«Los catalanes tendrían fuera de España la renta de Chipre.»
ABC (portada del 13-10-2012)
«Una Cataluña independiente perdería el 19% del PIB según el Gobierno.»
El Mundo (portada del 5-11-2012)
«La incertidumbre sobre el futuro traerá pobreza a Catalunya.»
José Manuel García-Margallo (19-12-2012)
Una de les set pitjors plagues que s'abraonaran sobre Catalunya si esdevé independent és sens dubte l'econòmica. L'unionisme espanyol és conscient que l'augment de l'independentisme ha vingut precisament per qüestions econòmiques. També és cert que un dels arguments per seduir indecisos per part dels dirigents independentistes ha estat també el de la butxaca. Ha calat molt el missatge que una Catalunya independent hauria patit la crisi en menor mesura i que la pertinença a Espanya suposa un llast per a la recuperació. En els últims mesos —i coincidint amb l'acceleració del procés— aquesta situació s'ha vist accentuada fins al punt que la Generalitat es troba amb una asfíxia financera a causa, entre altres factors, de la negativa del govern espanyol a pagar-li els deutes pendents.
Es lògic, doncs, que un dels principals al·licients de ser independent sigui el d'un horitzó més pròsper per a Catalunya i els seus ciutadans. I per tant, també és fàcil deduir que els míssils propagandístics atacaran aquest escenari. No és gens casual que la informació del diari ABC sortís dos dies després de la manifestació de la Diada. A les planes interiors s'apuntava un escenari absolutament desastros per a l'economia de Catalunya, una de les zones tradicionalment mes pròsperes dins de 1 Estat i d'Europa. Resumint, el PIB català baixaria un 20%, la renda per càpita passaria dels 28.200 euros actuals als 22.000 (els de Xipre) i això seria perquè sense citar-lo s apunta ja a un boicot de productes catalans. Com que cauria el PIB, caurien els ingressos i l'erari públic ho faria en barrina. I a això cal afegir-hi l'augment de la despesa per muntar estructures d'Estat. La suma i resta de tot això dóna una Catalunya pobra, a la cua d'Europa i pidolant a la resta del continent (també a Espanya) per poder subsistir.
Però tal com diu la saviesa pidolaire, «és trist demanar però més trist és robar». La informació de l'ABC elaborada a través del testimoni dels economistes Mikel Buesa i Ángel de la Fuente— minimitza, me- nysté i ridiculitza el dèficit fiscal. I aquesta és la primera i principal clau de volta d'aquesta discussió: el maltractament fiscal. L espoli, si utilitzem termes més radicals. És a dir, la diferència entre el que Catalunya aporta en impostos i el que rep a canvi, si fem servir termes més planers i «objectius». I si no es té en compte aquest factor, la discussió no té sentit. Hi ha molts milions d'euros (molts, eh!) que Catalunya té capacitat de generar i que no pot gestionar o gaudir perquè en el seu repartiment, l'Estat espanyol no els retorna.
En aquest sentit, l'abril del 2012 a El món a RACl vam posar en antena una comparativa entre Catalunya i Espanya sobre impostos pagats i serveis rebuts. Per fer aquesta llista s'han fet servir dades oficials i fàcilment contrastables.
Ara, actualitzat, és aquest. Vegem-ho per apartats:
Dades generals
Catalunya té un 16% de la població de l'Estat. Genera un 20% del PIB espanyol però paga un 24% del que es recapta i rep un 10% de les inversions estatals.
Impostos
A Catalunya és on hi ha una retenció més gran de l'IRPF: 56% per a les rendes altes, 40% per a les mitjanes i 24,75% per a les baixes.
Balances fiscals
Per cada 1.000 euros que paga un català en impostos, en rep de l'Estat en serveis 870. Per cada 1.000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de 1 Estat 1.170. La diferència és de 300 euros per ciutadà.
Metro i bus
A Barcelona el bitllet senzill val 2 euros. A Madrid, 1,5 euros. Els abonaments multitransport son mes barats a la capital catalana que a l'espanyola. La T-10 barcelonina val 9,45 euros i la Metrobús madrilenya, 12 euros. Tot i que es diu així, no permet fer transbordament. Això sí, el metro arriba a Barajas i no al Prat.
