoris. Es a dir, per evitar, per exemple, que Ale­manya envaeixi novament Polònia.

  L'altre article, el 20, manté que «serà ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d'un Es­tat membre». Aquest article és una arma de doble tall des del punt de vista legal. Pel govern espanyol té una interpretació simple: si els catalans deixen de ser espanyols, deixaran de ser ciutadans de la Unió. Doncs bé, altres juristes com el doctor Víctor M. Sánchez, professor agregat de Dret Internacional Pú­blic de la Universitat Oberta de Catalunya, recorden que «la ciutadania europea és complementària, no substitutiva». O sigui que depèn de com es miri, l'ar­ticle 20 del tractat de la Unió Europea suposa un magnífic respecte a un principi de ciutadania: si ja som europeus, no podem deixar de ser-ho. No se'ns pot arrencar la identitat europea si ja la hem tingut com a espanyols. L article 20, en definitiva, garanteix una protecció dels seus ciutadans per davant fins i tot dels mateixos estats membres.

  La solució serà política, no legal

  Com que no hi ha cap mecanisme legal que prevegi un procés intern d'independència a la Unió Europea, la solució serà política. Els casos de Catalunya, Escò­cia o Flandes han obligat la Comissió Europea a guardar discreció de portes enfora i repensar tots els textos de portes endins. En un comunicat de la Co­missió es deia que «en cas de secessió d'una part d'un Estat membre, la solució s'hauria de trobar i negociar dins de l'ordenament jurídic internacional».

  Es a dir, a manca de text, cintura política. La frase de Margallo és molt dura perquè beu fil per randa de la font legal actual: efectivament, Catalunya «tendría que ponerse a la cola y pedir la aprobación. Tendría que ser aprobada por unanimidad». Això és el que diu l'article 49 del Tractat de la Unió Europea. Però novament ens trobem amb un text pensat per a terri­toris externs més que per a casos interns. Aquest article 49 ve a dir que la Unió Europea és un club i que com a club els seus membres decideixen si algú més en pot formar part. Un bon dia, França, Alemanya i Itàlia van decidir que Espanya i Portugal en podien formar part. Després els dotze van decidir acollir-ne tres més, fins a arribar als quinze, i així successiva­ment fins a arribar als vint-i-set actuals. Tal com manté García Margallo, la llista d'espera no és cosa de dos dies i per això situa Catalunya «eternamente fuera».

  Per tant, si ens agafem fil per randa el que diuen els textos europeus, és possible que Catalunya quedi, igual que tot el seu reconeixement internacional, en una mena de «llimbs diplomàtics», a l'espera d'un «reingrés» formal. La gran incògnita és, doncs, no si Catalunya quedarà fora de la UE, sinó quant de temps passarà abans no tingui eurodiputats al Parla­ment d'Estrasburg.

  Però una cosa és el que diu la literalitat del text i 1 altra el que es fa a la pràctica. La història ens diu que més aviat ha anat a la inversa: la territorialitat d'Europa s ha anat resolent amb pactes polítics i després s han fet lleis ad hoc. Primer ha vingut la legiti­mitat i després la legalitat. A l'acta d'Hèlsinki del 1975 (pensada per estabilitzar Europa en plena guerra freda, els Estats Units, la Unió Soviètica i els paï­sos europeus van acordar declarar «inviolables tant les fronteres dels participants com les fronteres de tots els estats d'Europa». Quan, quinze anys després, Iugoslàvia i 1 URSS van saltar pels aires, els mateixos països no van tenir cap problema a reconèixer inter­nacionalment, per exemple, Eslovènia, el primer.

  El cas més flagrant i recent el trobem precisament a Europa. El 10 d'octubre del 2012 el comissari euro­peu d'Ampliació, Stefan Füle, va anunciar que Kosovo «està preparada per arribar a un acord d'associació i estabilització amb la UE», o el que és el mateix, el primer tràmit de preingrés a la Comunitat Europea. El cas de Kosovo és força exemplificador de com és de poderosa la voluntat política.

  En primer lloc, i sobre el que s'explicava abans, la UE ha iniciat aquest tràmit malgrat que cinc dels seus membres no només no hi estan d'acord, sinó que encara no han reconegut el nou país. Kosovo no existeix per Espanya, Romania, Xipre, Grècia i Eslovàquia (que no li va costar gens separar-se de Txèquia, per cert). Per aquests cinc estats, Kosovo és en­cara una província de Sèrbia. Doncs bé, malgrat aquesta tossuderia diplomàtica, la Comissió Europea ha engegat el procés sense la unanimitat de la qual es vantava Margallo.

  I en segon lloc, la separació de Kosovo respecte a Sèrbia s'ha fet de manera traumàtica, amb un con­flicte bèl·lic pel mig, fins i tot amb la intervenció de l'OTAN. L'«únic» que li reclama la UE a Kosovo es que compleixi els requisits de tot membre de la Unió- que consolidi l'Estat de dret, que lluiti contra el crim organitzat (bàsicament protagonitzat per ex- militars) i que eradiqui la corrupció de les seves incipients institucions.

  En aquest sentit, Catalunya ho té més fàcil: ara ja compleix tots els requisits que se li demana a un aspi­rant a ser membre de la Unió. Ha de ser un estat que compleixi els valors de respecte a «la dignitat huma­na, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'Estat de dret i el respecte als drets humans», així com «el plu­ralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones». I atenció a un aspecte d'aquests requisits que se li pot girar en contra a l'Estat espanyol en cas de no respec­tar un vot majoritari de Catalunya: la UE reclama, de manera especifica, el respecte «als drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories».

  Però més enllà d'Europa sembla que també a una part important d'Occident no li faria res l'existència d'una Catalunya independent. És més, Casey B. Mulligan, professor de la Universitat de Chicago, manté en un article publicat al diari The New York Times que la via democràtica demostrada per Catalu­nya «pot servir d'exemple en la resolució de situacions com les de Líbia o l'Iraq». L'esperit immaculadament democràtic que ha mostrat Catalunya des del minut zero es posat com a exemple, però en definitiva és el valor més preuat que té la nació catalana per concitar complicitats internacionals. En l'article citat anterior­ment, Carles Boix conclou: «Tot això conté una lliçó transparent per a Catalunya: fem el nostre camí tranquil·lament, consultem el país i, després, carregats amb la raó de la majoria, podrem negociar en quins termes volem continuar a Europa».

Font:



Publica un comentari a l'entrada