traducció - translate - traducción

diumenge, 18 d’octubre de 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: 3 - CATALUNYA NO POT DECIDIR SOLA

«El futuro de Cataluña lo decidimos todos los españoles.»
  María Dolores de Cospedal (19-09-2012)

La pèrdua de sobirania, té a veure amb el
"derecho de conquista"?
  Ai, la sobirania... És el gran debat de fons: qui deci­deix sobre Catalunya, els catalans o tots els ciutadans de l'Estat? Políticament les posicions estan molt cla­res. Ara bé, un matís: quan parlem de posicions, par­tits o veus sobiranistes tothom dóna per sobreentès que ens referim als sobiranistes catalans. Doncs bé, són iguals de sobiranistes els sobiranistes espanyolis­tes com els sobiranistes catalanistes. Aquests últims defensen que la capacitat de decisió del futur de Ca­talunya depengui exclusivament dels habitants de Catalunya, mentre que els sobiranistes espanyolistes —com Maria Dolores de Cospedal— pensen que Catalunya no en té l'exclusiva, sinó que és una facul­tat compartida amb tots els ciutadans de l'Estat.

  El primer, únic i últim argument dels sobiranistes espanyols per treure a Catalunya la seva capacitat au­tònoma de decisió es diu Constitució Espanyola. Per tant, novament, l'escut és l'ordenament jurídic esta­blert, i es deixa poc marge a la cintura política. Doncs bé, fins i tot aquest argument tan legalista té escletxes. Sense tocar la Constitució i amb una sim­ple interpretació més oberta de la Carta Magna es pot afirmar que hi ha lloc per descriure, executar i respectar una sobirania especifica del poble de Cata­lunya, que a mes es pot autodeterminar. Es una via que no ha interessat explorar i que certament pot re­sultar estrambòtica. Però coses més estranyes s'han fet en aquests 34 anys de vigència constitucional, com una reforma estiuenca en quinze dies 1 any 2011 per satisfer els mercats o un parell de revisions enco­bertes per entrar a la CEE el 1986 i a l'euro el 2001.

  Només un incís: és curiós com els dos partits que més defensen la Constitució i l'article 1.2 («La sobi­rania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat») són els que menys han consultat precisament el poble espanyol en les últi­mes grans decisions històriques i que comportaven una alteració política i legal del mateix Estat. El 1986 el PSOE no va preguntar al poble si volia entrar a la CEE. El 2001 el PP no va preguntar al poble si volia entrar a l'euro. I el 2011 ni el PSOE ni el PP van preguntar al poble si podien retocar la Constitució per fixar un topall del deute públic. En cap dels tres casos es va celebrar cap referèndum, i això que les tres decisions van suposar una pèrdua de poder polí­tic en favor de la Unió Europea, un canvi de moneda i una alteració del marc socioeconòmic.,

  Però vaja, no passa res. Endavant. Tornem a Cata­lunya. Com dèiem, els sobiranistes espanyols es car­reguen 1 argument de la no-sobirania catalana amb la Constitució i particularment en aquest article 1 del text.

  Certament, la Constitució està blindada per evitar que pactes polítics puguin sobrepassar-la. És a dir, el 1978 el que es va deixar lligat i ben lligat va ser una carcassa per impedir la cintura política. Ara imaginem-nos que el PP i el PSOE s'il·luminen i sí, creuen que cal fer un reconeixement nacional de Catalunya i respectar el seu dret a la lliure determinació. Doncs bé, la Constitució actual ho impedeix perquè malgrat que es van redactar un seguit de mecanismes per apa­rentar que era reformable, aquests mecanismes estan previstos i estudiats fins a l'últim detall per no ser aplicats mai.

  Una altra de les fal·làcies per intentar desmuntar el procés engegat a Catalunya és la ultraconstitucionalista: «Si es volen separar, reformin la Constitució, prevegin la separació de Catalunya i votin-la. Però respectin la llei.» (Albert Rivera, 22 de novembre del 2012). Aquestes posicions, també defensades pel PSOE i previstes pel PP, es basen en la impossibilitat pràctica de fer el següent procés: crear una comissió mixta de diputats al Congrés i al Senat que redacti la nova constitució i que hi facin constar que Catalunya té tots aquests drets. Suposant que aquest grup (for­mat majoritàriament per diputats del PP i del PSOE) es posa d'acord, cal sotmetre el text a votado. Només tira endavant si l'aproven dos terços del Congrés i dos terços del Senat, és a dir, el PP i el PSOE hi han de votar tots dos a favor com a mínim i així evitar sorpreses, com ara que UPyD s'hi oposés. Tot plegat sembla un mal acudit.