Rodalies Renfe
El servei de Cercanías Madrid és molt millor que Rodalies Catalunya. No és una impressió. Per a un territori molt més petit, l'àrea metropolitana de Madrid té 367 quilòmetres de vies, només 100 menys que la catalana i, això sí, quasi tota en doble via. Hi ha 900.000 usuaris de Cercanías Madrid per només 400.000 de Rodalies Catalunya.
Peatges
A Catalunya, de cada 100 quilòmetres d'autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc. A Madrid, 96 són gratuïts i 4 són de peatge. A Andalusia el percentatge és de 87 de franc contra 13 de pagament i a Extremadura no hi ha ni un sol peatge.
Aeroports
A Madrid-Barajas es paguen 7,73 euros de taxes aeroportuàries per cada enlairament. A Barcelona-el Prat es cobren 6,81 per enlairament. Però des de Madrid hi ha 55 línies transoceàniques i des de Barcelona, 15.
Inversions de Foment
El 2012, el govern espanyol va retallar un 45% les inversions a Catalunya. Es la retallada més important de l'Estat. La tisorada al País Valencià i Andalusia és del 34%. A Castella-la Manxa, un 7%, mentre que a Galícia i al País Basc, on es farà arribar l'AVE, les inversions van créixer un 9% i un 17%, respectivament.
Escoles bressol
Per a aquest curs, a Barcelona hi ha 7.400 places públiques per a una població de 1.630.000 habitants. A Sevilla, 22.000 places per a una població de 703.0 persones.
Ordinadors
A Catalunya hi ha un ordinador per cada 5 alumnes. A Extremadura, un per cada 2.
Universitats
Estudiar un curs d'una carrera d'Humanitats val, a la Complutense de Madrid, entre 700 i 811 euros depenent dels estudis. A l'Autònoma de Barcelona no baixa deis 910 euros. Estudiar Infermeria a Madrid costa 1.088 euros. En canvi, a l'Autònoma, 1.423 euros.
Retallades en Sanitat
Fa. dos anys, el pressupost en Sanitat a Andalusia era de 1.180 euros per habitant. Aquest any és de 1.174 euros. La retallada és de 6 euros. A Madrid, per un pressupost similar, la retallada ha estat de 4 euros. A Catalunya, fa dos anys s'hi destinaven 1.298 euros per habitant. Ara, 1.128, és adir, 170 euros menys.
Medicaments
Durant els mesos que va estar vigent l'euro per recepta i sumat al copagament per a pensionistes, amb el mateix tractament, un jubilat català ha pagat en fàrmacs 277 euros l'any i un de la resta de l'Estat en pagarà 216.
Òpera
Anar al Liceu surt més barat que anar al Teatro Real de Madrid. Els abonaments són més econòmics depenent de la butaca. El millor seient del Liceu val a l'any 1.491 euros, mentre que al Real costa 1.543 euros. També els abonaments populars són més econòmics.
Els sous dels funcionaris
Els funcionaris de la Generalitat van cobrar un 5% cl 2012: un 3% a la paga doble de l'estiu i un 2% a la de Nadal. Als funcionaris de l'Administració General de l'Estat els van congelar el sou.
IPC
A Catalunya, els preus van pujar un 3,6% el 2012. Es la taxa més alta de l'Estat, només igualada per Cantàbria. La mitjana estatal és del 2,9%, però és que a Andalusia només s'han apujat un 2,6% i a Madrid, un 2,5%* Dit d'una altra manera; en només un any, comprar a Catalunya s'ha encarit un 1% respecte a Andalusia.
Un parèntesi. Quan en un debat s'utilitza aquest argument —«el que Catalunya paga i el que Catalunya rep»— surten veus contràries que diuen que «els territoris no paguen impostos, ho fan les persones». És cert. Cert però incomplet. Incomplet perquè les persones que paguen impostos sí que viuen en un territori i aquest territori sí que és el que rep (o no) les inversions. Només fa falta veure la xarxa de Rodalies Renfe de Madrid i la de Barcelona per comprovar si són els territoris o les persones els que reben les inversions. O els aeroports de Barajas i el Prat. I així amb tots els capítols pressupostaris, que són els que, en definitiva, marquen aquest dèficit a través de les anomenades balances fiscals.
