traducció - translate - traducción

dimecres, 13 d’abril de 2016

El castellanoparlant instrumentalitzat

«Que el sobiranisme català se serveixi del castellà per convèncer, pensant que el castellà és la vareta màgica per a sumar nous independentistes, és insultant»


Per: Nicolasa Fernández

Del 2012 ençà, el castellà ha anat prenent cada vegada més protagonisme en el missatge independentista. Fins ara, la llengua castellana vinculava l’unionisme amb el nacionalisme espanyol. Però, tot d’una, el sobiranisme ha ‘descobert’ el castellà com a instrument, pensant-se que, fent servir el castellà, augmentaria la base de votants entre els ciutadans catalans d’origen espanyol.

Els ciutadans catalans d’origen espanyol que viuen a Catalunya estan acostumats a sentir l’idioma del país i alguns fa molts anys que usen totes dues llengües per comunicar-se. Estan ben llestos els unionistes si es pensen que, canviant el seu discurs del català al castellà per fomentar la por a la independència, els espanyols independentistes deixaran de creure que Catalunya es mereix tenir un estat propi i passaran a defensar la unitat amb Espanya. Que el sobiranisme català se serveixi del castellà per convèncer, pensant que el castellà és la vareta màgica per a sumar nous independentistes, és insultant.

Que no, senyors, que aquí no parlem ni de banderes ni de llengües. Potser per al sobiranisme identitari la cultura i la llengua són prou motiu per a demanar la independència. Cadascú té els seus motius, tots respectables. L’espanyol sol ser independentista pràctic; no ho és ni per l’idioma ni per la identitat.

Que Albiol-PP i Rivera-Ciutadans parlin castellà al Parlament de Catalunya, on la llengua habitual és el català, demostra poc respecte a la cultura del país; es mofen dels catalans i del poble català. Que polítics d’origen espanyol exerceixin de diputats al parlament o al congrés només perquè tenen per idioma habitual el castellà, sense aportar valor afegit al país; que alguns partits polítics tingui representants sense preparació ni estudis només amb la pretensió de ser representants dels castellanoparlants, ens dificulta molt les coses. Com expliquem als nostres fills, que s’han passat la vida estudiant i preparant-se, que saben i parlen perfectament ambdós idiomes, que per a arribar a diputat només cal ser bufó d’algun partit? És humiliant. L’espanyol independentista no es mereix una tal representació.

Els espanyols que vam emigrar a Catalunya ho vam fer per millorar la nostra economia, cercant un futur millor per als nostres fills, perquè el futur que teníem al nostre poble era treballar la terra mal remunerats en benefici dels terratinents. A Catalunya hi buscàvem noves oportunitats, no pas fugir de la fam.

La nostra immigració també va revertir en la nostra terra d’origen; va facilitar que els qui s’hi quedaren tinguessin més oportunitats i milloressin la qualitat de vida.

Diu el manifest Koiné que vam ser ‘colons involuntaris de la llengua catalana’ instrumentalitzats pel règim franquista… Pot ser, era fàcil de manipular. No hi havia tanta informació com hi ha ara per a poder contrastar si era manipulació política. Només sentíem dir que a Catalunya hi havia feina, que era allò que cercàvem.

Pertanyo als qui vam arribar a Catalunya als anys setanta. El meu col·legi del barri de la Salut de Badalona durant aquells anys es deia Francisco Franco. Estudiàvem en castellà, no recordo que hi hagués assignatures en català…

Els meus germans grans quan van arribar a Catalunya van començar a treballar. No hi van estudiar, aquí. Si l’idioma del país és optatiu (i llavors no era ni optatiu), passa que no tots els qui hi arriben al país tenen la voluntat d’aprendre –si no els és una necessitat.

En barris com la Salut, Llefià, el Gorg i Sant Roc de Badalona, ​​o el Fondo de Santa Coloma, al carrer no hi ha necessitat de parlar el català. S’hi pot sentir qualsevol idioma, però és estrany de sentir-hi català. Amb la immersió lingüística, els nostres fills han estudiat en català i castellà, però la pràctica es queda a l’escola. Si van a comprar caramels o una barra de pa, el botiguer no parla català, no és pas la norma.

Un país petit com Catalunya, terra d’acollida, corre el risc de perdre l’idioma si deixem que sigui optatiu, si no es fa necessari per a la vida al país.

Nicolasa Fernández
Sevillana, catalana i europea. Activista independentista

Font: El castellanoparlant instrumentalitzat | VilaWeb
Publica un comentari a l'entrada