  Ja está, oi? Dones no.

  Tan bon punt es vota aquest text, les Corts queden dissoltes i es convoquen eleccions generals. A tot l'Estat. «El futuro de Catalunya lo decidimos todos los españoles». D'aquestes eleccions en surt una nova composició del Congrés i el Senat, que han de tornar a votar el nou text. I, és clar, novament cal que dues terceres parts del Congrés i dues terceres parts del Se­nat tornin a aprovar la nova Constitució.

  Bé, ara ja sí, oi? Dones no.

  El text resultant s'ha de sotmetre a referèndum, que han de votar tots els ciutadans de l'Estat. «El fu­turo de Catalunya lo decidimos todos los españoles». I, és clar, ha de sortir que sí. És a dir, es pressuposa que, en un atac de respecte a la llibertat dels pobles, Murcia, la Rioja, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid o Extremadura hi votarien a favor. I això no­més per tocar la Constitució i preveure el nou estatus de Catalunya. Després s'hauria de fer un referèndum específic a Catalunya en qué, ara ja sí, els ciutadans de Catalunya i només els ciutadans de Catalunya po­drien decidir si separar-se d'Espanya. Fàcil, eh? Dues legislatures i dues convocatòries electorals (tres, en el cas de Catalunya). Res, un pur tràmit... Es va procurar aconseguir una rigidesa total amb pàtina de flexibilitat per garantir la supremacia constitucional. Segons com, és més fàcil modificar les taules de Moisès que la Constitució Espanyola.

Catalunya és sobirana. Ho diu la Carta Magna?

  Però, ai las! La Constitució i l'ordenament jurídic es­panyol tenen no sé si dir-ne escletxes o contradic­cions sobre la sobirania. Dues de molt grans: una de concepte i una altra de legal.

  La de concepte la trobem a l'article 96.1 de la Constitució: «Els tractats internacionals celebrats và­lidament formaran part de l'ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya». Ah!

  L'advocat Agustí Carles i Garau ens recorda en l'ar­ticle «Per què Mas no diu independència», publicat a El Punt Avui el 27 de setembre del 2012, que Espa­nya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polí­tics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econò­mics, Socials i Culturals que havia aprovat 1 ONU el desembre del 1966. L'article 1.1 d'aquest tractat diu: «Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. Els estats part en aquest pacte [...] procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides». En tot el text queda clar que l'exer­cici a la lliure determinació correspon al poble que vol decidir el seu futur i no al conjunt de 1 Estat. El futur d'Escòcia el decidiran els escocesos i no tots els habitants del Regne Unit. L'Estat espanyol, que ha donat suport al poble sahrauí, entén que al referèn­dum hi ha de participar només el Sàhara Occidental i no tot el Marroc.

  És més, si un dia Espanya vol recuperar Gibraltar, és de suposar que defensarà que la decisió descansi en els habitants de la colònia, i no permetria que els ciu­tadans de Manchester o Sheffield hi intervinguessin.

  Doncs bé, agradi o no agradi, l'ordenament jurídic espanyol té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles. I com que a la Constitució queda clar que qualsevol tractat internacional assumit per Espa­nya te rang normatiu, teòricament no podria fer res des del punt de vista legal ni per oposar-se a aquest dret ni per impedir-ne l'execució.

  Però, tot seguit, un sobiranista espanyol podria dir que sí, que l'Estat espanyol es un hooligan del respec­te: a la llibertat de les nacions i que «allò de no reconèixer Kosovo va ser un accident», i que, «vaja, de tota la vida hem tingut respecte a l'autodeterminació dels pobles..., sempre que quedi clar què és un poble». I que com que Catalunya no queda reconeguda enlloc com a poble, Catalunya no és cap entitat que pugui autodeterminar-se.

  I aquí arriba la segona escletxa o contradicció: Ca­talunya sí que està reconeguda a les lleis espanyoles com un subjecte polític definit i amb dret a decisió. Però no de manera explícita, és clar, no fos cas.

  Per començar, la Constitució, just després de dir que «se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española», afirma que «garantiza el derecho de autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran». Dos conceptes molt interessants: «derecho de autonomía» i també «nacionalidades». Qué són les «nacionalidades»? Aquelles que, com queda recollit a l'article 151 de la Carta Magna, en el passat haguessin votat algun projecte d'Estatut d'Autonomia o que en el moment de promulgar-se la Constitució, el 1978, tinguessin règims preautonòmics. Doncs bé, la Cons­titució reconeix com a nacionalitat Catalunya perquè, entre altres coses, tenia aprovat l'Estatut de Núria el 1932. És més, en virtut d'aquest reconeixement, Ca­talunya —igual que Euskadi— va poder accedir al desenvolupament autonòmic per la via ràpida.