Parèntesi tancat. Bé, no. Segon parèntesi. Un altre dels arguments més usats pels negacionistes del dèficit fiscal és que s'imaginen un Pedralbes independent o un pacte fiscal amb el Ripollès. Ja ho haureu escoltat: «I si un dia Girona diu que aporta massa, que fara? Demanarà la independència?». Primer punt: si ho vol fer que ho faci, la tradició democràtica de Catalunya respecta el dret a decidir allà on es manifesti. I segon punt (i més seriós): entre Catalunya i Espanya, o millor dit, entre el Ministeri d'Hisenda i la Generalitat, sí que hi ha un conveni fiscal. Un conveni fiscal compartit amb 14 autonomies mes, les de regim comu i que estan representades al Consell de Política Fiscal i Financera, presidit pel ministre de torn i participat pels consellers d'Economia de les diferents comunitats. Entre Catalunya i Pedralbes no hi ha cap tracte fiscal, com tampoc'n hi ha cap entre Catalunya i el Ripollès.
L'espoli fiscal, la clau de volta
Tornem a la mare dels ous. L'any 2009, Catalunya va aportar X diners i en va rebre Y. Entre X i Y hi ha una diferència de 16.409 milions d'euros. A favor de 1 Estat. Es a dir, Catalunya deixa de percebre aquesta quantitat, que aquell any va suposar un 8,4% de la seva riquesa. Però el 2008 la diferència va ser de 17.200 milions (8,5% del PIB); el 2007, de 15.913 milions (8,1%), i el 2006, de 14.493 milions (7,9%). Aquest llast sobre l'economia catalana es manté en aquest 8% de manera regular i continuada en els últims 30 anys! No en va, Xavier Sala i Martín va assegurar que «a l'Univers hi ha dues constants que es mantenen inalterables: la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català».
Aquests 16.409 milions d'euros suposen 45 milions d'euros al dia. 1,8 cada hora. 31.219 euros cada minut. En el temps que ha trigat a llegir aquestes ratlles, uns 20 segons, 10.400 euros s'han evaporat de Catalunya a raó de 520 euros per segon.
Però d'acord, com que els territoris no paguen impostos, sinó que ho fan les persones, passem aquestes xifres a persones. L'any 2009, cada català va aportar 2.187 euros de més. Si vostè té una família de 4 membres (aquest càlcul inclou tots els ciutadans, per tant, també nens), la seva llar va aportar vora 9.000 euros extres i sense retorn. Només el 2009.
Sembla clar, doncs, que l'eliminació d'aquesta hemorràgia és un dels punts forts per defensar la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. I és que per cada euro recaptat a Catalunya només se n'hi inverteixen 60 cèntims. En un ràpid resum: la Generalitat podria comptar cada any amb un 40% d'ingressos més, dels quals ara no pot disposar.
En una conferència del Centre d'Estudis Jordi Pujol, l'11 de desembre del 2012, Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de l'Institut Químic de Sarrià (pertanyent a la Universitat Ramon Llull), ho va definir molt gràficament: «El problema català és que surten 18.000 milions d'euros i no tornen». Niño Becerra considera que si per recuperar-los «cal la independència, aquesta serà 1 eina». Però la situació de greuge ha arribat a donar la volta al marcador: «Una Catalunya independent seria viable però el problema és recuperar els nostres diners». És evident: es poden recuperar sense arribar a la independència (si l'Estat reconeix el dèficit i l'evita) però la paradoxa és que per taponar el dèficit i morta la via del pacte fiscal— potser la única sortida és precisament la separació total per recuperar la plena autonomia dels recursos econòmics.
Catalunya sí que se'n sortiria
Lamentant-ho molt pels pronòstics de Buesa, De la Fuente, García-Margallo i tants i tants tertulians d'emissores espanyoles, la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és un fet que pocs experts qüestionen. I no cal esgrimir Niño Becerra o Sala i Martín, que, com que són catalans, podrien ser acusats d'escombrar cap a casa.
