traducció - translate - traducción

diumenge, 4 d’octubre de 2015

DESMUNTANT LA CAVERNA: SENSE PENSIONS (Especial llançament de la sèrie)

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook:  https://www.facebook.com/desmentintcaverna

«El mesianismo de Artur Mas no pagará las pensiones de los catalanes, no garantizará las pensiones de los pensionistas catalanes. Una Cataluña independiente nos llevaría a un empobrecimiento de la sociedad catalana y de las personas mayores.»

Alícia Sánchez-Camacho (15-11-2012)

«Las pensiones de una Cataluña independiente caerán 700 euros.»
El Mundo (22-11-2012)


  Si hi ha algun col·lectiu sensible i vulnerable als mis­satges poc tranquil·litzadors, aquest és el de la gent gran. En plena campanya electoral, la presidenta del PP català, Alícia Sànchez-Camacho, va visitar una re­sidència d'avis de Sant Just Desvern per anar-los a advertir que amb una Catalunya independent no quedaria garantit el cobrament de les pensions. Per si aquest missatge no havia calat aquell dia, durant la campanya, el PPC va emetre un vídeo en què es veia un home a les portes de la jubilació mirant un infor­matiu. El titular d'aquell informatiu era que Artur Mas anunciava —en un hipotètic futur— tres mesos d'endarreriment en el pagament de les pensions als pensionistes catalans. Aquest missatge tan alarmista ha encès especial­ment els ànims dels experts en economia per la seva manca de rigor, veracitat i pel to apocalíptic. La reali­tat és ben diferent i amb un simple cop d'ull al siste­ma de pensions queda comprovat com aquesta ad­vertència és —en el millor dels casos de la bona fe errònia. En el cas d'Alicia Sánchez-Camacho, l'afirmació es completava així: «El futur de les pen­sions només està garantit en una Catalunya que for­mi part de l'Estat espanyol». La realitat és que la garantia de les pensions és més una qüestió generacional que no pas territorial. I en aquest cas, están igual de poc o molt garantides tant a Espanya com a Catalunya. Pero es mes: si es tenen en compte els factors demogràfics i econòmics, les pensions d'una Catalunya independent no només no baixarien, sinó que —agafant les estadístiques— po­drien ser més altes.Un altre informe de la factoria CCC (Convivencia Cívica Catalana) apunta amb tota precisió que «las pensiones caerían en 703 euros al año debido a la de­ficitaria Seguridad Social que registra la comunidad autónoma». Es curiós que en una època de tantes in­certeses econòmiques on experts i governants són in­capaços de predir què passarà amb la prima de risc la setmana vinent i, en canvi, ens trobem amb persones que es veuen amb cor de detallar que una hipotètica Catalunya independent tindria pensionistes que co­brarien 811,30 euros al mes en lloc dels 861,50 ac­tuals. 50 euros al mes, 700 a l'any. Després d'aquestes dues visions, novament Xavier Sala i Martin i després el Col·lectiu Wilson van ela­borar sengles articles per refutar aquesta teoria. L'arti­cle del grup d'experts duia un títol prou explícit: «Independència i pensions: la mentida més innoble», i , pretenien «aclarir per què les pors que alguns inten­ten generar no tenen cap justificació». La principal argumentació del front unionista so- j bre les pensions rau en la certesa que és l'administra- cio estatal qui recapta i reparteix els diners de les pensions. Les cotitzacions dels treballadors els ingres­sa un organisme estatal i cada mes aquest mateix or­ganisme reparteix la quantitat de la seva pensió entre totes les persones amb dret a cobrar-la. El raona­ment, doncs, sembla lògic. Si Catalunya es segrega d'Espanya, l'aixeta d'aquest organisme estatal queda­rà tancada i els pensionistes no percebran la seva mensualitat.Però els diners dels treballadors que cotitzen no van a parar a un compte corrent on es van guardant fins que el treballador es jubila», clarifica Sala i Mar­tín. No hi ha cap guardiola en què es vagin estalviant els diners i després, un cop omplerts els 65 anys, la guardiola es trenca (més endavant parlarem del Fons de Reserva de la Seguretat Social, que no es exacta­ment el mateix i pot confondre). El professor recorda que «els diners dels treballa­dors d'ara van a parar als pensionistes d'ara». Així, l'únic que garanteix el cobrament de les pensions és que «cada generació es compromet a pagar-li la pen- i sió a la següent». Per tant, en una Catalunya-estat, els treballadors catalans pagaran la pensió als jubilats catalans en aquell moment. Un organisme estatal (de l'Estat català) farà el mateix que actualment fa el de l'Estat espanyol: es quedarà una part del sou dels tre­balladors catalans per procurar que els pensionistes percebin els diners que s'han guanyat després de tota una vida de treballar. I el mateix passarà amb l'Espa­nya sense Catalunya. Aquest sistema és el que es coneix com a sistema de repartiment. L'altre, el del compte bancari en què es van posant tots els diners, sí que existeix i s'aplica en altres països del món. És un sistema de pensions ba­sat en fons de capital però no és el cas d'Espanya.