  Queda clar, doncs, el reconeixement. Però... dret a decisió? Incorporat a l'ordenament legal espanyol? Sí. Catalunya té reconegut un dret a decisió que les lleis espanyoles preveuen i respecten.

  El dijous 20 de juliol del 2006, el BOE va publicar que el rei Joan Carles I, cap de l'Estat, havia sancio­nat una llei orgànica (espanyola) que només podia aprovar-se si prèviament l'havia votat el poble de Ca­talunya. Aquesta llei orgànica es diu Estatut. Queda maco dir-li Estatut o el marc legal català, però la na­turalesa jurídica de l'Estatut de Catalunya és una llei orgànica, igual que ho és la LOMCE (Ley Orgànica para la Mejora de la Calidad Educativa), també cone­guda com a llei Wert, o la LOPJ, que regula el poder judicial.

L'Estatut és un text que surt del Parlament de Ca­talunya (dues terceres parts) i que després es pacta amb les Corts Espanyoles. Una comissió mixta de parlamentaris catalans i espanyols en redacten el text (aquella comissió en què Alfonso Guerra es vantava d'haver-li passat el ribot) i després l'ha de votar el ple del Congrés i el del Senat. Després, el text torna a Catalunya. La Generalitat ha de convocar un referèn­dum. Els articles 222 i 223 de l'actual Estatut procla­men que l'aprovació de la reforma estatutària reque­reix tots aquests tràmits i també el del «referèndum positiu dels electors de Catalunya». I que «si la pro­posta de reforma no és aprovada pel Parlament o pel cos electoral (català), no pot ser sotmesa novament al debat fins que hagi transcorregut un any». És a dir, si el poble de Catalunya no diu «sí», l'Estatut es tomba. Es a dir, si el poble de Catalunya vota «no», tota una llei orgànica espanyola cau. Aquesta capacitat de de­cisió popular, aquest poder, no es repeteix en cap al­tra comunitat autònoma espanyola i està reconegut per les lleis espanyoles perquè, de fet, l'Estatut ho és.

  Per tant, l'Estatut de Catalunya és una norma orgà­nica de l'Estat que no voten ni a Múrcia, ni a la Rio­ja, ni a Madrid. Només a Catalunya. Ho vam fer amb més o menys gràcia, però l'últim Estatut d'Auto­nomia el vam referendar els catalans i només els cata­lans i a més l'Estat espanyol li dóna rang de llei orgà­nica. És, de facto, un reconeixement a una sobirania específica que està definida i emmarcada a Catalunya i només a Catalunya.

  En resum: si s'utilitza la Constitució com a arma llancívola contra les pretensions sobiranistes de Cata­lunya, la seva desconstrucció ens permet veure-hi fo­rats que avalarien —si es volgués políticament— una interpretació que autoritzés un exercici tant del dret a l'autodeterminació com del poble de Catalunya.


  El gener del 2013 el Col·legi d'Advocats de Barce­lona va anar més enllà i fins i tot va trobar aval legal a una possible declaració unilateral d'independència en cas que es prohibís la consulta. Concretament, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona consta­ta que si hi hagués un xoc de legitimitats entre una decisió del Parlament de Catalunya i una prohibició del govern d'Espanya, la Carta de les Nacions Unides donaria la raó a la causa catalana. Aquest document, recorda l'Il·lustre Col·legi, atribueix el dret de decidir als pobles, no pas als estats. I en aquest sentit, afirma que «no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte politic del dret a decidir». Com que l'escut de tot plegat es la Constitució (els principals arguments unionistes expressen que una consulta seria il·legal en tant que seria inconstitucio­nal), el text remarca que «aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat, imposada coactivament». Caram, amb els advocats. Però això no acaba aquí: si l'Estat permetés la consulta i guanyés el sí, «el govern espa­nyol no tindria gens de legitimitat per a oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió.» I si ja directament Espa­nya impedís una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar-ne el resultat, el Col·legi veuria fac­tible una declaració unilateral d'independència per part del Parlament: «La declaració d'independència tindria efectes immediats per a dotar d'existència po­lítica el nou Estat perquè reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinant i auto­ritat política pròpia», que són els tres elements bàsics perquè la comunitat internacional reconegui un nou Estat.

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook:  https://www.facebook.com/desmentintcaverna







Font:


Publica un comentari a l'entrada