Per si teniu pressa a l'hora d'argumentar, només tres exemples:
Keneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional: «Catalunya seria un dels països més rics del món.» (entrevista al diari Expansión. 4 d'abril del 2012).
Amadeu Altafaj, cap adjunt del gabinet del vice-president econòmic de la Comissió Europea: «La viabilitat d'una Catalunya independent no és una qüestió gaire discutible.» (entrevista a El món a RAC1. (13 de desembre del 2012).
James Mackintosh, editor de la secció Inversions del Financial Times: «L'Estat català tindria un PIB per càpita superior al d'Itàlia.» (21 de novembre del 2012).
En un vídeo de quatre minuts, Mackintosh exposa que el PIB per càpita de l'hipotètic Estat català seria superior al de l'italià (que és de 25.000 euros l'any 2011) i se situaria lleugerament per sota de la mitjana europea (26.000). Són xifres, per tant, que queden molt lluny dels 22.000 euros per persona que augurava Mikel Buesa en la comparativa amb Xipre. (Per cert, segons les dades de l'Eurostat del PIB del 2011, el rànquing de riquesa dels 27 estats membres de la Unió Europea l'encapçala Luxemburg. Espanya ocupa el lloc número 13 i la tan injuriada Xipre està just a sota, al lloc número 14). Ara bé, una Espanya sense Catalunya, pronostica el directiu del Financial Times, «quedaria amb un PIB per càpita molt similar al de Grècia».
Aquesta és una altra errada argumentativa de Buesa i De la Fuente. S'han imaginat una Catalunya independent empitjorada, però en els seus càlculs han fet veure com si Espanya no patís cap davallada pel fet de deixar d'ingressar aquells entre 14.000 i 18.000 núlions d'euros anuals aportats per Catalunya. Aquesta caiguda d'ingressos no deixaria Espanya en una situació precisament de força i l'execució d'un hipotètic boicot (de què parlarem després) resultaria —com a mínim— car, ja que entre altres coses les importacions de productes estrangers s'haurien de fer de països més llunyans que Catalunya, amb el sobre- cost en transport que aixo suposaria.
Però si hi ha unes afirmacions especialment celebrades han estat les de Gary Stanley Becker, premi Nobel d'Economia el 1992. En un llarg article publicat al seu bloc, Becker defensa la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. Però no només això: l'exemple de Catalunya li serveix com a columna vertebral del seu document, titulat Breakup ofCountries: No Economic Disaster.
Becker manté la teoria que la globalització ha jugat a favor dels estats més petits en detriment dels grans. «El moviment cap al lliure comerç viscut en els últims 60 anys ha reduït els avantatges de tenir un gran mercat domèstic per vendre béns i serveis». O dit d'una altra manera: un producte fet a França costa el mateix de vendre en botigues franceses que un de belga elaborat a Dinamarca. Els estats petits tenen un avantatge extra: presenten unes dimensions molt més gestionables que els grans estats. Havent de suportar tanta població, els grans estats només poden superar les seves dificultats si són molt potents econòmicament. I Espanya no és ni carn ni peix. Està al mig.
Un dels «drames» d'Espanya és que té una mida política i econòmica mitjana. No té el potencial de jugar la Champions League mundial (no està a l'altura d'Alemanya, els Estats Units o la Xina) ni tampoc té una demografia menor (45 milions d'habitants), a més d'una població en vies d'envelliment, amb el que aixo suposa en la relació futura de cost en pensions/ productivitat de la població activa.
Per això Becker creu que els estats «petits» poden manegar-s'ho millor. Posa com a exemple d'això el que ja ha passat a Xile quan se li ha permès entrar en altres països de Sud-amèrica: exporta una xifra equivalent al 40% del seu PIB, mentre que als Estats Units és del 13%. Això ha permès que l'economia xilena hagi crescut a un ritme més ràpid que el Brasil, a qui s'ha posat com a exemple de país emergent, que ho és, però a Xile, en proporció, li han anat millor les coses.