Els avis fins i tot cobrarien més

  Superat l'argument de si les pensions estan garantides o no (que sí, perquè hi haurà treballadors catalans), el Col·lectiu Wilson proposa anar una mica més en­llà en aquest debat i s'atreveix a pronosticar que els avis catalans no només poden estar tranquils, sinó que cobrarien una mica més. A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treba­lladors per pensionista (dades de l'Institut Nacional d'Estadística). La diferència és simplement perquè la taxa d'ocupació és mes alta a Catalunya que al con­junt de 1 Estat. (De fet, en el desastrós 2012 pel que fa a 1 atur, a Catalunya el nombre de desocupats va augmentar un 5%, mentre que a tot l'Estat ho va fer en un 9%). El 2010 el salari mitja anual a Catalunya era de 24.449 i a Espanya va ser de 22.790. Suposant que 1 Estat català mantingués exactament la mateixa pro­porció entre allò que cotitzen els treballadors i allò que ingressen els jubilats, la pensió mitjana resultant seria més alta. I és que en pensions també hi ha dèfi­cit fiscal des de fa una colla d'anys. Concretament, Antràs, Boix, Galí, Sala i Martín, Ventura i Padró han creuat les liquidacions dels pressupostos del sis­tema de la Seguretat Social i la liquidació del pressu­postos dels organismes autònoms, agències estatals i altres ens públics. I entre el 1995 i el 2010 Catalunya va aportar —també en aquest àmbit— molt més del que va rebre. Concretament, la diferència entre el que els treballadors en nòmina van aportar a la Segu­retat Social i el que han percebut els pensionistes és de 24.773 milions d'euros a favor de l'Estat. És a dir, en aquests 15 anys una Catalunya independent po­dria haver comptat amb tota aquesta muntanya de diners per repartir-los entre els seus pensionistes, que haurien notat un sensible augment d'allò que se ls ingressa cada mes. Tenint en compte que ara hi ha 1,2 milions de pensionistes, surt una bona picossada. En concret, 20.439 euros. La Generalitat també fa seus aquests números. Un estudi similar d'Elsa Artadi, economista i assessora del conseller d'Economia, denuncia que aquests , 25 milions d'euros han servit per eixugar el dèfi­cit de tot l'Estat, que ha passat de 86.000 a 61.000 milions d'euros. Aquesta aportació de més que Cata­lunya ha fet en tots aquests anys (1995-2010) supo­saria un 13% del PIB català, que, si es reconduïssin al mateix lloc d'on surten, servirien per garantir —a més de les pensions— la resta de prestacions socials com l'atur, el fons de garantia salarial o les mútues dels funcionaris. Però tornant estrictament a les pensions i per si aquest desajust fos poc clar, en un estat independent d'Espanya tampoc no seria necessari aplicar la refor­ma de les pensions que recentment ha aprovat el go­vern espanyol. Ni tampoc la jubilació als 67 anys. O sí, però ho podria decidir lliurement la nova admi­nistració estatal. Aquest apunt és per recordar que ac­tualment la pensió es calcula sobre la base de cotitza­ció dels últims 15 anys. Després de la reforma aquest període s'ampliarà fins als 25. Igual que l'edat de ju­bilació (que passarà de 65 a 67), el càlcul de la cotit­zació tambe es farà de manera progressiva a raó d'un any d'afiliació cada any. Sí, és molt senzill: a qui s'ha­gi jubilat el 2012 se li calcularan 15 anys. Als que ho facin el 2013 sels tindrà en compte els últims 16 anys. Per als jubilats del 2014 seran 17 anys, i així successivament fins a arribar a 25 anys cotitzats el 2022. A partir d'aleshores ja no augmentarà el perío­de a calcular. El mes normal es pensar que l'ampliació del perío­de de calcul no resultara beneficiós per al pensionis­ta. Si, es cert que aixo depèn del sou cobrat i també de si ha anat creixent anualmentj però en termes ge­nerals fa pinta que si agafem una nòmina al llarg de 15 anys i la mateixa nòmina al llarg de 25 anys, la de 25 serà inferior. De fet, els sindicats han calculat que els treballa­dors poden perdre entre un 2% i un 9% amb la revi­sió del càlcul. Els més perjudicats seran aquells a qui els sous els hagin crescut per damunt de la mitjana de l'IPC dels últims anys, mentre que qui s'hagi mantingut en aquest increment no ho notarà tant. Així doncs, la conclusió és ben senzilla: contrària­ment al que diu l'informe de Caja o l'afirmació d'Alícia Sànchez-Camacho, quedar-se a l'Estat espa­nyol no és cap garantia de continuar cobrant la pen­sió. És més, l'única garantia (perquè així esta fixat per llei) és que la pensió serà, com a mínim, menys quantiosa. Però a això s'hi ha d'afegir un altre factor. Ara si que parlarem d'aquella mena de guardiola (que no ho és) anomenada Fons de Reserva de la Seguretat Social. Com que als anys 70 hi va haver el baby boom, i als 80 i sobretot als 90 no, el compromís que una generació li pagaria la pensió a la següent podria quedar en entredit. Vaig néixer el 1975. La meva ge­neració està actualment en plena vida laboral i estem pagant la jubilació als nostres pares i avis.^ Però la ge­neració que ve per sota (la que ara esta a 1 institut o a l'escola) són molts menys. Hi haurà suficients treba­lladors perquè quan jo em jubili tingui garantida una pensió? En un atac de lucidesa, els partits polítics van preveure aquest desajust i el 1995 van signar el Pacte de Toledo. Entre altres acords es va aprovar crear un Fons de Reserva, que consistia a anar estalviant di­ners cotitzats per aquesta generació tan nombrosa (la meva) i anar-los guardant com una formigueta. Sí, se li va dir popularment «la guardiola de les pensions» però més que una guardiola volia ser un matalàs per quan la meva generació es jubilés (cap allà l'any 2040). Aquest Fons de Reserva sí que està gestionat i cus­todiat pel govern espanyol. Per tant, és un argument per als apocalíptics: 

