traducció - translate - traducción

dijous, 2 de març de 2017

No calen paraules... Acabem d’una vegada, i deixeu-nos en pau...

Carta de l'Isidre des del front. Imatge del programa 'Fronteres' de TV3.
Mireia Juanola @mijuco Psicòloga i lingüista
Darrerament estem tenint l’oportunitat de veure el programa de TV3 Trinxeres, els diumenges al capvespre.
El cert és que, per ser un programa profund com és i que tracta temes de gran rellevància com és la Guerra Civil espanyola, la senzillesa amb què els seus tres protagonistes es desenvolupen pels escenaris de les trinxeres i les batalles seguint el riu fronterer i com aborden les entrevistes amb els testimonis el fa francament entranyable.
Tot i la sensibilitat amb què expliquen els fets no deixa de ser un programa molt gràfic, en què sovint amb poques paraules n’hi ha prou, ja que les imatges ja parlen per si mateixes…
Un dels darrers episodis, el del front de Lleida i Serós, va ser especialment colpidor per a mi. De fet, tots ho són prou, ja que ens permet  il·lustrar les víctimes i posar-nos a la seva pell, i això ens genera empatia amb els moments viscuts, perquè ens porta a pensar que hauríem pogut ser nosaltres mateixos els qui vivien aquelles situacions, i ens horroritza veure que van ser fets reals alhora que podem percebre el sofriment que hi va haver al darrere.
Per exemple, el relat d’aquell home de Lleida que explicava com essent a l’escola van ser bombardejats pels avions italians perquè, com sabem, va ser en aquesta guerra la primera vegada en la història que es bombardejava indiscriminadament sobre la societat civil. “Ens va caure del cel la mort”, diu en un instant del programa, quan explica que  llavors ell només tenia 8 anys i que, solament en aquell edifici, hi van morir més de cinquanta persones, entre mestres i infants.
Igual o més dura va ser la carta de l’Isidre, llegida per la seva besnéta Núria, en què explicava les seves vivències al front i expressava com es qüestionava la humanitat, que era capaç d’arribar fins a aquells extrems tan cruels al mateix temps que es preguntava si mai més es recordaria de riure…
Però, com van dir els mateixos protagonistes del programa a Twitter, un dels moments més emotius del capítol és quan la Núria  acaba de llegir la carta del seu besavi i fa un llarg silenci mentre es mira l’entrevistador amb una expressió de tristesa, incredulitat, impotència i tendresa alhora que ell també se la mira, emocionat. De l’instant se’n desprèn una pregunta implícita: tot això, calia?
Voldria relacionar aquest silenci amb l’actual moment del procés que estem vivint.
Durant aquests darrers anys i mesos hem viscut  molts moments de gran ebullició, d’articles, llibres, accions,  mobilitzacions, notícies…, una activitat frenètica.
Però, darrerament, portem uns dies com de silenci encalmat o fins i tot contingut, diria…
Els atacs constants del Govern espanyol a les institucions catalanes amb la judicialització del procés, les mentides i la guerra bruta…
Encara no n’han tingut prou?
Copso una calma estanya, silent, somorta… A les xarxes ja no s’escriu tant, ha afluixat l’efervescència dels arguments i contraarguments, l’agitació… Ja no cal!
Segurament la majoria de famílies d’aquest país tenen alguna vivència directament o indirecta relacionada amb el programa, i per tant sabem de què parlem, el que volem  i el que hem de fer.
Per això ara estem quiets, expectants…
És el silenci del que espera, amb calma, amb esperança, el desenllaç. Sense por.
No calen paraules… Només un gest, un senyal, quan sigui l’hora, i sortirem tots junts com un de sol a lluitar per un futur i un progrés que ens neguen, per recuperar unes llibertats arrabassades que ens menteixen i per tornar a trobar la serenor que un dia ens van estroncar, quan no calia…
No ens digueu res més!
Prou amenaces, mentides i injustícies!
Acabem d’una vegada…
…i deixeu-nos en pau!
Publica un comentari a l'entrada