Però no cal anar a Sud-amèrica ni a països que fa moltes dècades que són independents. En el mateix article, Becker cita el cas de Txèquia i Eslovàquia. «El futur econòmic de tots dos països semblava fosc quan Txecoslovàquia es va dividir en dos voluntàriament el 1993. I a les dues nacions separades els ha anat com a mínim igual de bé que quan formaven Txecoslovàquia». És més, fa la mateixa lectura per a Iugoslàvia i els sis estats en què va dividir-se, i aixo que en aquest cas el procés va ser multibel·lic (es a dir, amb moltes despeses de reconstrucció). Però el cas de Txèquia i Eslovàquia serveix per acabar de desmentir Buesa a l'article de l'ABC. «La experiencia de segregación entre Chequia y Eslovaquia provocó una dràstica reducción de flujos comerciales entre ambos». Bé, potser sí que entre Txèquia i Eslovàquia van reduir les transaccions entre tots dos... però es que les van augmentar a la resta de països! I aixo, tal com manté Becker —insisteixo, premi Nobel d'Economia—, és el que ha permès als dos països no només sobreviure, sinó viure sense dificultats.
Contra el boicot: «El nostre mercat és el món»
(Xavier Sala i Martín)
Quan es dibuixa la Catalunya independent, una de les paraules més utilitzades pels atemoridors és «aranzels». Els analistes catastròfics fan servir una simple regla de tres: Catalunya quedarà fora de la Unió Europea, i com que quedarà fora de la UE, l'entrada i sortida de mercaderies quedaran penalitzades pel pagament de taxes de duanes.
Doncs no, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació —es a dir, per estalviar-se el pagament d'aranzels— no cal formar part de la Unió Europea. L'exemple és Suïssa, amb qui la UE té signats acords bilaterals. (Per cert, Suïssa —que no és a la UE és el líder economic del continent, un dels països mes rics del mon i encapçala el rànquing mundial de competitivitat. És a dir, estar dins o fora de la UE no es sinònim necessari de prosperitat. Grècia.'n es membre i Noruega no). I a més, tal com va passar amb països aspirants a entrar a la Unió, la Co- missio Europea ha previst que es pugui començar a negociar aquests acords de lliure circulació fins i tot abans que Catalunya esdevingui un estat sobirà.
I és que un dels principals arguments per demostrar que Catalunya se n'aniria en orris és que les empreses catalanes patirien un boicot per part d'Espanya que enfonsaria l'economia del nou país-estat. A tenir en compte, però alarmista. Excessivament alarmista.
La Gaceta, diari pertanyent al grup d'Intereconomía (el grup d''El Gato al Agua, per entendre'ns), va publicar el 6 de novembre del 2012 un article titulat «El coste de la independencia catalana». I l'entradeta de la «notícia» deia així: «Grandes empresas marcharían de Cataluña; la renta per cápita caería en 5.600 euros y se situaría por debajo de la media española; el PIB catalán sufriría un brusco descenso del 20%; se perderían uno de cada seis empleos».
Aquesta informació, també apareguda al diari El Mundo, tenia com a font un informe de Convivencia Cívica Catalana, l'entitat presidida per Francisco Caja, una de les persones que ha liderat entre d'altres el procés judicial contra la immersió lingüística.
Aquest informe de Caja es titula Las cuentas claras de Cataluña i parteix de la base que en els quatre anys següents a la secessió les vendes de productes catalans cap a la resta d'Espanya cauran un 50%. A partir d'aquí, el desastre: es a dir, Xipre. Curiosament, el mateix dia El Mundo va publicar en portada que «Cataluña independiente perdería el 19% del PIB, según el Gobierno». Aquest «según el Gobierno» fa referència a una suposada nota interna del Ministeri d'Afers Estrangers, un departament que malgrat les crides de Rajoy a preocupar-se per la prioritat del moment —sortir de la crisi— té temps d'entretenir-se a pensar què li passaria a Catalunya si fos independent. Es simptomàtic, si més no, que aquesta projecció de futur la faci ja el Ministeri d'Afers Estrangers i no el d'Hisenda.