«Si hi ha una ruptura amb Espa­nya, els diners es quedaran a Espanya i Catalunya no rebra res». És cert. Podria ser així. Obviem ara el sen­tit de justícia. Obviem que després d'anys de drenat­ge fiscal el mínim que podria fer Espanya és agafar la part proporcional d'aquest Fons i donar-lo al nou Es­tat. Fóra un gest de cortesia. Però com que no hem d'especular en aquest tipus de supòsits dependents de la bona voluntat, posem-nos en el pitjor dels escena­ris. que la Seguretat Social es tanca en banda i no passa ni un euro als avis catalans. Molt bé, tranquil tothom, perquè no és tan greu. I es que les coses, com tothom sap, han anat mal dades i aquest Fons de Reserva ja no és el que era. A finals del 2011, el matalàs («la guardiola de les pensions») era de 66.000 milions d'euros. I aquesta xifra està condemnada a anar a la baixa perquè ja no s esta destinant a la seva funció inicial (les pensions del futur), si no a cobrir els dèficits d'ingressos de la Seguretat Social derivats de la crisi. A menys treballa­dors, menys ingressos i més despeses socials (presta­cions d'atur). Però els avis s'han anat jubilant igual i, per tant, el matalàs ha anat baixant perquè s'ha anat tirant d'estalvis. Per si això fos poc, el Col·lectiu Wil- son denuncia que «en lloc d'invertir els diners en un lloc segur, el 90% dels diners del Fons s'han destinat a comprar deute de l'Estat espanyol, ja que a aquest li resultava difícil col·locar aquest deute entre els in­versors privats. És a dir, si el govern decidís anar a buscar els diners del Fons de Reserva per pagar pen­sions, trobaria que en lloc de diners hi ha pagarés del mateix govern. Tenim, doncs, un peix financer que es mossega la cua i que fa que, de diners «de debò», al Fons de Reserva n'hi hagi tan pocs que ha esdevingut pràcticament irrellevant a l'hora de garantir pensions futures». I en qualsevol cas, si la independència arribés demà passat, aquests 66.000 milions representen una xifra ridícula si tenim en compte que aixo hauria d'abastir una generació sencera durant tota una vida. El que li correspondria a Catalunya (en funció dels habitants que té) serien 11.250 d'aquests milions, és a dir, l'equivalent a «només» 8 mesos d'espoli fiscal. De 15 anys d'anar-hi posant diners, doncs, Catalunya com a país només hauria perdut vuit mesos. O dividit entre habitants, un corralito de pensions atraparia euros per català. 1.500 euros a fons perdut, per entendre'ns, no 1.500 euros cada mes. Només euros en total. Al Fons ja no hi queden més diners que això. Per cert, el Pacte de Toledo tenia una clàusula per la qual la qüestió de les pensions es tancava política­ment i, per tant, no es podia fer servir com a arma electoral i de desgast entre partits. Aleshores es va pactar que, governés qui governés, les pensions esta­rien garantides i que ningú podria fer servir l'argu­ment de la por d'un col·lapse del sistema per obtenir vots. El que no estava previst era si les pensions es podrien fer servir com a amenaça si un territori aixe­cava la ma per preguntar als seus ciutadans a quin país es volien jubilar.

Font:
Publica un comentari a l'entrada