El cas és que al cap de quinze dies de fer-se públic aquests dos «informes» (el de Caja i el d''El Mundo o el Ministeri d'Afers Estrangers) el Col·lectiu Wilson va contraatacar. Vagi per endavant que el Col·lectiu Wilson no és precisament un grup de bocamolls de bar que es pensen que com més cridin i més piquin a la barra més raó tenen. El Col·lectiu Wilson el formen Pol Antràs (Ph. D., MIT), catedràtic de la Universitat de Harvard; Carles Boix (Ph. D., Harvard), catedràtic de la Universitat de Princeton; Jordi Galí (Ph. D., MIT), investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI); Gerard Padró i Miquel (Ph. D., MIT), catedràtic de la London School of Economics; Xavier Sala i Martín (Ph. D., Harvard), catedràtic de la Universitat de Colúmbia, i Jaume Ventura (Ph. D., Harvard), investigador sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI).
L'article es titula «Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència». I val molt la pena llegir-lo tot. En qualsevol cas, aquests són els principals arguments —literals— que desmenteixen el declivi econòmic català a partir d'un suposat boicot:
«Catalunya tindrà un grau de diversificació semblant al d'altres països i on les transaccions amb Espanya haurien de representar un percentatge menor del total de vendes catalanes a l'exterior. Tot i que aquest procés de diversificació podria ser considerablement lent, de fet, ja és perceptible en les dades agregades de comerç català: el percentatge d'exportacions catalanes amb destí a la resta de l'Estat espanyol ha baixat del 57% 1 any 2000 al 47% l'any 2011».
«Un procés d'independència podria reduir el comerç entre Catalunya i la resta d'Espanya i accelerar aquest procés natural de diversificació de mercats. Què passaria si de sobte deixéssim de vendre a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Quins efectes tindria això per a l'economia de Catalunya? Aquesta preocupació és legítima i, adonant-se d'això, certs partits polítics i els seus analistes han tractat d'atemorir els catalans amb càlculs catastrofistes que pronostiquen caigudes del PIB català del 9%, el 16% o fins i tot el 19% del PIB català. Són versemblants aquestes prediccions? La nostra resposta és un clar i contundent no»
«Les exportacions són una mesura de producció o facturació i, per tant, el seu valor incorpora no només el valor afegit pels exportadors, sinó també el valor dels béns intermedis emprats en la seva producció. Alguns d'aquests béns intermedis són produïts a Catalunya, però altres són importats de l'estranger (cal recordar que dos terços de les importacions catalanes són béns intermedis). Com a conseqüència, el percentatge efectiu de valor afegit al PIB català incorporat en les exportacions catalanes a la resta d'Espanya és significativament menor i s'ha estimat en un 22,5% del PIB»
«Els béns que no es puguin vendre a la resta d'Espanya no es llançaran a les escombraries. Els empresaris catalans no es quedaran de braços plegats i intentaran vendre la seva producció a mercats alternatius. Potser a un preu rebaixat, però en tot cas a un preu positiu. En conseqüència, la pèrdua de valor afegit associada amb una caiguda de les vendes al mercat espanyol depèn de la rebaixa de preu que s hauria de fer per vendre aquests productes a la resta del món»
«És inversemblant que les exportacions catalanes a la resta d'Espanya arribessin a baixar un 80%. Per aquestes raons:
En primer lloc, un boicot d'aquesta mida tindria conseqüències gravíssimes per a l'economia espanyola i, per tant, les amenaces de boicots tenen el mateix problema que les amenaces de deixar Catalunya fora d'Europa: no són creïbles. És a dir, ara els interessa anunciar-les, però quan arribi el moment, a causa dels seus propis interessos, trobaran difícil portar-les a terme.
En segon lloc, es fa difícil pensar que els consumidors i empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya com Nestlé, BASF, Volkswagen, Nissan o Repsol, perquè seria difícil distingir si els productes d'aquestes empreses provenen de Catalunya o d'altres llocs i perquè els mateixos espanyols no voldrien perjudicar les empreses dels seus socis europeus (com Volkswagen) i, encara menys, les seves pròpies (com Repsol). L'any 2006, el conjunt d'empreses multinacionals amb seu fora d'Espanya van aportar un 40% de la facturació manufacturera catalana i un percentatge no menor de les exportacions catalanes. Això vol dir que un boicot als productes catalans difícilment afectaria mes del 60% de les vendes a Espanya.
I en tercer lloc, cal imaginar que hi hauria més propensió al boicot pels bens de consum que pels béns de capital o intermedis. Les dades d'exportacions catalanes del 2011 mostren que només un terç de les exportacions catalanes estan associades a béns de consum. Per tant, en un cas extrem en què el boicot afectés el 50% dels béns de consum i el 20% dels béns de capital i intermedis produïts per empreses amb capital majoritàriament català, la caiguda de les exportacions al mercat espanyol seria només del 0,6 x (1/3 x 50% + 2/3 x 20%) = 18%. Nosaltres pensem que els consumidors i empreses espanyoles són racionals i que, per tant, no hi hauria boicot. Però potser ens equivoquem. En qualsevol cas, és molt improbable que un boicot afectés més del 18% de les exportacions catalanes a la resta d'Espanya».
«Sovint s'esmenta que la independència podria tenir efectes sobre la localització de les empreses. Per contestar aquesta pregunta cal preguntar-se primer: per què voldrien marxar les empreses de Catalunya? . Naturalment, davant d'un escenari catastròfic de boicots generalitzats on les vendes a la resta d'Espanya baixessin un 80% i el PIB català caigués un 9% és concebible que algunes empreses decidissin evitar el boicot tot saltant la tanca”. Cal recordar, però, que la deslocalització és un procés que comporta costos fixos molt elevats que només serien amortitzats si les empreses esperessin uns boicots de molt llarga durada. A més, com hem explicat abans, un escenari on les vendes a la resta d'Espanya caiguessin un 80% és simplement absurd. Si el boicot acabés resultant una caiguda petita del PIB, l'efecte sobre la deslocalització de les empreses també seria petit».
La deslocalització (la marxa massiva d'empreses) és efectivament un dels temors que pot tenir un nou país independent (sovint s'associa el nou estatus polític amb inestabilitat). Però no sembla que als grans capitals els hagi fet por el procés que es viu a Catalunya. Sense anar més lluny, el propietari d'Inditex i tercera fortuna mundial, Amancio Ortega, ha comprat tres grans edificis al centre de Barcelona: la seu del BBVA a la plaça de Catalunya (100 milions d'euros), la botiga del passeig de Gràcia on ara hi ha Burberrys i l'edifici que acull la botiga d'Apple, a la cantonada del passeig de Gràcia amb la plaça de Catalunya. No sembla, doncs, que el fundador d'Inditex i propietari de Zara tingui gaire por.
En una intervenció al programa Divendres de TV3 (el 13 de setembre del 2012) un dels integrants del Col·lectiu Wilson, Xavier Sala i Martín, ja va avançar algunes de les principals claus de com fer front a un eventual boicot. Ell parlava de «cost de transicio». Efectivament, una part de l'empresariat català hauria de reorientar les seves estratègies derivades de la nova situació política, però ho deia en positiu i després de denunciar un cert relaxament d'alguns sectors: «Alguns es posaran les piles». Posava com a exemple el famós boicot del cava. Era l'any 2006, Madrid optava a organitzar els Jocs Olímpics del 2012 i l'aleshores vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod Rovira, va expressar el seu desig que la capital espanyola no sortís escollida (com així va ser, en favor de Londres).
Com a resposta a aquesta opinió, es va organitzar l'anomenat «boicot del cava», és a dir, es va deixar de comprar cava. Dir «cava català» és una reiteració, com ho és dir «el lehendakari basc». El cava és genuí de Catalunya i el lehendakari, d'Euskadi. Per tant, un «boicot al cava» porta implícit un boicot a comprar aquest producte català.
Sala i Martín explicava que sí, que les vendes del cava van caure però que això va obligar el sector a vendre ampolles a fora de l'Estat. La venda a l'exterior va anar bé i cap celler no va haver de tancar. Però al cap d'uns anys, manté el professor, «els espanyols es van acabar afartant de pagar 50 euros per ampolla de xampany francès». Tampoc va triomfar gaire —per una simple qüestió geològica— l'intent d'elaborar cava a altres punts, com Castella o Múrcia.
I per això les vendes de cava a la resta de l'Estat es van anar recuperant. Resultat final, apunta Sala i Martín, «ara tenen dos mercats, l'espanyol i el de la resta del món».
D'aquest episodi l'economista recomana treure'n dues conclusions: la primera és la necessitat —amb boicot o sense— d'internacionalitzar les economies en un món global. L'altra és aprendre i confiar que «la ràbia els passarà». Es a dir, passat un temps, els ciutadans de l'Estat compraran aquells productes que els semblin més adients per la relació qualitat-preu, amb independència (perdó per l'acudit) del seu lloc d'origen. És en aquest temps de rebuig-ràbia-recuperació que hi haurà l'anomenat «cost de transició», al qual s'haurà de fer front, però no serà ni etern ni tan econòmicament important com apuntaven Caja i companyia. Un exemple d'això es que avui dia —conclou Sala i Martín— «els millors amics dels anglesos són els nord-americans». Tretze colònies britàniques van reclamar el seu dret a l'autodeterminació i unió cooperativa i el 4 de juliol del 1776 van declarar-se independents de Londres per crear els Estats Units d'Amèrica.
Altres arguments de l'ambit economic
Tots els estudis que, intencionadament, presenten una Catalunya independent en caiguda lliure pequen també d'haver-los elaborat amb el marc mental de l'actual Estat. És a dir, s'han fet exclusivament imaginant-se la viabilitat economica d'una comunitat autònoma anomenada Catalunya actuant per lliure. En tot l'apartat anterior s'ha intentat demostrar que el nou Estat català podria sortir-se'n però a més s'ha de tenir en compte que disposaria d'unes eines que actualment no té. I això no s'ha tingut present en els informes. Per exemple: el nou Estat català podria elaborar una nova política fiscal més adaptada a la nova realitat política i econòmica: un país de 7,5 milions d'habitants (no de 44), amb un teixit empresarial que combina una base de petites i mitjanes empreses amb la implantació de grans companyies.
Aquesta llibertat absoluta hi seria també per decidir, reinventar i readaptar el mapa d'infraestructures. Si el flux comercial actual de l'Estat espanyol és el que és, és també perquè s'han dissenyat unes vies de comunicació absolutament centralitzades a Madrid i no en xarxa. En aquest sentit, la fallida aposta del PP i del PSOE per no prioritzar exclusivament el corredor mediterrani i diversificar el flux comercial amb el corredor central'n és tot un exemple. Així doncs, la capacitat de redirigir els recursos cap a determinades inversions, així com d'aplicar incentius, podrien ser també un atractiu afegit perquè empreses estrangeres decideixin mantenir-se o implantar-se de nou a Catalunya.
El Col·lectiu Wilson remata aquesta reflexió amb una dada punyent: la dificultat administrativa que imposa Espanya per a la creació de noves empreses. Aquests experts subratllen la necessitat d'aprofitar la creació d'una nova administració estatal per fer més àgil la burocràcia. I assenyala: «En matèria de creació de noves empreses, és difícil imaginar que un futur Estat català instaurés unes regulacions pitjors que les que existeixen actualment a Espanya. Sense anar més lluny, l'informe Doing Business, publicat anualment pel Banc Mundial, situa Espanya en la posició 136 en un rànquing de 185 països del món en termes de la facilitat de crear empreses noves. En matèria de creació d'empreses, un només pot afirmar que Espanya no és Uganda” (que ocupa la posició 144 en el rànquing) amb la boca ben petita».
I finalment, Sala i Martín novament es despenja amb una proposta tan impactant com les seves americanes de colors. La llibertat per decidir la política econòmica podrà fer que els seus governants decideixin, per exemple, que Catalunya pugui ser un paradís fiscal. «Si ens fan fora d'Europa manté po em arribar a la conclusió de recuperar el secret bancari», és a dir, no preguntar d'on vénen els diners. L'eliminació d'aquest secret s'ha convertit en un requisit per ingressar en institucions europees, i si no que ho preguntin a Andorra, que en els últims anys s'ha apressat per sortir de la llista d'aquest tipus de països. Si Espanya bloqueja l'entrada de Catalunya a aquestes institucions, «Catalunya pot arribar —diu Sala i Martín— a la conclusió que no li val la pena seguir aquest requisit. Convertir-se en paradís fiscal i ajudar els empresaris espanyols a evadir impostos. Veureu com s'afanyen a moure peça».
Font:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada